Reflexions sobre periodisme, comunicació i cultura

Només set empreses de l’IBEX 35* informen a la home del seu web en quines xarxes socials estan presents. Deu ser que volen amagar-ho? Potser no volen que ningú visiti els seus perfils? O potser prefereixen dependre de Google per tal que els seus clients les trobin a Facebook?

És una dada ben curiosa, especialment si tenim en compte que cada vegada és més habitual que les empreses incloguin les icones socials als seus anuncis. Per què als anuncis sí i a casa seva no? Perquè, de fet, el lloc web és casa nostra, parlant en clau digital: és allà on tenim el control total del que es publica, cosa que no passa enlloc més a la Xarxa.

Vaig descobrir aquesta dada mentre feia la investigació per al treball final del màster en Societat de la Informació i el Coneixement de la Universitat Oberta de Catalunya, que fa uns dies vaig presentar al BCN Meeting: Social e-xperiences. D’entrada, el treball analitza com fan servir les empreses espanyoles els mitjans socials com a eina de comunicació externa. Amb aquest objectiu vaig estar observant, durant gairebé cinc mesos, l’ús que en fan les empreses de l’IBEX 35: quines plataformes fan servir, què publiquen en cadascuna, si admeten comentaris i si en reben, quin és el to de les converses…

Algunes dades que es desprenen d’aquesta anàlisi:

• Set de cada deu empreses de l’IBEX 35 fan servir els mitjans socials.

• La xarxa més utilitzada és LinkedIn (74,3%), seguida de Facebook (48,6%), Twitter (40%), i de YouTube i els blocs (un 37,1% en tots dos casos). Slideshare i Flickr només les fan servir un 11,4% de les empreses.

• Facebook és una de les xarxes socials on es produeix més interacció entre l’empresa i els seus seguidors.

• A Twitter existeixen comptes no oficials d’algunes empreses. Això és un toc d’atenció per a les companyies: si vosaltres no hi sou, potser un altre suplantarà la vostra marca.

• No s’ha detectat cap empresa que tingui sincronitzada de forma automàtica l’actualització a totes les xarxes socials. Això mostra l’interès per adaptar-se a cada plataforma.

A partir d’aquí, podem fer algunes recomanacions per a les empreses:

• Treu profit de la presència als mitjans socials. Si la teva empresa té bloc o és a Twitter o a qualsevol altra xarxa social, indica-ho a la home del teu web. És molt probable que això et porti alguna visita als perfils socials.

• Adapta el contingut a cada xarxa social. Evita sincronitzar les actualitzacions a totes les xarxes socials. Millor que no apareguin “RT” a Facebook ni que a totes les xarxes es digui exactament el mateix. Si es tenen ben clars els objectius que es persegueixen a cada plataforma serà més fàcil saber què dir a cada lloc i com dir-ho.

• Si tu no parles, altres ho faran per tu. No és obligatori que siguis a totes les xarxes socials, però reserva la teva marca a totes les plataformes possibles. Mai saps si en el futur hi voldràs ser i, a més, així evites que un altre et suplanti.

• Conversa, respon, interactua. Si has decidit fer servir els mitjans socials, fes-ho bé. Recorda que no es tracta de mitjans unidireccionals sinó d’un lloc on interactuar. Intenta fomentar la participació i no oblidis respondre quan algú s’adreci a tu, ja sigui a través d’un comentari al bloc o d’una menció a Twitter o Facebook.

*  S’han analitzat les empreses que formaven part de l’IBEX 35 a 13 de novembre de 2011.

__

Cristina Aced, consultora de comunicació corporativa i digital | @blogocorp | Bloc | Facebook

>> Altres articles de l’autora:

Gestionar la reputació en tres passos: escoltar, conversar, mesurar

Cal que gestioni la meva reputació?

CV digital: La xarxa és la millor carta de presentació

Per què serveixen els hashtags de Twitter?

Periodistes, no posem barreres al nostre futur!

Periodistes, no posem barreres al nostre futur!

I tu… quan dorms? Quant de temps cal per tenir actualitzades totes aquestes eines?

Aquestes preguntes, o d’altres molt semblants, apareixen sovint arribat un moment determinat dels meus cursos (em refereixo a aquells en els quals fem una panoràmica del que hi ha disponible en mitjans socials d’internet, sovint pensant en la difusió i visibilitat de les empreses).

Hi ha dues respostes que tenen a veure amb la meva feina:

• Treballo aconsellant a les empreses sobre la seva presència a Internet. Per tant, he de conèixer un ventall prou ampli del que hi ha disponible per poder mostrar-ne la selecció que sigui adient a cada cas.
• La difusió de la meva activitat es produeix en gran mesura als mateixos canals sobre els que treballo. Inevitablement això comporta un ús més intensiu que el de la mitja.

Però dit això, la resposta més pertinent per a les persones que em fan aquesta pregunta és la següent: cal conèixer el que hi ha disponible, però no necessàriament per utilitzar-ho.

El pas a les eines hauria de ser un dels darrers que qualsevol empresa hauria de fer quan es tracta de difusió a Internet, ja que en cas contrari s’arrisca a esmerçar esforços inútils en plataformes de les que potser no rebrà cap retorn. El primer pas, sempre, ha de ser reflexionar.

D’entrada, què es vol aconseguir? Podria ser per exemple fer vendes directes, notorietat de marca que porti les vendes de manera indirecta, etc. Sigui el que sigui, amb això definit podrem establir quins són els objectius concrets, quantificables de manera inequívoca i per tant subjectes a avaluació.

Següent pas: a qui ens dirigim? Podem establir clarament el perfil o perfils dels nostres destinataris? Això és crític en la definició de la nostra presència a Internet, ja que una vegada identificats els destinataris haurem de jugar a ser ells: quines són les seves necessitats? Més concretament, què necessiten rebre a la xarxa en relació amb el que nosaltres els volem oferir? Quines plataformes utilitzen i de quina manera? Quines possibilitats tenim nosaltres de participar en aquestes plataformes, d’integrar-nos en la seva vida a Internet, de relacionar-nos amb ells per oferir-los aquell valor que ens permetrà acabar assolint els nostres objectius?

No és un procés senzill, però és necessari i ens portarà a saber quines són les plataformes on és aconsellable que participem (i també el tipus de participació a desenvolupar en cadascuna d’elles). A partir d’aquí ja podrem definir la nostra presència, tant a nivell estratègic com tàctic. I en aquest nivell tàctic hi haurà moltes tasques a fer, molts missatges a publicar, moltes fotografies a compartir, etc.

Dels anteriors, caldrà identificar quins són aquells continguts que podem replicar a diversos espais.  Jo no sóc partidari de publicar-ho tot a tot arreu per sistema, perquè cada plataforma té un llenguatge, un tipus de persistència dels missatges, fins i tot un públic diferent. Però tot i així segurament hi haurà elements que sí seran susceptibles de replicació directa, i amb aquests hem de fer el possible per aconseguir el màxim d’automatització (hi ha força eines disponibles per fer aquestes tasques).

La resta és el que haurem de fer manualment i, per tant, ara sí que tindrem resposta a la pregunta inicial: quant de temps necessito per a fer tot això? Comparem-ho amb les possibilitats que tinguem a nivell econòmic, de persones i d’organització, acabem d’ajustar, i… ja podem anar tirant!

__

Javier Leiva Aguilera és consultor independent, formador i conferenciant en matèria de reputació online, dinamització de comunitats virtuals i presència a la xarxa de les organitzacions. Autor del llibre Gestión de la reputación online.

Blog: http://www.javierleiva.info

Twitter: @javierleiva

Tags: reputació online

>> Altres articles de l’autor:

Proactivitat en les cerques per a guanyar clients i millorar la nostra reputació online

Queden molt lluny aquells anys setanta, quan la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) va ser pionera en els estudis universitaris en Ciències de la Informació a Catalunya (1971-1972). Ha plogut molt des de llavors: nous centres que imparteixen estudis (fins a 17), nous plans d’estudi (Periodisme, Comunicació Audiovisual, Publicitat i Relacions Públiques) i, sobretot, nous escenaris que ens marquen dinàmiques de futur per aquells qui ens dediquem a la docència i gestió universitària.

Des de l’òptica dels futurs graduats, les xifres són força preocupants: per una banda, per les retallades que s’han fet a les estructures que han sostingut, des de la transició, l’Espai Català de Comunicació (a la CCMA, a l’ACN o als mitjans endegats per les diputacions) –vegeu el monogràfic de l’Observatori de Polítiques de Comunicació (OPC) i Escacc, coordinat per Maribel Fernández Alonso–; per altra banda, per les xifres d’atur que hi ha al sector. Tant sols en el món del periodisme, l’Informe anual de la profesión periodística que edita l’Asociación de la Prensa de Madrid, informa que el 2011 hi havia 2.171 periodistes aturats als Països Catalans, xifra que s’havia triplicat en tres anys.

Però, davant del pessimisme, l’acadèmia també és i ha estat un laboratori d’idees. Les xifres de matriculats indiquen que els estudis en comunicació continuen sent atractius pels estudiants –hi ha un component vocacional que no es pot canviar– i aquestes ganes amb què la majoria d’alumnes comencen el primer curs de la carrera també són les que els fan plantejar nous reptes professionals –moltes vegades des de l’emprenedoria i l’autoocupació– per a tirar endavant. En són exemples, els diaris digitals concebuts a la UVic DelCamp.cat o Marcaje Individual. Emprenedoria: aquest és un dels grans reptes (i possibilitats) dels nostres graduats. Avui per avui, la formació multidisciplinar dels estudiants en comunicació els posa en una situació clarament privilegiada perquè puguin plantejar els seus propis negocis o projectes professionals dins d’aquest mercat laboral tant agressiu, agitat i imprevisible.

Igualment, aquest component multidisciplinar dels estudis –el curs vinent entronitzat, per posar alguns exemples, amb els graus de Màrqueting i Comunicació Empresarial o el de Multimèdia– ha permès el reciclatge o aparició de nous perfils professionals (community managers, content curators…) que s’obren a altres empreses que no són, estrictament, del sector de la comunicació. De fet, la integració dels estudis de comunicació amb els d’economia i empresa és, al meu entendre, una necessitat ja i no pas una recomanació –com ho semblava en els antics plans d’estudi, on les assignatures d’Empresa i, sobretot, de Comunicació Corporativa es presentaven d’una forma molt superficial.

Així doncs, encara que des de fora és fàcil desanimar als futurs comunicadors, la realitat que vivim a dins de les universitats ens fa pensar que hi ha llum al final del túnel. Crec que, en part, és la universitat –que ha de viure, necessàriament i permanentment, en contacte amb els professionals– la que ha de liderar els nous reptes de futur en el sector de la comunicació i plantejar sortides enginyoses de la crisi que mantinguin viu l’esperit, la vocació i l’enginy amb què arriben els nous estudiants de primer.

–

Xavier Ginesta. Periodista i coordinador de Periodisme de la Universitat de Vic | @xavierginesta

Una de les meves primeres feines en el món de la comunicació va ser organitzar viatges de premsa. Era i és el que s’anomena Fam trips. L’objectiu era seduir als periodistes de turisme amb més tirada a parlar d’un indret concret. Hotels pagats, els millors restaurants, tractes exquisits, a canvi d’una publicació, normalment en forma de reportatge, en el seu mitjà.

Un cop el viatge havia acabat, passaven mesos fins a tornar a rebre notícies del periodista. Una trucada, dues, fins i tot tres, reclamant la peça, però no hi havia manera. Al cap de dos mesos, t’arribava un exemplar amb un meravellós reportatge a tot color. Objectiu complert.

Han passat vuit o nou anys. Internet s’ha convertit en un mitjà de comunicació tant o més important que els de tota la vida. Han aparegut els blogs i les xarxes socials. Unes eines que han permès que els Fam trips de tota la vida, esdevinguin blogtrips. El Patronat de Turisme Costa Brava Girona ha entès aquest canvi. Durant el mes de maig han organitzat dues trobades internacionals amb blocaires de referència. El primer, centrat  en cultura i natura, va generar en només cinc dies d’activitat 1.990 piulades que van arribar a 551.517 persones, a través de 12.730.116 impressions totals. Unes xifres, immediates i reals, que posen de manifest la importància de les xarxes socials com a generadores de contingut.

És evident que els participants no eren novells en la comunicació 2.0. Es tractava  d’opinadors i prescriptors turístics de referència a internet com la canadenca Janice Waugh, gestora del portal Solo Traveler i l’alemany Melvin Boecher, amb més de 76.000 seguidors a Twitter. També es va comptar amb la presència de l’holandès Keith Jenkins, que publica continguts de luxe al portal Velvet Escape i té més de 12.000 seguidors a Twitter.

Posteriorment, del 28 de maig a l’1 de juny es va realitzar el segon blogtrip temàtic, centrat en aquesta ocasió, a donar a conèixer les excel·lències de la cuina gironina. Hi havia prescriptors i opinadors com el britànic Ryan King, que té el portal de gastronomia FineDiningLovers, i la nord-americana Rachelle Lucas, amb 40.000 seguidors a Twitter i gestora del web de food & travel, TheTravelBite. També es va comptar amb la presència del nord-americà Michael Hodson, que escriu al portal GoSeeWrite. Aquesta segona acció promocional va registrar 2.264 piulades que van arribar a 1.100.000 persones, a través de 13.848.600 impressions totals. A més, s’ha utilitzat l’etiqueta #InCostaBrava per seguir tota l’actualitat al minut dels dos blogtrips. Una etiqueta que encara segueix activa.

En definitiva, ha estat una acció que no ha arribat als quinze dies i que s’ha tancat amb unes xifres espectaculars: 26 milions d’impressions a les xarxes socials.

Els responsables de comunicació del Patronat no hauran de trucar els blocaires cada dos per tres per saber l’estat de la publicació. La feina està feta des del primer dia, i els resultats salten a la vista. Enhorabona.

__

Marc Morató
Periodista
@marcmorato
bloc

>> Altres articles de l’autor:

Pinterest: la xarxa que desperta interès als mitjans

Les notes donen pas a les piulades

Posa una @ a la teva vida

Quan es parla de gestió de la reputació online, i més concretament de monitorització d’informació lligada a aquest procés, sovint es fa només pensant en les crítiques negatives que podem rebre i en la manera com ens podem enfrontar a elles. Però menys vegades es pensa en el tema des del punt de vista de la proactivitat, de la preparació del terreny amb vistes al moment exacte en què algú necessitarà el producte o servei que estem oferint al mercat.

Hem de tenir en compte que, per molt que ens preocupi (i ens ha de preocupar) el que les persones troben quan cerquen informació sobre nosaltres, és molt possible que la major part de la gent que ens pot necessitar cerqui coses com les que oferim, i no a nosaltres específicament (és a dir, pel nostre nom).

Sobre aquest tema, a les meves classes m’agrada utilitzar com a exemple una situació real que va ocórrer justament a un curs a Granollers. Era el penúltim dia de classe i els alumnes van proposar anar a sopar junts en acabar la següent sessió, que seria la darrera. Aleshores va sorgir la necessitat de triar el restaurant on aniríem a sopar i hi havia diverses alternatives, però cap d’elles massa clara. Jo vaig proposar enviar un missatge a Twitter dient que buscàvem restaurant per sopar un grup d’unes 20 persones: si algú ens recomanava un lloc, hi aniríem; si el missatge no rebia resposta, aleshores aniríem a algun altre lloc que els alumnes decidirien durant els dies que quedaven per a la data. El resultat va ser aquest darrer: cap resposta a Twitter i, per tant, decisió directa del grup.

Tots els propietaris de restaurants a Granollers aquell dia van tenir una magnífica oportunitat per al seu negoci: omplir una taula de 20 persones un vespre entre setmana. En canvi, cap d’ells la va aprofitar perquè no va estar prou al cas. Cap restaurador de Granollers ha tingut en compte el temps real en la seva estratègia de monitorització (en cas que en tingui)!

La solució hagués estat fàcil. Si parlem de temps real, això avui en dia és en gran part Twitter. Així que només calia tenir-hi habilitada una cerca com alguna de les següents:

• restaurant granollers

• restaurant geocode:41.608079,2.287645,2km

La primera cerca les dues paraules juntes al mateix missatge, mentre que la segona cerca missatges geolocalitzats en un radi de 2 kilòmetres del centre de Granollers amb la paraula “restaurant”.

Amb una cerca com les anteriors, qualsevol propietari de restaurant hagués conegut la nostra necessitat i podria simplement haver dit: “veniu a casa!” I nosaltres hi hauríem anat. Per a ell hagués estat bo a curt termini, pel negoci directe, però també a mig i llarg termini perquè els que participàvem al curs hauríem esbandit convenientment la bona tasca en la cerca de clients (som un tipus de client que utilitza de manera intensiva la Internet social!). Aquesta acció, finalment, hagués repercutit positivament en allò primer que deia: el que surt quan algú sí que cerca específicament sobre el nostre nom.

–

Javier Leiva Aguilera és consultor independent, formador i conferenciant en matèria de reputació online, dinamització de comunitats virtuals i presència a la xarxa de les organitzacions. Autor del llibre Gestión de la reputación online.

Blog: http://www.javierleiva.info

Twitter: @javierleiva