Segona part de l’article que vam publicar el divendres 23/09/2011. La tercera la podreu llegir els propers dies, al bloc d’Escacc.
Internet és un nou mitjà (deixeu-me simplificar) amb, de moment, poca història al darrere. Sí, una història molt intensa, però fins ara és curta. I tots els mitjans necessiten passar un temporada de maduresa abans de trobar el seu llenguatge comunicatiu propi.
Diaris, ràdio, televisió, cinema, còmic… Tots han superat les èpoques pioneres adaptant codis d’altres mitjans ja consolidats. La ràdio va ser durant molt de temps un diari parlat. La televisió, una ràdio amb imatge. Quan van voler deixar de ser com el fins aleshores germà gran, van créixer. Una vegada van passar l’adolescència van trobar la seva raó de ser, el seu paper dins de la societat. I és un paper que segurament no haurien imaginat mai.
Mirem-ho en el cinema: d’un espectacle de circ a una plataforma narrativa de primer ordre, al que cal sumar la creació d’una indústria que mou bilions d’euros arreu del món. Segurament si no haguessin existit els Méliès, Griffith, els mestres soviètics, italians, francesos i alemanys, o Orson Welles, per dir només uns noms, seguiria sent un espectacle minoritari.
Aquells que van veure el potencial del nou mitjà i van esforçar-se per inventar un llenguatge propi (muntatge, posada en escena, tràveling, pla curt, mitjà, panoràmica, etc) van ser els que van fer del cinema el que és ara. Ells van fer possible convertir una atracció de fira en una eina prou robusta com per explicar relats complexos.
Però, insisteixo, els llenguatges nous no es creen del no-res. Cal un temps d’hibridació, d’experimentació, de manlleu dels codis ja establerts -encara que hagin estat ideats per a altres plataformes-, de prova i error.
Comparem, per exemple, els informatius de la tele d’ara i els de fa unes dècades. Tothom recorda els Telediarios en blanc i negre, amb un presentador al que es definia, amb tota la raó, com a “busto parlante”, i que llegia un seguit de notícies sense gairebé cap imatge. L’esforçat presentador feia ràdio parlada, i reproduïa gairebé fil per randa el “parte” de Radio Nacional.
Avui dia un periodista televisiu mai llegirà en pantalla un teletip directament sortit del forn, si no és una ultimíssima hora d’importància capital. No. En modificarà el redactat en funció de molts factors, entre ells les imatges que disposi.
Esclar que hi havia unes evidents limitacions tècniques. I les noves càmeres i equips de transmissions i d’edició van fer possible tenir imatges de gairebé tot arreu. La maduració del llenguatge i les innovacions tecnològiques van fer possible la superació d’aquell model. I, alhora, es van encunyar la llei d’or de la televisió: no és notícia si no en tenim les imatges.
Copy/paste: ho volem publicar tot
Pel que fa a internet, girem la vista cap a mitjans de la dècada de 1990. La popularitat creixent de la World Wide Web empeny els principals grups de comunicació a tenir presència a internet. També convenç alguns emprenedors per crear el seu propi mitjà exclusivament a la xarxa.
L’aposta d’uns i altres, en termes crematístics, és minsa. La por d’entrar en un entorn nou i desconegut, sense un retorn de la inversió clar, fa que els diaris digitals que s’engeguen disposin de poc personal i escassos recursos.
La lògica empresarial és clara en aquest sentit, ja que encara no hi havia unes regles de joc clares per recuperar els cèntims invertits. Massa incògnites per invertir-hi sense reserves: cal cobrar per la informació? Obrim tot el web o deixem una part de pagament? Només amb els banners publicitaris ja cobrim despeses? Cal que els periodistes tinguin una formació específica o només reciclant professionals d’altres mitjans ja fem via?
El resultat, com deia, va ser unes redaccions petites i guiades per un objectiu erràtic: publicar-hi una gran quantitat d’informació. La citada aposta per la quantitat porta els periodistes a viure amb el cul clavat a la cadira, convivint diàriament amb el repte de publicar tot el que, creuen, és pertinent. A la web hi cap tot, no tenim límit d’espai ni hora de tancament. A més, tenim accés a teletips d’agències de tot el món. La temptació estajanovista és massa forta per negar-s’hi.
El repte es va afrontar amb el copy/paste com a arma principal. Val més publicar una desena de teletips, encara que alguns d’ells ni passin per la portada, que dues informacions, encara que aquestes estiguin elaborades i pensades per a internet. Una base d’actuació que encara avui, gairebé dues dècades després (repeteixo: dues dècades després) és plenament vigent. Irònicament es manté, encara que el temps de maduració del mitjà hagi demostrat que aquells que fugen del model “ho-hem-de-tenir-tot” són els que obtenen més èxit d’audiència i, sobretot, d’influència en el sector. Són la referència, aquells a qui tothom mira de reüll i a qui, eventualment, es copia.
El periodisme digital també és periodisme
La majoria de professionals de la comunicació digital del país sap que una informació adaptada al mitjà online ha de contenir enllaços pertinents (no val el típic enllaç a una pàgina principal), articles relacionats, vies per compartir els continguts a xarxes socials i arxius multimèdia, siguin fotos, àudios, vídeos o animacions.
I sap també que cal redactar de manera diferent, fugint dels titulars llargs de les agències, o pensant un titular per a la portada i un altre per a la secció; o tenint en compte que els buscadors han de poder indexar aquella notícia fàcilment i que, per tant, l’ajudem si posem al titular les paraules clau més lògiques per a una posterior recerca.
I és conscient, així mateix, que un copy/paste en la majoria de les ocasions no porta enlloc. No ens diferencia de la nostra competència i no aporta valor afegit més enllà de la velocitat de publicació. Al contrari, pot jugar en contra nostra si hem acostumat al lector a unes informacions que fugen d’aquest model i apliquen alguns dels principis que acabem de descriure. A més, un copy/paste rarament es tradueix en cap valor afegit, en cap raó de pes que forci l’internauta a tornar.
Fa anys que els directius dels diaris digitals del nostre país tenen al davant un dilema, i pocs s’atreveixen a agafar el toro per les banyes. La primera opció és seguir així, amb unes redaccions digitals escanyolides i que actuen només com a replicants de teletips i de continguts fets per altres i per a altres plataformes. Un model barat que permet la supervivència del mitjà a curt termini.
És fer-ho així o no fer-ho, responen els apòstols de la precarietat, en una opció que condemna el periodista digital a ser sempre de segona. Tampoc cal menysprear l’impacte d’aquest rol en la motivació dels periodistes, que es veuen condemnats a no exercir. Perquè desenganyem-nos: es pot estar en una redacció, publicar continguts i no fer mai feina periodística: ampliar la informació, contrastar-la, treballar temes propis…
Aquesta visió és el pare i la mare d’una altra pràctica sense sentit: la publicació automàtica de titulars a xarxes socials, via comptes de Twitter i Facebook mantinguts per RSS. És la quadratura del cercle: copio, enganxo i publico un teletip; automàticament es publica també a Twitter o a altres xarxes socials. Però, amics, resulta que la idea genial té una via d’aigua de la mida del Googleplex: sovint ni s’entén, ni té sentit en aquell àmbit. El titular no hi cap perquè no tenim temps d’adaptar-lo a la piulada, ni d’etiquetar-lo amb un hashtag, ni d’afegir-li un enllaç… I el que és pitjor: lògicament el periodista ocupat en altres tasques rarament té temps d’atendre ni de respondre a les piulades d’altres usuaris. Tenim un compte a Twitter que piula en solitari i que ningú no entén. Bravo.
La segona opció és permetre que els periodistes digitals facin la seva feina. Temes propis, treballats amb criteris comunicatius clars i amb una aposta per la qualitat més que per la quantitat. El periodisme de tota la vida, vaja.
Perquè són digitals, però per sobre de tot són periodistes. Les redaccions catalanes estan plenes de gent jove, motivada i amb criteri, que entén les necessitats del mitjà i està disposada a experimentar per comunicar de manera eficient.
Només cal que els deixem sortir al carrer, agafar el telèfon, anar a rodes de premsa o fer entrevistes. I que no només ho fem un dia cada mes, sinó que confiem en ells per donar una altre rumb a la informació de cada dia. I que destaquem adequadament els seus reportatges o cròniques, sigui al propi web, a les xarxes socials o als mitjans germans.
Afortunadament, al mateix 324.cat hi ha exemples de continguts molt ben treballats per l’equip de redacció. Especials, reportatges, etc. A l’actualitat diària, però, es reprodueix la dependència de les fonts citades.
Els defensors de la primera opció asseguren que és inviable per cara. És molt costós, fan entendre, deixar que els periodistes digitals facin la seva feina igual que els de ràdio, premsa o televisió. És insostenible enviar el periodista d’esports a l’estadi per cobrir un partit de futbol. Ja en té prou informant mentre segueix la retransmissió televisiva de torn. Aquest extrem, evidentment, ni es contempla a altres sectors.
De fet, és molt significatiu veure la rebel·lió de les emissores de ràdio perquè la Lliga de Futbol Professional no els permetien l’entrada als camps. Més enllà de les causes últimes del conflicte, s’olorava una flaire d’indignació entre els professionals radiofònics perquè havien de comentar el partit des de l’emissora, amb un monitor. I tenien tota la raó del món. Per què amb els periodistes digitals l’actitud és diferent? Com es pot fer informació de qualitat si no es permet al periodista ser allà on és la notícia? Per què ens permetem violar un dels principis fonamentals del periodisme? I, sobretot, per què ho entenem com una cosa “normal”?
És interessant veure, en contrapartida, com les innovacions tecnològiques aterren sense cap problema en els mitjans. Per exemple, pensant en el SEO, la majoria dels mitjans digitals catalans ja han posat en marxa iniciatives conceptuals i tecnològiques interessants, com ara cuidar les metadades, convertir les adreces en URL friendly o afegir path/rastro de migas/fil d’Ariadna (anomeneu-ho com volgueu) a cada plana.
També es desenvolupen versions per a smartphone o per a iPad, i es té cura que la informació tingui sentit si es consulta via Google Reader o Netvibes. I es fan widgets perquè els internautes s’enduguin l’actualitat al seu web o al seu mòbil, o aplicacions per als nous televisors amb connexió a internet.
O es canvien dominis i marques fruit d’estratègies errades. Prescindir del domini 3cat24.cat, per exemple, era imprescindible en la nova etapa del mitjà. Aquesta marca, segurament la més difícil de recordar de l’internet en català, era un despropòsit en si mateixa. Segur que el nou posicionament li facilitarà la tasca d’arribar amb més coherència als internautes, encara que hagi de pagar el preu de difuminar la marca Catalunya Ràdio
Com veiem, en l’apartat tecnològic el problema simplement ni es planteja: segueix la seva evolució natural i s’apliquen solucions creatives perquè el contingut estigui perfectament adaptat als nous suports. Si parlem d’enginyeria, per entendre’ns, cada vegada tenim més clar què cal per oferir una informació de qualitat. Però en el terreny dels continguts és una altra cosa.
Jaume Pla (LinkedIn, Twitter), periodista digital
