Reflexions sobre periodisme, comunicació i cultura

Per primer cop en més de 30 anys, Diari de Tarragona, el mitjà de referència a les comarques de Tarragona, ha entrat en pèrdues. I no preveu viure una situació gaire millor ens els tres propers anys. El darrer ha acomiadat al voltant de 15 treballadors, que cal sumar als acomiadaments d’anys anteriors, fins i tot en època de vaques grasses, tot i que menys nombrosos. Fa dues setmanes, Canal Català Tarragona tancava la seva emissió local i es convertia en un repetidor generalista. Nou treballadors acomiadats. I fa uns mesos, El Punt-Avui va despatxar un grup de periodistes de Tarragona. Una situació semblant s’ha viscut amb TD Camp.

La premsa provincial s’ha trobat lligada de mans i peus per la seva decisió de no haver volgut potenciar les seves edicions digitals per no fer-se mal publicitàriament amb el paper. I ara no tenen resposta ni per a un format ni per a l’altre. Alguns, com El Punt, van equivocar el model tarragoní des del primer dia, oblidant que Tarragona té unes necessitats informatives pròpies i que no era una bona opció ‘conquerir’ la província amb un model d’èxit a Girona.

Mentrestant, els periodistes acomiadats estan intentant fer el salt al món digital, sigui en format bloc o diari digital especialitzat.

Però el món digital no és tampoc la taula de salvació de ningú, tot i que el petit volum d’ingressos i despeses que cada any maneguen el fan més suportable. Malgrat el creixement continuat d’audiència als diaris digitals, es produeix la paradoxa que els grans mitjans en paper no acaben de morir i els mitjans digitals no acaben de néixer.

El mercat publicitari, marcat per una ja evident recessió històrica, està dividit quan es parla del terreny digital local: molts no hi veuen encara un suport tan fiable com ho ha estat durant segles el paper, però d’altres hi veuen un canvi de paradigma –la interactivitat, les xarxes socials- que fa que els interessi molt. Aquest combat dialèctic l’han guanyat fins ara els primers, però els segons comencen a fer forat i poc a poc van arrossegant els primers. És, mai millor dit, un efecte viral que preveiem que s’anirà encomanant.

El paper de les institucions públiques en la seva tasca d’ajut a la supervivència –a la pura supervivència- de la premsa és ben galdós. Al tradicional paper marcat per l’intent de callar veus crítiques o de respondre publicitàriament a la pura extorsió dels grans mitjans, s’hi suma un menyspreu vers els digitals. El partidisme segueix jugant la seva partida… pressupostària. Les institucions no aboquen esforços per ajudar i consolidar les capçaleres digitals i les monumentals despeses dels grans mitjans de paper s’han endut fins ara la part del lleó. L’actual cas de la Diputació de Tarragona, que ha tancat radicalment l’aixeta a la publicitat als diaris digitals i a les televisions locals, i per contra destina importants recursos a mitjans de Barcelona i Madrid, és un contrasentit massa sorollós amb el suposat afany del seu president de fer comarques.

En aquest context, la supervivència és l’únic full de ruta de la majoria dels editors, siguin de paper o digitals. Però aquells que aposten clarament per la innovació en xarxa per sortir-se’n i marcar un terreny de futur no troben la complicitat institucional necessària, ni a Tarragona ni a Barcelona. Ja amb el tripartit es va observar un desinterès absolut per part del Govern a l’hora d’afrontar la innovació tecnològica aplicada als mèdia. Ara, sorprenentment, la crisi sistèmica és l’argument definitiu per seguir desinvertint en innovació.

A més, les inèrcies del partidisme i el tradicional costum d’abocar recursos als grans mitjans per una complicitat mútua són les principals barreres amb què es troba l’aventura digital a Tarragona.

–

Jaume Garcia Cardoner, director de Tarragona21.cat

El codi HTML amb què es fan els webs es va crear el 1989 al CERN (el mateix lloc on hi ha el famós accelerador de partícules) de la mà de Tim Barners-Lee, però no fa la seva explosió a nivell mundial fins a mitjans dels anys 90. De fet, el codi HTML és tan senzill d’entendre que provoca que, amb molt poc temps, un munt de gent d’arreu del planeta comenci a fer webs de tota mena. I quan es fa un web, vol dir que es fan absolutament totes les seccions, de dalt a baix.

Fins ben entrat el nou mil·leni, els webs són com unitats independents, lligades entre sí a través d’enllaços (links), tot i que cada vegada s’avança més cap a una major interconnexió. De les diferents evolucions que hi ha hagut, n’hi ha una que es farà sentir per un munt d’entesos i gurús de la xarxa, encara que moltes vegades no en coneguin exactament l’origen. Es tracta del web 2.0.

El concepte 2.0 prové d’una evolució en la sindicació de continguts, els RSS. La seva primera versió era bastant simple i rudimentària, i no permetia massa interaccions. Però amb l’evolució cap a la seva versió 2.0, la riquesa dels continguts sindicats, aquests són fàcils d’agregar, i aviat apareixen diferents aplicacions per accedir a tota mena de continguts i interactuar-hi, començant pels mateixos cercadors. I això només va ser el començament, perquè llavors vam poder integrar tota mena de serveis al nostre web.

Per posar un exemple, si quan abans fèiem el web d’una botiga, havíem de ser nosaltres mateixos els qui haguéssim d’escanejar un mapa, i indicar amb una fletxa dibuixada el punt exacte on es trobava l’establiment, de cop apareix un servei com Google Maps, que ens permet integrar un mapa molt potent i amb un munt d’opcions directament al nostre petit web. Així, en poder disposar d’un servei com aquest, ens oblidem d’haver d’escanejar mapes, i externalitzem aquest servei a un proveïdor extern, com Google, de manera que nosaltres ens podem concentrar en les parts importants del web d’aquesta botiga. I el mateix podem aplicar amb serveis de vídeos, galeries de fotos, presentacions online i un munt de ginys de tota mena al nostre web, que en alguns casos, fins i tot han creat eines API per tal de facilitar encara més aquesta tasca d’integració de contingut.

Per tant, al llarg d’aquesta primera dècada del mil·leni, els webs han après a treballar en equip. A oferir els continguts d’una manera accessible i estàndard, a la vegada que poc a poc han anat integrant continguts, aplicacions i serveis de webs tercers, creant una gran teranyina entrellaçada tota ella en si mateixa. I en el darrer episodi d’aquesta evolució han entrat a escena uns grans generadors de continguts, que han començat a alliberar i fer accessibles els seus continguts. Parlem dels governs, i en el nostre cas concretament, de la Generalitat de Catalunya, que fa pocs mesos que ha posat en funcionament el portal Dades Obertes.

Dades Obertes és un projecte que està al capdavant d’Europa pel que fa a governs que han iniciat aquest procés d’alliberament de dades públiques, i que tal i com s’explica en el seu web, demostra una important voluntat d’avançar cap a la governança oberta, basada en els valors de transparència, participació, servei i eficiència. Així mateix, es vol promoure la creació de valor amb la reutilització de la informació pública, facilitar l’ordenació interna dels sistemes d’informació dins l’Administració i fomentar la interoperabilitat entre serveis del sector públic.

Gràcies a aquest servei doncs, qualsevol ciutadà del món pot accedir a dades classificades i ordenades de cartografia, equipaments, estadístiques, meteorologia, nomenclàtors, salut, transport públic i turisme, tot i que encara hi ha molts serveis que estan en el procés d’adaptar-se als estàndards bàsics, com l’Agenda Cultural o el servei de Feina Activa, entre d’altres, que un cop en funcionament poden donar un fort impuls en les seves respectives àrees.

Les aplicacions són tantes i tan variades com original sigui la idea de qui vol fer servir aquestes dades. El web Eixos.cat, guanyador d’un dels ajuts econòmics que ofereix la Fundació PuntCat, n’és un gran exemple, així com el web Rodalia.info. En ambdós casos, gent de fora del govern ha fet servir informació pública per crear nous serveis, o bé per fer-los més ràpids, o més accessibles, etc. Les possibilitats són realment immenses.

I és en aquesta línia, que precisament fa pocs dies, l’Associació Catalana de Premsa Comarcal (ACPC) va anunciar en el transcurs del seu 8è congrés celebrat al Vendrell que posaria en funcionament una nova eina per tal que les seves capçaleres sense web, o bé amb webs poc operatius, puguin disposar d’un web en condicions adaptat a les necessitats actuals. I un dels detalls importants serà que tots aquests webs disposaran de diferents serveis que funcionaran amb continguts de Dades Obertes. Un senyal de que el país està atent a les novetats tecnològiques que sorgeixen, i que és molt capaç d’aplicar-les.

–

Joan Camp és director de l’empresa de projectes web Tirabol Produccions i del grup de comunicació Catmèdia Global. Ha estat creador i director de Racó Català (1999-2007) i directe!cat (2007-2008) entre d’altres projectes web. És el productor executiu de ‘Cubicles’, la primera web-sèrie en català, i ha participat en el llibre ‘Catalunya, estat de la nació’ (Pòrtic, 2008). @joancamp.

Altres articles d’en Joan Camp al Bloc d’Escacc:

> Massa publicitat en castellà a la xarxa catalana

> Publicitat en català: qui paga, mana?

> Una gran associació catalana de mitjans

Durant el mes d’abril d’enguany, el govern espanyol va fer públic l’Avantprojecte de llei de transparència, accés a la informació pública i bon govern. Garantir a la ciutadania l’accés a la informació gestionada per les administracions públiques havia estat fins ara una reivindicació circumscrita, en general, a col·lectius professionals específics com periodistes, arxivers, bibliotecaris-documentalistes o algunes ONG. Des del 2006 es va constituir la Coalición Pro Acceso¹ per demanar una llei d’accés a la informació.

L’actual situació social i econòmica, però, ha generat un clam per a que les administracions, totes, siguin molt més transparents del que fins ara ho han estat. La transparència de les administracions és la millor vacuna legal que existeix davant de possibles intents de corrupció o altres formes de males praxis de gestió pública.

De fet, la Constitució espanyola insta el desenvolupament d’un marc legal per l’accés dels ciutadans als arxius i als registres administratius, salvant el que afecti la seguretat i la defensa de l’Estat, la indagació dels delictes i la intimitat de les persones (art. 105b). L’Estatut de Catalunya igualment preveu que l’Administració de la Generalitat, d’acord amb el principi de transparència, ha de fer pública la informació necessària perquè els ciutadans en puguin avaluar la gestió (art. 71.4). En aquest sentit, el Parlament de Catalunya va constituir al juliol una ponència per a la redacció de la futura Proposició de llei de transparència i accés a la informació pública de Catalunya².

De manera general, les lleis actuals garanteixen prou bé l’accés a la informació d’un afer determinat en el cas que sigui el mateix ciutadà la persona implicada. En un estat democràtic i de dret així ha de ser, ja que així es garanteixen els drets de la ciutadania en la seva relació amb l’Administració. Igualment, es reconeix el dret de conèixer quines dades tenen sobre nosaltres les diferents administracions.

La qüestió, però, es complica força quan la documentació que volem obtenir ja no està relacionada amb una circumstància que ens afecti directament ja que no existeix cap disposició que reconegui el dret general d’accedir a documentació pública. Val a dir, però, que la Llei 10/2001 de 13 de juliol, d’arxius i documents és prou oberta en aquest sentit, tot i les limitacions que imposa.

L’Avantprojecte de llei de transparència, accés a la informació pública i bon govern presentat vol ser aquesta primera normativa integral que “obri” la informació i la documentació a la ciutadania i, per fer-ho, aprofita l’existència de les tecnologies de la informació de manera que no sigui necessari que la ciutadania demani una informació determinada (transparència reactiva), sinó que sigui directament l’Administració pública qui publiqui la informació en format electrònic i la difongui mitjançant el web (transparència proactiva).

Què podem destacar com a positiu de la proposta?

• L’àmbit d’aplicació de la llei seria el del conjunt de les administracions públiques (Administració General de l’Estat, Governs autonòmics i Administracions locals). Altres poders de l’Estat (central i autonòmics) com parlaments, síndics, etc. i Tribunal Constitucional i el Consejo General del Poder Judicial. S’inclou també el sector “parapúblic”: organismes autònoms, empreses públiques, universitats públiques, fundacions i associacions públiques, Congrés de Diputats, Senat, Tribunal Constitucional, etc.

• Existència d’una obligació general de publicar al web les dades relatives a plans, programes anuals, objectius, etc., però també totes aquelles informacions referides a la gestió econòmica: contractes, convenis subscrits, subvencions concedides, pressupostos i les retribucions rebudes pels seus òrgans directius.

• Definició del concepte d’informació pública com aquella que és en poder de qualsevol administració pública i que hagi estat elaborada o adquirida en l’exercici de les seves funcions amb l’excepció d’aquelles informacions que afectin la seguretat nacional, la defensa, les relacions exteriors, etc.

• Es crea un procediment per sol·licitar informacions públiques i es regula el termini màxim de resposta per part de l’administració (un mes) i les vies de reclamació.

• Dins dels principis que es defineixen com a “bon govern”, el text preveu els principis ètics que han de guiar la gestió pública i preveu sancions per als casos que s’incompleixi.

És d’agrair que una llei sobre la transparència sigui… també transparent i que s’hagi dedicat un portal web³ a presentar el text. La publicitat que el mateix govern ha donat al text ha permès conèixer el posicionament de diferents col·lectius en contra d’algunes parts del redactat.

Podem destacar la posició d’Access Info Europe⁴, una organització de defensa dels drets humans, que promou el dret a la informació i que des del seu portal ha publicat diversos documents de millora del redactat.

De manera resumida, les principals crítiques al redactat actual fan referència a:

• No és reconeix l’accés a la informació pública com un dret fonamental. En aquest sentit, la Coalición Pro Acceso⁵ demana en el seu anàlisi de la llei⁶ que s’apel·li a l’article 10.2 de la Constitució espanyola per incorporar el dret a la informació com a un dret fonamental. En aquesta mateixa línia, la OSCE⁷ (Organization for Security and Co-operation in Europe) també recomana⁸ al Govern espanyol que l’accés a la informació tingui la consideració de dret fonamental.

• Exclusió de la Casa Reial i del Poder Judicial. Certament, no sembla que existeixi cap motiu aparent que justifiqui l’exclusió de la Casa Reial pel que fa a aquesta llei. Sembla del tot lògic que la transparència exigida a un estat democràtic s’estengui també al que és, de fet, el seu Cap. Tampoc s’acaba d’entendre la no inclusió del Poder judicial, més quan sí que ho està el Consejo General del Poder Judicial.

• Límits al dret d’accés: l’avantprojecte inclou una sèrie de casos en el quals seria possible restringir l’accés a la informació. Un dret absolut d’accés a la informació podria vulnerar drets de terceres persones o aspectes bàsics de seguretat, medi ambient, defensa, etc. En aquest sentit és lògic que es prevegin una sèrie de límits. Aquests límits, de fet, ja apareixen recollits al Conveni del Consell d’Europa sobre l’Accés als Documents Públics ⁹ de 2009, un dels documents bàsics pel que fa a l’accés a la informació. Ara bé, la redacció de l’articulat blinda l’accés a aquest tipus d’informació sense cap mena de ponderació objectiva. Serà la mateixa administració qui pugui determinar si la informació que volem consultar és susceptible d’ésser considerada no-pública. Igualment no es preveu que passat un determinat temps i si ja no concorren les causes de l’exclusió, aquesta informació passi a ser pública.

Els detractors del projecte també fan referències a altres temes com la necessitat d’identificar-se del ciutadà que vulgui realitzar una consulta o el termini excessiu de termini de fins a 1 mes per respondre les peticions. Tampoc queda garantit que tot el procés siguin confidencial i, tampoc es diu que hagi de ser gratuït.

Al nostre entendre, sembla poc convenient igualment la previsió de crear una Agencia Estatal de Transparencia, Evaluación de las Políticas Públicas y la Calidad de los Servicios. Ens trobem en un moment d’incerteses i retallades en el sector públic i seria més lògic aprofitar algun dels organismes públics ja existents, com els síndics de greuges, per assumir aquesta funció de supervisió d’aplicació de la llei.

Sense cap mena de dubte, aquesta iniciativa legal era necessària i més que justificada però queda clar que actualment existeixen una sèrie d’ombres en l’avantprojecte que caldrà anar millorant durant la seva tramitació de forma que el resultat final permeti un accés a la informació pública en la forma que una democràcia es mereix.

I per acabar una recomanació audiovisual, un petit fragment de la sèrie “Sí, ministre” del capítol dedicat precisament al “govern obert”: http://www.youtube.com/watch?v=sDGqi5qYBds

Las redes sociales, en su actual acepción, son una nueva expresión de las relaciones que los seres humanos, en esencia seres gregarios, establecen entre sí continuamente. Desde ese punto de vista, no constituyen ninguna novedad ni tienen nada de revolucionario, su presencia se remonta a los mismos albores de la humanidad, entendida como un conjunto inseparable formado por individuos y sus relaciones. Pero la tecnología ha facilitado la aparición de nuevos escenarios en los que parece tener más importancia el hecho en sí de estar intercomunicados que el contenido de la información o del mensaje que esa comunicación pueda contener. En el pasado, la banalización y vacuidad de los contenidos ha ido tomando carta de naturaleza en todos los medios de comunicación (prensa escrita, radio, televisión…), como si esa deriva fuera inseparable de la masificación (y democratización) de las tecnologías que abren nuevas posibilidades de comunicación. Por lo tanto, y hasta aquí, nada parece nuevo, nada es desconocido en la red.

La gran novedad del nuevo escenario que conforman las redes sociales es la transformación del papel del individuo, que ahora es indistintamente receptor y emisor. Porque, hasta hace nada, una característica básica de los medios de comunicación masivos tradicionales es su unidireccionalidad. No me refiero a que en ellos no exista la posibilidad de una limitada interacción, sino a que la definición, orientación y expresión de los contenidos está básicamente en uno solo de los lados, en el emisor. Por lo tanto, la citada deriva hacia la banalización y la vacuidad era una opción que adoptaba una de las partes (la emisora) si acaso motivada en que era la deseada por la otra parte (la receptora), opción que resultaba expresada, cuantificada y cualificada de forma absolutamente pasiva por parte de esta última en términos de audiencia. Existe por lo tanto, una manipulación consciente (en el sentido de una dirección buscada) de los contenidos en función de un objetivo. Medir la inversión que se requiere para estar presente y conocer la audiencia que esta inversión consigue son dos conocimientos básicos para el profesional publicitario.

Pero en las redes sociales esa orientación consciente y perseguida que define a los medios de comunicación tradicionales no existe. Desde ese punto de vista, resulta muy difícil prever su evolución, sobre todo de las de carácter masivo, porque la conformación de sus contenidos se produce por la mera agregación de la participación de un universo de emisores-receptores. Al observador de esta realidad es muy fácil que le ocurra lo que al soldado en el campo de batalla, que inmerso en la absorbente realidad de su combate, es incapaz de formarse una idea del conjunto de la batalla y de su evolución. Por ello, son temas candentes en este momento tanto la forma y el método de llevar a cabo la medición y cuantificación de la actividad publicitaria en las redes sociales como el seguimiento de su audiencia.

Básicamente, como especialistas en el seguimiento y medición de la actividad publicitaria, nuestra tarea consiste en contar. Pero contar tiene varias acepciones, algunas de las cuales vienen al caso: si por una parte contar es numerar o computar las cosas considerándolas como unidades homogéneas, también indica el hecho de referir un suceso, y asimismo expresa el hecho de tener en cuenta o considerar a algo alguien.

Y no cabe duda que en el fenómeno de las redes sociales queda mucho por contar. En todos sus sentidos.

__

Javier Barón Crepo
Vicepresident d’Infoadex

Per què diem link, on line, software, home page, tablet, widget, popup window, cloud o website o i-book en textos en català, orals o escrits, si podem dir enllaç; en línia; programari o programes; pàgina inicial, tauleta, giny, finestra emergent, núvol, lloc web o llibre electrònic? Per necessitats de comunicació, esnobisme, provincianisme, poca visió lingüística, per mandra o inèrcia, por de perdre prestigi, desconeixement?

Com que interpretem el món amb el llenguatge i el món no para d’avançar i de canviar, contínuament cal inventar paraules i expressions per seguir el passos del progrés, per construir-lo, explicar-lo i compartir-lo. Les tecnologies de la comunicació i la informació provoquen, dia sí dia també, innovacions en la llengua per designar nous productes i aplicacions, nous serveis i noves formes de relació i d’organització. Designacions que rebem directament de l’anglès, convertit en llengua de comunicació internacional, en què s’originen els nous conceptes, sovint per mitjà del castellà. Els textos especialitzats s’omplen ràpidament de formes i expressions d’origen foraster. Què fem? Forgem noves denominacions amb els propis recursos? Obrim la porta als manlleus? Els acomodem a la fesomia de la nostra llengua? De fet, totes les llengües es responen aquestes preguntes de manera més o menys conscient i, generalment, totes s’autoregulen i compaginen vies diferents de formació lèxica. No es poden aplicar regles uniformes per a tots els casos. El més assenyat és conciliar la creativitat lèxica pròpia amb la integració dels manlleus necessaris i raonables per qüestions lingüístiques i socials. Són força els termes que hem de prendre tal com vénen (PDA, adreça IP, GPS, clúster, hacker, HDMI, podcast).

Buscar un l’equilibri entre les opcions i recórrer a l’adaptació, quan és factible i té possibilitats de vida pròpia, encara que calgui una mica de temps (xat i xatejar). Oferir opcions per fer fàcil l’ús del català en l’àmbit tecnològic era l’afany que va empènyer el TERMCAT a elaborar el diccionari Societat de la informació. Noves tecnologies i Internet: diccionari terminològic (el 2001, actualitzat el 2003) i el Diccionari d’Internet (2001). Des d’aquell any ofereix en línia tota la terminologia disponible en català. En l’àmbit informàtic, una font d’informació excel·lent és el recull de termes que Softcatalà ofereix des de 1999, en anglès amb l’equivalent en català. L’any passat, el TERMCAT publicava un recull de terminologia i fraseologia dels productes informàtics (ofimàtica, edició, comerç electrònic, telefonia mòbil, Internet, videojocs, etc.) i unes orientacions lingüístiques i terminològiques per a la localització de productes informàtics en català. I fa pocs dies, va difondre, amb ocasió de la celebració a Barcelona del Congrés Mundial del Mòbil, una vintena dels termes més freqüents relacionats amb la tecnologia mòbil: telèfons intel·ligents, tauletes tàctils, aplicacions i màrqueting integrat en dispositius.

Davant l’allau de formes noves procedents de llengües estrangeres, sobretot de l’anglès, coneguem les formes que han estat triades per acord d’especialistes de la llengua i d’experts dels sectors, després d’haver valorat les alternatives viables en cada cas; i fem-les servir sempre que puguem. Vegem-ne alguns d’estudiats últimament. El TERMCAT recomana traduir hashtag per etiqueta. Hash és la tecla dels aparells, el coixinet o quadradet, que té dues ratlles paral·leles verticals o inclinades encreuades amb dues de paral·leles horitzontals, i tag equival a etiqueta. Si prescindim de la referència al coixinet, tenim un mot de pronúncia i grafia catalana que, encara que té altres significats, no crea confusió en l’àmbit en què s’ha d’usar. També ens encoratja a usar, en lloc del networking que s’introdueix pertot, gestió de xarxes, si volem referir-nos a l’explotació de les xarxes informàtiques d’una organització; o treball en xarxa si parlem del sistema de treball organitzat amb la interconnexió d’ordinadors. Una forma que també funciona en les relacions laborals i en psicologia o sociologia, combinant-la amb espai de relació. A més, ens va bé perquè podem generar enxarxar, enxarxament, enxarxa’t… Un cas ben diferent és piular, un mot sorgit de manera espontània per un simple calc del significat de to tweet. I podem fer piulades o ser piuladors si en tenim ganes o sabem què dir. També és força usat tuitejar, twit o tuit, tuitaire o tuiter, forjats sobre una base que no és catalana i que es vincula directament al nom comercial Twitter. Veurem quin dels dos guanya la batalla de l’ús

Ja gairebé ningú no diu que fa servir el mouse o el browser. Els enginys tecnològics arriben ràpid i la nostra adaptació lèxica pren sovint un cert temps. Seguim el ritme adequat de propostes noves per a l’aparició constant de nous conceptes? Són prou conegudes aquestes propostes per tothom que les ha d’usar en contextos en català? I sobretot, sabrem trobar aquest equilibri difícil que permet que la llengua s’adapti a les noves necessitats sense que quedi ancorada en un purisme exagerat ni perdi entitat per una desmesurada interferència amb altres llengües?

–

Ester Franquesa i Bonet, cap del Servei de Foment de l’Ús del Català de la Direcció General de Política Lingüística. Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya | @EsterFranquesaB