Anar a: Menú de secció | Menú principal | Peu | Inici de la pàgina


Arxiu de la categoria ‘General’

Cristina Aced

General

Per què podem fer servir les llistes de Twitter

09-08-2011 Cristina Aced (Consultora de comunicació corporativa i digital)

Veient l’interès que va generar el post sobre les utilitats dels hashtags de Twitter, avui analitzem per què serveixen les llistes de Twitter.

Crear llistes a Twitter és molt fàcil. Aquesta funció ens permet agrupar altres tuitaires en llistes o grups. Això és útil per dues raons:

  1. Podem agrupar usuaris de Twitter per temes i això facilita molt el seguiment de les converses. En comptes d’haver de revisar tot el teu timeline (cronologia) cada vegada que et connectes a Twitter, pots consultar directament les teves llistes per veure les actualitzacions que s’han publicat sobre un tema en concret. D’aquesta forma és més fàcil que no se t’escapi res.
  2. Per afegir un usuari de Twitter a una llista no cal que el segueixis. D’aquesta forma les seves actualitzacions no apareixeran al teu timeline i només les veuràs quan consultis la llista. Això et permet no saturar la teva cronologia.

Des d’un punt de vista periodístic, com explica José Luis Orihuela, les llistes són útils per:

Es tracta només de recomanacions. Vosaltres podeu trobar altres aplicacions i fer tantes llistes com vulgueu! L’objectiu és organitzar el timeline i facilitar el seguiment de les converses a Twitter.

D’altra banda, com no podia ser d’una altra manera, no falten les llistes sobre llistes a Twitter. Alguns exemples:

Eloi Torrents Vivó

General

Premsa en català: una de freda i una de calenta

03-08-2011 Eloi Torrents Vivó (Llicenciat en Sociologia i Tècnic de projectes de la Plataforma per la Llengua)

En els darrers mesos l’espai comunicatiu català ha viscut un fet de gran transcendència per la llengua catalana: la capçalera degana de la premsa catalana, La Vanguardia, ha posat al mercat una versió en llengua catalana després de 130 anys d’història.

Segons les dades del Baròmetre de la Comunicació i la Cultura, del maig de 2011, realitzat per la Fundació Audiències de la Comunicació i la Cultura (FUNDACC), La Vanguardia és el diari més llegit a Catalunya amb una mitjana de 800.200 lectors diaris. A aquesta fita històrica pel periodisme català i la normalització lingüística, s’hi suma la reeixida estrena d’un altre diari en català: l’ARA.

Aquests canvis en el panorama periodístic català estan suposant un fort impuls per la lectura en català, a l’enquesta del FUNDACC esmentada anteriorment es clou que aproximadament el 30% dels lectors de premsa diària són lectors de premsa en català. Aquestes dades encara no reflecteixen el impacte de les dues noves capçaleres en català, però tot sembla indicar que els lectors de premsa en català es poden situar entre el 40% i el 50% dels lectors de premsa diària de Catalunya i superar de llarg el 1.000.000 de lectors de diaris en català; uns números mai assolits amb anterioritat.

Tot i aquestes notícies esperançadores per la premsa en català a Catalunya, a la resta del domini lingüístic la situació divergeix molt del panorama del Principat. La manca d’oferta a la resta del domini lingüístic, per exemple el País Valencià, no hi ha cap diari en valencià als quioscos valencians, és un element desincentivador de la demanda. Una demanda potencialment creixent, atès que la proliferació de l’ensenyament en català ha augmentat el percentatges de població que s’ha llegir en català, tant a les Illes Balears com al País Valencià.

Cal, doncs, que els mitjans en comunicació en català prenguin com a marc referencial el conjunt de les terres de parla catalana, i no només una part del seu mercat potencial. En un mercat mitjà com el de la llengua catalana, no es pot renunciar a bona part del mercat per qüestions de caire polític o identitari. Així doncs, cal fer un esforç per fer productes periodístics, ja siguin diaris, setmanaris o publicacions mensuals, que puguin arribar a tots els racons del domini lingüístic. La pròpia existència d’aquesta oferta dinamitzarà la demanda de premsa en català en aquells territoris on la premsa en català és molt minoritària o pràcticament inexistent. Cal crear sinergies entre tots els territoris, per avançar en la vertebració d’un espai comunicatiu en català que englobi tot el domini lingüístic. La inclusió de nous lectors en aquests territoris és un element clau per normalitzar la llengua catalana i vertebrar un espai comunicatiu propi i econòmicament viable.

Eloi Torrents Vivó, Llicenciat en Sociologia i Tècnic de projectes de la Plataforma per la Llengua.

Francesc Vila i Femenia

General

La fragmentació lingüística i mediàtica del País Valencià

22-06-2011 Francesc Vila i Femenia (Periodista, membre del patronat d'Escacc)

No han esperat ni a la formació d’un nou govern després de les eleccions autonòmiques del passat 22 de maig per anunciar un esborrany de llei per a un nou model lingüístic de l’ensenyament al País Valencià. Proposta que, bàsicament, és una còpia del model dels “tres terços” implantat a Galícia, la qual eliminaria la línia en valencià, paradigma del model d’immersió lingüística actual. Encara que el català continuaria tenint presència a les aules, almenys en un 33% de les assignatures, la proposta representa la instauració d’un sostre a la baixa per a una llengua que competeix en condicions més que precàries amb l’ús quasi hegemònic del castellà. Aquest ha estat el resultat del lent, primer, i nul, després, desplegament de la Llei d’ús i ensenyament del valencià.

El Govern del PP ja havia tractat de reduir les línies d’ensenyament en valencià en legislatures anteriors. Però, la ferma voluntat de mares i pares, per damunt d’adscripcions polítiques, havia aconseguit mantenir aquest reducte de normalitat lingüística que, segurament, per la sobremotivació de l’alumnat, s’ha convertit en sinònim de qualitat educativa al País Valencià. La proposta d’un model lingüístic de tres terços, en el qual competirien en desigualtat de condicions, el valencià, el castellà i l’anglès, es fa des de la renovada majoria absoluta del PP. Per tant, faran el que voldran, però, no per això, s’han de deixar d’advertir les perversions d’una proposta que neix per a liquidar les possibilitats, arraconades a consciència, del model actual.

Fragmentació lingüística. L’informe anual sobre l’ensenyament en valencià, que, amb el títol “De l’entrebanc a la involució”, ha elaborat l’STEPV, documenta l’escàs interès per desplegar la immersió lingüística per part del PP, i denuncia la triple fragmentació del sistema educatiu al País Valencià: una fragmentació entre etapes educatives, una fragmentació entre la xarxa pública i la privada, i una fragmentació entre territoris. I ho fa amb dades que expliquen l’aplicació d’una política lingüística que s’ha apartat de qualsevol referent normatiu, amb el conseqüent retrocés del valencià a l’ensenyament.

Divideix i venceràs. La triple fragmentació és un concepte que explica molt bé la situació de la llengua valenciana, i que també serveix per definir la realitat mediàtica del País Valencià. Sobretot, aquesta fragmentació mediàtica s’evidencia quan parlem de la premsa, ja que no existeix ni una capçalera regional pròpia, tot i que històricament, hi ha hagut diaris líders de vendes a cadascuna de les tres províncies: Levante-EMV i Las Provincias a València, Información a Alacant i Mediterráneo a Castelló. Pel que fa a la televisió o la ràdio, la situació de fragmentació també és molt evident, en aquest cas perquè el predomini és dels canals i les emissores públiques i privades estatals. Els obstacles per al desplegament d’un sistema comunicatiu propi els explica amb detalls el professor de la Universitat de València, Rafael Xambó.

Els veritables mitjans vertebradors. La fragmentació podria ser gestionada i potenciada i revertida com una riquesa del país. Però, sense una voluntat per a la vertebració territorial i la cohesió social, la fragmentació lingüística de la societat valenciana és un camp abonat per a la llengua castellana, que continua creixent amb força, a expenses de l’autoodi, a través d’una indústria cultural potent que, a diferència de la catalana, no entén de fronteres i no es qüestiona en quina llengua parla. La fragmentació mediàtica al País Valencià, juntament a les barreres polítiques de l’espai català de comunicació, ha consolidat la penetració de la premsa de Madrid, des d’on actuen sense cap impediment els veritables mitjans de comunicació “vertebradors” regionals.

Francesc Vila i Femenia.
Periodista, membre del patronat de la Fundació Escacc

Àlex Solà

Comunicació, General, Internet i TIC, Xarxes socials

Córrer massa per guanyar la cursa equivocada

15-06-2011 Àlex Solà (Periodista col·laborador de COMRàdio i soci de Bamboo and You)

Fa temps que usuaris, marques i institucions viuen obsessionats en guanyar una frenètica cursa a les xarxes socials, la cursa dels seguidors. En molts casos és una cursa barroera, sense cap estratègia ni planificació i catalitzada per les males pràctiques, doncs sembla que tot serveix per poder dir que tens més connexions socials que els altres. Sense ànim de voler ser sensacionalista, aquesta cursa ha perdut ja tot el sentit.

Set o vuit anys enrere vam descobrir què era això de l’Internet social. Els blocs i les primeres plataformes que connectaven usuaris van fonamentar la Web 2.0, que ha tingut el seu màxim exponent a Facebook primer i a Twitter després. L’arribada de les marques i entitats en aquestes plataformes ho va transformar tot. De cop i volta, podien comptar quanta gent els era afí i es van llançar a la desesperada per aconseguir-ne com més millor. Guanyar seguidors a carretades i sense gaire objectiu és ben fàcil i en podeu fer la prova: afegiu 3.000 persones a Twitter i en poc més d’una setmana us en seguiran unes 1.500, per allò del “follow recíproc”. Molts seguidors, cert, però… sense cap valor.

També en el cas de Facebook el número és una anècdota i prou. Només una de cada cinc persones que fa un “M’agrada” a una pàgina de Facebook torna a visitar-la una segona vegada. Els altres ni això. Que un usuari es posi a seguir una marca en un moment determinat en cap cas vol dir que en sigui un prescriptor, ni tan sols que hi estigui realment interessat o que llegeixi amb atenció els seus missatges. Oi que una marca no es pot adjudicar com a client algú que mira el seu aparador des del carrer? Doncs amb la web social passa el mateix. Hi ha qui dirà que tenir molts amics o seguidors a les xarxes socials li dóna més prestigi i que això li pot servir per tenir millors acords comercials amb els anunciants, en el cas d’un mitjà de comunicació, o amb els que t’han de donar feina. Això només vol dir que els que acaben pagant la festa tampoc entenen que l’important no és el número de connexions, sinó el vincle de valor i de qualitat que hi puguis tenir.

La cursa per la quantitat de connexions socials ha de mutar ja en la cursa per la qualitat d’aquestes connexions. Ha crescut tant el nombre d’amics que tenim aquí i allà que la definició d’amistat s’ha devaluat completament. Es calcula que no coneixem el 20% d’amistats que tenim al nostre perfil de Facebook, a tall il·lustratiu. Els que presagiaven que les noves tecnologies aïllarien a les persones s’hi van lluir.

El cas és que hem de centrar els nostres esforços -com a usuaris, com a mitjans, marques o institucions- a pensar com podem reforçar el nostre vincle amb els seguidors, no en com podem tenir-ne més. És evident que a més seguidors, més exposició, però ha de prevaldre aquell eslògan d’una marca de pneumàtics que deia que “la potència sense control no serveix de res”. De fet, a les marques i a institucions ja els aniria bé focalitzar-se en aquelles persones que realment vendrien el producte a la seva pròpia mare de tan fans com en són. L’època del spray-and-pray ha passat a millor vida.

Hi ha qui, fins i tot, parla d’un canvi d’era a Internet. Steve Rubel, directiu d’Edelman i un dels gurús en majúscules de la xarxa, assegura que el 2011 marca l’inici de l’Era de la Validació, la tercera gran etapa d’Internet després de les eres de Comercialització i Democratització. Segons l’expert, anem directes a retallar les nostres connexions a totes les plataformes on tinguem presència i el futur seran les xarxes privades. Fins aquí ha arribat la saturació.

A casa nostra, a Catalunya, no fa pas tant que ens hi hem posat, en això de la web social. Encara hi som a temps de no perdre forces ni energies en intentar guanyar la cursa d’un model de presència online que ja ha caducat.

Àlex Solà
Periodista col·laborador de COMRàdio i soci de Bamboo and You

Xavier Caballé

General, Internet i TIC

Protecció de dades: aprendre dels errors dels altres

08-06-2011 Xavier Caballé (Autor del bloc "L'home dibuixat")

Les darreres setmanes, molts mitjans de comunicació s’han fet ressò de l’atac realitzat contra la PlayStation Network, el servei online de Sony per a la connexió dels usuaris de les consoles de jocs, que va comportar el seu tancament temporal. Uns dies després vàrem conèixer que la incidència no afectava únicament a la disponibilitat del servei, sinó que els atacants havien aconseguit l’accés a dades sensibles dels usuaris registrats, entre les quals hi trobaven les dades de les targetes de crèdit. El servei va estar tres llargues setmanes aturat, amb un cost que supera els cent setanta milions de dòlars.

Naturalment encara és d’hora per a poder avaluar quin serà l’impacte que pot tenir aquest episodi entre els clients de Sony. Val a dir, però, que l’experiència ens diu que els usuaris no acostumem a donar molt de pes a les qüestions relacionades amb la seguretat alhora de prendre decisions sobre quins serveis contractar o quins productes escollir.  Això em fa creure que, més enllà del pes que pugui tenir avui per l’actualitat, és qüestió d’unes poques setmanes que passi a ser totalment oblidada.

Un proveïdor de serveis a la xarxa assumeix un seguit de responsabilitats cada vegada que sol·licita dades als seus usuaris, que van des de fer un bon ús d’aquestes a garantir-ne la confidencialitat. En el cas de Sony hem vist clarament com la multinacional japonesa no ha estat capaç de garantir això i com a resultat tenim el robatori d’informació personal més gran mai registrat, amb un volum que pot arribar a afectar uns setanta-set milions d’usuaris.

De tot això, crec que n’hem de treure tres lliçons importants.

En primer lloc, la seguretat malgrat tot és important. No hi ha massa detalls sobre com va ser l’atac, però si que coneixem que el punt d’entrada va ser aprofitar-se de l’existència d’una versió obsoleta d’un servidor Apache. Sovint s’ha fet l’analogia de la seguretat com una cadena, on la seva resistència la marca la baula més feble. En aquest cas, la baula era aquest servidor sense un nivell de manteniment adequat, indicador d’un cert grau de negligència per part de Sony i la constatació que no ha pres les mesures necessàries per a fer-se fideïcomissària de les dades de prop de cent milions d’usuaris.

Quan la xarxa va tornar a obrir al públic, Sony va fer dos anuncis: en primer lloc, que oferia un “pack de tornada” als usuaris, regalant-los diversos jocs per fer-se perdonar, però també que no descartava l’existència de nous incidents de seguretat . És a dir, torneu-nos a facilitar les vostres dades i en el cas que les tornem a perdre, no ens doneu les culpes… us vàrem avisar!

La segona lliçó és que la seguretat no només depèn d’una banda. També nosaltres, com a usuaris, en som responsables. Hem de saber valorar que les nostres dades no només són importants: el seu mal ús ens pot originar problemes, que poden anar del nivell de les molèsties (rebre més correu brossa si es divulga la nostra adreça de correu), els petits inconvenients (haver d’anul·lar càrrecs no procedents a la nostra targeta de crèdit) fins a seriosos problemes (que es faci ús de les nostres dades per suplantar-nos en la contractació de serveis amb altres empreses, els quals acaben sent maldecaps a l’haver d’anul·lar-los).

Com a usuaris hem de prendre consciència de facilitar només aquella informació mínima que considerem necessària en cada moment. Normalment no actuem així i tenim la tendència a facilitar tot allò que ens demanen… i si alguna vegada ens demanen més del compte, ben segur que el regal d’una memòria USB o el fet de participar en el sorteig de qualsevol andròmina fa que superem les nostres reticències.

Fa temps que espero trobar una entitat financera que tingui la visió d’oferir un producte ben simple i útil: la possibilitat de definir una targeta de crèdit virtual, amb una capacitat de crèdit limitada, associada a un servei en particular i amb un volum d’informació menor del que actualment associem a les targetes de crèdit. És a dir, que si haig de facilitar les dades de la targeta a Sony, posem per cas, pugui definir un número de targeta virtual únic. Quan m’hagi de subscriure a qualsevol altre lloc on sigui necessari fer un pagament, hauré de generar una nova targeta de crèdit virtual.

En  qualsevol cas, els usuaris hem d’assumir la nostra pròpia responsabilitat en tot el procés i no delegar-la exclusivament en el bon quefer dels altres. La millor mesura de seguretat comença pel nostre ús responsable.

La tercera i última lliçó és sobre la importància que la seguretat ha de tenir en els serveis actuals, especialment a mesura que cada vegada  depenem més del serveis virtuals que pengen d’Internet per a la realització de tota mena de tasques. El núvol ens ofereix molts serveis innovadors i útils, amb funcionalitats que fins ara només podíem somiar i que ara ja comencen a ser una realitat. Però aquestes funcionalitats no han de posar-nos una banda als ulls per ignorar els problemes de base.

La seguretat ha de ser un element fonamental en el disseny dels serveis i ha de trobar-se en totes les capes de la infraestructura que utilitzem, aplicant-se d’una forma acurada per part de tots els participants. Començant per l’usuari, però molt especialment per a totes les empreses a les que delegem la correcta conservació d’una informació que és propietat nostra.

Xavier Caballé
Autor del bloc “L’home dibuixat


Anar a: Menú de secció | Menú principal | Peu | Inici de la pàgina