Reflexions sobre periodisme, comunicació i cultura

El desembre passat vam tancar la celebració del cinquantè aniversari de Cavall Fort, després d’un any intens d’activitats. La preparació havia començat molts mesos abans i el programa final va ser fruit d’un esforç d’equilibri entre el que ens hauria agradat incloure-hi i allò que les circumstàncies generals tan difícils en què ens trobem immersos ens han permès fer.

De totes les idees que teníem n’hi havia dues que eren imprescindibles: editar un número especial, que vam presentar el 2 de desembre de 2011, el mes en què Cavall Fort complia cinquanta anys, i fer una festa oberta a tothom, que vam celebrar el 22 d’abril al Parc de l’Estació del Nord de Barcelona. Finalment vam poder completar el programa amb altres activitats, que han quedat recollides a la secció especial del nostre web dedicada a l’aniversari, i entre les quals destacaria el documental Món Cavall Fort, coproduït amb Utopia Global i Televisió de Catalunya, i l’exposició itinerant Cavall Fort. Tan divertit com un joc, que es podrà veure els pròxims mesos en diverses biblioteques públiques de Catalunya.

Un dels nostres reptes era que la celebració no es convertís en un mer exercici de nostàlgia. Havíem d’aconseguir transmetre la imatge que Cavall Fort, i el seu germà petit, El Tatano, són revistes actuals, que interessen als nens i nenes d’avui, un objectiu que, en fer balanç, crec que hem assolit d’una manera prou satisfactòria.

Hem aprofitat l’ocasió, també, per a iniciar la nostra activitat a les xarxes socials Facebook i Twitter. Aquesta presència a les xarxes no s’adreça als nostres lectors diguem-ne “naturals”, que per edat n’estan exclosos, sinó al públic adult que també tenim, una barreja d’antics lectors, de col·laboradors, de pares i mares dels lectors actuals, d’entitats amb què compartim objectius i inquietuds…

L’aniversari ens ha donat peu, sobretot, a pensar en el futur. A Cavall Fort vam ser pioners a Internet amb el nostre web, que va començar a funcionar el gener de 1999. Ja llavors teníem molt clar que Internet era un canal diferent del paper i que el que hi oferíssim havia d’estar adaptat a aquest nou canal. Així ho vam intentar, amb els recursos que teníem. Creiem que, en el cas de les nostres revistes, el format en paper encara té vigència i un recorregut llarg a fer, però és evident que el futur passa per les TIC i per estar presents en els nous aparells electrònics. Avui, el camp principal de treball es troba a les tauletes i els telèfons intel·ligents.

La millor manera d’endinsar-se en aquest terreny és amb idees noves. No s’ha d’intentar adaptar directament la revista en paper al nou suport, sinó que, a partir dels plantejaments de fons de la revista actual, dels criteris que establim per a triar-ne el contingut i la manera de presentar-lo, i amb la mateixa exigència de qualitat en tots els seus aspectes, cal dissenyar nous productes pensats per a les possibilitats del nou suport i per a l’ús que en fan, en el nostre cas, els nens i nenes d’avui dia.

Aquest pas exigeix tenir capacitat d’adaptació i requereix, a més, una inversió econòmica de retorn incert. És un repte, i és un risc, als quals cal enfrontar-se ben preparats i amb idees clares d’allò que es busca. A Cavall Fort no pensem que hi hàgim de ser perquè “toca ser-hi”, sinó perquè serà una nova manera, adequada als nostres temps, de continuar la feina que vam començar fa cinquanta anys.

 –

Mercè Canela, és escriptora i directora de les revistes Cavall Fort i El Tatano

El 8 d’octubre de 2012, més de vuit milions d’usuaris van estar pendents d’un fet històric a través dels monitors del seus ordinadors i de les pantalles dels dispositius mòbils. Felix Baumgartner va trencar diferents rècords sobre els límits humans, tot consolidant les retransmissions audiovisuals en viu per Internet amb el major nombre de visites concurrents en la història de YouTube. Aquesta plataforma de vídeos ha passat a ser tot un referent en el consum de videonotícies a Internet, i s’ha convertit en una redacció global, que només als Estats Units va aportar al 2012 més de 7.000 hores d’històries, tot captant l’atenció dels mateixos usuaris que les van consumir. Alguns productors de notícies l’utilitzen com a font de contingut per augmentar la seva audiència, crear la seva marca i generar ingressos. Estem davant d’un gran canvi dels hàbits de visionament, on els usuaris cada cop tenen més possibilitats d’escollir quin contingut consumir, quan i com, i s’han convertit a la vegada en generadors d’aquest contingut, que comparteixen amb la resta d’usuaris. Els consumidors de notícies, amb l’ajut dels nous dispositius, aniran en augment, i caldrà oferir moltes més històries en vídeo per satisfer la seva demanda. Cal tenir clar que el vídeo online és un dels segments de major creixement al món i es fa difícil d’entendre que un mitjà digital generalista no tingui contingut audiovisual informatiu a la seva web.

En molts mitjans trobem a la home, vídeos relacionats amb els breaking news, i situen el consumidor de diaris digitals a primera línia dels fets i de les emocions; des del vídeo de les polèmiques declaracions del ministre Wert sobre el català al Congrés dels Diputats, a les primeres imatges del creuer Costa Concòrdia embarrancat. Les temàtiques tractades a les diferents portades dels mitjans digitals durant el 2012 van ser, en la majoria, notícies relacionades amb l’actualitat, impactants, curioses i/o sensuals. Tendències que solen satisfer la demanda d’informació del moment i generar contingut d’interès per captar l’atenció de la audiència. Però tot passa fora de les redaccions i cal anar a buscar la notícia.

L’equip propi torna al carrer

Actualment no hi ha cap fórmula establerta per esbrinar quins vídeos són els que millor funcionen als diaris digitals de contingut generalista. Gairebé tots s’adapten a les necessitats humanes, econòmiques i tècniques del mitjà. Cal dir, que la majoria no responen als criteris audiovisuals, narratius i/o tècnics, que coneixem fins ara de la televisió convencional. És al carrer on trobem aquestes històries per tal de captar el clic potencial de l’usuari. D’aquesta manera es va crear la necessitat d’explicar històries amb un nou suport, el vídeo online. Així va sorgir el 2007 la producció pròpia de vídeos de LaVanguardia.es davant la creixent demanda de les notícies locals del moment, tot afegint el valor que avui ja és pràcticament un fet, de no concebre la notícia sense incloure un altre suport com el vídeo. El diari digital del Grupo Godó va ser pioner a l’Estat, juntament amb 3cat24.cat (2006) i Vilaweb (2007), en l’elaboració de vídeos utilitzats com a element diferenciador, tot obrint una línia personal i competitiva davant l’abundància de notícies anomenades breaking news. Tornant a sortir al carrer, anant a cercar la notícia.

A LaVanguardia.com produïm a diari productes informatius audiovisuals destinats a ser difosos per la xarxa. La informació síncrona i asíncrona han d’anar lligades perquè la videonotícia elaborada estigui en consonància amb l’actualitat local i el concepte de tempestivitat. El temps de permanència a la xarxa pot fer créixer o mantenir l’interès de l’usuari, però tot això no serveix de res si no hi ha una bona història al darrera. Un exemple interessant va ser la sèrie d’exclusives a LaVanguardia.es: la mentida de l’alcalde Hereu en el referèndum de la Diagonal. El company i periodista Joel Albarrán va publicar un recull d’informacions i vídeos que van obligar a Hereu a destituir al número dos de l’Ajuntament de Barcelona al cap de sis dies. Tot ho va desencadenar un vídeo. Vilaweb TV va fer una gran feina en la manifestació del passat 11 de Setembre a Barcelona, demostrant que els periodistes multimèdia passen de pensar en un format pla i lineal a fer-ho en multiformat. Una altra característica, més tècnica és que els vídeos han de tenir intencionalitat, elements gràfics que ajudin a la seva comprensió, subtítols, que no durin més de cinc minuts, i que el videoperiodista pensi en la distribució multiplataforma: sempre que sigui possible hi haurà presència de plans curts i seqüències llargues. El 2012 només un 36% dels diaris digitals generalistes europeus van produir històries amb equips de producció pròpia, tot doblant la del 2011, i la tendència per aquest any va a l’alça. Això fa confiar en la producció pròpia, però tot i així encara hem de millorar els formats, els ritmes dels vídeos i trobar una longitud adequada mitjançant l’examen de gràfics. Cal identificar les parts dels vídeos que són més interessants per l’audiència i en quins moments l’usuari avança o abandona el vídeo.

Hi ha vida més enllà de les videonotícies

El vídeo digital informatiu no s’atura pas amb la videonoticia. Avui dia hi ha molts diaris digitals que han introduït el format documental per explicar histories de manera diferent, tot creant una marca i una altra línia personal. Però, quines noves formes de documental estan sorgint? Si observem LaInformación.com, veiem que les peces documentals tenen un alt contingut informatiu, però sobretot didàctic. El mal del cerebro és la darrera creació, un any de feina i 50 hores d’entrevistes va ser el que van trigar per realitzar aquesta joia. També en trobem al The Guardian i amb un tema molt proper, la memòria perduda d’Algèria, a Libération.fr, la batalla per les bones hamburgueses, al Boston Globe, una petita escaladora, al NYT o la fi del món al cinema, al Le Monde. Diferents estils del gènere documental per ser consumit en un mitjà generalista, una pràctica que va en augment i amb la que estic molt d’acord.
La nova era del vídeo online es basa cada cop més en la qualitat, i no en la quantitat. De moment, cal trobar un equilibri entre aquests dos termes. Els ‘nous formats’ demanen temps i a nivell global es prioritza, en la gran majoria de casos, la rapidesa i l’allau de clics. Per desmarcar-se clarament de les agències, caldrà apostar pel gènere de la informació hiperlocal, amb videonotícies potents i de qualitat, i els vídeos dels corresponsals.
Projectes com el de l’Ara Docs ofereixen al consumidor un contingut documental creatiu i d’autor, una finestra més per a la difusió del gènere documental. En tots els casos els formats documentals estan pensats per ser consumits en dispositus mòbils, i no pas en un ordinador de sobretaula, gràcies a la comoditat d’aquests aparells.
La producció de programes és una altra peça clau en l’aposta pels vídeos online, als mitjans digitals genèrics. Només cal repassar algunes graelles de continguts audiovisuals per observar aquesta aposta: NYT Videos, Le Figaro Vidéos, The Guardian Video o la de La Vanguardia TV, que ofereix a l’usuari la possibilitat de navegar per la portada de vídeos i consumir els més de 30 programes de producció pròpia, des d’una temàtica econòmica i d’actualitat com l’e-Konomía, fins a les actuacions musicals dels Acústik, passant per recordar a Deportistas de Leyenda. Tot plegat forma un conglomerat de produccions, formats i estils, que fan que sigui el més extens dels principals mitjans digitals generalistes que hi ha a l’Estat espanyol.

El plató dins de la redacció

La irrupció del vídeo a les redaccions digitals ha fet que es formin nous rols i espais per a la creació de continguts. Abans he comentat que les videonotícies estaven al carrer, que era la manera de tornar als orígens a cercar la font d’informació, i és cert. Amb l’entrada dels platós de televisió a les redaccions, s’amplia l’oferta de continguts informatius, d’entreteniment i de personalització. LaVanguardia.com va fer un pas endavant i, al 2010, va estrenar un plató digital totalment versàtil, pioner i ubicat amb les redaccions del grup, preparat per fer directes. Altres platós a comentar són el de l’Ara TV, que es va crear paral·lelament al diari quan va néixer al 2011. Destaquen les entrevistes de Mònica Terribas i la Mèteo en 1 minut d’en Miquel Bernis. The New York Times també ha apostat fort per produir des de la mateixa redacció. El seu producte estrella és el programa diari Time Cast, on trobem opinions dels caps de secció, fotògrafs i periodistes de les notícies del dia. Altres programes fets a un plató a tenir en compte són els de The Weather Channel, Politico, The Daily Beast o Le Figaro, per citar-ne uns quants.

Streamings, la clau de volta

Poden funcionar els streaming live en els mitjans generalistes? Ara per ara no tens les mateixes audiències de la TV, possiblement és degut, entre d’altres, al contingut del que disposa. YouTube, per exemple, va estrenar el passat any el canal YouTube Live, un servei que competeix directament amb empreses d’streaming com Ustream.tv, LiveStream o Justin.tv. Algunes d’aquestes plataformes van crear canals específics per fer el seguiment en directe de l’evolució de l’huracà Sandy arribant a Nova York. LiveStream amb l’etiqueta #SandyCam oferia un senyal realitzat gràcies a les pròpies càmeres repartides per tota la ciutat i el contingut que aportaven els mateixos usuaris. UStream també va crear un canal específic i va demanar la col·laboració ciutadana, alhora que oferia i destacava el senyal de la cadena CBS, que utiliza aquesta plataforma per emetre els seus directes per Internet. Hi ha molt més exemples igual d’interessants: L’agència de notícies Bloomberg també va realitzar una molt bona cobertura, tot centrant tota l’atenció al player, que ocupa un espai important a la capçalera de la pàgina i que emetia el directe, i ampliava la informació a una gran videoteca relacionada amb aquest fenomen meteorològic.
LaVanguardia.com té dos models de directes i ofereix des de 2009 el servei live streaming amb finalitats informatives. Es va crear la unitat mòbil per cobrir la manifestació contrària al Pla de Bolonya, i va aconseguir un resultat molt satisfactori per a la web. Actualment hi ha altres mitjans que també ho fan, com la redacció de Terra.es, que ha incorporat una motxilla 3G per cobrir noticies com les manifestacions contra les retallades a Madrid, el setembre passat. En tot cas, l’èxit d’una unitat mòbil recau en la facilitat que un redactor té per cobrir qualsevol esdeveniment, equipat amb una càmera de vídeo per emetre imatge i so a temps real, a través de la web. L’anomenada convergència professional ja és real, afecta i influeix a tota la professió del periodisme i dels comunicadors audiovisuals. Alguns d’aquests platós digitals que he esmentat abans produeixen contingut live streaming, com és el cas dels Chat TV de La Vanguardia TV. Però el fet diferencial és que els vídeos estiguin disponibles sota demanda, tot just acabi l’emissió. Així, qualsevol usuari el podrà consultar a la carta des de qualsevol dispositiu.

Smartphone i vídeo, la parella perfecta?

Els smartphones, una eina que per a molts periodistes comença a ser essencial per generar contingut per la web. Són una joguina per als periodistes digitals tot terreny. The Wall Street Journal Live ha aprofitat la capacitat d’aquests aparells per llençar la plataforma de vídeos de curta durada WorldStream, anomenat en un dels darrers articles de la web d’ESCACC. Tots aquests clips estan fets amb smartphones, una autèntica revolució en els vídeos online als mitjans digitals de contingut genèric. Ja el 2003, La Vanguardia i Amena van oferir el servei ‘El día en cinco imágenes’. Un equip format per un periodista, un productor digital i un dissenyador multimèdia van explotar aquests suport periodístic i van crear una nova manera de presentar la informació, amb l’assumpció que el telèfon era un mitjà massiu de comunicació i que la tendència era anar cap a receptors mòbils multiusos. Tota una predicció. Aquest any veurem com reaccionen altres capçaleres digitals envers a oferir contingut generat des del mòbil o tauleta.

El vídeo online és aquí per quedar-se i és cada vegada millor, tot i que té molt a aprendre per seguir creixent, és un format molt jove a Internet. El seu creixement encara està molt per sota dels començaments de la televisió, però es mou molt més ràpid. Com és que el vídeo online encara no forma part de les estratègies de continguts? L’essència d’aquest suport ens la justifica el blog 223 Grados de manera resumida: situen com a claus l’audiència, les xarxes socials i el SEO en aquest camí evolutiu de la creació, producció i consum de videonotícies als mitjans digitals genèrics, i que anirà lligat amb les noves redaccions digitals. Al llarg d’aquest trajecte, els creadors i editors de videonotícies, haurem d’intensificar els esforços per conduir l’audiència i els ingressos.

–

L’Ivan Comas és actualment realitzador de vídeos i tècnic de continguts multimèdia del departament de Producció Pròpia a LaVanguardia.com. | @icomas 

La primera pedra del que avui coneixem com a Internet es va posar el 29 d’octubre de 1969, però podríem assegurar que no és fins l’agost de 1991, quan el CERN publicà el projecte World Wide Web, i Tim Berners-Lee inicià la creació de l’HTML i l’HTTP, que Internet no començà a assemblar-se una mica a la gran xarxa que coneixem avui en dia. I al cap de res, el 1993, apareixia Mosaic 1.0, el primer navegador web creat pel Centre nacional per aplicacions de supercomputació a la Universitat d’Illionis. Ja ho teníem tot a punt, i va passar el què va passar… Internet va iniciar una expansió exponencial per tot el planeta, que en pocs anys canviaria per sempre més el món de les comunicacions, els negocis i altres tantes coses de les nostres vides.

Durant la segona meitat dels anys 90, gràcies a la senzillesa del codi HTML, milions de pàgines noves apareixien a la xarxa a diari. Internet era una pila d’informació útil, però tremendament mal classificada. I és en aquest escenari quan tota una nova fornada d’emprenedors i d’oportunistes va voler posar-hi remei. Partint de la premissa que Internet era un caos, però que per algun lloc s’havia de començar a navegar, va aparèixer el concepte web del ‘portal’, és a dir, la que havia de ser la nostra pàgina d’inici, o porta d’entrada, quan ens decidíssim entrar a la xarxa. Des d’allà tindríem accés a un cercador rudimentari, i poc a poc, tota mena de serveis vinculats a aquest portal, com ara correu electrònic, fòrums, xats, postals, enquestes, agendes, programació de cinemes i TV, el temps, l’horòscop, sortejos, i com no, tota mena de canals d’informació dividits en diferents temàtiques. Com més usuaris fessin servir el portal, millor. I si a més, el portal podia retenir-los oferint uns serveis que ja no caldria anar a trobar a fora, podrien arribar a detectar els gustos de l’usuari, i servir-li publicitat personalitzada.

La idea semblava brillant i va calar ràpidament. Aviat totes les grans corporacions voldrien tenir el seu portal i que aquest fos el líder. Per aconseguir-ho es gastarien el què fes falta. D’aquesta època, i en un àmbit estatal, segurament la gent encara es recordarà de Terra, Eresmás, Navegalia, Inicia, Telépolis, Ozú, Ya.com, Canal21… Una bogeria, que en plena bombolla puntcom, va créixer desmesuradament i de manera gens sòlida. Mentrestant, sense massa soroll, des de California arribaria un nou cercador, simple, net, amb els resultats no alterats i extremadament eficaç anomenat Google, i la lògica dels portals desapareixia de la nit al dia, coincidint amb la punxada de la bombolla que aquests mateixos webs havien creat.

Una de les conseqüències de tot plegat és que els portals, com a concepte, van desaparèixer de la nostra vida. Google va marcar un important punt d’inflexió en la història d’Internet. Havia ordenat el caos que era la xarxa, i anar a un o altre lloc era fàcil, ràpid i còmode, per tant, ja no era tan necessari tenir tots els serveis agrupats en un web enorme. Així doncs, l’explosió que va seguir a la bombolla puntcom va ser la de la ràpida proliferació de projectes molt més concrets i específics, però d’una qualitat enorme. Amb Google tothom tenia les mateixes possibilitats de ser vist a la xarxa.

D’aquesta nova fornada, alguns dels grans vencedors són projectes socials com Facebook, Twitter, YouTube, Foursquare, Pinterest, Linkedin, Instagram, Tumblr, Spotify, etc. Alguns d’ells fins i tot han creat el seu propi micro-clima, és a dir, una mena de xarxa interna dins de la pròpia xarxa d’Internet, agrupant a centenars de milions d’usuaris d’arreu del món, i erigint-se com un nou model de gestionar la publicitat a un nivell totalment personalitzat per a cada usuari. El somni dels creadors de portals de feia poc més d’una dècada, estava començant a passar a nivell planetari.

Però si aquests grans projectes estaven -i estan- triomfant actualment a nivell global, en un nivell més local, un altre tipus de web està derivant cap a aquells antics portals. Em refereixo als diaris digitals, que si en un inici tan sols es dedicaven a plasmar el diari de paper a la xarxa, aviat sorgirien nous diaris digitals que no tindrien cap lligam amb cap paper i viurien exclusivament a la xarxa. Uns i altres, independentment del seu àmbit d’actuació, centrarien el seu model de negoci en la publicitat, de manera que no és cap sorpresa veure com aquests diaris digitals han anat integrant diferents serveis i recursos per tal d’augmentar la seva audiència, que en última instància equivaldria a poder mostrar més publicitat, i per tant, generar més ingressos.

Com explicava en el meu anterior article, els diaris digitals catalans porten un munt de mesos augmentant la seva audiència. Alguns l’han duplicada i triplicada en els darrers 2-3 anys. I és ben cert que cada vegada hi ha més gent que consulta diaris digitals, i que aquests disposen de més i millors continguts i seccions, així com també disposen d’eines més potents per fer difusió. Però la realitat és també que aquests mateixos diaris digitals, cada vegada ofereixen més serveis als seus usuaris, que sovint van molt més enllà de la simple informació. Són serveis de correu electrònic, blogs, fòrums, xats, diccionaris… i des de fa molt poc, alguns d’ells, com l’Ara.cat, 324.cat, Vilaweb o Nació Digital, també disposen de comerç electrònic integrat en el propi diari. Aquest fet suposa una nova via de negoci molt interessant, que va més enllà de la publicitat, però que a la vegada posa en evidència el fet que els diaris digitals ja no són només simples diaris, sinó que s’han anat convertint en webs de serveis locals, i que per tant, la informació ja no és la única cosa que els usuaris hi van a cercar. De manera que, una vegada més, hem d’entendre que l’audiència total d’un web cada vegada va més deslligada del nombre de lectors del diari.

I si voleu un clar exemple de tot el que us pretenc explicar, entreu a un dels grans portals ‘supervivents’ de la bombolla puntcom, com és Terra, i veureu que aquell portal, ara s’assembla molt a un diari digital. O potser és al revés i són els diaris digitals que ara s’assemblen molt als portals… Que cadascú ho vegi com vulgui!

__

Joan Camp | @joancamp

Ha estudiat Ciències Empresarials a la Universitat de Girona i Màrqueting a Eserp. Actualment és soci fundador i director de l’empresa de projectes web Tirabol Produccions. Ha estat creador i director de Racó Català (1999-2007) i directe!cat (2007-2008) entre d’altres projectes web, com Viasona o Blog.cat. És el productor executiu de ‘Cubicles’, la primera web-sèrie en català, i ha participat en el llibre ‘Catalunya, estat de la nació’ (Pòrtic, 2008). També és responsable de les jornades de la Internet catalana, la Catosfera, que cada any se celebren a Granollers.

>> Altres articles d’en Joan Camp al Bloc d’Escacc:

Sobre audiències digitals (II)

Sobre audiències digitals (I)

Catosfera 2012. Optimisme digital per sortir de la crisi

Què compro exactament quan compro música?

Catalunya, un país de dades obertes

 Massa publicitat en castellà a la xarxa catalana

Publicitat en català: qui paga, mana?

Una gran associació catalana de mitjans

The Economist és el mitjà imprès més “globalitzat” del planeta. El setmanari britànic té subscriptors a 200 països i la difusió al seu país d’origen no arriba al 20% dels 1,5 milions de còpies que circula cada divendres, versió digital inclosa. A tot arreu publica exactament els mateixos continguts. Bé, al Regne Unit publica algunes pàgines locals més i, de tant en tant, segons les edicions “regionals”, canvia la portada i endreça les mateixes peces per a què el contingut “regional” quedi més a prop de la primera pàgina.

Fa més de cinquanta anys seguits que The Economist augmenta les seves vendes de números i de publicitat. I la seva influència. Per tot arreu. O gairebé. Sempre hi ha països més complicats. A Cuba, per exemple, no se’n surten: només hi tenen un trist subscriptor.

Què ha fet The Economist per arribar tan lluny? Res.

Fet i fet, l’èxit global li ha arribat gràcies al factor més local de la seva personalitat: una visió del món i una capacitat d’anàlisi, que continuen idèntiques des de la seva fundació, el 1843. A mesura que escampa redaccions i col·laboradors pel planeta, el setmanari continua sent aquell vell amic de sempre, segur, assenyat, consistent. La resta és màrqueting.

En realitat, “no fer res” vol dir, en aquest cas, una cosa molt complicada. Vol dir actualitzar la teva manera de veure el món sense renunciar al teu ideari i saber fer-la arribar al perfil de les persones amb què vols connectar.

Quin és el perfil del lector de The Economist? Rupert Pennant-Rea, que en va ser el director de 1986 a 1993, el descriu així: “persones amb ingressos per sobre de la mitjana, més intel·ligents que la mitjana, amb menys temps que la mitjana”, que són capaces “de posar a prova les seves opinions contra les nostres”.

Com hi arriben a aquesta gent? Doncs amb una ambició enorme: “provem de parlar al món sobre el món, persuadir l’expert i arribar a l’amateur, amb una injecció d’opinió i d’argument”, rebla Pennant-Rea.

Naturalment, amb aquestes ambicions és natural que considerin que el seu territori és el món sencer i que el Regne Unit se’ls fes petit.

Tinc molts dubtes que la majoria de les marques informatives que s’esmenten com a exemple en aquest informe puguin mantenir la seva globalització. La majoria no semblen gaire serioses sobre el propòsit periodístic de la seva expansió. Només cal comprovar el nombre i la qualificació de periodistes què contracten per a les seves edicions internacionals i les condicions amb què els contracten.

No és un prejudici corporatiu o laboralista. És, senzillament, el millor indicador de la determinació i la claredat d’objectius amb què aquests mitjans aborden el repte d’arribar més enllà de la seva geografia natural.

Aquí em sembla que s’escau fer un advertiment per esvair una confusió molt estesa: digital no equival a global. Certament, la Xarxa facilita i flexibilitza la interacció social en el temps i l’espai i fa que tothom tingui una audiència potencial de dimensions planetàries. La distribució contínua, en línia i en viu des de i a tots els racons del planeta s’ha convertit en l’emblema d’un món on temps i lloc ja no són límits sinó paisatge.

Tot això, però, romandrà un potencial merament quantitatiu si no s’hi afegeix un propòsit qualitatiu que ha de ser alguna cosa més que eixamplar el negoci o “globalitzar” la capacitat d’intimidar governs i poderosos per a extreure’n un rendiment econòmic.

La globalització dels mitjans només funcionarà si té a veure principalment amb el periodisme, no amb el negoci –que sempre arriba després. A The world is flat, Thomas Friedman explica que la globalització dels mitjans ha de ser “un canvi fonamental o un punt d’inflexió històrica”, com la invenció de la impremta, el sorgiment de l’estat-nació o la revolució industrial, fets que en el seu dia van canviar el paper dels individus, la funció i la forma dels governs, la manera de fer negocis i guerres, el paper de la dona, la religió i l’art, la ciència i la recerca… “a més a més de canviar les etiquetes polítiques que nosaltres, com a civilització, ens assignem a nosaltres mateixos i als nostres enemics”.

Em sembla que pocs dels mitjans que avui es volen globals es proposen jugar en aquest escenari tan ambiciós i tan exigent.

Ha de ser així, però. El 1989, la CNN comprovà que la força del seu periodisme era molt més potent que la colossal xarxa d’acords amb hotels d’arreu del món que, oferint el canal de notícies, garanteixen una audiència segura als anunciants planetaris.

Aquell any, arran dels esdeveniments de la plaça Tiananmen, un alt càrrec del Departament d’Estat dels EUA va comentar que la cobertura tan intensiva d’aquella revolta popular i de la seva repressió els havia posat de cara a la paret. “Aquella cobertura”, deia l’alt funcionari, “ens exigia oferir una solució que no podíem donar, perquè no teníem cap força per parar [al Govern xinès]”. Van haver de repensar la seva estratègia geopolítica.

La globalització dels mitjans és això: que els poders d’aquest món no puguin amagar el cap sota l’ala. La resta és fum i xerrameca.

—-

Toni Piqué (@ampique) és Consultor en Organització i Integració de Redaccions 
i Desenvolupament Editorial.

Com a complement a aquest article d’opinió, us recomanem que llegiu el REPORTATGE que hem publicat al web d’Escacc: La globalització de la premsa.

The New York Times Magazine és una capçalera de referència mundial en la fotografia contemporània dels mitjans de comunicació. Només cal  una visita a l’exposició fotogràfica sobre aquesta publicació, que es pot visitar fins al 2 de desembre al Palau Robert, per adonar-se de la ingent i innovadora tasca de la publicació en aquest àmbit.

Un recorregut detingut per la mostra “The New York Times Magazine. Fotografies.”, posa de manifest clarament el paper de les revistes com a impulsores de la fotografia. De revistes com aquesta i moltes d’altres n’han sorgit encàrrecs concrets a fotògrafs que han aguditzat l’enginy i s’han animat amb propostes noves i creatives.

La tasca feta des d’aquest magazín i d’altres diaris i revistes ha fet que la fotografia esdevingués una peça molt important en el relat periodístic. Les imatges complementen i il·lustren la informació,  aporten informació rellevant, permeten l’observació pausada de la realitat, la revisió constant de situacions, en un context marcat per la irrupció constant de missatges.

Revistes com The New Tork Times Magazine apleguen fotos amb un segell propi, imatges que informen i no obliden la part artística de la feina, la lectura subjectiva que cada persona fa de la realitat. En aquest sentit, ben segur que la difusió de material gràfic tan valuós i original ajuda a incrementar l’estesa afició per la fotografia.

Les imatges de la mostra ens tornen a la memòria esdeveniments claus dels darrers trenta anys. Algunes  imatges denuncien l’infern de la guerra, reflecteixen la cobdícia i la brutícia de l’ànima humana, d’altres ens endinsen en l’atmosfera tan peculiar del Times Square de Nova York, un món fascinat i sorprenent, o en cares conegudes de la política l’espectacle o l’esport. Imatges, en definitiva, que ens aporten una mirada nova, que bandeja tòpics i llocs comuns.

La mostra del Palau Robert ajuda a estimar el fotoperiodisme. Una activitat que requereix aquell punt de passió, disponibilitat i capacitat d’observació per fer una feina diferent, original i artística. Imatges com les que s’hi exhibeixen transmeten el poder perdurable de la foto, la màgia de l’artista darrere la càmera.

Les persones interessades en el fotoperiodisme hi trobaran informació molt interessant sobre els processos creatius de la revista, tot els procés de reflexió i diàleg existent darrer una proposta informativa i gràfica de referència.

__

Tomàs Puntí
Periodista

Foto: Vanessa Miralles