Reflexions sobre periodisme, comunicació i cultura

Tradicionalment, els ciutadans que volien adreçar-se als mitjans de comunicació tenien un grapat de vies i poca cosa més: les cartes al director, una trucada a l’emissora, una invitació a participar amb un petit comentari… La veu del lector, de l’oient o de l’espectador podia tenir un espai predefinit al mitjà o no, però, en tots els casos, era una veu que havia de passar un filtre: ja fos a mans d’un editor o un director que n’aprovava la publicació, ja fos — en el cas d’un directe — a mans d’un realitzador o un director que manaven tallar l’emissió.

Des que tenim el Web i, sobretot, des que tenim els anomenats mitjans socials, això ha deixat de ser així. I no és així en dos plans ben diferents. Primer, perquè ja no depèn d’un editor, realitzador o director que l’opinió d’un ciutadà vegi la llum. Segon, perquè ja no cal la plataforma institucional del mitjà per a fer-ho (el diari, el programa de ràdio o de televisió), sinó que el missatge te infinitud de plataformes per a ser difós.

L’anàlisi d’aquesta revolució, però, ha tingut sovint una aproximació des del punt de vista del contingut. Així, es parla de periodisme ciutadà (un terme controvertit, d’altra banda) i de com les persones a peu de carrer poden esdevenir cronistes d’allò que passa davant dels seus ulls. Tanmateix, es troba a faltar el punt de vista del continent: què estan fent els ciutadans amb aquestes eines en relació a les institucions, als mitjans de comunicació?

Molts, si no tots, els mitjans de comunicació han obert ja, dins les seves plataformes corporatives, canals de comunicació entre el ciutadà i la institució. Aquests canals solen tenir dos vessants: o bé acompanyen la notícia, en forma de comentaris o una bústia específica per a una determinada peça (del tipus “corregeix la notícia”) o bé en un espai desvinculat de la peça i més associat a la capçalera, normalment en l’espai institucional a una xarxa social.

Uns i altres no deixen de ser, però, la reencarnació digital (suposant que la Xarxa sigui un lloc d’éssers corporis) d’aquelles cartes al lector o trucades a l’emissora que esmentàvem abans.

Resulten, per independents i espontànies més interessants aquelles participacions que tenen lloc fora dels espais institucionals, però apel·lant directament a les institucions i a allò que fan, sense entrar en el comentari centrat en la notícia.

Un primer exercici d’aquest tipus és la crítica al mitjà en allò que es refereix a la forma. Més enllà de la crítica fàcil sobre continguts poc acurats o les (als ulls de qui escriu) cada cop més presents errades ortogràfiques, hi ha crítiques a les formes dels mitjans que van al moll de l’os, a l’essència del periodisme. Un exemple n’és el professor Josu Mezo de la Universidad de Castilla-La Mancha que, des de fa prop de vuit anys, manté Malaprensa, un blog (i un linkblog) que fa una revisió constructiva i a fons d’algunes errades garrafals que van apareixent als mitjans.

Un altre exercici pertany a l’àmbit del fons o la política de la informació, de la política comunicativa que, de forma explícita o implícita, volent o sense adonar-se’n, segueixen els mitjans. Un exemple d’aquesta pràctica és la del periodista Roger Vilalta, que al seu blog fa una anàlisi dels perquès i perquè nos del tractament de determinades qüestions als mitjans de comunicació.

Un últim tipus d’exercici, i potser el més interessant per la seva naturalesa emergent i distribuïda, és el que tot d’una acapara el debat virtual en motiu d’una determinada actuació d’un mitjà. Dos casos que ràpidament em vénen al cap és la cobertura per part d’Antena 3 i corresponent “descobertura” per part de TVC — ambdues emetent en directe en aquell moment — del desallotjament dels indignats el 27 de maig de 2011 a la Plaça Catalunya de Barcelona, o el poc menys que anecdòtic seguiment de la majoria de mitjans de la manifestació, el 9 de juliol del mateix any, de l’aniversari de la manifestación del 10 de juliol de 2010 per la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut de Catalunya. En ambdues ocasions, Twitter bullia d’indignació en temps real per la impassibilitat de Josep Cuní, en el primer cas, o del 3×24, en el segon: mitjans públics que hom esperava que fossin testimonis i cronistes dels ciudatans.

En els tres exercicis presentats — i molt especialment en el tercer — podem aventurar-nos a afirmar que el que mou a les persones a comentar sobre els mitjans no és l’afany destructiu — com en alguns fòrums o pàgines o peces informatives —, ni tampoc una supèrbia alliçonadora — com és també habitual trobar en les xarxes més instantànies —, sinó una genuïna preocupació per la salut del quart poder.

No és segurament arriscat pensar que molts d’aquests comentaris no es fan des de la posició del consumidor, sinó des de la posició del ciutadà. El ciutadà que, immers en una greu crisi econòmica i, sobretot, democràtica, veu defallir les forces d’aquells que es van erigir en els vigilats legítims del poder. Mentre molts professionals tendeixen a mirar des de la distància la crítica, a rebutjar-la per intrusista, a respondre-la a la defensiva, m’agrada pensar que, precisament, s’està donant l’esquena a l’últim aliat que li queda als mitjans: aquell ciutadà que creu que el Periodisme, amb majúscules, té encara una funció social.

És per això que alguns entomen la responsabilitat de vigilar el vigilant, de configurar-se en un cinquè poder que ajudi al quart a ocupar el lloc que li pertoca. Un lloc que no és a les juntes d’accionistes, sinó a les àgores de la polis.

Ismael Peña-López

Professor de la Universitat Oberta de Catalunya especialitzat en la Societat de la Informació

http://ictlogy.net

Facebook no és només la xarxa social més gran del món, actualment ja hi som més de 800 milions d’habitants del planeta. Darrera d’ella hi ha el més interessant del que significa: un gran negoci mundial de publicitat,  la seva possible sortida a Borsa aquest 2012 i socialment, el que han significat les revolucions socials, donant poder a la veu del ciutadà anònim. La revista TIME, fa pocs mesos,  premiava a la seva portada la veu dels manifestants a molts països del món, molts d’ells es van aglutinar gràcies a aquesta xarxa.

Aquesta eina, com la resta de xarxes socials, ha canviat per sempre tres elements claus: la manera de relacionar-nos, d’entretenir-nos i d’entendre la nova publicitat.  Per què el seu èxit? Primer la seva gratuïtat, des del seu  inici va ser un espai web gratuït que, sense saber el que passaria, es va expandir i va començar a connectar a milions de persones i totes les accions que se’n desprenen d’elles. Aquesta xarxa ha revolucionat el concepte de la comunicació social en més de 70 idiomes i ens agradi o no,  ha estat el fenomen social més gran i important dels últims temps.  Com és lògic, té partidaris i detractors. Per exemple,  el president de iLike (lloc d’intercanvi de música) Hadi Partovi deia : “En la història de la computació, es va crear l’ordinador personal, després Windows, després la Web i ara la plataforma Facebook “. I  pel que fa –els seus detractors- per exemple José Steinsleger, un periodista argentí diu que : “Al ciberespai hi ha xarxes i … teranyines. Internet és una xarxa (de xarxes), i Facebook una teranyina (de persones)”. Internet vincula, Facebook captura. “Totalment d’acord amb la seva reflexió.

Hi ha opinions diverses,  però gairebé avui en dia naixem a Facebook, on es pengen fotografies, fins i tot moltes vegades veiem els nadons dels nostres amics per aquesta xarxa abans que a la realitat i també morim a Facebook, per això la importància de decidir que farem amb el nostre patrimoni digital. Fins ara, una qüestió amb poc debat entre la nostra societat.

El que queda clar però, avui en dia, és que aquest espai web gratuït creat inicialment per a la comunicació social dels estudiants de Harvard, s’ha expandit per tot el món. Mark Zuckerberg es va convertir en un estudiant de la Universitat de Harvard, que quan estava a l’institut, el 2002, va crear un programa d’ordinador que predeia els gustos musicals dels usuaris, basant-se en les cançons que havien estat reproduïdes per ells mateixos, i permetia als usuaris baixar aquest programa de forma gratuïta. Amb el temps, va evolucionar i ell va crear l’anomenat Facebook. Moltes companyies li van oferir diners per comprar-li la idea, però ell ho va rebutjar i finalment l’any 2004, Zuckerberg amb només 27 anys va ser el gran inventor. Aquest jove ara té una fortuna estimada de més de 6.900 milions de dòlars. Són poques les persones que, a la seva edat, s’han convertit en una de les persones més riques del món, han protagonitzat una pel·lícula taquillera amb 3 Òscars “La Xarxa Social” i han creat una eina que fan servir milions i milions de persones.

L’any 2010, Mark Zukerberg va ser nomenat persona de l’any per la revista Forbes i no és casualitat. La seva passió per la informàtica i la programació es va manifestar des dels 12 anys. I fa només 8 anys, que Mark, al costat del coordinador de Ciències de la computació de la Universitat i els seus companys de quart Eduardo Saverin, Dustin Moskovitz i Chris Hughes van protagonitzar la gran gesta: la major xarxa del món actual.

Facebook mou cada dia xifres increïbles. Cada 15 minuts, només cada 15 minuts! es comparteixen milions i milions d’informacions: 1 milió d’enllaços, s’envien més de 1,6 milions d’invitacions a esdeveniments, s’accepten gairebé 2 milions de sol·licituds d’amistat, s’envien 2,8 milions de missatges personals, s’etiqueten 1,4 Milions de fotografies, i es fan més de 10 milions de comentaris. Però, una de les dades que ens ha de preocupar, en els nostres canvis socials comunicatius és que: el 57% dels usuaris parla més sovint amb altres persones en aquesta xarxa social que a la vida real.

I a tot això, quan val l’anomenat Rei de Xarxes? Molt, moltíssim i de moment segueix sumant el seu valor. Els accionistes de Facebook calculen que la companyia podria sortir a borsa amb un valor d’entre 35.000 i 40.000 milions de dòlars. Altres analistes, en canvi, parlen de xifres de fins a 100.000 milions de dòlars. Fa poc, hem conegut que Facebook planeja sortir a Borsa entre l’abril i el juny del 2012, segons  The Wall Street Journal. Espera recaptar al voltant de 10.000 milions de dòlars (7.524.000 d’euros) amb una oferta pública de venda d’accions (OPV) de manera que la signatura es valoraria en més de 100 mil milions de dòlars.

A més a més, en els últims mesos, l‘activitat de contactes dins de les xarxes socials com Facebook s’ha transformat en una cosa fonamental per dur les anomenades revolucions socials: relacionar una gran quantitat de persones interessades en els mateixos objectius per a un benefici social.

I és que les xarxes de Facebook i Twitter, més enllà de poder ser utilitzades amb  fins d’oci i de mantenir-te comunicat amb un entorn de persones conegudes, també serveix com a mitjà de difusió d’informació que pot arribar a desencadenar canvis. Un exemple clar el vam tenir amb Egipte. No és casualitat que les autoritats, del ja deposat règim de Mubarak decidissin, després de les primeres baralles al carrer, bloquejar les xarxes de Facebook i Twitter. I és que de seguida és van veure desbordades per la increïble capacitat de mobilització de protesta a les xarxes socials. Facebook va ser utilitzat activament per organitzar les manifestacions a Egipte. Per exemple, un grup de Facebook anomenat “We Are All Khaled Said”, comptava amb actualitzacions cada minut amb les fotografies de la protesta. A Egipte, només a Facebook es van crear 32.000 grups i 14.000 pàgines per a l’intercanvi d’informació,  per enderrocar a Mubarak. Malgrat la censura i el tall del servei d’internet durant cinc dies, el número de usuaris de Facebook a Egipte es va disparar durant totes les revoltes.

Per tant, totes les xarxes socials no paren de connectar als ciutadans per a diverses causes: entreteniment o denúncies globals. Mark Zuckerberg afirmava en diferents entrevistes: “Jo vaig crear Facebook sense saber que estava creant una empresa. Jo vaig creure que feia una altra cosa”.

“Donar una veu a tots i donar el poder al poble fa que el sistema en general acabi en un lloc molt bo”.

De moment encara, en xifres, “El Rei de les Xarxes Socials” és Facebook. Però el futur és incert i ràpid al camp de Internet. Qui serà, amb el temps, el proper mag tecnològic?

Xantal Llavina
Periodista, directora del Programa Directe 4.0 a Ràdio 4 RNE

Actualment es fan tota mena d’anàlisis sobre els efectes de les xarxes socials a les organitzacions; totes molt interessants, francament. A mi particularment m’atrauen aquells que provoquen canvis en les institucions i en els hàbits de les persones.

En les organitzacions tradicionals, els recursos, procediments i processos se circumscriuen a una mecànica institucional on la participació dels professionals i dels clients/usuaris és minsa o absolutament inexistent. Per un costat, als treballadors se’ls consulta sobre algunes mesures de millores en processos de dalt a baix (comitès o grups de millora) o se’ls demana que aportin idees en una aplicació específica o a la intranet de manera esporàdica i puntual, sense que aquest procés d’aportació de coneixement estigui incardinat en l’operativa de l’organització o al seu propi ADN. Per un altre costat, l’atenció a l’usuari (o al ciutadà, en el cas de l’Administració) es vehicula a través dels protocols i canals establerts, els quals limiten en bona part dels casos la relació directa, la conversa que podria ajudar a contextualitzar i donar sentit a la consulta de l’usuari. El fet de respondre socialment per eines de xarxa comportaria un fort estalvi del cost d’aquesta comunicació ja que, en ser més pública la resposta o conversa, els usuaris podrien trobar el que buscaven i encara no havien preguntat o podrien ajudar-se els uns als altres fent recomanacions o aportant l’experiència dels que ja han viscut el que es consulta o demana.

Segurament, tant en el cas dels professionals interns com en el dels usuaris externs, hi ha una por cap a aquesta cultura corporativa democratitzadora del saber, més oberta, i també cap al cost que pot tenir la relació més peer-to-peer (d’igual a igual) que comporta.

Tanmateix, l’arribada d’aquesta nova dinàmica relacional porta implícita una embranzida que pot desbordar les persones i les institucions que la volen incorporar al seu si. El repte és aprofitar les eines de xarxa social per afegir valor als nostres serveis i/o trobar nous models de negoci a les nostres organitzacions. Caldrà que siguem molt eficaços per no frustrar les expectatives que hi estem dipositant: definir objectius en l’ús de cada eina i maldar per mesurar-ne l’activitat, la productivitat i l’impacte.

De tot això, de com impacten les xarxes en empreses i Administració, aportant-hi detalls que fan l’explicació més propera, en parlo en l’article “Collaborare humanum est”, que conforma el capítol 3 del llibre Treballa diferent. Xarxes corporatives i comunitats professionals, publicat pel Departament de Justícia (Generalitat de Catalunya) i presentat en la darrera Jornada anual del Programa Compartim.

Jordi Graells i Costa
Coordinador de Continguts i Innovació a la Generalitat de Catalunya (Departament de la Presidència), on promou l’ús de les xarxes socials, l’obertura de dades i sistemes d’informació relacionals

Dimecres 16 de novembre rebo un DM (missatge directe a Twitter) del David Martín-Borregón que diu:

#Terrassa 100% esc.

████████████PSOE:49.84%

█████░░░░░░░CiU:18.52%

███░░░░░░░░░PP:15.87%

██░░░░░░░░░░ERC:5.59%

██░░░░░░░░░░ICV-EUiA:5.51%

En missatges posteriors m’explica que vol donar informació electoral terrassenca i que està treballant en la visualització sobre Twitter. Fa un parell de dies que ha après a tuitejar des de Matlab, un software matemàtic amb llenguatge de programació propi, i que a través d’una API que ha obert El País pot piular els resultats electorals.

Ens trobem a primera hora de la tarda, fem pujar ràpidament la idea, passem del pla local a l’estatal i trobem lliures dos noms fantàstics: @resultats20n i @resultados20n. Els dos anem de feina fins a dalt, el David està a l’últim semestre d’Enginyeria Superior de Telecomunicacions i jo tinc diversos clients que em collen, però podem dedicar-hi les tardes de dijous, divendres, i tot el cap de setmana; tirem endavant el projecte.

L’endemà dediquem tota la tarda a la visualització, els caràcters unicode no és veuen igual en tots els dispositius i Twitter no té tecla de salt de línia. Descobrim que hi ha caràcters que trenquen paraules i d’altres que les mantenen unides i ens permeten maquetar. Aconseguim veure bé els nostres gràfics a gairebé tots els dispositiu, però Echofon mòbil i Internet Explorer trenquen les paraules per on volen. Creiem que els gràfics són el nostre gran punt a favor, preferim mantenir-los i perdre una mica de quota.

Dijous nit llanço els comptes i quedo sorprès de la ràpida acceptació que tenen, sembla que els usuaris ens estiguessin esperant. Només seguint a gent i amb la promesa a la nostre bio que donarem els “Resultats al minut del #20N” rebem moltes felicitacions i recomanacions, en tres dies ens seguiran 1.193 usuaris al compte català i 1.003 a l’espanyol. Sumant els dos comptes ens posaríem a la posició 47 del rànquing de mitjans a Twitter d’en Saül Gordillo, davant del Canal 3XL, la COMRàdio o e-noticies.

Divendres tarda, dissabte i diumenge matí són dies de treball en paral·lel, mentre jo posiciono el compte i creo una comunitat, el David millora l’algoritme, treballem amb l’skype permanentment obert i anem millorant la visualització conjuntament. Tot el gruix de la feina el fem separats físicament, fins diumenge tarda no ens reunirem per treballar plegats les últimes hores i passar la nit electoral junts. Arriben les nou de la nit, comença l’escrutini i els imprevistos.

Conceptualment el funcionament del programa és bastant simple, cada x segons consulta l’xml i si hi ha una determinada variació sobre l’escrutini tuiteja el resultat. El problema és que has de trobar la mesura justa de tweets, no saturar però no deixar de donar els resultats més rellevants, no hem tingut temps de testejar-ho correctament i anem rectificant mentre estem a l’aire.

Una de les grans virtuts de Matlab és que mentre el programa està funcionant pots veure el codi, retocar-lo i només has de reiniciar perquè s’apliquin els canvis. Això ens permet superar un altre imprevist, el nom dels partits. El País no ens ha donat els noms exactes del partits fins les 21h, hora de llançament, i algunes sigles són massa llargues i no respecten la nostra maquetació. La solució és molt ràpida però rebem crítiques per treure gràfics mal fets.

No voldríem apuntar cap al diari, de qui lloem la iniciativa, sinó cap al Ministeri de l’Interior. El propi govern ha de ser el primer interessat en que existeixin incitives com aquesta, però no és així. No dóna les seves dades a dos tuitaires, sinó només a grups mediàtics que s’han acreditat correctament. Urgeix un canvi de mentalitat governamental i començar a treballar amb criteris open data com fa l’Ajuntament de Barcelona.

En total vàrem tardar mitja hora a ajustar els dos comptes, però ja era massa tard. A les 21:45 ja estava tot dat i beneït, i començàvem a rebre els primers unfollows; hi ha qui tanca la tele i n’hi ha d’altres que deixen de seguir el Twitter electoral. Curiós veure com hi ha la mateixa reacció de l’audiència en dos mitjans tant diferents.

La nit acaba amb un regust estrany, molt contents per la feina feta però amb la sensació que amb una mica més de temps i el suport d’algun grup mediàtic podríem haver tingut molta més repercussió. Creiem que hem fet un projecte molt sòlid, innovador i creatiu, que tenim una bona eina entre mans i que hem fet un bon equip, llàstima que quedin tant lluny les properes eleccions!

El post-projecte és una incògnita, tenim dos comptes que èticament haurien de quedar inactius, un codi que ens debatem si fer lliure i un saber fer adquirit que ens agradaria poder aplicar en altres projectes. Estem pensant en fer-ne alguna adaptació (borsa, audiències de tv…) i estem oberts a noves idees, esperem que les pugueu descobriu ben aviat per Twitter.

Eduard Martín-Borregón

Periodista i fotògraf freelance

David Martin-Borregón

Enginyer superior de Telecomunicacions, especialista en visualització i anàlisi de dades

Internet els ha traït. Ja no hi ha hagut marxa enrere. La petjada digital és implacable, encara que demanis disculpes en un comunicat i retiris un contingut del circuit de difusió convencional. El famós vídeo del PSC en què hi apareix un home que mor a l’hospital com a conseqüència de la desatenció –els negligents són els metges o el Govern?– corre com la pólvora a Youtube i a un munt de webs que van penjar el llaminer document audiovisual. Els responsables de campanya del partit no van tenir en compte que les xarxes socials i Internet no són la televisió pública, obligada difondre la propaganda dels partits quan i com aquests ho han pactat prèviament. De la mateixa manera, per cert, que emprenyen el teleespectador amb propaganda mil·limetrada al segon, camuflada en els blocs electorals, suposadament informació elaborada per periodistes.

És el problema que té, fer campanyes electorals dels anys vuitanta passada la primera dècada del segle XXI. Que tot queda. Per sempre. Per molt que facis comunicats. Per molt que demanis disculpes amb la boca petita. Ja no és com abans. Abans, només calia donar ordres que retiressin una cinta de VHS per esborrar del mapa qualsevol error comunicatiu comès pels estrategs de partit. Ja no hi ha cintes de VHS, encara que el candidat Rubalcaba li digués al candidat Rajoy que li ensenyaria la cinta de vídeo de l’anterior debat televisat.

Internet i les xarxes socials no són alienes a les campanyes electorals, és veritat. Però semblen introduïdes amb calçador, sense que els responsables de les campanyes siguin conscients del veritable impacte de la xarxa. Toca fer piulades en els mítings, amb el nom del candidat, és clar –encara que el candidat no tingui ni idea de què és això dels ocellets–, i toca tenir un perfil a Facebook on el candidat se suposa que respon als dubtes dels ciutadans. També toca penjar els mítings al Youtube. Potser hi ha excepcions, però veient totes les campanyes, fa la sensació que la maquinària dels partits encara no se n’ha adonat que el món va massa de pressa. El món viu de pressa. I la immediatesa ja no és al paper o en debats televisats pactats. És a Internet. Una bona combinació de mitjans tradicionals i mitjans on-line donaria resultats molt més òptims per a tots ells. Encara que els missatges de campanya siguin més que mediocres en la majoria dels casos. Eficàcia a banda, es guanyaria en eficiència. Amb els 500.000 euros que ha costat el debat televisat dels dos candidats espanyols quina campanya s’hauria pogut fer a través de les xarxes socials!

Gemma Aguilera

Coordinadora de www.eltemps.cat

@ELTemps_actu

@ELTemps_paper