Reflexions sobre periodisme, comunicació i cultura

Amb una estimació de 63 milions de tablets venudes durant el 2011, l’anomenada era post-PC avança cap a la consolidació d’una nova via de consum de continguts digitals, amb nous dispositius d’accés a la informació a l’abast dels usuaris. Durant l’any 2011, els mitjans de comunicació han començat a migrar, amb més o menys èxit, els seus continguts a aquests nous aparells, fent servir opcions tecnològiques i models de negoci diversos.

Aquestes són les cinc tendències més importants d’aquesta migració, que tracten d’analitzar les darreres novetats per avançar quins seran els propers passos en el disseny d’aplicacions per a tablets al 2012 entre els mitjans de comunicació.

1. Web apps

L’existència de mercats d’aplicacions tancats per cadascuna de les tecnologies dels tablets condiciona les possibilitats de distribució dels mitjans. L’iTunes d’Apple, per exemple, es queda amb un 30% de les vendes de l’App Store. Aquesta és la raó per la qual cada vegada més diaris buscaran fórmules per evitar aquesta via de comercialització, i les web apps serveixen per aquest objectiu. Les web apps són aplicacions que no fan servir els canals de distribució de cada sistema, sinó que es descarreguen directament des d’internet i estan basades en programació HTML5.

El millor exemple d’aquesta tendència és l’estratègia d’aplicacions de Financial Times, que ja ha desenvolupat versions per a l’iPad, l’iPhone (iOS), versions d’Android per mòbils i tablets petits (Frodo 2.2 i Gingerbread 2.3) i per a tablets més grans (Honeycomb 3.1). L’aplicació es pot descarregar gratuïtament, però és necessari ser subscriptor del diari per accedir a tots els continguts. Financial Times gestiona de manera autònoma aquestes subscripcions, que han arribat als 250.000 usuaris, com a font d’ingressos.

Durant l’any 2012, veurem més mitjans de comunicació que buscaran solucions similars per augmentar la seva autonomia de distribució i evitar les comissions d’intermediaris per la distribució de les seves edicions. Per portar a terme aquest objectiu, però, serà necessari disposar d’un suport tècnic solvent que garanteixi prescindir d’alguns canals de distribució establerts i crear-ne de propis. Per exemple, tornant a l’exemple de Financial Times, el diari britànic acaba d’adquirir, a principis de gener, la companyia Assanka, que era la responsable de desenvolupar les seves web apps per a diferents dispositius.

2. Disseny adaptable

Una altra tendència similar portarà les webs informatives a avaluar la creació de sites amb el que es denomina responsive design, o disseny adaptable. Al contrari que les webs apps, les webs adaptables no tenen el format d’aplicacions, sinó que són webs que treuen tot el profit de l’HTML5 i el CSS3 per adaptar la seva interfície a les característiques (tamany i ressolució, essencialment) de les pantalles del dispositiu.

És el camí que ha pres The Boston Globe, amb una web amb disseny adaptable que canvia la seva estructura segons es visualitzi amb un ordinador, un tablet (de 7 o 11 polzades) o un mòbil. Aquesta tendència deixa de banda la creació d’aplicacions específiques però garanteix una bona experiència d’usuari, ja que fins i tot arriba a adaptar algunes funcions segons el dispositu sigui o no de pantalla tàctil.

The Boston Globe va fer coincidir el llançament d’aquest nou site (abans estava integrat al portal boston.com) amb la creació d’un sistema de pagament per accedir als seus continguts. Des de llavors, han arribat als 16.000 subscriptors de pagament.

Les web que fan servir responsive design permeten saltar-se les restriccions dels mercats d’aplicacions, tenir el control dels subscriptors, garantir un contingut adaptat a tots els tablets i reduir el cost d’haver de desenvolupar una aplicació per a cada dispositiu.

3. Personalització

L’èxit d’aplicacions que aposten per personalitzar el contingut i l’experiència de cada usuari farà reflexionar els mitjans de comunicació sobre aquesta possibilitat. Més enllà del prestigi de cada capçalera i el valor del criteri editorial, la personalització s’està consolidant com un element important en aquesta era post-PC, especialment pel caràcter individual dels nous dispositius d’accés a la informació.

La coneguda i exitosa aplicació Flipboard, que basa la personalització dels continguts en la presència de l’usuari a les xarxes socials n’és un bon exemple. De fet, la companyia té acords amb multitud de mitjans (BBC, USA Today, The Economist, The Guardian, Wired…) per presentar els seus continguts de manera destacada.

Zite, un magazine personalitzat on l’usuari tria els temes d’interés i un algoritme s’encarrega de seleccionar els articles entre centenars de fonts i aprendre de la tria de l’usuari, n’és un clar exemple de les possibilitats d’aquesta via. Sense anar més lluny, CNN va comprar Zite l’agost del 2011, el que demostra la voluntat d’alguns mitjans per aprendre d’aquests sistemes i avançar en aquesta tendència.

Els mitjans incoporaran aquesta personalització paulatinament durant els propers mesos, i no només en les versions per a tablets. L’aplicació Social Reader, llançada pel Washigton Post al setembre del 2011, n’és un altre cas. El diari busca generar comunitat a partir de la seva presència a Facebook, generant i promovent la conversa entre els lectors més enllà del contingut que publica.

4. Kiosc digital

Les experiències d’Orbyt i Kiosco y Más (Espanya), iKiosk (Alemanya) i Press Régionale (França) continuaran desenvolupant-se per tenir una versió de pagament als tablets a partir de la rèplica del contingut de l’edició impresa. Orbyt ha declarat recentment que té 50.000 subscriptors i espera superar els 75.000 abans que acabi el 2012, encara que cal saber quants seran de pagament. En un altre ordre de magnitud, The New Tork Times ha arribat als 390.000 subscriptors digitals del seu ‘paywall’.

Els kioscos digitals es desenvoluparan en una doble via. Per una banda, incorporaran elements de promoció per donar valor afegit als seus productes; des de fa uns mesos, Orbyt ofereix vídeos d’ópera als seus subscriptors. Es tracta, amb limitacions, de portar les promocions del diumenge de la premsa escrita al món digital; aviat veurem pel·lícules i llibres acompanyant les edicions digitals dels diaris per a tablets.

I, l’altre objectiu serà justificar les seves dades de difusió combinada (kiosc tradicional i kiosc digital) amb el que se’n diu rèplica digital, és a dir, aquella versió digital del diari paper que pot ser consumida, previ pagament, en plataformes com ordinadors, tablets i mòbils i, en conseqüència, comptabilitzar com a difusió integrada de la capçalera.

5. ‘Pure players’

Així com a internet trobem mitjans de comunicació que existeixen sense una capçalera tradicional al darrera, un mercat de gairebé 70 milions de dispositius comença a justificar l’aparició de capçaleres dissenyades i distribuïdes exclusivament per tablets.

És el que ha intentat The Daily, la publicació de pagament per iPad de News Corporation, que declara haver arribat als 100.000 subscriptors després del seu primer any de vida, lluny de les seves pròpies expectatives per ser rendible, que es fixaven en els 500.000 subscriptors.

A Espanya tenim altres productes (gratuïts, de periodicitat setmanal i mensual) que són ‘pure players’ per a iPad i altres tablets: Actualidad7, iMag i Vis-a-Vis. Tot i ser productes pensats per a tablets, tots tres —igual que The Daily— s’estructuren igual que els productes impresos, el que els deixa poc marge per explorar totes les possibilitats interactives dels dispositius tàctils.

David Sancha

Director a Cases i Associats i professor als estudis de comunicació de la UOC | Twitter: @dsancha

Fa noranta anys la innovació va arribar a casa nostra en forma de ràdio. Concretament, el 1924 naixia Ràdio Barcelona, dotze anys després que aquest nou mitjà hagués tret el cap pels EUA, tot passant -posteriorment- per Gran Bretanya i França. Naixia un nou mitjà de comunicació, era innovador i seguia un recorregut geogràfic concret. Podem fer-ne algun paralelisme a dia d’avui? Seguim…

Ràdio | La tècnica havia permès la comunicació sense fils i provocaria fascinació en la societat d’aquells temps. En un primer moment la gent no tenia dispositius. Aquesta situació va durar tota la dècada dels vint i part dels trenta. Al principi els aparells radiofònics eren molt cars, cosa que provocava que només hi tinguessin accés les èlits econòmiques i culturals.

Internet | Nosaltres ens vam trobar en una situació així amb els mòbils a mitjans noranta i, no fa pas tant, amb l’iPod, l’iPhone i l’iPad (perdoneu que utilitzi una marca concreta, però és un exemple molt gràfic). Dispositius cars en un primer moment, i d’accés general amb el pas del temps.

R | La instal·lació d’infraestructures per a l’emissió de la ràdio va ser molt cara, però aquestes inversions inicials les van recuperar les empreses posteriorment, ja que eren les mateixes les que van fer el negoci amb la venda dels dispositius (ràdios).

I | Les operadores inverteixen en infraestructures per fer arribar Internet al màxim de gent possible, i ben bé que s’ho cobren amb la venda de dispositius, amb les quotes de connexió i, ara, amb l’esperança de tirar per terra la neutralitat de la Xarxa, intentant cobrar als creadors de continguts i al serveis que aquests utilitzen.

R | Les primeres retransmissions van dirigir-se al sector musical. El Liceu va ser un dels espais escollits per a la retransmissió d’òperes. Les sales de concerts i els teatres tenien por de perdre públic si s’emetien les obres senceres, cosa que amb el temps va anar canviant i es va acabar permetent fer les retransmissions íntegres.

I | Les crides/queixes del sector musical van ser de les primeres a arribar amb l’aparició d’Internet, encara ara ho són, però el mercat està mutant i, amb voluntat o no, s’haurà d’acabar accedint a les noves normes de joc. Això no significa la mort de la indústria musical, senzillament un canvi de rumb. O, és que no s’han adaptat les botigues de revelat de fotografies a la nova cultura de la imatge digital?

R | Les entitats competents també hi van tenir un paper important reclamant els drets d’autor, un motiu més per no voler permetre les retransmissions senceres, i es va solucionar en un primer moment emetent només fragments, cosa que el temps va fer canviar, i van acabar permetent l’emissió íntegre.

I | Aquí, potser si que canviarà alguna cosa, però el tema de l’SGAE el deixarem per un altre dia;-)

R | El finançament de la implantació de la ràdio va seguir tres etapes. En un primer moment estava finançada per la gent interessada en aquesta innovació comunicativa, que pagava unes quotes. En una segona etapa es van implantar els cànons sobre els dispositius que es venien, fent que qui comprava l’aparell (ràdio), pagava una certa quantitat per sufragar les despeses que comportava la novetat tecnològica. I, finalment, es va comprovar la viabilitat de la publicitat i el patrocini com a forma de finançament de les emissores i la seva programació.

I | El tema del pagament per l’accés als continguts digitals i com adaptar el màrqueting i la publicitat a les noves tecnologies està a l’ordre del dia. “Tampoc ara sabem ben bé on dar-la” Ja en passarem ja de peripècies i de canvis d’idees, però la solució acabarà arribant, per quedar-se. I, no podem descartar la publicitat.

R | Als anys trenta, la gent començava a tenir el temps més programat, per tant va ser una alegria rebre “el diari parlat” -que li deien-, gràcies al qual el locutor relatava la informació del dia en fragments de mitja hora, tot seguint les seccions dels diaris de l’època (internacional, Espanya, “regional”, Barcelona, províncies,…).

I | També ara, la informació digital ens “ajuda” a estar informats (per bé o per mal) tot facilitant-nos la segmentació de la informació i l’accés a aquesta en temps (gairebé) real. Potser podríem parlar, ara, del “diari relatat”?

R | Durant els Fets d’octubre de 1934 -primer cop que va passar- i, posteriorment, a la Guerra Civil, la gent es congregava al voltant de qui disposava d’un aparell radiofònic per saber què succeïa. Les retransmissions dels discursos polítics eren escoltades per multitud de gent. La informació a través de la ràdio prenia molta importància, cosa que va fer que, per exemple, el govern català incautés la ràdio durant els mencionats Fets de 1934.

I | Avui en dia també ens reunim per seguir la informació, com abans, però ho fem a distància, a través de la presència de les nostres identitats digitals a les xarxes socials. I, bé que ha tingut un paper cabdal el paper de la comunicació digital per a la política. Hem de canviar els discursos (d’abans) per la conversa (d’ara), i l’interès està assegurat.

La història es repeteix, com un espiral, tot torna prenent diferents formes. Arriba Internet, un nou mitjà de comunicació, i comença a fer trontollar els esquemes preestablerts. Primer, el desconcert, després la por, per acabar arribant a la popularització del nou mitjà que tindrà alguns efectes colaterals però que no té perquè provocar la desaparició dels altres mitjans. Pot ben bé ser-ne complementari, com la ràdio ho va ser al diari en format paper. Adaptar-se o morir, aquesta si que podria ser la dicotomia a seguir.