Reflexions sobre periodisme, comunicació i cultura

Pot un algoritme escriure millor una història que un periodista de carn i ossos? Segurament aquesta pregunta se la podrien haver plantejat grans visionaris de la ciència ficció com Isaac Asimov o Ray Bradbury però en ple segle de la tecnologia millor que ens la comencem a plantejar, i seriosament, els mateixos periodistes.

L’empresa de Chicago Narrative Science s’ha tret de la màniga un nou software que aterra en el món de les notícies i el periodisme. La seva tecnologia permet escriure reportatges financers, articles esportius i guies de restaurants en qüestió de segons. Els creadors d’aquest algoritme asseguren que en quinze anys gairebé el 90% de les notícies s’escriuran gràcies a tecnologies com la seva. L’enginyer Kris Hammond, un dels seus creadors, fins i tot augura que en cinc anys Narrative Science guanyarà un premi Pulitzer.

Segons aquest article de la revista Wired els robots periodistes ja no són ciència ficció. Els serveis de la companyia americana no es queden només en un laboratori o en el terreny de l’empresa, els mitjans de comunicació ja han començat a encuriosir-se pel tema i la revista Forbes ha començat a incloure a les seves pàgines noticies redactades per l’algoritme. ¿Ens trobem davant de la fi del periodisme?

El resultat d’aquesta barreja entre intel·ligència artificial i anàlisis de grans quantitats de dades és “una tecnologia capaç de transformar dades en històries que són indistingibles d’aquelles escrites per persones”. Així defineix Narrative Science el seu “servei estrella” a la seva pàgina web. Una empresa que ha estat capaç de crear un robot que escriu. Un software que transforma grans quantitats d’informació en articles periodístics a una escala numèrica i rapidesa incapaç d’assolir per a qualsevol ment periodística. Però no només això: Narrative Science també és capaç de presentar en temps real múltiples versions d’una mateixa història per a diferents tipus d’audiències adaptant el seu to, el tipus d’escriptura o l’estil.

Com funciona el periodisme automàtic?

Evidentment qualsevol tecnologia, software o algoritme ha d’haver introduït prèviament la ment humana, s’ha d’haver programat. Narrative Science rastreja en primer lloc la informació que li interessa en grans bases de dades. En segona instància l’algoritme ordena la informació en un context que doni sentit al relat. Així, els enginyers i programadors estableixen un seguit de regles per cada tema. Però com es pot convertir la informació bruta en narrativa, en prosa que es pugui llegir, que s’entengui i prengui sentit? L’empresa va contractar un equip de “metaescriptors”, és a dir periodistes que han creat un catàleg de plantilles a la carta: des d’extensos reportatges amb gràfics i fotografies, fins a notes breus i titulars. Els “metaperiodistes” s’han dedicat a compilar frases, paràgrafs i girs lingüístics creant  plantilles amb diversitats de tons i veus.

El més trist del cas és que Narrative Science s’ha convertit en una alternativa, en una eina per mitjans de comunicació que es troben en plena crisi pel que fa al seu model de negoci. Si les empreses paguen menys de 10 dòlars per un article de 500 paraules no cal ser gaire intel·ligent per arribar a la conclusió que el software els resulta molt més barat que mantenir un periodista. La tecnologia treballa a tota velocitat i sense queixar-se de cap condició laboral i, a més a més, pot analitzar milions de dades o tuits en molts pocs minuts.

El més curiós és que els experts en aquesta solució tecnològica declaren que no es volen carregar el periodisme i que simplement pretenen ser una eina que complementi la seva feina. Mentre les màquines s’entretenen a escriure notícies, els periodistes poden dedicar el seu temps a analitzar en més detall i profunditat la informació, asseguren.

Una de les primeres veus que han fet una anàlisis crítica del periodisme automàtic ha estat l’escèptic per excel·lència d’Internet, Ievgueni Morozov que va visitar recentment Barcelona per participar en les jornades sobre ‘Ciutadania, Internet i Democràcia’ del CCCB. L’analista tecnològic ja ha alertat en diverses ocasions sobre el “solucionisme tecnològic”. Una nova tendència a l’alça que consisteix a pensar que no existeix un problema que no tingui una solució a mida si som capaços de desenvolupar una tecnologia innovadora per a resoldre-ho.

En matèria tecnològica tendim sovint a celebrar l’èxit i a pressuposar com a avenç o millora projectes que sovint no entenem ni com funcionen. Com bé diu Morozov aquesta idea és producte d’una ideologia que sembla suggerir que no hi ha problema que no es pugui resoldre amb una app o que la capacitat dels emprenedors i de les startups tecnològiques sempre tendeixen a millorar el món.

El “solucionisme tecnològic” ens ha de començar a preocupar de valent, també als periodistes. La tecnologia, com la ciència, s’estan convertint gairebé en tòtems inqüestionables de la nostra societat. En una nova religió. Comença, doncs, a ser urgent que apareguin veus critiques com la de Morozov, per posar damunt la taula qüestions com el periodisme automàtic o la redacció d’històries a través de robots.

Sobretot per marcar d’antuvi les fronteres, les línies vermelles que no hem de permetre creuar. Podem tolerar moltes coses en tecnologia, si aquesta és la nostra aliada. Però no quan es converteix en una nova amenaça per a tota una professió.

L’automatització del periodisme n’és un clar exemple. Si un algoritme és capaç de redactar notícies a gran velocitat, analitzant grans quantitats de dades, fer-ho amb estil literari i a més servint als usuaris informació a la carta segons les seves “preferències” o el seu historial de navegació on queda el paper dels periodistes? Un algoritme per molt ben programat que estigui serà capaç també d’aplicar criteris periodístics, codis deontològics, i a més ser independent i crític alhora? Serà capaç també de responsabilitzar-se dels seus errors? Quin periodisme estem creant si permetem aquesta tecnificació delirant? Jo no m’imagino un robot anant a recollir un Pulitzer. Però el que fa ben poc pensàvem que era ciència ficció, avui ja és realitat. De nosaltres, de les persones humanes, depèn marcar-ne els límits.

–
Marta Berenguer és periodista, consultora en xarxes socials i postgrau en visualització de dades (Twitter @toneta)

Un dels fenòmens més interessants que es dóna a internet és l’ús de la xarxa per a la participació política de la ciutadania. Des de la creació d’USENET fins a les actuals xarxes socials, la nova àgora digital ha estat la metàfora ideal pels que creuen que el sistema representatiu està esgotat i que cal obrir noves formes de decisió i implicació política. Aquest tipus de participació, basada principalment en explotar el potencial de la xarxa com a canal de comunicació, té una derivada més agressiva coneguda com a hacktivisme, que implica diferents accions de caràcter legal o il·legal per a la lluita en favor d’una ideologia política determinada.

Des de les netstrikes fins els mail-bombings, el hacktivisme ha crescut gràcies a la cada vegada més extensa digitalització de les institucions a les societats occidentals avançades i de la protecció que ofereix l’anonimat. El We are Legion d’Anonymous, els electrohippies, les accions de la fictícia força aèria de l’exèrcit Zapatista i els seus avions de paper, la lluita del col·lectiu etoy contra eToys són alguns dels diversos exemples que des dels mitjans dels noranta proliferen a internet. Actualment, en tenim molts exemples en el camí que fa el nostre país cap a l’assoliment de l’estat propi.

Però darrerament no només les institucions són l’objectiu del hacktivisme. Les xarxes socials han fet possible que els ciutadans individuals puguin difondre les seves opinions personals a un col·lectiu més gran de gent, que sovint va més enllà del seu cercle d’amics. Evidentment, la llibertat d’expressió en surt beneficiada, però fa que els individus es vegin exposats, sense ser-ne gaire conscients, a l’escrutini de l’opinió pública.

I aquesta observació també pot passar a l’acció i convertir-se en ciberassetjament. Molts ciutadans han tingut que tancar els seus blocs o els seus comptes a Twitter i Facebook com a conseqüència de l’acció de flamers i de trolls, que no comparteixen les seves opinions. Insults, missatges massius d’atac personal coordinats des de diferents comptes, publicació d’informació privada o suplantació de la identitat de la persona assetjada són les eines de la intolerància 2.0, que s’amaga darrera la màscara dels seus avatars. Aquests nous hacktivistes són la Inquisició del segle XXI, els defensors del foc sagrat de no se sap quina veritat, que només entenen la llibertat d’expressió quan aquesta coincideix amb la seva visió del món.

Aquestes agressions no només afecten a la llibertat d’expressió, sinó que arriben a la llibertat d’informació. Els periodistes també són sotmesos a ciberassetjament per les seves opinions, pel seu punt de vista quan relaten una notícia o fins i tot per la manera com desenvolupen la seva pràctica professional. I sovint són altres periodistes els qui “trolejen” els seus companys. De la crítica i el debat es passa a la desqualificació professional en nom d’una manera “autèntica” de fer periodisme.

I és aleshores quan penso en algun dels meus mestres del periodisme, com en Llorenç Gomis. Me l’imagino observant els 140 caràcters dels missatges de Twitter amb aquell mig somriure sempre present a la cara. Me l’imagino recordant-me que cal observar i que cal interpretar de forma crítica. Però que, sobretot, cal respectar a les persones que hi ha darrera de la realitat que expliquem. És la nostra funció. És el nostre deure. We are journalists.

__

Joan Sabaté
Director general de Fundacc

The Economist és el mitjà imprès més “globalitzat” del planeta. El setmanari britànic té subscriptors a 200 països i la difusió al seu país d’origen no arriba al 20% dels 1,5 milions de còpies que circula cada divendres, versió digital inclosa. A tot arreu publica exactament els mateixos continguts. Bé, al Regne Unit publica algunes pàgines locals més i, de tant en tant, segons les edicions “regionals”, canvia la portada i endreça les mateixes peces per a què el contingut “regional” quedi més a prop de la primera pàgina.

Fa més de cinquanta anys seguits que The Economist augmenta les seves vendes de números i de publicitat. I la seva influència. Per tot arreu. O gairebé. Sempre hi ha països més complicats. A Cuba, per exemple, no se’n surten: només hi tenen un trist subscriptor.

Què ha fet The Economist per arribar tan lluny? Res.

Fet i fet, l’èxit global li ha arribat gràcies al factor més local de la seva personalitat: una visió del món i una capacitat d’anàlisi, que continuen idèntiques des de la seva fundació, el 1843. A mesura que escampa redaccions i col·laboradors pel planeta, el setmanari continua sent aquell vell amic de sempre, segur, assenyat, consistent. La resta és màrqueting.

En realitat, “no fer res” vol dir, en aquest cas, una cosa molt complicada. Vol dir actualitzar la teva manera de veure el món sense renunciar al teu ideari i saber fer-la arribar al perfil de les persones amb què vols connectar.

Quin és el perfil del lector de The Economist? Rupert Pennant-Rea, que en va ser el director de 1986 a 1993, el descriu així: “persones amb ingressos per sobre de la mitjana, més intel·ligents que la mitjana, amb menys temps que la mitjana”, que són capaces “de posar a prova les seves opinions contra les nostres”.

Com hi arriben a aquesta gent? Doncs amb una ambició enorme: “provem de parlar al món sobre el món, persuadir l’expert i arribar a l’amateur, amb una injecció d’opinió i d’argument”, rebla Pennant-Rea.

Naturalment, amb aquestes ambicions és natural que considerin que el seu territori és el món sencer i que el Regne Unit se’ls fes petit.

Tinc molts dubtes que la majoria de les marques informatives que s’esmenten com a exemple en aquest informe puguin mantenir la seva globalització. La majoria no semblen gaire serioses sobre el propòsit periodístic de la seva expansió. Només cal comprovar el nombre i la qualificació de periodistes què contracten per a les seves edicions internacionals i les condicions amb què els contracten.

No és un prejudici corporatiu o laboralista. És, senzillament, el millor indicador de la determinació i la claredat d’objectius amb què aquests mitjans aborden el repte d’arribar més enllà de la seva geografia natural.

Aquí em sembla que s’escau fer un advertiment per esvair una confusió molt estesa: digital no equival a global. Certament, la Xarxa facilita i flexibilitza la interacció social en el temps i l’espai i fa que tothom tingui una audiència potencial de dimensions planetàries. La distribució contínua, en línia i en viu des de i a tots els racons del planeta s’ha convertit en l’emblema d’un món on temps i lloc ja no són límits sinó paisatge.

Tot això, però, romandrà un potencial merament quantitatiu si no s’hi afegeix un propòsit qualitatiu que ha de ser alguna cosa més que eixamplar el negoci o “globalitzar” la capacitat d’intimidar governs i poderosos per a extreure’n un rendiment econòmic.

La globalització dels mitjans només funcionarà si té a veure principalment amb el periodisme, no amb el negoci –que sempre arriba després. A The world is flat, Thomas Friedman explica que la globalització dels mitjans ha de ser “un canvi fonamental o un punt d’inflexió històrica”, com la invenció de la impremta, el sorgiment de l’estat-nació o la revolució industrial, fets que en el seu dia van canviar el paper dels individus, la funció i la forma dels governs, la manera de fer negocis i guerres, el paper de la dona, la religió i l’art, la ciència i la recerca… “a més a més de canviar les etiquetes polítiques que nosaltres, com a civilització, ens assignem a nosaltres mateixos i als nostres enemics”.

Em sembla que pocs dels mitjans que avui es volen globals es proposen jugar en aquest escenari tan ambiciós i tan exigent.

Ha de ser així, però. El 1989, la CNN comprovà que la força del seu periodisme era molt més potent que la colossal xarxa d’acords amb hotels d’arreu del món que, oferint el canal de notícies, garanteixen una audiència segura als anunciants planetaris.

Aquell any, arran dels esdeveniments de la plaça Tiananmen, un alt càrrec del Departament d’Estat dels EUA va comentar que la cobertura tan intensiva d’aquella revolta popular i de la seva repressió els havia posat de cara a la paret. “Aquella cobertura”, deia l’alt funcionari, “ens exigia oferir una solució que no podíem donar, perquè no teníem cap força per parar [al Govern xinès]”. Van haver de repensar la seva estratègia geopolítica.

La globalització dels mitjans és això: que els poders d’aquest món no puguin amagar el cap sota l’ala. La resta és fum i xerrameca.

—-

Toni Piqué (@ampique) és Consultor en Organització i Integració de Redaccions 
i Desenvolupament Editorial.

Com a complement a aquest article d’opinió, us recomanem que llegiu el REPORTATGE que hem publicat al web d’Escacc: La globalització de la premsa.

Del periodista (encara) assalariat al periodista emprenedor. Del periodista aturat al periodista que engega el seu propi projecte. Amb un rerefons d’optimisme -malgrat les dificultats del moment-, aquesta és una de les idees bàsiques traçades en una trobada de periodistes de Tarragona celebrada aquest dissabte 1 de desembre.

L’acte el va convocar el Col·legi de Periodistes de Catalunya després de comprovar com el 2012 acabarà com el pitjor any per a la professió, amb el tancament de mitjans i la reducció de plantilles en nombroses empreses públiques i privades de la demarcació. La convocatòria va ser tot un èxit, amb l’assistència de prop d’un centenar de periodistes que van omplir una sala de la Universitat Rovira i Virgili.

Ara fa unes setmanes, explicàvem al Bloc d’Escacc que la precarització del sector està empobrint el periodisme de proximitat i ens preguntàvem si aquests mitjans locals acabaran desapareixent del mapa comunicatiu del nostre país. De la jornada de periodistes tarragonins es desprèn que el sistema tradicional de mitjans tendeix a la mínima expressió i que cal buscar, obrir i “inventar” noves vies de comunicació de proximitat i/o especialitzada.

La jornada organitzada pel Col·legi de Periodistes va arrencar amb una taula rodona on es van exposar les experiències de tres professionals: Toni Orensanz, Francesc Doménech i Ruth Troyano.

Toni Orensanz, que va fer de guionista a El Terrat, és el “degà” dels periodistes que treballen com a autònoms (ja fa 10 anys). Aposta per diversificar feines i línies de negoci. En el seu cas, escriu articles per a La Vanguardia; és autor de diversos llibres com l’exitós “L’òmnibus de la mort: Parada Falset”; elabora guions de documentals i per a empreses; i assessora en temes de comunicació corporativa. Segons Orensanz, el periodisme del futur passa per fer un bon periodisme “clàssic” i trobar el model de negoci.

Francesc Domènech, exdirector de Canal Reus TV, va explicar a la jornada la seva experiència compartida amb altres quatre companys del sector per engegar un nou projecte: la publicació mensual “NW Revista de Reus”, un projecte on els periodistes han posat una part dels seus diners i on s’utilitza la forma jurídica de Societat Limitada Professional (SLP), que obliga als periodistes a tenir sempre la majoria de capital. Quatre dels cinc promotors de la revista estaven sense feina, tot i ser dels que tenen més experiència a Reus.

Ruth Troyano va encetar la seva particular “reconversió” fa un any i mig després de treballar a diversos mitjans i gabinets institucionals. La seva afició al món del vi la va portar a estudiar un màster especialitzat en aquest àmbit i obrir el blog “Vi, moments, persones”. El blog i l’ús de les xarxes socials no li han donat diners, però li han obert portes, contactes i projectes de feina en cellers i l’enoturisme.

De les tres experiències exposades i de les intervencions posteriors dels periodistes tarragonins, se n’extreuen algunes conclusions:

• Els periodistes amb experiència que es queden sense feina assalariada no tindran ofertes de treball similars. Gairebé tothom es veu abocat a l’autoocupació.
• Cal buscar fórmules de cooperació entre professionals que enceten microprojectes periodístics: treballar en xarxa.
• Cal assumir el nou rol del periodista emprenedor: també haurà d’atendre la relació amb els clients, la facturació i altres temes administratius.
• Cal buscar l’especialització temàtica i/o territorial. Hi ha oportunitats de negoci, nous nínxols per explotar en àmbits molt concrets.
• Cal donar valor a la firma del periodista, la marca personal de cadascú.
• El periodisme exclusivament digital no sembla, de moment, una via de negoci, però suposa una inversió de futur, un aparador que obre noves oportunitats de feina. I és important utilitzar les xarxes socials amb bon criteri.
• Cal diversificar les possibilitats de feina i no posar tots els ous al mateix cistell. Oferir polivalència i, alhora, tenir una bona especialització.
• Cal acotar les dimensions i estructura empresarials, amb les mínimes despeses possibles.

El degà del Col·legi de Periodistes de Catalunya, Josep Mª Martí, va tancar la jornada. I ho va fer amb algunes dades de revelen la dimensió de la crisi del sector. Segons xifres oficials del Servei d’Ocupació de Catalunya (SOC), actualment hi ha 3.000 persones que busquen feina en el sector de la comunicació, i la meitat són periodistes. D’aquests 1.500 periodistes aturats, prop d’un miler són menors de 37 anys, i la resta tenen entre 38 i 52 anys.

Malgrat les dades, les dificultats i les incerteses d’una etapa de transició, que ningú no sap quan s’acabarà, la trobada dels periodistes tarragonins va llençar alguns missatges esperançadors: No ens hem de resignar; hem de fer bé la feina, amb rigor i professionalitat; i el periodisme de proximitat i el periodisme global ofereixen oportunitats que cal explorar. Definitivament hem de fer passos endavant. Com deia Ruth Troyano, “del periodista homeless al periodista emprenedor”.

–

Ricard Lahoz i Josep Ardila són periodistes del fetatarragona.com

| @RicardLahoz @j_ardila

La nostra societat no és, encara, igualitària. Els nostres polítics i polítiques, l’empresariat o les entitats socials veuen el món, per inèrcia, des d’una perspectiva que invisibilitza la presència de les dones i les discriminacions que pateixen. Això, com no podria ser d’una altra manera, es trasllada també als mitjans de comunicació que no fan més que, en molts casos, ser un reflex dels valors socials dominants. Només cal repassar els diferents estudis que ho posen de manifest. Segons l’informe Les dones en els informatius de televisió, elaborat pel CAC i publicat el març de 2009, són dones el 27,5% de les persones que hi apareixen, una xifra molt propera al 28% que ofereix l’estudi Qui figura a les notícies, de 2010 i que es fa simultàniament a 108 països cada cinc anys des del 1995. Recentment, l’estudi Anàlisi del tractament del gènere i les dones als espais d’economia dels mitjans de comunicació ha afegit una nova dada: només un 20% de les persones que apareixen a les notícies d’economia són dones.

El periodisme no és una professió qualsevol, sinó que té una funció social, clau en un sistema democràtic. Per això ha de reflexionar sovint sobre com transmet la realitat i si ho fa de forma adequada, rigorosa, veraç i plural. Els mitjans de comunicació han de ser imparcials, però això no es obstacle perquè es faça autocrítica de com aborden determinats temes als quals la societat és sensible En l’àmbit de la igualtat, els i les periodistes ens hem de qüestionar, tot i que poden haver diferents respostes, si estem actuant de forma correcta, respecte a la igualtat de gènere, per visibilitzar les desigualtats que encara existeixen entre homes i dones o si d’una presència equilibrada (i ajustada a la realitat) d’ambdós gèneres. El que estic dient no és cap novetat ni s’aplica només a l’àmbit del gènere. Només cal revisar els diferents documents de recomanacions per al tractament informatiu que ha fet el Consell de l’Audiovisual de Catalunya (CAC) o el Col·legi de Periodistes de Catalunya (CPC) amb temes com ara la immigració, el món rural o el pluralisme polític. I, per exemple, en l’àmbit territorial les recomanacions del CAC també proposen una presència equilibrada del món rural en les informacions, que actualment donen un pes excessiu a tot allò que ocorre a Barcelona. Tot i que s’ha de dir que en el cas de la igualtat de gènere no desperta tantes unanimitats. En aquest sentit, existeix el manual Gènere i mitjans de comunicació. Eines per visibilitzar les aportacions de les dones una obra conjunta del CAC, el CPC i l’Institut Català de les Dones, que aporta criteris professionals per incorporar el gènere com a variable.

Aprofundir en la informació

Aplicar una perspectiva de gènere fa millor una informació. Quan un o una periodista elabora una informació ha de tractar de buscar allò que és més interessant, aquelles dades que poden aportar noves informacions a la societat, i ser d’interès general. Es tracta de no pensar que la societat és un conjunt homogeni i incorporar la perspectiva que un mateix fet pot tenir efectes diferents entre dones i homes. Res que no fem en altres camps ja que sí que valorem en molts casos les diferents afectacions entre joves i gent gran, la població immigrada i l’autòctona, o en funció del nivell de renda o d’estudis, etc. Així, com quan s’informa de l’atur i la precarietat laboral es ressalta si afecta més els joves, s’hauria de destacar, si és rellevant informativament, si un fet informatiu pot tenir efectes diferenciats per a dones i per a homes. Això permet explicar la realitat de forma més rigorosa i que s’entén millor quan es diu que les dones són les més afectades per la paralització de la llei de la dependència, o són el 62% de les persones que reben la Renda Mínima d’Inserció o s’assenyalen els efectes diferenciats per gèneres que han tingut reformes com la laboral o de les pensions, així com les desigualtats salarials que es tradueixen també en pitjors pensions, etc. Explicar la diversitat ens ajuda a comprendre més la nostra societat on encara es produeixen grans desigualtats per causa del sexisme. No es tracta, per tant, d’incorporar un nou biaix (com el masclista però a l’inrevés, com es veu des d’una part de la professió), sinó d’afegir una variable, en la qual fins ara no s’ha aprofundit gaire, com la de gènere. Això permet enriquir i completar la informació i elaborar-la amb més rigor per aprofundir en la realitat i complir millor amb la funció social del periodisme.

La perspectiva de gènere interessa els homes

I aquesta tasca d’incorporació de la perspectiva de gènere a la professió l’han de fer les periodistes però també els periodistes. No és una “qüestió” de dones, no es tracta de temes “de dones” molt sovint rebatejats com a “igualtat”. Incloure la variable del gènere és una qüestió de bona pràctica professional que implica també els homes. Però és que, a més, amb aquesta eina es poden fer aflorar les negatives afectacions que per a la població masculina també té el sexisme. Actualment, tot i que els models d’homes que s’ofereixen als mitjans són més plurals que els de dones, també s’invisibilitza aquells referents masculins que no es corresponen amb l’estereotip més masclista: els més sensibles, cooperatius, que aposten per lideratges alternatius o que tenen cura dels altres, etc. A més, el masclisme ha provocat efectes negatius també sobre la població masculina, tot i que en general les dones siguen les més perjudicades i els homes siguen els màxims beneficiats. Els homes, com a col·lectiu, tenen menys esperança de vida, tenen més accidents laborals i de carretera, cometen més accions violentes o suposen el 90% de les persones empresonades. I tot això té una clara vinculació amb el masclisme segons els experts. La variable de gènere, per tant, també interessa els homes perquè els afecta directament en aspectes referits a la salut però, alhora, en altres àmbits com la vivència de la paternitat o la cura dels altres.

Llegiu-ne més:

Gènere i mitjans de comunicació. Eines per visibilitzar les aportacions de les dones

¿Quién figura en las notícias?, emmarcat en el Projecte de Monitoreig Global de Mitjans

2 de cada 10, Bloc Escacc

Riesgos laborales e identidad masculina, Josetxu Riviere

La perspectiva de génere, una eina per la qualitat del periodisme, Mediacat

Gènere i periodisme, Mediacat

VEGEU L’ESPECIAL sobre les dones i el gènere a la informació periodística que vam publicar al nostre portal

ESPECIAL sobre les dones i el gènere a la informació periodística

 –

Vicent Canet, periodista | @vcanet | Linkedin