Reflexions sobre periodisme, comunicació i cultura

Només cal tafanejar les piulades que han fet els mateixos estudiants des dels seus comptes particulars o des del col·lectiu (@cetrencada) per calibrar l’alt nivell de motivació que han assolit amb el seu treball al Taller Integrat de Periodisme de la UPF. Ara de seguida us explico en què consisteix l’invent, però abans que res deixeu-me dir que, si més no, és un bon antídot contra el desànim a què els conviden tantes veus com senten al seu voltant de gent que els diu que no hi ha futur en aquesta professió. És ben cert que el panorama no està per tirar coets. Però penseu que la vella cantarella de “¿què hi feu aquí, desgraciats?, ¿que no sabeu que això és una fàbrica d’aturats?” ja l’escoltaven a les antigues facultats de “ciències de la informació” els estudiants de fa quaranta anys de boca d’un grapat de professors. I mireu si ha plogut des d’aleshores al món de la comunicació en general i del periodisme en particular, i si n’han fet de feina molts periodistes que havien sentit dir aquelles bestieses als seus professors.

La carrera de Periodisme a la UPF (abans llicenciatura de segon cicle, ara grau adaptat a la reforma “bolonyesa”) ha compaginat de bon començament una formació de base sòlida amb una alta atenció a la pràctica professional. Aquest darrer aspecte es va resoldre durant la primera etapa amb una sèrie de tallers (de premsa, de ràdio, de televisió i més tard també d’internet) concebuts d’una manera semblant a com els plantejaven a la mítica Universitat de Columbia. Amb la darrera reforma del pla d’estudis, aquests tallers i algunes altres assignatures han quedat subsumits en un únic “Taller Integrat de Periodisme”. Aquesta és la matèria estrella del tercer curs del nou Grau. Atorga als estudiants 24 crèdits, s’estén al llarg de tot el curs acadèmic i els ocupa presencialment tres matins a la setmana a part de tot allò que hagin de fer pel seu compte qualsevol dia i a qualsevol hora.

L’escenari físic on es duu a terme l’activitat és la “Redacció Integrada” que hi ha al nou Campus de la Comunicació de la UPF, situat al cor del districte 22@ de Barcelona, al Poblenou. Es tracta d’una gran “newsroom” on hi poden treballar simultàniament fins a 80 estudiants, és a dir, la totalitat dels de tercer curs de Periodisme, cadascun en una taula i amb el corresponent ordinador. Annexes a aquest espai hi ha totes les dependències tècniques que permeten fer producció a les diverses plataformes: sala de composició de premsa, dos estudis de ràdio, plató de televisió, i els corresponents controls tècnics (vegeu-ne una descripció detallada aquí)

Aquest espai disposa d’uns envans mòbils que permeten dividir-lo en tres sectors, on es poden resoldre assignatures introductòries corresponents a cadascun dels mitjans; però els tres matins en què hi ha “Taller Integrat” tot està obert. Obert físicament i obert també en el sentit de propiciar el lliure flux de les idees i les iniciatives.

Un ull el tenim posat a la Redacció. L’altre a l’evolució que està tenint al nostre entorn empresarial el procés de la convergència de redaccions. No sabem com ni a quin ritme anirà evolucionant aquest procés. Però sí que sabem que la feina del periodista en el futur o serà polivalent o no serà. Alerta, això no vol dir (el dubte ofendria) que ens proposem crear “periodistes orquestra”. Vol dir, simplement, que pretenem que els nostres futurs graduats puguin anar pel món exhibint una bona musculatura professional, tant des del punt de vista de la manera de treballar els continguts com des del punt de vista a la varietat de canals amb els que probablement hauran de donar-los sortida.

De la mateixa manera que no volem ni homes ni dones “orquestra”, entenem que la Redacció Integrada no tindria eficàcia pedagògica si allò fos un constant poti-poti de professors i estudiants fent de tot i tothora. Per això a començament de curs els 80 estudiants van ser dividits en quatre grups de 20. Durant una quarta part del curs el grup A s’ha dedicat prioritàriament a premsa, el grup B a ràdio, el grup C a televisió i el grup D a internet. Cada set setmanes i mitja hi ha rotació, de manera que al final del curs tots els estudiants hauran fet tasca intensiva en cadascun dels mitjans. Hi va haver dubtes de si internet havia de ser el “quart mitjà” o havia de ser considerada una activitat transversal. Sense entrar en les qüestions de fons d’aquest debat, provisionalment es va optar per la primera solució perquè oferia una sèrie d’avantatges didàctics i organitzatius.

Cada grup/mitjà és atès per un professor especialitzat. A més, un equip de “joves professors 2.0” tenen cura d’assegurar la coordinació transversal entre les diferents plataformes de producció. Al llarg de la setmana el contacte entre representants dels quatre grups és constant, però hi ha una estona especialment important: una reunió tipus “consell de redacció”, que té lloc els dimarts de 10 a 11, en què els professors més dos estudiants de cada grup posen en comú totes les tasques que s’estan duent a terme. Aquesta trobada contribueix poderosament a aconseguir una adequada coordinació, una generosa circulació de les propostes i, en definitiva, a poder parlar amb tota propietat d’integració redaccional.

En principi estava previst que tot això es fes d’acord amb la metodologia de la simulació professional, que ja havia estat experimentada amb èxit notable als antics tallers. Però s’ha aconseguit donar un pas més. La simulació ha esdevingut producció real. I això és el que ha disparat enormement la motivació dels estudiants. I, val a dir-ho, la d’uns professors que sí que creuen en el futur que, malgrat tot, tenen tots aquells nois i noies de vint anys. ¿Com s’ha passat de la simulació a la producció real? Doncs, simplement, parlant de la idea amb els directius d’alguns mitjans que –oh sorpresa- en lloc de considerar que la Universitat és un lloc allunyat de les dinàmiques professionals autèntiques, han decidit fer una aposta de futur per la formació i la generació de nou talent.

I d’aquesta manera apareix “Ç” (o “cetrencada”), la nostra capçalera o imatge de marca. Els estudiants, enquadrats com s’ha dit en quatre grups dedicats especialment a premsa, ràdio, televisió i internet, fan feines periodístiques que acaben veient la llum en diversos mitjans de comunicació (podeu conèixer-ne detalls “íntims” si seguiu el compte de twitter esmentat al començament o a Facebook)

En el cas de la premsa, hi ha un acord amb el Grup Hermes en virtut del qual el diari El Punt/Avui imprimirà i encartarà al llarg del curs 2011-2012 vuit números d’un suplement de vuit pàgines que duu aquell nom. Els dos primers números, elaborats pel grup d’estudiants que va començar el curs dedicant-se a aquest menester, ja s’han publicat (els dies 1 i 29 de novembre) i han meravellat propis i estranys per l’interès dels assumptes abordats i la perfecta factura dels textos i la maquetació. La temàtica general d’aquest suplement és, per entendre’ns, tot allò que afecta els joves, bé com a protagonistes, bé com a espectadors del món. Aquest és també el factor comú de la resta de productes, els difosos a les diverses plataformes.

Quant a internet, ja es poden veure a VilaWeb sis reportatges –autènticament multimediàtics- que aquest periòdic digital ha difós a través d’un canal específic creat als efectes que ens ocupen. Tampoc aquí el fet que en siguin autors uns estudiants obliga a mirar-se a aquests reportatges amb una condescendència especial. Estan realitzats amb un rigor que no té res a envejar el que podrien assolir periodistes “de debò”. La veritat és que també en aquest terreny l’èxit ha sorprès les pròpies empreses. I quan aquí uso el plural és perquè em refereixo tant a l’estament docent de la UPF com als directius de VilaWeb, que es mostren, com ho fan els de la Fundació El Punt, encantats amb el resultat de la feina feta.

¿I els estudiants que –quan els toca- estan al grup que es dedica principalment a televisió? Aquí la missió de generar producte real semblava “més difícil encara”. ¿Algú es podia imaginar que vint estudiants amb tan poques hores de vol podrien rodar, muntar i editar un “magazine” que, també amb el títol “Ç” pogués estar a l’altura de la producció feta per a premsa i per a internet? Certament la televisió és un mitjà especialment complex i de difícil aprenentatge, per causa de la gran quantitat d’elements que entren en joc a la seva producció. En aquest cas la fe i l’aposta van córrer a càrrec de BTV (Barcelona Televisió). Com succeeix amb el cas de la premsa, cada grup intervé –durant les corresponents set setmanes i mitja- en dos processos complets d’edició. Però prudentment es va acordar que, en el cas de la televisió, el primer d’aquests processos desembocaria en un “número 0” i que no seria fins al segon que es prepararia un magazine  completament llest per a la seva difusió. Així s’ha estat fent. Però els resultats han estat tan bons que la cadena col·laboradora ha decidit no limitar-se a emetre “Ç” com estava previst un dissabte al matí, sinó que en pensa fer redifusió fins a tres cops més al llarg de la setmana següent.

He deixat fins al final la feina feta pels estudiants quan passen per l’etapa dedicada prioritàriament a la ràdio. En aquest cas, la Universitat ja compta amb una emissora pròpia (UPFRàdio) i semblava natural que la producció sorgida de la Redacció Integrada hi anés a parar. Aquesta és una emissora mantinguda per la secció de Periodisme de la Facultat de Comunicació i que està oberta a col·laboracions d’ordre molt divers de diferents estaments i àmbits de la pròpia Universitat. Fins ara ha funcionat amb una direcció professionalitzada i la col·laboració entusiasta d’estudiants voluntaris. A partir d’aquest curs, el Taller Integrat de Periodisme pot proporcionar el potencial humà ideal per a la seva definitiva potenciació. D’una part, els estudiants de tercer aporten molts elements a l’informatiu sobre la vida interna de la UPF; d’una altra, en el nou apartat “Cetrencada (Ç)” s’hi podran trobar els temes de reportatge que es poden considerar paral·lels als abordats a premsa, internet i televisió.

En definitiva, la creació i posada en funcionament de l’assignatura “Taller de Periodisme Integrat” vol ser un pas més en l’adequació de l’ensenyament a les noves formes d’exercici de la professió periodística. Un pas que s’ha pogut fer gràcies a l’actitud d’un grup extraordinari de professors que hi estan aportant coneixement de causa i actitud constructiva. Tot just ens hi acabem de posar i és d’hora per fer-ne valoracions que vagin avalades pels resultats. Però existeixen almenys dos indicis que inviten a l’optimisme. El primer és l’entusiasme amb què els estudiants han escomès la seva feina. L’entusiasme no és una condició suficient per fer bon periodisme, però evidentment és una condició imprescindible. El segon factor encoratjador és la bona disposició que s’ha trobat a les empreses de comunicació (vegeu la notícia de la signatura dels corresponents convenis aquí). Després de dècades en què tothom veia com la Universitat i els grups empresarials d’aquest sector es donaven ostentosament l’esquena, aquesta picada d’ullet resulta més que prometedora.

Salvador Alsius
Periodista i sociòleg. Director dels estudis de Periodisme de la UPF

Des que l’any 1996 va convertir-se en la primera ràdio convencional de l’estat que emetia en directe a través d’Internet, Catalunya Ràdio ha sigut una de les emissores pioneres a la xarxa. Ara el grup Catalunya Ràdio presenta una àmplia oferta online (que inclou sis canals musicals especialitzats exclusius per a la xarxa) i lidera l’ús del podcàsting entre les cadenes generalistes. Paral·lelament, els seus programes i professionals s’incorporen a nous espais del web social, com ara les xarxes socials. Mentre que el DAB continua estancat, una altra ràdio digital evoluciona i funciona bé: la ràdio per Internet, amb totes les seves variables.

Probablement ja seria hora d’anar deixant l’etiqueta 2.0, que, des d’una mirada tècnica, es refereix bàsicament a serveis basats en bases de dades que permeten una interacció i participació dels usuaris, els quals poden modificar les dades i la manera de presentar-les. Però el fet és la dimensió social d’aquests serveis, l’ecosistema de relacions, continguts i comunitats. D’aquí l’expressió de web social. I la ràdio no n’és aliena, perquè no pot ser-n’hi, aliena. Els mitjans de comunicació tenen molta feina pendent encara per entendre la dinàmica del web social i fer-ne un ús adient. Hi ha molts estudis i articles que així ho corroboren. Però en aquesta entrada vull centrar-me en un cas concret, d’èxit: el programa L’ofici de viure de Catalunya Ràdio.

L’ofici de viure és un programa sobre psicologia i creixement personal. Amb la col·laboració de més de mig centenar d’especialistes, pretén oferir informació i idees per viure millor el dia a dia, per al benestar emocional, a partir, però, del rigor periodístic i la professionalitat dels convidats. És una de les apostes singulars i d’èxit dels darrers anys a Catalunya Ràdio, en un context en que l’emissora pública ha anat en retrocés. Quan va debutar en antena, el 2007, era una aposta estratègica arriscada. El seu horari, de 20.00 a 21.00h, suposava trencar amb un esquema fix basat en la suma d’un informatiu a les set de la tarda i un esportiu a les vuit. Va sortir bé. Des de la temporada passada s’emet dissabte i diumenge, a la una del migdia, i en aquests anys s’ha consolidat com un referent en el seu àmbit.

Des d’un punt de vista radiofònic, L’ofici de viure destaca per dos fets. D’una banda, el seu lideratge en l’escolta sota demanda. El programa té una audiència en antena que es mou entre els 30.000 i els 40.000 oients. Però és l’espai de tot el grup Catalunya Ràdio més demanat a Internet: unes 400.000 peticions al mes (entre audicions de ràdio a la carta i podcasts servits). Pels responsables de l’emissora, aquestes xifres posen de manifest la fidelització de l’audiència.

D’altra banda, L’ofici de viure ha aconseguit també un altre èxit, de caire qualitatiu: que l’audiència vagi més enllà i esdevingui una comunitat. Això es tradueix en l’associació Amics de L’ofici de viure, creada a partir del programa per iniciativa exclusiva dels oients. Es defineixen com una associació sense ànim de lucre, formada per oients de l’espai que presenta Gaspar Hernández, i que té per objectiu difondre recursos i tècniques que permeten augmentar el benestar de les persones de forma holística. I ho fan a través de trobades, cursos, club de lectura, tallers, excursions…

En relació al web social, l’interès d’aquest cas rau en el fet que Facebook ha sigut un factor clau per a l’evolució d’aquesta audiència fins a fer un pas més enllà del programa de ràdio, però a partir d’ell. De fet, la pàgina de L’ofici de viure a Facebook és ara mateix el canal fonamental per a la participació dels oients. Cada setmana, l’equip de l’espai radiofònic obre el debat amb dues preguntes relacionades amb els continguts dels següents programes, i hi va afegint una desena de comentaris al llarg de la setmana. Els usuaris hi participen amb els seves respostes, però també amb suggeriments de possibles continguts o informació sobre activitats externes. Aquest intercanvi té continuïtat en la pàgina de l’associació a la mateixa xarxa social. L’ofici de viure, a més, compta amb un blog, un perfil a Twitter (bàsicament, informatiu), i un canal a Spotify.

En definitiva, ens trobem davant d’un cas radiofònic interessant. No estem parlant d’un programa majoritari, com podria ser El matí de Catalunya Ràdio o El món a RAC1, per exemple. Tot el contrari. Però precisament per això és considerat un cas d’èxit. El lideratge en l’àudio sota demanda i l’actitud proactiva de l’audiència, que va més enllà de l’espai radiofònic a partir del rol de catalitzador del programa, són dues tendències que cal tenir en compte de cara  a l’evolució del mitjà ràdio. Al cap i a la fi, com la resta de mitjans tradicionals, la ràdio també intenta intuir per on passa el seu futur. Però d’això ja en parlarem un altre dia.

Toni Sellas
Periodista i doctor en ciències de la comunicació

Quan es tracta de llengües i mitjans de comunicació, un dels arguments que es pot sentir més sovint és que si la gent realment volgués consumir mitjans en català, aleshores apareixeria un empresari espavilat disposat a satisfer aquesta demanda, tot fent de passada uns calerons. Aquest clixé reflecteix una fe cega en l’eficiència dels mercats que, almenys en el cas de les llengües, no està en absolut justificada. De fet, l’anàlisi econòmica ens ha permès mostrar l’escassa predisposició de la iniciativa privada a satisfer la demanda de mitjans de comunicació en llengües relativament petites. Com tots sabem, els mitjans privats només sobreviuen si generen un nivell de guanys suficients. Aleshores, quan un mitjà privat tria la llengua amb la qual vehicular els seus continguts, els seus incentius són molt poc favorables a les llengües minoritàries. En altres paraules, la cerca del benefici privat i la diversitat lingüística solen estar renyits. Això explicaria perquè la presència del català en l’oferta televisiva, i també en la radiofònica, depenen en bona mesura de la participació directa i contundent del sector públic.

Cal assenyalar, però, que una expressió clau en el paràgraf anterior és “triar la llengua”. Fa uns anys només podíem imaginar, per exemple, un diari o una retransmissió esportiva en una sola llengua. Avui en dia, com ja passava amb els llibres o les pel·lícules, els mateixos continguts es poden divulgar simultàniament en més d’una llengua. Quan apareix aquesta possibilitat, l’anàlisi econòmica ens indica que la cerca del benefici privat i la diversitat lingüística comencen a fer les paus. De fet, el segment de la premsa diària a casa nostra n’és un bon exemple. Avui en dia assistim a un fenomen inèdit: tots els diaris importants produïts a Catalunya, la viabilitat dels quals depèn molt decisivament de la seva habilitat comercial, tenen almenys una versió en català. Així, en pocs anys el consum de premsa diària en català ha fet un salt de gegant fins assolir nivells força esperançadors. El motiu d’aquest avenç té a veure amb l’aplicació de les noves tecnologies de la informació i de la comunicació que ha permès abaratir significativament els costos de traducció i ha fet possible que dues capçeleres importants puguin assumir, com a part de la seva estratègia comercial, la producció d’una segona versió lingüística.

Aquest pas endavant té, però, una importància relativa. Hem après que la batalla de les llengües té lloc sobretot en dos escenaris. D’una banda, en el camp del prestigi: en la creació i difusió de cultura i pensament que transcendeixin el lloc geogràfic i temporal. D’altra banda, en el camp de la popularitat i l’ús social. En aquest segon camp, la televisió i Internet són espais fonamentals.

El consum de televisió en català, lluny de seguir les tendències favorables experimentades recentment per la premsa diària, i també per la ràdio, mostra un perfil decreixent. La principal raó és la proliferació de canals (resultat també de la revolució digital) que ha empetitit en termes relatius l’oferta pública en català. Per què aquesta proliferació s’ha produït sobretot en els continguts en lloc de en les llengües vehiculars? Fins a quin punt resulta més difícil produir dues versions lingüístiques d’un programa de televisió que dues versions d’un diari?

És ben clar que hi ha continguts específics que tenen característiques idèntiques a la d’altres béns culturals. Avui en dia, podem escollir veure les sèries nord-americanes de moda bé en l’idioma original o bé doblades al castellà. Res impediria afegir-hi el català com una opció addicional. També podem seguir les retransmissions dels partits de futbol en diversos idiomes (i en aquest cas, incloent-hi el català). Pel que fa a les possibilitats que ens ofereixen les noves tecnologies resulta força evident que hi ha molts continguts que es podrien oferir simultàniament en més d’una llengua, si bé en d’altres casos potser resultaria una mica estrany (entrevistes en directe, noticiaris, etc.). En qualsevol cas, aquestes possibilitats tecnològiques no s’estan aprofitant. Per què?

En aquest punt m’agradaria oferir dues conjectures, potser una mica precipitades i que requeririen una anàlisi més profunda. La primera conjectura és que els catalanoparlants tenen una disposició per sobre de la mitjana espanyola a consumir els continguts en la seva llengua original per tal d’evitar les incomoditats i incoherències pròpies de qualsevol traducció. Així ho indiquen, per exemple, les enquestes sobre la preferència entre subtítols i doblatge de pel.lícules estrangeres. Si aquesta impressió és correcta aleshores potser no hi hauria una demanda massa àmplia per doblar certs continguts de l’anglès o del castellà al català (per cert, això també tindria implicacions per l’aplicació eficient de la llei del cinema).

La segona conjectura fa referència a com posar en marxa la transició cap a un model amb canals multilingües. El primer canal espanyol que decideixi oferir certs continguts també en català podria patir el rebuig d’una part de la seva audiència poc tolerant amb la diversitat lingüística. Potser, quan aquesta sigui una pràctica normal, molts canals estaran disposats a seguir-la, però marcar tendència en aquesta qüestió podria resultar incòmode.

Per acabar, permeteu-me una petita reflexió sobre el paper del doblatge i la traducció, però ara en el sentit invers. Fins ara hem parlat de l’esforç per normalitzar l’ús de la nostra llengua, i el possible paper del doblatge i la traducció. Encara que molt important, aquest no pot ser l’únic objectiu. Com a país necessitem explicar-nos al món, no solament per donar a conèixer el nostre caràcter nacional, sinó també per difondre directament i sense intermediaris la nostra creació artística, el nostre pensament, etc. Potser valdria la pena plantejar-se la possibilitat de posar en marxa un canal de televisió amb continguts propis, centrats en la informació general i la cultura, i vehiculat en anglès (l’autèntica lingua franca moderna). A molts lectors els vindrà al cap exemples d’altres canals en anglès enclavats a països de parla no anglesa: France 24, Russia Today o Al Jazzira. Està clar que, en el millor dels casos, els nostres recursos serien molts més limitats. Però potser hi podríem trobar la mida adequada i/o el format correcte.

Ramon Caminal

Professor de recerca de l’Institut d’Anàlisi Econòmica, CSIC, i Barcelona Graduate School of Economics

ramon.caminal@iae.csic.es

Arran de l’esforç del grup Godó per a reforçar la seva televisió privada d’abast nacional amb el fitxatge de Josep Cuní, han sortit veus que celebren que s’engegui una certa concurrència televisiva catalana, tot fent el paral·lelisme amb el que ha passat a la ràdio, amb RAC1 i Catalunya Ràdio en una situació favorable per als ciutadans, ja que permet disposar d’una doble oferta competint entre si i amb les emissores espanyoles.

Però abans de celebrar aquestes analogies, cal fer alguns números per a veure si aquest escenari és viable, i més en una època de recessió publicitària. Per a la primera meitat d’aquest any els observadors (Infoadex i Arce Media) situen al voltant de l’11% la reducció de la despesa en publicitat a la premsa diària espanyola respecte al mateix període de 2010, del 7,5% en la televisió, i del 2,5% a la ràdio. Per a TV3, Infoadex avalua un 17,1% de retallada d’aquesta via d’ingressos. Si tenim en compte que des dels 144 milions d’euros en publicitat recaptats el 2007 pel conjunt dels canals i emissores de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals es va passar a 90 milions el 2009 (últim any verificat per la Sindicatura de Comptes), i després no ha parat de baixar la xifra, el panorama és desolador per a les expectatives de viabilitat econòmica del conjunt de l’oferta comunicativa del país.

Els mitjans viuen essencialment de la venda de publicitat i de la venda d’exemplars, a més de les subvencions o aportacions públiques que puguin rebre. Les altres fonts d’ingressos són gairebé marginals per a la majoria (venda de programes i de drets, part de les trucades i missatges dels espectadors, venda d’altres productes amb els diaris, per exemple). Però les tres vies principals estan patint un escanyament de grans dimensions, que afecta la viabilitat de cadascuna de les empreses i la del conjunt del sistema, i obliguen a repensar si tot s’està fent bé en el mapa comunicatiu català i anem en la bona direcció per al dia que s’acabi la crisi, o si hem d’acceptar que l’escenari del futur ha de ser un altre, en el qual la multiplicació de l’oferta concurrent en cada mitjà-sector no és possible i cal aprofundir en el pluralisme i diversitat interns dels mitjans. De fet, espais geogràfics equiparables amb Catalunya dins els respectius estats poc sovint tenen la pluralitat d’oferta d’aquest país, i molts estan sofrint una reducció del ventall de premsa i altres mitjans preocupants.

Proposo observar alguns grans números, ja que no és possible ajustar-los amb precisió per la disparitat d’estimacions dels qui analitzen els comptes d’explotació i estableixen la mesura dels ingressos publicitaris, amb uns intervals amb oscil·lacions sovint superiors al 25% entre ells. L’any 2009 (el darrer amb dades de totes les empreses) els ingressos per totes les vies del sistema català tradicional [diaris de Catalunya i edicions catalanes dels espanyols, revistes amb difusió principalment a Catalunya, ràdio local, nacional i desconnexions catalanes de les grans cadenes, televisió local i nacional] van ser al voltant de 955 milions d’euros, xifra que ben segur que ha baixat els darrers anys per la caiguda de la publicitat, la retallada del suport públic i la reducció de vendes d’exemplars de la premsa diària i les revistes. En total, no massa més enllà de la xifra de facturació d’una sola gran empresa espanyola, Mediaset-Telecinco, amb la integració dels canals de PRISA. Aquest és un dels condicionants de l’espai comunicatiu català: el relativament escàs volum d’ingressos generats per una absoluta gran quantitat i diversitat de mitjans i empreses.

Aquests 955 milions provenien el 2009 de la publicitat (al voltant de 355 milions), les subvencions a mitjans públics (prop de 320 per a la CCMA) i privats i 260 milions de la compra d’exemplars de premsa catalana per part dels ciutadans (no incloc la venda de revistes d’editors catalans com Zeta o RBA, que s’adrecen a l’espai comunicatiu espanyol i representen al voltant de 100 milions).

Per mitjans, la premsa amb totes les seves modalitats acaparava 450 milions, la televisió 385 i la ràdio al voltant dels 100 milions d’euros.

La distribució per entitats diu que la CCMA obtingué 420 milions (370 per a Televisió de Catalunya), el grup Godó prop de 217 milions (dels quals 194 amb la premsa i poc més de 20 milions entre ràdio i televisió) i 145 milions el grup Zeta (diaris catalans). La resta dels mitjans es repartien els poc més de 170 milions que completen la xifra.

Tot i que cal considerar aquests números com el que són, només una aproximació al perfil del finançament del sistema català de comunicació social, em permeten fer algunes reflexions en la línia apuntada més amunt.

La publicitat (el 37% dels ingressos del sector, ajuts inclosos) va a la baixa en tots els suports tradicionals, i si es recupera mai serà en els mateixos termes ja que l’escenari ha canviat amb la web, les aplicacions, les xarxes socials i tots els nous circuits que van emergint. Aquest sol fet ja condiciona les perspectives d’evolució del sistema, poc expansives.

Els ingressos d’usuari (pels exemplars de premsa que compren) tampoc no és versemblant que recuperin el to, ja que la pràctica totalitat de les publicacions porten anys en recessió de vendes, i si no és augmentant significativament els preus de venda no facturaran més. Però aquesta estratègia és poc probable que l’engeguin ara, pel risc que comporta, i perquè els darrers anys ningú ha mostrat símptomes de voler fer-ho. Per altra banda, la majoria dels plans de recuperar ingressos mitjançant les edicions digitals a través de plataformes via internet han fracassat també fins al dia d’avui –excepte per a alguns diaris amb mercats molt amplis, i tot i això caldria mirar bé els números- pel desinterès dels lectors pels serveis de pagament i l’escàs rendiment econòmic de la publicitat que inclouen.

Per tant, per la banda dels ingressos comercials, el sistema comunicatiu català tradicional sembla condemnat a encongir-se, i a perpetuar la batalla de la reducció de costos per a equilibrar els comptes d’explotació, però intentant al mateix temps seguir satisfent les necessitats i interessos dels ciutadans, i a més a més competint amb els mitjans de l’espai espanyol –també en situació de risc però amb més capacitat teòrica de resistència a la crisi.

Paral·lelament, els recursos públics destinats a les entitats públiques s’han retallat i posen en dificultats greus el treball quotidià dels mitjans locals d’ajuntaments i consorcis, o fins i tot els impossibiliten, com es veu amb el degoteig de males notícies que arriben des dels llocs més diversos del territori. I la gestió dels mitjans d’abast nacional està condemnada –agradi o no- a unes estretors com mai abans s’havien vist, tant pel que fa a l’activitat quotidiana com per a la capacitat d’abordar els projectes de futur, i això és molt important en un sector que evoluciona a gran velocitat. Però garantir almenys un actor potent, competitiu amb l’armada comunicativa espanyola, és imprescindible. I no ens portem a engany amb les dades de lideratge d’audiència: en televisió, els canals de Catalunya sumaven al voltant del 23% del consum al setembre d’enguany (menys del 19% els de la CCMA, poc més del 3% el grup Godó) i la resta és per als canals espanyols. Per a assolir aquest resultat, l’aportació de diner públic és essencial, ja que la publicitat només genera al voltant de 100 milions d’euros a la petita pantalla catalana. I si els ha de repartir amb un competidor (és fa difícil pensar en un escenari de creixement de la inversió publicitària), encara més. Perquè si 8TV vol créixer i ampliar el seu espai en l’audiència -objectiu lloable- només hi ha tres vies: en detriment de TVC, de les espanyoles o de totes una mica, però el diferencial econòmic que té amb totes elles no li posa fàcil la missió i hi ha el risc que tots preguin mal: el nombre de competidors que un mercat accepta és limitat, com s’ha anat veient amb la televisió generalista en tots els països d’Europa els darrers anys; i si aquest mercat és molt petit, el nombre de competidors encara és més limitat.

A Catalunya, a més a més, fa anys que es va decidir tenir una televisió pública amb un propòsit de “televisió pública nacional”, i encara que és imprescindible reduir-hi les despeses i es pugui millorar l’eficiència del diner públic invertit, és ben cert que omple la graella de programació amb una qualitat de servei homologable amb la de qualsevol televisió pública europea, però des de sempre amb un pressupost molt –molt- inferior a totes elles. Aquest “miracle” probablement avui ja no seria possible si s’hagués de començar de zero, com tampoc no ho seria engegar la BBC amb els paràmetres de qualitat que encara manté. Per això cal preservar-li l’espai en el mapa de mitjans, encara que hi hagi competència. Com a la BBC.

En la ràdio, en canvi, un mitjà que necessita molts menys recursos econòmics per a funcionar, i en el qual la publicitat ha retrocedit molt menys que en la televisió i la premsa, el mercat permet mantenir més competidors, aquí i arreu. Per això, tot i que són comprensibles les crítiques de les emissores privades al finançament per doble via (diner públic i publicitat) de Catalunya Ràdio i altres emissores públiques, i també ho és la reforma per a limitar el temps dedicat als anuncis, em permeto de sospitar que sense les cadenes de la CCMA no s’hauria aixecat mai un mercat radiofònic català com el tenim avui, amb competidors solvents i una credibilitat que permet atraure i mantenir els anunciants que la financen.

Els països de la Unió Europea, cada cert temps es posen d’acord per fer alguna proclama (resolució del Parlament, comunicació de la Comissió) en defensa de la importància dels mitjans de servei públic per a l’assoliment dels objectius d’una societat lliure i democràtica, insistint en la seva aportació al costat dels mitjans privats, i recordant els perills que tindria un mercat només en mans d’aquests darrers. Però correspon a cada país fixar les característiques del seu sistema i dels diversos mitjans, en termes de grau de competència, d’equilibri públic-privat, d’equilibri local-nacional, etc. Ara bé, cal tenir presents les circumstàncies de cada moment per decidir què és allò que convé, allò que és desitjable i allò que és possible, ja que va canviant amb el temps. I si els ingressos comercials minven i les arques públiques no poden sostenir un paisatge comunicatiu ric com voldríem, el soroll que fan els qui tenen els mitjans per a fer-lo pot abocar-nos a situacions perilloses. El sistema comunicatiu català es basa en menys de mil milions d’euros (aquest any, força menys, previsiblement), i tendeix a la baixa. És a partir d’aquest fet cal veure què hi podem mantenir, i com, i sobretot tocant de peus a terra.

Joan M. Corbella

Professor del departament de Comunicació i director de l’Observatori de la Producció Audiovisual, de la Universitat Pompeu Fabra.

El podcàsting és un fenomen nadiu del segle XXI que en pocs anys s’ha consolidat com una plataforma de distribució més per als mitjans de comunicació tradicionals, tal com explicàvem en un post anterior. Però el podcàsting neix en un entorn aliè als mèdia. Els podcasts permeten innovar en la comunicació sonora, però no sorgeixen de la ràdio sinó de l’univers de bloguers i geeks. En aquest sentit, són un exemple de la capacitat dels usuaris per fer-se seva la tecnologia i trobar-ne nous usos.

En la breu història del podcàsting queda clar que la integració dels podcasts per part de les grans corporacions radiofòniques (a partir de finals de 2004) i la seva incorporació a l’iTunes d’Apple (juny de 2005) són dos moments clau per a la seva popularització. Però no podem oblidar que uns i altres aprofiten la iniciativa d’aquells que van ser pioners en un context allunyat dels mitjans tradicionals. Per això, volem fer un breu repàs al podcàsting independent. Podcats fets per amateurs, no només en el sentit d’aficionats sinó també en el de l’arrel etimològica del terme: aquell que estima allò que fa.

Si alguna cosa caracteritza l’univers del podcàsting amateur és la diversitat, tant formal com de continguts. És un gran calaix de sastre, un fenomen propi de la llarga cua que va descriure Anderson. Evidentment, en aquesta fila inacabable hi trobem de tot i la qualitat, sovint, és discutible (clar que per a molts podcàsters, això és menys important que el fet de tenir la seva eina personal de comunicació, el fenomen mecasting). Però més enllà d’aquest fet, és interessant de fer-hi un cop d’ull. El problema és sovint la manca de visibilitat. L’iTunes Music Store és probablement el principal aparador dels podcasts, perquè amb un apartat dedicat al podcàsting facilita que els usuaris que hi busquen música descobreixin altres continguts sonors, tot i que sovint hi tenen molt pes els podcasts dels mitjans tradicionals.

De fet, un dels problemes del podcàsting amateur és l’accés (juntament amb la interfície i la usabilitat). El boca-orella és una opció, potser insuficient. Per això us recomanem anar als directoris especialitzats. Certament, trobem moltes diferències entre llistats en relació a les categories, els criteris (sovint poc clars) o la selecció de podcasts, però és un camí que ens pot sorprendre. I amb un detall significatiu: on posen el focus els podcàsters amateurs. De l’anàlisi d’alguns dels principals directoris se’n desprèn una jerarquia temàtica diferent de l’agenda mainstream: àmbits que acostumen a tenir molta presència en els mitjans tradicionals (la política, per exemple) no són tan importants en el podcàsting amateur, mentre que els directoris destaquen temes que acostumen a tenir menys espai en els mèdia (el món geek, música especialitzada, gèneres cinematogràfics o literaris concrets, espiritualitat, esports minoritaris…).

I en aquest context, què passa amb el podcàsting en català? Doncs la realitat no ens permet ser gaire optimistes. En un capítol publicat amb Jaume Llambrich en resumíem la situació:

• El podcàsting amateur té presència a Catalunya. Trobem podcàsters, podcasts i oients, però la paradoxa és que el català és gairebé testimonial. Molts podcàsters opten pel castellà.
• Dels podcasts en català, només quatre o cinc són regulars i amb una activitat intensa. Alguns dels pioners ja no publiquen.
• L’aparició de nous podcasts en català no és habitual, però alguns de relativament nous permeten apuntar a una certa revitalització del podcàsting en català.
• En canvi, el podcàsting és una eina consolidada en l’àmbit escolar, gràcies sobretot a la iniciativa de XTEC Ràdio i a alguns concurs de podcasts en l’àmbit educatiu, com ara “Contes del món”. Aquest pot ser el planter del podcàsting independent en català…

A Podcatalà, directori de podcasts en català, en podeu escoltar els més actius: http://podcatala.blogspot.com/.

Tanquem el post amb algunes propostes i directoris de podcasts independents. Pot ser el primer pas cap a les vostres troballes personals:

• Podcasts pioners: The Daily Source Code, Morning Coffe Notes, Comunicando podcast.
• Directoris: PodcastAlley, Podcast Pickle, Ivoox, Podsonoro.

En un proper post, abordarem un tercer àmbit de l’univers del podcàsting. Després d’haver repassat els podcasts dels mitjans i d’aquesta introducció als podcàsters amateurs, ens fixarem en els podcasts corporatius.

Toni Sellas
Periodista i doctor en ciències de la comunicació