Reflexions sobre periodisme, comunicació i cultura

Fa poc més d’un mes que el Departament de Justícia dels Estats Units va fer tancar MegaUpload i capturar al seu entranyable fundador, Kim Dotcom, multi-milionari proclamat enemic públic número 1 per molts. Més amagat ha quedat el debat sobre el perquè de la seva fortuna, doncs si la plataforma que abastia d’entreteniment gratuït a milions d’usuaris hagués estat d’Universal Pictures o de Warner Bros, potser els grans del cinema no haurien de comptar tantes pèrdues milionàries. Més enllà que Dotcom sigui un criminal –que ho és– també ha canviat un model d’indústria que es mantenia fidel als seus creadors, els germans Lumiére. El mateix va passar amb Sean Parker i el seu Napster; l’obligà a pagar multes milionàries però va canviar per sempre la indústria de la música, que des de Spotify i iTunes ja gairebé no recordem com era.

Si es tenca MegaUpload i no es canvia el model de distribució, apareixerà un substitut més potent i difícil de tancar. Sense anar més lluny, el col·lectiu Anonymous ja ha llançat una plataforma calcada a MegaUpload, Anonyupload, amb els servidors allotjats a Rússia, i que funciona íntegrament amb donacions dels usuaris. Per molts tancaments que hi hagi, l’usuari acaba trobant la manera i segur que cap dels seguidors s’ha perdut un capítol de How I Met Your Mother des que MegaUpload va deixar d’alimentar les webs d’intercanvis de links. No perquè vulguin veure-ho de franc, sinó perquè no tenen alternativa de pagament.

La pirateria només es pot combatre oferint un producte millor. L’usuari ja no vol el contingut en propietat, com un DVD, vol accedir a aquest contingut a la seva pantalla i NetFlix als Estats Units, poden donar bona mostra que hi ha un model ben viable. L’autèntic mal de MegaUpload és que ha donat munició per atacar la tendència natural de la comunitat internetera a compartir informació i coneixement, que no s’ha de confondre amb rippejar un disc i pujar-lo a la xarxa. El problema de la Llei Sinde i de la SOPA no és que ens deixi sense sèries, sinó que pot ferir de mort una de les característiques fonamentals de la xarxa, la voluntat de compartir i de col·laborar.

L’emprenedor xinès Isaac Mao va conceptualitzar-ho com una filosofia, el sharisme. Segons Mao i el seu projecte, la lliure circulació d’informació i coneixement a la xarxa només fa que enriquir la societat i millorar la saviesa col·lectiva. En els darrers anys, Mao ha voltat el món realitzant tallers amb creadors de contingut, productors i distribuïdors per treballar com poden treure profit de difondre la seva obra. Alguns van més enllà, com una comunitat nascuda a Suècia que es coneix com Kopimisme. Directament aposten per la desaparició de la propietat intel·lectual i la lliure còpia de continguts, d’aquí el nom, que consideren gairebé un acte sagrat. Literalment, doncs, el Kopimisme ha estat reconegut oficialment com a religió per les institucions sueques.

Alguns van decidir compartir el seu coneixement amb el món i van camí d’aconseguir canviar-lo, com el cas de Salman Kham. Al 2006, aquest graduat del MIT d’origen indi va crear la Khan Academy, una universitat gratuïta que oferia lliçons breus a YouTube impartides per docents destacats, explicant conceptes de matemàtiques o física, entre moltes altres matèries. Avui en dia, la Khan Academy té gairebé 300.000 subscriptors i els seus vídeos s’han reproduït, gratuïtament, més de 120 milions de vegades. Ha rebut donacions milionàries de la Bill & Melinda Gates Foundation i de Google, que hi veuen el futur de l’educació. La Khan Academy és un dels abanderats del sharisme, que malauradament és vist com un perill pels reticents a adonar-se que, si saben com fer-ho, compartir a la xarxa només pot beneficiar-los.

Àlex Solà
Periodista col·laborador de COMRàdio i soci de Bamboo and You

Myspace ha passat sens dubte a la història d’internet per diverses raons. Per ser la primera xarxa social utilitzada massivament, per haver creat vàries llegendes d’èxit musical pràcticament instantani però, sobretot, per haver creat multitud de nodes, subcomunitats d’artistes, fans, segells discogràfics, festivals, etc, fomentant  la col·laboració i l’ocasió de conèixer música d’una manera inèdita fins al moment, fora del filtre habitual de la premsa o la ràdio. Alguna cosa més semblant al boca-orella.

El que ofereix Myspace és molt bàsic: ofereix a músics i segells (i a qualsevol persona) la possibilitat de tenir presència web en pocs minuts, gratuïtament i sense tenir cap coneixement de disseny o programació web. Encara avui en dia, després de la gran davallada d’usuaris, el primer que fa un grup quan té 3 o 4 cançons per ensenyar és obrir un perfil a Myspace.

Però hi ha altres xarxes socials orientades a la música, que prenent nota de les mancances de Myspace que mai ha arribat a millorar, ofereixen als grups musicals i segells de tot tipus les eines necessàries, no tan sols per a mostrar el seu treball amb una qualitat de so acceptable, sinó també la possibilitat de fer xarxa i establir col·laboracions.

A mig camí entre una xarxa social i un servei d’allotjament d’arxius d’audio, trobem Soundcloud. Hi ha qui l’ha definit molt encertadament com “El vimeo del audio”. Soundcloud compta amb un reproductor que es pot incrustar a webs, blocs  i xarxes socials, facilitant la difusió i la viralitat d’un treball musical; permet enviar arxius, per fomentar la col·laboració entre músics i segells; i permet fer comentaris en el timeline, perque la conversa amb fans i companys flueixi.  Fins i tot ofereix la possibilitat d’enllaçar amb tendes de música com iTunes o Beatport. I, ja per acabar…tant les aplicacions mòbils com la web tenen un botó per gravar qualsevol cosa i pujar-la perque estigui disponible immediatament.

Mentre les botigues digitals de música van consolidant-se, Bandcamp es crea amb l’artista que s’autogestiona o petit segell en ment. Bandcamp permet tenir tota la discografia complerta i endreçada, té un reproductor que també es pot incrustar, elemental per a compartir, i la possibilitat d’oferir descàrregues en tots els formats d’àudio imaginables, al cost que l’artista decideixi: desde zero fins a la voluntat del comprador. A més, també permet vendre vinils, casets o cds.

Bandcamp assegurava en aquest article al seu bloc, que durant el mes de desembre de 2011 els artistes havien facturat per valor d’un milió de dòlars i que bona part dels usuaris paguen més diners dels que demana l’artista en l’opció “name your price”. Això és una dada com a mínim, interessant.

Tant Soundcloud com Bandcamp són, en si mateix, models de negoci. Soundcloud, per una banda, ofereix un compte bàsic gratuït i opcions de pagament més orientades als professionals de la música i, Bandcamp, per l’altra, es queda amb un 15% dels guanys per venda d’arxius i discos.

Més enllà de Myspace hi ha Bandcamp i Souncloud, que ha assolit sobrepassar els 10.000.000 d’usuaris, però també hi ha altres plataformes i xarxes socials especialitzades en la comunitat musical. Cadascú decideix en quina o quines es troba a gust per formar la seva comunitat, que en el fons és el més important, cap plataforma és útil sino s’aconsegueix crear, eixamplar i, per damunt de tot, mantenir engrescada una xarxa de fans, amics i col·laboradors.

Antònia Folguera

Productora audiovisual i cultural

Twitter

Des del 1995 el món dels mitjans canvia de la mà d’internet però els darrers mesos els canvis s’han accelerat degut a la crisi econòmica que vivim des de fa quatre anys, a l’emergència poderosa de les xarxes socials amb la consegüent dispersió de la publicitat i els nous hàbits socials de consum de cultura i mitjans. +VilaWeb és la resposta de VilaWeb a aquests canvis i representa un nou esforç d’innovació, en aquest cas d’innovació social.

+VilaWeb és una resposta que té dues vessants clarament complementàries i tant important l’una com l’altra. Amb +VilaWeb reescrivim el codi del diari obrint un espai encara més important a la participació dels lectors en les tasques de la redacció. I amb +VilaWeb comencem a prefigurar un horitzó on el nucli de lectors més pròxim i actiu s’involucra també en el sosteniment del diari acceptant que cal pagar la informació. No per una informació suplementària, per un premium o per un apartat especial sinó la informació que està rebent ja cada dia, i en el nostre cas des de fa dèsset anys.

La velocitat del canvi en les empreses periodístiques i en el periodisme s’ha accelerat els darrers anys. No és que canvie més, sinó que ara canvia també més ràpid que mai. I quedar-nos plantats a esperar què passarà o com eixirem de la crisi és una recepta segura per al fracàs. Els periodistes sabem que el nostre treball no satisfà prou a un lector que sobretot a través de les xarxes socials ja és protagonista ell mateix de la realitat informativa. I sabem que el sistema econòmic que sostenia en el passat els mitjans tradicionals, i els nous i tot!, segurament ja no és viable. Quedar-nos aturats davant això és un error, especialment si podem imaginar un model de diari més adequat a la dinàmica de comunitats que genera la internet 2.0 i als nous condicionaments empresarials. I això, una resposta contundent a això, és el que és +VilaWeb.

El projecte neix d’una llarga reflexió interna però beu també del treball pioner de diaris digitals d’altres països que han avançat molt en camí. Notablement projectes com el Texas Tribune o el Rue89.

Des del mes de juliol, quan vam posar en marxa +VilaWeb, la redacció ha anat vivint en el dia a dia aquest canvi. La relació amb els lectors que en formen part ha crescut notablement i ja és habitual que els nostres articles incorporen pistes, contactes, detalls aconseguits pels mateixos lectors i treballats després per la redacció. I hem anat posant en marxa algunes de les novetats que acabaran configurant +VilaWeb, des del programa de televisió ‘Implicats’ on els mateixos lectors entrevisten protagonistes de l’actualitat fins un aplicatiu especial per a mòbils que permet als lectors entrar en contacte directe amb la redacció.

Aquest no és un projecte improvisat ni puntual. Creiem fermament que en l’horitzó ja pròxim dels vint anys de publicació del nostre diari cal donar un pas endavant ferm. No només però també perquè està per veure encara quin serà el futur dels mitjans actuals. Arreu tanquen diaris i deixen d’existir capçaleres. Aquesta és una realitat trista que fins ara hem evitat en aquest país però que difícilment no acabarà fent acte de presència entre nosaltres. I precisament ara que el país debat què vol ser i ho fa amb una contundència mai vista no podem conformar-nos i resignar-nos a tenir un sistema de mitjans subsidiari i limitat.

En aquesta línia, finalment, contemplem VilaWeb no ja com una web sinó com un sistema de mitjans complementari. L’actualitat l’estem servint en directe a través de vilaweb.cat però també a través del twitter, el facebook, les aplicacions per a iPhone i Android, el nou web mòbil i ara també el nou servei d’alertes per als usuaris de +VilaWeb. VilaWeb TV, un dels nostres grans èxits dels darrers anys, és un escenari privilegiat del reportatge i el testimoni en profunditat. I la nova revista de +VilaWeb cobreix l’espai del context i la reflexió.

Vicent Partal, director de Vilaweb.

“La darrera vegada que va haver-hi tanta excitació per una tauleta, hi havia alguns manaments escrits en ella”. La frase, publicada a les pàgines del Wall Street Journal abans de l’aparició del primer iPad, va servir a Steve Jobs, fundador d’Apple, per presentar el nou tablet juntament amb una imatge de Moisés amb les taules de Déu. Era el 27 de gener del 2010 i avui, 15 mesos més tard, la sentència segueix sent perfectament vàlida per explicar la situació actual del mitjans de comunicació respecte a aquests nous dispositius tàctils.

Dels 18 milions de tablets venuts al 2010 arreu del món, un 85% corresponen al model d’Apple, segons un informe d’IAB Research. En els primers tres mesos del 2011, amb el nou model iPad2 a les botigues, se n’han venut 4,69 milions més, segons ha publicat la companyia californiana amb l’informe de tancament del trimestre fiscal.

L’arribada de nous dispositius amb Honeycomb, la tercera versió del sistema operatiu Android de Google, dissenyat específicament per tablets, afegirà alternatives a aquesta situació de quasi monopoli. Models com el Samsung Galaxy Tab 10.1, el Motorola Xoom o el LG Optimus Pad, amb característiques similars a l’iPad, apostaran per integrar aquest sistema operatiu.  A més, tenim l’arribada de Playbook, el tablet de Blackberry, orientat als usuaris de negocis acostumats a fer servir aquests telèfons, que funcionarà amb un sistema operatiu propi de la companyia RIM però que probablement serà compatible amb aplicacions d’Android.

El tablet i l’era post-PC

Aquest context tecnològic anima l’aparició d’informes com el de Gartner, que recentment parlava d’un volum de 70 milions de tablets en el 2015, amb una proporció d’iPads d’un 47%. Forrester, per la seva part, calcula una expansió de les tablets més ràpida que els reproductors MP3. És el que alguns analistes, com Frédéric Filloux, consideren l’era post-PC de l’informàtica domèstica, dominada per aquests nous dispositius portàtils, lleugers, tàctils i multimèdia, permanentment connectats i amb una clara orientació a la comunicació interpersonal.

En aquesta era post-PC, una recent enquesta de l’institut Reynolds donava bones perspectives al mercat de la premsa: un 84% dels propietaris d’aquests dispositius el fan servir per llegir notícies i un 81% per llegir diaris i revistes.  Aquestes tendències, per exemple, es manifesten en estudis com el d’AdMob, que parlen d’un descens en el consum de televisió entre els usuaris de tablets.

La realitat és que l’ús dels mitjans de comunicació amb l’aparició dels tablets reflecteix un canvi en el comportament del usuaris. Mentre els mòbils s’utilizen per al consum informatiu a primera hora del dia i els ordinadors mantenen la preponderància durant l’horari d’oficina, nombrosos estudis, com el de The Wall Street Jorunal o Read it Later, detecten que els tablets tenen un ús intensiu com a dispositiu de consum de notícies a la nit.

Els mitjans de comunicació, especialment els diaris, han començat a apostar amb diferent intensitat i encert per aquests nous dispositius portàtils. La seva estratègia, en aquest sentit, ha de passar per allunyar-se de les edicions digitals que trobem a internet i buscar noves fórmules comunicatives i de negoci. Una estratègia que podem resumir en tres punts.

1. La web com a competència

La competència més gran per aquestes aplicacions de mitjans de diaris és una icona: l’accés al navegador web que incorporen tots els tablets. Si els diaris fan aplicacions basades en el contingut i ús de les versions dels diaris a internet, els lectors no trobaran cap motiu ni cap millora per fer-les servir. Cal, en aquest sentit, aprofitar totes les possibilitats comunicatives i tècniques dels tablets per portar les edicions del diaris a aquesta lògica: ús táctil, geoposicionament, visualització vertical i horizontal, presència del contingut multimèdia… L’aplicació per a iPad del suplement cultural Tutto Libri del diari La Stampa n’és un bon exemple d’aquest aprofitament.

2. El ‘paywall’ com a model de negoci

Els mitjans semblen haver obtingut les seves conclusions sobre la fórmula de comercialització dels seus continguts a internet. Els ingressos per publicitat que obtenen les edicions digitals del diaris no poden competir amb els ingressos de les edicions impreses.

Malgrat que els costos de distribució de les edicions digitals no poden comparar-se als que trobem a les edicions en paper, la diferència d’ingressos fa insostenible pensar en que el descens en els ingressos publicitaris de les edicions impreses pugui compensar-se amb els ingressos de les edicions digitals.

Aquesta reflexió està portant els diaris a aixecar nous murs de pagament (coneguts com paywalls, en anglès) per a les seves edicions digitals, especialment a les edicions d’iPad, on el sistema de pagament d’Apple mitjançant iTunes facilita el micropagament i la subscripció dels usuaris.

A Espanya, Unidad Editorial va posar en marxa Orbyt al març de 2010 per marcar distància amb el contingut gratuït de la web; en aquest temps, porta 28.000 usuaris registrats. El diari britànic The Times, de News Corporation, va posar en marxa el seu sistema de pagament a l’edició digital el juny del 2010 i, tot i perdre més de la meitat de l’audiència, té actualment 79.000 usuaris registrats que paguen per consultar el diari a la web i l’edició per a tablets. Un camí similar ha iniciat The New York Times, amb la implantació d’un sistema freemium que combina uns accessos gratuïts limitats i un sistema de registre de pagament multiplataforma que, de moment, ha reduit el 15% de la seva audiència però ha arribat a la xifra de 100.000 subscriptors digitals en menys d’un mes.

Però el cas més paradigmàtic d’aquesta tendència la trobem a Eslovàquia, on els set principals mitjans del país (quatre diaris, una cadena de televisió i dos revistes) estudien introduir un mateix sistema de paywall per cobrar als lectors que vulguin accedir als seus continguts en plataformes digitals.

3. La rèplica digital per guanyar audiència

L’ús creixent dels tablets per al consum de diaris i el seu potencial com a plataforma de pagament per aquests continguts ha portat els diaris a impulsar modificacions al sistema de certificació d’audiències. Es tracta de comptabilitzar aquests lectors d’edicions de tablets com a audiència general de la publicació, agregant-los a la difusió de les edicions impreses.

L’objectiu d’aquest moviment és compensar les caigudes en les xifres de difusió de la premsa escrita i així convertir les capçaleres en un vehicle atractiu per captar campanyes publicitàries multiplataforma, més adequades a la realitat del consum dels lectors de diaris.

És d’aquesta manera com s’està consolidant el concepte de rèplica digital per anomenar aquella versió digital del diari paper que pot ser consumida, previ pagament, a plataformes com ordinadors, tablets i mòbils i, en conseqüència, comptabilitzar com a difusió integrada de la capçalera. L’Audit Bureau of Circulations, als EUA, ha modificat les seves regles d’auditoria en aquest sentit fa un mes; l’Instituto Verificador de Circulaçao, a Brasil, ha introduït canvis per poder auditar les audiències dels diaris a l’iPad, i la Oficina de Justificación de la Difusión, a Espanya, a actualitzat recentment les normes tècniques de control de publicacions digitals per aquest mateix motiu.

Sigui per mantenir informats els seus lectors en nous dispositius amb un gran creixement i potencial en els propers anys, sigui per buscar un model de negoci que complementi les pèrdues del sector de la premsa, o sigui per buscar alternatives digitals que assegurin les dades de difusió de les capçaleres, la premsa ha d’apostar per tenir presència als tablets, posar una icona a l’abast del dit dels seus lectors i competir per l’atenció de l’usuari en aquests nous dispositius.

Els tablets, en aquest sentit, són un nou repte per a la premsa escrita, assetjada per problemes econòmics i de circulació. No obstant això, amb planificació i una bona visió estratègia, els diaris poden convertir aquest repte tecnològic en una oportunitat per garantir-ne el seu futur digital.

David Sancha és director a Cases i Associats i professor als estudis de comunicació de la UOC

Distribució, fidelització i monetització. Aquests són els tres pilars que s’han erigit com a fonamentals per sustentar qualsevol projecte digital que aspiri a ser rendible. El camí és aconseguir captar més audiència a través de continguts atractius i saber transformar aquesta audiència fidelitzada en beneficis a través de subscripcions, publicitat i comerç electrònic.

Qualsevol estratègia fora d’aquest marc pot resultar interessant des del punt de vista tecnològic, però difícilment resultarà rendible per a les empreses dedicades a la comunicació. Massa vegades la visió de conjunt es perd a causa de la fascinació per les últimes tendències del sector. Distribució, fidelització i monetització. En el fons, estem parlant de la creació d’un nou model de negoci.

Dins d’aquest mercat indefinit, Google s’ha erigit com la primera gran companyia que aconsegueix crear un gran negoci de comunicació a nivell mundial basant-se en els tres pilars del negoci digital. Perquè Google és una empresa de comunicació. Conceptualment el seu funcionament és simple: recull informació i la posa a disposició de l’usuari a canvi de publicitat. En aquests moments, la inversió en cercadors ocupa pràcticament la meitat de la inversió publicitària digital a nivell mundial i Google n’és el màxim beneficiat.

El problema de les empreses de comunicació és que Google no paga els creadors dels continguts que difon. Com a mínim no els paga directament. Hi ha molts professionals del sector que defensen la teoria que gràcies al fet que Google genera una gran quantitat de tràfic a les pàgines web dels mitjans aquests poden, al seu torn, vendre publicitat a aquesta audiència. Però també hi ha moltes veus de directius de mitjans de comunicació que s’alcen contra el que consideren una mena de paràsit digital que xucla la sang de continguts generats per altres.

De totes maneres, més enllà de les accions de guerra oberta de Rupert Murdoch i el seu grup News Corp., cap altre grup de comunicació ha decidit tallar completament els enllaços amb el gran buscador. I és en aquesta lluita agònica per la supervivència del model tradicional d’empresa de comunicació que sorgeixen les plataformes de pagament per continguts (paywalls). Tot i que fa temps que funcionen, mai tants grups de comunicació havien apostat tan fermament per aquesta via. Els micropagaments que Apple ha aconseguit implantar amb èxit en aplicacions digitals i continguts musicals gràcies a la plataforma iTunes i AppStore busquen ara el seu camí per arribar a un públic més general.

Encara és aviat per valorar l’èxit de les primeres experiències importants respecte les paywalls, però és interessant veure com els dos gegants del món digital s’hi estan centrant molt seriosament. Google (una altra vegada) i Facebook estan desenvolupant les seves pròpies plataformes de pagament per a continguts. Potser, ara sí, ens estem acostant a un model factible.

El mercat dels continguts està més obert que mai i clarament s’està estructurant al voltant dels nous rols digitals: plataformes de distribució, centres de creació de continguts i plataformes de pagament. Distribució, fidelització i monetització. Segur que tancar aquesta definició ajudarà a fer que els mitjans de comunicació tradicionals trobin la rendibilitat al món digital.

Diuen que si enmig d’una festa et pares a pensar qui l’està pagant i no trobes una resposta clara, el més probable és que l’estiguis pagant tu mateix. La festa digital ha d’acabar trobant un ritme constant, menys festiu, però més ortodox. La festa ha d’acabar amb el començament d’un nou model seriós, professional i rendible per a tots els agents de la cadena de valor de la comunicació.

FONT: Revista Quaderns d’Escacc (núm. 2).

Jordi Sellas
Director de desenvolupament digital del Grup RBA