Reflexions sobre periodisme, comunicació i cultura

Algunes informacions a la xarxa produeixen un impacte en l’audiència. Altres, potser les millors, propicien que el públic tingui una experiència. El seu efecte no és el de l’impacte: sorollós però efímer. Els usuaris s’hi involucren per la seva profunditat. Els impactes es poden comptabilitzar, en canvi, és difícil mesurar les experiències.

La preocupació per avaluar numèricament qualsevol aspecte de la realitat ha contagiat el periodisme. Aquesta obsessió és tan pertinaç que molts mitjans menyspreen tot allò que no es pot calibrar. Per a ells, és invisible. No obstant això, el periodisme està ple d’elements invisibles i intangibles: la singularitat, la poètica, la bellesa, etc.

Els periodistes –i encara més els caps i assessors– ens passem hores jerarquitzant el públic segons criteris com l’edat, el lloc de residència, el nivell d’estudis, l’escala social… Les xifres connoten utilitat. Amb elles, es poden dissenyar gràfics i nodrir taules i estadístiques. La llàstima és que aquestes investigacions quantitatives no ens valguin per saber amb quina actitud es mouen per la vida els nostres seguidors.

Hi ha qui entén la creativitat com l’enginy extraordinari que permet rejovenir els vells relats de sempre amb maquillatge i altres cosmètics periodístics. O com l’habilitat excepcional de trencar la barrera de la indiferència i/o la saturació que aparta els mitjans dels consumidors. La creativitat, en part, és això. Tanmateix, també és molt més. Funciona com un component primordial en els artefactes informatius contemporanis.

Hauríem d’explicar a les successives promocions d’alumnes que cursen la carrera de Periodisme que la innovació no és un complement aconsellable, sinó un ingredient imprescindible de les peces periodístiques. És lícit començar per atreure així l’audiència per, a continuació, proporcionar-li novetats d’interès públic convenientment elaborades, amb rigor, honradesa i ètica. Podem trobar audiència encara que ella no ens hagi buscat i, al final, sorprendre-la agradablement superant les seves expectatives i regalant-li una experiència.

__

Josep Lluís Micó. Periodista especialitzat en tecnologia i director del Grau de Periodisme de la Facultat de Comunicació Blanquerna (Universitat Ramon Llull). Autor de Ciberètica. TIC i canvi de valors (Barcino-Fundació Lluís Carulla-ESADE). | @jlmico

Crisi a les empreses periodístiques. Des de l’inici del daltabaix, més d’un miler de professionals dels grans mitjans dels Països Catalans han perdut la feina, i la cosa s’ha duplicat en quatre mesos, segons els càlculs de Mèdia.cat [notícia del novembre | notícia del març], que té en compte els mitjans i treballadors de tot el país.

Només des del novembre han tancat els diaris Público i ADN, a més de les edicions del Qué a Castelló i La Gaceta a les Illes. També cal destacar els acomiadaments massius de La Mañana (33 persones al carrer i mig centenar més a punt de quedar-s’hi), El Punt Avui (ha deixat 49 treballadors sense feina), Diari de Vilanova (amb 21 treballadors i en concurs de creditors). Tot plegat ho podem trobar al recompte de l’Observatori crític dels mitjans, que pel que fa a la premsa no diària recull que 160 capçaleres de MC Ediciones han mort de les 170 que té i que ha anunciat un ERO per a 100 treballadors.

En aquest mapa interactiu ideat per la periodista Txell Costa hi ha aplegats els mitjans que ja han tancat i els que corren perill.

Crisi als mitjans públics

Especialment greu ha estat el tancament de mitjans públics. És el cas de Ràdio Televisió de Mallorca, l’únic mitjà públic en català de l’illa -tancament que va deixar 115 professionals sense feina- i Televisió de l’Hospitalet, la segona ciutat més gran de Catalunya. O el d’M2TV al Maresme Nord, Gavà TV, Aldaia Ràdio i Televisió de Blanes. També cal recordar l’aprimament que ha patit M1TV al Maresme o Badalona Comunicació. Una crisi, doncs, que afecta amb especial virulència els mitjans locals, els més propers al ciutadà -i a la notícia- tot i la precarietat amb què han crescut.

Un panorama que es veurà tràgicament sacsejat si es fa efectiu l’ERO a Ràdio Televisió Valenciana (RTVV) que ha d’afectar unes 1.300 persones. Cal destacar que l’Ajuntament de València ja va liquidar la televisió municipal.

Tancaments o mutilacions preocupants per la importància que els mitjans públics tenen en la població. Són els únics que garanteixen el dret a la informació i la pluralitat democràtica, pel fet d’estar pagats per tots els ciutadans, “un servei públic bolcat en la nostra realitat social, cultural i econòmica”, en paraules de la directora de TV3, Mònica Terribas, a l’article “TV3: volem un mirall trencat?”.

En aquest mateix sentit, els treballadors de Ràdio Televisió de Mallorca lamentaven en un comunicat que “acaba així un servei públic que va començar l’any 2006 i que ha ofert als espectadors una informació plural i propera, gràcies a l’esforç humà de la redacció, la xarxa de corresponsalies i diferents productes que han elaborat programes de qualitat amb un compromís molt clar: fer una televisió pública, austera, al servei del ciutadà, plural i compromesa amb Mallorca”.

Al seu article, Terribas subratlla precisament la importància dels mitjans públics al si de la societat, i destaca que TVC, com a mitjà públic de referència, “és l’aparador més potent que tenim del país, eina fonamental de cohesió social, territorial i expressió de la nostra realitat nacional, però també competidor en català dels grups mediàtics privats, principalment espanyols, que ara fan menys beneficis que abans, sense deixar de guanyar molts diners”. La periodista insinua aquí un aprofitament del context de crisi per debilitar els ens públics.

Precisament això és el que els periodistes i ciutadans crítics no haurien de permetre, que el llegir no ens faci perdre l’escriure, i que en els intents de sortir de la crisi -aprimant, acomiadament, suprimint serveis o directament clausurant- no hi perdem bous i esquelles, el que tant ens han costat construir i que és indispensable per mantenir una societat mínimament digna. I per no haver de ser traïdora, Terribas avisa: “Sense uns mitjans públics potents i compromesos deixem la potenciació de l’imaginari col·lectiu de la nostra societat, el mirall de qui som i com ens expliquem, en mans d’operadors privats que només busquen la rendibilitat econòmica, encara que sigui en detriment de la qualitat, del respecte a la intimitat i de la pluralitat de tot ordre”.

Benvinguda, revolta

Aquest enfonsament mediàtic ha provocat una reformulació del món de la comunicació. Les empreses periodístiques, acostumades a funcionar com una part més de l’engranatge capitalista, com a companyies jeràrquiques amb l’interès econòmic per sobre de tot, estan caient. El model empresarial de retallar i aplicar ERO en nom de la rendibilitat, sense importar si la qualitat de la informació se’n veu o no ressentida, sense importar si els professionals treballen o no en bones condicions, està naufragant a marxes forçades.

Ens trobem en l’era de la tisora, en plena ofensiva de l’ajustament vingut des de dalt per retallar a baix. El degoteig de noms d’empreses periodístiques desfigurades o liquidades així ho palesa. Però la tisora es topa amb un jardí cada cop més ple de males herbes: costa passar i arrencar-ho tot. Els periodistes, raça que pel seu nom li toca ser compromesa i incòmode, comencen a rebel·lar-se, sia per la pèrdua del lloc de treball, sia per la ràbia a dir adéu a projectes on t’hi has deixat part de la vida, sia per la por a la fi d’un model. Témer les etapes noves que no estaven planejades.

El sector comença a rebel·lar-se. Aquí una mostra:

-  Salvem El Punt Avui

-  Jo també sóc

-  Comitè Periódico

-  Público en lucha

-  El 9 en lluita

-  Salvem TV l’H

-  No al tancament de [M]

Dignes exemples d’iniciatives impulsades pels mateixos treballadors per tal de crear consciència treballadora dins la professió periodística i al conjunt de la societat. Perquè quan perillen tants llocs de treball i mitjans sencers, la indignació s’escampa al conjunt de la societat i deixa de pertànyer només als propis periodistes. D’aquí a les honroses mobilitzacions ciutadanes en contra del tancament de [M], TV l’H o Badalona Comunicació, per citar-ne només uns exemples, i a les 14.000 signatures contra el tancament d’[M] i les 4.000 de TV l’H.

Els periodistes es troben doncs en ple procés de presa de consciència de la importància de la seva tasca i de la protecció dels drets que haurien de ser intocables. En aquesta presa de consciència hi ha també la denúncia dels interessos empresarials i/o polítics que corrompen la tasca periodística, i que ara els periodistes s’atreveixen a dir ben alt i clar.

Fins al punt que els propis professionals han alçat la veu i fins han sortit al carrer per protestar, i han secundat massivament la vaga general, com a treballadors víctimes de la crisi capitalista i la gestió que en fa la dreta.

Per exemple els treballadors d’[M] es van acomiadar de l’últim informatiu lamentant el tancament d’”aquesta televisió tan necessària i que malauradament posa el seu punt i final” i demanant “que no es tanquin més mitjans de comunicació”. Ho podeu escoltar en els vídeos aplegats aquí.

Més contundent va ser el comiat de TV l’H. Edu Ferrando, el presentador del magazín Districte 8 va dir: “Marxem perquè aquí no ens hi volen, sí, però ho fem amb el cap ben alt i amb la consciència tranquil·la pel deure complert, per haver estat, nosaltres sí, a l’altura”. “Aquesta televisió no tanca perquè no hi hagi diners per finançar-la. Si s’hagués volgut, hauríem trobat una fórmula entre tots; no s’ha volgut. Aquí s’ha fet el més fàcil”, va afirmar. Ho podeu escoltar aquí.

L’altre cas, aquest també històric, és el de Canal 9, on per primera vegada els treballadors s’han revoltat contra l’empresa, acudint a manifestacions i dient prou a la manipulació o secundant una vaga que per primer cop en 23 anys deixa sense cobertura la cremada de les Falles.

Interessos empresarials i informatius, incompatibles?

La preeminència dels interessos lucratius provoca situacions delirants com ara que un mitjà informatiu invisibilitzi els conflictes laborals o processos de reformulació interns, fet que trenca amb els principis bàsics del periodisme. Segurament poques empreses se salven d’aquesta incompatibilitat. Iñaki Gabilondo en diu “lògica econòmica assassina” en el seu darrer llibre, El fin de una época.

Va passar recentment a El Periódico. El diari no n’ha informat, però ha esperat a l’aprovació de la reforma laboral per retallar els sous de la plantilla. Explica Mèdia.cat: “I aquesta va ser, precisament, la part transcendent de la història. Quantes empreses estaven esperant l’aprovació de la nova reforma laboral per executar un ERO a meitat de preu o per obligar els treballadors a acceptar rebaixes en les seves condicions laborals i salarials? O ambdues coses alhora? Que la primera gran empresa a utilitzar aquest argument per doblegar la seva plantilla sigui precisament una de comunicació i a més una que ha mostrat una línia editorial crítica amb la reforma no augura res de bo en un sector ja perjudicat els darrers anys per una sagnia d’acomiadaments que sembla, a dia que passa, anar a més. El mateix El Periódico ja va aprovar un ERO que va reduir la seva plantilla en 424 persones”.

Una prova més que interessos empresarials i/o polítics i periodisme semblen ser incompatibles, tot i que en temps de bonança es disposi de recursos més sibil·lins per dissimular-ho.

Cauen els imperis, neix el periodisme?

Amb l’enfonsament mediàtic alguns periodistes semblen haver-se decantat per trencar amb la cara fosca que esbiaixa la neutralitat informativa i s’han disposat a arrencar projectes horitzontals, imparcials, crítics i rigorosos.

En aquest context, em remeto a l’article del professor David Domingo titulat “Periodisme sense empresaris” publicat en aquest espai. Per Domingo la solució passa per “crear mitjans periodístics gestionats per periodistes. Arrencar el periodisme de les urpes del capitalisme salvatge perquè sigui un servei públic i no un negoci”. En aquest sentit, defensa que hi ha alternatives com ara cooperatives de professionals i de consumidors, donatius dels lectors, microfinançament, i n’exposa les vies.

En tenim un exemple recent: “Más Público”, el projecte que acaben de posar en marxa un grup de treballadors de Público per “fer que la publicació publico.es sigui comprada de forma cooperativa, per treballadors i lectors”. Per fer-ho han encetat una campanya de micromecenatge a través de la plataforma Verkami on porten recaptats quasi 11.000 euros dels 30.000 que demanen perquè “qualsevol persona interessada en fomentar un mitjà de comunicació pugui participar”.

No se sap si aquesta iniciativa fructificarà o no. En tot cas benvingudes siguin les noves experiències en la línia de les opcions que desplega Domingo per fer que els periodistes siguin els propietaris del mitjà i es desprenguin així dels empresaris i dels intents d’embrutar el periodisme.

Ja existeix el periodisme sense empresaris

Ara bé, cal reivindicar que ja existeix el periodisme sense empresaris. I en fa d’anys. És el que anomenem periodisme alternatiu o bé contrainformació i que practiquen els mitjans del tercer sector, mitjans lliures o comunitaris. Multitud de publicacions digitals, impreses, radiofòniques… sense ànim de lucre que porten anys deslliurant-se de tota mena de boicots i de les maniobres empresarials i polítiques que ara lamentem i practicant un periodisme compromès i rigorós malgrat la precarietat i la manca de recursos.

En parla a bastament Marc Espín a La Directa, on destaca que els mitjans sense ànim de lucre es consoliden a Internet com una alternativa al devaluat periodisme de masses. La raó de ser és simple: “En no ser un negoci, els seus continguts no estan condicionats per la quantitat de beneficis que obtindran. En general no inclouen publicitat ni accepten subvencions públiques, de manera que no estan sotmesos a pressions d’anunciants o grups polítics. I com que no han de mantenir grans estructures empresarials, tot el que es recapta va destinar a fer periodisme”. En conseqüència, els mitjans del tercer sector “són crítics amb els poders polítics i econòmics, informen de temes no sempre presents als grans mitjans i els tracten en profunditat”.

Des d’aquest punt de vista, tot i les dificultats, només des d’un mitjà lliure o grup de professionals sense interessos que no siguin el merament periodístic es pot impulsar un documental que trenqui amb el silenci que s’ha imposat sobre les clavegueres de l’Estat. Mentre aquest any la majoria de mitjans convencionals es dedicaran a exalçar la celebració dels Jocs Olímpics de Barcelona 92 amb motiu del 20è aniversari, un documental finançat amb microdonacions es dedicarà a escampar pel món la cara fosca, imperialista i salvatge de les Olimpíades.

Tal com manifesta Espín, “el ruïnós estat del periodisme de masses és tal que aquests nous projectes sense ambicions lucratives són, amb les seves contradiccions, una alternativa esperançadora per la salut de la professió i per la gent corrent que necessita informació de qualitat”. El repte el deixa caure Montse Santolino: “Aconseguir convèncer la ciutadania que una bona informació és necessària per a una bona democràcia”.

En definitiva, creem periodisme crític i independent, però enfortim i aprenguem del que ja fa anys que pica pedra.

@sbagudanch, periodista, membre del Grup de Periodistes Ramon Barnils @grupbarnils.

El dia 6 vaig participar a Esade-Creapolis de Sant Cugat a la jornada sobre “Eines i solucions per als serveis de comunicació de proximitat”, organitzat pel Consell de l’Audiovisual de Catalunya (CAC). Pel que hi volia anar a exposar em va anar bé remetre’m a l’anterior sessió similar que havia organitzat el mateix CAC, feia poc més de dos mesos, el 29 de novembre, aleshores titulada “La televisió connectada”. I és que els conceptes no són balders. Una cosa és parlar de “televisió”, encara que sigui connectada, i una altra de “serveis de comunicació de proximitat”.

Històricament els anomenats mitjans de proximitat del país hem fet premsa, hem fet ràdio o hem fet televisió. O dues o les tres coses alhora. Ara –bé, ja fa temps- també ens hem adaptat als nous mitjans digitals. I alguns ja han nascut en el nou escenari, com ho han fet alguns dels nous usuaris de la comunicació, també de la de proximitat. Però el nou escenari, i encara més la crisi –l’econòmica, conjuntural, i també l’estructural-, comporta afinar en el concepte per així poder també encertar en el model.

Ja m’he estès en altres ocasions en la meva tesi que mentre no estigui suficientment definit el model de producte no ho estarà el model de negoci en el nou escenari digital. Per anar avançant, però, amb l’actual producte, caldrà adaptar ja no tant l’estructura empresarial sinó la concepció mental que ens ha d’ajudar a fixar el full de ruta per als anys venidors.

Els mitjans de proximitat, que en les últimes tres dècades hem donat cos a una veritable indústria comunicativa a Catalunya, van néixer quan el cadàver del dictador encara ni s’havia refredat del tot de la necessitat d’una població i d’uns professionals de rebre, els uns, i de donar, els altres, una informació de proximitat que se servia de forma més que insuficient, per no dir nul·la, en els mitjans nacionals. Aleshores encara no intuïen que això també era un negoci i que d’aquest en sorgiria, com deia, una indústria.

Pot semblar petulant parlar d’indústria en referir-me als mitjans de proximitat catalans? Penso que no. Serà una indústria modesta en volum de negoci, però al cap i a la fi existent, i que dóna ocupació a centenars de treballadors de la comunicació del país, alhora que ha generat al llarg de tres dècades un sistema comunicatiu inexistent fins aleshores, malgrat els precedents de l’època de la Renaixença i la República. Una indústria de la comunicació i, penso, en el cas català, també una indústria cultural. I com a tals, un bé a protegir en la mesura del que sigui possible.

Al que anava: aquests mitjans de proximitat s’han especialitzat en la producció a partir d’una matèria primera, que és la informació de proximitat, i que ha anat oferint al mercat des de les diferents finestres que s’han anat obrint al mercat. Primer de paper, després audiovisual i ara ja també digital. És el que el secretari de Comunicació del Govern, Josep Martí, definia a la jornada de Sant Cugat com a “el tresor”. Estic amb ell, malgrat tot, que haurem de saber discernir què forma realment part del tresor.

Però l’escenari, ara, és múltiple i complex. No només pel que fa a la forma de difondre i consumir aquests continguts de proximitat, sinó també des del punt de vista empresarial. Alguns ens hem anat adaptant en el temps i mentalment hem passat de concebre’ns a nosaltres mateixos com un “mitjà de proximitat” a un “servei de comunicació de proximitat”. D’aquí la meva satisfacció amb el nom de la jornada del CAC.

Ja no és, per citar el cas que més conec, EL 9 NOU, EL 9 TV, EL 9 FM o EL9NOU.CAT qui serveix una informació, sinó que és un servei de comunicació amb una marca potent com la del grup EL 9 NOU qui la posa a disposició del mercat, sigui a través d’una finestra pròpia o externa. El nou escenari digital ha empès definitivament a trencar les fronteres, sobretot mentals, del que és meu i m’he de quedar per mi per sempre o el que és compartit amb la resta d’indústria. Compartir continguts i, és clar, compartir negoci.

Per tant, és cert, com deia el text introductori de la jornada de Sant Cugat que “l’escenari econòmic actual pot ser un incentiu per cercar nous camins per a la prestació del servei audiovisual local. Ara més que mai, cal ser innovadors i aplicar de forma més eficient els recursos disponibles per fer sostenibles i atractius uns mitjans que s’han de reinventar si volen continuar sent una eina al servei de la cohesió social dels pobles i les ciutats de Catalunya”. Sí, senyors, reinventar-nos tant com vulguin, però els mitjans de proximitat –els serveis de comunicació de proximitat- hem de continuar voler jugant a Primera Divisió. I és que, com vaig dir a Sant Cugat, també a Primera Divisió hi ha diferents maneres de participar-hi: a l’estil Florentino, a cop de talonari i de figures galàctiques, o a l’estil Guardiola, posant en valor el bo i millor de casa nostra mateix.

–

Josep Comajoan, periodista | @jcomajoan

El periodisme s’ha d’emancipar de les empreses que durant dècades l’han fet servir com a mercaderia de benefici fàcil i com a eina d’influència i poder. També s’ha d’emancipar dels polítics que l’utilitzen per manipular els ciutadans. En aquest segon cas, els mitjans públics necessiten una regulació adequada per garantir que els criteris professionals prevalguin sobre els polítics. En el primer, la solució ha de ser més dràstica: Per garantir que la seva feina està al servei del seu públic, els periodistes han d’agafar les regnes de la gestió del seu treball. Deixar-ho en mans d’empresaris sense cap vocació periodística ens aboca a les doloroses situacions que estem veient aquests mesos: acomiadaments massius, tancaments de mitjans (veure mapa), retallades de salaris. Hi ha alternatives: cooperatives de professionals i de consumidors, donatius dels lectors, microfinançament. Només cal que ens convencem que són els empresaris els que ens necessiten (i ens exploten), i no al revés. No els necessitem.

La crisi econòmica en està ensenyant de manera molt crua com moltes empreses de comunicació no saben valorar que el seu principal capital són els seus periodistes. La precarització laboral i els acomiadaments no fan més que empobrir un producte informatiu que en molts casos està en números vermells per una pèssima gestió de la innovació, per la incapacitat d’adaptar el model de negoci al nou context digital. La situació actual posa en perill l’autonomia de l’espai català de comunicació i especialment de la seva riquesa en l’àmbit local: els més petits són els més febles i els grans grups tenen mecanismes suficients per abraçar-se a salvavides que per d’altres mitjans han migrat dràsticament (penso en les subvencions públiques).

Jaume Clotet reclamava recentment que els empresaris són qui ha de trobar la solució a la crisi dels mitjans: “No és feina nostra salvar els propietaris dels mitjans perquè no som empresaris. Dediquem-nos a trobar bones històries i a explicar-les. Fem de periodistes, que això salvarà el periodisme.” Roger Tugas recordava als periodistes que ells són part del proletariat i haurien d’encapçalar les manifestacions que cobreixen. Però jo crec que la solució és l’emancipació: Crear mitjans periodístics gestionats per periodistes. Arrencar el periodisme de les urpes del capitalisme salvatge perquè sigui un servei públic i no un negoci. Defenso la idea que el periodisme hauria de ser una activitat sense ànim de lucre, on el servei públic fos la única raó de ser de les organitzacions que produeixen informació: Ajudar els ciutadans a participar activament en la vida col·lectiva, en les decisions de la seva comunitat (poble, país, professió, afició).

Jeff Jarvis fa anys que repeteix que els periodistes haurien d’entendre sobre economia i gestió d’empresa. Creu que els periodistes han de crear empreses amb ànim de lucre, perquè el mercat ajudarà els periodistes a fer projectes responsables, viables. Segons ell, els periodistes són massa arrogants i no es preocupen per la rendibilitat ni pels seus lectors. Per salvar el periodisme cal crear productes que satisfacin les necessitats del públic, en això estem d’acord. Jarvis, però, confon públic amb mercat. El públic són els ciutadans, tots, independentment de la seva capacitat de compra. Si produïm només allò que vendrà, acabarem servint a una minoria i trencarem el compromís de servei públic que defenso. Es pot ser bon o mal gestor de projectes amb ànim de lucre o sense ànim de lucre. I jo crec que els segons tenen avantatges importants per als objectius del periodisme.

L’objectiu econòmic d’una organització periodística no hauria de ser fer negoci, sinó ser sostenible (@quimgil ja ho va dir fa tants anys que la memòria d’Internet s’ha engolit moltes de les seves reflexions). Puc acceptar que s’aspiri a tenir beneficis, però un projecte liderat per periodistes té menys risc de perdre de vista que la prioritat és el servei públic que un liderat per empresaris que no tenen cap interès en el rol social del periodisme. Sense ells, serà més fàcil fer la transició al digital sense caure en els errors més comuns, perquè ens concentrarem en com explicar millor l’actualitat, en comptes de protegir formats caducs com el diari de paper simplement perquè encara aporta més ingressos que Internet.

Com fer periodisme sense empresaris? Una opció és aprendre a fer d’empresaris i crear empreses informatives liderades per periodistes, com n’hi ha moltes (m’agrada el concepte de “microperiodismes” que proposen Eva Domínguez i Jordi Pérez Colomé per definir el tret comú de moltes d’aquestes iniciatives), potser més viables a mig termini que alguns grans grups liderats per empresaris. Però a mi m’atreu especialment la idea que a nivell intern una organització periodística sigui radicalment diferent que les empreses en què direcció i treballadors tenen objectius contraposats. I també m’agrada la idea que els lectors/usuaris del servei informatiu tinguin veu en les decisions de la redacció sobre quins temes cobrir i com cobrir-los. Per això, espero veure créixer més mitjans periodístics que facin servir aquestes alternatives:

• Cooperativa de periodistes: El model cooperatiu implica que tots els membres de la redacció són propietaris del mitjà i les decisions estratègiques s’han de consensuar. Dóna moltes més garanties que els principis periodístics siguin la prioritat i la gestió econòmica serà simplement un instrument per fer viable el projecte. Goiena, a Gipúscoa, és un bon exemple de com aplicar la filosofia cooperativista (fortament arrelada a la comarca) a la gestió de mitjans de proximitat. La Federació de Cooperatives de Treball de Catalunya és un bon punt de partida per buscar assessorament sobre com crear un projecte amb aquesta forma jurídica.

• Cooperativa d’usuaris: En aquest cas els consumidors de la informació són els propietaris del mitjà i contracten els periodistes que produiran la informació. Les decisions, per tant, es basen necessàriament en les necessitats de la comunitat. Fet a Sant Feliu, amb més d’un any de trajectòria, és un dels pocs casos d’aquesta forma tan innovadora d’entendre el periodisme (en van parlar a fons al podcast de l’Internauta).

El model cooperatiu dóna accés a poder gaudir de crèdits de bancs ètics com Coop57, que permeten finançar amb molt bones condicions (0,5 a l’1% d’interès) projectes concrets. Altres noves fonts d’ingressos que em fan tenir esperança en el futur del periodisme són:

• Microdonatius: Deveu haver sentit que el Grup de Periodistes Ramon Barnils ha aconseguit 6.350 euros, el doble del finançament que havien pressupostat per al seu projecte d’Anuari Mèdia.cat, en què quinze periodistes faran reportatges sobre temes ignorats pels grans mitjans. I ho han fet a partir de donatius d’entre 5 i 400 euros per part de ciutadans interessats en el periodisme de qualitat. Verkami.com és la plataforma que ha gestionat el procés. Jaume Albaigès ha fet una detallada anàlisi de com funcionen aquestes plataformes de “crowdfunding”, pensades per impulsar projectes molt concrets i no pas per donar suport continuat a les organitzacions.

• Donatius: Vilaweb un altre exemple ben proper de com els ciutadans es poden implicar per fer viable un projecte periodístic que satisfà les seves necessitats, en aquest cas amb un donatiu anual estable. El més interessant de +Vilaweb és la defensa que fa Vicent Partal de la informació gratuïta com a servei públic, de manera que els donatius són un recolzament voluntari amb alguns al·licients (xerrades, revista mensual) per agrair la confiança dels implicats.

Aquests models tenen el doble avantatge d’estar orientats a la sostenibilitat del projecte i al compromís amb els valors del periodisme i les necessitats del públic. L’àmbit local, per tradició i per dinàmica de relació amb la seva comunitat, pot ser el més fructífer per aplicar-los. I Internet és l’espai natural per desenvolupar-los: Els costos logístics d’un mitjà digital són mínims comparats amb la premsa o els audiovisuals i això allibera definitivament els periodistes de dependre de grans inversions de capital inicials per arrencar un projecte informatiu. El repte de fer una gestió econòmica adequada existeix, però tots podem aprendre o contractar les persones adequades. Si coneixeu mitjans de comunicació amb aquests models, a casa nostra o a d’altres països, compartiu l’experiència!

–

David Domingo, professor de periodisme digital de la Universitat Rovira i Virgili. Coordinador de l’Observatori de la Comunicació Local (InCom-UAB)

Corria l’any 2004, Zapatero sortia de guanyar unes eleccions marcades pels atemptats del 11M, convocatòries de protesta via SMS i denúncies de manipulació informativa per part dels mitjans públics. Segurament per això, un dels seus primers reptes va ser la reforma de la ràdio i televisions públiques i per fer-ho va reunir un grup de notables als que va anomenar “El consell de savis”. La seva tasca consistia en posar sobre paper com aconseguir per a la ràdio i televisió pública “el millor compliment de la seva funció de servei públic i l’extensió dels valors cívics i democràtics”. Resultat: el “Informe para la reforma de los medios de comunicación de titularidad del Estado Español”. Algú se’n recorda?

Potser, davant la profunda crisi de model i d’identitat dels mitjans públics, és moment de recordar alguns dels punts d’aquests savis. Defensors del servei públic, l’anomenada societat de la informació i dos conceptes essencials per a les nostres vides. La democràcia i la llibertat.

“Això ens porta al cor mateix de la societat democràtica: l’educació. Sense la formació de persones lliures, es fa impossible aquesta organització de la societat que, des dels grecs, anomenem “poder del poble”… Es necessita, doncs, un cert idealisme -paraula de la qual no hem d’avergonyir-nos’en-, per dur a terme aquesta funció social, lliure del predomini injustificat d’interessos privats, de fanatismes i de sectarismes que, a estones, es mobilitzen contra els deures públics…” diu el pròleg de l’informe. A continuació, passo a resumir alguns dels punts més destacats del que anomenen “Missions i activitats del servei públic”:

- Objectivitat: veracitat i imparcialitat de les informacions, la separació entre informacions i opinions, el respecte al pluralisme religiós, social, cultural i lingüístic… Els programes informatius des del model públic, com a òrgan essencial per a la informació, l’expressió i el judici de valor dels ciutadans.

- El dret d’accés: La Constitució va reconèixer “el dret d’accés” als grups socials i polítics significatius, com a evident eina essencial d’una concepció activa de la llibertat d’expressió, però remetia la seva regulació a una llei posterior. Segons els savis s’ha d’assegurar “la presència i expressió de partits polítics, organitzacions sindicals i empresarials, confessions religioses, associacions de consumidors o d’interès ampli (ONGs, benèfiques, culturals …) i, en general, tot tipus de grups ideològics amb personalitat jurídica, d’acord amb el seu pes objectivable en la societat.”

- El servei públic s’ha d’adaptar a unes societats de múltiples interessos i gustos i, en particular, a la interactivitat, riquesa multimèdia i personalització de continguts i serveis que caracteritza la Societat de la Informació: nous canals i serveis per a noves demandes dels ciutadans.

- La ràdio i la televisió continuen sent, ara per ara, els mitjans amb més impacte i influència en les persones i en la societat en conjunt. Aquests organismes han d’estar subjectes a mecanismes democràtics i sotmesos a un control públic i transparent de les seves missions i el seu finançament.

- El que un “servei públic” ha d’afegir a les tres funcions clàssiques (informar, formar i entretenir), és el propòsit de servir a l’interès públic i de perseguir no només l’eficiència econòmica, sinó la rendibilitat social. A això acostumem a dir-li “qualitat” de la programació.

- Les funcions de servei públic haurien d’ajustar-se als objectius enumerats per la Unió Europea de Radiodifusió, el 1993: “Una programació per a tots, un servei de base generalista amb ampliacions temàtiques, un fòrum per al debat democràtic, lliure accés del públic als principals successos, una referència en matèria de qualitat, una abundant producció original i un esperit innovador, un aparador cultural, una contribució al reforç de la identitat europea i als valors socials i culturals, un motor de la recerca i del desenvolupament tecnològic “.

L’informe també fa referència al que anomena “l’era digital“ (recordem que va veure la llum al 2005) i assenyala que s’ha d’ajustar a les següents característiques:

- Independència de la seva línia editorial d’informació i continguts, el que exigeix ​​no només una organització autònoma respecte dels poders polítics i econòmics sinó també una autonomia tecnològica i de gestió programaria.

- Responsabilitat i paper com a referència i orientació de la qualitat del conjunt dels serveis digitals.

- Funció d’articulació i cohesió social, especialment orientada cap a la integració digital.

- Defensa d’estàndards tècnics oberts que permetin l’accés de tots els ciutadans.

- Ofertes per a tots els públics, diversificant continguts i serveis cap a les noves demandes de cultura i informació de qualitat, i cap a les minories de gustos i interessos, amb especial preferència pels segments socials més desfavorits o més inermes davant les pressions del mercat (nens i joves, immigrants, …).

- Universalitat o preferència general, en conseqüència, cap a una oferta oberta i gratuïta, que resulti accessible i assequible per a tots els ciutadans.

Més enllà de la missió general de servei públic, els nostres savis recomanen una labor específica cap a les minories més desafavorides i continguts dirigits especialment a la infància, tercera edat, igualtat de gènere, discapacitats, minories ètniques, immigrants i refugiats. També s’ha de dedicar una “especial atenció a qüestions socials de primera magnitud al nostre país i que exigeixen, per tant, programes i continguts d’educació i socialització específica”, com podria ser l’atur o la crisi econòmica.

I finalment, garantir la producció pròpia: “les radiotelevisions públiques han de mantenir un nivell alt de producció interna com a garantia fonamental de qualitat i fiabilitat de les seves missions de programació de servei públic.”

I si algú els escoltés?

“… per la innovació i contra les renovacions, hem de sacsejar la base social d’aquests aparells mitjançant incessants propostes per a la seva millor utilització, en benefici del públic en general. Hem de qüestionar que siguin utilitzats en benefici d’uns pocs. Encara que les nostres propostes siguin impossibles de dur a terme en el present ordre social, seran factibles en un altre…”  

Teoria de la ràdio, Bertolt Brecht.

Quique Azcona

Administrador tècnic a l’Àrea Digital de COMRàdio