Reflexions sobre periodisme, comunicació i cultura

El fenomen de la música clàssica, el seu estudi, el seu consum i la seva interpretació és complex en el nostre estimat país. Hi ha un aspecte on tothom es posa d’acord (en la teoria!): la música clàssica forma l’esperit, eixampla les capacitats del cervell i tant consumir-ne com interpretar-la augmenta la qualitat de les persones que s’hi exposen, fins al punt que podem, fins i tot, parlar que les “guareix” (d’aquí la “musicoteràpia”).

Si tenim tan clar que els estudiants de música són millors estudiants de matemàtiques, llengua, etc., són més disciplinats, més responsables, tenen millors habilitats socials i més capacitat d’escolta i de compartir gràcies a les seves pràctiques en orquestres, cors i grups de cambra i més; si tenim comprovat que després d’un concert de música clàssica al públic li ha pujat la secreció de serotonina, és a dir, que actua gairebé com un prozac, que se senten millor, més plens i més satisfets; si tenim clar que, aquells que es dediquen a interpretar música clàssica són un element necessari perquè els dos punts anteriors funcionin i tinguin realitat, ¿com és que es dediquen tan pocs recursos a aquest sector?

Sabeu quant temps dedica a esports una ràdio com, per exemple, Catalunya Informació? Sabeu quants minuts dediquen a informacions de caràcter cultural entre altres, a la música clàssica? Sabeu quants canals televisius es dediquen a concursos, reality shows, etc.? I quants canals tenim on puguem gaudir d’un concert? D’una entrevista a un músic? D’una òpera? D’una reflexió sobre els estudis o la interpretació musical? On té presència la música clàssica a la nostra societat catalana?

No us sembla una mica contradictori que tenint tan clars com tenim els beneficis d’aquest gran àmbit s’amagui com si es tractés d’un aspecte irrellevant de la nostra formació i gaudi? En quina mena de ciutadans estaran pensant els que decideixen la programació de ràdios i televisions?

Ni tan sols cal que entrem en com es tracta tot aquest sector -educadors, estudiants i intèrprets- des de l’administració. Quina societat esperen construir si escanyen l’esperit, minven la creativitat i pretenen limitar el lleure als instints més primaris? Amb tots els meus respectes: no ho sé i si m’ho imagino, m’esgarrifo.

Info relacionada: REPORTATGE ‘Noves formes de finançament, difusió i formació per adaptar la música clàssica als nous temps’.

-

M. Teresa Vert és cantant, pedagoga i terapeuta (web i bloc)

Fer un disc és a l’abast de tothom. Fas un grapat de cançons, tries uns músics, graves i, apa, a menjar-te el món. Bé, potser no és tan idílic tot plegat. Sí la part meravellosa de crear les cançons, però menjar-se el món… costa una mica més. Tothom parla que tota la indústria musical està canviant, que és molt complicat fer-se un forat, potser ara és un bon moment per creure en un mateix i treballar en un projecte propi, sense dependre 100% dels altres. Aquesta ha estat, almenys en part i de moment, la meva filosofia.

A finals de juliol faré 38 anys i he passat per diverses bandes, provant de fer la música que m’obriria el camí per dedicar-m’hi. Ara farà un any, després d’un temps d’inactivitat vaig engegar el meu projecte 100% personal. Sota el meu nom propi: Edu Quindós, he gravat 12 cançons en anglès. M’he autofinançat tot el projecte i també l’he autoproduït. Per tant, no tinc el recolzament de cap empresa. I doncs… què cal fer ara? Vaig fer una forta inversió per gravar amb músics de primer nivell i en un estudi també de primera línia. Tot havia de sonar fantàstic, almenys que la música no fos l’excusa per no assolir la meva fita. Són cançons molt meves, sense voluntat d’agradar concretament a ningú però amb la idea que el que faig agradi al màxim de gent. Crec que aquesta introducció és interessant per tenir en compte la promoció que estic duent a terme.

Ara farà un any i mig vaig caure a la xarxa -mai millor dit- d’Instagram. Tenia un iPhone 3G de la feina i, motivat pel meu cap, vaig començar de manera tímida a fer fotos, retocar-les una mica i després pujar-les per veure quanta gent feia un “like”. Que ningú es pensi que això és instantani. Com a qualsevol XS cal dedicar-hi hores, fer amics, veure fotos, fer “likes” i estar-ne molt pendent. Però d’alguna manera m’enriquia, per tant, hi dedicava temps amb gust. En aquell moment ja era usuari molt actiu de Facebook tenia compte a Twitter (tot i que encara és la meva assignatura pendent), i perfil a Linkedin (més que res per contactes de feina).

Però tornem Instagram. Sincerament… enganxa i molt. Hi ha fotos increïbles i cada cop més, milers d’apps amb filtres espatarrants que et demanen que els facis servir. I com vaig relacionar Instagram amb la meva música? Doncs quan ja havia acabat de gravar el disc i estàvem fent les mescles. Vaig veure una foto d’uns nois saltant a contrallum que em va semblar perfecta pel meu tema “Jump & Dance”. Vaig escriure a l’autor i li vaig comentar si li faria gràcia que la seva foto fos la coberta del meu tema. Molt amablement em va dir que no, que les seves fotos no estaven a l’alçada de la meva música (jo crec que simplement… va passar de mi). Però aquesta negativa em va dur a pensar en gran. I vaig pensar: “anem a veure, la gent a Instagram penja fotos i vol que la resta les voti, i d’altra banda a tots ens agrada veure les fotos dels altres… Això vol dir que ens agrada tenir difusió…” (el meu cap continuava ballant). Cal dir que en aquell moment encara no havia fixat una imatge clara per al meu disc. Per tant, tenia via lliure a nivell artístic. Així doncs, vaig pensar que les cobertes dels meus temes podrien ser fotos d’usuaris d’Instagram. La idea tenia bona pinta. Calia posar-la en marxa.

En un inici volia que fos a primers de 2012, però no tenia el web fet i no podia començar així, era perdre pistonada. D’altra banda, donat que el disc no té dimensió física, no hi ha un cd pròpiament, i ho estic fent tot digital a través d’una distribuïdora que em permet pujar els temes a les principals botigues digitals, necessitava tenir les cobertes per poder tancar les cançons. S’ajuntava falta de temps amb tema comunicació a mig camí.

No, no puc dir que ho hagi fet bé tot. Vaig tenir la sort que el meu retard a l’hora de sortir va donar temps a Instagram a treure la seva app per Android. Els usuaris es multiplicaven per una barbaritat, la cosa pintava mooolt bé. Ara tenia una idea interessant, amb un disc de qualitat i un potencial d’usuaris enorme. Calia engegar-ho. Calia trobar els líders d’opinió. Calia tenir el seu recolzament. Calia cercar a Internet qui estava més actiu en aquest tema. Aquí vaig descobrir el col·lectiu “instragramer”, un grup molt gran d’usuaris d’Instagram que va néixer del cap de Phil Gonzàlez, un especialista en xarxes socials que viu a Madrid i que volia compartir el seu coneixement i passió per Instagram amb el món. A partir d’ell vaig conèixer IgersBarcelona(@igersbcn) el primer grup local d’igers del món (ara hi ha més de 250 grups d’igers). Parlant amb ells, explicant-los el projecte van donar-me suport i em van animar a moure-ho. Era imprescindible tenir el seu suport. En tots aquests temes necessites que algú que sap del tema, que té capacitat de comunicar-ho i sobretot, que s’entusiasmi amb el que fas, pugui donar-te un cop de mà. Però no fer que depengui d’ell, ho has de manegar tot tu.

I quina era la mecànica? Primer de tot calia que la gent escoltés el disc. Des d’un primer moment, Stay with Me va sorgir com un regal que volia fer a tothom que en volgués gaudir. És a dir, des d’un principi tenia clar que el posaria gratis, almenys durant una primera etapa. Per tant, calia donar a conèixer la meva web perquè la gent hi entrés i sentís els temes. Volia que hi hagués inspiració, que una cançó mogués alguna cosa dins de qui la sentís, i que fos aquella cançó la que el dirigís a fer una foto o a etiquetar alguna de les existents. No vaig posar cap restricció, ni en número, ni en edició i retoc. Per tant, no em servia fer-ho fàcil i que només etiquetant amb @eduquindos jo després triés les fotos que més m’agradessin, o que fos per votació popular. No, jo vaig fer-ho complicat però crec que en part, més honest. Cada cançó tenia el seu #hashtag, per tant 12 #hashtags diferents. Els hashtags es podien trobar al meu web i a les diferents convocatòries que vaig fer al propi Instagram amb “foto-anunci”, òbviament també a Facebook. El suport d’en Phil Gonzàlez i d’Instagramers i, per descomptat, el fet que vaig començar a moure’m per events d’Instagram (al cap i a la fi, teníem un mateix interès: Instagram, per tant, coses a xerrar, hi trobes gent molt interessant i maca), va fer que la gent conegués el projecte. Fins i tot vaig aconseguir suports que molt activament van començar a parlar del concurs i animaven la gent a participar-hi.

Cal tenir en compte la complexitat de l’acció, no era un concurs senzill amb un únic #hashtag. Tot i així finalment va haver-hi unes 1300 fotos amb algun dels hashtags. Al mateix temps, perquè tot s’ha de fer sumant, vaig contractar els serveis d’una agència de comunicació especialitzada en música: la Trinchera. Sens dubte, tot i que el disc els semblava interessant, la clau de comunicació va ser el fet d’innovar amb la promo a Instagram. Tot plegat, i vinculant el disc a Instagram en tots els casos, ens ha donat diverses entrevistes a mitjans musicals però també de màrqueting i tecnològics (TV, ràdio, premsa escrita, blogs). Per arrodonir l’aire digital de tot plegat. Vaig triar un programa que s’emet en streaming -“Visto lo visto”- per donar a conèixer en directe i primícia les fotos que finalment seran les cobertes del disc. Ara… només cal formalitzar quatre coses i pujar les cançons a les botigues digitals. El disc continuarà un temps gratuït al web. No són vendes el que busco, si no difusió. Necessito arribar a molta gent, ja que el següent disc, en el que ja estic treballant el vull finançar mitjançant el crowdfounding. Cal ser original, cal ser innovador i sobretot, cal moure el cul de la cadira. Encara queda molt per fer, però val a dir que a Instagram ja hi ha molta gent que em coneix com el “músic”, com el del concurs, i això està molt bé.

Ara estic diversificant la meva presència a Internet, sóc a gairebé totes les xarxes socials (Instagram, Facebook, Twitter, Pinterest, Tumblr, Youtube, Linkedin, Myspace, Rebelmous, Google+, Zeebigbang i, per descomptat, al meu propi web). Potser és exagerat, no puc tenir activitat a totes, però sí que s’aconsegueix que el teu nom tingui més visibilitat. Al final, si hi ha un mínim interès pel que fas, la gent es mou.

Per acabar, només mencionar una altra via, molt important de promo. Dues de les meves cançons són les músiques originals de dos jocs per a tablets i smartphones (els temes Run Wild i Green Box). No s’ha generat una activitat massiva des d’allà, però… el que està clar és que quan comenci a sonar més, tothom que tingui els jocs, podrà dir que em va escoltar primer, i ja sabem com ens agrada ser els primers.

Disculpeu haver estat taaant extens. S’han ajuntat la passió i les ganes de poder explicar el perquè de tot plegat.

Una forta abraçada i… si em voleu seguir a Instagram em trobeu com @eduquindos.

Salut!

–

Edu Quindós, és músic de vocació (cantant i compositor) i publicista de professió

www.eduquindos.com

La música fa tants anys que existeix com des que l’home és home. Però la indústria musical, tal i com l’entenem avui en dia, és una cosa molt més moderna. La història comença l’any 1876 quan el nord-americà Thomas A. Edison va patentar el ‘fonògraf’, el primer aparell capaç de gravar i reproduir àudio. Just un any després, el 1877, l’alemany Werner von Siemens desenvolupava el primer micròfon dinàmic. I una mica més tard, l’any 1888, Emile Berliner, també d’origen alemany, però resident a Washington, patentava una màquina que gravava i reproduïa so, però amb una gran diferència respecte al ‘fonògraf’ d’Edison, ja que l’ús com a suport de la gravació era d’un disc pla enlloc d’un cilindre. Així, la impressió es realitzava de forma vertical, afegint el principal avantatge de poder premsar milers de còpies a partir d’una única matriu. Aquesta màquina seria coneguda com a ‘gramòfon’.

I a tots tres els hi van anar prou bé les coses. Edison muntaria el gegant que avui coneixem com a General Electric. Siemens muntaria l’empresa multinacional que encara porta el seu nom. I Berliner crearia l’embrió del que acabaria sent la Radio Corporation of America (RCA), avui dividida i gestionada per les multinacionals Thomson i Sony BMG Music Entertainment.

Així doncs, a partir de primers del segle XX la indústria musical ja camina, i ho fa a bon ritme. El model de negoci és relativament senzill d’entendre, ja que tan sols es basa en mirar de vendre el màxim de còpies possibles, gaudint dels enormes i generosos marges de benefici que generen els grans rendiments d’escala. La gràcia consisteix en encertar l’aposta i poder vendre al grup o a l’artista més desitjat pel públic, cosa que no sempre és fàcil. Per aconseguir-ho, la indústria discogràfica va abocar tot el seu potencial de màrqueting, comunicació i una força de distribució mai vist. I el negoci era molt sòlid, perquè fer vinils a gran escala resultava molt barat si disposaves de tota la maquinària d’alta tecnologia i una tropa de treballadors especialitzats. I les barreres d’entrada eren massa altes, i resultava molt car i complicat poder fer còpies casolanes o petites tirades de còpies pirates.

I amb aquestes bases, la popularitat dels vinils va anar madurant fins arribar a la dècada dels anys 60 del segle XX, amb una forta introducció a gairebé totes les llars dels populars ‘tocadiscs’, que ja funcionaven a 33 i 45 RPM.

Però amb la pressa per fer diners, i amb una manca absoluta de pirateria, ningú de la indústria es va aturar a especificar, poc o gens, què implicava el contracte de compra-venda que tàcitament s’aplica entre el venedor i el comprador particular en el moment d’adquirir un disc. Perquè enlloc diu si el disc l’haig d’escoltar jo sol, o el puc escoltar amb més gent, o si el puc deixar a un amic. Tampoc diu si un cop hagi escoltat el disc un cert nombre de vegades, hauré de tornar a pagar per poder continuar escoltant-lo. O bé, si alguna vegada defalleix el propietari del disc, aquest podrà passar a mans de tercers com a herència.

I totes aquestes preguntes responen a una certa obvietat, i és que podríem arribar a assegurar que durant dècades la indústria musical se centrava únicament en la venda de discos. En el fons, la música era ‘només’ el valor afegit o l’excusa per fer aquesta venda. A ningú li importava massa què fessis amb el contingut un cop havies comprat el suport, si l’escoltaves amb més gent, o si el comparties o si el regalaves, perquè la base del negoci era el suport, i la resta era massa superflu com per poder-se acotar.

Però l’any 1963, la multinacional holandesa Philips va presentar al mercat un nou sistema d’emmagatzematge d’àudio totalment innovador, que consistia en un cartutx tancat amb una cinta magnètica en l’interior. Inicialment, el producte s’havia dissenyat pel dictat i ús portàtil, ja que la qualitat dels primers reproductors no permetien la reproducció de música. Però uns quants anys més tard, el 1971, Advent Corporation va introduir un nou model de cinta que, combinant la reducció de sorolls Dolby tipus B, juntament amb l’ús d’una cinta de diòxid de crom (CrO2), s’aconseguia un format òptim per a l’ús musical, i per tant, l’inici de l’era dels casset, que va tenir el seu gran boom al llarg de la dècada dels anys 80 del segle XX.

Però aquest boom no es pot entendre només per suposar l’aparició d’un nou suport molt més portable i relativament més econòmic que el vinil, sinó per una important propietat de la cinta de casset: és re-gravable. I això marca un important punt d’inflexió dins de la indústria discogràfica, perquè ara ja no és absolutament necessari comprar el suport casset oficial, sinó que et pots comprar un suport verge, molt més econòmic que el suport oficial, i després d’aconseguir un suport original, gravar-te’l i passar a tenir-ne una còpia més o menys igual, perquè segur que al principi les còpies devien ser d’una qualitat molt qüestionable. Però el més important, el que no havia passat en les dècades anteriors, ara començava a passar. La còpia barata era possible.

Evidentment, la indústria discogràfica no pensava tolerar aquell acte de desobediència que amenaçava amb esquerdar un model de negoci tan estable com aquell, i va actuar. Van aparèixer infinitat de sistemes anti-còpia, que el públic va anar superant un a un, i es van crear fortes campanyes de propaganda on es pronosticava la fi de la música si es continuava -atenció, concepte nou- piratejant la música. Però un dels seus grans errors va ser basar l’incentiu de la compra respecte la còpia apel·lant a la major qualitat d’àudio del suport original… fins que va arribar el CD, i el debat de la qualitat ja només es va centrar en que la pirateria és pirateria i punt. Copiar un CD era vulnerar la llei. Però amb Internet, i entrats ja al segle XXI, el concepte del suport (vinil, K7 o CD) ha desaparegut quasi completament, i el discurs de la indústria musical, ha tornat a adaptar una vegada més la realitat als seus interessos.

Ara resulta que aquelles preguntes que ens fèiem fa unes dècades, i que no tenien resposta, ara sí que en tenen. La indústria musical s’ha cuidat d’explicar-nos que, de fet, quan comprem una cançó o un disc, tan sols estem comprant una llicència d’ús, i que els nostres drets sobre aquesta llicència són molt limitats. Però ara, aquesta manca d’informació contractual ha volgut ser revisada, concretada i explicada a corre-cuita, on cada bàndol s’ha atorgat uns drets adquirits pel temps, que ara xoquen els uns amb els altres.

Per sort, molt més enllà de la indústria, la música continua fent-se i escoltant-se…

__

Joan Camp
@joancamp

Ha estudiat Ciències Empresarials a la Universitat de Girona i Màrqueting a Eserp. Actualment és soci fundador i director de l’empresa de projectes web Tirabol Produccions. Ha estat creador i director de Racó Català (1999-2007) i directe!cat (2007-2008) entre d’altres projectes web, com Viasona o Blog.cat. És el productor executiu de ‘Cubicles’, la primera web-sèrie en català, i ha participat en el llibre ‘Catalunya, estat de la nació’ (Pòrtic, 2008). També és responsable de les jornades de la Internet catalana, la Catosfera, que cada any se celebren a Granollers.

Altres articles d’en Joan Camp al Bloc d’Escacc:

> Catalunya, un país de dades obertes

> Massa publicitat en castellà a la xarxa catalana

> Publicitat en català: qui paga, mana?

> Una gran associació catalana de mitjans

Pot ser agosarat voler resumir en dues línies el que ha passat al món de la música els darrers 20 anys, però jo ho intento.

Gràcies a la tecnologia han succeït dues coses: Enregistrar música és més fàcil i barat que mai, i distribuir música és també més fàcil i barat que mai. Resultat: mai l’oferta musical havia estat tan gran. ¿Amb els milions i milions de Petaflops -permeteu-me exagerar amb la unitat de mesura- de música que circula per la xarxa a diari, com descobrim coses noves? O millor: Com no perdre el nord quan rebem inputs cada cop més nombrosos i dispersos dels diferents mitjans de comunicació especialitzats, o com no perdre el cap al moment de posar-nos davant del camp de cerca de la nostra aplicació d’escolta musical preferida i no quedar-nos en blanc.

Tant tendes de discos i de música digital online, com  aplicacions per reproduir música, confien en la tecnologia, i disposen del seu propi algoritme per fer recomanacions als usuaris de quina pot ser l’escolta o la compra següent. Hi ha dos tipus d’algoritmes de recomanació: un de social -el que utilitzen serveis com Last FM o Amazon- i un altre basat en el contingut -com el de Pandora o Genius.

L’ algoritme social es el que recull dades del que els agrada als nostres amics, i compara les nostres escoltes amb les dels altres usuaris per fer-nos recomanacions -fórmules similars s’utilitzen també per fer recomanacions de llibres o de pel·lícules i altres productes. L’algoritme basat en el contingut analitza, per una banda, les metadades, és a dir, les etiquetes que porta l’arxiu: gènere, autor, àlbum, any, discogràfica… i, per una altra banda, el contingut acústic en si, determinant el ritme, els instruments que predominen, i paràmetres com l’harmonia o la melodia… Però, quin és el sistema més susceptible de descobrir-nos coses que ens agraden?

Segons Oscar Celma, enginyer de recerca a Gracenote i autor del llibre “Music Recommendation and Discovery” el millor seria un sistema de recomanació híbrid, es a dir, que analitzés tant les dades socials com les dades referents al contingut. Segons ell, “el sistema social és més propens a recomanar allò que ja coneixes prèviament i fa recomanacions menys agosarades que un sistema basat en el contingut: Si t’agraden els Beatles, et pot agradar també Paul McCartney, John Lennon, George Harrison, Paul McCartney & Wings, Ringo Starr, Wings”.

Mentre aquestes recomanacions menys agosarades poden ser útils per generar llistes de reproducció aleatòries amb els nostres artistes preferits, si estem oberts a descobrir coses noves, els algoritmes basats en el contingut poden ser més efectius. Projectes com “The Music Genome Project”  de Pandora van més enllà i compten amb un equip d’experts que analitzen cançons individualment i els donen una sèrie d’atributs -fins a 400- que capturen la identitat d’una cançó. Segons Celma, “Recentement s’ha incrementat la recerca i interès pels sistemes de cerca basats en els diferents atributs qualitatius de la música, com ara l’emoció, i hi ha força estudiants de doctorat que fan recerca en aquest sentit”.

Atributs com alegria, tristor, foscor, energia, música per córrer, música per escoltar de bon matí, música per cantar a la dutxa, per treballar, per llegir, música que evoca un dia d’estiu o una tarda de pluja. Aquestes son les etiquetes amb les que es busca la música a serveis com Stereomood, Musicovery o Rockola, en els que la mateixa comunitat d’usuaris és qui etiqueta les cançons segons les sensacions i emocions que els desperten intentant definir quin és el so perfecte per a cada ocasió. Sembla lògic voler confiar en aquest tipus de sistema ja que la música ens agrada o disgusta al marge de qualsevol raonament.

Amb totes aquestes possibilitats descobrir música a la xarxa és encara un repte, en el que tant estudiants de doctorat com joves “start-ups” fan les seves propostes. Serveis com Serendip.me o This is my Jam, aprofiten la música ja existent a Youtube, Bandcamp o Soundcloud per generar llistes de reproducció que facilitin la descoberta.

“A mi m’agradaria disposar d’un sistema que m’avisi o notifiqui de tota la música que m’estic perdent, especialment a llocs web com bandcamp, soundcloud o inclús cdbaby que disposen de milions de cançons, però no hi ha mecanismes efectius que ens permetin descobrir-la. Aquí és on realment un sistema de recomanació ens podria ajudar: mira, aquí tens el meu perfil de Last Fm o de Facebook, espavila’t i genera’m una playlist amb música desconeguda que m’agradi. Aquesta eina, idealment, ajudaria també als músics a ser descoberts!“, diu Celma.

Al final les descobertes més importants les fem perquè algun amic ens recomana alguna cosa, perquè coneix els nostres gustos i considera que ens pot agradar, i tal com diu l’Oscar Celma, “perquè vas a un concert i els teloners t’impressionen moltíssim”. Curiosament la recerca en les noves aplicacions amb les que descobrirem, compartirem, escoltarem  i produirem música en un futur proper, es desenvolupen en jornades com el Music Hack Day, unes trobades a nivell internacional on és donen cita dissenyadors, músics i desenvolupadors, on en persona, i al llarg de 24 hores es creen des de zero els prototips de les aplicacions amb les que perdrem el cap ben aviat.

*La propera edició del Music Hack Day de Barcelona, se celebra dins la programació del Sónar Pro.

–

Antònia Folguera, productora audiovisual i cultural | @bzzzbip

A finales de febrero presentamos, por tercer año consecutivo, el Anuario de la Música en Vivo en el que repasamos lo ocurrido en el mundo del directo. Para esta edición, nos propusimos saber en qué posición nos encontramos respecto al mundo. Hemos analizado, preguntado, comparado cifras y sensaciones, para conocer las debilidades, amenazas, fortalezas y oportunidades que presenta la industria del directo de nuestro país.

Hemos hecho el ejercicio de ponernos al lado de los mercados más fuertes del directo y de ver qué nos falta o qué nos sobra para consolidar la salud de una industria tan relevante como la nuestra desde la perspectiva tanto cultural como económica. En definitiva, hemos intentado definir cuál es nuestro marco de competición para entender mejor nuestro mercado.

La primera conclusión es que nuestras condiciones de partida son complicadas. Para empezar, España por sí misma es un país complicado para hacer negocios en este momento: vivimos una situación económica alarmante y las familias han reducido las partidas de ocio considerablemente. En este sentido deben entenderse las cifras de caída de conciertos.

En 2011, las empresas vinculadas a la Asociación de Promotores Musicales vieron cómo bajaba un 18,3% el número de conciertos programados respecto al año. En el mismo periodo, la facturación conjunta ha menguado un 12,6 %. La buena noticia es que hemos crecido un 7% en la facturación media por concierto, pasando de 41.000 euros a 44.000 euros de un año para otro.

Las sensaciones indican que, aunque el año ha sido difícil, estamos en un momento excepcional, en el que la gente está volviendo a pagar por el directo, después de tantísimos años con conciertos gratuitos financiados por los Ayuntamientos y que tanto daño nos han hecho a los promotores privados.

Otro dato relevante que hemos visto este año es que en España seguimos con un precio medio de entrada más bajo que en Europa. Nuestro precio es de 42 euros, cuando la media europea está en 48,6 euros. En definitiva, vendemos menos entradas que nuestros mercados competidores y a menor precio. Por lo que nuestras ofertas a los artistas internacionales son inferiores a las de otros mercados.

A esto hay que añadir que seguimos teniendo el canon por derechos de autor más caro de Europa, solo a la altura de Italia y Eslovenia. Supone un 10% de la facturación del concierto. No hace falta decir que esto también nos deja en inferioridad competitiva ante nuestros mercados vecinos.

Dicho esto, ¿por qué seguimos promoviendo conciertos? ¿Cómo convencemos a los artistas internacionales para que sigan pasando por aquí? ¿Qué virtudes tenemos? Para empezar, y por prosaico que parezca, tenemos unas condiciones ambientales para celebrar conciertos inmejorables. Por otro lado, nuestro público transmite una fuerza extraordinaria y genera un ambiente muy especial que todos los artistas agradecen. Y, por ultimo, nuestros festivales tienen un extraordinario reconocimiento internacional y para la mayoría de grupos actuar en ellos supone una oportunidad que les prestigia y consolida.

El mensaje es que tenemos cifras de difícil digestión y una posición de inferioridad con respecto a otros países, pero tocando las teclas adecuadas, podemos salir de esta crisis con un mercado reforzado, mucho más honesto y sólido. Esta tercera edición del Anuario de la Música en Vivo es un análisis de nuestra situación y un reflejo del optimismo que necesitamos para seguir avanzando incluso con el viento en contra.

En este sentido, exigimos convertir a las instituciones en facilitadores, en lugar de que sean nuestros competidores. Necesitamos terminar definitivamente con los conciertos gratuitos financiados íntegramente con dinero público. Necesitamos una regulación del sector. Necesitamos una nueva ley de mecenazgo que estimule la participación empresarial en la cultura. Necesitamos que se busquen vías para permitir la entrada de los menores a las salas de conciertos. Necesitamos la colaboración de las entidades de gestión y la ayuda de los gobiernos para cimentar el salto cualitativo de nuestra música. Necesitamos mucho, y más, para permitir que esta industria, nuestra industria, ofrezca al público el rendimiento cultural y económico del que es capaz.

Queda mucho por andar, especialmente para combatir el intrusismo y la falta de profesionalidad y de respeto hacia nuestro sector, pero las buenas señales abundan. Desde la Asociación de Promotores Musicales queremos lanzar un mensaje de juego limpio y de respeto a la profesión como condición para formar parte de este negocio. Por el bien de todos, hemos de trazar una línea que deje fuera de la industria a quien ignore estas reglas.

Pascual Egea, president de l’Asociación de Promotores Musicales