Reflexions sobre periodisme, comunicació i cultura

Si vols ser “guai” has de tenir un iPad. El tablet d’Apple encarna la innovació tècnica però també el zenit més cool de tot l’univers. Si vols ser un mitjà modern has de tenir una aplicació d’iPad, és clar. Però, ho sabieu? Desenvolupar una aplicació per a iPad val diners, i si és bona, molts diners. A més a més, i malgrat les previsions de creixement al mercat nord-americà, digueu, quanta gent té iPad a casa nostra?

Si una cosa ha quedat clara aquest darrer any 2010 és que la salvació de la indústria periodística no ha arribat a l’any 2010 ni ha vingut de la mà de l’iPad. I amb això no vull dir que el nostre consum mediàtic no evolucioni amb el temps, i de forma progressiva, a formes més ubiques a través de tot tipus de dispositius. Els primers, els mòbils, que per això són els que tenen una penetració més important i  no se’n parla tant.

Molt soroll per no res

El buzz que s’ha creat aquest any amb aquests nous dispositius i les primeres aplicacions ha estat espectacular, però també ha arribat l’hora de punxar el soufflé.

Les vendes de les revistes per a iPad no han estat les esperades per les grans revistes nord-americanes. I això que el mercat nord-americà és prou gran per fer viables aquestes propostes. Ni Wired ha aconseguit mantenir el nivell de vendes per a iPad.

Certament ens trobem en un estadi primerenc i amb una tecnologia que cal desenvolupar. Els analistes insisteixen que continuem fent revistes de paper per acabar veient-les en una pantalla tàctil, i que això, s’acaba notant.

(per cert, l’imminent sortida The Daily de News Corp. no crec que ens descobreixi Amèrica…)

Aquí algunes qüestions per a la reflexió:

-Ens descarregarem 10 aplicacions diferents?

És a dir, us veieu descarregant-vos una aplicació per cada mitjà que llegiu? De fet, les aplicacions que estan tenint més d’èxit i que són més innovadores no són les d’un mitjà, sinó les que entenen com és el nostre consum online: erràtic, variat, visual, líquid i cada vegada més social i dirigit pels nostres interessos. No llegirem només un mitjà, sinó una barreja de mitjans: Flipboard en aquest sentit ha tocat el moll de l’os.

-Tots tindrem un tablet a casa?

Però si que tenim un mòbil, oi? La penetració dels smartphones és cada vegada més important.

-La web morirà amb les aplicacions?

Wired ho va anunciar, però no sembla que això hagi de passar en un temps curt si continuem amb aplicacions en entorns tancats i amb experiències de lectura limitades.

Tot plegat ho explica molt bé la Jemina Jenkins al Guardian: iPad apps – still more dash than cash

Gadgets, tecnologia… on queda el periodisme?

I per acabar, una crida a no perdre entre tots l’oremus:  finalment, allò que és més important és el contingut. Els dispositius i la tecnologia seran importants en el futur, però no podem oblidar quina és la nostra feina.

M’agrada molt com ho explica Andrew Walkingshaw a Paid Content (What Comes After Newspapers: Forget Form, It’s About Content), perquè resumeix l’opinió del usuaris quan els demanem que paguin per contingut online:

“Torna quan hagis arreglat el contingut. Torna quan puguis mostrar-me una nova perspectiva. Torna quan em facilitis la vida o em facis més llest. Torna quan tinguis innovació fonamental, no cosmèstica. Torna, i llavors parlarem”.

Sí, crec que d’això en diem periodisme, no?

*La vinyeta és de Jesús Martínez del Vas per 233 grados,

La democràcia és millor si passen coses com el cas Wikileaks.  D’entrada em sembla molt necessari que tothom tingui accés a quantes més dades millor dels nostres governants i de la feina que fan; la cura d’humilitat de la nuesa de l’emperador és l’objectiu del periodisme en majúscules. De fet, la recurrent discussió del “final del periodisme” és en realitat la discussió del control de la pròpia informació que Internet ha posat en evidència i és especialment cru pel que es refereix a la política.

I fixem-nos especialment que en el cas Wikileaks no només són els governs que occident considera poc democràtics els que estan fent de tot perquè no segueixin publicant. Són els propis governs anomenats “democràtics” que davant de la protecció i de la seguretat, reclamen presó i puniment a Wikileaks. No era occident la garant de la democràcia al món? Wired ho expressa molt bé al seu editorial. Estem doncs davant una sotragada dels nostres propis llocs comuns, la defensa de la transparència informativa és la clau de volta de la democràcia i justament això Internet ho posa de relleu i Wikileaks és un exemple especialment rellevant. Per tant, no està en qüestió la feina del periodisme, està en qüestió com es comunica i què es comunica a la gent en temps d’Internet.

Qui és Assange i com ha arribat a tenir tot aquest poder informatiu? Són creïbles els càrrecs que se l’imputen? És una fugida endavant del mateix personatge entregar-se a les autoritats? Poden els governs sostreure’s a la vergonya de no desmentir els cables de Wikileaks? Són preguntes per a les quals encara no tenim resposta, en qualsevol cas l’important és que Internet millora la comunicació, la capacitat d’intercanvi d’informació, i posa de relleu que la interpretació i la cerca de la veritat, és la feina de qui vol informar; com ho és la dels qui fan política la d’acostar-se a aquesta veritat perquè sinó la nuesa serà encara més evident.

El Gobierno de España es jugava avui la vida al Congreso de los Diputados. Un sol vot podia tombar o aprovar el Plan de Ajuste que han exigit la UE, Obama, Wen Jiabao, els mercats… S’ha dit que aquesta sessió parlamentària era una moció de censura sense candidat alternatiu. Si ZP perdia la votació, perdia el poder: bé el PSOE buscava un nou Presidente o bé en ZP anava a la Zarzuela a portar el decret de dissolució de Las Cortes.

El joc era tan bèstia i les apostes tan altes que fins i tot han fet portar un diputat de l’hospital on es refeia perquè votés. Era la votació més important de la legislatura. N’estàven pendents tots i tothom a tot Europa i, esclar, els mercats. I tot això ho sabem fa dies.

Per adonar-vos de la magnitud de la tragèdia, fixeu-vos en la fotografia del Banco Azul que, avui a migdia, obria elpais.com. Les cares soles ja paguen [Clic sobre la foto per ampliar-la]:

La votació l’ha guanyat el Gobierno per l’abstenció de tres minories.

Bé. I diguem-ho: res de tot d’això es reflecteix avui a les portades de la majoria de diaris –els governamentals i els que xiulen i miren al sostre–, que les dediquen a afers certament molt greus però que duen ja mesos en cartellera i que encara hi restaran una estona llarga: Gürtel i Pretoria.

Esclar, els altres diaris –tret de la representació impresa de la dreta freak– fan una festa amb el tràngol del Gobierno, amagant l’ou d’una altra manera, al bell mig del hehé-hahà en que s’ha convertit una bona part del periodisme polític espanyol.

Sembla que hem arribat a un punt on ni importa què passa sinó el que ens volen fer creure que passa. Allò del relat. Però és que ni tan sols es tracta de relats contraposats sobre els mateixos fets, interpretacions diverses marcades pel partidisme o per una noble línia editorial. No, no. Directament, ni apareixen els fets. És a dir, un que llegís moltes d’aquestes portades en llevar-se hagués pensat que els vestits del senyor Camps són el punt decisiu del dia. I s’hagués enganyat. Millor: l’haurien enganyat.

Sí, sí. Ja sé que el sumari de Pretoria es va fer públic ahir. També sé que La Vanguardia n’ha anat avançant el contingut de fa dies i els altres han fet que plovia per no haver de citar al competidor, que sempre fa mal efecte entre els periodistes i als lectors que els bombin.

No tothom jutja de la mateixa manera les mateixes coses, certament. Ara… de debò creuen els autors d’aquestes portades que Gürtel i Pretoria son el més notable d’ahir i la clau d’avui per sobre de la sessió al Congreso? No sembla que vulguin amagar el sol amb un penell, que vulguin entabanar la gent, que no estan al cas o que son uns frívols? Em quedo amb el dubte i una inquietud: els passa sovint, això?

Novament els digitals i les xarxes socials! Així van les coses quan es tracta d’obituaris delicats. L’autocensura o les línies editorials  s’imposen a la dignitat professional. Quan els interessos dels mitjans de comunicació són massa directes o quan la ideologia (com en aquest cas) pesa massa. Ja es pot anar parlant de recuperació de la memòria històrica, però quan determinat periodisme té l’oportunitat de demostrar que ha entès els temps que li toquen viure acaba decebent els lectors amb cert criteri. Hi ha un fort pes dels mitjans tradicionals que reacciona amb plantejaments antics. I això els deixa en evidència ara que existeix una oferta variada de mitjans a la xarxa, nadius digitals, una premsa internacional que arriba a l’instant gràcies també a Internet, i una altra cosa que es diu revolta ciutadana, web 2.0, xarxes socials, mitjans socials, etcètera…

La nova societat global digital destrossa amb informació ràpida i fresca, amb conversa atraient i grups i causes de ciberactivistes, la rigidesa de les redaccions sotmeses a les cotilles de la pitjor tradició del sector. Mentre els periodistes havien de recórrer a les fitxes oficials, a les dades (no totes) fredes, i a l’acumulació de reaccions de la jornada (bla, bla, bla… en la majoria dels casos), els digitals (la Internet catalana és rica i variada, afortunadament) i les eines socials oferien allò que l’endemà escassejarà al quiosc, el que difícilment sortirà als informatius amb els suports tradicionals. És a dir, que la conversa a Twitter amb l’etiqueta #samaranch ofereix l’alternativa formal, documental i ideològica a la rigidesa i les hipoteques dels mitjans de tota la vida. També a Facebook, on les mostres de condol oficialistes donen pas a la discrepància, a la ruptura del “pensament únic”.

Ens trobem, doncs, davant d’un nou cas de a) ideologia per damunt de professionalitat, b) resposta analògica en temps digitals i c) rigidesa i autocensura generacional. Amb la defunció del president d’honor del Comitè Olímpic Internacional es poden haver produït algunes escenes curioses a les redaccions del nostre país. Periodistes que han d’escriure “el que toca políticament correcte” amb el barret professional en el mitjà on treballen, i, al mateix temps, opinar i expressar-se críticament (potser el contrari del que han hagut de fer a la feina) a través de les eines 2.0 amb el barret de ciutadà. Novament, la llibertat és més tangible en mans ciutadanes a Twitter i Facebook. Novament, els periodistes quedem en evidència.