Reflexions sobre periodisme, comunicació i cultura

Myspace ha passat sens dubte a la història d’internet per diverses raons. Per ser la primera xarxa social utilitzada massivament, per haver creat vàries llegendes d’èxit musical pràcticament instantani però, sobretot, per haver creat multitud de nodes, subcomunitats d’artistes, fans, segells discogràfics, festivals, etc, fomentant  la col·laboració i l’ocasió de conèixer música d’una manera inèdita fins al moment, fora del filtre habitual de la premsa o la ràdio. Alguna cosa més semblant al boca-orella.

El que ofereix Myspace és molt bàsic: ofereix a músics i segells (i a qualsevol persona) la possibilitat de tenir presència web en pocs minuts, gratuïtament i sense tenir cap coneixement de disseny o programació web. Encara avui en dia, després de la gran davallada d’usuaris, el primer que fa un grup quan té 3 o 4 cançons per ensenyar és obrir un perfil a Myspace.

Però hi ha altres xarxes socials orientades a la música, que prenent nota de les mancances de Myspace que mai ha arribat a millorar, ofereixen als grups musicals i segells de tot tipus les eines necessàries, no tan sols per a mostrar el seu treball amb una qualitat de so acceptable, sinó també la possibilitat de fer xarxa i establir col·laboracions.

A mig camí entre una xarxa social i un servei d’allotjament d’arxius d’audio, trobem Soundcloud. Hi ha qui l’ha definit molt encertadament com “El vimeo del audio”. Soundcloud compta amb un reproductor que es pot incrustar a webs, blocs  i xarxes socials, facilitant la difusió i la viralitat d’un treball musical; permet enviar arxius, per fomentar la col·laboració entre músics i segells; i permet fer comentaris en el timeline, perque la conversa amb fans i companys flueixi.  Fins i tot ofereix la possibilitat d’enllaçar amb tendes de música com iTunes o Beatport. I, ja per acabar…tant les aplicacions mòbils com la web tenen un botó per gravar qualsevol cosa i pujar-la perque estigui disponible immediatament.

Mentre les botigues digitals de música van consolidant-se, Bandcamp es crea amb l’artista que s’autogestiona o petit segell en ment. Bandcamp permet tenir tota la discografia complerta i endreçada, té un reproductor que també es pot incrustar, elemental per a compartir, i la possibilitat d’oferir descàrregues en tots els formats d’àudio imaginables, al cost que l’artista decideixi: desde zero fins a la voluntat del comprador. A més, també permet vendre vinils, casets o cds.

Bandcamp assegurava en aquest article al seu bloc, que durant el mes de desembre de 2011 els artistes havien facturat per valor d’un milió de dòlars i que bona part dels usuaris paguen més diners dels que demana l’artista en l’opció “name your price”. Això és una dada com a mínim, interessant.

Tant Soundcloud com Bandcamp són, en si mateix, models de negoci. Soundcloud, per una banda, ofereix un compte bàsic gratuït i opcions de pagament més orientades als professionals de la música i, Bandcamp, per l’altra, es queda amb un 15% dels guanys per venda d’arxius i discos.

Més enllà de Myspace hi ha Bandcamp i Souncloud, que ha assolit sobrepassar els 10.000.000 d’usuaris, però també hi ha altres plataformes i xarxes socials especialitzades en la comunitat musical. Cadascú decideix en quina o quines es troba a gust per formar la seva comunitat, que en el fons és el més important, cap plataforma és útil sino s’aconsegueix crear, eixamplar i, per damunt de tot, mantenir engrescada una xarxa de fans, amics i col·laboradors.

Antònia Folguera

Productora audiovisual i cultural

Twitter

Tots sabem que la cultura és una eina bàsica per a qualsevol país desenvolupat i que a més és una autèntica font de riquesa en tots els sentits, una de les inversions que més retorn té per a qualsevol societat i és per això que els països líders i emergents inverteixen en cultura.

La música és una necessitat vital per l’ésser humà, difícilment podríem viure sense música i per seguir gaudint de la música hem de cuidar, i molt, tota la cadena que la fa possible, sense creadors o autors no tindríem les gran obres de les quals ens envoltem, però sense intèrprets tampoc les podríem gaudir, especialment amb els diferents matisos que cada un dels intèrprets li posa a l’obra, però si volem tenir música en qualsevol moment i circumstància, inevitablement es fa imprescindible la música enregistrada, i per tal que això sigui possible és necessària la figura del productor/editor.

La música en directe és l’expressió neta, el que està passant en aquell moment amb l’equip humà i tècnic que ho fa possible; la música enregistrada comporta reflexionar sobre l’obra, els matisos i l’exponent de la professionalitat de tècnics, músics, productors… posar el recording precís, la mescla exacta i el to adequat, és una feina de temps i professionalitat que queda plasmada per sempre més als diversos suports de la música enregistrada.

Als Països Catalans tenim més productors de música enregistrada que mai, tot i que generalment petits. Als anys 70’s i 80’s les grans multinacionals discogràfiques estaven a Barcelona, ara no és així, però les multinacionals no han estat mai al servei de la cultura, sinó purament de la indústria i obeïnt els interessos de la macro economia dictada per les centrals de països que res tenen a veure amb nosaltres.

Fa vuit anys va néixer l’Associació de Productors i Editors Fonogràfics i Videogràfics de Catalunya, APECAT, que ha servit per professionalitzar el sector i per tenir veu conjunta en defensa dels interessos comuns i per poder millorar la nostra oferta envers a la societat.

La comercialització de la música enregistrada pateix una doble crisi, l’econòmica, que comparteix amb tots els sectors, accentuada al no ser un producte considerat de primera necessitat, i la derivada dels canvis tecnològics, i molt especialment dels canvis d’hàbit de consum cultural, tot això agreujat per la contínua apropiació indeguda que patim dels nostres enregistraments amb la increïble tolerància i manca de respecte que rebem dels nostres governants, els mateixos que tampoc tenen cap interès en l’educació musical a les escoles i els que ni tan sols s’han plantejat mai fer explicar i ensenyar a respectar la propietat intel·lectual als alumnes des de la infància. Aquests valors estan lluny dels interessos dels nostres polítics.

En aquesta segona dècada del segle XXI podem dir que es consumeix més música enregistrada que mai, també que tenim facilitat per donar-la a conèixer a les antípodes terrestres en la immediatesa, cosa impensable fa uns anys,  i tot això és molt, però que molt positiu i és gràcies a les noves tecnologies. Però també tenim problemes derivats dels canvis, el primer és la davallada que ha fet en el mercat el suport físic, la qual cosa ha comportat el tancament de multitud de botigues especialitzades i estratègicament situades a la nostra geografia, en la actualitat hi ha comptadíssimes botigues especialitzades en el suport físic i bàsicament la distribució passa per grans magatzems i grans superfícies, la qual cosa fa que geogràficament parlant l’oferta es concentra a les grans capitals, a la vegada que es perd l’especialització que sempre és servei al client.

El mercat de la música digital està en clar i continuat augment, bàsicament als països on els governs han decidit controlar l’apropiació indeguda, que per desgràcia no és el cas ni de Catalunya ni d’Espanya. La compra per descàrrega electrònica cada dia resulta més atractiva, doncs si abans, al marge de l’àudio, únicament et podies descarregar la portada del disc, actualment i sobretot amb els discos més importants, el client també es pot descarregar el llibret. També està canviant la política de preus i si bé la compra d’una cançó està majoritàriament a 0,99 €, també n’hi ha moltes a 0,69 €; es prima la compra de l’àlbum sencer i en l’actualitat es poden comprar novetats importants amb el llibret inclòs a preus com 7, 8 € o 9 € i enregistraments de fons de catàleg encara a millor preu.

Tot i això el gran fenomen de l’actualitat de la música digital es diu streaming que és el sistema d’escolta a la carta, que no de descàrrega de la música. Hi ha diverses plataformes que ofereixen aquest servei, però la més coneguda a Europa és Spotify que ofereix la possibilitat d’escoltar gratuïtament les cançons, però amb publicitat, com qualsevol ràdio, o bé en la modalitat “premium” que consisteix en pagar una quota mensual i amb la qual tens barra lliure per escoltar tota la música les vegades que vulguis. És a dir que facilitats pel consum legal i econòmic de la música enregistrada n’hi ha moltes.

Spotify permet fer llistes sobre la música que vols escoltar, o per estils musicals o simplement per interessos professionals tal com fan els muntadors musicals de cadenes de ràdio i de TV, agències de publicitat, productores de cinema etc… També els productors de música enregistrada fan diverses llistes per impulsar i donar a conèixer la seva música.

En un moment en què les ràdios convencionals han deixat de fer èxits per programar únicament allò que ja és èxit, un greu problema per donar a conèixer les novetats, especialment de nou artistes, tenim al sistema d’streaming una nova i diferent manera de promocionar els artistes. Si la ràdio convencional ofereix el factor sorpresa programant música que no coneixes, les plataformes d’streaming serveixen per la promoció del boca-orella, una manera fàcil i senzilla d’escoltar aquell artista del qual algú te n’ha parlat.

L’èxit de l’streaming en àudio ha comportat que plataformes més orientades al format audiovisual com Youtube també es plantegin formats de negoci semblants, i actualment ja és una de les principals plataformes de consum musical, tant amb vídeo clip com en format àudio.

És per tot això que amb convenciment dic que benvinguda la nova era tecnològica amb tot el que ofereix pel consum de la música enregistrada. Respecte total ous hpels nàbits de consum de la mateixa, que com és evident, res tenen a veure amb els de fa dues dècades. Però tot això cal posar-ho en ordre, doncs si bé facilita i democratitza el consum massiu, hi ha d’haver un total respecte a la propietat intel·lectual, doncs sense aquesta protecció ens podem quedar sense creadors, sense intèrprets i sense productors de música enregistrada.

Joan-Carles Doval
Fundador i director de la discogràfica Picap, S.L. i Vicepresident d’APECAT

Un any més el Sona 9 ha donat l’oportunitat a tots els joves grups i cantants que intenten obrir-se camí per donar a conèixer la seva música a través d’un concurs que ha creat escola. La nostra feina, a banda de fer de coordinadors, és assessorar i formar molts dels grups que s’hi presenten.

La realitat és que aquest és un dels atractius d’un concurs que ja fa onze anys que funciona i que molts grups valoren positivament, tant si el guanyen com si no. No es tracta només de participar, hi ha altres valors i detalls en el món de la música que s’han de cuidar al màxim i que a molts se’ls escapen. Tots aquests grups que comencen han d’entendre que el treball, la constància i l’aprenentatge a la llarga pot fer obtenir molt bons resultats.

Grups com Manel, Els Amics de les Arts, Sanpedro, Ix!, The Gruixut’s o La Iaia, guanyadors de l’edició del 2010, entre molts altres, són també culpables que el Sona 9 s’hagi convertit en una de les plataformes musicals més actives que hi ha a Catalunya i en el portaveu musical d’una generació de joves amb molt de talent que utilitza el concurs com a caixa de ressonància de les seves atractives propostes musicals que, cada cop més, arriba a un públic molt inquiet i obert d’orelles.

El bon ambient i el companyerisme que hi ha al Sona 9 ha deixat clar que l’eslògan aquell de “més que un concurs” ara per ara queda petit amb aquesta nova fornada de grups, en què els valors universals de les persones és a la mateixa alçada que la passió que senten per la música aquesta nova generació de músics amb un cor molt gran.

Un cop acabada l’edició del 2011, la maquinària del Sona 9 es posa en marxa per coordinar i assessorar els guanyadors i donar-los totes les facilitats a l’hora de gravar, promocionar i produir els seus discos de debut, així com també els grups que han accedit a altres premis del concurs. Però aquesta és tan sols una petita part de la vida que dóna i té el Sona 9, ja que es van produïnt diferents accions al llarg dels primers mesos de l’any, just abans d’encetar la nova temporada amb la convocatòria d’una nova edició.

Hi ha molta vida després del Sona 9 perquè el nostre segell de garantia és una bona referència per a molts agents culturals i musicals que, un cop acabada aquesta edició s’han posat en contacte amb nosaltres per intentar programar els grups a les seves sales o festivals. També festivals com l’Aphònica de Banyoles, el Tinglado de Vilanova i la Geltrú o l’Espai Jove Fontana de Barcelona seran nous espais que acolliran el Sona 9, que se sumen així als clàssics i habituals del Mercat de Música Viva de Vic, el BAM de les Festes de la Mercè a Barcelona, l’Acústica de Figueres i la Fira de Música al Carrer de Via-seca.

I això només és un petit avanç dels projectes promocionals del Sona 9 per al 2012: una caravana musical que intentarà mostrar a tot Catalunya els nous valors emergents de la música en català.

La repercussió i la qualitat de les propostes del concurs estan fora de tot dubte i tenen molta vida. He dit concurs? Bé, la veritat és que crec que ha quedat molt clar que el Sona 9 és més que un concurs, deixem-ho com la plataforma musical de grups emergents de Catalunya i en l’escola de la jove música moderna catalana.

Ferran Amado

És fundador de la revista Enderrock. Ha treballat a Ràdio l’Hospitalet i a COM Ràdio, a més de col·laborar al diari El Punt i a la revista musical El Tubo del País Basc. També ha coordinat el Concurs de Música de Badalona. És autor del llibre La música del dimoni (La Rotllana, 2005). Actualment dirigeix el Concurs de Maquetes Sona 9, escriu a les capçaleres Enderrock i Jaç, i treballa a Ràdio Ciutat de Badalona.