Reflexions sobre periodisme, comunicació i cultura

uWhisp es una eina (plugin) gratuïta que hem desenvolupat entre quatre companys de la facultat d’informàtica de la UPC i que vam llançar el passat mes de febrer, amb l’objectiu de traslladar la veu a les xarxes socials.

Com podem fer servir uWhisp?

T’imagines felicitar l’aniversari cantant directament al Facebook del teu millor amic? O cantar un gol de Messi per a tots els teus seguidors de Twitter des del menjador de casa teva?

Molt fàcil, només cal anar al web de uWhisp, descarregar i instal·lar l’aplicació al nostre equip i el navegador predeterminat ens permetrà escoltar i fer gravacions d’àudio a qualsevol web a través d’un simple micròfon. La gran novetat d’aquest plugin respecte aplicacions similars és la facilitat amb la que integrem aquesta nova funcionalitat. Un cop tenim el plugin instal·lat podrem observar com s’integra d’una manera “nativa” dins de qualsevol capsa de text de Facebook o Twitter.

Quant realitzem una gravació, veurem que uWhisp ha afegit un enllaç a la capsa de text, i en el moment que ho publiquem es convertirà en un reproductor per tal de que tots els nostres amics o seguidors ho puguin veure, escoltar i compartir!

A qui ens dirigim?

Des de uWhisp entenem que els nostres clients potencials són tots aquells perfils generadors de contingut que volen difondre la seva informació a qualsevol web, principalment a les xarxes socials, d’una manera tan personalitzada com la pròpia veu.

Amb uWhisp això ja es possible, però l’objectiu que volem aconseguir és que els nostres clients puguin monetitzar tot el contingut que publiquen a la xarxa, mitjançant el propi reproductor personalitzat o amb breus falques publicitàries incorporades als missatges.

On som i cap on anem?

Actualment uWhisp té presència a més de 90 països, malgrat que de moment només tenim clients nacionals com són el Grup Godó (RAC1, RAC105, MundoDeportivo, LaVanguardia i 8tv), el Grup Flaix (FlaixFM i FlaixBac) o l’Ajuntament de Barcelona. La nostra intenció es expandir-nos internacionalment i és aquí on centrarem gran part dels nostre esforç aquest any 2012.

Com a empresa, uWhisp hem rebut una inversió inicial de 132.000€ en una primera ronda de finançament per part d’ENISA (Empresa Nacional de Innovación S.A.) i inversors privats.

Esperem que ben aviat es sumin més clients i públic per a fer créixer i donar difusió al nostre projecte uWhisp! Comptem amb vosaltres!

(exemple d’un whisp de RAC105 en el facebook)

(Exemple de un whisp de RAC1 al twitter)

Aquí podràs trobar tots els whisps que es facin a Twitter.

Més info

–

Joan Casas Cervero, Co-Fundador i CEO de uWhisp | @joancasasc

Segurament a simple vista no serà l’article més original, ni el primer. N’hi ha molts que parlen de Pinterest, de les seves virtuts, de les seves possibilitats i també dels seus defectes. A hores d’ara molts dels que us interessen les xarxes socials i les noves tecnologies ja estareu al cas del fenomen Pinterest. Per als que no, es tracta d’una nova xarxa on pots emmagatzemar tot allò que t’agrada, ja siguin vídeos o fotografies. Es pot ordenar segons els teus gustos. Viatges que t’agradaria fer, plats que t’apassionen o peces de roba que tard o d’hora han de formar part del teu fons d’armari. Si hi entreu, veureu tot el seu potencial. La veritat és que enganxa.

Pinterest ha saltat a la fama en el moment que la revista TIME l’ha qualificat com un dels millors 50 llocs web del 2011. Ara ha explotat, però els seus orígens es remunten al 2009, l’any de la seva fundació. Al març del 2010 tenia una fase beta, i no ha estat fins fa tres mesos que el volum d’usuaris ha explotat. Es calcula que cada més s’hi sumen més d’11 milions de persones.

Ara bé, per què he decidit escriure aquestes ratlles sobre Pinterest? Doncs perquè ja són força mitjans de comunicació els que han pujat al carro de la xarxa social de moda. La revista TIME hi publica les seves portades, el Wall Street Journal va cobrir la setmana de la moda i les seves fotografies les publicaven a Pinterest. La CNN hi aporta molt contingut audiovisual i el poderós Huffingnton Post també hi ha obert un compte.

És evident que la novetat ha despertat l’interès dels grans mitjans de comunicació. Tot i així, la presència mediàtica espanyola és escassa. Hi tenen presència Antena 3, Onda cero i RTVE. I quan dic presència, ho dic amb tota la intenció, ja que fins a dia d’avui no s’ha demostrat, ni se sap si els mitjans de comunicació han de tenir o no, presència en aquesta xarxa. A Catalunya, passa el mateix. TV3 hi ha posat un peu. Va inaugurar la seva presència a la xarxa durant la cerimònia dels Oscar i de moment, la seva activitat és mínima.

Tenir un perfil a Pinterest demostra modernitat. Estar a la última i al cas de les noves tendències. Estarem atents. Segur que ningú es voldrà quedar fora. N’arribaran més. Només quedarà per comprovar quins beneficis els aporta. Trànsit? Diners? Publicitat? Tot està per veure!

–

Marc Morató (@marcmorato, bloc)

Tradicionalment, els ciutadans que volien adreçar-se als mitjans de comunicació tenien un grapat de vies i poca cosa més: les cartes al director, una trucada a l’emissora, una invitació a participar amb un petit comentari… La veu del lector, de l’oient o de l’espectador podia tenir un espai predefinit al mitjà o no, però, en tots els casos, era una veu que havia de passar un filtre: ja fos a mans d’un editor o un director que n’aprovava la publicació, ja fos — en el cas d’un directe — a mans d’un realitzador o un director que manaven tallar l’emissió.

Des que tenim el Web i, sobretot, des que tenim els anomenats mitjans socials, això ha deixat de ser així. I no és així en dos plans ben diferents. Primer, perquè ja no depèn d’un editor, realitzador o director que l’opinió d’un ciutadà vegi la llum. Segon, perquè ja no cal la plataforma institucional del mitjà per a fer-ho (el diari, el programa de ràdio o de televisió), sinó que el missatge te infinitud de plataformes per a ser difós.

L’anàlisi d’aquesta revolució, però, ha tingut sovint una aproximació des del punt de vista del contingut. Així, es parla de periodisme ciutadà (un terme controvertit, d’altra banda) i de com les persones a peu de carrer poden esdevenir cronistes d’allò que passa davant dels seus ulls. Tanmateix, es troba a faltar el punt de vista del continent: què estan fent els ciutadans amb aquestes eines en relació a les institucions, als mitjans de comunicació?

Molts, si no tots, els mitjans de comunicació han obert ja, dins les seves plataformes corporatives, canals de comunicació entre el ciutadà i la institució. Aquests canals solen tenir dos vessants: o bé acompanyen la notícia, en forma de comentaris o una bústia específica per a una determinada peça (del tipus “corregeix la notícia”) o bé en un espai desvinculat de la peça i més associat a la capçalera, normalment en l’espai institucional a una xarxa social.

Uns i altres no deixen de ser, però, la reencarnació digital (suposant que la Xarxa sigui un lloc d’éssers corporis) d’aquelles cartes al lector o trucades a l’emissora que esmentàvem abans.

Resulten, per independents i espontànies més interessants aquelles participacions que tenen lloc fora dels espais institucionals, però apel·lant directament a les institucions i a allò que fan, sense entrar en el comentari centrat en la notícia.

Un primer exercici d’aquest tipus és la crítica al mitjà en allò que es refereix a la forma. Més enllà de la crítica fàcil sobre continguts poc acurats o les (als ulls de qui escriu) cada cop més presents errades ortogràfiques, hi ha crítiques a les formes dels mitjans que van al moll de l’os, a l’essència del periodisme. Un exemple n’és el professor Josu Mezo de la Universidad de Castilla-La Mancha que, des de fa prop de vuit anys, manté Malaprensa, un blog (i un linkblog) que fa una revisió constructiva i a fons d’algunes errades garrafals que van apareixent als mitjans.

Un altre exercici pertany a l’àmbit del fons o la política de la informació, de la política comunicativa que, de forma explícita o implícita, volent o sense adonar-se’n, segueixen els mitjans. Un exemple d’aquesta pràctica és la del periodista Roger Vilalta, que al seu blog fa una anàlisi dels perquès i perquè nos del tractament de determinades qüestions als mitjans de comunicació.

Un últim tipus d’exercici, i potser el més interessant per la seva naturalesa emergent i distribuïda, és el que tot d’una acapara el debat virtual en motiu d’una determinada actuació d’un mitjà. Dos casos que ràpidament em vénen al cap és la cobertura per part d’Antena 3 i corresponent “descobertura” per part de TVC — ambdues emetent en directe en aquell moment — del desallotjament dels indignats el 27 de maig de 2011 a la Plaça Catalunya de Barcelona, o el poc menys que anecdòtic seguiment de la majoria de mitjans de la manifestació, el 9 de juliol del mateix any, de l’aniversari de la manifestación del 10 de juliol de 2010 per la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut de Catalunya. En ambdues ocasions, Twitter bullia d’indignació en temps real per la impassibilitat de Josep Cuní, en el primer cas, o del 3×24, en el segon: mitjans públics que hom esperava que fossin testimonis i cronistes dels ciudatans.

En els tres exercicis presentats — i molt especialment en el tercer — podem aventurar-nos a afirmar que el que mou a les persones a comentar sobre els mitjans no és l’afany destructiu — com en alguns fòrums o pàgines o peces informatives —, ni tampoc una supèrbia alliçonadora — com és també habitual trobar en les xarxes més instantànies —, sinó una genuïna preocupació per la salut del quart poder.

No és segurament arriscat pensar que molts d’aquests comentaris no es fan des de la posició del consumidor, sinó des de la posició del ciutadà. El ciutadà que, immers en una greu crisi econòmica i, sobretot, democràtica, veu defallir les forces d’aquells que es van erigir en els vigilats legítims del poder. Mentre molts professionals tendeixen a mirar des de la distància la crítica, a rebutjar-la per intrusista, a respondre-la a la defensiva, m’agrada pensar que, precisament, s’està donant l’esquena a l’últim aliat que li queda als mitjans: aquell ciutadà que creu que el Periodisme, amb majúscules, té encara una funció social.

És per això que alguns entomen la responsabilitat de vigilar el vigilant, de configurar-se en un cinquè poder que ajudi al quart a ocupar el lloc que li pertoca. Un lloc que no és a les juntes d’accionistes, sinó a les àgores de la polis.

Ismael Peña-López

Professor de la Universitat Oberta de Catalunya especialitzat en la Societat de la Informació

http://ictlogy.net

Facebook no és només la xarxa social més gran del món, actualment ja hi som més de 800 milions d’habitants del planeta. Darrera d’ella hi ha el més interessant del que significa: un gran negoci mundial de publicitat,  la seva possible sortida a Borsa aquest 2012 i socialment, el que han significat les revolucions socials, donant poder a la veu del ciutadà anònim. La revista TIME, fa pocs mesos,  premiava a la seva portada la veu dels manifestants a molts països del món, molts d’ells es van aglutinar gràcies a aquesta xarxa.

Aquesta eina, com la resta de xarxes socials, ha canviat per sempre tres elements claus: la manera de relacionar-nos, d’entretenir-nos i d’entendre la nova publicitat.  Per què el seu èxit? Primer la seva gratuïtat, des del seu  inici va ser un espai web gratuït que, sense saber el que passaria, es va expandir i va començar a connectar a milions de persones i totes les accions que se’n desprenen d’elles. Aquesta xarxa ha revolucionat el concepte de la comunicació social en més de 70 idiomes i ens agradi o no,  ha estat el fenomen social més gran i important dels últims temps.  Com és lògic, té partidaris i detractors. Per exemple,  el president de iLike (lloc d’intercanvi de música) Hadi Partovi deia : “En la història de la computació, es va crear l’ordinador personal, després Windows, després la Web i ara la plataforma Facebook “. I  pel que fa –els seus detractors- per exemple José Steinsleger, un periodista argentí diu que : “Al ciberespai hi ha xarxes i … teranyines. Internet és una xarxa (de xarxes), i Facebook una teranyina (de persones)”. Internet vincula, Facebook captura. “Totalment d’acord amb la seva reflexió.

Hi ha opinions diverses,  però gairebé avui en dia naixem a Facebook, on es pengen fotografies, fins i tot moltes vegades veiem els nadons dels nostres amics per aquesta xarxa abans que a la realitat i també morim a Facebook, per això la importància de decidir que farem amb el nostre patrimoni digital. Fins ara, una qüestió amb poc debat entre la nostra societat.

El que queda clar però, avui en dia, és que aquest espai web gratuït creat inicialment per a la comunicació social dels estudiants de Harvard, s’ha expandit per tot el món. Mark Zuckerberg es va convertir en un estudiant de la Universitat de Harvard, que quan estava a l’institut, el 2002, va crear un programa d’ordinador que predeia els gustos musicals dels usuaris, basant-se en les cançons que havien estat reproduïdes per ells mateixos, i permetia als usuaris baixar aquest programa de forma gratuïta. Amb el temps, va evolucionar i ell va crear l’anomenat Facebook. Moltes companyies li van oferir diners per comprar-li la idea, però ell ho va rebutjar i finalment l’any 2004, Zuckerberg amb només 27 anys va ser el gran inventor. Aquest jove ara té una fortuna estimada de més de 6.900 milions de dòlars. Són poques les persones que, a la seva edat, s’han convertit en una de les persones més riques del món, han protagonitzat una pel·lícula taquillera amb 3 Òscars “La Xarxa Social” i han creat una eina que fan servir milions i milions de persones.

L’any 2010, Mark Zukerberg va ser nomenat persona de l’any per la revista Forbes i no és casualitat. La seva passió per la informàtica i la programació es va manifestar des dels 12 anys. I fa només 8 anys, que Mark, al costat del coordinador de Ciències de la computació de la Universitat i els seus companys de quart Eduardo Saverin, Dustin Moskovitz i Chris Hughes van protagonitzar la gran gesta: la major xarxa del món actual.

Facebook mou cada dia xifres increïbles. Cada 15 minuts, només cada 15 minuts! es comparteixen milions i milions d’informacions: 1 milió d’enllaços, s’envien més de 1,6 milions d’invitacions a esdeveniments, s’accepten gairebé 2 milions de sol·licituds d’amistat, s’envien 2,8 milions de missatges personals, s’etiqueten 1,4 Milions de fotografies, i es fan més de 10 milions de comentaris. Però, una de les dades que ens ha de preocupar, en els nostres canvis socials comunicatius és que: el 57% dels usuaris parla més sovint amb altres persones en aquesta xarxa social que a la vida real.

I a tot això, quan val l’anomenat Rei de Xarxes? Molt, moltíssim i de moment segueix sumant el seu valor. Els accionistes de Facebook calculen que la companyia podria sortir a borsa amb un valor d’entre 35.000 i 40.000 milions de dòlars. Altres analistes, en canvi, parlen de xifres de fins a 100.000 milions de dòlars. Fa poc, hem conegut que Facebook planeja sortir a Borsa entre l’abril i el juny del 2012, segons  The Wall Street Journal. Espera recaptar al voltant de 10.000 milions de dòlars (7.524.000 d’euros) amb una oferta pública de venda d’accions (OPV) de manera que la signatura es valoraria en més de 100 mil milions de dòlars.

A més a més, en els últims mesos, l‘activitat de contactes dins de les xarxes socials com Facebook s’ha transformat en una cosa fonamental per dur les anomenades revolucions socials: relacionar una gran quantitat de persones interessades en els mateixos objectius per a un benefici social.

I és que les xarxes de Facebook i Twitter, més enllà de poder ser utilitzades amb  fins d’oci i de mantenir-te comunicat amb un entorn de persones conegudes, també serveix com a mitjà de difusió d’informació que pot arribar a desencadenar canvis. Un exemple clar el vam tenir amb Egipte. No és casualitat que les autoritats, del ja deposat règim de Mubarak decidissin, després de les primeres baralles al carrer, bloquejar les xarxes de Facebook i Twitter. I és que de seguida és van veure desbordades per la increïble capacitat de mobilització de protesta a les xarxes socials. Facebook va ser utilitzat activament per organitzar les manifestacions a Egipte. Per exemple, un grup de Facebook anomenat “We Are All Khaled Said”, comptava amb actualitzacions cada minut amb les fotografies de la protesta. A Egipte, només a Facebook es van crear 32.000 grups i 14.000 pàgines per a l’intercanvi d’informació,  per enderrocar a Mubarak. Malgrat la censura i el tall del servei d’internet durant cinc dies, el número de usuaris de Facebook a Egipte es va disparar durant totes les revoltes.

Per tant, totes les xarxes socials no paren de connectar als ciutadans per a diverses causes: entreteniment o denúncies globals. Mark Zuckerberg afirmava en diferents entrevistes: “Jo vaig crear Facebook sense saber que estava creant una empresa. Jo vaig creure que feia una altra cosa”.

“Donar una veu a tots i donar el poder al poble fa que el sistema en general acabi en un lloc molt bo”.

De moment encara, en xifres, “El Rei de les Xarxes Socials” és Facebook. Però el futur és incert i ràpid al camp de Internet. Qui serà, amb el temps, el proper mag tecnològic?

Xantal Llavina
Periodista, directora del Programa Directe 4.0 a Ràdio 4 RNE

Actualment es fan tota mena d’anàlisis sobre els efectes de les xarxes socials a les organitzacions; totes molt interessants, francament. A mi particularment m’atrauen aquells que provoquen canvis en les institucions i en els hàbits de les persones.

En les organitzacions tradicionals, els recursos, procediments i processos se circumscriuen a una mecànica institucional on la participació dels professionals i dels clients/usuaris és minsa o absolutament inexistent. Per un costat, als treballadors se’ls consulta sobre algunes mesures de millores en processos de dalt a baix (comitès o grups de millora) o se’ls demana que aportin idees en una aplicació específica o a la intranet de manera esporàdica i puntual, sense que aquest procés d’aportació de coneixement estigui incardinat en l’operativa de l’organització o al seu propi ADN. Per un altre costat, l’atenció a l’usuari (o al ciutadà, en el cas de l’Administració) es vehicula a través dels protocols i canals establerts, els quals limiten en bona part dels casos la relació directa, la conversa que podria ajudar a contextualitzar i donar sentit a la consulta de l’usuari. El fet de respondre socialment per eines de xarxa comportaria un fort estalvi del cost d’aquesta comunicació ja que, en ser més pública la resposta o conversa, els usuaris podrien trobar el que buscaven i encara no havien preguntat o podrien ajudar-se els uns als altres fent recomanacions o aportant l’experiència dels que ja han viscut el que es consulta o demana.

Segurament, tant en el cas dels professionals interns com en el dels usuaris externs, hi ha una por cap a aquesta cultura corporativa democratitzadora del saber, més oberta, i també cap al cost que pot tenir la relació més peer-to-peer (d’igual a igual) que comporta.

Tanmateix, l’arribada d’aquesta nova dinàmica relacional porta implícita una embranzida que pot desbordar les persones i les institucions que la volen incorporar al seu si. El repte és aprofitar les eines de xarxa social per afegir valor als nostres serveis i/o trobar nous models de negoci a les nostres organitzacions. Caldrà que siguem molt eficaços per no frustrar les expectatives que hi estem dipositant: definir objectius en l’ús de cada eina i maldar per mesurar-ne l’activitat, la productivitat i l’impacte.

De tot això, de com impacten les xarxes en empreses i Administració, aportant-hi detalls que fan l’explicació més propera, en parlo en l’article “Collaborare humanum est”, que conforma el capítol 3 del llibre Treballa diferent. Xarxes corporatives i comunitats professionals, publicat pel Departament de Justícia (Generalitat de Catalunya) i presentat en la darrera Jornada anual del Programa Compartim.

Jordi Graells i Costa
Coordinador de Continguts i Innovació a la Generalitat de Catalunya (Departament de la Presidència), on promou l’ús de les xarxes socials, l’obertura de dades i sistemes d’informació relacionals