Reflexions sobre periodisme, comunicació i cultura

(Actualització de la imatge i comentari en acabar el post)

Després del post sobre Twitter i els mitjans digitals ha arribat l’hora de veure què estan fent molts mitjans a Facebook. No és una tasca fàcil tenint en compte el nombre de mitjans i la quantitat de pàgines obertes que hi ha. Es tracta, doncs, només d’una petita aproximació sobre l’ús que estan fent alguns mitjans catalans. Hem pres de base els mitjans ja analitzats i n’hem afegit d’altres. Estem parlant de pàgines de Facebook corporatives de mitjans.

Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals

La CCMA té una presència tan impressionant a Facebook, que aquí seria difícil fer-ne un llistat complet [Presència a les xarxes Tv3, Catalunya Ràdio]. Hem parlat amb els responsables de la coordinació de la presència corporativa. Juntament amb els programes o canals es plantegen plegats els objectius de cada presència per després dibuixar una estratègia. Reconeixen que tenen un avantatge clar gràcies a la marca: la gent els coneix i els ve a buscar a FB. No tenen problemes de pocs seguidors ni de manca de massa crítica. Segons ens expliquen, la participació és més fluida quan es publiquen notícies que afecten molt directament a les persones: fenòmens meteorològics, vagues de transports… Quan hi ha una vivència en primera persona hi ha una necessitat espontània d’expressar-se. Programes informatius com Els Matins fa un any que tenen Fb però funcionen prou bé i pretenen integrar la participació amb l’emissió en directe. El cas de la ficció es mereix una menció especial: els seguidors de les sèries es mostren d’allò més compromesos i entusiastes i generen un volum molt important de comentaris, esdevenint veritables comunitats de seguidors i fans de les sèries de Tv3.

Esportius: Sport i MundoDeportivo

El món dels esportius és veritablement un altre món… tant pel nombre de seguidors com per la matèria prima, l’esport, i més en concret, el futbol. En aquest sentit és una matèria on els aficionats estan veritablement predisposats a participar i dir-hi la seva.

El diari Sport és el líder pel que fa al nombre de seguidors a Fb, van apostar més per aquesta xarxa. La utilitzen per a la distribució notícies destacades a la portada, mitjançant un feed automàtic. Una persona es dedica exclusivament a dinamitzar els espais de participació. A més de les visites que pot portar Fb (que reconeixen que és baix en comparació amb el seu gran trànsit web) també els serveix per copsar l’interès del públic sobre temes d’actualitat. El repte és, segons ens expliquen, aconseguir mesurar el retorn de la inversió en temps i recursos que hi dediquen, sense menysprear els altres beneficis que reporta la presència a les xarxes.

Al contrari, Mundodeportivo diuen haver apostat més per Twitter ja que el consideren un mitjà més periodístic, en temps real, més viral i que propicia millor la conversa [Presència a xarxes de MD]. Amb tot, han decidit repensar la seva estratègia a Fb i han deixat de banda els feeds automàtics perquè siguin els propis periodistes qui pengin les notícies i puguin modificar la forma de comunicar més enllà del titular de la notícia. Apostaran doncs, per la qualitat en les actualitzacions al Fb per sobre de la quantitat. En tots dos casos Fb és gestionat pels equips digitals dels diaris. El 9 esportiu té un grup a Fb creat per un lector.

Diari Ara

L’ARA és el diari generalista català que té més seguidors a Fb. És gestionat per l’equip de Comunitats. L’utilitzen fonamentalment per a la distribució de les notícies però, com la majoria de mitjans consultats, intenten no penjar totes les notícies, no volen col·lapsar els timeline dels lectors. Un ús interessant que fa el diari és demanar la participació dels lectors aportant informació, dades o testimonis per elaborar contingut editorial. Sovint, és iniciativa de les pròpies seccions del diari. Les xarxes socials han estat molt importants en el procés de llançament d’aquest nou diari. També publiquen al paper allò que els lectors els han dit a Fb. A l’Ara porten un control diari de l’evolució del nombre d’usuaris a les xarxes i del que hi diuen. És potser el mitjà netament informatiu que millor és mou a les xarxes i mira de treure’n el màxim benefici possible.

El Periódico de Catalunya

El Periódico a Facebook són més selectius: hi pengen poques notícies, prioritzant les històries pròpies i les que puguin demanar la participació dels lectors. El tipus de notícies que difonen són també diferents que a Twitter. No utilitzen feeds automàtics. Tenen un molt bon número de seguidors.

La Vanguardia:

La Vanguardia fa una aproximació ben diferent a la resta de mitjans.  Deixa la seva presència més corporativa a les xarxes a mans dels seus lectors [Presència LV a les xarxes] i no tenen un perfil professional encarregat dels social media. Només són presents en projectes concrets com La Hemeroteca o l’agregador Hagoclic, que gestionen els propis periodistes d’aquets projectes. El seu Fb “oficial” té pocs seguidors i no hi ha intervenció humana (és un feed automàtic). Tampoc es fa promoció del seu Fb a la home com sí que fan la resta de mitjans. La interacció amb els lectors, doncs, prefereixen fer-la a través de la web i el tradicional correu electrònic. De fet, van ser els lectors els que van demanar l’opció de compartir les notícies via Facebook, i és per això que en el recent redisseny s’ha inclòs aquesta funcionalitat.

ACN

El cas de l’Agència Catalana de Notícies de la utilització de Fb és bastant semblant al cas dels mitjans finals. La utilitzen tant per a la distribució de continguts com també per a la promoció de l’agència. Sense utilitzar cap feed automàtic, intenten donar difusió a temes propis de l’agència, a temes que interessen especialment als internautes i pengen tots els vídeos del seu youtube. En alguns esdeveniments especials han demanat la participació dels usuaris i amb un grau de comentaris moderat.

COM Ràdio

EL Fb corporatiu de COM Ràdio l’utilitzen com a eina promocional. Miren de no publicar més de 4 actualitzacions al dia entre notícies pròpies que ha generat la cadena i avenços de la programació. Als favorits d’aquesta pàgina es poden trobar la resta de FB dels programes de la COM, on han personalitzat les imatges de cadascun dels programes. En aquest Fb corporatiu es difícil generar participació –expliquen- però prefereixen que aquesta es doni als Fb de cadascun dels programes. Un cas interessant és el que han creat específícament pels seguidors de l’Espanyol. La COM retransmet tots els partits de l’equip i això ha fidelitzat una audiència molt específica que es mostra molt activa –molt més que la dedicada al Barça- en aquest Fb, esdevenint una veritable comunitat que compta amb la complicitat de la redacció.

El 9nou

A El9nou, un mitjà comarcal, es plategen la utililitat de Facebook. Com molts altres mitjans no tenen feeds automàtics i intenten no publicar més de 4 o 5 missatges al dia, algun d’ells són anuncis promocionals del programes de la Tv local. Ens expliquen que malgrat superar els 1.500 seguidors, la participació és molt baixa, costa que la gent s’engresqui a comentar. De fet, al web no es poden fer comentaris i com a assignatura pendent encara han de promocionar les seves xarxes socials al web. Valoren Facebook més com una eina promocional on els continguts tenen més visibilitat que no pas a Twitter. De fet, ens expliquen que Facebook és una de les principals fonts de trànsit després del cercador Google.

Barcelona TV

El Fb de Barcelona TV el porta l’equip de Comunicació i màrqueting del canal públic. Si BTVnotícies.cat, la seva web informativa, sempre ha destacat per l’ús que han fet de Twitter, a Fb reconeixen no haver trobat el model.  Tenen pocs seguidors i pengen una o dues notícies al dia, una manera de redistribuir els continguts. La poca interactivitat que tenen a Fb contrasta amb la connexió que han aconseguit amb els usuaris de twitter, tot informant-los de possibles notícies i alteracions als transports o les carreteres. En aquest sentit es mostren satisfets i prefereixen apostar per elements qualitatius que els aporta l’altre canal. Molts programes com La porteria, o La meteo tenen una pàgina de Fb que s’autogestionen les redaccions.

Vilaweb

A Vilaweb la gestió de la pàgina de Facebook és una tasca compartida entre tots els periodistes. Tots tenen accés a la pàgina i han d’actualitzar-la amb les seves informacions. Aquesta dinàmica s’ha decidit després d’un període curt de temps en que una persona de la redacció va ser l’encarregada de gestionar les xarxes, però es va desestimar aquest model. Prefereixen doncs gestionar Fb i la resta de xarxes de manera més transversal. Tots els periodistes de Vilaweb han de tenir un compte personal a Fb i Twitter.  Vilaweb posarà en marxa noves pàgines a Fb dedicades a diferents temàtiques.

Algunes conclusions

És difícil posar totes les iniciatives al Facebook en el mateix calaix: la presència informativa queda molt per darrera dels programes d’humor i els de ficció. Els esportius es troben, però, en un punt intermig: és fàcil generar participació al voltant de l’actualitat esportiva. Com a conclusió diria que és més fàcil atraure la participació: 1) quan hi ha una massa crítica suficient, 2) quan parlen de temes com humor, la ficció o el esports o 3) quan es tracta de temes que toquen especialment les vides de les persones.  Quan parlem de política internacional és difícil arrencar la participació del públic…

La gran majoria de mitjans reconeix que Facebook no els reporta la quantitat de trànsit a les seves pàgines web. La majoria prefereix no atabalar els usuaris amb milions d’inputs en el seu timeline personal a Facebook. Però no tot és un número de “fans”, també cal veure el grau de retorn en clau de marca o la connexió emocional que generen amb l’usuari.  Encara està per veure si estem davant d’una eina més per al màrqueting que per la redistribució de continguts.

Però com amb la resta de les noves xarxes socials, tot està per fer…

Actualització 8/02/2010

Actualitzo aquesta imatge recollint les dades dels fans de les pàgines dels programes l’APM (que ja enllaçava al post), Crackòvia, Polònia, La Competència o La Transmissió del Puyal. Els companys de la CCMA opinen, que la primera imatge que vaig publicar (un llistat de pàgines a Facebooks de tipus corporatiu) es contradiu amb el contingut del post, que no els fa justícia a la seva presència real a la xarxa social. Segons m’expliquen, per a ells, tan corporativa és la pàgina de Tv3 com la de la pàgina de la sèrie Infidels.

Crec que tenen part de raó. Amb tot, com veiem, l’humor, el futbol i la ficció segueixen sent líders.

Sigui com sigui, els seus responsables em feien una reflexió que trobo molt interessant compartir aquí. Són conscients que el públic “és més fan dels productes/programes que no pas dels canals” i creuen que això és una tendència que anirà a més.

Reflexiono: És llavors TV3 un marca contenidor d’altres marques? Pot haver-hi el perill d’acabar sent una commodity el mateix canal de televisió? Es farà el fenomen extensible a la resta de televisions?  Els altres mitjans de comunicació poden arribar a generar marques dins la seva marca?

Trobareu el document públic amb les dades aquí.

2010 passarà a la història dels mèdia com un dels anys més desorientadors per als mitjans. D’una banda la crisi econòmica ha frenat molts nous projectes i ha acabat de tancar’n d’altres juntament amb les incerteses sobre els models de negoci i la transició digital.

Permeteu-me fer una selecció amb l’ajuda de molts dels lectors d’Escacc (vía Facebook i Twitter) d’aquelles notícies sobre mitjans que han estat “les notícies” de 2010.

1. La supressió de la publicitat a RTVE (1 de gener)

2. La sortida de l’iPad d’Apple (27 de gener) i el posterior bluff pels mitjans.

3. Entra el fons nord-americà Liberty a l’accionariat de Prisa. (març)

4. Murdoch treu de Google els continguts del Times i aposta pels murs de pagament (maig)

5 Les filtracions del Cablegate de Wikileaks en col·laboració amb mitjans tradicionals (juny-desembre)

6. Telefònica compra Tuenti (agost)

7. Telecinco compra Cuatro a Prisa (va ser a finals de 2009, però va començar a formalitzar-se a finals d’aquest any 2010).

8. Neix el diari Ara (28 de novembre)

9. Prisa tanca CNN+ (10 de desembre)

10. Canvis polítics a Cultura i Mitjans: retorn de Mitjans de Comunicació al Departament de Presidència i Ferran Mascarell és el nou Conseller de Cultura (27 desembre).

Potser recordar què ha passat aquest any ens ajudi a entendre millor el futur que ve…

La democràcia és millor si passen coses com el cas Wikileaks.  D’entrada em sembla molt necessari que tothom tingui accés a quantes més dades millor dels nostres governants i de la feina que fan; la cura d’humilitat de la nuesa de l’emperador és l’objectiu del periodisme en majúscules. De fet, la recurrent discussió del “final del periodisme” és en realitat la discussió del control de la pròpia informació que Internet ha posat en evidència i és especialment cru pel que es refereix a la política.

I fixem-nos especialment que en el cas Wikileaks no només són els governs que occident considera poc democràtics els que estan fent de tot perquè no segueixin publicant. Són els propis governs anomenats “democràtics” que davant de la protecció i de la seguretat, reclamen presó i puniment a Wikileaks. No era occident la garant de la democràcia al món? Wired ho expressa molt bé al seu editorial. Estem doncs davant una sotragada dels nostres propis llocs comuns, la defensa de la transparència informativa és la clau de volta de la democràcia i justament això Internet ho posa de relleu i Wikileaks és un exemple especialment rellevant. Per tant, no està en qüestió la feina del periodisme, està en qüestió com es comunica i què es comunica a la gent en temps d’Internet.

Qui és Assange i com ha arribat a tenir tot aquest poder informatiu? Són creïbles els càrrecs que se l’imputen? És una fugida endavant del mateix personatge entregar-se a les autoritats? Poden els governs sostreure’s a la vergonya de no desmentir els cables de Wikileaks? Són preguntes per a les quals encara no tenim resposta, en qualsevol cas l’important és que Internet millora la comunicació, la capacitat d’intercanvi d’informació, i posa de relleu que la interpretació i la cerca de la veritat, és la feina de qui vol informar; com ho és la dels qui fan política la d’acostar-se a aquesta veritat perquè sinó la nuesa serà encara més evident.

La setmana passada vam publicar dues notícies tan semblants i amb tan poc temps de distància que, fins i tot, podien semblar la mateixa notícia. Però no. Ho vam comprovar, enviar un parell de correus electrònics i ho vam confirmar. Diferents editores de diaris preparen dues plataformes per agregar continguts de diferents capçaleres i totes dues seran de pagament.

Pensem per un moment en un Google News de pagament. D’acord. Ara, intentem diferenciar-les:

1. Ongo.com

Ongo és l’agregador que preparen 3 de les més importants editores de diaris dels Estats Units: el New York Times, Gannet i l’editora del Washington Post. Una start-up que ha rebut 12 milions de dòlars i que, segons va explicar una directiva del New York Times la setmana passada, naixerà al novembre i serà de pagament. L’objectiu és crear un servei que permeti llegir i compartir continguts i notícies dels diferents editors que hi participen.

Diuen: “Estem construint Ongo per reflectir les moltes maneres en què els consumidors prefereixen llegir, organitzar i compartir notícies digitals“, va dir Alex Kazim, fundador d’Ongo i director executiu. “Estem satisfets de que tres empreses influents de mitjans de comunicació reconeguin el valor que Ongo crea, i  desitgem obrir les nostres portes ben aviat”.

2. L’agregador de News Corp.

El bategem com l’agregador de Murdoch, perquè ara per ara no té nom. Un parell de dies després de fer-se pública la sortida d’Ongo, va sortir la notícia.  El grup News Corporation també prepara una plataforma d’agregació de continguts de tots els seus diaris (News of the World, The Times, The Sun…). També veurà la llum a finals d’any i també serà de pagament.  Aquestes són ja (o van per camí de ser-ho) webs de pagament.

Us podeu imaginar la perplexitat de la que sóc presa en llegir totes dues notícies. Vull dir, com és possible? Tots dos volen competir amb Google News que és GRA-TIS?

Murdoch havia amenaçat en posar fora de Google tots els continguts dels seus diaris i fer-los indexables només pel cercador Bing de Microsoft. Potser això pot tenir alguna lògica. Si els continguts no són a Google, algu estarà disposat a pagar per accedir a aquesta plataforma. A més, potser resulta molt més atractiu subscriure’s a aquesta plataforma per la gran varietat de continguts que no a un sol diari com el Times i al Sunday Times plegats.

Tots dos projectes s’han mostrat oberts a l’entrada de socis que aportin més continguts editorials. Està clar que tots dos estan buscant replegar tant contingut de valor com els sigui possible, per tal de fer atractives les plataformes i propiciar que el consumidor desitgi subscriure-s’hi.

Un futur de pagament

Tots dos projectes estant parlant d’un futur amb murs de pagament per als diaris online -encara que a la reunió de la WAN es va veure que no hi ha quòrum amb el tema-  perquè sinó, una vegada més, això no seria més que un gran suïcidi col·lectiu per part dels editors.

I de fet, si el seu objectiu és de plantar cara a Google, no seria més intel·ligent fusionar totes dues plataformes en una sola?

Veurem què passa. Els propers mesos seran decisius.

L’audiència i la influència són dos terrossos de sucre desitjats per molts en aquest món dels mèdia. Però, són sinònims? Tenir audiència et fa ser influent? Totes les audiències són iguals? I, quin mitjà pot resultar influent? Què et fa ser influent?

Juan Pablo Artero, professor i investigador  de la Universitat de Navarra en el darrer número de la publicació Perspectivas del mundo de la Comunicación, ha intentat fer una aproximació a la “quota de veu” dels 60 grups de l’Estat espanyol. Artero, ha agregat les dades de quota d’audiència de l’EGM de cadascun dels grups per sectors.

He fet una selecció dels primers 20 grups amb més audiència (veure quadre), i he afegit la resta de grups de l’àmbit de l’espai català de comunicació.

El resultat no és perfecte ja que existeixen duplicacions d’audiència (persones que consumeixen mitjans diferents d’un mateix grup).

Amb tot, sorprèn:

-el 85% de Prisa

-L’aparició en segon lloc de Planeta (amb productes ideològicament molt diferents).

-El setè lloc d’Unedisa (El Mundo).

-El quart lloc d’un grup català com RBA.

-Tres grups catalans es troben molt ajustats (Zeta, Godó i Mediapro).

-La CCMA arriba a gairebé el 7% de la població estatal.

Podem pensar, doncs, que hi ha mitjans que es poden considerar com a “influents”, però no tenir grans audiències, i a l’inrevés. Val la pena la reflexió.