Reflexions sobre periodisme, comunicació i cultura

No han esperat ni a la formació d’un nou govern després de les eleccions autonòmiques del passat 22 de maig per anunciar un esborrany de llei per a un nou model lingüístic de l’ensenyament al País Valencià. Proposta que, bàsicament, és una còpia del model dels “tres terços” implantat a Galícia, la qual eliminaria la línia en valencià, paradigma del model d’immersió lingüística actual. Encara que el català continuaria tenint presència a les aules, almenys en un 33% de les assignatures, la proposta representa la instauració d’un sostre a la baixa per a una llengua que competeix en condicions més que precàries amb l’ús quasi hegemònic del castellà. Aquest ha estat el resultat del lent, primer, i nul, després, desplegament de la Llei d’ús i ensenyament del valencià.

El Govern del PP ja havia tractat de reduir les línies d’ensenyament en valencià en legislatures anteriors. Però, la ferma voluntat de mares i pares, per damunt d’adscripcions polítiques, havia aconseguit mantenir aquest reducte de normalitat lingüística que, segurament, per la sobremotivació de l’alumnat, s’ha convertit en sinònim de qualitat educativa al País Valencià. La proposta d’un model lingüístic de tres terços, en el qual competirien en desigualtat de condicions, el valencià, el castellà i l’anglès, es fa des de la renovada majoria absoluta del PP. Per tant, faran el que voldran, però, no per això, s’han de deixar d’advertir les perversions d’una proposta que neix per a liquidar les possibilitats, arraconades a consciència, del model actual.

Fragmentació lingüística. L’informe anual sobre l’ensenyament en valencià, que, amb el títol “De l’entrebanc a la involució”, ha elaborat l’STEPV, documenta l’escàs interès per desplegar la immersió lingüística per part del PP, i denuncia la triple fragmentació del sistema educatiu al País Valencià: una fragmentació entre etapes educatives, una fragmentació entre la xarxa pública i la privada, i una fragmentació entre territoris. I ho fa amb dades que expliquen l’aplicació d’una política lingüística que s’ha apartat de qualsevol referent normatiu, amb el conseqüent retrocés del valencià a l’ensenyament.

Divideix i venceràs. La triple fragmentació és un concepte que explica molt bé la situació de la llengua valenciana, i que també serveix per definir la realitat mediàtica del País Valencià. Sobretot, aquesta fragmentació mediàtica s’evidencia quan parlem de la premsa, ja que no existeix ni una capçalera regional pròpia, tot i que històricament, hi ha hagut diaris líders de vendes a cadascuna de les tres províncies: Levante-EMV i Las Provincias a València, Información a Alacant i Mediterráneo a Castelló. Pel que fa a la televisió o la ràdio, la situació de fragmentació també és molt evident, en aquest cas perquè el predomini és dels canals i les emissores públiques i privades estatals. Els obstacles per al desplegament d’un sistema comunicatiu propi els explica amb detalls el professor de la Universitat de València, Rafael Xambó.

Els veritables mitjans vertebradors. La fragmentació podria ser gestionada i potenciada i revertida com una riquesa del país. Però, sense una voluntat per a la vertebració territorial i la cohesió social, la fragmentació lingüística de la societat valenciana és un camp abonat per a la llengua castellana, que continua creixent amb força, a expenses de l’autoodi, a través d’una indústria cultural potent que, a diferència de la catalana, no entén de fronteres i no es qüestiona en quina llengua parla. La fragmentació mediàtica al País Valencià, juntament a les barreres polítiques de l’espai català de comunicació, ha consolidat la penetració de la premsa de Madrid, des d’on actuen sense cap impediment els veritables mitjans de comunicació “vertebradors” regionals.

Francesc Vila i Femenia.
Periodista, membre del patronat de la Fundació Escacc

Fa temps que usuaris, marques i institucions viuen obsessionats en guanyar una frenètica cursa a les xarxes socials, la cursa dels seguidors. En molts casos és una cursa barroera, sense cap estratègia ni planificació i catalitzada per les males pràctiques, doncs sembla que tot serveix per poder dir que tens més connexions socials que els altres. Sense ànim de voler ser sensacionalista, aquesta cursa ha perdut ja tot el sentit.

Set o vuit anys enrere vam descobrir què era això de l’Internet social. Els blocs i les primeres plataformes que connectaven usuaris van fonamentar la Web 2.0, que ha tingut el seu màxim exponent a Facebook primer i a Twitter després. L’arribada de les marques i entitats en aquestes plataformes ho va transformar tot. De cop i volta, podien comptar quanta gent els era afí i es van llançar a la desesperada per aconseguir-ne com més millor. Guanyar seguidors a carretades i sense gaire objectiu és ben fàcil i en podeu fer la prova: afegiu 3.000 persones a Twitter i en poc més d’una setmana us en seguiran unes 1.500, per allò del “follow recíproc”. Molts seguidors, cert, però… sense cap valor.

També en el cas de Facebook el número és una anècdota i prou. Només una de cada cinc persones que fa un “M’agrada” a una pàgina de Facebook torna a visitar-la una segona vegada. Els altres ni això. Que un usuari es posi a seguir una marca en un moment determinat en cap cas vol dir que en sigui un prescriptor, ni tan sols que hi estigui realment interessat o que llegeixi amb atenció els seus missatges. Oi que una marca no es pot adjudicar com a client algú que mira el seu aparador des del carrer? Doncs amb la web social passa el mateix. Hi ha qui dirà que tenir molts amics o seguidors a les xarxes socials li dóna més prestigi i que això li pot servir per tenir millors acords comercials amb els anunciants, en el cas d’un mitjà de comunicació, o amb els que t’han de donar feina. Això només vol dir que els que acaben pagant la festa tampoc entenen que l’important no és el número de connexions, sinó el vincle de valor i de qualitat que hi puguis tenir.

La cursa per la quantitat de connexions socials ha de mutar ja en la cursa per la qualitat d’aquestes connexions. Ha crescut tant el nombre d’amics que tenim aquí i allà que la definició d’amistat s’ha devaluat completament. Es calcula que no coneixem el 20% d’amistats que tenim al nostre perfil de Facebook, a tall il·lustratiu. Els que presagiaven que les noves tecnologies aïllarien a les persones s’hi van lluir.

El cas és que hem de centrar els nostres esforços -com a usuaris, com a mitjans, marques o institucions- a pensar com podem reforçar el nostre vincle amb els seguidors, no en com podem tenir-ne més. És evident que a més seguidors, més exposició, però ha de prevaldre aquell eslògan d’una marca de pneumàtics que deia que “la potència sense control no serveix de res”. De fet, a les marques i a institucions ja els aniria bé focalitzar-se en aquelles persones que realment vendrien el producte a la seva pròpia mare de tan fans com en són. L’època del spray-and-pray ha passat a millor vida.

Hi ha qui, fins i tot, parla d’un canvi d’era a Internet. Steve Rubel, directiu d’Edelman i un dels gurús en majúscules de la xarxa, assegura que el 2011 marca l’inici de l’Era de la Validació, la tercera gran etapa d’Internet després de les eres de Comercialització i Democratització. Segons l’expert, anem directes a retallar les nostres connexions a totes les plataformes on tinguem presència i el futur seran les xarxes privades. Fins aquí ha arribat la saturació.

A casa nostra, a Catalunya, no fa pas tant que ens hi hem posat, en això de la web social. Encara hi som a temps de no perdre forces ni energies en intentar guanyar la cursa d’un model de presència online que ja ha caducat.

Àlex Solà
Periodista col·laborador de COMRàdio i soci de Bamboo and You

Les darreres setmanes, molts mitjans de comunicació s’han fet ressò de l’atac realitzat contra la PlayStation Network, el servei online de Sony per a la connexió dels usuaris de les consoles de jocs, que va comportar el seu tancament temporal. Uns dies després vàrem conèixer que la incidència no afectava únicament a la disponibilitat del servei, sinó que els atacants havien aconseguit l’accés a dades sensibles dels usuaris registrats, entre les quals hi trobaven les dades de les targetes de crèdit. El servei va estar tres llargues setmanes aturat, amb un cost que supera els cent setanta milions de dòlars.

Naturalment encara és d’hora per a poder avaluar quin serà l’impacte que pot tenir aquest episodi entre els clients de Sony. Val a dir, però, que l’experiència ens diu que els usuaris no acostumem a donar molt de pes a les qüestions relacionades amb la seguretat alhora de prendre decisions sobre quins serveis contractar o quins productes escollir.  Això em fa creure que, més enllà del pes que pugui tenir avui per l’actualitat, és qüestió d’unes poques setmanes que passi a ser totalment oblidada.

Un proveïdor de serveis a la xarxa assumeix un seguit de responsabilitats cada vegada que sol·licita dades als seus usuaris, que van des de fer un bon ús d’aquestes a garantir-ne la confidencialitat. En el cas de Sony hem vist clarament com la multinacional japonesa no ha estat capaç de garantir això i com a resultat tenim el robatori d’informació personal més gran mai registrat, amb un volum que pot arribar a afectar uns setanta-set milions d’usuaris.

De tot això, crec que n’hem de treure tres lliçons importants.

En primer lloc, la seguretat malgrat tot és important. No hi ha massa detalls sobre com va ser l’atac, però si que coneixem que el punt d’entrada va ser aprofitar-se de l’existència d’una versió obsoleta d’un servidor Apache. Sovint s’ha fet l’analogia de la seguretat com una cadena, on la seva resistència la marca la baula més feble. En aquest cas, la baula era aquest servidor sense un nivell de manteniment adequat, indicador d’un cert grau de negligència per part de Sony i la constatació que no ha pres les mesures necessàries per a fer-se fideïcomissària de les dades de prop de cent milions d’usuaris.

Quan la xarxa va tornar a obrir al públic, Sony va fer dos anuncis: en primer lloc, que oferia un “pack de tornada” als usuaris, regalant-los diversos jocs per fer-se perdonar, però també que no descartava l’existència de nous incidents de seguretat . És a dir, torneu-nos a facilitar les vostres dades i en el cas que les tornem a perdre, no ens doneu les culpes… us vàrem avisar!

La segona lliçó és que la seguretat no només depèn d’una banda. També nosaltres, com a usuaris, en som responsables. Hem de saber valorar que les nostres dades no només són importants: el seu mal ús ens pot originar problemes, que poden anar del nivell de les molèsties (rebre més correu brossa si es divulga la nostra adreça de correu), els petits inconvenients (haver d’anul·lar càrrecs no procedents a la nostra targeta de crèdit) fins a seriosos problemes (que es faci ús de les nostres dades per suplantar-nos en la contractació de serveis amb altres empreses, els quals acaben sent maldecaps a l’haver d’anul·lar-los).

Com a usuaris hem de prendre consciència de facilitar només aquella informació mínima que considerem necessària en cada moment. Normalment no actuem així i tenim la tendència a facilitar tot allò que ens demanen… i si alguna vegada ens demanen més del compte, ben segur que el regal d’una memòria USB o el fet de participar en el sorteig de qualsevol andròmina fa que superem les nostres reticències.

Fa temps que espero trobar una entitat financera que tingui la visió d’oferir un producte ben simple i útil: la possibilitat de definir una targeta de crèdit virtual, amb una capacitat de crèdit limitada, associada a un servei en particular i amb un volum d’informació menor del que actualment associem a les targetes de crèdit. És a dir, que si haig de facilitar les dades de la targeta a Sony, posem per cas, pugui definir un número de targeta virtual únic. Quan m’hagi de subscriure a qualsevol altre lloc on sigui necessari fer un pagament, hauré de generar una nova targeta de crèdit virtual.

En  qualsevol cas, els usuaris hem d’assumir la nostra pròpia responsabilitat en tot el procés i no delegar-la exclusivament en el bon quefer dels altres. La millor mesura de seguretat comença pel nostre ús responsable.

La tercera i última lliçó és sobre la importància que la seguretat ha de tenir en els serveis actuals, especialment a mesura que cada vegada  depenem més del serveis virtuals que pengen d’Internet per a la realització de tota mena de tasques. El núvol ens ofereix molts serveis innovadors i útils, amb funcionalitats que fins ara només podíem somiar i que ara ja comencen a ser una realitat. Però aquestes funcionalitats no han de posar-nos una banda als ulls per ignorar els problemes de base.

La seguretat ha de ser un element fonamental en el disseny dels serveis i ha de trobar-se en totes les capes de la infraestructura que utilitzem, aplicant-se d’una forma acurada per part de tots els participants. Començant per l’usuari, però molt especialment per a totes les empreses a les que delegem la correcta conservació d’una informació que és propietat nostra.

Xavier Caballé
Autor del bloc “L’home dibuixat“

Crec que periodistes i polítics tots som culpables de la manera inadequada com s’informa de la campanya electoral. La informació electoral és fonamental perquè els ciutadans puguin entendre allò que s’hi juga en les eleccions i participar racionalment en el procés democràtic. De totes les decisions que els ciutadans prenen gràcies a la informació que reben dels mitjans aquesta és la més cabdal per al funcionament d’una societat democràtica. El problema és que la informació que els arriba és insuficient per conèixer exactament com afectaran les polítiques que proposa cada candidatura a les seves vides. Això dirigeix el sentit del vot cap el terreny de les sensacions i les emocions.

El que hem vist en aquesta campanya, i en d’altres anteriors, és que la discussió entre els polítics que reflecteixen els mitjans és molt negativa. Els atacs entre candidats i partits sobresurten i predominen entre totes les informacions.

Per una banda, és un producte de les rutines periodístiques: un dels criteris que considerem per destacar una notícia és el conflicte. Així mateix, els periodistes quan interpretem les notícies tendim també a centrar-nos en criticar els aspectes negatius, més que els positius, i a centrar-nos massa en qüestions d’estratègia de líders i candidats.

Per altra, no és menys veritat que els polítics estan fent servir els atacs per diferenciar-se dels rivals enlloc de proposar les seves alternatives a les polítiques dels altres, cosa que seria més constructiva i útil per a la ciutadania que ha d’anar a votar. El seu objectiu és fer servir els periodistes per donar a conèixer el seu missatge i ens trobem que el missatge que més elegeixen és l’atac, la desqualificació del contrari i les acusacions, de vegades, falses dels rivals polítics.

Aquesta informació dóna la sensació a la ciutadania de que ningú val la pena, que tots els partits són igual d’incompetents, ineficaços o corruptes, que ningú farà una política que vagi a favor dels seus interessos. Això no és precisament el que més anima a l’hora de decidir anar a votar o no.

Un altre problema de la informació electoral és que està molt centrada en els principals candidats dels partits i deixem de banda la resta de la gent que potser té coses més interessants a dir que els líders. Hem arribat a l’extrem en aquesta darrera campanya electoral que ha estat local i autonòmica de posar un gran èmfasi en el que diuen Zapatero i Rajoy, que no es presentaven a res. L’elecció a nivell d’estat s’ha convertit en una lluita PSOE versus PP, quan tothom sap que el que passa als pobles no té gaire a veure amb aquesta baralla perquè depèn de les dinàmiques locals existents.

També veiem que no s’ha trobat en els mitjans una fórmula satisfactòria de reflectir que es tracta d’unes eleccions municipals i autonòmiques, que s’han deixat fora en els grans mitjans tot el que no són els partits més votats. En aquest sentit, l’únic avantatge dels blocs electorals que els partits polítics amb representació parlamentària han imposat als mitjans públics és que, al menys, hi surten els partits parlamentaris més petits, que hem vist clarament que en els mitjans privats no hi tenen cabuda.

En aquesta, com en d’altres eleccions, els mitjans han tendit a presentar la campanya com una gran carrera, com una competició esportiva, feta de guanyadors i perdedors. Les constants enquestes, amb uns resultats redactats com si allò fos ja la decisió final dels votants, enlloc del resultat d’unes preguntes fetes a un grup de població, encara que sigui representativa científicament, creen unes sensacions ambivalents en els votants. Per una banda, poden pensar que ja no cal votar perquè els guanyadors estan cantats. Per l’altra,  poden decantar-se pel vot estratègic, però els programes estan poc presents a la discussió política pre-electoral.

Crec que hi ha hagut uns mitjans que han fet esforços per destacar la informació sobre temes i polítiques, però no n’hi ha prou. Realment  el que necessita la ciutadania per poder prendre decisions racionals és conèixer els programes: que se li expliqui clarament quines conseqüències tindrà per a la salut, la qualitat de vida, el benestar, l’educació i els valors de la societat en la qual viu cada una de les opcions polítiques que té al davant.

L’electorat ha de poder entendre què s’hi juga en cada elecció no només en el present, sinó en el futur. Quan prenem decisions polítiques no podem mirar a curt termini, cal mirar també per la salut, el benestar, la qualitat de vida i els valors i principis que determinaran la societat en la qual viurà la nostra descendència. Els mitjans de comunicació, però també els polítics i la pròpia ciutadania, han de treballar activament perquè aquesta sigui la informació electoral predominant. Ens hi juguem la nostra qualitat democràtica.

Llúcia Oliva
Presidenta del Consell de la Informació de Catalunya

L’embrió del que actualment és el pal de paller del Grup Enderrock va gestar-se l’any 1993. Era l’aventura d’uns joves emprenedors que van decidir explicar un moviment musical en unes pàgines impreses: així s’esdevenia Enderrock, la primera revista de rock en català, una capçalera que amb els anys s’ha guanyat l’epígraf “de referència”. D’això aviat en farà 20 anys, i tant el panorama musical com el panorama periodístic han canviat a un ritme suficientment trepidant com per ser dignes d’esment.

La paraula crisi ha estat la protagonista dels darrers anys, i no cal dir que a Enderrock hi conflueixen dos sectors que l’han patit especialment. No hem escollit veure com les dades de venda de discos i de venda de revistes queien, però ens ha tocat agafar-les com un repte. Els temps estan canviant i hem de sobreposar-nos per fer la nostra feina tan bé com puguem.

No afegirem res de nou si expliquem que els primers redactors d’Enderrock s’havien de barallar amb el fax, ni descobrirem la sopa d’all si expliquem que a la nostra rutina diària ja fa mesos que hi hem afegit l’acció d’obrir la pàgina del Facebook i de Twitter tan bon punt arribem a la feina. El Grup Enderrock ha crescut, ja fa anys que la revista té unes cosines que parlen de la música folk (Sons de la Mediterrània) i del jazz (Jaç), però la família ha crescut encara més, en d’altres branques.

Si fins aquí parlàvem de l’àmbit periodístic, un terreny on la manera de treballar canvia setmana a setmana, quelcom similar ha passat en l’àmbit musical. No parlem només de la descàrrega de discos, de la mort del MySpace o dels comptes de pagament d’Spotify, sinó de la comunicació directa que s’ha establert amb els grups, més pròxims que mai (tant amb els mitjans com amb el públic).  I aquí no s’acaba la història, perquè no podem oblidar que ara tots ens atrevim a afirmar que vivim un moment on la música feta a casa nostra està de moda, i per tant, la nostra feina possiblement pren encara més embergadura.

El perfil del nou panorama (periodístic i musical) ens ve de nou. Perquè un lector necessita un mitjà de comunicació com Enderrock per explicar que Manel ha canviat l’horari d’un concert (perquè volen veure la final de la Champions League), si el grup ja ho ha piulat i els seguidors ja ho saben?

Si ho mirem així (exageradament), potser sí que veiem clar que ha arribat l’hora de canviar-nos la roba i començar a treballar en un altre rol. Quin és el paper d’Enderrock en aquest nou marc? Al febrer vam engegar un nou portal, www.enderrock.cat, un diari digital de renovació constant. Què vol dir això? Vol dir més feina, vol dir una nova rutina i una nova manera de treballar. Vol dir que tenim un portal (que alhora és la suma de moltes webs: www.sonsdelamediterrania.cat, www.jazz.cat i www.440classica.cat) però també tenim una revista que és la capçalera de referència. Vol dir que hem d’estar hiperconnectats per fer bé la nostra feina, a la pantalla i al paper. Significa que per tenir una web actualitzada musicalment hem de tenir mil fronts oberts perquè no se’ns escapi cap bona nova, i que per fer una bona entrevista (amb profunditat i rigor) de cara al número de paper, hem d’estar al dia però aprofundir uns metres més endins. Vol dir que si algú vol anar més enllà dels tres grups de música que apareixen als mitjans generalistes, el diari musical Enderrock.cat i la revista Enderrock són la seva millor aposta. Una aposta a la que se li sumen molts annexes que creen un petit univers: els dels redactors blocaires, el de les piulades de darrera hora, el de les llistes d’Spotify, els grups de Facebook dels seus grups pereferits…

Mentre escric aquestes línies llegeixo al Facebook que Roger Mas està capficat perquè fa dies que prepara una cançó: té la música enllestida però troba dificultats amb la lletra. Si algun dia d’aquests he de parlar amb ell, li treuré el tema per saber quines cançons prepara. Mentrestant recordo que he d’escriure un article d’opinió per la web i que ho faré parlant d’Anna Roig, protagonista de la portada del número de maig de la revista. Tot encaixa…

Elisenda Soriguera i Farrés
Periodista, responsable d’enderrock.cat. Blocaire i piuladora pocmoderna.