Reflexions sobre periodisme, comunicació i cultura

Ja fa 5 anys quan ens vam aventurar a crear una televisió per Internet. Li vam dir així per facilitar usabilitat a l’usuari. Crear canals i programes a la carta, un llenguatge que el públic hi està acostumat. Però, des de Ben Mirat produccions, al llarg d’aquest anys hem passat per readaptar els formats audiovisuals en els diferents canvis tecnològics i d’hàbits de la comunicació. És un experiment constant entre la creativitat, publicitat, l’audiovisual, les xarxes… Tot per una millor comunicació, per no perdre’ns pel laberint del bombardeig constant d’ímputs informatius i publicitaris que rebem.

Amb aquesta experiència que hem assolit des de la productora — i després de més de 120 propostes de comunicació audiovisual 2.0 per a clients- ens hem atrevit a crear la nostra pròpia televisió online: www.reinventtv.net. La plataforma audiovisual consisteix en comunicar projectes d’innovació en el camp de la salut, ecologia, tecnologia, economia, educació, societat i cultura. Després d’experimentar amb alguns clients de la productora involucrats en el sector de la innovació, vam veure clar l’objectiu: copsar els projectes amb un llenguatge planer, per una utilitat directe per a l’usuari/a.

Leo Buscaglia deia que “Molta gent petita en molts llocs petits, faran coses petites que transformaran al món”. En relació a la cita, pretenem formar part de la realització d’aquestes coses petites. Com? La nostra pretensió és oferir una alternativa amb el coneixement d’investigacions i noves iniciatives, que sense difusió romandran estancats a un col·lectiu minoritari.

Hem escollit comunicar els projectes i els seus emprenedors/es via tv online per motius evidents. La TDT s’ha instal·lat gràcies als interessos de grans operadores que no els hi sortia a compte apostar pels continguts a la xarxa. Com que els Governs –aquests dies ho estem comprovant de ple- governen menys del què haurien, es van posar en mans de les grans empreses de telecomunicacions. Internet és una tecnologia massa lliure com per establir un terminal al menjador de casa la gent i que aquesta pugui consumir el que vulgui. Aquest és el motiu principal pel qual no està instaurada la televisió per Internet als menjadors de casa. Però ha tardat menys del què s’esperava en produir-se un canvi d’hàbits dels usuaris. Un 80% de circulació a la xarxa és en format audiovisual. Els mitjans tradicionals ja tenen assumit l’adaptació obligatòria per a la seva subsistència i nosaltres, una productora petita però amb moltes idees, no ens podíem posar en un mitjà que no fos el que ja és present i el que serà més futur que mai. Més futur per a la professionalització dels formats, dels dissenys de comunicació 2.0, més futur per a les idees que lliurament es poden expressar des d’on i veure-les quan es vulgui. I, a nosaltres, com en Woody Allen, “el futur ens interessa, el cap i a la fi és on passarem la resta dels nostres dies”.

Reinvent TV té un disseny de patrocini que no desvetllarem, ja que forma part de l’estratègia corporativa per tirar endavant el projecte. Però només el fet aquest, el de poder innovar comercialment, ens ho permet la xarxa, les idees, el format audiovisual.
Apostem pels vídeos de curta durada, per una realització dinàmica, un grafisme molt acurat i uns continguts treballats amb el màxim rigor per a l’interès de l’audiència. Portem un mes i estem molt contents de les visites rebudes, de l’interès d’empreses, institucions i, sobretot, del feed-back de l’usuari/a. Però el nostre repte acaba de començar, no serà fàcil, ja ho sabem, però, com deia en Miquel Martí i Pol “Així s’escriu la història. Saber-ho no pot sobtar ni decebre ningú. Tot està per fer i tot és possible”.

–

Marc Riera Margarit, Director Ben Mirat Produccions i Reinvent TV

www.benmirat.net | www.reinventtv.net

Qui som realment? Aquesta pregunta que tots ens hem fet alguna vegada, podria reformular-se avui de forma més actualitzada: Qui som virtualment?

I d’aquesta pregunta en podrien néixer moltes més: Qui volem ser a les comunitats on-line on participem? Quantes i quines identitats tenim actualment a la xarxa? Qui som a Second Life, en jocs socials, fòrums o a xarxes socials verticals? Qui ens agradaria ser “realment” (valgui l’equívoc) a la xarxa?

Sense adonar-nos-en, lentament, hem anat projectant les nostres múltiples identitats i alter ego a nous espais socials a Internet. Primer ho vam fer de forma tímida, tot creant adreces de correu electrònic com per exemple “comtearnau25@…” o “princessAkira@… Amb el temps vam descobrir comunitats on-line on no calia registrar-se amb un nom real. I vam descobrir els avantatges d’aquest anonimat: més llibertat, més privacitat o més intimitat, entre d’altres.

I més recentment participem a les comunitats de joc social en línia i creem el nostre propi avatar (creació gràfica en 3D que ens identifica davant de la resta de la comunitat on-line),ens disfressem, vivim en mons de fantasia i coneixem gent fascinant (virtual o real, tant se val, no? Doncs, on és el límit?).

En sentit invers, grans xarxes socials que estan en boca de tots ens proposen tenir una identitat única, pública, compartida i quasi despullada, obligant-nos a ser qui realment som en societat, amb noms i cognoms, aportant dades fidedignes. I van més enllà fins a vorejar o traspassar els límits de legalitat o com a mínim el respecte pel proïsme i la seva llibertat individual: inciten als nostres propis amics a denunciar-nos davant dels administradors de la xarxa si creuen que els nostres noms o dades personals no són verídiques. Han arribat a límits insostenibles!

Aquestes plataformes socials no donen el braç a tòrcer i la seva guerra no s’atura. Ja han reclutat un petit exèrcit d’acòlits i gurús digitals que prediquen la “identitat única, pública i compartida” per fer possible, diuen, una societat millor, “més connectada, més oberta i més transparent”. En tot cas serà millor per a ells, per als propietaris i administradors de les plataformes socials, doncs aquest control de les vides dels usuaris els permet emmagatzemar totes les nostres dades personals, gustos, contactes i posar-los a la venda al millor postor a canvi d’astronòmics ingressos publicitaris. D’aquesta manera, els que d’entrada hi surten guanyant són ells. Les seves butxaques, les seves accions a borsa. Unes accions que mai veurà cap dels seus milions d’usuaris de les seves comunitats. Els beneficis són, doncs, d’ordre econòmic per a una selecta minoria. Però també existeixen beneficis d’ordre polític i policial: governs i agències de seguretat són al darrera de grans xarxes socials , on tenen carta blanca per utilitzar la informació privada dels seus membres. Tot per un món millor és clar!

Però els internautes han madurat, s’han fet grans, han crescut més ràpidament del que ho feien aquests gegants socials. I s’han adonat dels perills que comporta cedir les seves dades personals, les seves fotografies o les seves confidències als “amos de les xarxes”. Cada cop són més prudents, més desconfiats, més conseqüents. I lentament s’està produint una gegantina migració social cap a xarxes socials de confiança, que permetin l’autogestió, la privacitat, l’anonimat, on les dades personals queden sota el control de l’usuari i on mai no seran posades en venda ni cedides a empreses per mercadejar-hi. I si ho fan seran acusades de traïció, perdran la confiança de la comunitat i desapareixeran. És una migració que no té aturador, ni tornada enrere.

Des de Geonick, hem volgut contribuir al canvi de paradigma creant una xarxa social que permetés gestionar la nostra vida privada (la dels nostres interessos i hobbies més personals) de forma anònima, respectuosa amb la privacitat de cada usuari, al ritme de cadascú. Sense convertir l’usuari i les seves dades en moneda de canvi. Sense intermediaris, sense publicitat, sense connectar l’usuari amb les seves altres xarxes social per absorbir així els seus contactes personals i guanyar més usuaris. La defensa i salvaguarda de la privacitat dels usuaris és per a nosaltres contribuir a “un món millor”.

A la xarxa els canvis succeeixen a una velocitat de vertigen, i el que avui encara és una pràctica empresarial abusiva i opaca, acceptada per milions de persones, demà passat ja ho serà molt menys i dilluns que ve ja serà una relíquia del passat. Un record d’uns anys on tots vam fer de conillets d’índies i vam regalar informació personal, privada i confidencial als “senyors de les xarxes”. Retalls de les nostres vides que van sortir alegrement dels nostres calaixos privats, dades i més dades, fotografies íntimes, records, secrets… dels quals ja hem perdut el control per sempre més. Però això ja ha quedat enrere. Va ser ja fa molt temps…

–

Pau Jené és fundador i CEO de Geonick | @Geonick_com

El 8 d’octubre de 2012, més de vuit milions d’usuaris van estar pendents d’un fet històric a través dels monitors del seus ordinadors i de les pantalles dels dispositius mòbils. Felix Baumgartner va trencar diferents rècords sobre els límits humans, tot consolidant les retransmissions audiovisuals en viu per Internet amb el major nombre de visites concurrents en la història de YouTube. Aquesta plataforma de vídeos ha passat a ser tot un referent en el consum de videonotícies a Internet, i s’ha convertit en una redacció global, que només als Estats Units va aportar al 2012 més de 7.000 hores d’històries, tot captant l’atenció dels mateixos usuaris que les van consumir. Alguns productors de notícies l’utilitzen com a font de contingut per augmentar la seva audiència, crear la seva marca i generar ingressos. Estem davant d’un gran canvi dels hàbits de visionament, on els usuaris cada cop tenen més possibilitats d’escollir quin contingut consumir, quan i com, i s’han convertit a la vegada en generadors d’aquest contingut, que comparteixen amb la resta d’usuaris. Els consumidors de notícies, amb l’ajut dels nous dispositius, aniran en augment, i caldrà oferir moltes més històries en vídeo per satisfer la seva demanda. Cal tenir clar que el vídeo online és un dels segments de major creixement al món i es fa difícil d’entendre que un mitjà digital generalista no tingui contingut audiovisual informatiu a la seva web.

En molts mitjans trobem a la home, vídeos relacionats amb els breaking news, i situen el consumidor de diaris digitals a primera línia dels fets i de les emocions; des del vídeo de les polèmiques declaracions del ministre Wert sobre el català al Congrés dels Diputats, a les primeres imatges del creuer Costa Concòrdia embarrancat. Les temàtiques tractades a les diferents portades dels mitjans digitals durant el 2012 van ser, en la majoria, notícies relacionades amb l’actualitat, impactants, curioses i/o sensuals. Tendències que solen satisfer la demanda d’informació del moment i generar contingut d’interès per captar l’atenció de la audiència. Però tot passa fora de les redaccions i cal anar a buscar la notícia.

L’equip propi torna al carrer

Actualment no hi ha cap fórmula establerta per esbrinar quins vídeos són els que millor funcionen als diaris digitals de contingut generalista. Gairebé tots s’adapten a les necessitats humanes, econòmiques i tècniques del mitjà. Cal dir, que la majoria no responen als criteris audiovisuals, narratius i/o tècnics, que coneixem fins ara de la televisió convencional. És al carrer on trobem aquestes històries per tal de captar el clic potencial de l’usuari. D’aquesta manera es va crear la necessitat d’explicar històries amb un nou suport, el vídeo online. Així va sorgir el 2007 la producció pròpia de vídeos de LaVanguardia.es davant la creixent demanda de les notícies locals del moment, tot afegint el valor que avui ja és pràcticament un fet, de no concebre la notícia sense incloure un altre suport com el vídeo. El diari digital del Grupo Godó va ser pioner a l’Estat, juntament amb 3cat24.cat (2006) i Vilaweb (2007), en l’elaboració de vídeos utilitzats com a element diferenciador, tot obrint una línia personal i competitiva davant l’abundància de notícies anomenades breaking news. Tornant a sortir al carrer, anant a cercar la notícia.

A LaVanguardia.com produïm a diari productes informatius audiovisuals destinats a ser difosos per la xarxa. La informació síncrona i asíncrona han d’anar lligades perquè la videonotícia elaborada estigui en consonància amb l’actualitat local i el concepte de tempestivitat. El temps de permanència a la xarxa pot fer créixer o mantenir l’interès de l’usuari, però tot això no serveix de res si no hi ha una bona història al darrera. Un exemple interessant va ser la sèrie d’exclusives a LaVanguardia.es: la mentida de l’alcalde Hereu en el referèndum de la Diagonal. El company i periodista Joel Albarrán va publicar un recull d’informacions i vídeos que van obligar a Hereu a destituir al número dos de l’Ajuntament de Barcelona al cap de sis dies. Tot ho va desencadenar un vídeo. Vilaweb TV va fer una gran feina en la manifestació del passat 11 de Setembre a Barcelona, demostrant que els periodistes multimèdia passen de pensar en un format pla i lineal a fer-ho en multiformat. Una altra característica, més tècnica és que els vídeos han de tenir intencionalitat, elements gràfics que ajudin a la seva comprensió, subtítols, que no durin més de cinc minuts, i que el videoperiodista pensi en la distribució multiplataforma: sempre que sigui possible hi haurà presència de plans curts i seqüències llargues. El 2012 només un 36% dels diaris digitals generalistes europeus van produir històries amb equips de producció pròpia, tot doblant la del 2011, i la tendència per aquest any va a l’alça. Això fa confiar en la producció pròpia, però tot i així encara hem de millorar els formats, els ritmes dels vídeos i trobar una longitud adequada mitjançant l’examen de gràfics. Cal identificar les parts dels vídeos que són més interessants per l’audiència i en quins moments l’usuari avança o abandona el vídeo.

Hi ha vida més enllà de les videonotícies

El vídeo digital informatiu no s’atura pas amb la videonoticia. Avui dia hi ha molts diaris digitals que han introduït el format documental per explicar histories de manera diferent, tot creant una marca i una altra línia personal. Però, quines noves formes de documental estan sorgint? Si observem LaInformación.com, veiem que les peces documentals tenen un alt contingut informatiu, però sobretot didàctic. El mal del cerebro és la darrera creació, un any de feina i 50 hores d’entrevistes va ser el que van trigar per realitzar aquesta joia. També en trobem al The Guardian i amb un tema molt proper, la memòria perduda d’Algèria, a Libération.fr, la batalla per les bones hamburgueses, al Boston Globe, una petita escaladora, al NYT o la fi del món al cinema, al Le Monde. Diferents estils del gènere documental per ser consumit en un mitjà generalista, una pràctica que va en augment i amb la que estic molt d’acord.
La nova era del vídeo online es basa cada cop més en la qualitat, i no en la quantitat. De moment, cal trobar un equilibri entre aquests dos termes. Els ‘nous formats’ demanen temps i a nivell global es prioritza, en la gran majoria de casos, la rapidesa i l’allau de clics. Per desmarcar-se clarament de les agències, caldrà apostar pel gènere de la informació hiperlocal, amb videonotícies potents i de qualitat, i els vídeos dels corresponsals.
Projectes com el de l’Ara Docs ofereixen al consumidor un contingut documental creatiu i d’autor, una finestra més per a la difusió del gènere documental. En tots els casos els formats documentals estan pensats per ser consumits en dispositus mòbils, i no pas en un ordinador de sobretaula, gràcies a la comoditat d’aquests aparells.
La producció de programes és una altra peça clau en l’aposta pels vídeos online, als mitjans digitals genèrics. Només cal repassar algunes graelles de continguts audiovisuals per observar aquesta aposta: NYT Videos, Le Figaro Vidéos, The Guardian Video o la de La Vanguardia TV, que ofereix a l’usuari la possibilitat de navegar per la portada de vídeos i consumir els més de 30 programes de producció pròpia, des d’una temàtica econòmica i d’actualitat com l’e-Konomía, fins a les actuacions musicals dels Acústik, passant per recordar a Deportistas de Leyenda. Tot plegat forma un conglomerat de produccions, formats i estils, que fan que sigui el més extens dels principals mitjans digitals generalistes que hi ha a l’Estat espanyol.

El plató dins de la redacció

La irrupció del vídeo a les redaccions digitals ha fet que es formin nous rols i espais per a la creació de continguts. Abans he comentat que les videonotícies estaven al carrer, que era la manera de tornar als orígens a cercar la font d’informació, i és cert. Amb l’entrada dels platós de televisió a les redaccions, s’amplia l’oferta de continguts informatius, d’entreteniment i de personalització. LaVanguardia.com va fer un pas endavant i, al 2010, va estrenar un plató digital totalment versàtil, pioner i ubicat amb les redaccions del grup, preparat per fer directes. Altres platós a comentar són el de l’Ara TV, que es va crear paral·lelament al diari quan va néixer al 2011. Destaquen les entrevistes de Mònica Terribas i la Mèteo en 1 minut d’en Miquel Bernis. The New York Times també ha apostat fort per produir des de la mateixa redacció. El seu producte estrella és el programa diari Time Cast, on trobem opinions dels caps de secció, fotògrafs i periodistes de les notícies del dia. Altres programes fets a un plató a tenir en compte són els de The Weather Channel, Politico, The Daily Beast o Le Figaro, per citar-ne uns quants.

Streamings, la clau de volta

Poden funcionar els streaming live en els mitjans generalistes? Ara per ara no tens les mateixes audiències de la TV, possiblement és degut, entre d’altres, al contingut del que disposa. YouTube, per exemple, va estrenar el passat any el canal YouTube Live, un servei que competeix directament amb empreses d’streaming com Ustream.tv, LiveStream o Justin.tv. Algunes d’aquestes plataformes van crear canals específics per fer el seguiment en directe de l’evolució de l’huracà Sandy arribant a Nova York. LiveStream amb l’etiqueta #SandyCam oferia un senyal realitzat gràcies a les pròpies càmeres repartides per tota la ciutat i el contingut que aportaven els mateixos usuaris. UStream també va crear un canal específic i va demanar la col·laboració ciutadana, alhora que oferia i destacava el senyal de la cadena CBS, que utiliza aquesta plataforma per emetre els seus directes per Internet. Hi ha molt més exemples igual d’interessants: L’agència de notícies Bloomberg també va realitzar una molt bona cobertura, tot centrant tota l’atenció al player, que ocupa un espai important a la capçalera de la pàgina i que emetia el directe, i ampliava la informació a una gran videoteca relacionada amb aquest fenomen meteorològic.
LaVanguardia.com té dos models de directes i ofereix des de 2009 el servei live streaming amb finalitats informatives. Es va crear la unitat mòbil per cobrir la manifestació contrària al Pla de Bolonya, i va aconseguir un resultat molt satisfactori per a la web. Actualment hi ha altres mitjans que també ho fan, com la redacció de Terra.es, que ha incorporat una motxilla 3G per cobrir noticies com les manifestacions contra les retallades a Madrid, el setembre passat. En tot cas, l’èxit d’una unitat mòbil recau en la facilitat que un redactor té per cobrir qualsevol esdeveniment, equipat amb una càmera de vídeo per emetre imatge i so a temps real, a través de la web. L’anomenada convergència professional ja és real, afecta i influeix a tota la professió del periodisme i dels comunicadors audiovisuals. Alguns d’aquests platós digitals que he esmentat abans produeixen contingut live streaming, com és el cas dels Chat TV de La Vanguardia TV. Però el fet diferencial és que els vídeos estiguin disponibles sota demanda, tot just acabi l’emissió. Així, qualsevol usuari el podrà consultar a la carta des de qualsevol dispositiu.

Smartphone i vídeo, la parella perfecta?

Els smartphones, una eina que per a molts periodistes comença a ser essencial per generar contingut per la web. Són una joguina per als periodistes digitals tot terreny. The Wall Street Journal Live ha aprofitat la capacitat d’aquests aparells per llençar la plataforma de vídeos de curta durada WorldStream, anomenat en un dels darrers articles de la web d’ESCACC. Tots aquests clips estan fets amb smartphones, una autèntica revolució en els vídeos online als mitjans digitals de contingut genèric. Ja el 2003, La Vanguardia i Amena van oferir el servei ‘El día en cinco imágenes’. Un equip format per un periodista, un productor digital i un dissenyador multimèdia van explotar aquests suport periodístic i van crear una nova manera de presentar la informació, amb l’assumpció que el telèfon era un mitjà massiu de comunicació i que la tendència era anar cap a receptors mòbils multiusos. Tota una predicció. Aquest any veurem com reaccionen altres capçaleres digitals envers a oferir contingut generat des del mòbil o tauleta.

El vídeo online és aquí per quedar-se i és cada vegada millor, tot i que té molt a aprendre per seguir creixent, és un format molt jove a Internet. El seu creixement encara està molt per sota dels començaments de la televisió, però es mou molt més ràpid. Com és que el vídeo online encara no forma part de les estratègies de continguts? L’essència d’aquest suport ens la justifica el blog 223 Grados de manera resumida: situen com a claus l’audiència, les xarxes socials i el SEO en aquest camí evolutiu de la creació, producció i consum de videonotícies als mitjans digitals genèrics, i que anirà lligat amb les noves redaccions digitals. Al llarg d’aquest trajecte, els creadors i editors de videonotícies, haurem d’intensificar els esforços per conduir l’audiència i els ingressos.

–

L’Ivan Comas és actualment realitzador de vídeos i tècnic de continguts multimèdia del departament de Producció Pròpia a LaVanguardia.com. | @icomas 

La primera pedra del que avui coneixem com a Internet es va posar el 29 d’octubre de 1969, però podríem assegurar que no és fins l’agost de 1991, quan el CERN publicà el projecte World Wide Web, i Tim Berners-Lee inicià la creació de l’HTML i l’HTTP, que Internet no començà a assemblar-se una mica a la gran xarxa que coneixem avui en dia. I al cap de res, el 1993, apareixia Mosaic 1.0, el primer navegador web creat pel Centre nacional per aplicacions de supercomputació a la Universitat d’Illionis. Ja ho teníem tot a punt, i va passar el què va passar… Internet va iniciar una expansió exponencial per tot el planeta, que en pocs anys canviaria per sempre més el món de les comunicacions, els negocis i altres tantes coses de les nostres vides.

Durant la segona meitat dels anys 90, gràcies a la senzillesa del codi HTML, milions de pàgines noves apareixien a la xarxa a diari. Internet era una pila d’informació útil, però tremendament mal classificada. I és en aquest escenari quan tota una nova fornada d’emprenedors i d’oportunistes va voler posar-hi remei. Partint de la premissa que Internet era un caos, però que per algun lloc s’havia de començar a navegar, va aparèixer el concepte web del ‘portal’, és a dir, la que havia de ser la nostra pàgina d’inici, o porta d’entrada, quan ens decidíssim entrar a la xarxa. Des d’allà tindríem accés a un cercador rudimentari, i poc a poc, tota mena de serveis vinculats a aquest portal, com ara correu electrònic, fòrums, xats, postals, enquestes, agendes, programació de cinemes i TV, el temps, l’horòscop, sortejos, i com no, tota mena de canals d’informació dividits en diferents temàtiques. Com més usuaris fessin servir el portal, millor. I si a més, el portal podia retenir-los oferint uns serveis que ja no caldria anar a trobar a fora, podrien arribar a detectar els gustos de l’usuari, i servir-li publicitat personalitzada.

La idea semblava brillant i va calar ràpidament. Aviat totes les grans corporacions voldrien tenir el seu portal i que aquest fos el líder. Per aconseguir-ho es gastarien el què fes falta. D’aquesta època, i en un àmbit estatal, segurament la gent encara es recordarà de Terra, Eresmás, Navegalia, Inicia, Telépolis, Ozú, Ya.com, Canal21… Una bogeria, que en plena bombolla puntcom, va créixer desmesuradament i de manera gens sòlida. Mentrestant, sense massa soroll, des de California arribaria un nou cercador, simple, net, amb els resultats no alterats i extremadament eficaç anomenat Google, i la lògica dels portals desapareixia de la nit al dia, coincidint amb la punxada de la bombolla que aquests mateixos webs havien creat.

Una de les conseqüències de tot plegat és que els portals, com a concepte, van desaparèixer de la nostra vida. Google va marcar un important punt d’inflexió en la història d’Internet. Havia ordenat el caos que era la xarxa, i anar a un o altre lloc era fàcil, ràpid i còmode, per tant, ja no era tan necessari tenir tots els serveis agrupats en un web enorme. Així doncs, l’explosió que va seguir a la bombolla puntcom va ser la de la ràpida proliferació de projectes molt més concrets i específics, però d’una qualitat enorme. Amb Google tothom tenia les mateixes possibilitats de ser vist a la xarxa.

D’aquesta nova fornada, alguns dels grans vencedors són projectes socials com Facebook, Twitter, YouTube, Foursquare, Pinterest, Linkedin, Instagram, Tumblr, Spotify, etc. Alguns d’ells fins i tot han creat el seu propi micro-clima, és a dir, una mena de xarxa interna dins de la pròpia xarxa d’Internet, agrupant a centenars de milions d’usuaris d’arreu del món, i erigint-se com un nou model de gestionar la publicitat a un nivell totalment personalitzat per a cada usuari. El somni dels creadors de portals de feia poc més d’una dècada, estava començant a passar a nivell planetari.

Però si aquests grans projectes estaven -i estan- triomfant actualment a nivell global, en un nivell més local, un altre tipus de web està derivant cap a aquells antics portals. Em refereixo als diaris digitals, que si en un inici tan sols es dedicaven a plasmar el diari de paper a la xarxa, aviat sorgirien nous diaris digitals que no tindrien cap lligam amb cap paper i viurien exclusivament a la xarxa. Uns i altres, independentment del seu àmbit d’actuació, centrarien el seu model de negoci en la publicitat, de manera que no és cap sorpresa veure com aquests diaris digitals han anat integrant diferents serveis i recursos per tal d’augmentar la seva audiència, que en última instància equivaldria a poder mostrar més publicitat, i per tant, generar més ingressos.

Com explicava en el meu anterior article, els diaris digitals catalans porten un munt de mesos augmentant la seva audiència. Alguns l’han duplicada i triplicada en els darrers 2-3 anys. I és ben cert que cada vegada hi ha més gent que consulta diaris digitals, i que aquests disposen de més i millors continguts i seccions, així com també disposen d’eines més potents per fer difusió. Però la realitat és també que aquests mateixos diaris digitals, cada vegada ofereixen més serveis als seus usuaris, que sovint van molt més enllà de la simple informació. Són serveis de correu electrònic, blogs, fòrums, xats, diccionaris… i des de fa molt poc, alguns d’ells, com l’Ara.cat, 324.cat, Vilaweb o Nació Digital, també disposen de comerç electrònic integrat en el propi diari. Aquest fet suposa una nova via de negoci molt interessant, que va més enllà de la publicitat, però que a la vegada posa en evidència el fet que els diaris digitals ja no són només simples diaris, sinó que s’han anat convertint en webs de serveis locals, i que per tant, la informació ja no és la única cosa que els usuaris hi van a cercar. De manera que, una vegada més, hem d’entendre que l’audiència total d’un web cada vegada va més deslligada del nombre de lectors del diari.

I si voleu un clar exemple de tot el que us pretenc explicar, entreu a un dels grans portals ‘supervivents’ de la bombolla puntcom, com és Terra, i veureu que aquell portal, ara s’assembla molt a un diari digital. O potser és al revés i són els diaris digitals que ara s’assemblen molt als portals… Que cadascú ho vegi com vulgui!

__

Joan Camp | @joancamp

Ha estudiat Ciències Empresarials a la Universitat de Girona i Màrqueting a Eserp. Actualment és soci fundador i director de l’empresa de projectes web Tirabol Produccions. Ha estat creador i director de Racó Català (1999-2007) i directe!cat (2007-2008) entre d’altres projectes web, com Viasona o Blog.cat. És el productor executiu de ‘Cubicles’, la primera web-sèrie en català, i ha participat en el llibre ‘Catalunya, estat de la nació’ (Pòrtic, 2008). També és responsable de les jornades de la Internet catalana, la Catosfera, que cada any se celebren a Granollers.

>> Altres articles d’en Joan Camp al Bloc d’Escacc:

Sobre audiències digitals (II)

Sobre audiències digitals (I)

Catosfera 2012. Optimisme digital per sortir de la crisi

Què compro exactament quan compro música?

Catalunya, un país de dades obertes

 Massa publicitat en castellà a la xarxa catalana

Publicitat en català: qui paga, mana?

Una gran associació catalana de mitjans

Actualització mensual del resum de situació del Baròmetre de l’ús del català a Internet de WICCAC a 31 de desembre del 2012. El percentatge global d’ús del català és del 61,76% (mitjà), un 0,10 percentual superior al del mes anterior (61,66%). L’any 2012 l’increment de l’ús del català del baròmetre ha estat de l’1,68 percentual, molt superior al dels dos anys anteriors, que va ser del 0,58 percentual el 2010 i del 0,37 percentual el 2011.

Bones dades del català a Internet per a començar l’any 2013. Com ja vam comentar a l’article “La situació del català a Internet a gener del 2012“, publicat a “El bloc d’Escacc“, la situació del català a Internet és bona, amb una presència molt superior al pes demogràfic dels seus aproximadament deu milions de parlants. Ara, un any després, hi ha noves dades que ho confirmen, tal com expliquem a continuació.

El català és la dinovena llengua més utilitzada a Twitter. Aquesta xarxa social va incorporar el català el passat mes de juliol i ja són gairebé 80.000 els usuaris que han actualitzat el seu Twitter en català.

El domini .cat és el segon domini que més ha crescut l’any 2012 al món i ja supera els 61.000 dominis registrats, xifra que el situa en el 72è lloc en nombre de registres, d’entre els 316 dominis existents. Aprofitem per destacar que actualment el domini .cat té encara vigent, només fins al 13 de gener, la promoció de nous dominis .cat a menys de 10 € el primer any; així com el fet que, des del 31 de desembre fins al 6 de gener, també hi ha activa una nova promoció per a renovacions de dominis .cat amb un descompte del 50%. Més informació d’aquestes promocions a la notícia del domini .cat “Comencem el nou any amb .cat més barat“.

La Viquipèdia en català, amb més de 391.000 articles, és la quinzena llengua d’entre les 285 llengües presents a la Wikipedia. A més, continua sent la primera en el rànquing de qualitat per mostra d’articles.

El català segueix al lloc vuitè de l’índex de penetració d’Internet, i està per davant del francès, l’alemany, l’italià i el castellà. Per calcular aquest índex s’utilitzen les dades que hi ha al lloc web Internet Word Stats, que actualitza el número d’enllaços d’Internet a cadascun dels països del món. Es tenen en compte les 137 llengües amb més de 5 milions de parlants. L’índex de penetració d’Internet és el número d’usuaris d’Internet dividit per la població total del país.

Laboratoris Hipra ha incorporat versió en català a la seva web. Recordem que el mes de juliol del 2011 la Plataforma per la Llengua i WICCAC van enviar queixes a una sèrie de companyies farmacèutiques, entre elles Hipra, per l’absència del català a les seves webs.

Enllaços del Baròmetre de l’ús del català a Internet de WICCAC:
Baròmetre de l’ús del català a Internet
Resum de situació del Baròmetre de l’ús del català a Internet
Històric dels Resums de situació del Baròmetre de l’ús del català a Internet (des d’agost del 2002)

Podeu veure la notícia íntegra, amb tots els enllaços i més informació, a la web de WICCAC: Baròmetre de l’ús del català a Internet – desembre 2012

–

Joan Soler Martí, és membre de l’equip de coordinadors de WICCAC (Webmàsters Independents en Català, de Cultura i d’Àmbits Cívics)