Reflexions sobre periodisme, comunicació i cultura

Mesos enrere vam comentar en aquest espai que Facebook provocava una devaluació del concepte d’amistat, doncs tots tenim tants amics que no en coneixem ni la meitat. S’apropava una inevitable regulació del volum de contactes, que alguns experts van batejar com “l’era de la validació”. En circumstàncies normals, un període com aquest no hauria de preocupar als nens macos de Silicon Valley, doncs no es tractava d’abandonar Facebook sinó de fer-lo servir millor. El problema, però, és que aquesta regulació ha coincidit en el temps amb un canvi dramàtic de disseny, el “nou” Timeline. Unit a altres factors, fa que puguem estar presenciant el principi de la fi de Facebook.

El Timeline, canvi de disseny i canvi de sentit

Anem a pams. El Timeline de Facebook va debutar als perfils personals mig any enrere i fa poques setmanes a les pàgines. És cert que quan Facebook fa un canvi significatiu, tothom es queixa i hi està en contra, però també és cert que en pocs dies a l’usuari li passa el disgust, li agafen ganes de les noves funcions i amb prou feines recorda el disseny anterior. Amb el Timeline, les crítiques encara s’arrosseguen i als fòrums de Facebook són ferotges. I això que al principi va tenir una bona acollida, però s’ha anat convertint en decepció.

D’entrada, el Timeline canvia completament el sentit de Facebook, fins i tot afecta la seva vessant “social”, característica fonamental de la xarxa. Si abans el Mur reflectia la nostra activitat i els nostres interessos, ara és un diari personal on fins i tot podem posar la fotografia del dia del nostre naixement. De veritat creiem que a les nostres amistats els interessa veure-la? Clar que no. Facebook ha passat de centrar-se en la comunitat a fer-ho en l’individu, de ser la plaça del poble a un conjunt de cronologies egocentristes.

A nivell visual, el Timeline també provoca disgustos. Molts bugs relacionats amb les fotografies encara no estan solucionats i és un problema recurrent que el Timeline no publiqui el que hauria de publicar. A més, la composició i la mida de la capçalera fa que qualsevol activitat recent quedi molt avall al navegador i obligui a fer un scroll. La conseqüència és una baixada dramàtica de l’activitat; molts menys comentaris, molts menys “M’agrada”.

No és pas casualitat l’esclat de Pinterest, especialment entre la comunitat femenina, la més activa a la xarxa (Internet és matriarcal, amics). Als Estats Units, on el creixement de Facebook fa mesos que està estancat, la baixada d’activitat es va notar abans i va fer emigrar molts influencers a Pinterest, motiu del seu esclat sobtat després de dos anys arrossegant-se sense pena ni glòria per Internet. Quan Facebook va substituir el “link” pel “like” va viure el seu moment daurat i ara Pinterest ha heretat aquesta capacitat de compartir els interessos, Facebook l’ha perdut.

Altres factors que fan pensar el pitjor

El creixement massiu de la xarxa social líder del món (al llindar dels 1.000 milions d’usuaris gràcies a la seva entrada al mercat indi) l’han allunyat de l’usuari. Facebook ha passat de ser guai a ser un monstre. Recentment, l’empresa de Zuckerberg ha comprat Instagram i la comunitat fotògrafa -no oblidem que originalment Instagram era una xarxa per a fotògrafs- ha rebut amb moltes crítiques l’operació, doncs tenen por que Facebook contamini el seu espai. Un parell d’anys enrere, hagués estat una gran notícia.

De fet, Instagram ha usurpat a Facebook el liderat en compartir fotografies -experiències emocionals- un dels seus cavalls de batalla tradicionals. I a més, al mòbil, allà on fa mal, per això probablement l’han comprat. I és que el creixement de l’Internet mòbil és una amenaça per Facebook. Quan van sortir a borsa van fer públic un document amb 35 factors de risc per al negoci. Entre tots, destacava que la versió mòbil de Facebook no té publicitat i les marques mantenen el negoci. Si l’usuari cada vegada hi accedeix més des del mòbil, Facebook ho té magre.

S’acabarà Facebook? És possible, però demà segur que no. La seva entrada a l’Àsia li augura encara creixement, si bé els seus mercats pioners (britànic i americà) estan en davallada. Zuckerberg té marge de maniobra, és clar, però passa per fer un pas enrere i tornar a donar a Facebook el sentit que sempre havia tingut; un espai on compartir i conversar, no un mirall on mirar-se al melic i dir “bua, quina vida més interessant que tinc… per què ningú no la comenta?”.

–

Àlex Solà és periodista col·laborador de COMRàdio i soci de Bamboo and You

@alex_sola

“Fins i tot els nens més petits són multitasker o multitasca, és a dir, els que tenen la capacitat de realitzar una desena de tasques digitals de forma simultània.”

–

Quique Azcona és Master en comunicació 2.0 i Postgrau de Comunitats, Xarxes Socials i Vídeo a Internet a la UPF. Treballa a l’Àrea Digital de COMRàdio on administra i gestiona blocs amb WordPress. Treballa amb altres gestors com Vertebra, Paloo. Actualment està realitzant projectes amb Ubiquo i Drupal. També col·labora en l’estratègia, creació, gestió de perfils i distribució de continguts a les xarxes socials. Aquí trobareu els seus treballs i col·laboracions a la xarxa.

Blog d’en Quique Azcona | @qazcona

Al mateix temps que es popularitzen les xarxes socials, amb la seva naturalesa de comunicar el que sigui a temps real, es creen comunitats espontànies al voltant d’una cosa que des de la seva aparició a mitjans del segle passat, ha fet reunir a grups de persones a la seva vora. I no, no és una llar de foc (tot i que a la majoria de sales d’estar ocupa el seu lloc) és la televisió. Són milers els espectadors que miren la televisió d’una manera activa, estirats al sofà, amb espardenyes, tal vegada amb pijama, però acompanyats del ordinador, el mòbil, o la tauleta, per comentar la jugada amb la seva comunitat. Comunitat d’amics al Facebook, de seguidors al Twitter o en l’intimitat d’un xat de Whatsapp. D’aquest fenomen d’interacció social 2.0 i televisió, se’n diu Social Tv o Televisió Social.

Si als anys 50-60 la televisió, encara poc present a les llars catalanes, reunia a famílies i veïns al seu voltant, aquest hàbit avui en dia ens reuneix en una sala d’estar virtual, diguem-li mur de Facebook, o diguem-li timeline de Twitter. És al Twitter on ens dirigim en primer lloc per fer aquell comentari que no podem evitar, positiu o negatiu. És al Twitter on es formen ràpidament reunions espontànies al voltant d’una etiqueta, on la gent esmola l’enginy per fer el comentari que te més retweets i… ¿No us heu fixat que tots tenim un amic al Twitter que només entra quan hi ha partit del Barça per cridar: GOOOOOL!!! o MESSIIII!? Allò que ens agrada, o que detestem o allò que pica el punt més sensible del nostre interès, no podem evitar compartir-ho. Però aquesta dimensió social de la televisió no tan sols serveix per propagar memes a gran velocitat, és una eina d’interacció molt valuosa, que la televisió aprofita sobretot als formats de directe, magazines i tertúlies, per fomentar la interactivitat i convidar en certa manera al espectador a unir-se a la conversa, a dir-hi la seva i, tal vegada, participar en el desenvolupament del programa i modificar-ne el curs.

Hi hauria dues línies de conversa: per una part el diàleg bidireccional entre l’espectador i el programa que està veient i, per l’altra, la conversa global que porten els usuaris utilitzant les etiquetes (hashtags). Aquesta segona conversa, tot i que el programa hi pot participar, és lliure i espontània i s’escapa a qualsevol moderació. Pren vida pròpia.

Amb la Televisió Social en ment sorgeixen propostes de format de programa en què s’aprofita i fomenta aquesta dimensió social. O almenys aquesta és la idea. Al 2010 a Channel4 (Regne Unit) es va emetre una serie de 4 capítols en directe anomenada “The Operation: Surgery Live”. En aquesta sèrie, en la que es realitzaven operacions quirúrgiques en directe rigorós (com es diu en aquests casos), els espectadors podien fer preguntes via Twitter i Facebook al cirurgià mentre desenvolupava la seva tasca. Al mateix temps el tema del programa estava escollit per crear debat sobre quins son els límits del que es pot mostrar o no a la televisió. Desconec l’impacte que va tenir el programa en xarxes socials. Però aquesta naturalesa participativa i de fomentar la conversa i la discussió estan presents a l’ADN del format.

Tots els formats poden aprofitar les possibilitats de la televisió social. Per exemple, es desenvolupen series de ficció en la que els seus protagonistes tenen perfil en xarxes socials, cosa que els dóna pes biogràfic, i permet expandir la història més enllà del espai del programa. Una d’aquestes sèries és Els Convidats, de la productora Atzucac emesa a la Xarxa de Televisions Locals el 2011. En aquesta sèrie interactiva, els seus protagonistes tenien presència en xarxes socials, cosa que a part d’aportar-los aquesta profunditat biogràfica, els converteix en els millors portaveus per dinamitzar la comunitat de seguidors de la sèrie.

Hi ha tantes xarxes socials com activitats quotidianes, i n’han aparegut unes quantes dirigides al consum audiovisual. Serveis com Get Glue o Miso han aparegut per compartir i fer seguiment dels nostres programes preferits. Us imagineu la cartografia que es podria elaborar dels hàbits televisius de la població dels cinc continents amb la informació compartida en aquests serveis? Els televisors més moderns del present i el futur proper, els televisors connectats o híbrids, ja porten de sèrie aquesta capa intel·ligent que connecta l’aparell amb Internet, i l’usuari amb la seva comunitat.

Pensant que la dimensió social de la televisió no farà més que créixer -i possiblement mutar- i fer expandir les possibilitats de la interacció i tal vegada la manera d’explicar històries audiovisuals, i transformar per sempre el rol del espectador, potser fins i tot, a la tele li deixarem de dir “caixa tonta”.

–

@bzzzbip

L’ús del Twitter entre els periodistes de les Illes Balears comença a créixer amb força. Va fer un gran salt endavant l’any passat, sobretot arran de les convocatòries electorals, però encara pot avançar molt. De moment hi ha poc més d’un centenar de periodistes illencs amb presència a Twitter i la majoria encara no fan un ús dinàmic dels microblocs d’aquesta plataforma. N’hi ha ben pocs que superin el miler de seguidors i la majoria varen obrir el compte durant el 2011.

D’entre els periodistes mallorquins amb més seguidors en destaquen Andreu Manresa, corresponsal de El País a l’arxipèlag i, més enrere, Alberto Magro, redactor del Diario de Mallorca. Manresa explica que va fer un gran salt de seguidors quan cobria el primer judici de l’expresident Jaume Matas pel cas Palma Arena, perquè publicava apunts en directe des de la sala on es feia. No va ser l’únic que ho va fer, però sí que va ser el que va aconseguir més ressò. Quan Iñaki Urdangarin va declarar a Palma per justificar el seu paper en la trama de l’Institut Nóos molts dels informadors que ho cobrien també van omplir la xarxa amb twits i apunts sobre cada novetat. Però encara s’aprofita poc Twitter per explicar l’actualitat abans que ho facin els diaris, les agències i els diaris digitals.

Un bon nombre de periodistes de les Illes Balears ens limiten a publicar algun apunt amb la versió digital de l’article que hagin publicat aquell dia —hores després que estigui a disposició de tothom a la web del diari—, a opinar sobre fets que fa hores que són a les portades, a difondre notícies que ja són públiques, a discutir-se entre ells o a explicar titulars que en pocs minuts seran a l’abast de tothom. No aprofiten al màxim les possibilitats d’una eina àgil, que permet explicar una notícia de la manera més ràpida i breu possible i, alhora, aportar el punt de vista del periodista. Perquè això darrer és, segurament, un dels principals avantatges de Twitter per un periodista: qui hi escriu no depèn de cap línia editorial i pot aportar sense cap por la seva visió de la realitat. Els twits, com els articles ben fets, han de tenir la marca d’un estil propi, d’una manera de fer determinada.

Sigui com sigui s’ha avançat molt des de fa uns dos anys. I les eleccions de l’any passat hi varen ajudar. Els polítics es van bolcar a la xarxa i alguns periodistes els van seguir —caldria analitzar com molts polítics varen deixar els seus comptes en mans de caps de premsa o els varen abandonar passades les eleccions, però això ja és una altra qüestió—. També hi varen contribuir iniciatives com els debats electorals fets a base de preguntes de twitters i blocaires que va organitzar Miguel Ángel Payeras. Però un dels factors que han fet que els periodistes es fixessin més en les xarxes socials, i no només en Twitter, són els moviments ciutadans que s’han organitzat a través d’internet, campanyes improvisades o no com #ésPalma i #salvemEsTrenc que han aconseguit un ampli ressò. Tampoc no es pot oblidar que fa pocs mesos la renovació del Sindicat de Periodistes de les Illes Balears es va gestar a través de Facebook i de Twitter amb el moviment SPIBviu.

–

Enric Borràs Abelló Periodista. Redactor del dBalears i col·laborador del diari Ara.

@enricb | Facebook

El mismo día que Gabriel García Márquez cumplía 85 años y anunciaba el lanzamiento mundial de la primera edición electrónica de su novela más emblemática “Cien años de soledad”, coeditada por Leer-e y Mondadori, abría sus puertas al mundo la primera Feria Virtual del Libro del mundo realizada exclusivamente a través de Internet. Así, del 6 al 11 de marzo más de 65.000 personas de España y Latinoamérica principalmente pasearon por las casetas virtuales de la editoriales (entre ellas la de Leer-e que anunciaba esta novedad mundial) conversaron con los autores y asistieron a seminarios y charlas, todo desde una pantalla con conexión a Internet, sin horarios, sin colas, sin desplazamientos.

Se hace realidad así un proyecto que llevamos pensando Bubok e Imaste desde hace más de tres años. Conocí a Imaste por el 2008, porque nacieron casi a la vez que Bubok y coincidimos en varios foros de emprendedores. Me encantó su plataforma para crear ferias virtuales y desde entonces intentamos colaborar. Sin duda el poder acceder a una feria desde tu ordenador me pareció una idea muy buena, recreando en un entorno 3D todo lo que puedes  tener en la misma, pero sin los inconvenientes de desplazamientos, esperas, horarios, etc; lógicamente perdiendo el trato presencial aunque al menos se pudiera contar con videoconferencia o chat para interactuar con quien estuviera al otro lado del stand. En este 2012, y gracias al apoyo del Ministerio de Educación, Cultura y Deporte, pon fin hemos podido realizar de forma conjunta una auténtica innovación en el mundo de la tecnología que aúna dos mundos que parecen muy diferentes: Internet y la literatura. Ambos se han unido en la I Feria del Libro Virtual, enfocado a España y Latinoamérica, pero que es la primera vez que se hace algo así en el mundo.

La Feria Virtual del Libro ha sido un encuentro online entre autores, editoriales y lectores, en el que las tres partes han expuesto sus ideas y conceptos no sólo sobre libros, sino también sobre el mercado del libro electrónico en la actualidad y de los contenidos digitales, sin dejar a un lado los libros tradicionales en papel. Un acontecimiento comercial de intercambio que tiene por objeto impulsar una industria creciente y posicionar la creación y distribución de contenidos digitales legales en las primeras filas de los avances en esta materia a nivel internacional.

Para las empresas expositoras, significa una reducción de costes brutal con respecto a otras ferias, además de poder llegar a mucha más gente, gracias a la globalización de la misma, sin olvidar la imagen de innovación que da, algo que no se puede descuidar. Así lo han entendido las 31 empresas y organizaciones que han participado en esta primera edición, entre ellas Planeta, Prisa Ediciones, Vicens Vives, Libranda, Fundación Telefónica, 24Symbols, Entrelectores, CEDRO o CEGAL, por citar solo algunas. Por último, para los autores es un escaparate sin igual, ya que pueden llegar a muchísima más gente y ponerse en contacto con muchos más usuarios y empresas que en cualquier otra feria, y eso, en los tiempos que corren, es de agradecer.

–

Angel María Herrera, CEO i fundador de Bubok