Reflexions sobre periodisme, comunicació i cultura

A principis d’octubre de 2011, la directora de Televisió de Catalunya, Mònica Terribas, va publicar a diversos mitjans de comunicació catalans una carta titulada “TV3: volem un mirall trencat?”. En aquell text, s’advertia de les conseqüències que podria tenir la continuació de les retallades sobre la CCMA en la prestació del servei i en l’acompliment de les funcions que té atribuïdes, que no són precisament poques segons la normativa catalana.

Em permeto parafrasejar el títol d’aquella carta per reflexionar sobre el (no) debat al voltant de la CCMA i el seu finançament que hi ha hagut els darrers mesos a Catalunya i sobre la importància de dur a terme una discussió oberta, clara i transparent sobre el paper dels mitjans audiovisuals públics a Catalunya. Si fem una repassada als principals temes que ens han tingut entretinguts en els darrers mesos, (crec que) veurem amb força claredat com s’han centrat en aspectes parcials i, tot sovint, plantejats d’acord amb interessos creats.

El primer biaix del debat es va produir en el mateix moment en què es va anunciar la retallada de 40 milions d’euros per a 2012. El portaveu del Govern, Francesc Homs, va suggerir tancar dos dels sis canals de la corporació, coincidint amb una proposta electoral del PPC. No va dir quins ni tampoc què fer amb el contingut que s’hi difon. Que no va prioritzar, vaja. Des de llavors, hem dedicat força temps i espai a discernir si s’han de tancar canals o no, quins haurien de ser i, fins i tot, quin estalvi real comportaria la mesura.

La segona discussió que ens ha tingut capficats va sortir de la mateixa sessió parlamentària on es va anunciar el retall. Va venir, però, de la mà de la directora de TVC: amb aquest pressupost, TV3 no podria mantenir el futbol en obert. Desconec si Terribas portava la resposta preparada o no, però s’ha de reconèixer que políticament va fer una jugada molt forta: el Barça (parlem clar: no és tot el futbol) és clau. I no només per a TV3, sinó també per molta gent del carrer.

Dels 15 programes de televisió més vistos a Catalunya el 2011, vuit estaven relacionats amb partits del Barça i van ser emesos per TV3. Aquesta aportació va ser bàsica per convertir-la en líder a Catalunya aquell any, de la mateixa manera que també ho va ser el 2010. Fent servir una expressió molt del gust del Govern Mas, Terribas va posar a sobre de la taula una línia vermella: el lideratge de TV3 al Principat. Sens dubte, amb la intenció de mirar de parar la retallada.

Encara estàvem entretinguts intentant esclarir si era important tenir dos canals i per quin passar-hi el futbol (si es que el volíem), quan el Govern va contraatacar poc després amb un altre tema força delicat: l’acusació de falta de transparència a TVC en els contractes amb les productores associades. Si la jugada de Terribas va ser forta, la resposta del Govern no va ser pas menor.

Estem tornant a parlar d’un aspecte clau, perquè aquestes productores aporten continguts tan insignes com Polònia, Crackòvia o El convidat – els dos darrers, presents a la llista de programes més vistos el 2011. Per tant, estem insistint en travessar la línia vermella del lideratge. També posem en dansa una dimensió estratègica de TVC: el seu paper (central) en la promoció de la indústria audiovisual catalana. Ho mostren clarament els resultats de dues recerques universitàries que podeu trobar aquí i aquí.

Mentrestant, alguns grups multimèdia espanyols i catalans amb interessos a la televisió han publicat sobre la CCMA, posant especial èmfasi en la despesa que comporta. El País, per exemple, ha anat elaborant una sèrie de textos molt suggerents –més que res, per la imatge que deixen de la televisió pública autonòmica a Espanya.  La Vanguardia, però, és qui va aconseguir aixecar més polseguera amb una peça on donava a entendre que qualsevol treballador de la CCMA cobra 14 pagues de 3600 euros. Un autèntic luxe asiàtic en els temps que corren i que els sindicats es van encarregar de matisar ràpidament. Segurament no és casualitat, doncs, que aquests dos diaris no publiquessin la carta de Mònica Terribas.

TVC no està sola, però, en aquesta batalla mediàtica. El diari Ara s’ha significat obertament com un defensor de la Corporació i per estar a favor d’una limitació de les retallades, fent una de les editorials més clares en aquest sentit. L’endemà de la carta de Terribas va publicar una peça força interessant en què s’evidenciaven les pressions de diferents grups d’interès per afeblir les autonòmiques en general i TVC en particular, donant la raó a la directora.

No he triat l’exemple aleatòriament, és clar: entre els accionistes i col·laboradors hi ha Toni Soler, Albert Om, Xavier Bosch o Antoni Basses. Estic convençut que creuen en la pública, però hi tenen posats diners. I això crec que s’ha de tenir present quan s’estan defensant posicions en un conflicte com aquest, on (també) hi ha en joc molts milions.

Els interessos en joc, tots legítims, són molts. De fet, un altre aspecte que ha centrat l’interès ha estat la possibilitat que existeixi una estratègia per afavorir grups privats. Tornem a parlar clar: d’un possible benefici per a Godó, propietari de 8TV i RAC1. Estic d’acord amb Eduard Voltas quan diu que és dificil de creure. Amb tot, s’ha de reconèixer que la idea va adquirir certa versemblança quan va transcendir que el Govern havia signat un contracte per valor de dos milions d’euros a favor, precisament, de les ràdios i televisió esmentades. Si li sumem la virulència de La Vanguardia buscant-li vergonyes a la Corporació…

Fins ara, doncs, hem estat assistint a una mena de foc creuat entre parts implicades en les retallades que usen aspectes parcials del problema en defensa pròpia (o per atacar l’adversari, que no és exactament el mateix). No estic dient que el nombre de canals, el futbol o la producció associada no siguin importants. Estic dient que són parts del problema i que brandar-ne un o altre forma part de l’estratègia discursiva dels qui s’estan barallant.

Crec que tot plegat s’hauria de tractar de manera global i en el marc de discussió del contracte-programa. Aquest document plurianual signat entre Govern i corporació fixa quines són les obligacions de la CCMA, li assigna un pressupost “suficient” per a assolir-les i permet avaluar l’activitat de l’ens. El darrer signat va caducar el 2009 i exigia, per exemple liderar l’audiència a Catalunya, fer 5000 hores anuals de programació cultural, 500 dedicades a col·lectius minoritaris o innovar en tecnologia. Tot això en català, òbviament. Ara la CCMA funciona amb pressupostos anuals el resultat dels quals ja hem vist quin és.

El debat sobre el contracte – programa és molt important, perquè obliga a tothom a fixar posicions de manera explícita. Sobretot al Govern, que ha de dir quina CCMA vol pagar. Líder? Secundària? Externalitzada? Amb més producció amb recursos de la casa? Amb menys treballadors? Amb quatre canals? Tot plegat està lligat entre sí, perquè apostar pels recursos de la casa vol dir comprar menys a fora –i la promoció de la indústria?– mentre que externalitzar vol dir necessitar menys recursos humans propis. Sobretot, si tanquem canals i la necessitat de programes es redueix. És en aquest context que cal parlar del futbol, no com un fet aïllat.

Segons què es decideixi, doncs, el model variarà i les quantitats a assignar seran unes o seran unes altres, amb un compromís que serà a mig termini. Fer-los saber la nit abans de la compareixença que tindran 40 milions menys per treballar no sembla una bona manera de negociar amb els directius de la Corporació. I no concretar aspectes tan cridaners com l’eliminació de canals tampoc. De fet, proposar un pressupost al marge del contracte-programa ja és una primera manera, i molt efectiva, de segrestar el debat; de fer-lo impossible.

No cal tenir un MBA per saber que no es pot prestar el mateix servei quan passes de tenir 350 milions d’euros de subvenció el 2010 a tenir-ne 260 el 2012. I tampoc es pot fer el mateix producte quan passes d’ingressar 144 milions en publicitat el 2007 a facturar-ne 85 el 2011. Per tant, estem davant d’una revisió per imperatiu econòmic del model de televisió pública catalana i del seu pes dins del sistema comunicatiu. I aquesta revisió no s’hauria de fer ni a cop de retallada anual ni a partir d’un intercanvi de trets amb la munició més gruixuda que cada bàndol enfrontat té a l’abast.

Ha de ser fruit d’un debat obert, clar, transparent, documentat i global. I, probablement, no s’ha de limitar només al Govern i a la Corporació. Ni tan sols al Parlament: ha de ser social, de país. Estem parlant del futur d’una eina que ha estat definida reiteradament com a fonamental per Catalunya. Ho va dir Jordi Pujol al llarg dels anys vuitanta (llegiu-vos les seves memòries!). Ho va dir el conseller Tresserras durant el seu mandat. I ho ha tornat a dir l’actual Secretari de Comunicació, Josep Martí. Si no hi ha una discussió pública i raonada, el debat sobre TV3 continuarà segrestat per interessos creats i posicions enrocades. I això, francament, crec que és una molt mala notícia.

Josep Àngel Guimerà i Orts | @jaguimera

Professor del Dep. de Comunicació Audiovisual i Publicitat de la Universitat Autònoma de Barcelona; i investigador de l’OPC – InCom – UAB

Qui em coneix sap que en els darrers anys, juntament amb altra gent del sector, vaig treballar per intentar crear una associació de mitjans catalans de premsa digital en diferents ocasions. La idea es basava en una entitat que reforcés la posició del sector digital ja fos aconseguint una major contractació d’espais publicitaris actuant com a una gran central de compres, entrar dins de les planificacions publicitàries estatals, vetllar el protagonisme del sector en el repartiment de les subvencions a mitjans, pressió per la normalització de les audiències i la consolidació d’un rànquing propi pels mitjans en llengua catalana, un major ressò en els mitjans públics, augmentar la presència en els reculls de clipping, donar més veu al sector i formar el sector amb cursos, seminaris, jornades, premis, convenis amb universitats… En resum es tractava de crear un ens que servís d’interlocutor pels grans temes del sector, ja fossin a nivell comercial, institucional, formatiu, legal, etc.

Continuo pensant que la idea era interessant i necessària, però no ens en vam sortir. La proposta es va trobar amb diferents esculls que ara no venen al cas, i malgrat que la major part dels protagonistes del sector en tenia moltes ganes, la proposta no es va arribar a consolidar mai.

En paral·lel, Josep Ritort, en aquell llavors President de l’Associació Catalana de Premsa Gratuïta (ACPG), havia sabut explotar un detall interessant que canviaria per sempre més l’entitat que presidia. El fet és tan simple com ara que tots els diaris digitals catalans són gratuïts (perquè encara no n’hi ha cap que hagi aconseguit consolidar un model de pagament), per tant, tots ells podien entrar a formar part de l’ACPG, constituïda bàsicament per capçaleres gratuïtes en format paper. I d’aquesta manera, l’entitat ha aconseguit duplicar el nombre de capçaleres associades, així com el seu volum d’audiència agregat. Fantàstic!

Ara bé, les altres dues grans entitats del sector, l’Associació de Premsa Periòdica en Català (APPEC) i l’Associació Catalana de Premsa Comarcal (ACPC) tampoc han volgut quedar al marge de l’evolució tecnològica i de tot l’impacte que Internet provoca, de manera que amb ambdues entitats han posat o estan posant en marxa la seva branca digital a partir de les seves publicacions associades que ja disposen d’una edició digital a la xarxa. I no són precisament pocs els mitjans d’aquestes entitats, ja siguin diaris, setmanaris o revistes, que tenen un peu i mig a Internet. Cosa absolutament natural.

És per aquest motiu que, a aquestes alçades, el que ens hauríem de plantejar ja no és la creació d’una associació que agrupi tots els digitals catalans (que era la meva proposta fins fa uns anys), sinó que el que segurament ens caldria a tot el sector és la creació d’una gran associació de premsa catalana global, que englobi paper, digital, de pagament, gratuïts, revistes, d’edició diària o mensual… Perquè al final, les necessitats dels mitjans no són pas tan diferents entre si, i segurament, caldrà una forta unitat per tal d’encarar el ja incert futur de la comunicació des d’una situació comuna en tots nosaltres, com és l’ús d’una llengua relativament petita i fortament minoritzada. I res indica que anant per separat anem millor.

Central de mitjans catalana

Una gran entitat que agrupi tots els mitjans catalans podria suposar una força col·lectiva inèdita fins al dia d’avui, que tindria molt a dir en la consolidació d’eines tan necessàries i útils com, entre d’altres, el Baròmetre de la Comunicació. Però tenir ben administrada i tabulada l’audiència dels mitjans catalans importa poc si més enllà no som capaços de dotar d’una força comercial a aquestes xifres. I aquí és on segurament rau bona part de l’actual crisi del sector.

La capacitat que tenim els catalans per crear mitjans de comunicació, sigui quina sigui la tipologia, és sens dubte extraordinària. Sovint però, aquests mitjans tan nombrosos tenen autèntics problemes per aconseguir d’entrar en les planificacions de les centrals de mitjans, agències de comunicació, etc. Costa una barbaritat ser tingut en compte per les grans marques, ja que habitualment les centrals que gestionen les seves campanyes consideren i tracten als mitjans catalans com a simples mitjans regionals, de manera que inverteixen el gros o la totalitat del seu pressupost en mitjans d’àmbit estatal. I pels mitjans catalans n’acaba quedant poc o res.

És per aquest motiu que crec que només una gran associació de mitjans catalans amb tots els mitjans units podrien exercir molt millor la seva força, i podrien collar molt més a totes aquestes centrals. De fet, la pressió podria ser tal, que arribats a cert punt, si les centrals continuessin ometent els mitjans catalans, tots plegats des del paraigües d’aquesta gran associació, potser podrien arribar a forçar la creació d’una nova central de mitjans que realment podria generar oportunitats publicitàries inèdites avui en dia.

A més, es podria treballar perquè la Generalitat de Catalunya, que és un dels grans clients publicitaris dels mitjans catalans, homologués de manera oficial aquesta central de mitjans, que evidentment podria oferir-li millors tarifes que qualsevol central competidora. I potser amb un client d’aquesta magnitud com a punt de partida, crec que no hauria de resultar excessivament complicat aconseguir molts altres clients, de manera directa o de manera indirecta treballant amb altres centrals de mitjans.

Potser tot això que escric sona una mica a utopia, sobretot quan el poble català és famós per la seva gran capacitat a no unir-se mai per lluitar problemes comuns i mantenir sempre la seva petita capelleta. Però com ja ho he dit al principi, quan una idea és interessant i necessària, val la pena esforçar-se per tal d’assolir la fita. Al final, el benefici és pel propi sector, i per a tots els usuaris i lectors d’una manera indirecta. Perquè mitjans més ben finançats són mitjans més independents i de més qualitat. I això és el que tots volem, no?

Joan Camp

Director de l’empresa de projectes web Tirabol Produccions i del grup de comunicació Catmèdia Global. Ha estat creador i director de Racó Català (1999-2007) i directe!cat (2007-2008) entre d’altres projectes web. És el productor executiu de ‘Cubicles’, la primera web-sèrie en català, i ha participat en el llibre ‘Catalunya, estat de la nació’ (Pòrtic, 2008). @joancamp.

> Debat obert al Facebook d’Escacc: Cal crear una gran associació de premsa catalana global?.

Existeixen realment les redaccions integrades? Cal pensar que sí, a Catalunya, i al món. Dependrà, és clar, de l’accepció que li donem al concepte, que voreja sovint el de periodisme multiplataforma –aquest sí, ja una realitat- o el de periodista orquestra. Aquest últim concepte, que alguns venen com una virtut, a mi encara em remet a èpoques pretèrites, quan l’especialització s’interpretava que només podia ser temàtica i als periodistes se’ns havia encolomat l’etiqueta d’aquells que saben poc de tot i molt de res.

Sigui com sigui, la realitat –sobretot, l’econòmica, però també les noves o ja no tan noves tendències d’hàbit de consum informatiu- sembla portar-nos inexorablement cap a una nova forma en la producció als mitjans de comunicació que tindria tres característiques bàsiques: distribució multiplataforma,  producció integrada i professionals polivalents. ¿Són tres fenòmens aïllats, tots tres mereixedors del millor dels elogis, o en realitat els dos últims, però especialment el tercer, són fruit del primer? ¿La distribució multiplataforma ha de portar-nos forçosament a una producció integrada al cent per cent, amb unes redaccions formades exclusivament per professionals polivalents? O estem fent virtut de la necessitat?

El novembre passat, amb motiu de l’aparició del diari ‘Ara’, aquest ens presentava la seva redacció com “la primera de Catalunya en què tots els periodistes treballen indistintament pel paper i les edicions digitals”. Això permet, segons el mateix text de presentació, “una optimització dels recursos ja que cada redactor pot tractar un mateix tema de manera integral i, per tant, és possible aleshores tenir equips més especialitzats”.

El cas del diari ‘Ara’, un mitjà de comunicació nacional aparegut ja sota la filosofia multiplataforma, i amb una redacció presumiblement integrada és digna d’estudi. Sobretot si l’experiència és exitosa i no s’ha de fer marxa enrere com s’ha fet també recentment en altres parts del món.  Sigui com sigui, si en un diari com l’’Ara’, amb més de 80 professionals, ha estat possible la integració de la redacció, què no es podrà fer en una redacció molt més curta com la d’un mitjà de proximitat, on les plantilles solen ser més reduïdes? O, en la majoria de casos, tant en redaccions grans com petites, estarem fent virtut de la necessitat, en  realitat? Diria que ni una cosa ni l’altra, o totes dues alhora.

El problema, com sempre, és conceptual. Jo defugiria, per moments, de parlar de redacció integrada per fer-ho de redacció única. De fet, els teòrics que s’han atrevit a posar negre sobre blanc sobre el concepte de redacció integrada de seguida s’afanyen a parlar d’una taula central de redacció. Jo no parlaria tant de mobiliari, però sí d’estructura arquitectònica de la redacció. No sé si integrada, però sí única, treballant en una sola sala, en contacte permanent entre els professionals de la informació.

A ‘El 9 Nou’, grup que disposem d’edició de paper, digital, ràdio i televisió –a part de les corresponents versions per a dispositius mòbils- sempre hem preferit parlar de redacció única que no pas de redacció integrada. El concepte d’integració encara em remet molt al de periodista orquestra, que ja he dit al començament que no li sé veure totes les connotacions positives que alguns li han volgut donar. Més enllà de l’estalvi econòmic en personal, i d’aquí que parli de fer virtut de la necessitat. És evident, també, que un professional que domini tots els llenguatges seria l’ideal per a una redacció, però això no és un periodista orquestra, sinó un periodista perfecte, i això, com en totes les professions, no abunda.

El paper, la ràdio, la televisió i, també, i especialment, la web, tenen un llenguatge propi. Temps era temps que el bon periodista era aquell que tenia nas per trobar la notícia i saber-la explicar bé a l’audiència, fos de paper, ràdio o televisió. Ara li podem exigir tot això, i a més que sàpiga fer fotos, maquetar, gravar i editar. Vaja, ser un bon periodista de paper, ràdio i televisió alhora. Però i a la web?

En un periodisme digital com l’actual, encara sense model, on s’aboquen –per no dir copien i enganxen- les peces escrites, d’àudio i d’imatge com en un calaix de sastre on tot hi cap, encara no ens hem acabat d’atrevir de definir quines serien les aptituds que se li haurien d’exigir a un bon periodista digital, que no vol dir que treballi amb mitjans i plataformes de distribució digital, sinó per als nous mitjans digitals. Repeteixo, encara sense model propi gaire definit, per no dir gairebé gens definit.

El domini de la càmera o dels programes d’edició haurien d’estar a l’altura del domini de les xarxes socials i de participació de l’audiència, però no ho està. Parlem de redaccions integrades perquè estem convertint els periodistes de paper, de ràdio o de televisió en periodistes orquestra que intentin tocar totes les tecles? La integració, en tot cas, haurà de ser gradual, fomentada però no forçada entre els professionals, i tenint en compte dos aspectes bàsics: l’evolució de l’audiència és molt, molt, molt ràpida, i caldrà anar-nos adaptant paulatinament, sense obsessionar-nos però intentant no perdre el nord.

I, més important encara, que un professional pugui dominar diferents eines de treball no vol dir que no pugui continuar estant especialitzat en un llenguatge dels que requereixen les diferents plataformes. El paper, la web, la ràdio o la televisió –i ja no diguem les múltiples formes de distribució mòbil- requeriran també especialistes en cada llenguatge. Això no vol dir que la redacció no pugui ser única i que el plantejament informatiu no pugui ser únic, però amb un tractament específic per a cada plataforma.

És el que fem o intentem fer a ‘El 9 Nou’ –i a El 9 TV, El 9 FM i EL9NOU.CAT-, amb una redacció que treballa la matèria primera de manera coordinada i amb un plantejament únic, o integrat si així ho prefereixen: informar al públic. Les fonts són compartides, els plantejaments informatius també, així com una bona part de la producció. L’acabat, però, continua en mans d’aquells que s’han anat especialitzant en cada llenguatge. Molts d’ells, és clar, provinents d’altres llenguatges, en el nostre cas, en ser el que va donar orígen al grup, majoritàriament del paper, però també cada vegada menys. I és que, al cap i a la fi, a l’orquestra l’important és que la peça soni bé, no que el mateix músic toqui el violí, la trompeta i el piano alhora.

(Actualització de la imatge i comentari en acabar el post)

Després del post sobre Twitter i els mitjans digitals ha arribat l’hora de veure què estan fent molts mitjans a Facebook. No és una tasca fàcil tenint en compte el nombre de mitjans i la quantitat de pàgines obertes que hi ha. Es tracta, doncs, només d’una petita aproximació sobre l’ús que estan fent alguns mitjans catalans. Hem pres de base els mitjans ja analitzats i n’hem afegit d’altres. Estem parlant de pàgines de Facebook corporatives de mitjans.

Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals

La CCMA té una presència tan impressionant a Facebook, que aquí seria difícil fer-ne un llistat complet [Presència a les xarxes Tv3, Catalunya Ràdio]. Hem parlat amb els responsables de la coordinació de la presència corporativa. Juntament amb els programes o canals es plantegen plegats els objectius de cada presència per després dibuixar una estratègia. Reconeixen que tenen un avantatge clar gràcies a la marca: la gent els coneix i els ve a buscar a FB. No tenen problemes de pocs seguidors ni de manca de massa crítica. Segons ens expliquen, la participació és més fluida quan es publiquen notícies que afecten molt directament a les persones: fenòmens meteorològics, vagues de transports… Quan hi ha una vivència en primera persona hi ha una necessitat espontània d’expressar-se. Programes informatius com Els Matins fa un any que tenen Fb però funcionen prou bé i pretenen integrar la participació amb l’emissió en directe. El cas de la ficció es mereix una menció especial: els seguidors de les sèries es mostren d’allò més compromesos i entusiastes i generen un volum molt important de comentaris, esdevenint veritables comunitats de seguidors i fans de les sèries de Tv3.

Esportius: Sport i MundoDeportivo

El món dels esportius és veritablement un altre món… tant pel nombre de seguidors com per la matèria prima, l’esport, i més en concret, el futbol. En aquest sentit és una matèria on els aficionats estan veritablement predisposats a participar i dir-hi la seva.

El diari Sport és el líder pel que fa al nombre de seguidors a Fb, van apostar més per aquesta xarxa. La utilitzen per a la distribució notícies destacades a la portada, mitjançant un feed automàtic. Una persona es dedica exclusivament a dinamitzar els espais de participació. A més de les visites que pot portar Fb (que reconeixen que és baix en comparació amb el seu gran trànsit web) també els serveix per copsar l’interès del públic sobre temes d’actualitat. El repte és, segons ens expliquen, aconseguir mesurar el retorn de la inversió en temps i recursos que hi dediquen, sense menysprear els altres beneficis que reporta la presència a les xarxes.

Al contrari, Mundodeportivo diuen haver apostat més per Twitter ja que el consideren un mitjà més periodístic, en temps real, més viral i que propicia millor la conversa [Presència a xarxes de MD]. Amb tot, han decidit repensar la seva estratègia a Fb i han deixat de banda els feeds automàtics perquè siguin els propis periodistes qui pengin les notícies i puguin modificar la forma de comunicar més enllà del titular de la notícia. Apostaran doncs, per la qualitat en les actualitzacions al Fb per sobre de la quantitat. En tots dos casos Fb és gestionat pels equips digitals dels diaris. El 9 esportiu té un grup a Fb creat per un lector.

Diari Ara

L’ARA és el diari generalista català que té més seguidors a Fb. És gestionat per l’equip de Comunitats. L’utilitzen fonamentalment per a la distribució de les notícies però, com la majoria de mitjans consultats, intenten no penjar totes les notícies, no volen col·lapsar els timeline dels lectors. Un ús interessant que fa el diari és demanar la participació dels lectors aportant informació, dades o testimonis per elaborar contingut editorial. Sovint, és iniciativa de les pròpies seccions del diari. Les xarxes socials han estat molt importants en el procés de llançament d’aquest nou diari. També publiquen al paper allò que els lectors els han dit a Fb. A l’Ara porten un control diari de l’evolució del nombre d’usuaris a les xarxes i del que hi diuen. És potser el mitjà netament informatiu que millor és mou a les xarxes i mira de treure’n el màxim benefici possible.

El Periódico de Catalunya

El Periódico a Facebook són més selectius: hi pengen poques notícies, prioritzant les històries pròpies i les que puguin demanar la participació dels lectors. El tipus de notícies que difonen són també diferents que a Twitter. No utilitzen feeds automàtics. Tenen un molt bon número de seguidors.

La Vanguardia:

La Vanguardia fa una aproximació ben diferent a la resta de mitjans.  Deixa la seva presència més corporativa a les xarxes a mans dels seus lectors [Presència LV a les xarxes] i no tenen un perfil professional encarregat dels social media. Només són presents en projectes concrets com La Hemeroteca o l’agregador Hagoclic, que gestionen els propis periodistes d’aquets projectes. El seu Fb “oficial” té pocs seguidors i no hi ha intervenció humana (és un feed automàtic). Tampoc es fa promoció del seu Fb a la home com sí que fan la resta de mitjans. La interacció amb els lectors, doncs, prefereixen fer-la a través de la web i el tradicional correu electrònic. De fet, van ser els lectors els que van demanar l’opció de compartir les notícies via Facebook, i és per això que en el recent redisseny s’ha inclòs aquesta funcionalitat.

ACN

El cas de l’Agència Catalana de Notícies de la utilització de Fb és bastant semblant al cas dels mitjans finals. La utilitzen tant per a la distribució de continguts com també per a la promoció de l’agència. Sense utilitzar cap feed automàtic, intenten donar difusió a temes propis de l’agència, a temes que interessen especialment als internautes i pengen tots els vídeos del seu youtube. En alguns esdeveniments especials han demanat la participació dels usuaris i amb un grau de comentaris moderat.

COM Ràdio

EL Fb corporatiu de COM Ràdio l’utilitzen com a eina promocional. Miren de no publicar més de 4 actualitzacions al dia entre notícies pròpies que ha generat la cadena i avenços de la programació. Als favorits d’aquesta pàgina es poden trobar la resta de FB dels programes de la COM, on han personalitzat les imatges de cadascun dels programes. En aquest Fb corporatiu es difícil generar participació –expliquen- però prefereixen que aquesta es doni als Fb de cadascun dels programes. Un cas interessant és el que han creat específícament pels seguidors de l’Espanyol. La COM retransmet tots els partits de l’equip i això ha fidelitzat una audiència molt específica que es mostra molt activa –molt més que la dedicada al Barça- en aquest Fb, esdevenint una veritable comunitat que compta amb la complicitat de la redacció.

El 9nou

A El9nou, un mitjà comarcal, es plategen la utililitat de Facebook. Com molts altres mitjans no tenen feeds automàtics i intenten no publicar més de 4 o 5 missatges al dia, algun d’ells són anuncis promocionals del programes de la Tv local. Ens expliquen que malgrat superar els 1.500 seguidors, la participació és molt baixa, costa que la gent s’engresqui a comentar. De fet, al web no es poden fer comentaris i com a assignatura pendent encara han de promocionar les seves xarxes socials al web. Valoren Facebook més com una eina promocional on els continguts tenen més visibilitat que no pas a Twitter. De fet, ens expliquen que Facebook és una de les principals fonts de trànsit després del cercador Google.

Barcelona TV

El Fb de Barcelona TV el porta l’equip de Comunicació i màrqueting del canal públic. Si BTVnotícies.cat, la seva web informativa, sempre ha destacat per l’ús que han fet de Twitter, a Fb reconeixen no haver trobat el model.  Tenen pocs seguidors i pengen una o dues notícies al dia, una manera de redistribuir els continguts. La poca interactivitat que tenen a Fb contrasta amb la connexió que han aconseguit amb els usuaris de twitter, tot informant-los de possibles notícies i alteracions als transports o les carreteres. En aquest sentit es mostren satisfets i prefereixen apostar per elements qualitatius que els aporta l’altre canal. Molts programes com La porteria, o La meteo tenen una pàgina de Fb que s’autogestionen les redaccions.

Vilaweb

A Vilaweb la gestió de la pàgina de Facebook és una tasca compartida entre tots els periodistes. Tots tenen accés a la pàgina i han d’actualitzar-la amb les seves informacions. Aquesta dinàmica s’ha decidit després d’un període curt de temps en que una persona de la redacció va ser l’encarregada de gestionar les xarxes, però es va desestimar aquest model. Prefereixen doncs gestionar Fb i la resta de xarxes de manera més transversal. Tots els periodistes de Vilaweb han de tenir un compte personal a Fb i Twitter.  Vilaweb posarà en marxa noves pàgines a Fb dedicades a diferents temàtiques.

Algunes conclusions

És difícil posar totes les iniciatives al Facebook en el mateix calaix: la presència informativa queda molt per darrera dels programes d’humor i els de ficció. Els esportius es troben, però, en un punt intermig: és fàcil generar participació al voltant de l’actualitat esportiva. Com a conclusió diria que és més fàcil atraure la participació: 1) quan hi ha una massa crítica suficient, 2) quan parlen de temes com humor, la ficció o el esports o 3) quan es tracta de temes que toquen especialment les vides de les persones.  Quan parlem de política internacional és difícil arrencar la participació del públic…

La gran majoria de mitjans reconeix que Facebook no els reporta la quantitat de trànsit a les seves pàgines web. La majoria prefereix no atabalar els usuaris amb milions d’inputs en el seu timeline personal a Facebook. Però no tot és un número de “fans”, també cal veure el grau de retorn en clau de marca o la connexió emocional que generen amb l’usuari.  Encara està per veure si estem davant d’una eina més per al màrqueting que per la redistribució de continguts.

Però com amb la resta de les noves xarxes socials, tot està per fer…

Actualització 8/02/2010

Actualitzo aquesta imatge recollint les dades dels fans de les pàgines dels programes l’APM (que ja enllaçava al post), Crackòvia, Polònia, La Competència o La Transmissió del Puyal. Els companys de la CCMA opinen, que la primera imatge que vaig publicar (un llistat de pàgines a Facebooks de tipus corporatiu) es contradiu amb el contingut del post, que no els fa justícia a la seva presència real a la xarxa social. Segons m’expliquen, per a ells, tan corporativa és la pàgina de Tv3 com la de la pàgina de la sèrie Infidels.

Crec que tenen part de raó. Amb tot, com veiem, l’humor, el futbol i la ficció segueixen sent líders.

Sigui com sigui, els seus responsables em feien una reflexió que trobo molt interessant compartir aquí. Són conscients que el públic “és més fan dels productes/programes que no pas dels canals” i creuen que això és una tendència que anirà a més.

Reflexiono: És llavors TV3 un marca contenidor d’altres marques? Pot haver-hi el perill d’acabar sent una commodity el mateix canal de televisió? Es farà el fenomen extensible a la resta de televisions?  Els altres mitjans de comunicació poden arribar a generar marques dins la seva marca?

Trobareu el document públic amb les dades aquí.

2010 passarà a la història dels mèdia com un dels anys més desorientadors per als mitjans. D’una banda la crisi econòmica ha frenat molts nous projectes i ha acabat de tancar’n d’altres juntament amb les incerteses sobre els models de negoci i la transició digital.

Permeteu-me fer una selecció amb l’ajuda de molts dels lectors d’Escacc (vía Facebook i Twitter) d’aquelles notícies sobre mitjans que han estat “les notícies” de 2010.

1. La supressió de la publicitat a RTVE (1 de gener)

2. La sortida de l’iPad d’Apple (27 de gener) i el posterior bluff pels mitjans.

3. Entra el fons nord-americà Liberty a l’accionariat de Prisa. (març)

4. Murdoch treu de Google els continguts del Times i aposta pels murs de pagament (maig)

5 Les filtracions del Cablegate de Wikileaks en col·laboració amb mitjans tradicionals (juny-desembre)

6. Telefònica compra Tuenti (agost)

7. Telecinco compra Cuatro a Prisa (va ser a finals de 2009, però va començar a formalitzar-se a finals d’aquest any 2010).

8. Neix el diari Ara (28 de novembre)

9. Prisa tanca CNN+ (10 de desembre)

10. Canvis polítics a Cultura i Mitjans: retorn de Mitjans de Comunicació al Departament de Presidència i Ferran Mascarell és el nou Conseller de Cultura (27 desembre).

Potser recordar què ha passat aquest any ens ajudi a entendre millor el futur que ve…