Reflexions sobre periodisme, comunicació i cultura

El fenomen de la música clàssica, el seu estudi, el seu consum i la seva interpretació és complex en el nostre estimat país. Hi ha un aspecte on tothom es posa d’acord (en la teoria!): la música clàssica forma l’esperit, eixampla les capacitats del cervell i tant consumir-ne com interpretar-la augmenta la qualitat de les persones que s’hi exposen, fins al punt que podem, fins i tot, parlar que les “guareix” (d’aquí la “musicoteràpia”).

Si tenim tan clar que els estudiants de música són millors estudiants de matemàtiques, llengua, etc., són més disciplinats, més responsables, tenen millors habilitats socials i més capacitat d’escolta i de compartir gràcies a les seves pràctiques en orquestres, cors i grups de cambra i més; si tenim comprovat que després d’un concert de música clàssica al públic li ha pujat la secreció de serotonina, és a dir, que actua gairebé com un prozac, que se senten millor, més plens i més satisfets; si tenim clar que, aquells que es dediquen a interpretar música clàssica són un element necessari perquè els dos punts anteriors funcionin i tinguin realitat, ¿com és que es dediquen tan pocs recursos a aquest sector?

Sabeu quant temps dedica a esports una ràdio com, per exemple, Catalunya Informació? Sabeu quants minuts dediquen a informacions de caràcter cultural entre altres, a la música clàssica? Sabeu quants canals televisius es dediquen a concursos, reality shows, etc.? I quants canals tenim on puguem gaudir d’un concert? D’una entrevista a un músic? D’una òpera? D’una reflexió sobre els estudis o la interpretació musical? On té presència la música clàssica a la nostra societat catalana?

No us sembla una mica contradictori que tenint tan clars com tenim els beneficis d’aquest gran àmbit s’amagui com si es tractés d’un aspecte irrellevant de la nostra formació i gaudi? En quina mena de ciutadans estaran pensant els que decideixen la programació de ràdios i televisions?

Ni tan sols cal que entrem en com es tracta tot aquest sector -educadors, estudiants i intèrprets- des de l’administració. Quina societat esperen construir si escanyen l’esperit, minven la creativitat i pretenen limitar el lleure als instints més primaris? Amb tots els meus respectes: no ho sé i si m’ho imagino, m’esgarrifo.

Info relacionada: REPORTATGE ‘Noves formes de finançament, difusió i formació per adaptar la música clàssica als nous temps’.

-

M. Teresa Vert és cantant, pedagoga i terapeuta (web i bloc)

The New York Times Magazine és una capçalera de referència mundial en la fotografia contemporània dels mitjans de comunicació. Només cal  una visita a l’exposició fotogràfica sobre aquesta publicació, que es pot visitar fins al 2 de desembre al Palau Robert, per adonar-se de la ingent i innovadora tasca de la publicació en aquest àmbit.

Un recorregut detingut per la mostra “The New York Times Magazine. Fotografies.”, posa de manifest clarament el paper de les revistes com a impulsores de la fotografia. De revistes com aquesta i moltes d’altres n’han sorgit encàrrecs concrets a fotògrafs que han aguditzat l’enginy i s’han animat amb propostes noves i creatives.

La tasca feta des d’aquest magazín i d’altres diaris i revistes ha fet que la fotografia esdevingués una peça molt important en el relat periodístic. Les imatges complementen i il·lustren la informació,  aporten informació rellevant, permeten l’observació pausada de la realitat, la revisió constant de situacions, en un context marcat per la irrupció constant de missatges.

Revistes com The New Tork Times Magazine apleguen fotos amb un segell propi, imatges que informen i no obliden la part artística de la feina, la lectura subjectiva que cada persona fa de la realitat. En aquest sentit, ben segur que la difusió de material gràfic tan valuós i original ajuda a incrementar l’estesa afició per la fotografia.

Les imatges de la mostra ens tornen a la memòria esdeveniments claus dels darrers trenta anys. Algunes  imatges denuncien l’infern de la guerra, reflecteixen la cobdícia i la brutícia de l’ànima humana, d’altres ens endinsen en l’atmosfera tan peculiar del Times Square de Nova York, un món fascinat i sorprenent, o en cares conegudes de la política l’espectacle o l’esport. Imatges, en definitiva, que ens aporten una mirada nova, que bandeja tòpics i llocs comuns.

La mostra del Palau Robert ajuda a estimar el fotoperiodisme. Una activitat que requereix aquell punt de passió, disponibilitat i capacitat d’observació per fer una feina diferent, original i artística. Imatges com les que s’hi exhibeixen transmeten el poder perdurable de la foto, la màgia de l’artista darrere la càmera.

Les persones interessades en el fotoperiodisme hi trobaran informació molt interessant sobre els processos creatius de la revista, tot els procés de reflexió i diàleg existent darrer una proposta informativa i gràfica de referència.

__

Tomàs Puntí
Periodista

Foto: Vanessa Miralles

Convocats sota els vells mots del Hi havia una vegada… milers de persones deixen de tocar de peus a terra i s’enlairen cap a l’univers de la imaginació, la fantasia, les històries… i es deixen seduir pel poder dels contes. Per tant, si aquests dies heu passejat pels carrers de Barcelona i heu vist a tot de gent embadalida i somiadora, vol dir que hauran a assistit a alguna de les sessions que ens ha ofert del 20 al 27 d’octubre el III Festival de Narració Oral de Barcelona, el Munt de Mots.

Aquest festival pretenia reivindicar la narració oral com a una activitat necessària per a la nostra societat. Una societat ràpida, en canvi constant i sovint encasellada en uns patrons vitals que semblen inamovibles. Els contes aturen el temps i transporten a l’oient a un món nou on el cervell ha de treballar de valent per arribar fins a racons insospitats de la nostra ment. El relat oral pot substituir amb molt bons resultats al relat audiovisual on tot ve donat i mastegat.

Aquest dies hem pogut gaudir de més de 40 activitats dutes a terme per més de 30 narradors de 9 països diferents en més de 30 punts de la ciutat de Barcelona. Teatres, centres cívics, biblioteques, així com alguns locals barcelonins han obert les seves portes per acollir a un públic que s’ha rendit al poder de la paraula, al poder del relat. L’èxit d’un festival d’aquestes característiques ens ha de fer reflexionar a tots plegats. Què ho fa que més de 2.000 persones hagin volgut dedicar unes hores del seu temps a seure i escoltar?

Des de temps immemorials l’home ha explicat històries per fer entendre als seus coetanis els fets més enrevessats o complicats, però alhora els contes han servit per transmetre ensenyances, valors, actituds… Vivim una època complicada en la que la cultura es veu atacada cada dia per uns polítics que la menystenen. Fins i tot fa uns dies sentíem a cert ministre declarant de pèrdua de temps les matèries artístiques que s’imparteixen en els centres educatius. Si no cuidem la cultura, el desenvolupament de la imaginació, la potenciació de la creativitat i el transcendir, serà molt difícil que avancem com a societat. Una societat autòmata i aculturada és com un titella inanimat, una societat estimulada té l’èxit assegurat. Plantegem-nos realment quin futur volem per als nostres fills i per a nosaltres mateixos. Volem viure en la immediatesa, en la pressa, en el tot fet…, o preferim entonar el tot és possible… ?

Els grans oradors, els polítics, els publicistes, els comercials… se serveixen cada dia més dels recursos de l’storytelling perquè el relat eloqüent i narratiu sedueix, capta l’atenció, convenç. Probablement per aquest mateix motiu i coneixement eviten donar més visibilitat a aquest vell art. Diu un proverbi xinès que si tenim dues orelles i una boca, és per escoltar el doble i parlar la meitat. Si ens apliquéssim aquesta màxima i no ens dediquéssim a esperar que el del costat calli per rebatre’l enlloc d’escoltar-lo i dialogar-hi, potser aconseguiríem valorar allò que tenim enlloc d’enyorar allò que ens manca.

El Munt de Mots ens ha ofert històries en català, euskera, castellà, anglès, francès, llengua de signes catalana i fins i tot en huottüja ttihuene (una llengua indígena piaroa). Més enllà del què deien les paraules concretes, el missatge arribava al cor dels assistents com una llosa i aconseguia sobrepassar llengües i dialectes, perquè en el fons de tot s’hi transmetia un sentiment. Un sentiment, que les paraules saben vehicular i que és capaç de moure muntanyes. Els narradors ho saben i Barcelona s’hi ha bolcat pel gust del deixar-se emocionar, transportar a nous mons i en definitiva, pel gust d’aturar-nos i fer volar la imaginació.

–

Oriol Toro Camprodon és periodista i contacontes | @orioltoro

És evident que la idea de museu tradicional com a dipositari d’autoritat i únic productor de coneixement comença a estar obsoleta. Assistim a un vertiginós desenvolupament de les tecnologies digitals que estan provocant canvis en el museus: es transforma l’espai museístic, apareixen nous models de presentació, les tecnologies generen noves formes de creació artística, noves formes de comunicació, i el públic, el visitant, també és diferent. Aquesta revolució digital als museus sovint genera postures extremes. Per un costat, qui anuncia la fi dels museus amb un “seran digitals o no seran” i, per l’altre, aquells que especulen amb la seva evolució. Personalment trobo a faltar un punt comú de trobada, més reflexions crítiques, ja que l’evolució del món digital ens ha portat grans canvis, però també molts dubtes.

Comencen a ser habituals articles i ressenyes sobre casos concrets d’aplicacions de les noves tecnologies als museus, la presència a les xarxes socials, exposicions virtuals… però, majoritàriament, exemples de grans museus i de grans institucions.

La meva realitat professional s’emmarca dins de museus de menor escala, molts d’ells locals que, no ho oblidem, constitueixen la xarxa bàsica de patrimoni i de cultura del nostre país. I la seva inquietud sovint és la mateixa: la presència a les xarxes, la digitalització… Ens afanyem a estar al dia de les noves TIC, a anar substituint unes eines per unes altres, les possibilitats es multipliquen! Però com fer entendre a algunes institucions que volen anar massa de pressa, marcades pel ritme frenètic de la societat, i que potser les seves mancances encara són unes altres, molt més bàsiques (i de base)?.

Sembla que les col·leccions estan deixant de ser l’element central dins la funció dels museus; ara, en el seu lloc, ho és la gent, la societat. Per estar a l’alçada els museus han d’evolucionar tan ràpid com ho fa la societat. I això pot arribar a ser un perill per als petits museus. Aquests equipaments, sovint modestos, han estat històricament a una distància abismal dels grans museus a nivell de recursos i d’atenció. Amb la revolució digital que actualment protagonitzen els museus podria obrir-se una “esquerda” digital que fes encara més gran l’etern abisme entre petits i grans museus.

Se’ns presenten sovint els casos dels grans museus i institucions amb els seus exemples pràctics per a il·lustrar que la transformació i l’evolució del museu dins aquest nou panorama és fonamental per a la seva supervivència. D’altra banda, molts d’aquests petits museus han evolucionat molt lentament i la situació exigeix que evolucionin allò que no han estats capaços de fer en dècades (per manca de planificació, sí).

Quin és el futur d’aquests museus d’abast local, amb pocs recursos i mitjans?. La manca de recursos o de pressupost no és excusa per dur a terme una bona gestió, però correm el risc de precipitar-nos en les nostres accions. No es tracta d’obrir ràpidament un perfil al Facebook o un compte a Twitter. Una acció ara tan simple (i quotidiana) com tenir presència a les xarxes socials pot tenir conseqüències si no es planifica una bona estratègia, fins a l’extrem de desencadenar una crisi de reputació com va passar amb el conegut cas de #unCMparaelPrado.

Seria d’utilitat començar a analitzar quin impacte i quina resposta està tenint aquesta revolució. Més participació? Co-creació? Més i millor accés a la informació? I allò més important, tot això es tradueix en coneixement?.

–

Elena Juncosa Vecchierini, historiadora i museòloga | @elenajuncosa|Linkedin

Es pot tendir a pensar que per ser petit és insignificant, però res més lluny de la realitat. Hi ha una dita en català que ens recorda que“en el pot petit hi ha la bona confitura”.

La cultura, un concepte molt global i ampli que aglutina diferents arts, maneres i formes, va associada al llibre d’estil de TVE, la televisió pública espanyola. Tot i que programar cultura no és cercar audiència, TVE ha tingut clar, des dels seus orígens, que la seva vocació al servei als ciutadans passa per programar espais pensats per a una “immensa minoria”. Una minoria que es mereix ser espectadora d’una televisió de qualitat que no busca l’espectacle sensacionalista; furgar en vides privades, en desastres i en allò més escabrós.

I, en aquesta línia, trobem continguts de tota mena, programes d’actualitat, de literatura, de moda i tendències, de societat -en el bon sentit de la paraula-, d’art… i molts d’ells produïts des de Catalunya, des del Centre de TVE a Sant Cugat. Un centre que també fa programes en català, des de fa més de 50 anys; programes que parlen del territori, programes de proximitat i aquí és on hi trobem la sèrie De Museus, una aposta d’aquesta temporada que ens ha dut a recórrer petits museus, alguns d’ells, desconeguts per a la majoria de la població de casa nostra.

A Catalunya hi ha 113 museus registrats i 405 col·leccions. Segons dades del 2010 que són les últimes que s’han donat a conèixer, gairebé 11 milions de persones van visitar els nostres museus i més d’11 milions ho van fer a les col·leccions, les més vistes, la Sagrada Família, el CosmoCaixa de Barcelona i el CaixaForum, també de Barcelona. D’entre els museus, el més visitat, el Picasso, en segon lloc el Dalí i el tercer, el FC Barcelona, tots molt coneguts i reconeguts.

Per això vam pensar en ensenyar-ne d’altres que no ho fossin tant, però que igualment, tinguessin interès per la seva història, per la gent dels voltants o senzillament, pel seu contingut. I contribuir, així, a la seva difusió.

La sèrie De Museus ens convida a fer un tast per diversos museus repartits per la geografia catalana. I a més, coneixerem què s’amaga darrera cada un: les històries, llegendes, creences, feines i treballs, l’esforç i il·lusió dels que l’han fet possible…

Molts dels museus per on passen les nostres càmeres recullen peces d’un passat que conforma la història del país; costums o personatges que han escrit el seu nom en majúscules. Tot un passeig que ens ha portat a assistir, també, a activitats i tallers dins i fora de les parets dels museus. I és que un museu no és només el que s’hi exposa.

De moment hem fet una primera tanda de capítols, però com que la llista de museus catalans és molt llarga, més de 300, continuarem. Tot just n’hem començat l’emissió, els diumenges, després de La Missa, a La 2, als voltants de les 11.15h.

I en aquesta primera entrega visitarem el MIBA (Museu de les Idees i Invents), el dels Maquis, el de la Pesca, el de Pau Casals, el del carbó, el del cinema, el de la sal, el de la moto, el de l’ecofarinera, el de carros i eines del camp i els de trementinaires.

De museus no només ensenya els objectes, ens explica històries.

–

Anna Cler Perarnau, directora de Comunicació de TVE Catalunya @annaclerp