Reflexions sobre periodisme, comunicació i cultura

El panorama comunicatiu del País Valencià es caracteritza per una dependència quasi absoluta de grups mediàtics forans i per un ús residual de la llengua pròpia. No hem estat capaços, passat el temps, de consolidar cap conglomerat periodístic que atenga interessos estrictament valencians, ni des de l’àmbit públic ni des del privat. I aquesta mancança és responsable, en bona mesura, que moviments socials, sindicals i polítics que no segueixen els dictats de Madrid ho tinguen tan difícil per fer-se visibles a la ciutadania i explicar i difondre les seues propostes i alternatives.

En l’àmbit públic, el fracàs col·lectiu més estrepitós ha estat la Ràdio Televisió Valenciana (RTVV). La descarada manipulació informativa dels últims anys i una programació fortament castellanitzada i sovint de dubtosa qualitat han provocat una progressiva desafecció que ha convertit Canal 9 en una de les autonòmiques amb menys quota de pantalla de l’Estat: aquest gener va caure fins el 5’5%, el mateix índex que la de Castella-la Manxa i només per davant de la murciana 7RM.

Però la baixada del nombre de telespectadors sembla que no preocupa els dirigents de l’ens, autèntics responsables de l’espoli i fallida d’aquesta empresa pública. En un context de fortes retallades en Educació i Sanitat, la pròxima gran víctima de les tisores de la Generalitat Valenciana va a ser RTVV. Amb un deute acumulat d’uns 1.200 milions d’euros, plana sobre el centre de producció de Burjassot l’amenaça d’un ERO que, segons s’especula, podria afectar d’una tacada més del 60% dels seus 1.800 treballadors. Les espases estan en alt, però, mentrestant, els impagaments a les productores, moltes de les quals no cobren les factures pendents per programes emesos fa quatre anys, és ja la puntada definitiva a un sector, el de l’audiovisual valencià, tradicionalment menystingut per la televisió que l’havia d’impulsar.

En aquest context enrarit i incert, el canvi de color polític de l’ajuntament de la capital de la Safor va significar el tancament de Gandia TV, que emetia en valencià. Així doncs, a poc a poc l’oferta televisiva diferenciada de l’estatal esdevé cada dia més minsa. Especialment des que es van tallar per complet les emissions de la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió a les terres valencianes, el mes de febrer de 2011. Una decisió que el nou govern d’Alberto Fabra (qui es va pronunciar a favor de la reciprocitat entre TV3 i Canal 9 mentre era alcalde de Castelló) no ha revertit encara (ni sembla que ho tinga en agenda).

El ventall de premsa escrita també s’ha empobrit en els últims temps. La fusió d’El Punt i l’Avui comportà una decisió dolorosa per als (pocs) lectors que conservava en aquestes terres: retirar-se dels quioscos valencians. Tampoc les edicions en català d’El Periódico ni de La Vanguardia es poden trobar ací si no és en les versions digitals. Per contra, l’ARA ha anunciat per a finals d’aquest mes de febrer que començarà a distribuir-se al País Valencià. És una decisió arriscada i valenta, però que pot donar fruits estratègics saborosos precisament per nadar a contracorrent: quan hi arribe, serà l’únic mitjà en català en format paper que podran trobar als quioscos els lectors valencians de premsa diària. Sense competència. Dissortadament.

Font: L'Informatiu

Així les coses, és poc menys que un miracle comptar amb mitjans independents i en català al País Valencià: no hi ha hàbit de lectura en valencià, no hi ha ajudes públiques mínimament rellevants per donar suport a la premsa en la llengua pròpia, i les empreses (a excepció d’unes poques vinculades a l’àmbit cultural) no s’han mostrat mai disposades a anunciar-s’hi en aquest tipus de premsa, esdevinguda, així, alternativa a la força. Un panorama gens encoratjador que, no obstant això, molts professionals del periodisme, amb voluntat i coratge, tracten de combatre gràcies als avantatges que ofereix la xarxa.

És a Internet on trobem les principals alegries per als lectors que cerquen informació de proximitat i en la llengua pròpia. Tot i que s’elabora majoritàriament des de Barcelona, Vilaweb sempre s’ha mostrat atent a la realitat política i cultural de la resta de territoris de parla catalana, i compta amb edicions locals com la veterana d’Ontinyent. A les comarques centrals trobem ARA Multimèdia, i a les septentrionals, Comarques Nord. Entremig, L’informatiu, creat a finals de 2009 per tres periodistes inquiets, cobreix un espectre ideològic d’esquerra i valencianista que, malgrat la seua creixent rellevància social i política, quasi no disposa(va) de vies d’expressió pròpies.

La xarxa aporta sens dubte l’espurna d’esperança i d’optimisme del que podríem construir per al futur. Però abans caldria que, malgrat les penúries descrites (i moltes altres que no cabrien en un article d’aquestes modestes dimensions), es consolidaren els projectes voluntariosos que hi ha en marxa i es professionalitzaren al màxim, per no acabar en la via morta en què han entrat iniciatives prometedores com ho van ser Pàgina26 o País Valencià. En aquest sentit, L’informatiu ha engegat recentment una campanya de captació d’ingressos per garantir-ne la continuïtat, senyal que es camina per la corda fluixa. Són, potser, els signes del temps. Mals averanys, però.

Joan Carles Girbés

Editor i periodista, columnista a L’informatiu

@jcgirbes

El món de les revistes -i la premsa en general- viu un moment d’incertesa bàsicament per dos motius: les dificultats econòmiques (l’elevada disminució de les subvencions i la publicitat) i la complexitat de fer una aposta de futur clara i, en pocs casos, rendible a curt termini degut a la proliferació d’aparells i plataformes tecnològiques, que han convertit les revistes en paper en un element previsiblement caduc, però alhora, encara necessari. En aquest escenari, l’Estris es mou en una certa comoditat dintre de la complexitat. L’explicació és senzilla: durant aquests 40 anys hem viscut tota mena de canvis i, com ho fan els mateixos esplais i caus o les federacions que els representen, contínuament intentem respondre a les necessitats emergents.

La nostra força? La fidelitat de 4000 lectors que fan seva la revista i que ens obliguen a tenir clar que l’Estris és una revista amb voluntat de sector, que ha de ser una eina que respongui a la necessitat dels que estimem i vivim per l’educació en el lleure, des d’un ideari definit. Aquí és on l’aposta del MCEC i la Fundació Pere Tarrés en general ha estat fonamental.

En aquesta línia, amb molta visió i un cert atreviment, fa uns anys l’equip de publicacions va crear la comunitat virtual www.engrup.cat, que, reconvertida en diari digital amb l’explosió de les xarxes socials, ara aplega més de 7.000 usuaris registrats. La nostra aposta de futur passa per fer una fusió online del millor d’enGrup i de tots els recursos que ofereix l’Estris, amb una usabilitat adaptada als nous recursos tecnològics (inclosos els dispositius mòbils) i que ha de permetre un salt fonamental pel futur de la revista mantenint la publicació en paper mentre sigui necessària.

Avui, l’Estris té el reconeixement del sector i de la societat en general com podem llegir al número especial per l’aniversari que acabem d’editar i afrontem el futur reforçats pels diferents premis que la revista ha anat recollint aquests anys i que ens donen força per seguir en aquesta línea, treballant cada cop més per liderar aspectes com la innovació i la representativitat.

Les coses viuen per la necessitat que en tenim i per l’estima que posem en elles. Us puc assegurar que la revista Estris és, i ha estat, molt estimada.

Porto anys escoltant tota mena de visions -i visionaris- sobre si internet acabarà definitivament amb el paper o, per contra, la tinta i el quiosc es convertiran en una mena de delicatessen orientada a una franja selecta que pagarà una fortuna per subscriure-s’hi. Jo no ho sé, ells tampoc. No ho sap ningú.

Personalment, només puc afirmar que a dia d’avui el periodisme escrit es distribueix a través d’aquests dos canals i que tots dos pateixen les mateixes dificultats de finançament. La xarxa s’ha imposat, però el paper no ha desaparegut perquè encara és un bon suport informatiu, una càpsula en el temps capaç d’oferir les notícies jerarquitzades. I un producte que considerem valuós, entre d’altres raons perquè té un preu.

Per això al Grup Nació Digital hem volgut crear un nou format de premsa comarcal, adaptat al present i sostenible en el futur. L’experiència pilot és La Torre, un digital que es complementa, cada dilluns, amb una edició de paper que ja és als quioscos de Terrassa, Matadepera, Viladecavalls,
Vacarisses, Rellinars i Ullastrell.

A partir d’aquí, dependrà de nosaltres si el periodisme que allà hi trobaran els lectors interessa o no, i això val tant per a latorredelpalau.cat com per a La Torre que està penjada als quioscos.

El futur dependrà del nostre present, i aquest sí que el coneixem.

Salvador Cot

Director de Nació Digital i president del Consell Editorial de La Torre del Palau

@salvadorcot

Si és cert que els mitjans de comunicació són un reflex del què passa al món, el del periodisme viu una crisi sense precedents. Els mitjans, els anomenats tradicionals però sobretot els digitals, van plens, dia rere dia de males notícies: diaris que acomiaden treballadors –periodistes, fotògrafs, maquetadors, infògrafs, comercials, etcétera-, ajuntaments que prescindeixen de les emissores locals públiques i capçaleres històriques o de proximitat que, simplement, desapareixen. En definitiva, menys pluralitat.

Em podría estendre moltíssim en les causes de tot plegat… però només en faré un apunt ja que el que m’interessa de veritat és dir quatre coses sobre el futur, perquè tot i que negre durant un temps, hi ha futur per a un cert periodisme. Ja feia temps, abans del maleït 2007, que es veia a venir que el sistema –parlo del periodístic- no funcionava. No s’estaven fent els deures. Només uns quants professionals començaven a entrar de ple en el món digital amb l’esperança que l’arribada es retardés el suficient per a què afectès a la generació següent i no a la seva. I les empreses vivien en un altre món: el dels anuncis de pisos i l’especulació amb els beneficis. Cap espurna de senderi. Aquesta realitat, agreujada, en els darrers anys, per la institucionalització de les notícies –servides amb foto i tall de veu inclòs per l’agència de comunicació de torn- va coincidir amb aquesta crisi económica brutal. De fet, amb aquest canvi de model econòmic i productiu, però aquest és un altre tema. I aquí estem. Els periodistas, perduts, i les empreses recuperant els models del segle XIX.

Però hi ha futur, hi ha futur pel periodisme ben fet. La crisi és oportunitat, sempre. Per, perdoneu el tòpic, reinventar-se. Segurament passarem moments encara pitjors en què semblarà que el periodisme i la pluralitat hauran desaparegut, però el seu paper de control dels poders polítics i econòmics és tant important en una societat democrática, que repareixerà. Segur.

Fa 20 anys que em dedico professionalment al sector de la premsa escrita. I des d’aquesta experiència crec que, en  primer lloc, cal enterrar aquell concepte que potser va ser real en algun moment de la història però que ara és, simplement, absurd: que som un mitjà de comunicació de masses. No. Som un mitjà de comunicació per a minories. La supervivència dels diaris en paper no pot estar vinculada pas a una publicitat que no tornarà mai al mateix nivell d’abans de la crisi. Cal basar-se en un públic absolutament fidelitzat que será capaç de pagar, fins i tot, més del que paga ara, però per un diari de qualitat. I potser no de periodicitat diària.

I aquí, a la qualitat, s’hi arriba tornant als orígens: cal més feina de carrer, calen més cronistes, més periodistes que interpretin les notícies enlloc d’explicar-les i prou. Cal anar més enllà. La institucionalització de la informació ha provocat un altre efecte pervers: la uniformització de la informació. Quantes notícies diferents hi ha a les portades dels diaris d’àmbit nacional? Ben poques… I pitjor encara, moltes vegades, la diferència té matisos simplement ideològics i no pas periodístics. Calen més temes propis, més sortir de la redacció a buscar la notícia i menys esperar que arribi per l’e-mail o es doni –d’aquella manera- en una roda de premsa. Els periodistas hem de fer un sa exercici d’autocrítica.

Ara, aquesta fórmula té altre component fonamental, l’empresa. Les empreses han de facilitar aquesta opció. Treballar així  és més car que fer un copiar/enganxar d’un comunicat oficial. Pots tenir periodistas tres, quatre, vuit dies sense publicar treballant una notícia. Però será la noticia que espera el teu lector, la que et diferenciarà. I l’empresa ha de saber que amb les actuals polítiques laborals que duen a terme –fer fora els periodistes veterans per contractar-ne de joves a meitat de preu- estan llastrant una de les posibles sortides de la crisi que tenen els seus mitjans.

Actualment, però, una capçalera en paper no pot existir sense la seva referència a internet. Cert. Però també ho és que és un món encara desconegut i, sobretot, que no genera beneficis. Què s’ha de fer en aquest món? Ningú es posa d’acord però sembla que hi ha unes idees bàsiques clares. Hi ha d’haver un bon on-line en què hi hagi la informació més immediata, la que, majoritàriament, l’edició en paper no ha de reproduir. Diuen que això no dóna beneficis, però hi ha qui ja comença a veure-ho clar. I hi ha d’haver serveis de pagament. El diari de paper en format pdf, una evolució audiovisual del diari amb contingut afegit, articles d’opinió dels temes d’actualitat diferents dels de l’edició en paper, monogràfics audiovisuals –fotografies, grafismes, videos, podcasts, etcétera-, links a altres mitjans (opció sobretot en el cas dels diaris locals, que podrien treballar en xarxa)… Hi ha multitud de propostes i, de ben segur, caldrà un max-mix de totes per tirar endavant.

Però jo m’atreveixo a defensar-ne una altra, que té mala premsa: el micropagament. Pagar una petita –ridícula gairebé- quantitat de diners per llegar parts del diari. D’acord, una subscripció digital –els sistemes Premium- et dóna dret a llegir tot el diari. Però això és només la traslació literal de la subscripció en paper i és prou evident que el lector de paper no comparteix cap característica amb el d’internet. Aquest va d’aquí enllà enllaçant sense parar. Per a què vol una subscripció sencera, més enllà de raons sentimentals o polítiques? De ben segur que n’hi haurà i, de fet, ja hi ha diaris que han arribat a uns bon números amb aquesta política. Però, posats a parlar de tot, el micropagament és una altra font de finançament. Hi ha qui defensa que gestionar-ho surt tant car que no val la pena. Ho dubto. Si funciona amb els videojocs o la música, perquè no amb els continguts d’un diari? La generalització de les tablets i els smartphones només fan que afavorir aquesta opció. Ara, això si, s’ha de fugir, també aquí, de la homogeneització de la informació. Les notícies que tothom dóna no es poden fer pagar més enllà de dins la subscripció. I aquí també tenen camí per recórrer els diaris locals i comarcals, i més ara que no tindran competència pública… I encara hi ha més coses a treballar. Es pot, per exemple, arribar a un acord amb un articulista  per a que escrigui articles específics per al web, articles, però, de pagament. Una part del micropagament seria per a l’articulista i una part per a l’empresa. No funcionaria? No ho sabem perquè no estem provant res… La crisi económica fa que tot, en el sector periodístic, funcioni al ralentí… i així serà difícil sortir-se’n.

Joan Rueda

Periodista. Redactor en Cap de la secció de Catalunya del diari El Punt Avui
@Joan­­_Rueda | Facebook |

En l’escenari informatiu i comunicatiu actual el rol del periodisme professional s’enfronta a nombrosos problemes, tant inherents a l’evolució de la pròpia professió com als nous hàbits de consum que estan adquirint les audiències. En un escenari d’extrema competència per l’atenció, la credibilitat esdevé un valor que la retroalimenta i pel qual ha de lluitar el periodisme si es vol mantenir com a professió i tenir un futur. És a dir, sense captar l’atenció de l’usuari no es genera credibilitat i sense generar credibilitat l’atenció serà efímera.

Ara bé, la credibilitat ha sofert un canvi radical des de la popularització d’Internet que implica, des del punt de vista comunicatiu, enfrontar-se a noves percepcions sobre les fonts, els missatges i els mitjans. Per entendre aquests canvis, hem de fixar-nos també en allò que entenem per credibilitat. És un concepte que barreja valors objectius i subjectius.

Com a valors objectius, la credibilitat representa un salt necessari que el lector realitza per arribar a tenir un coneixement de segona mà, és a dir, d’esdeveniments dels quals no és testimoni directe. En una societat d’abundància d’informació aquest salt deixa de ser un acte de fe o confiança per esdevenir un mecanisme cognitiu. Així per atorgar crebilitat ens basem en senyals racionals com poden ser la verificabilitat de la informació, la versemblança dels missatges i la reputació de les fonts. Aquests valors contribuirien a tenir una visió crítica de la realitat.

Pel que fa als valors subjectius, es relacionen amb les idees pressuposades que tenim com a societat i com a individus. Aquesta estructura mental ens condiciona el nostre consum informatiu i explica fenòmens com l’exposició selectiva a informacions i opinions que concorden amb els nostres valors ideològics o el biaix de confirmació, una tendència irracional a buscar, interpretar o recordar informació que confirmi aquestes preconcepcions.  Aquests valors no són estrictament individuals, sinó que el context social en el qual s’utilitza la informació pot pressionar cap a una interpretació o una altra.

La credibilitat sempre ha estat un valor perseguit pels periodistes i les empreses editores perquè reporta audiència i influència. Tot i així no és un valor gaire investigat des de l’àmbit acadèmic. Després d’un primer interès a la dècada dels cinquanta del segle XX, la credibilitat va caure en l’oblit fins que la irrupció d’Internet ha provocat que es desperti un nou interès. Personalment, aquest tema m’ha interessat i l’estic investigant, interrogant usuaris d’Internet sobre què pensen ells que és la credibilitat i a quin tipus d’informació li atorguen aquest valor.

A nivell internacional preocupa la credibilitat perquè l’escenari de la comunicació de masses ha deixat de tenir vigència en l’actualitat i estem en una fase d’incertesa. Els periodistes, i altres comunicadors professionals, han deixat de tenir una posició dominant en la comunicació i s’han incorporat noves fonts que són una competència directa, tant des del punt de vista quantitatiu, com qualitatiu. Empreses, institucions, associacions, bloggers… s’han incorporat al joc comunicatiu d’Internet. Segons la dita de ‘més serem, més riurem’ això ha de tenir un efecte positiu: som més massa crítica. Ara bé, arribem a ser tants que alguns teòrics (David Shenk, Nicolas Burbules) parlen d’un anivellament de la informació. Aquest efecte fa que, hipotèticament, els lectors donin la mateixa importància a la informació que troben en un mitjà de comunicació, en la web d’una empresa o en un blog. A nivell periodístic aquest fenomen el podríem traslladar a la pèrdua de fidelitat a les capçaleres dels mitjans. Fenòmens com els agregadors de notícies i les xarxes socials fan que estiguem canviant la concepció de lector de mitjans cap a la de lector de notícies. Si bé és cert que els usuaris d’Internet tenen al seu abast molts més mitjans, la meva experiència investigadora em relativitza aquests dos fenòmens.

Els usuaris no perceben tots els continguts amb un mateix grau de credibilitat, i aquest valor és el que fa que fidelitzin certs mitjans. Ara bé, els receptors cada cop hi confien menys en els periodistes i es decanten per consultar fonts que parlen en primera persona: empreses, institucions i blogs. Els motius de desconfiança cap al periodisme són la percepció que ja no es respecten les fronteres entre informació, publicitat i opinió i que la informació periodística és una mera transmissió dels interessos de les fonts, principalment polítiques o econòmiques. Els usuaris troben molt a faltar informació de qualitat que els demostri que el periodista ha realitzat una tasca d’investigació independent. I com que perceben que els mitjans periodístics aporten molt poc, donen més credibilitat a la font original, a la qual poden accedir gràcies a les notes que publiquen en les seves pàgines web.

El punt a favor que continua tenint el periodisme professional és el d’actuar de gatekeeper, el de seleccionar la informació rellevant i marcar una jerarquització als esdeveniments d’actualitat que evita l’efecte uniformador de l’anivellament. Ara bé, el seu paper tradicional com a intermediari està canviant. En la vessant objectiva, per guanyar-se la credibilitat, cal aportar proves de la verificabilitat d’allò que s’està explicant. Una eina tant elemental i pròpia d’Internet com són els enllaços contribueix a transmetre al lector que aquella informació té un valor de veracitat. En la vessant subjectiva continuen tenint vigència les línies editorials dels mitjans perquè als usuaris els agrada llegir arguments amb els que puguin estar d’acord (tot i que també reconeixen que haurien de conèixer la postura de les línies ideològiques contràries per tal d’estar “ben informats”).

Un altre aspecte que està canviant amb Internet és la capacitat d’accedir a informació provinent d’experts. Tot i així, el prestigi dels experts tradicionals està devaluat i les acreditacions acadèmiques o professionals no són suficients. L’expert també ha de demostrar el seu coneixement i la seva reputació amb una trajectòria coherent amb una línia de resultats i pensament perquè si cau en contradiccions la desconfiança és gairebé automàtica. Tot i així, quan el lector reconeix a algú com a expert, hi confia més en la informació que li aporta i li guarda fidelitat. En aquest aspecte, al periodisme professional li queda reivindicar el seu paper divulgatiu i per a això cal que canviï la seva concepció com a intermediari de la informació. Hauria de canviar per poder oferir al lector, ja no articles elaborats i tancats en ells mateixos, sinó una guia de qui són els experts que poden informar el lector sobre temes concrets. Una idea que Gunter Eysenbach ha batejat com a apomediació, neologisme que incorpora el prefix llatí apo- que significa ‘separat’, de manera que l’apomediari seria un agent que estigués separat de la informació, en una mena d’standby, per a guiar al lector a trobar informació original de bona qualitat.

Aquests són només uns exemples dels nombrosos factors que intervenen en l’atorgament de credibilitat. És un valor complexe d’aconseguir i, sobretot de mantenir, però és el que garanteix que el lector torni a visitar un web. Amb l’oferta inacabable d’informació en brut i d’entreteniment que trobem a Internet, ser conscients que cal lluitar dia a dia per la credibilitat de l’audiència és el que mantindrà dempeus el periodisme professional.

Lluïsa Llamero

Investigadora al Departament de Comunicació de la Universitat Rovira i Virgili, secretària tècnica a l’Observatori de la Comunicació Local de l’Incom-UAB.