Reflexions sobre periodisme, comunicació i cultura

El gran guanyador del dia de la vaga general del 29S ha estat el “temps real”. Ahir es va demostrar l’aplicació que té per al periodisme l’anomenat web en temps real. Informativament parlant, un dia com el d’ahir requereix no només explicar què està passant o quins són els punts calents de la notícia sinó que, a més, els ciutadans necessiten informació constant sobre mobilitat i es dirigeixen al web buscant això.

Ahir es va posar de manifest que els diaris online que no tenen habilitada cap tipus d’aplicació per informar en temps real van estar en clar desavantatge. Aquells mitjans que sí que van utilitzar diferents aplicacions de web en temps real van ser capaços de, fins i tot, retransmetre minut a minut in situ les protestes i manifestacions d’ahir.

Cal recordar però, que molts treballadors dels mitjans online també feien vaga i, per tant, molts no van poder estar al 100% en un dia tan calent informativament parlant.

Twitter, l’aplicació més popular de temps real, va ser la gran protagonista i els usuaris l’utilitzaven per dir on eren, què veien, com els afectava la vaga i, fins i tot, feien la seva particular retransmissió penjant fotos i informant de tot allò que els semblava que era notícia.

Com deia, molts mitjans van voler incorporar d’una manera o d’una altra el temps real a la seva cobertura informativa.

Fem un breu repàs sobre què van fer alguns mitjans catalans i estatals:

-Lamalla.cat va donar tot el protagonisme a l’actualització minut a minut amb un gran mòdul a portada amb informació en temps real. Per sota s’organitzaven la resta d’informacions (veieu imatge).

-Vilaweb: va posar dos mòduls diferents de twitter a portada. Un d’ells amb el seu propi timeline a Twitter i l’altre amb el seguiment del hashtag #vagageneral. Actualitzaven Twitter també des del centre de la ciutat i van utilitzar el servei de Twitpic per pejar fotos al moment.

- Btvnotícies: Malgrat un avís a portada de la seva manca de actualització habitual a causa de la vaga, el portal va posar un widget en portada que monitoritzava el hashtag #vagageneral, de manera que no només es veien els missatges de la redacció sinó també els d’altres usuaris. Des del Twitter de  @btvnoticies van informar i contestar els usuaris, retuitejant informacions pràctiques oficials i rebent les informacions que els usuaris feien arribar en directe.

- La Vanguardia, no va posar cap mòdul de temps real en portada però va utilitzar l’aplicació Cover it live per seguir la manifestació a la tarda.

-DelCamp.cat: I per demostrar que no sempre es necessiten grans eines tècniques que informar en temps real, mostrarem el que va fer un mitjà regional com delCamp.cat. En una sola pàgina  van anar actualitzant cronològicament tot allò que passava al Camp de Tarragona en relació amb la vaga i van anar seguint via twitter les informacions que sorgien.

Pel que fa a nivell estatal…

-El País: Va fer una edició gràfica molt impactant -a mi em recordava a les portades del Huffington Post- i l’eina Eskup els va servir per fer un seguiment en temps real impressionant, ja que no només l’actualitzaven des de la redacció, sinó que tenien periodistes al carrer que informaven in situ, tant a Madrid com a Barcelona i altres ciutats. El mòdul d’Eskup ocupava tota la portada prioritzant, per tant, la informació de seguiment i de servei.

-RTVE: També va fer un seguiment minut a minut a tot l’Estat, però no a portada. Amb tot, la majoria d’informacions eren de què estava passant a Madrid.

-Lainformacion.com, és un cas curiós perquè, sent una web d’informació estatal i amb seu a Madrid, va posar a portada durant moltes hores un mòdul informatiu de seguiment del que estava succeïnt a Barcelona i sense tenir-hi periodistes.

El web en temps real és, per tant, el gran guanyador d’aquesta vaga. L’evolució tècnica d’Internet exigeix també adaptacions en la forma en que fem periodisme.

I ja no estem parlant de futur. Parlem de què va passar ahir.

Potser ja n’heu sentit parlar, potser no, però aquesta plataforma de publicació de difícil pronunciació-TUMBLR- a cavall entre un bloc, Twitter i una xarxa social, pot ser la protagonista del proper curs i especialment, perquè els mitjans online nord-americans han entrat amb força en aquesta plataforma.

Què és Tumblr?

Bona pregunta. No és fàcil d’explicar. Aparentment és un bloc, però es considera una forma de publicació específica: el tumblelog, un bloc que no té temàtica definida i on es prima l’espontaneïtat, l’estètica i el format petit. Es pot publicar textos, xats, fotos, vídeos, audios o enllaços. És podria dir que és una forma de fast blogging.

A camí entre un bloc i Twitter, a Tumblr  un pot seguir a altres membres, permetent veure allò que publiquen en un timeline (semblant al de facebook ) i en el que els usuaris poden dir que “els agrada” clicant sobre un petit cor o poden re-publicar-lo al seu propi compte de Tumblr.

Curiosament, no mostra públicament el número de “seguidors” que té cada usuari, sinó la gent a qui cada usuari segueix.  El seu fundador, un noi de 24 anys diu que aquí, no es tracta d’arribar a tenir un milió de seguidors ni de comunicar a una gran audiència, sinó de construir una comunitat. També es poden fer preguntes concretes i respondre públicament.

No es poden fer comentaris. La interacció es produeix pel “m’agrada” o el “re-bloc”. Per crear comunitat no serveix la tradicional tàctica de penjar el link a un article.  S’ha de ser una mica més creatiu. Això sí que es valora.

Tumblr estima els mitjans

La setmana passada The New York Times publicava un reportatge sobre Tumblr. Explicava com la plataforma acaba de fitxar al periodista Mark Coatney, responsable del Tumblr de la revista Newsweek, una de les publicacions que més ha sabut treure’n més profit a l’eina.

Per Coatney el to de Tumblr és molt més conversacional que el que té Twitter. En l’eina va trobar una manera de compartir comentaris ràpids i divertits, compartint el dia a dia de la revista i de la pròpia Xarxa. Reconeix que Tumblr està eclipsat per altres jugadors comn Twitter, però Tumblr està creixent. 25.000 nous comptes al dia.

Altres mitjans com New Yorker l’utilitzen com un espai per mostrar material inèdit, o com agregador de contingut interessant que troben a la web o gràcies a altres usuaris que segueixen.

Cal tenir en compte que:  1) no es tracta de duplicar continguts, 2) cal adequar-se al to de la plataforma, 3) requereix poc esforç actualitza-lo, 4) és interactiu, 5) és altament viral.

Si Tumblr es converteix en “the Next big thing” encara està per veure, però, com sempre, tenim la possibilitat d’explorar les seves possibilitats i experimentar fàcilment.

Mitjans destacats a Tumblr:

http://newsweek.tumblr.com/

http://newyorker.tumblr.com/

http://officialssay.tumblr.com/ (Propública)

http://life.tumblr.com/

http://huffingtonpost.tumblr.com/

Diumenge passat vaig participar al programa de Catalunya Ràdio, el Vist i no vist (audio programa) que dirigeix i presenta en Valentí Sanjuan. Vàrem seure a la taula en Josep Comajoan (El 9nou), en Joan Camp (editor de Directe!) i en Guillem Ramos-Salvat (Delcamp.cat).

Tot parlant de mitjans digitals i audiències a Internet, de lectors i nous competidors, vaig fer esment de la mort d’un concepte que hem heredat del paper. Es tracta del concepte “el meu lector” als mitjans digitals.

Al paper teníem fins fa uns anys una opció clara de compra. Quasi bé com una decisió familiar, generacional i sobretot com una expressió d’una manera de viure i de sentir la realitat: una persona comprava un diari i hi establia un lligam personal. I també, és clar, pagàvem uns diners per tenir aquesta experiència de lectura i per sentir-nos part d’una societat.

A Internet, en canvi, el “meu lector” ja no és tan meu…

1. En primer lloc perquè les barreres d’accés als diaris online s’han abaixat: no cal pagar un peatge (fins ara…) per accedir a les informacions. Tothom pot entrar-hi, no cal cap compromís ni relació prèvia.

2. Tot està a un click de distància: la meva competència, el web d’un altre tipus de mitjà, els blocs, el Facebook o el Youtube. La batalla ja no és només entre capçaleres o mitjans. Ara la lluita és pel temps i l’atenció que rebem de cada usuari.

3. Aquells a qui considero la meva competència quant a mitjans, poden no ser-ho als ulls del meu lector. Sovint el lector online no sent dos mitjans del mateix territori com a oposats sinó com a “complementaris“.

4. A més dels lectors diguem-ne “més habituals”, hi ha els anomenats “opositors”, els que no estan dins del meu espectre ideològic, però que en aquesta posició oposada o rival, ens segueixen perquè els interessa què diem. Amb el paper, fa mandra i ràbia gastar-se un euro en qui no estimes. A Internet no et costa gens saber què diuen i d’aquest negoci de pàgines vistes generat pels comentaris en viu més d’un a Internet.

5. Després dels “habituals” i els “opositors”, hi ha els “paracaigudistes“: aquells que cauen allà sense saber ben bé perquè, ja que un cercador com Google els ha portat. Amb aquest darrer tipus poden passar dues coses: que marxi i que no torni mai més, o que li agradem i decideixi tornar de tant en tant.

Està clar doncs que a Internet el concepte “el meu lector” és difícilment aplicable. La manca de barreres d’accés i els nous hàbits de lectura a la xarxa conviden a la promiscuïtat informativa.

Quan parlem d’Internet, doncs, jo prefereixo parlar de l’existència de diferents “tipus de “lectors” entre els usuaris que passen per una pàgina web. Per embolicar encara més la troca, aquests “lectors” expressen necessitats i expectatives diferents.

La complexitat està servida, com deia el professor Naugton. Per tant, a l’hora de crear continguts i distribuir-los a la xarxa és necessari tenir en compte que “el meu lector” no és només meu, no viu aïllat a la Xarxa.

Les conseqüències que se’n deriven són nombroses, així que potser ho deixem pel proper dia…

A aquestes alçades de la pel·lícula a ningú se li escapa la velocitat amb la qual està canviant la feina de periodista i del professional de la comunicació. El profund impacte que ha tingut la Xarxa en el món de la comunicació deixa obsoletes algunes professions i en crea de noves.

Fa unes setmanes la periodista Cristina Aced publicava un llibre editat per la UOC anomenat “Perfils professionals 2.0“, un recull de noves professions nascudes al caliu de la Xarxa. Aced parla tant de perfils que s’han adaptat al nou mercat que és Internet, com ara un Director de Marketing online o un Director de Comunicació 2.0 i RRPP online, com d’altres que s’han creat com el gestor de comunitat.

El tema és llarg i té moltes implicacions a nivell d’organització, en part perquè aquestes professions poden ser ara provisionals per un futur on no hi haurà una distinció entre el món analògic i el digital, i on aquests dos móns estaran perfectament integrats a totes les àrees de negoci de les empreses. L’impacte d’internet és transversal.

Però permeteu-me que em fixi ara i aquí, des del punt de vista periodístic, en tres perfils que esmenta Aced i que ja podem trobar dins de alguns mitjans de comunicació:

1. El Community Manager o Social Media Editor
Aquesta és potser la nova professió de la que més es parla. Però no és una moda. Avui es fa necessari tenir persones dedicades especialment a la distribució estratègica dels continguts a les xarxes socials i a la gestió de la relació amb els públics online.

La Social Media editor del New York Times va assistir la setmana passada a unes jornades a Bilbao. Jennifer Preston és una periodista amb 25 anys d’experiència i, després d’haver passat per diferents càrrecs al diari, va ser escollida en aquest nou càrrec. La seva tasca consisteix en gestionar els continguts del diari a les xarxes socials i en esdevenir una evangelista dels social media dins del diari.

Segons explicava la pròpia Preston, a través de les xarxes socials el diari pot escoltar i enganxar l’audiència, com per exemple amb les cobertures informatives especials, ja siguin esports o altres esdeveniments culturals o socials, que permeten “connectar” amb lectors altament interessats en compartir l’experiència.

El poder de selecció (l’acció prescriptora de la que parlàvem la setmana pasada), és també un punt important pel diari. Preston explicava a Bilbao l’ús que fan de les llistes de Twitter al terratrèmol de Haití, o l’ús que en fan de Facebook, fins i tot, donant valor a l’acció prescriptora dels periodistes, enllaçan “tot allò que val la pena i rellevant pel nostre lector” en mig d’aquestes xarxes.

L’evangelització i la formació d’altres periodistes de la redacció ocupen també a la Social media editor de la “dama grisa”. “Un cop els nostres periodistes comprenen el valor d’eines com Facebook o Twitter, ja no hi ha marxa enrere, perquè serveixen per trobar fonts d’informació, continuar i explorar tendències, prendre idees per les nostres històries i continuar investigant” deia Preston a El País.

Com a resultat, 145 periodistes de la “dama grisa” estan a Twitter i Facebook i el diari té ja 85 comptes a Twitter.

2. Expert en analítica web

L’analítica web s’entén com la disciplina que mesura el comportament de les persones a les pàgines web. El mitjà online, a diferència del paper o els pannells d’audiència, permet saber quins són els temes que exactament interessen al públic, l’origen de les visites o, fins i tot, des de quin lloc físic es connecten. Tot això són dades summament valuoses per aqualsevol empresa, però encara més vital pel periodisme, ja que parla de l’eficàcia i consum d’allò que és el seu producte: els continguts.

Si els coneixements tècnics d’aquest professional ve reforçat per un perfil periodístic, aquest és capaç de doblar el seu valor, ja que comprendrà i ajudarà a reorientar moltes estratègies del mitjà online vers el públic. (Imprescindible en aquest camp llegir el quadern sobre analitica web i mitjans de comunicació d’Evoca).

3. Expert en usuabilitat usabilitat

Cristina Aced cita a Jakob Nielsen, un dels màxims experts en aquesta matèria: “Una pàgina serà usuable quan la navegació resulti senzilla i intuïtiva, el disseny sigui eficient, fàcil d’entendre i de recordar, i visualment sigui atractiu”. Si volem que els nostres lectors es quedin més temps “amb nosaltres” resulta obvi tenir cura d’aquests aspectes funcionals. Llegir notícies no és una activitat que és limita a un dia, sinó que és un hàbit diari. Si no tenim en compte aquest aspecte, el d’oferir una navegació i una lectura agradable, difícilment aquest lector tornarà al nostre web. De nou, un expert amb un perfil més periodístic pot oferir un plus de criteri a l’hora de dissenyar les pàgines de navegació.

Queden altres professions com la d’arquitecte d’informació o el gestor de continguts digitals, entre d’altres.

Totes aquestes noves professions representen bones oportunitats per les persones que no troben actualment un encaix al mercat laboral de la comunicació, si bé és cert, que hi ha una total manca de formació reglada en aquests camps a causa de la seva novetat. Amb tot, són camins prou interessants com per deixar-los escapar.