Reflexions sobre periodisme, comunicació i cultura

Quan el 12 de novembre de 1996 s’alçava el teló a la Sala Tallers amb la primera representació d’Àngels a Amèrica, de Tony Kushner, amb direcció de Josep M. Flotats, la Sala Gran i la Sala Petita encara no havien obert les portes, tot i que l’edifici de Ricard Bofill estava pràcticament acabat. Uns mesos més tard, l’11 de setembre de 1997, amb la solemne i polèmica estrena de l’Auca del senyor Esteve de Rusiñol i direcció d’Adolfo Marsillach, es va donar el tret de sortida definitiu de les tres sales del teatre.

Per a un teatre nacional, quinze anys és, en realitat, poc temps per poder-ne fer un balanç. Tot i així, si mirem les dades objectives, el nombre de representacions, la quantitat de professionals del teatre que han treballat al TNC, els autors, directors, actors, equips artístics i tècnics, etcètera, i, sobretot, els espectadors que l’han visitat, podem afirmar que el Teatre Nacional s’ha convertit en un espai cultural de referència en el panorama cultural de Catalunya i de Barcelona.

Gràcies a la il·lusió, al treball i a la tenacitat del seu impulsor i primer director, Josep Maria Flotats, el projecte va convertir-se en realitat. En aquell moment, es qüestionava la funció d’aquest gran teatre públic perquè podia desestabilitzar el sistema teatral però les polèmiques inicials, entorn del projecte i de l’edifici, aviat van ser cosa del passat. Sens dubte, l’aparició del TNC, com també del futur Teatre Lliure a Montjuïc, havia de canviar per sempre el panorama teatral de la ciutat i del país. Mai a Catalunya s’havia disposat d’infrastructures teatrals tan avançades com les sales del TNC i d’un centre de producció d’espectacles d’aquesta envergadura, amb un personal artístic i tècnic tan preparat i qualificat.

El seu segon director, en Domènec Reixach, apassionat del teatre però poc amic de les polèmiques, va aconseguir, amb un treball rigorós i constant, que el teatre s’implantés de manera «natural», sense gaires estridències, en el teixit cultural de la ciutat. Durant els darrers anys, a més, s’ha consolidat definitivament la idea que l’existència del Teatre Nacional de Catalunya no només no ha significat cap pèrdua per al teatre català, sinó que ha contribuït a fer del teatre al nostre país, en ple segle xxi, i fins i tot en moments de greu crisi econòmica com l’actual, un dels sectors més dinàmics i actius de la nostra cultura.

Tot i les característiques dels tres directors artístics i les peculiaritats de cada període, l’objectiu del TNC durant aquests 15 anys ha estat sempre el de ser una institució de servei públic orientada a l’enriquiment cultural del nostre país, un centre de creació fonamentalment teatral i un instrument útil per a la creativitat dels artistes i també per a la trobada dels creadors amb la societat, a través de les propostes artístiques de cada temporada. Unes propostes que, ara més que mai, en plena revolució de les comunicacions i les xarxes socials, van més enllà de l’espectacle en si mateix i engloben trobades, col·loquis, intercanvis i tota mena d’iniciatives per fomentar la comunicació i fins i tot la interacció entre creadors i espectadors.

Sergi Belbel
Director artístic del TNC

Quatre teatres del territori català, amb trets comuns, s’han associat sota el nom de COORDINADORA DE TEATRES INDEPENDENTS DE CATALUNYA (CTIC): la Sala La Planeta de Girona, la Sala Trono de Tarragona, el Teatre de l’Aurora d’Igualada i el Teatre de Ponent de Granollers.

Alguns d’aquests trets comuns són tangibles: són empreses teatrals de titularitat i/o gestió privada. Els seus aforaments són mitjans i petits, d’entre 165 a 51 cadires (que no butaques). Els quatre teatres estan repartits per la nostra geografia, fora de Barcelona, i programen obres d’artistes professionals, sovint els mateixos.

Tenen trets comuns més intangibles: més enllà del negoci, hi ha la voluntat d’oferir un servei públic. Cobreixen una parcel·la teatral, la del petit i mitjà format, en les zones on estan ubicades. I els seus promotors creuen fermament en la necessitat d’existència d’aquest tipus d’espais teatrals. A més de l’interès professional, estan convençuts que el petit i el mitjà format, caracteritzats per la senzillesa de recursos tècnics i escenogràfics, i pel caràcter minimalista en el número d’intèrprets i en l’ús dels espais, completen el corpus teatral del país que, sense aquests teatres, quedaria coix.

La raó d’associar-se, no per manida és menys certa: la unió fa la força. La unió de voluntats de les quatre empreses teatrals amplifica la seva veu i fa més gran el seu poder de negociació. A més, estableixen cooperacions i col·laboracions entre els quatre i s’enriqueixen mútuament amb l’intercanvi d’experiències i coneixements. La intenció és crear una xarxa empresarial que contribueixi encara més a la riquesa cultural, social i econòmica del país, amb la promoció conjunta de produccions pròpies i alienes, amb la mobilitat i exhibició artística, amb la creació de llocs de treball, amb el foment del teatre com a acte social i cultural… Barcelona és el pal de paller del món teatral català, però una perifèria organitzada enforteix culturalment el país.

I respecte a la reivindicació territorial,  la roda de premsa 2.0 que vam celebrar el passat 25 d’octubre, que va ser seguida simultàniament per periodistes de Barcelona, Igualada, Granollers, Girona i Tarragona, a través d’Internet, simbolitza perfectament la voluntat d’equivalència i territorialitat de l’associació. Les noves tecnologies ens van permetre ser fidels a l’esperit de la CTIC.

L’impacte d’aquests teatres en les seves zones d’influència té una traducció numèrica: en tres anys van programar 564 companyies, prop de 1.300 funcions a les que van assistir més de 84.000 espectadors. Però no són només sales d’exhibició. Han ofert 36 produccions pròpies, que han girat en 1.300 funcions.

A partir d’ara, tots els espais teatrals que coincideixin en característiques i interessos tenen un marc associatiu on aixoplugar-se. Volem ser més de quatre. I tots aquells emprenedors disposats a crear un nou espai en la seva població han de rebre tota l’ajuda i assessorament necessari.

En Ricard Salvat, catedràtic d’arts escèniques, dramaturg i director teatral, deia el 2005 que “La veritat del teatre potser es troba en aquest moment en els espais més petits i marginals. Però ara ningú no els fa cas.”

La creació de la CTIC pretén pal·liar una part d’aquest desencert.

Oriol Grau Elias
President de la CTIC

Pepe Zapata, director de Comunicació del Mercat de les Flors

Els teatres i auditoris públics catalans han posat en comú les seves receptes i estratègies envers la crisi al primer Fòrum [sí, heu llegit bé, primer] del sector celebrat el 2 de desembre a Reus. 200 representants polítics i gestors d’equipaments escènics d’arreu -des dels grans equipaments nacionals als teatres municipals més modestos- han compartit coneixement per tal de posar en comú quina ha de ser la seva missió, el seu retorn social, en tant que teatres i auditoris públics, i quins són els reptes de futur derivats de l’actual conjuntura.

El Conseller de Cultura i Mitjans de Comunicació [en funcions] Tresserras va iniciar la reflexió demanant més cooperació entre tots per tal de situar la cultura com a epicentre de les polítiques socials, encara que en Lluís Noguera, secretari general del Departament de Cultura [també en funcions] va constatar que “la cultura no està present al debat polític, i per mostra la campanya electoral recent”.

El cert és que els interrogants plantejats en el Fòrum van obrir la caixa de Pandora dels problemes endèmics amb què es troba el nostre ecosistema escènic-musical: quina dotació pressupostària han d’assumir les administracions públiques? quines fórmules de col·laboració s’han d’establir entre els teatres públics i privats? qui ha d’assumir els riscos econòmics?

Davant la crisi, o més ingressos o menys despeses; o les dues opcions alhora. Però sense renunciar a l’excel·lència artística i pensant en tot moment en els públics. Va ser revelador el testimoni d’Alistair Spalding, director del Sadler’s Wells de Londres –un dels santuaris internacionals de la dansa–, amb una programació que combina espectacles populars amb d’altres més innovadors i arriscats, però que assoleix la xifra màgica del 70% d’ingressos per taquilla [600.000 entrades/any].

Hi ha altres móns, però al nostre entorn també en trobem d’iniciatives exitoses: Cesc Casadesús, director del Mercat de les Flors, va apostar per cinc receptes bàsiques:
- atendre el talent i la creativitat,
- incentivar la màxima participació,
- crear models i referències,
- generar coneixement i formar als públics,
- i treballar en xarxa.

Joan Oller, director de l’Auditori de Barcelona, va descriure el programa socioeducatiu Apropa Cultura, adreçat als centres socials que treballen amb persones en risc d’exclusió social per permetre’ls una experiència d’inclusió accedint a la millor programació de música, teatre i dansa.

I Salvador Sunyer, director de Temporada Alta, Festival de Tardor de Catalunya, va remarcar reiteradament la idea de compartir el màxim de recursos i serveis: projectes, equipaments, màrqueting, comunicació…

Inevitablement, tots acabem parlant de la comunicació com l’eina fonamental a partir de la qual s’articula tota estratègia de creació, fidelització i formació de comunitats de públics. L’aparició de nous sistemes de vendes d’entrades que ofereixen als usuaris màxima comoditat [es poden imprimir l’entrada a casa, com fem amb els bitllets d’avió], evitant cues i comissions innecessàries, està revolucionant la forma de gestionar la informació dels equipaments culturals.

Els casos del Cirvianum de Torelló, del Teatre Lliure i del Mercat de les Flors, que es van explicar al Fòrum, evidencien un procés de normalització d’un sector que encara viu captiu dels sistemes controlats per les entitats bancàries, que ara té la possibilitat de disposar de les dades dels seus públics i així conèixer els seus hàbits de consum cultural, les seves necessitats i expectatives i, en definitiva, millorar la seva comunicació.

Resten per endavant nous reptes derivats de l’ús dels recursos en línia i de les xarxes socials. Però, si us sembla, ho deixarem per a properes ocasions. I un prec: no oblidem la cultura si hem de fer regals per aquestes festes.