Reflexions sobre periodisme, comunicació i cultura

La llarga tradició de teles locals i ràdios municipals que hi ha a Catalunya es troba en un moment cabdal, no ja per la seva sostenibilitat en el marc d’una situació econòmicament austera, sinó per a la seva futura supervivència.  El mapa de la comunicació de proximitat va sorgir durant els primers anys de la democràcia, gràcies a iniciatives locals i amb més afany de voluntarisme que de negoci. Amb els anys i  les innovacions tecnològiques i la bonança econòmica, molts d’aquests mitjans van fer el gran pas de l’amateurisme a la professionalització amb voluntat de dignificar i prestigiar unes emissores i canals que han teixit el país a partir del territori, informant de què hi passava, amb menys recursos que els de Barcelona, però segurament entenent i interpretant millor la realitat de la vila o la comarca.

El 2007, les concessions de la TDT local van alterar aquest mapa audiovisual de proximitat: televisions arrelades al territori es van veure obligades a tancar, incapaces d’assumir els costos del canvi i d’altres van perdre part de la seva identitat, uniformant-se sota el paraigües d’una marca, la de grups de comunicació més potents de l’àrea metropolitana. Internet va ser, per alguns d’aquests mitjans, la solució, la plataforma per continuar emetent: més econòmica, sense límits i amb una regulació encara per fer. El fenomen emergent de la televisió local difosa per internet (IPTV) ha crescut exponencialment des del 2007; una filosofia low cost –s’abarateix el procés de fer televisió- que no s’hauria d’aplicar en els continguts. El moment àlgid que viu la comunicació –amb més plataformes que mai i amb més facilitat que mai per a la instantaneïtat del missatge- contrasta el fet que hi hagi més mitjans tradicionals que desapareguin. L’últim trimestre del 2011 va ser agònic: TV l’Hospitalet, Canal Nord de Figueres, un dels canals públics del Maresme, RTV Mallorca, Gavà TV –que només opera per internet-, Blanes ha liquidat la tele i deixa al mínim la ràdio mentre que els mitjans públics de Manlleu –l’emissora, el web i la revista- es queden amb un únic treballador dels cinc amb què comptava.

Els ajuntaments redimensionen els pressupostos destinats als mitjans públics. Si bé la reestructuració que apliquen els consistoris entra en una lògica comprensible  –fa un any un expert en l’àmbit de la comunicació local em va dir: “primer tots els ajuntament, del més gran al més petit, volia la seva ràdio, després la revista, van voler també tenir tele i els últims anys calia tenir web i canal al YouTube”-, cal recordar que si la festa s’ha acabat, qui en sortirà perdent és el ciutadà: hi ha menys veus per explicar-li què ha fet el seu alcalde, què en pensa l’oposició…Més enllà dels mitjans nascuts dels ens corporatius locals, hi ha també el cas de les delegacions provincials dels grans grups privats espanyols. Un dels més recents és el de Punto Ràdio quan Vocento va decidir tancar les delegacions de Girona, Tarragona i Lleida, les antigues Onda Rambla.

Amb el negoci que implica la comunicació, ens hem oblidat sovint que tan grans com petits, públics o privats, amb seu central a Madrid o a Barcelona,  els mitjans locals presten un servei; digueu-li públic o social, però l’empobriment de la informació de proximitat és evident. Amb el tancament d’emissores locals i la reducció de plantilles, s’hi amaga també un retrocés i l’aposta centrista de la informació, que només mira més enllà de les capitals quan hi ha successos de magnitud o li cal omplir l’informatiu de cap de setmana amb anècdotes i folklorisme. Aquest empobriment però cal aturar-lo i buscar noves fórmules no només per mantenir el servei, sinó enriquir-lo i alhora atraure noves audiències, noves generacions que potser no escoltaran la ràdio local però segurament sí tenen Twitter o Facebook. Poden ser les xarxes socials un dels flotadors que necessita la informació de proximitat? Els mitjans locals, com els grans, però  encara han de trobar rendibilitat de la xarxa. Internet ens salvarà a tots o ens enfonsarà?

Gemma Busquets
Periodista. Cap de Comunicació d’El Punt Avui

Treballar per altres o arriscar-se amb un projecte propi. Aquest plantejament pot ser habitual en molts àmbits professionals, però no és freqüent en el món periodístic. O no ho era fins ara.

La crisi econòmica, la de la indústria dels mitjans i el desequilibri entre oferta i demanda que acompanya la professió des de fa anys dibuixen un escenari on entrar a un mitjà és un petit miracle. Però ha de ser aquesta l’única opció?

Al mateix temps, ens trobem amb demandes informatives no cobertes i amb  internet. A la xarxa, amb poca despesa es pot publicar i crear continguts i accedir directament a l’audiència. Per tant, és una oportunitat per fer periodisme sense dependre de la indústria de mitjans tradicional.

Per aquest motiu, les iniciatives periodístiques bullen a internet. N’hi ha de tot tipus però, sens dubte, els mitjans hiperlocals són l’opció més triada pels periodistes que s’aventuren en la creació d’un mitjà propi. N’hi moltes poblacions i barris sense una plataforma independent o digital que informi del que passa i aquesta mancança és una oportunitat.

Una audiència d’aquest tamany i els possibles ingressos publicitaris que pot generar precisa també una estructura a escala perquè sigui sostenible. Diríem que és un model de microperiodisme. Però també es pot fer microperiodisme temàtic. Trobar un nínxol i abordar-lo amb professionalitat és una forma d’arribar a un públic molt segmentat.

Altres vegades, la fidelització s’aconsegueix per un estil distintiu, que connecta amb molta gent encara que s’abordin temes diversos. A l’estil dels magazines clàssics.

El què fonamental no canvia. Canvia el com. Es fa petit, es fa digital i es fa de manera molt flexible, adaptant-se contínuament a un entorn mutant. És un periodisme de guerrilla per a temps d’incertesa. Ningú no sap què funcionarà i què no, però paga la pena. Millor provar-ho que lamentar-se’n.

Això és el que pensen, com a mínim, els protagonistes de les tretze iniciatives que hem entrevistat per al llibre Microperiodismos, aventuras digitales en tiempos de crisis en Jordi Pérez Colomé i jo mateixa. Hi són Hoopshype, Microsiervos, Dosdoce, Bottup, Modaes, Somos Malasaña, GranadaiMedia, Frontera D, Ets el que Menges, La Voz de Barcelona, Pikara Magazine, ObamaWorld i Minushu. El més alentador és que en la tria hem hagut de deixar fora molts altres.

Donen pistes i, sobretot, ànims per a tots els que rumien amb la creació d’un projecte propi. Es requereix determinació i esforç continu per trobar solucions a problemes que no hi són a cap manual i per entendre tots els elements dels que depèn el projecte, no només els continguts.

L’activitat periodística no es pot desconnectar amb tot allò que la fa possible: de les possibles vies de finançament per fer-lo viable, de la seva difusió, però sobretot de la connexió i a diàleg amb l’audiència interessada. Els microperiodismes viuen tots aquests aspectes de manera molt més integrada que la gran indústria. És un exercici de flexibilitat i permeabilitat als canvis més necessari ara que mai.

Eva Domínguez
Periodista

A principis d’octubre de 2011, la directora de Televisió de Catalunya, Mònica Terribas, va publicar a diversos mitjans de comunicació catalans una carta titulada “TV3: volem un mirall trencat?”. En aquell text, s’advertia de les conseqüències que podria tenir la continuació de les retallades sobre la CCMA en la prestació del servei i en l’acompliment de les funcions que té atribuïdes, que no són precisament poques segons la normativa catalana.

Em permeto parafrasejar el títol d’aquella carta per reflexionar sobre el (no) debat al voltant de la CCMA i el seu finançament que hi ha hagut els darrers mesos a Catalunya i sobre la importància de dur a terme una discussió oberta, clara i transparent sobre el paper dels mitjans audiovisuals públics a Catalunya. Si fem una repassada als principals temes que ens han tingut entretinguts en els darrers mesos, (crec que) veurem amb força claredat com s’han centrat en aspectes parcials i, tot sovint, plantejats d’acord amb interessos creats.

El primer biaix del debat es va produir en el mateix moment en què es va anunciar la retallada de 40 milions d’euros per a 2012. El portaveu del Govern, Francesc Homs, va suggerir tancar dos dels sis canals de la corporació, coincidint amb una proposta electoral del PPC. No va dir quins ni tampoc què fer amb el contingut que s’hi difon. Que no va prioritzar, vaja. Des de llavors, hem dedicat força temps i espai a discernir si s’han de tancar canals o no, quins haurien de ser i, fins i tot, quin estalvi real comportaria la mesura.

La segona discussió que ens ha tingut capficats va sortir de la mateixa sessió parlamentària on es va anunciar el retall. Va venir, però, de la mà de la directora de TVC: amb aquest pressupost, TV3 no podria mantenir el futbol en obert. Desconec si Terribas portava la resposta preparada o no, però s’ha de reconèixer que políticament va fer una jugada molt forta: el Barça (parlem clar: no és tot el futbol) és clau. I no només per a TV3, sinó també per molta gent del carrer.

Dels 15 programes de televisió més vistos a Catalunya el 2011, vuit estaven relacionats amb partits del Barça i van ser emesos per TV3. Aquesta aportació va ser bàsica per convertir-la en líder a Catalunya aquell any, de la mateixa manera que també ho va ser el 2010. Fent servir una expressió molt del gust del Govern Mas, Terribas va posar a sobre de la taula una línia vermella: el lideratge de TV3 al Principat. Sens dubte, amb la intenció de mirar de parar la retallada.

Encara estàvem entretinguts intentant esclarir si era important tenir dos canals i per quin passar-hi el futbol (si es que el volíem), quan el Govern va contraatacar poc després amb un altre tema força delicat: l’acusació de falta de transparència a TVC en els contractes amb les productores associades. Si la jugada de Terribas va ser forta, la resposta del Govern no va ser pas menor.

Estem tornant a parlar d’un aspecte clau, perquè aquestes productores aporten continguts tan insignes com Polònia, Crackòvia o El convidat – els dos darrers, presents a la llista de programes més vistos el 2011. Per tant, estem insistint en travessar la línia vermella del lideratge. També posem en dansa una dimensió estratègica de TVC: el seu paper (central) en la promoció de la indústria audiovisual catalana. Ho mostren clarament els resultats de dues recerques universitàries que podeu trobar aquí i aquí.

Mentrestant, alguns grups multimèdia espanyols i catalans amb interessos a la televisió han publicat sobre la CCMA, posant especial èmfasi en la despesa que comporta. El País, per exemple, ha anat elaborant una sèrie de textos molt suggerents –més que res, per la imatge que deixen de la televisió pública autonòmica a Espanya.  La Vanguardia, però, és qui va aconseguir aixecar més polseguera amb una peça on donava a entendre que qualsevol treballador de la CCMA cobra 14 pagues de 3600 euros. Un autèntic luxe asiàtic en els temps que corren i que els sindicats es van encarregar de matisar ràpidament. Segurament no és casualitat, doncs, que aquests dos diaris no publiquessin la carta de Mònica Terribas.

TVC no està sola, però, en aquesta batalla mediàtica. El diari Ara s’ha significat obertament com un defensor de la Corporació i per estar a favor d’una limitació de les retallades, fent una de les editorials més clares en aquest sentit. L’endemà de la carta de Terribas va publicar una peça força interessant en què s’evidenciaven les pressions de diferents grups d’interès per afeblir les autonòmiques en general i TVC en particular, donant la raó a la directora.

No he triat l’exemple aleatòriament, és clar: entre els accionistes i col·laboradors hi ha Toni Soler, Albert Om, Xavier Bosch o Antoni Basses. Estic convençut que creuen en la pública, però hi tenen posats diners. I això crec que s’ha de tenir present quan s’estan defensant posicions en un conflicte com aquest, on (també) hi ha en joc molts milions.

Els interessos en joc, tots legítims, són molts. De fet, un altre aspecte que ha centrat l’interès ha estat la possibilitat que existeixi una estratègia per afavorir grups privats. Tornem a parlar clar: d’un possible benefici per a Godó, propietari de 8TV i RAC1. Estic d’acord amb Eduard Voltas quan diu que és dificil de creure. Amb tot, s’ha de reconèixer que la idea va adquirir certa versemblança quan va transcendir que el Govern havia signat un contracte per valor de dos milions d’euros a favor, precisament, de les ràdios i televisió esmentades. Si li sumem la virulència de La Vanguardia buscant-li vergonyes a la Corporació…

Fins ara, doncs, hem estat assistint a una mena de foc creuat entre parts implicades en les retallades que usen aspectes parcials del problema en defensa pròpia (o per atacar l’adversari, que no és exactament el mateix). No estic dient que el nombre de canals, el futbol o la producció associada no siguin importants. Estic dient que són parts del problema i que brandar-ne un o altre forma part de l’estratègia discursiva dels qui s’estan barallant.

Crec que tot plegat s’hauria de tractar de manera global i en el marc de discussió del contracte-programa. Aquest document plurianual signat entre Govern i corporació fixa quines són les obligacions de la CCMA, li assigna un pressupost “suficient” per a assolir-les i permet avaluar l’activitat de l’ens. El darrer signat va caducar el 2009 i exigia, per exemple liderar l’audiència a Catalunya, fer 5000 hores anuals de programació cultural, 500 dedicades a col·lectius minoritaris o innovar en tecnologia. Tot això en català, òbviament. Ara la CCMA funciona amb pressupostos anuals el resultat dels quals ja hem vist quin és.

El debat sobre el contracte – programa és molt important, perquè obliga a tothom a fixar posicions de manera explícita. Sobretot al Govern, que ha de dir quina CCMA vol pagar. Líder? Secundària? Externalitzada? Amb més producció amb recursos de la casa? Amb menys treballadors? Amb quatre canals? Tot plegat està lligat entre sí, perquè apostar pels recursos de la casa vol dir comprar menys a fora –i la promoció de la indústria?– mentre que externalitzar vol dir necessitar menys recursos humans propis. Sobretot, si tanquem canals i la necessitat de programes es redueix. És en aquest context que cal parlar del futbol, no com un fet aïllat.

Segons què es decideixi, doncs, el model variarà i les quantitats a assignar seran unes o seran unes altres, amb un compromís que serà a mig termini. Fer-los saber la nit abans de la compareixença que tindran 40 milions menys per treballar no sembla una bona manera de negociar amb els directius de la Corporació. I no concretar aspectes tan cridaners com l’eliminació de canals tampoc. De fet, proposar un pressupost al marge del contracte-programa ja és una primera manera, i molt efectiva, de segrestar el debat; de fer-lo impossible.

No cal tenir un MBA per saber que no es pot prestar el mateix servei quan passes de tenir 350 milions d’euros de subvenció el 2010 a tenir-ne 260 el 2012. I tampoc es pot fer el mateix producte quan passes d’ingressar 144 milions en publicitat el 2007 a facturar-ne 85 el 2011. Per tant, estem davant d’una revisió per imperatiu econòmic del model de televisió pública catalana i del seu pes dins del sistema comunicatiu. I aquesta revisió no s’hauria de fer ni a cop de retallada anual ni a partir d’un intercanvi de trets amb la munició més gruixuda que cada bàndol enfrontat té a l’abast.

Ha de ser fruit d’un debat obert, clar, transparent, documentat i global. I, probablement, no s’ha de limitar només al Govern i a la Corporació. Ni tan sols al Parlament: ha de ser social, de país. Estem parlant del futur d’una eina que ha estat definida reiteradament com a fonamental per Catalunya. Ho va dir Jordi Pujol al llarg dels anys vuitanta (llegiu-vos les seves memòries!). Ho va dir el conseller Tresserras durant el seu mandat. I ho ha tornat a dir l’actual Secretari de Comunicació, Josep Martí. Si no hi ha una discussió pública i raonada, el debat sobre TV3 continuarà segrestat per interessos creats i posicions enrocades. I això, francament, crec que és una molt mala notícia.

Josep Àngel Guimerà i Orts | @jaguimera

Professor del Dep. de Comunicació Audiovisual i Publicitat de la Universitat Autònoma de Barcelona; i investigador de l’OPC – InCom – UAB

Vivim encara segrestats pel joc del telèfon. Ja saben. Tu dius a cau d’orella: “Tomata”. La paraula va saltant de pavelló auditiu fins que arriba al darrer, que exclama: “musaranya dissecada amb encenalls de gerds assilvestrats”. És així. Potser la crisi del món, de la societat, de tantes i tantes coses… del periodisme, està, en part, en aquest joc. Parin l’orella i sentin l’afirmació: “La crisi actual de la democràcia occidental és una crisi del seu periodisme”. Hi estan d’acord? Els sona? En sentim moltes d’aquestes sentències des de fa uns anys. Aquesta és directa, com un dard, i fa punta, com un titular. La comprem? Sí? Doncs és de 1920.

La va escriure (Liberty and the news) el periodista Walter Lippmann (1889-1974) en plena crisi existencial. El nord-americà estava pel terra. Havia tornat de la Primera Guerra Mundial i encara es fregava els ulls. No hi veia ni un borrall. Ell, era un dels valors periodístics més estratosfèrics dels Estats Units. Però havia acceptat desembarcar sobre el terreny. El moment era únic: La Primera Guerra Mundial. Assessor del president Woodrow Wilson. Lippmann participava en la redacció dels 14 punts per posar punt i final a la Guerra. Per començar a escriure una nova Europa, un nou món. El que va veure abans, durant, i després el va sacsejar per sempre més. Què va veure?

Veu que del dit al fet hi ha un bon tret. Que una cosa i l’altra no encaixen. El que diuen, el que és no és el mateix. I a partir d’aquí es construeix, es prenen decisions. Dit d’una altra manera. Lippmann veu les dificultats de governar una societat democràtica complexa mancats d’informació adequada, clara, veraç. I, ep, amb un poder creixent de la propaganda. Ens sona?

Lippmann veu que la societat s’està transformant d’una manera brutal. Les noves joguines tecnològiques (ferrocarril, telèfon, ràdio…) ho canvien tot. Estan modificant a les persones, els costums, les actuacions. La manera que té tothom de relacionar-se amb el món és llampant. Però és que també s’estan modificant els modes de producció i consum. El passat ja no servia: s’ha de repensar. Ens sona?

És en aquest nou món extens, complex, veloç que se’ns esmuny tot de les mans. Passen tantes coses a tot arreu! Ens costa comprendre-ho tot. Impossible. Fixa’t que hem passat de saber les coses de primera mà a conèixer-les de segona, tercera, o cinquantena mà. I clar, el problema és que hem de prendre decisions i les prenem. Quantes bogeries increïbles hem comés i quantes barbaritats inconcebibles hem recolzat amb informacions suades, doblegades, tergiversades, estereotipades? Ens sona?

La mare del corder reconsagrat està aquí: això deu ser important ja que, com diu el periodista, “Tots els demés perills depenen d’aquest, perquè les notícies són la principal font d’opinió per la qual es guien els governants a l’actualitat”. Els polítics, els economistes, els metges, els trapezistes, els escombriaires, els taxidermistes… tots mengen notícies. I cada dia! Som el que mengem. Ens sona?

Si tant essencial, nuclear, és tot això per què la majoria de gent sap ben poca cosa de tot això. Per què això no és notícia? Per què? Així, potser “És necessari discutir la filosofia mateixa d’un treball; és necessari convertir la premsa en notícia. Perquè la informació al voltant de com es manega l’estructura de la informació afecta al nucli mateix de tot govern modern”. Ens sona?

Lippman ha estat el periodista nord-americà més influent del segle XX. Les seves columnes (Today and Tomorrow) eren el vas d’aigua diari pels nord-americans. Pare de l’opinió pública, del concepte “guerra freda” i tants més que avui encara usem. Assessor, informal, de tots els presidents nord-americans des de Wilson fins al Lyndon Johnson del Vietnam (que no li va fer cas). El més europeu dels periodistes ianquis. Aquí també hi ha molt del joc del telèfon. Ell, la seva obra, les seves reflexions les ha usat, suat, tunejat tothom (només cal pensar en un concepte bàsic seu com, “manufacture of consent” aplicats als mitjans, quin rendiment li treu Noam Chomsky), però tot ara ens resta boirós, desconegut, incert, substituït, transformat, alterat. Que diferent l’origen. Que diferent tot plegat. Però, tanmateix, que cert, que clar, que vàlid.

Ara algú podria preguntar si Lippmann ofereix alguna solució a tot plegat? Bé, sí, apunta. No són miracles, però a la terra no podem creure en els miracles (ja va dir Josep Pla que són una badada de la natura). Mirant més a la terra que al cel assenyala alguns camins:

“En tot cas la nostra salvació resideix en dos coses: a més llarg termini, en la incorporació a les organitzacions de notícies d’homes amb un enfocament i una preparació noves; a curt termini, en la unió de les forces independents contra l’auto complaença fàcil i pèssima tasca dels que es limiten a seguir les rutines. Avançarem quan haguem aprés una mica de humilitat; quan haguem aprés a buscar la veritat, a descobrir-la i a publicar-la; quan ens ocupem més d’aquestes coses que de la prerrogativa de polemitzar sobre meres idees enmig d’una boira d’incertesa”.

Bé, no sé si ens sona tot això. Més terra i menys cel. Si mires a dalt, no veus què hi ha davant teu i la trompada pot ser còsmica (directa al cel però amb altres finalitats). Més realitat i menys ficció. La versió catalana seria: al pa, pa i al vi, vi enfront a les tendències del més pa que formatge, al gatllebrisme (gat per llebre). Perquè en aquesta crisi (gens moderna, ni avantguardista, ni fashion), el joc del telèfon té molt a dir, o a confondre. Abans, ara, i sempre, el nivell d’engany (i auto engany) és proporcional a la salut democràtica d’un país i d’una societat.

Francesc Canosa Farran

Periodista, guionista, professor de comunicació

@francesccanosa

Si és cert que els mitjans de comunicació són un reflex del què passa al món, el del periodisme viu una crisi sense precedents. Els mitjans, els anomenats tradicionals però sobretot els digitals, van plens, dia rere dia de males notícies: diaris que acomiaden treballadors –periodistes, fotògrafs, maquetadors, infògrafs, comercials, etcétera-, ajuntaments que prescindeixen de les emissores locals públiques i capçaleres històriques o de proximitat que, simplement, desapareixen. En definitiva, menys pluralitat.

Em podría estendre moltíssim en les causes de tot plegat… però només en faré un apunt ja que el que m’interessa de veritat és dir quatre coses sobre el futur, perquè tot i que negre durant un temps, hi ha futur per a un cert periodisme. Ja feia temps, abans del maleït 2007, que es veia a venir que el sistema –parlo del periodístic- no funcionava. No s’estaven fent els deures. Només uns quants professionals començaven a entrar de ple en el món digital amb l’esperança que l’arribada es retardés el suficient per a què afectès a la generació següent i no a la seva. I les empreses vivien en un altre món: el dels anuncis de pisos i l’especulació amb els beneficis. Cap espurna de senderi. Aquesta realitat, agreujada, en els darrers anys, per la institucionalització de les notícies –servides amb foto i tall de veu inclòs per l’agència de comunicació de torn- va coincidir amb aquesta crisi económica brutal. De fet, amb aquest canvi de model econòmic i productiu, però aquest és un altre tema. I aquí estem. Els periodistas, perduts, i les empreses recuperant els models del segle XIX.

Però hi ha futur, hi ha futur pel periodisme ben fet. La crisi és oportunitat, sempre. Per, perdoneu el tòpic, reinventar-se. Segurament passarem moments encara pitjors en què semblarà que el periodisme i la pluralitat hauran desaparegut, però el seu paper de control dels poders polítics i econòmics és tant important en una societat democrática, que repareixerà. Segur.

Fa 20 anys que em dedico professionalment al sector de la premsa escrita. I des d’aquesta experiència crec que, en  primer lloc, cal enterrar aquell concepte que potser va ser real en algun moment de la història però que ara és, simplement, absurd: que som un mitjà de comunicació de masses. No. Som un mitjà de comunicació per a minories. La supervivència dels diaris en paper no pot estar vinculada pas a una publicitat que no tornarà mai al mateix nivell d’abans de la crisi. Cal basar-se en un públic absolutament fidelitzat que será capaç de pagar, fins i tot, més del que paga ara, però per un diari de qualitat. I potser no de periodicitat diària.

I aquí, a la qualitat, s’hi arriba tornant als orígens: cal més feina de carrer, calen més cronistes, més periodistes que interpretin les notícies enlloc d’explicar-les i prou. Cal anar més enllà. La institucionalització de la informació ha provocat un altre efecte pervers: la uniformització de la informació. Quantes notícies diferents hi ha a les portades dels diaris d’àmbit nacional? Ben poques… I pitjor encara, moltes vegades, la diferència té matisos simplement ideològics i no pas periodístics. Calen més temes propis, més sortir de la redacció a buscar la notícia i menys esperar que arribi per l’e-mail o es doni –d’aquella manera- en una roda de premsa. Els periodistas hem de fer un sa exercici d’autocrítica.

Ara, aquesta fórmula té altre component fonamental, l’empresa. Les empreses han de facilitar aquesta opció. Treballar així  és més car que fer un copiar/enganxar d’un comunicat oficial. Pots tenir periodistas tres, quatre, vuit dies sense publicar treballant una notícia. Però será la noticia que espera el teu lector, la que et diferenciarà. I l’empresa ha de saber que amb les actuals polítiques laborals que duen a terme –fer fora els periodistes veterans per contractar-ne de joves a meitat de preu- estan llastrant una de les posibles sortides de la crisi que tenen els seus mitjans.

Actualment, però, una capçalera en paper no pot existir sense la seva referència a internet. Cert. Però també ho és que és un món encara desconegut i, sobretot, que no genera beneficis. Què s’ha de fer en aquest món? Ningú es posa d’acord però sembla que hi ha unes idees bàsiques clares. Hi ha d’haver un bon on-line en què hi hagi la informació més immediata, la que, majoritàriament, l’edició en paper no ha de reproduir. Diuen que això no dóna beneficis, però hi ha qui ja comença a veure-ho clar. I hi ha d’haver serveis de pagament. El diari de paper en format pdf, una evolució audiovisual del diari amb contingut afegit, articles d’opinió dels temes d’actualitat diferents dels de l’edició en paper, monogràfics audiovisuals –fotografies, grafismes, videos, podcasts, etcétera-, links a altres mitjans (opció sobretot en el cas dels diaris locals, que podrien treballar en xarxa)… Hi ha multitud de propostes i, de ben segur, caldrà un max-mix de totes per tirar endavant.

Però jo m’atreveixo a defensar-ne una altra, que té mala premsa: el micropagament. Pagar una petita –ridícula gairebé- quantitat de diners per llegar parts del diari. D’acord, una subscripció digital –els sistemes Premium- et dóna dret a llegir tot el diari. Però això és només la traslació literal de la subscripció en paper i és prou evident que el lector de paper no comparteix cap característica amb el d’internet. Aquest va d’aquí enllà enllaçant sense parar. Per a què vol una subscripció sencera, més enllà de raons sentimentals o polítiques? De ben segur que n’hi haurà i, de fet, ja hi ha diaris que han arribat a uns bon números amb aquesta política. Però, posats a parlar de tot, el micropagament és una altra font de finançament. Hi ha qui defensa que gestionar-ho surt tant car que no val la pena. Ho dubto. Si funciona amb els videojocs o la música, perquè no amb els continguts d’un diari? La generalització de les tablets i els smartphones només fan que afavorir aquesta opció. Ara, això si, s’ha de fugir, també aquí, de la homogeneització de la informació. Les notícies que tothom dóna no es poden fer pagar més enllà de dins la subscripció. I aquí també tenen camí per recórrer els diaris locals i comarcals, i més ara que no tindran competència pública… I encara hi ha més coses a treballar. Es pot, per exemple, arribar a un acord amb un articulista  per a que escrigui articles específics per al web, articles, però, de pagament. Una part del micropagament seria per a l’articulista i una part per a l’empresa. No funcionaria? No ho sabem perquè no estem provant res… La crisi económica fa que tot, en el sector periodístic, funcioni al ralentí… i així serà difícil sortir-se’n.

Joan Rueda

Periodista. Redactor en Cap de la secció de Catalunya del diari El Punt Avui
@Joan­­_Rueda | Facebook |