Reflexions sobre periodisme, comunicació i cultura

Amb la mateixa naturalitat amb què el sistema capitalista –un ens difícil de definir i impossible de delimitar– absorbeix les iniciatives contraculturals amb un cert potencial comercial, el sistema partidista assimila el que podríem anomenar contrapolític per incorporar-ho a la seva doctrina, això sí, després d’haver-ho domesticat a la seva conveniència.

Els catalans van tenir l’oportunitat de comprovar-ho en la campanya de les eleccions generals amb el que va succeir amb el Moviment 15-M i els partits d’esquerra. I la barreja d’elements es va sublimar en una sèrie d’anuncis de Movistar en què la marca adoptava sense rubor ni remordiments l’estètica dels indignats per promocionar les seves tarifes telefòniques.

La societat de consum es caracteritza per la multiplicitat de productes i serveis que responen a una mateixa necessitat i que presenten propietats molt similars. O fins i tot idèntiques. A més, es tracta d’una societat sobrecomunicada. El comprador és l’objectiu d’un desmesurat nombre de missatges persuasius, cosa que motiva un descens en l’eficiència dels instruments tradicionals: cartells, anuncis en els mitjans clàssics, etc. Per això, les empreses intenten diferenciar-se constantment. És imprescindible ser –o semblar– diferent a ulls dels clients.

Els valors de l’independent cobren en aquest context un gran interès per a les companyies ja que no són –o no semblen ser– com els convencionals. De manera que la contracultura, que en essència és un conglomerat aliè a allò establert, s’acaba posant a disposició del consumisme. Doncs bé, tot el que s’ha dit fins ara es pot aplicar a la política. N’hi hauria prou amb canviar d’actors i substituir les empreses pels partits i els usuaris pels votants.

Els apologetes de la contracultura solen tenir una motivació noble, honrada i genuïna quan s’enfronten a les pràctiques del consumisme. Però aquest discurs els proveeix d’un paquet teòric tan complet, absolut i alhora fàcil d’entendre, que els seus arguments degeneren en un simplisme preocupant. Exactament aquesta és l’actitud d’aquells que defensen la participació directa com una manera d’obrir la gestió pública a la intervenció de la gent.

Els amants d’allò alternatiu rebutgen l’aplicació de la cosmètica contracultural a les propostes literàries, cinematogràfiques, plàstiques, musicals… que consideren oficials o massives. A ells, el que els va és allò autèntic. Els que subscriuen els postulats del 15-M i la seva extensió internacional del 15-O també abominen dels espots basats en les assemblees desenvolupades en les places de les principals ciutats del país i del món.

La plataforma www.implicate.org ha parodiat a Internet aquest tipus de publicitat –Bankia, Movistar– per recordar que no els fa cap gràcia que se’ls utilitzi amb fins econòmics o partidistes. No obstant això, el combat està perdut. Si la cultura ha fagocitat la contracultura perquè li resulta rendible, per què no ho farà la política amb la contrapolítica?

–

Josep Lluís Micó, periodista i director del Grau de Periodisme de la Universitat Ramon Llull (Barcelona) | @jlmico

A finales de febrero presentamos, por tercer año consecutivo, el Anuario de la Música en Vivo en el que repasamos lo ocurrido en el mundo del directo. Para esta edición, nos propusimos saber en qué posición nos encontramos respecto al mundo. Hemos analizado, preguntado, comparado cifras y sensaciones, para conocer las debilidades, amenazas, fortalezas y oportunidades que presenta la industria del directo de nuestro país.

Hemos hecho el ejercicio de ponernos al lado de los mercados más fuertes del directo y de ver qué nos falta o qué nos sobra para consolidar la salud de una industria tan relevante como la nuestra desde la perspectiva tanto cultural como económica. En definitiva, hemos intentado definir cuál es nuestro marco de competición para entender mejor nuestro mercado.

La primera conclusión es que nuestras condiciones de partida son complicadas. Para empezar, España por sí misma es un país complicado para hacer negocios en este momento: vivimos una situación económica alarmante y las familias han reducido las partidas de ocio considerablemente. En este sentido deben entenderse las cifras de caída de conciertos.

En 2011, las empresas vinculadas a la Asociación de Promotores Musicales vieron cómo bajaba un 18,3% el número de conciertos programados respecto al año. En el mismo periodo, la facturación conjunta ha menguado un 12,6 %. La buena noticia es que hemos crecido un 7% en la facturación media por concierto, pasando de 41.000 euros a 44.000 euros de un año para otro.

Las sensaciones indican que, aunque el año ha sido difícil, estamos en un momento excepcional, en el que la gente está volviendo a pagar por el directo, después de tantísimos años con conciertos gratuitos financiados por los Ayuntamientos y que tanto daño nos han hecho a los promotores privados.

Otro dato relevante que hemos visto este año es que en España seguimos con un precio medio de entrada más bajo que en Europa. Nuestro precio es de 42 euros, cuando la media europea está en 48,6 euros. En definitiva, vendemos menos entradas que nuestros mercados competidores y a menor precio. Por lo que nuestras ofertas a los artistas internacionales son inferiores a las de otros mercados.

A esto hay que añadir que seguimos teniendo el canon por derechos de autor más caro de Europa, solo a la altura de Italia y Eslovenia. Supone un 10% de la facturación del concierto. No hace falta decir que esto también nos deja en inferioridad competitiva ante nuestros mercados vecinos.

Dicho esto, ¿por qué seguimos promoviendo conciertos? ¿Cómo convencemos a los artistas internacionales para que sigan pasando por aquí? ¿Qué virtudes tenemos? Para empezar, y por prosaico que parezca, tenemos unas condiciones ambientales para celebrar conciertos inmejorables. Por otro lado, nuestro público transmite una fuerza extraordinaria y genera un ambiente muy especial que todos los artistas agradecen. Y, por ultimo, nuestros festivales tienen un extraordinario reconocimiento internacional y para la mayoría de grupos actuar en ellos supone una oportunidad que les prestigia y consolida.

El mensaje es que tenemos cifras de difícil digestión y una posición de inferioridad con respecto a otros países, pero tocando las teclas adecuadas, podemos salir de esta crisis con un mercado reforzado, mucho más honesto y sólido. Esta tercera edición del Anuario de la Música en Vivo es un análisis de nuestra situación y un reflejo del optimismo que necesitamos para seguir avanzando incluso con el viento en contra.

En este sentido, exigimos convertir a las instituciones en facilitadores, en lugar de que sean nuestros competidores. Necesitamos terminar definitivamente con los conciertos gratuitos financiados íntegramente con dinero público. Necesitamos una regulación del sector. Necesitamos una nueva ley de mecenazgo que estimule la participación empresarial en la cultura. Necesitamos que se busquen vías para permitir la entrada de los menores a las salas de conciertos. Necesitamos la colaboración de las entidades de gestión y la ayuda de los gobiernos para cimentar el salto cualitativo de nuestra música. Necesitamos mucho, y más, para permitir que esta industria, nuestra industria, ofrezca al público el rendimiento cultural y económico del que es capaz.

Queda mucho por andar, especialmente para combatir el intrusismo y la falta de profesionalidad y de respeto hacia nuestro sector, pero las buenas señales abundan. Desde la Asociación de Promotores Musicales queremos lanzar un mensaje de juego limpio y de respeto a la profesión como condición para formar parte de este negocio. Por el bien de todos, hemos de trazar una línea que deje fuera de la industria a quien ignore estas reglas.

Pascual Egea, president de l’Asociación de Promotores Musicales

Encara em trobo gent que quan sap a què em dedico em pregunten si les biblioteques no acabaran desapareixent amb “això” d’Internet. De vegades se’m fa difícil d’explicar el que pels bibliotecaris ens sembla una cosa òbvia… que precisament com més Internet, més informació i, per tant, més necessitat de disposar de professionals que siguin capaços d’ordenar i servir el que cada cop sembla més caòtic, que és la informació.

Sí, les biblioteques no “trafiquem” amb llibres, CD, DVD, etc. sinó que ens dediquem al món de facilitar l’accés a la informació, sigui quin sigui el seu suport i la informació digital no és més que informació en un suport, això sí, diferent als que fins ara havien imperat, els suports analògics.

Dit això, certament la irrupció d’Internet ha transformat abastament la nostra societat. Les biblioteques treballen molt directament al costat de les persones i és lògic que a mesura que els usuaris canvien els seus hàbits i es modifiquen les seves necessitats, els professionals de les biblioteques han anat adaptant els serveis que ofereixen.

Les biblioteques públiques, les que es dirigeixen al públic en general i que s’engloben en l’anomenat Sistema de Lectura Pública de Catalunya, són actualment un dels èxits col·lectius dels quals podem estar més orgullosos al nostre país. L’acció coordinada, en diferents graus d’intensitat, del Govern de la Generalitat, de les diputacions provincials, dels consells comarcals i dels ajuntaments (que en són els titulars i qui més esforços hi dediquen) ha permès que actualment puguem gaudir d’un molt bon conjunt de biblioteques. Els índex d’ús d’activitat d’aquests equipaments no paren de créixer any rere any i això és gràcies, en part, a com els professionals bibliotecaris han sabut adaptar aquests equipaments a les necessitats derivades de la Societat de la Informació.

Precisament aquests dies s’estan duent a terme les sessions Pla estratègic cultura Catalunya 2021 impulsat pel Departament de Cultura amb la finalitat d’obrir un període de debat entre el Departament i el sector cultural per analitzar les línies futures a assolir.

Les biblioteques hi són representades i a la sessió corresponent han aparegut diferents referències a la interacció entre la tecnologia i el món de les biblioteques. Des d’aquest punt de vista se m’acudeixen quatre eixos que poden ésser considerats en allò que respecta al futur de les biblioteques:

• Foment de la lectura en un entorn digital.
• Reptes de la digitalització i canvi en el model de servei i de negoci.
• Evolució futura de les biblioteques públiques en un entorn fortament tecnològic.
• Capacitat d’assumpció de costos de la informació electrònica.

La informació en format digital no és cap novetat a les biblioteques. Ja fa molts de temps que les biblioteques ofereixen aquest servei ja fos, inicialment, amb la consulta en sistemes locals de CD-Rom, com mitjançant accés per Internet a bases de dades, revistes electròniques, etc.

La novetat ara és l’anomenat llibre electrònic (e-book), que necessita d’un aparell específic per ésser llegit, ja sigui un lector de llibres electrònics (e-reader), tauletes (IPad, Galaxy, etc), el mateix portàtil o fins i tot els telèfon mòbils. En aquest sentit fa relativament poc temps que poden llegir una novel·la en format llibre electrònic tot i que el 1971 ja es va crear la primera biblioteca de textos electrònics dins del Projecte Gutenberg.

El mercat de l’e-book és segurament al nostre país, un mercant incipient. Ni hi ha excessiva oferta (tot i que s’incrementa any rere any) però certament supera, i de bon tros, la demanda. Les causes són múltiples i les intentarem estudiar en properes entrades però sí que podem dir que tant el mercat editorial de casa nostra com el Sistema de Lectura Pública hi estan treballant per poder oferir ben aviat aquest nou servei a totes les persones usuàries de les nostres biblioteques.

Josep Vives i Gràcia

Cap del Servei de Biblioteques del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya

josepvives@gencat.cat

biblioteques.gencat.cat
cultura.gencat.cat/biblio
blocs.gencat.cat/biblioteques
facebook.com/bibliotequescat
youtube.com/user/canalbib
twitter.com/bibliotequescat
flickr.com/photos/bibliotequescat
slideshare.net/bibliotequescat/presentacio-20-subdirecci

Veient l’interès que va generar el post sobre les utilitats dels hashtags de Twitter, avui analitzem per què serveixen les llistes de Twitter.

Crear llistes a Twitter és molt fàcil. Aquesta funció ens permet agrupar altres tuitaires en llistes o grups. Això és útil per dues raons:

1. Podem agrupar usuaris de Twitter per temes i això facilita molt el seguiment de les converses. En comptes d’haver de revisar tot el teu timeline (cronologia) cada vegada que et connectes a Twitter, pots consultar directament les teves llistes per veure les actualitzacions que s’han publicat sobre un tema en concret. D’aquesta forma és més fàcil que no se t’escapi res.
2. Per afegir un usuari de Twitter a una llista no cal que el segueixis. D’aquesta forma les seves actualitzacions no apareixeran al teu timeline i només les veuràs quan consultis la llista. Això et permet no saturar la teva cronologia.

Des d’un punt de vista periodístic, com explica José Luis Orihuela, les llistes són útils per:

• Reunir la presència online d’un mitjà: @nytimes/staff, @TIME/time-writers, @la_informacion/equipo
• Agregar fonts i fer una cobertura en directe:
  • D’esdeveniments: @el_pais/oscar-2011, @eP_Catalunya/elecciones
  • De tragèdies: @ABC_Haiti, @el_pais/terremoto-japon
  • …
• Crear llistes temàtiques d’usuaris:
  • Polítics: @guardiannews/uk-government-politics, @el_pais/politicos
  • Participants d’un curs: @blogocorp/periodismouao, @belll07/uoccursreputacio
  • …

Es tracta només de recomanacions. Vosaltres podeu trobar altres aplicacions i fer tantes llistes com vulgueu! L’objectiu és organitzar el timeline i facilitar el seguiment de les converses a Twitter.

D’altra banda, com no podia ser d’una altra manera, no falten les llistes sobre llistes a Twitter. Alguns exemples:

• 10 listas en Twitter que todo usuario debería crear
• Periodistas españoles en Twitter
• Diez listas de periodistas en Twitter
• 20 usos productivos de las Listas de Twitter

En els darrers mesos l’espai comunicatiu català ha viscut un fet de gran transcendència per la llengua catalana: la capçalera degana de la premsa catalana, La Vanguardia, ha posat al mercat una versió en llengua catalana després de 130 anys d’història.

Segons les dades del Baròmetre de la Comunicació i la Cultura, del maig de 2011, realitzat per la Fundació Audiències de la Comunicació i la Cultura (FUNDACC), La Vanguardia és el diari més llegit a Catalunya amb una mitjana de 800.200 lectors diaris. A aquesta fita històrica pel periodisme català i la normalització lingüística, s’hi suma la reeixida estrena d’un altre diari en català: l’ARA.

Aquests canvis en el panorama periodístic català estan suposant un fort impuls per la lectura en català, a l’enquesta del FUNDACC esmentada anteriorment es clou que aproximadament el 30% dels lectors de premsa diària són lectors de premsa en català. Aquestes dades encara no reflecteixen el impacte de les dues noves capçaleres en català, però tot sembla indicar que els lectors de premsa en català es poden situar entre el 40% i el 50% dels lectors de premsa diària de Catalunya i superar de llarg el 1.000.000 de lectors de diaris en català; uns números mai assolits amb anterioritat.

Tot i aquestes notícies esperançadores per la premsa en català a Catalunya, a la resta del domini lingüístic la situació divergeix molt del panorama del Principat. La manca d’oferta a la resta del domini lingüístic, per exemple el País Valencià, no hi ha cap diari en valencià als quioscos valencians, és un element desincentivador de la demanda. Una demanda potencialment creixent, atès que la proliferació de l’ensenyament en català ha augmentat el percentatges de població que s’ha llegir en català, tant a les Illes Balears com al País Valencià.

Cal, doncs, que els mitjans en comunicació en català prenguin com a marc referencial el conjunt de les terres de parla catalana, i no només una part del seu mercat potencial. En un mercat mitjà com el de la llengua catalana, no es pot renunciar a bona part del mercat per qüestions de caire polític o identitari. Així doncs, cal fer un esforç per fer productes periodístics, ja siguin diaris, setmanaris o publicacions mensuals, que puguin arribar a tots els racons del domini lingüístic. La pròpia existència d’aquesta oferta dinamitzarà la demanda de premsa en català en aquells territoris on la premsa en català és molt minoritària o pràcticament inexistent. Cal crear sinergies entre tots els territoris, per avançar en la vertebració d’un espai comunicatiu en català que englobi tot el domini lingüístic. La inclusió de nous lectors en aquests territoris és un element clau per normalitzar la llengua catalana i vertebrar un espai comunicatiu propi i econòmicament viable.

Eloi Torrents Vivó, Llicenciat en Sociologia i Tècnic de projectes de la Plataforma per la Llengua.