Reflexions sobre periodisme, comunicació i cultura

Qui em coneix sap que en els darrers anys, juntament amb altra gent del sector, vaig treballar per intentar crear una associació de mitjans catalans de premsa digital en diferents ocasions. La idea es basava en una entitat que reforcés la posició del sector digital ja fos aconseguint una major contractació d’espais publicitaris actuant com a una gran central de compres, entrar dins de les planificacions publicitàries estatals, vetllar el protagonisme del sector en el repartiment de les subvencions a mitjans, pressió per la normalització de les audiències i la consolidació d’un rànquing propi pels mitjans en llengua catalana, un major ressò en els mitjans públics, augmentar la presència en els reculls de clipping, donar més veu al sector i formar el sector amb cursos, seminaris, jornades, premis, convenis amb universitats… En resum es tractava de crear un ens que servís d’interlocutor pels grans temes del sector, ja fossin a nivell comercial, institucional, formatiu, legal, etc.

Continuo pensant que la idea era interessant i necessària, però no ens en vam sortir. La proposta es va trobar amb diferents esculls que ara no venen al cas, i malgrat que la major part dels protagonistes del sector en tenia moltes ganes, la proposta no es va arribar a consolidar mai.

En paral·lel, Josep Ritort, en aquell llavors President de l’Associació Catalana de Premsa Gratuïta (ACPG), havia sabut explotar un detall interessant que canviaria per sempre més l’entitat que presidia. El fet és tan simple com ara que tots els diaris digitals catalans són gratuïts (perquè encara no n’hi ha cap que hagi aconseguit consolidar un model de pagament), per tant, tots ells podien entrar a formar part de l’ACPG, constituïda bàsicament per capçaleres gratuïtes en format paper. I d’aquesta manera, l’entitat ha aconseguit duplicar el nombre de capçaleres associades, així com el seu volum d’audiència agregat. Fantàstic!

Ara bé, les altres dues grans entitats del sector, l’Associació de Premsa Periòdica en Català (APPEC) i l’Associació Catalana de Premsa Comarcal (ACPC) tampoc han volgut quedar al marge de l’evolució tecnològica i de tot l’impacte que Internet provoca, de manera que amb ambdues entitats han posat o estan posant en marxa la seva branca digital a partir de les seves publicacions associades que ja disposen d’una edició digital a la xarxa. I no són precisament pocs els mitjans d’aquestes entitats, ja siguin diaris, setmanaris o revistes, que tenen un peu i mig a Internet. Cosa absolutament natural.

És per aquest motiu que, a aquestes alçades, el que ens hauríem de plantejar ja no és la creació d’una associació que agrupi tots els digitals catalans (que era la meva proposta fins fa uns anys), sinó que el que segurament ens caldria a tot el sector és la creació d’una gran associació de premsa catalana global, que englobi paper, digital, de pagament, gratuïts, revistes, d’edició diària o mensual… Perquè al final, les necessitats dels mitjans no són pas tan diferents entre si, i segurament, caldrà una forta unitat per tal d’encarar el ja incert futur de la comunicació des d’una situació comuna en tots nosaltres, com és l’ús d’una llengua relativament petita i fortament minoritzada. I res indica que anant per separat anem millor.

Central de mitjans catalana

Una gran entitat que agrupi tots els mitjans catalans podria suposar una força col·lectiva inèdita fins al dia d’avui, que tindria molt a dir en la consolidació d’eines tan necessàries i útils com, entre d’altres, el Baròmetre de la Comunicació. Però tenir ben administrada i tabulada l’audiència dels mitjans catalans importa poc si més enllà no som capaços de dotar d’una força comercial a aquestes xifres. I aquí és on segurament rau bona part de l’actual crisi del sector.

La capacitat que tenim els catalans per crear mitjans de comunicació, sigui quina sigui la tipologia, és sens dubte extraordinària. Sovint però, aquests mitjans tan nombrosos tenen autèntics problemes per aconseguir d’entrar en les planificacions de les centrals de mitjans, agències de comunicació, etc. Costa una barbaritat ser tingut en compte per les grans marques, ja que habitualment les centrals que gestionen les seves campanyes consideren i tracten als mitjans catalans com a simples mitjans regionals, de manera que inverteixen el gros o la totalitat del seu pressupost en mitjans d’àmbit estatal. I pels mitjans catalans n’acaba quedant poc o res.

És per aquest motiu que crec que només una gran associació de mitjans catalans amb tots els mitjans units podrien exercir molt millor la seva força, i podrien collar molt més a totes aquestes centrals. De fet, la pressió podria ser tal, que arribats a cert punt, si les centrals continuessin ometent els mitjans catalans, tots plegats des del paraigües d’aquesta gran associació, potser podrien arribar a forçar la creació d’una nova central de mitjans que realment podria generar oportunitats publicitàries inèdites avui en dia.

A més, es podria treballar perquè la Generalitat de Catalunya, que és un dels grans clients publicitaris dels mitjans catalans, homologués de manera oficial aquesta central de mitjans, que evidentment podria oferir-li millors tarifes que qualsevol central competidora. I potser amb un client d’aquesta magnitud com a punt de partida, crec que no hauria de resultar excessivament complicat aconseguir molts altres clients, de manera directa o de manera indirecta treballant amb altres centrals de mitjans.

Potser tot això que escric sona una mica a utopia, sobretot quan el poble català és famós per la seva gran capacitat a no unir-se mai per lluitar problemes comuns i mantenir sempre la seva petita capelleta. Però com ja ho he dit al principi, quan una idea és interessant i necessària, val la pena esforçar-se per tal d’assolir la fita. Al final, el benefici és pel propi sector, i per a tots els usuaris i lectors d’una manera indirecta. Perquè mitjans més ben finançats són mitjans més independents i de més qualitat. I això és el que tots volem, no?

Joan Camp

Director de l’empresa de projectes web Tirabol Produccions i del grup de comunicació Catmèdia Global. Ha estat creador i director de Racó Català (1999-2007) i directe!cat (2007-2008) entre d’altres projectes web. És el productor executiu de ‘Cubicles’, la primera web-sèrie en català, i ha participat en el llibre ‘Catalunya, estat de la nació’ (Pòrtic, 2008). @joancamp.

> Debat obert al Facebook d’Escacc: Cal crear una gran associació de premsa catalana global?.

Arran de l’esforç del grup Godó per a reforçar la seva televisió privada d’abast nacional amb el fitxatge de Josep Cuní, han sortit veus que celebren que s’engegui una certa concurrència televisiva catalana, tot fent el paral·lelisme amb el que ha passat a la ràdio, amb RAC1 i Catalunya Ràdio en una situació favorable per als ciutadans, ja que permet disposar d’una doble oferta competint entre si i amb les emissores espanyoles.

Però abans de celebrar aquestes analogies, cal fer alguns números per a veure si aquest escenari és viable, i més en una època de recessió publicitària. Per a la primera meitat d’aquest any els observadors (Infoadex i Arce Media) situen al voltant de l’11% la reducció de la despesa en publicitat a la premsa diària espanyola respecte al mateix període de 2010, del 7,5% en la televisió, i del 2,5% a la ràdio. Per a TV3, Infoadex avalua un 17,1% de retallada d’aquesta via d’ingressos. Si tenim en compte que des dels 144 milions d’euros en publicitat recaptats el 2007 pel conjunt dels canals i emissores de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals es va passar a 90 milions el 2009 (últim any verificat per la Sindicatura de Comptes), i després no ha parat de baixar la xifra, el panorama és desolador per a les expectatives de viabilitat econòmica del conjunt de l’oferta comunicativa del país.

Els mitjans viuen essencialment de la venda de publicitat i de la venda d’exemplars, a més de les subvencions o aportacions públiques que puguin rebre. Les altres fonts d’ingressos són gairebé marginals per a la majoria (venda de programes i de drets, part de les trucades i missatges dels espectadors, venda d’altres productes amb els diaris, per exemple). Però les tres vies principals estan patint un escanyament de grans dimensions, que afecta la viabilitat de cadascuna de les empreses i la del conjunt del sistema, i obliguen a repensar si tot s’està fent bé en el mapa comunicatiu català i anem en la bona direcció per al dia que s’acabi la crisi, o si hem d’acceptar que l’escenari del futur ha de ser un altre, en el qual la multiplicació de l’oferta concurrent en cada mitjà-sector no és possible i cal aprofundir en el pluralisme i diversitat interns dels mitjans. De fet, espais geogràfics equiparables amb Catalunya dins els respectius estats poc sovint tenen la pluralitat d’oferta d’aquest país, i molts estan sofrint una reducció del ventall de premsa i altres mitjans preocupants.

Proposo observar alguns grans números, ja que no és possible ajustar-los amb precisió per la disparitat d’estimacions dels qui analitzen els comptes d’explotació i estableixen la mesura dels ingressos publicitaris, amb uns intervals amb oscil·lacions sovint superiors al 25% entre ells. L’any 2009 (el darrer amb dades de totes les empreses) els ingressos per totes les vies del sistema català tradicional [diaris de Catalunya i edicions catalanes dels espanyols, revistes amb difusió principalment a Catalunya, ràdio local, nacional i desconnexions catalanes de les grans cadenes, televisió local i nacional] van ser al voltant de 955 milions d’euros, xifra que ben segur que ha baixat els darrers anys per la caiguda de la publicitat, la retallada del suport públic i la reducció de vendes d’exemplars de la premsa diària i les revistes. En total, no massa més enllà de la xifra de facturació d’una sola gran empresa espanyola, Mediaset-Telecinco, amb la integració dels canals de PRISA. Aquest és un dels condicionants de l’espai comunicatiu català: el relativament escàs volum d’ingressos generats per una absoluta gran quantitat i diversitat de mitjans i empreses.

Aquests 955 milions provenien el 2009 de la publicitat (al voltant de 355 milions), les subvencions a mitjans públics (prop de 320 per a la CCMA) i privats i 260 milions de la compra d’exemplars de premsa catalana per part dels ciutadans (no incloc la venda de revistes d’editors catalans com Zeta o RBA, que s’adrecen a l’espai comunicatiu espanyol i representen al voltant de 100 milions).

Per mitjans, la premsa amb totes les seves modalitats acaparava 450 milions, la televisió 385 i la ràdio al voltant dels 100 milions d’euros.

La distribució per entitats diu que la CCMA obtingué 420 milions (370 per a Televisió de Catalunya), el grup Godó prop de 217 milions (dels quals 194 amb la premsa i poc més de 20 milions entre ràdio i televisió) i 145 milions el grup Zeta (diaris catalans). La resta dels mitjans es repartien els poc més de 170 milions que completen la xifra.

Tot i que cal considerar aquests números com el que són, només una aproximació al perfil del finançament del sistema català de comunicació social, em permeten fer algunes reflexions en la línia apuntada més amunt.

La publicitat (el 37% dels ingressos del sector, ajuts inclosos) va a la baixa en tots els suports tradicionals, i si es recupera mai serà en els mateixos termes ja que l’escenari ha canviat amb la web, les aplicacions, les xarxes socials i tots els nous circuits que van emergint. Aquest sol fet ja condiciona les perspectives d’evolució del sistema, poc expansives.

Els ingressos d’usuari (pels exemplars de premsa que compren) tampoc no és versemblant que recuperin el to, ja que la pràctica totalitat de les publicacions porten anys en recessió de vendes, i si no és augmentant significativament els preus de venda no facturaran més. Però aquesta estratègia és poc probable que l’engeguin ara, pel risc que comporta, i perquè els darrers anys ningú ha mostrat símptomes de voler fer-ho. Per altra banda, la majoria dels plans de recuperar ingressos mitjançant les edicions digitals a través de plataformes via internet han fracassat també fins al dia d’avui –excepte per a alguns diaris amb mercats molt amplis, i tot i això caldria mirar bé els números- pel desinterès dels lectors pels serveis de pagament i l’escàs rendiment econòmic de la publicitat que inclouen.

Per tant, per la banda dels ingressos comercials, el sistema comunicatiu català tradicional sembla condemnat a encongir-se, i a perpetuar la batalla de la reducció de costos per a equilibrar els comptes d’explotació, però intentant al mateix temps seguir satisfent les necessitats i interessos dels ciutadans, i a més a més competint amb els mitjans de l’espai espanyol –també en situació de risc però amb més capacitat teòrica de resistència a la crisi.

Paral·lelament, els recursos públics destinats a les entitats públiques s’han retallat i posen en dificultats greus el treball quotidià dels mitjans locals d’ajuntaments i consorcis, o fins i tot els impossibiliten, com es veu amb el degoteig de males notícies que arriben des dels llocs més diversos del territori. I la gestió dels mitjans d’abast nacional està condemnada –agradi o no- a unes estretors com mai abans s’havien vist, tant pel que fa a l’activitat quotidiana com per a la capacitat d’abordar els projectes de futur, i això és molt important en un sector que evoluciona a gran velocitat. Però garantir almenys un actor potent, competitiu amb l’armada comunicativa espanyola, és imprescindible. I no ens portem a engany amb les dades de lideratge d’audiència: en televisió, els canals de Catalunya sumaven al voltant del 23% del consum al setembre d’enguany (menys del 19% els de la CCMA, poc més del 3% el grup Godó) i la resta és per als canals espanyols. Per a assolir aquest resultat, l’aportació de diner públic és essencial, ja que la publicitat només genera al voltant de 100 milions d’euros a la petita pantalla catalana. I si els ha de repartir amb un competidor (és fa difícil pensar en un escenari de creixement de la inversió publicitària), encara més. Perquè si 8TV vol créixer i ampliar el seu espai en l’audiència -objectiu lloable- només hi ha tres vies: en detriment de TVC, de les espanyoles o de totes una mica, però el diferencial econòmic que té amb totes elles no li posa fàcil la missió i hi ha el risc que tots preguin mal: el nombre de competidors que un mercat accepta és limitat, com s’ha anat veient amb la televisió generalista en tots els països d’Europa els darrers anys; i si aquest mercat és molt petit, el nombre de competidors encara és més limitat.

A Catalunya, a més a més, fa anys que es va decidir tenir una televisió pública amb un propòsit de “televisió pública nacional”, i encara que és imprescindible reduir-hi les despeses i es pugui millorar l’eficiència del diner públic invertit, és ben cert que omple la graella de programació amb una qualitat de servei homologable amb la de qualsevol televisió pública europea, però des de sempre amb un pressupost molt –molt- inferior a totes elles. Aquest “miracle” probablement avui ja no seria possible si s’hagués de començar de zero, com tampoc no ho seria engegar la BBC amb els paràmetres de qualitat que encara manté. Per això cal preservar-li l’espai en el mapa de mitjans, encara que hi hagi competència. Com a la BBC.

En la ràdio, en canvi, un mitjà que necessita molts menys recursos econòmics per a funcionar, i en el qual la publicitat ha retrocedit molt menys que en la televisió i la premsa, el mercat permet mantenir més competidors, aquí i arreu. Per això, tot i que són comprensibles les crítiques de les emissores privades al finançament per doble via (diner públic i publicitat) de Catalunya Ràdio i altres emissores públiques, i també ho és la reforma per a limitar el temps dedicat als anuncis, em permeto de sospitar que sense les cadenes de la CCMA no s’hauria aixecat mai un mercat radiofònic català com el tenim avui, amb competidors solvents i una credibilitat que permet atraure i mantenir els anunciants que la financen.

Els països de la Unió Europea, cada cert temps es posen d’acord per fer alguna proclama (resolució del Parlament, comunicació de la Comissió) en defensa de la importància dels mitjans de servei públic per a l’assoliment dels objectius d’una societat lliure i democràtica, insistint en la seva aportació al costat dels mitjans privats, i recordant els perills que tindria un mercat només en mans d’aquests darrers. Però correspon a cada país fixar les característiques del seu sistema i dels diversos mitjans, en termes de grau de competència, d’equilibri públic-privat, d’equilibri local-nacional, etc. Ara bé, cal tenir presents les circumstàncies de cada moment per decidir què és allò que convé, allò que és desitjable i allò que és possible, ja que va canviant amb el temps. I si els ingressos comercials minven i les arques públiques no poden sostenir un paisatge comunicatiu ric com voldríem, el soroll que fan els qui tenen els mitjans per a fer-lo pot abocar-nos a situacions perilloses. El sistema comunicatiu català es basa en menys de mil milions d’euros (aquest any, força menys, previsiblement), i tendeix a la baixa. És a partir d’aquest fet cal veure què hi podem mantenir, i com, i sobretot tocant de peus a terra.

Joan M. Corbella

Professor del departament de Comunicació i director de l’Observatori de la Producció Audiovisual, de la Universitat Pompeu Fabra.

Perdonin que no pugi a les golfes virtuals a desenterrar les referències. Però n’hi ha i força. De forma creixent, els informes sobre els patrons d’ús d’Internet ens mostren que els usuaris “no veuen” els anuncis. Els ho podem preguntar, ho podem mirar a través dels clics, o a través dels seus ulls: la qüestió és que l’usuari “no veu” la publicitat a les pàgines web.

En un article de fa més d’un any, la Montse Peñarroya afirmava que el triangle d’or de Google seguia essent vàlid i que els menors de 25 anys tenen molt clar que els Adwords laterals són publicitat i que per tant no mereixen la seva atenció. Contundent.

Llegeixo l’última entrada de la Sílvia Cobo en aquest mateix blog — Pensaments en veu alta al voltant del nou model del Times i em faig les mateixes preguntes sobre el fet que The Times passi a tenir els seus continguts tancats a pany i forrellat. Bàsicament: la gent pagarà per a entrar-hi?

Però l’altra pregunta és: si no tanquem, haurem de tancar? és a dir, si no posem els continguts darrera un pagament, haurem de plegar?

La invisibilitat de la publicitat a Internet no és una qüestió trivial. De fet, no és ni tan sols una afirmació figurada, sinó literal.

Fa uns dies tancaven Balzac.tv i Nikodemo. Dels diversos llocs on es debatia la notícia, em va sorprendre especialment l’afirmació que feia un comentarista anònim: moltes gràcies, usuaris d’Ad-Block, perquè heu contribuït una mica a aquest tancament.

Adblock Plus és un petit programa que, instal·lat al navegador Firefox, bloqueja gran part de la publicitat en línia. El funcionament és prou senzill: allà on el codi d’una pàgina diu “aquí va l’anunci”, Adblock el detecta i el fa invisible. I com que el directori d’anuncis l’alimenta una comunitat d’usuaris i s’actualitza constantment amb les seves contribucions, jo fa temps que no veig anuncis ni a Google ni a Facebook. I quan canviïn la forma d’ensenyar-me’ls, Adblock s’ho manegarà per a fer-me’l invisibles novament.

A les preguntes sobre si tancar els continguts és una opció, s’hi contraposen les preguntes sobre si confiar en la publicitat també n’és. Per sí sola no sembla que funcioni i les opcions que demanen sisplau-sisplau als visitants d’una pàgina que facin donacions o clic als anuncis em semblen tan ben intencionades com poc fonamentades (i ho diu un rousseaunià: preguntin als hegelians, preguntin…).

Entre tancar i plegar, quines opcions queden?

La col·laboració entre mitjans és un dels temes que trobo més interessants en aquesta etapa de crisi econòmica i globalització que estem vivint. Podem trobar molts exemples i de tipologies molt diferents, però predominen les col·laboracions en alguns espais molt clars: els continguts, la publicitat i la difusió o distribució de mitjans i informació, a més de l’expansió en nous mercats.

Continguts

Alguns mitjans tradicionals, com el gratuït Metro als EUA, incorporen entrades de blocs. I, no és l’únic, alguns aposten per la informació hiperlocal via blocs, com és el cas del Seattle Times (amb èxit, inclòs). El New York Times també aposta pels mercats locals, en aquest cas vol entrar a Chicago i, per aconseguir-ho, incorpora un soci local, concretament una cooperativa de periodistes. D’altres, com el Washington Post i l’Hindustan Times intercanvien notícies i articles d’opinió.

A casa nostra, la compra de l’Avui per part de l’editora d’El Punt ha comportat –en part és lògic (o no!)– una clara col·laboració entre aquests dos mitjans, tenint com a exemple més clar la distribució conjunta d’El 9 Esportiu de Catalunya (cada dia) i els suplements Sortim (divendres) i Presència (diumenges).

Seguint amb el grup Hermes Comunicacions, la Fundació d’El Punt va arribar a un acord amb la Universitat de Vic per a crear una Xarxa de Corresponsals Digitals Universitaris mitjançant la qual els estudiants crearan continguts que seran publicats a les edicions digitals d’El Punt i l’Avui.

Una altra forma de col·laborar amb l’intercanvi de continguts és la d’incloure sota el paraigües d’una marca forta –en aquest cas La Vanguardia– un mitjà d’una temàtica molt concreta. Això és el què ha fet el digital del grup Godó incorporant RevistadeLetras.net, especialitzat en crítica literària, dins del seu web. D’aquesta manera, LaVanguardia.es pot oferir uns continguts específics i de qualitat a canvi de donar visibilitat i difusió a una capçalera digital que s’ha anat convertint en un referent en el seu camp.

De forma similar, tot i parlar d’un mitjà molt més específic, trobem el cas de PRNoticias, que ha incorporat els continguts d’una temàtica encara més específica, elaborats per l’Associació Dircom. És a dir, un mitjà especialitzat en informació sobre els mèdia incorpora continguts d’una temàtica mèdia concreta: la comunicació empresarial. Per la seva banda, els Dircom poden difondre la seva informació hiperespecífica dins d’un mitjà que té un públic que els és afí.

Els mitjans nadius no es queden enrera. Dotze diaris digitals catalans comparteixen continguts. Això és el que van acordar fa poc El Singular Digital i Grup Nació Digital. A més, extenen aquesta col·laboració en la possibilitat d’explotar conjuntament els espais publicitaris.

Per la seva banda, Comunicació21 ha arribat a un acord amb l’ACPG mitjançant el qual estableix un canal concret per a difondre informació corporativa de l’associació de premsa gratuïta. A canvi, l’ACPG considerarà a Comunicació21 com a patrocinador dels seus actes (difondrà la seva marca, per tant).

Els mitjans audiovisuals també exploren vies de col·laboració. A casa nostra hi trobem alguns exemples. L’ACN intercanvia continguts audiovisuals amb IB3, cosa que els permet arribar a més espais dels territoris de parla catalana.

Per la seva banda, Comunicàlia ofereix continguts audiovisuals a la premsa digital que forma part de l’Associació Catalana de la Premsa Gratuïta (ACPG). A la vegada, es preveu que els continguts que ja està produint l’ACPG també es puguin emetre per les quaranta cadenes associades a Comunicàlia, amb l’objectiu de futur d’arribar a la coproducció. A un acord similar han arribat la XAL i TVE.

Aquest tiups d’acords, també poden prendre formes més d’interès públic, com l’acord a què van arribar COM Ràdio i Òmnium Cultural pel foment de la llengua catalana.

I, amb els agregadors de continguts, què fem? Hi ha l’opció Murdoch, que és criticar-los fins a l’extenuació. Però, no tot es queda aquí. Una possibilitat és acostar-s’hi i intentar treure’n profit. El New York Times i el Washington Post s’han aliat amb Google per difondre informació per temes. El projecte que va llançar Google es diu Living Stories (Històries Vives), i permet facilitar el seguiment d’esdeveniments que siguin notícia en evolució.

Més específic és el cas del USA Today. El diari nord-americà ha arribat a un acord amb l’agregador de notícies Fark.com per compartir continguts de les seves respectives seccions de tecnologia. És un intercanvi. El diari allotjarà material del portal a fark.usatoday.com, mentre que aquest oferirà reportatges del diari USAToday en la seva pàgina.

Publicitat

Els grups de comunicació tendeixen a col·laborar en matèria publicitària. En aquesta entrada al web d’Escacc podeu trobar-ne força exemples. Antena3 comercialitza els mateixos espais publicitaris però per diferents suports, de forma que la mateixa publicitat per un preu una mica més elevat es pot veure per Antena 3, però a més a les altres cadenes del grup a la TDT: Neox i Nova. Fins aquí cap novetat, ja que són del mateix grup.

Seguint amb els canals espanyols de televisió, trobem que Telecinco i Antena 3 TV gestionen la publicitat dels canals digitals d’altres empreses. Per exemple, Telecinco va arribar a un acord amb Prisa per gestionar la comercialització de la publicitat de Digital+, fins ara a mans de Sogecable. Publimedia, la filial de Telecinco, també comercialitza la publicitat d’altres cadenes temàtiques, entre elles, Intereconomía.

Per la seva banda, Veo TV, propietat d’Unidad Editorial, va acordar atorgar la gestió de compra d’espais publicitaris de la cadena a Atres Advertising, pertanyent al grup Antena 3 TV. Atres Advertising comercialitza la publicitat de tots els suports de la cadena del grup Planeta (Antena 3, Neox, Nova, Onda Cero, Europa FM, Movierecord i Antena3.com).

Amb aquests acords, les grans cadenes busquen amortitzar al màxim els seus potents departaments comercials, amb menor activitat per la caiguda de la inversió, alhora que aconsegueixen importants comissions. Els nous canals digitals obtenen, d’altra banda, accés a un volum més elevat d’anunciants.

Per la seva banda, els grups de comunicació Zeta i Prisa van establir un acord amb el qual es creava una companyia conjunta que unifica la comercialització publicitària dels diaris El Periódico, El País, As i Sport. L’objectiu de les dues companyies era reforçar la comercialització publicitària de les seves capçaleres, de manera que es proporcionen serveis addicionals i de valor afegit en la planificació de les campanyes dels seus clients.

Altres grups que han unificat la comercialització publicitària han estat Vocento i Godó. CMVocento i Publipress Media, empreses comercialitzadores dels espais publicitaris de Vocento i de Grupo Godó respectivament, van arribar a un acord per a la comercialització conjunta d’espais publicitaris dels suplements dominicals, XLSemanal (propietat de Vocento) i Magazine (propietat de Grupo Godó i Editorial Prensa Ibérica), amb el propòsit d’oferir al mercat un únic suport publicitari per als diumenges.

Amb tot, aquests dos darrers casos estan a l’ull de l’huracà, ja que la Comisión Nacional de Competencia (CNC) ha obert un expedient sancionador a Prisa i Zeta i un altre a Vocento i Godó per diferents acords per a la venda d’espais publicitaris de manera conjunta que podrien ser contraris a la competència.

Així mateix, trobem que el grup de comunicació regional Editorial Prensa Ibérica s’ha associat al Grupo DTM, especialista en el sector dels classificats per a desenvolupar els canals d’anuncis classificats a les seves pàgines web.

Distribució

En el camp de la distribució també existeixen acords de col·laboració. Un dels mitjans estatals que més hi aposta és, alhora, el més jove. Público explora aliances amb altres mitjans per optimitzar la seva difusió a nivell estatal. El diari de Mediapro ha realitzat experiències pilot de distribució conjunta d’exemplars amb Mundo Deportivo a Llevant i Múrcia i a Andalusia.

Público també té acords similars per Navarra i Àlava, en aquest cas amb el Diario de Noticias (Zeroa Multimedia), i amb El Periódico de Extremadura (Zeta) i amb Odiel Información de Huelva. Aquestes iniciatives li han permès estendre’s a altres zones de l’estat per tal d’augmentar la seva penetració.

D’altres mitjans aposten per “fer les Amèriques”, com és el cas d’El País que gràcies a un acord amb el mexicà El Economista pot ampliar la seva penetració en aquell continent.
El seu competidor natural, El Mundo, també aposta per l’Amèrica castellanoparlant, però en aquest cas obrint la seva edició digital als nous mercats.

Conclusió

Una tendència forçada per les circumstàncies, i encara poc treballada. Jo hi crec en la col·laboració entre mitjans, tant en l’intercanvi de continguts, com en la promoció i difusió i en l’oferta de serveis, com és el cas de la comercialització de la publicitat

Potser no cal buscar els partners al costat de casa, potser estaria bé col·laborar amb mitjans d’altres països. Per què un mitjà català que no pot cobrir de primera mà el què passa a Euskadi o a Gal·les, i a la inversa, no acorda l’intercanvi de continguts entre aquests territoris?

Internet, la crisi econòmica, la globalització, les facilitats que ofereix la comunicació digital, tot plegat, per força o perque hi trobem la forma de treure’n profit, són motius més que suficients per explorar camps de col·laboració entre mitjans.