Reflexions sobre periodisme, comunicació i cultura

Qui em coneix sap que en els darrers anys, juntament amb altra gent del sector, vaig treballar per intentar crear una associació de mitjans catalans de premsa digital en diferents ocasions. La idea es basava en una entitat que reforcés la posició del sector digital ja fos aconseguint una major contractació d’espais publicitaris actuant com a una gran central de compres, entrar dins de les planificacions publicitàries estatals, vetllar el protagonisme del sector en el repartiment de les subvencions a mitjans, pressió per la normalització de les audiències i la consolidació d’un rànquing propi pels mitjans en llengua catalana, un major ressò en els mitjans públics, augmentar la presència en els reculls de clipping, donar més veu al sector i formar el sector amb cursos, seminaris, jornades, premis, convenis amb universitats… En resum es tractava de crear un ens que servís d’interlocutor pels grans temes del sector, ja fossin a nivell comercial, institucional, formatiu, legal, etc.

Continuo pensant que la idea era interessant i necessària, però no ens en vam sortir. La proposta es va trobar amb diferents esculls que ara no venen al cas, i malgrat que la major part dels protagonistes del sector en tenia moltes ganes, la proposta no es va arribar a consolidar mai.

En paral·lel, Josep Ritort, en aquell llavors President de l’Associació Catalana de Premsa Gratuïta (ACPG), havia sabut explotar un detall interessant que canviaria per sempre més l’entitat que presidia. El fet és tan simple com ara que tots els diaris digitals catalans són gratuïts (perquè encara no n’hi ha cap que hagi aconseguit consolidar un model de pagament), per tant, tots ells podien entrar a formar part de l’ACPG, constituïda bàsicament per capçaleres gratuïtes en format paper. I d’aquesta manera, l’entitat ha aconseguit duplicar el nombre de capçaleres associades, així com el seu volum d’audiència agregat. Fantàstic!

Ara bé, les altres dues grans entitats del sector, l’Associació de Premsa Periòdica en Català (APPEC) i l’Associació Catalana de Premsa Comarcal (ACPC) tampoc han volgut quedar al marge de l’evolució tecnològica i de tot l’impacte que Internet provoca, de manera que amb ambdues entitats han posat o estan posant en marxa la seva branca digital a partir de les seves publicacions associades que ja disposen d’una edició digital a la xarxa. I no són precisament pocs els mitjans d’aquestes entitats, ja siguin diaris, setmanaris o revistes, que tenen un peu i mig a Internet. Cosa absolutament natural.

És per aquest motiu que, a aquestes alçades, el que ens hauríem de plantejar ja no és la creació d’una associació que agrupi tots els digitals catalans (que era la meva proposta fins fa uns anys), sinó que el que segurament ens caldria a tot el sector és la creació d’una gran associació de premsa catalana global, que englobi paper, digital, de pagament, gratuïts, revistes, d’edició diària o mensual… Perquè al final, les necessitats dels mitjans no són pas tan diferents entre si, i segurament, caldrà una forta unitat per tal d’encarar el ja incert futur de la comunicació des d’una situació comuna en tots nosaltres, com és l’ús d’una llengua relativament petita i fortament minoritzada. I res indica que anant per separat anem millor.

Central de mitjans catalana

Una gran entitat que agrupi tots els mitjans catalans podria suposar una força col·lectiva inèdita fins al dia d’avui, que tindria molt a dir en la consolidació d’eines tan necessàries i útils com, entre d’altres, el Baròmetre de la Comunicació. Però tenir ben administrada i tabulada l’audiència dels mitjans catalans importa poc si més enllà no som capaços de dotar d’una força comercial a aquestes xifres. I aquí és on segurament rau bona part de l’actual crisi del sector.

La capacitat que tenim els catalans per crear mitjans de comunicació, sigui quina sigui la tipologia, és sens dubte extraordinària. Sovint però, aquests mitjans tan nombrosos tenen autèntics problemes per aconseguir d’entrar en les planificacions de les centrals de mitjans, agències de comunicació, etc. Costa una barbaritat ser tingut en compte per les grans marques, ja que habitualment les centrals que gestionen les seves campanyes consideren i tracten als mitjans catalans com a simples mitjans regionals, de manera que inverteixen el gros o la totalitat del seu pressupost en mitjans d’àmbit estatal. I pels mitjans catalans n’acaba quedant poc o res.

És per aquest motiu que crec que només una gran associació de mitjans catalans amb tots els mitjans units podrien exercir molt millor la seva força, i podrien collar molt més a totes aquestes centrals. De fet, la pressió podria ser tal, que arribats a cert punt, si les centrals continuessin ometent els mitjans catalans, tots plegats des del paraigües d’aquesta gran associació, potser podrien arribar a forçar la creació d’una nova central de mitjans que realment podria generar oportunitats publicitàries inèdites avui en dia.

A més, es podria treballar perquè la Generalitat de Catalunya, que és un dels grans clients publicitaris dels mitjans catalans, homologués de manera oficial aquesta central de mitjans, que evidentment podria oferir-li millors tarifes que qualsevol central competidora. I potser amb un client d’aquesta magnitud com a punt de partida, crec que no hauria de resultar excessivament complicat aconseguir molts altres clients, de manera directa o de manera indirecta treballant amb altres centrals de mitjans.

Potser tot això que escric sona una mica a utopia, sobretot quan el poble català és famós per la seva gran capacitat a no unir-se mai per lluitar problemes comuns i mantenir sempre la seva petita capelleta. Però com ja ho he dit al principi, quan una idea és interessant i necessària, val la pena esforçar-se per tal d’assolir la fita. Al final, el benefici és pel propi sector, i per a tots els usuaris i lectors d’una manera indirecta. Perquè mitjans més ben finançats són mitjans més independents i de més qualitat. I això és el que tots volem, no?

Joan Camp

Director de l’empresa de projectes web Tirabol Produccions i del grup de comunicació Catmèdia Global. Ha estat creador i director de Racó Català (1999-2007) i directe!cat (2007-2008) entre d’altres projectes web. És el productor executiu de ‘Cubicles’, la primera web-sèrie en català, i ha participat en el llibre ‘Catalunya, estat de la nació’ (Pòrtic, 2008). @joancamp.

> Debat obert al Facebook d’Escacc: Cal crear una gran associació de premsa catalana global?.

Arran de l’esforç del grup Godó per a reforçar la seva televisió privada d’abast nacional amb el fitxatge de Josep Cuní, han sortit veus que celebren que s’engegui una certa concurrència televisiva catalana, tot fent el paral·lelisme amb el que ha passat a la ràdio, amb RAC1 i Catalunya Ràdio en una situació favorable per als ciutadans, ja que permet disposar d’una doble oferta competint entre si i amb les emissores espanyoles.

Però abans de celebrar aquestes analogies, cal fer alguns números per a veure si aquest escenari és viable, i més en una època de recessió publicitària. Per a la primera meitat d’aquest any els observadors (Infoadex i Arce Media) situen al voltant de l’11% la reducció de la despesa en publicitat a la premsa diària espanyola respecte al mateix període de 2010, del 7,5% en la televisió, i del 2,5% a la ràdio. Per a TV3, Infoadex avalua un 17,1% de retallada d’aquesta via d’ingressos. Si tenim en compte que des dels 144 milions d’euros en publicitat recaptats el 2007 pel conjunt dels canals i emissores de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals es va passar a 90 milions el 2009 (últim any verificat per la Sindicatura de Comptes), i després no ha parat de baixar la xifra, el panorama és desolador per a les expectatives de viabilitat econòmica del conjunt de l’oferta comunicativa del país.

Els mitjans viuen essencialment de la venda de publicitat i de la venda d’exemplars, a més de les subvencions o aportacions públiques que puguin rebre. Les altres fonts d’ingressos són gairebé marginals per a la majoria (venda de programes i de drets, part de les trucades i missatges dels espectadors, venda d’altres productes amb els diaris, per exemple). Però les tres vies principals estan patint un escanyament de grans dimensions, que afecta la viabilitat de cadascuna de les empreses i la del conjunt del sistema, i obliguen a repensar si tot s’està fent bé en el mapa comunicatiu català i anem en la bona direcció per al dia que s’acabi la crisi, o si hem d’acceptar que l’escenari del futur ha de ser un altre, en el qual la multiplicació de l’oferta concurrent en cada mitjà-sector no és possible i cal aprofundir en el pluralisme i diversitat interns dels mitjans. De fet, espais geogràfics equiparables amb Catalunya dins els respectius estats poc sovint tenen la pluralitat d’oferta d’aquest país, i molts estan sofrint una reducció del ventall de premsa i altres mitjans preocupants.

Proposo observar alguns grans números, ja que no és possible ajustar-los amb precisió per la disparitat d’estimacions dels qui analitzen els comptes d’explotació i estableixen la mesura dels ingressos publicitaris, amb uns intervals amb oscil·lacions sovint superiors al 25% entre ells. L’any 2009 (el darrer amb dades de totes les empreses) els ingressos per totes les vies del sistema català tradicional [diaris de Catalunya i edicions catalanes dels espanyols, revistes amb difusió principalment a Catalunya, ràdio local, nacional i desconnexions catalanes de les grans cadenes, televisió local i nacional] van ser al voltant de 955 milions d’euros, xifra que ben segur que ha baixat els darrers anys per la caiguda de la publicitat, la retallada del suport públic i la reducció de vendes d’exemplars de la premsa diària i les revistes. En total, no massa més enllà de la xifra de facturació d’una sola gran empresa espanyola, Mediaset-Telecinco, amb la integració dels canals de PRISA. Aquest és un dels condicionants de l’espai comunicatiu català: el relativament escàs volum d’ingressos generats per una absoluta gran quantitat i diversitat de mitjans i empreses.

Aquests 955 milions provenien el 2009 de la publicitat (al voltant de 355 milions), les subvencions a mitjans públics (prop de 320 per a la CCMA) i privats i 260 milions de la compra d’exemplars de premsa catalana per part dels ciutadans (no incloc la venda de revistes d’editors catalans com Zeta o RBA, que s’adrecen a l’espai comunicatiu espanyol i representen al voltant de 100 milions).

Per mitjans, la premsa amb totes les seves modalitats acaparava 450 milions, la televisió 385 i la ràdio al voltant dels 100 milions d’euros.

La distribució per entitats diu que la CCMA obtingué 420 milions (370 per a Televisió de Catalunya), el grup Godó prop de 217 milions (dels quals 194 amb la premsa i poc més de 20 milions entre ràdio i televisió) i 145 milions el grup Zeta (diaris catalans). La resta dels mitjans es repartien els poc més de 170 milions que completen la xifra.

Tot i que cal considerar aquests números com el que són, només una aproximació al perfil del finançament del sistema català de comunicació social, em permeten fer algunes reflexions en la línia apuntada més amunt.

La publicitat (el 37% dels ingressos del sector, ajuts inclosos) va a la baixa en tots els suports tradicionals, i si es recupera mai serà en els mateixos termes ja que l’escenari ha canviat amb la web, les aplicacions, les xarxes socials i tots els nous circuits que van emergint. Aquest sol fet ja condiciona les perspectives d’evolució del sistema, poc expansives.

Els ingressos d’usuari (pels exemplars de premsa que compren) tampoc no és versemblant que recuperin el to, ja que la pràctica totalitat de les publicacions porten anys en recessió de vendes, i si no és augmentant significativament els preus de venda no facturaran més. Però aquesta estratègia és poc probable que l’engeguin ara, pel risc que comporta, i perquè els darrers anys ningú ha mostrat símptomes de voler fer-ho. Per altra banda, la majoria dels plans de recuperar ingressos mitjançant les edicions digitals a través de plataformes via internet han fracassat també fins al dia d’avui –excepte per a alguns diaris amb mercats molt amplis, i tot i això caldria mirar bé els números- pel desinterès dels lectors pels serveis de pagament i l’escàs rendiment econòmic de la publicitat que inclouen.

Per tant, per la banda dels ingressos comercials, el sistema comunicatiu català tradicional sembla condemnat a encongir-se, i a perpetuar la batalla de la reducció de costos per a equilibrar els comptes d’explotació, però intentant al mateix temps seguir satisfent les necessitats i interessos dels ciutadans, i a més a més competint amb els mitjans de l’espai espanyol –també en situació de risc però amb més capacitat teòrica de resistència a la crisi.

Paral·lelament, els recursos públics destinats a les entitats públiques s’han retallat i posen en dificultats greus el treball quotidià dels mitjans locals d’ajuntaments i consorcis, o fins i tot els impossibiliten, com es veu amb el degoteig de males notícies que arriben des dels llocs més diversos del territori. I la gestió dels mitjans d’abast nacional està condemnada –agradi o no- a unes estretors com mai abans s’havien vist, tant pel que fa a l’activitat quotidiana com per a la capacitat d’abordar els projectes de futur, i això és molt important en un sector que evoluciona a gran velocitat. Però garantir almenys un actor potent, competitiu amb l’armada comunicativa espanyola, és imprescindible. I no ens portem a engany amb les dades de lideratge d’audiència: en televisió, els canals de Catalunya sumaven al voltant del 23% del consum al setembre d’enguany (menys del 19% els de la CCMA, poc més del 3% el grup Godó) i la resta és per als canals espanyols. Per a assolir aquest resultat, l’aportació de diner públic és essencial, ja que la publicitat només genera al voltant de 100 milions d’euros a la petita pantalla catalana. I si els ha de repartir amb un competidor (és fa difícil pensar en un escenari de creixement de la inversió publicitària), encara més. Perquè si 8TV vol créixer i ampliar el seu espai en l’audiència -objectiu lloable- només hi ha tres vies: en detriment de TVC, de les espanyoles o de totes una mica, però el diferencial econòmic que té amb totes elles no li posa fàcil la missió i hi ha el risc que tots preguin mal: el nombre de competidors que un mercat accepta és limitat, com s’ha anat veient amb la televisió generalista en tots els països d’Europa els darrers anys; i si aquest mercat és molt petit, el nombre de competidors encara és més limitat.

A Catalunya, a més a més, fa anys que es va decidir tenir una televisió pública amb un propòsit de “televisió pública nacional”, i encara que és imprescindible reduir-hi les despeses i es pugui millorar l’eficiència del diner públic invertit, és ben cert que omple la graella de programació amb una qualitat de servei homologable amb la de qualsevol televisió pública europea, però des de sempre amb un pressupost molt –molt- inferior a totes elles. Aquest “miracle” probablement avui ja no seria possible si s’hagués de començar de zero, com tampoc no ho seria engegar la BBC amb els paràmetres de qualitat que encara manté. Per això cal preservar-li l’espai en el mapa de mitjans, encara que hi hagi competència. Com a la BBC.

En la ràdio, en canvi, un mitjà que necessita molts menys recursos econòmics per a funcionar, i en el qual la publicitat ha retrocedit molt menys que en la televisió i la premsa, el mercat permet mantenir més competidors, aquí i arreu. Per això, tot i que són comprensibles les crítiques de les emissores privades al finançament per doble via (diner públic i publicitat) de Catalunya Ràdio i altres emissores públiques, i també ho és la reforma per a limitar el temps dedicat als anuncis, em permeto de sospitar que sense les cadenes de la CCMA no s’hauria aixecat mai un mercat radiofònic català com el tenim avui, amb competidors solvents i una credibilitat que permet atraure i mantenir els anunciants que la financen.

Els països de la Unió Europea, cada cert temps es posen d’acord per fer alguna proclama (resolució del Parlament, comunicació de la Comissió) en defensa de la importància dels mitjans de servei públic per a l’assoliment dels objectius d’una societat lliure i democràtica, insistint en la seva aportació al costat dels mitjans privats, i recordant els perills que tindria un mercat només en mans d’aquests darrers. Però correspon a cada país fixar les característiques del seu sistema i dels diversos mitjans, en termes de grau de competència, d’equilibri públic-privat, d’equilibri local-nacional, etc. Ara bé, cal tenir presents les circumstàncies de cada moment per decidir què és allò que convé, allò que és desitjable i allò que és possible, ja que va canviant amb el temps. I si els ingressos comercials minven i les arques públiques no poden sostenir un paisatge comunicatiu ric com voldríem, el soroll que fan els qui tenen els mitjans per a fer-lo pot abocar-nos a situacions perilloses. El sistema comunicatiu català es basa en menys de mil milions d’euros (aquest any, força menys, previsiblement), i tendeix a la baixa. És a partir d’aquest fet cal veure què hi podem mantenir, i com, i sobretot tocant de peus a terra.

Joan M. Corbella

Professor del departament de Comunicació i director de l’Observatori de la Producció Audiovisual, de la Universitat Pompeu Fabra.

Mentre les èpoques de bonança econòmica són propenses al conservadurisme en les polítiques de les autoritats públiques sobre els mitjans de comunicació, els períodes de crisi faciliten la temptació revisionista dels paradigmes establerts. I si van acompanyats de crisi de finançament públic, el replantejament de les actuacions i plans específics esdevé obligatori. En aquest darrer cas se situa Catalunya a l’inici de 2011.

En conseqüència, un dels pilars sobre els quals s’assenta el paisatge comunicatiu del país, la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA), s’ha vist en la necessitat d’encendre tots els llums d’alarma per advertir de la seva situació triplement crítica: per la reducció de la inversió publicitària en els seus mitjans, per la reducció del finançament públic, però també per la transformació radical del sector audiovisual, aquí i arreu. Aquest és, de tots tres, el principal problema que ha d’afrontar la CCMA.

Per això, de tot el que s’ha dit i escrit sobre el pla estratègic aprovat pel consell de govern de la CCMA i les propostes que es van traslladar als treballadors, em quedo amb allò que menys va destacar el periodisme, ocupat en la transcendència immediata de la proposta de retallada salarial, la concentració de recursos físics i l’eliminació d’estructures. El president de l’ens va afirmar que les mesures busquen que la CCMA sigui un dels pocs grups que surtin reforçats de la crisi, tot accelerant el canvi cap a un model d’empresa única multiplataforma. Raonablement, concloïa: “la disjuntiva és aquesta: o fem això i ho fem ràpid, o entrarem en un període de decadència bastant més ràpid del que alguns es pensen”.

Amb el seu diagnòstic no hi poden haver grans discrepàncies, com tampoc sobre la necessitat de recórrer a les mesures econòmiques d’urgència per a resoldre el desequilibri actual entre ingressos i despeses, amb les hipoteques que causarà inevitablement sobre la proposta de serveis i continguts de la ràdio i la televisió. Però cal començar a discutir moltes coses, a partir d’aquí: quines són les bases d’aquesta empresa multiplataforma, quins objectius, quin perímetre d’activitat, amb quins recursos i finançament, i amb quina competència al mercat, com a mínim.

Ara, Catalunya Ràdio es manté entre els agents centrals radiofònics del país, havent perdut el quasi-monopoli del català a les ones en un procés que ha facilitat als ciutadans un increment de la pluralitat en el mitjà, encara que al seu moment l’estratègia de la CCMA va ser criticada molt durament.

Per la seva banda, TV3 és líder a Catalunya, en termes de quota sobre el consum total (coincideixen Kantar Media i el Baròmetre) però també en audiència acumulada diària (Baròmetre). Ara bé, al febrer va guanyar amb un 14,5% de quota, cinc punts menys (19,6%) de la que tenia just fa cinc anys, i vuit punts i mig respecte a ara fa deu anys (23%). Entre tots els canals de TVC no sumen la xifra que feia TV3 tota sola al febrer de 2006. El mateix li passa a la seva competència espanyola: Antena 3 (9,6% al febrer) ha perdut deu punts en aquests cinc anys, i tampoc ho recupera amb la multiplicació de canals (16,1% en total), mentre que Telecinco va obtenir una quota del 12,3%, sis punts i mig per sota del febrer de 2006. Però la suma de l’audiència (22,7% a Catalunya i 25,8% a Espanya) de tots els canals que controla a l’empara de la generosa regulació audiovisual aprovada fa dotze mesos al parlament espanyol per PSOE, CiU i Coalición Canaria permet a aquest grup mantenir una capacitat enorme per a intervenir en el mercat televisiu espanyol, i més des que TVE va deixar de ser un competidor publicitari i es va veure forçada per llei a reduir la seva intervenció en el mercat d’adquisició de programes.

Aquest és el resultat momentani de les polítiques de comunicació dels darrers anys, però té raó el president de la CCMA quan adverteix que la situació es pot deteriorar molt depressa. Per una banda, com s’ha indicat amb aquestes dades, perquè les empreses televisives s’han de convertir en operadors multicanal, aprendre a programar amb més competència i guanyar diners en un escenari molt més competit. Per una altra banda, perquè  les pràctiques culturals de la població estan canviant acceleradament, i si s’ha adaptat amb una facilitat remarcable a accedir als programes a través dels serveis a la carta a internet (un terreny en el qual la CCMA va saber actuar a temps) i així mantenir-se dins el perímetre d’oferta de serveis de la televisió, una franja important i creixent  s’ha acostumat ja a veure els programes (sèries, sobretot) per mitjà de plataformes d’accés de tot tipus. Aquesta circumstància afavoreix, al seu torn, la generació i consolidació dels anomenats legalment “serveis de vídeo a petició” o a la carta, una dels noves amenaces sobre el sistema televisiu, i a curt termini, com es veu als Estats Units.

Vist això, cal que la reconversió de la CCMA en empresa multiplataforma sigui un fet, ja que la dinàmica del sistema comunicatiu hi obliga. Però de la mateixa manera que al Regne Unit han fet suar tinta a la BBC, tant el govern actual i el laborista que el precedí com les autoritats reguladores de la comunicació i de la competència, per delimitar el perímetre d’activitat que se li autoritza  i en quines condicions, també aquí s’ha de poder parlar d’acotar o ampliar el rang de les prestacions de TVC i la CCMA. Els dos darrers anys, la BBC s’ha vist empesa –i aquí la crisi ha donat un cop de mà a les autoritats que volien aprimar-la per facilitar la competència privada- a reduir l’oferta de webs informatius territorials, buscar acords de cooperació amb els seus rivals televisius però també amb els editors de premsa, i sobretot s’ha vist molt estretament collada en els seus projectes d’engegar plataformes audiovisuals innovadores, obertes als altres operadors, més enllà de la seva televisió a la carta (iPlayer).

Les polítiques de comunicació de l’era digital a Catalunya han de tractar de totes aquestes coses, però també de si la CCMA ha de ser un gran operador de plataformes audiovisuals obertes, una gran productora de continguts a disposició de les plataformes que vagin apareixent, un gran programador d’espais propis i d’altres, o un barreja de tot i amb quina proporció. I paral·lelament s’ha de tractar del sentit que han de tenir –i en quins serveis o plataformes de difusió o a la carta- les quotes obligatòries d’alguns continguts o de procedència independent, les restriccions publicitàries i d’altres tipus, o qui ha de rebre –si escau- les subvencions a allò que no fa molt, al segle passat, enteníem per mitjans de comunicació.

Perquè no fa molt de temps, quan parlàvem de mitjans sortien els noms que tots tenim al cap en la ràdio, la premsa i la televisió, i després hi vam afegir uns quants referents del primers anys digitals al país. Ara, quan fem referència al paisatge comunicatiu del present, el protagonisme el comparteixen amb uns altres que estan esdevenint universals. Una mostra: YouTube, Facebook, Twitter, Google, Yahoo, Amazon, Apple, iTunes, iPad, Hulu, Netflix, Spotify, Wikileaks. Per això també, cal revisar les polítiques sobre els mitjans i serveis de comunicació i adequar les línies d’actuació al nou panorama.

Joan M. Corbella
Professor de la Universitat Pompeu Fabra