Reflexions sobre periodisme, comunicació i cultura

Què ha canviat al sector del llibre?

En els darrers anys, les biblioteques públiques han evolucionat enormement, tot incorporant varietats d’usos als tradicionals de consulta i lectura pública. La visió d’un equipament dedicat al llibre ha perdut força, malgrat que continua sent el principal ús i el principal motiu pel qual els usuaris hi van. Les noves tecnologies han estat decisives per concebre els nous equipaments, com podem veure al següent TED Talk:

En paral·lel també han canviat els hàbits de lectura i, per tant, la compra de llibres. Alguns dels factors que poden estar afectant són l’arribada del llibre electrònic, l’accés a catàlegs i llibres a bon preu per internet, el llibre regalat en diaris i premsa. 

En tercer lloc, s’ha detectat en els darrers anys un tancament de llibreries mitjanes i petites. El fet que es tracti d’algunes llibreries clàssiques ha reobert el debat sobre el sector.

El sector canvia, és una evidència. Potser no canvia al gust de tothom. Algunes distribuïdores tanquen, algunes llibreries també. Però d’altres en surten potenciades, ja sigui pel gran volum de vendes o per l’aposta a segments d’especialitat, com ara el cas de la Central.

El sector editorial també ha canviat. Es segueix publicant moltíssim a l’Estat, més de 80.000 exemplars l’any. I també existeixen opcions d’autopromoció i autoedició de continguts a través de xarxes socials, blogs o twitter, que poden derivar en noves opcions de negoci.

La diagnosi. El problema no és la ubicació

La darrera setmana vam conèixer la intenció de l’Ajuntament de Barcelona d’experimentar amb la possibilitat d’obrir petites llibreries dins les biblioteques. El debat és relativament recent, de fet no sorprèn en absolut ja que en els darrers mesos ja vam trobar exemples a la premsa nordamericana, tant al NY Times com al BostonGlobe.

La intenció d’iniciar aquesta experiència fou ja valorada amb ocasió de la inauguració de la Biblioteca Jaume Fuster de la Plaça Lesseps, amb la fórmula de Cafeteria- Llibreria. Però finalment, fou desestimada per la persona que va guanyar la concessió de la Cafeteria.

Hi ha diversos motius que em fan pensar que no és una solució per a una problemàtica més complexa i, si es vol, per a una no problemàtica. Perquè el problema dels llibreters no és d’ubicació. Les llibreries, fins fa quatre dies, han estat ben situades a les zones més comercials de les nostres ciutats. Barcelona no n’és l’excepció.

Cada barri o districte de Barcelona té una llibreria de referència prou gran com per disposar dels llibres més demandats i, per tant, amb major rendibilitat per al llibreter. El que menys necessiten aquestes llibreries de barri és una llibreria dins la biblioteca. I menys a través d’una concessió que possiblement serà més atractiva i econòmicament viable per a una cadena que per a un botiguer de barri, que prou fa mantenint-se.

El segon motiu del meu escepticisme rau en l’hàbit de compra. El fet és que molts de nosaltres comprem e-books o llibres especialitzats per Internet . Molta altra gent no en compra mai, bàsicament perquè no té l’hàbit de lectura o bé perquè els pocs que llegeix els obté comprant un diari o bé en préstec de biblioteca. Per tant, les noves llibreries difícilment aconseguiran fer que els compradors de llibres especialitzats canviïn, mentre que per guanyar nous compradors primer cal incentivar l’hàbit lector a l’escola o a la biblioteca.

El tercer motiu és la comparació amb els Estats Units. I en aquest cas, un cop més, existeix una diferència urbanística, comercial i d’hàbits entre la ciutat americana prototipus i la ciutat mediterrània. En una ciutat típicament americana l’especialització territorial és important: usos comercials, Downtowns i nuclis financers i equipaments públics no es barregen necessàriament en la trama de la ciutat.  Les persones estan acostumades a moure’s en funció de l’ús i activitat.

En el cas de les biblioteques tampoc són necessàriament un equipament de barri. Algunes grans ciutats aposten per una gran “Public Library” ben situada, a l’abast de transport i dels serveis, però no en prioritzen la construcció d’altres de més petites a tocar de casa. El desplaçament es fa necessari i l’usuari que no té la sort de viure-hi o treballar-hi a prop ha de sacrificar temps. En aquest context, especialment en zones rurals amb major dispersió poblacional, apropar biblioteca i llibreria pot ser un element interessant. Aquí, en canvi, insisteixo en la idea que el problema No és la ubicació.

També us pot interessar: El paper de les biblioteques per ajudar a les llibreries (web d’Escacc).

–

Andreu Orte

Candidat a Doctor en Ciències Polítiques i Socials per la UPF (2013) i Llicenciat en Ciències Polítiques i de l’Administració per la mateixa universitat. La seva trajectòria professional ha compaginat la recerca i la docència tant a la UPF com a la UOC, aixi com l’anàlisi de Polítiques Públiques tant a l’empresa privada com a l’administració publica. Des de l’any 2007 publica les seves reflexions sobre polítiques d’àmbit urbà al bloc “Recordant el Present” i és col·laborador del bloc “Cercle Gerrymandering”.

Twitter: @aorte

El passat dijous 10, des del Club TR3SC vàrem posar en marxa Vis à Vis. Un cicle de converses entre persones destacades de diferents àmbits de la cultura, els mitjans i la societat i els socis del club.

No és la primera vegada que el TR3SC organitza activitats pròpies per complementar tota l’oferta cultural que proposem als nostres socis. Sense anar més lluny, fa 6 anys que organitzem concerts, activitats literàries, projeccions i col·loquis de teatre i cinema, i amb l’arrencada de l’àrea de vins el passat setembre, ha arribat també un nou conjunt d’activitats en les que creuem el vi i la seva cultura amb les propostes de la resta de gèneres amb els que treballem.

Aquesta oferta de “producció pròpia”, és la que dóna valor afegit al fet de pertànyer al Club TR3SC més enllà dels descomptes per als espectacles que es poden trobar a desenes de webs i que han contribuït sens dubte a l’empobriment del sector a partir de la rebaixa dràstica de preus. Però això són figues d’un altre paner i pot ser objecte de debat qualsevol altre moment.

La tecnificació del sector cultural en termes d’indústria, ha fet que les empreses que hi pertanyen desenvolupin polítiques de màrqueting equiparables a les d’altres sectors amb gran pes econòmic. És en aquesta línia, en la que la cultura s’ha de moure per no quedar-se amb la promoció de preu per tal de seguir mantenint nivells d’ocupació però amb recaptacions molt baixes.

Però no es tracta només de vendre entrades. Es tracta d’aconseguir l’engagement necessari entre els nostres socis, espectadors, clients… i el nostre servei, producte o espectacle per tal que, un cop vist, comprat o consumit, la seva experiència vagi més enllà del “m’ha agradat” / “no m’ha agradat”.

La implicació de l’espectador, soci o client, és el que de veritat el fidelitzarà i el portarà a repetir, més que no pas oferir-li un producte, servei o espectacle a meitat de preu. Ja se sap que el compta és que se’n parli, encara que sigui per bé!

–

Miquel Curanta és director del TR3SC | @mcuranta

El desembre passat vam tancar la celebració del cinquantè aniversari de Cavall Fort, després d’un any intens d’activitats. La preparació havia començat molts mesos abans i el programa final va ser fruit d’un esforç d’equilibri entre el que ens hauria agradat incloure-hi i allò que les circumstàncies generals tan difícils en què ens trobem immersos ens han permès fer.

De totes les idees que teníem n’hi havia dues que eren imprescindibles: editar un número especial, que vam presentar el 2 de desembre de 2011, el mes en què Cavall Fort complia cinquanta anys, i fer una festa oberta a tothom, que vam celebrar el 22 d’abril al Parc de l’Estació del Nord de Barcelona. Finalment vam poder completar el programa amb altres activitats, que han quedat recollides a la secció especial del nostre web dedicada a l’aniversari, i entre les quals destacaria el documental Món Cavall Fort, coproduït amb Utopia Global i Televisió de Catalunya, i l’exposició itinerant Cavall Fort. Tan divertit com un joc, que es podrà veure els pròxims mesos en diverses biblioteques públiques de Catalunya.

Un dels nostres reptes era que la celebració no es convertís en un mer exercici de nostàlgia. Havíem d’aconseguir transmetre la imatge que Cavall Fort, i el seu germà petit, El Tatano, són revistes actuals, que interessen als nens i nenes d’avui, un objectiu que, en fer balanç, crec que hem assolit d’una manera prou satisfactòria.

Hem aprofitat l’ocasió, també, per a iniciar la nostra activitat a les xarxes socials Facebook i Twitter. Aquesta presència a les xarxes no s’adreça als nostres lectors diguem-ne “naturals”, que per edat n’estan exclosos, sinó al públic adult que també tenim, una barreja d’antics lectors, de col·laboradors, de pares i mares dels lectors actuals, d’entitats amb què compartim objectius i inquietuds…

L’aniversari ens ha donat peu, sobretot, a pensar en el futur. A Cavall Fort vam ser pioners a Internet amb el nostre web, que va començar a funcionar el gener de 1999. Ja llavors teníem molt clar que Internet era un canal diferent del paper i que el que hi oferíssim havia d’estar adaptat a aquest nou canal. Així ho vam intentar, amb els recursos que teníem. Creiem que, en el cas de les nostres revistes, el format en paper encara té vigència i un recorregut llarg a fer, però és evident que el futur passa per les TIC i per estar presents en els nous aparells electrònics. Avui, el camp principal de treball es troba a les tauletes i els telèfons intel·ligents.

La millor manera d’endinsar-se en aquest terreny és amb idees noves. No s’ha d’intentar adaptar directament la revista en paper al nou suport, sinó que, a partir dels plantejaments de fons de la revista actual, dels criteris que establim per a triar-ne el contingut i la manera de presentar-lo, i amb la mateixa exigència de qualitat en tots els seus aspectes, cal dissenyar nous productes pensats per a les possibilitats del nou suport i per a l’ús que en fan, en el nostre cas, els nens i nenes d’avui dia.

Aquest pas exigeix tenir capacitat d’adaptació i requereix, a més, una inversió econòmica de retorn incert. És un repte, i és un risc, als quals cal enfrontar-se ben preparats i amb idees clares d’allò que es busca. A Cavall Fort no pensem que hi hàgim de ser perquè “toca ser-hi”, sinó perquè serà una nova manera, adequada als nostres temps, de continuar la feina que vam començar fa cinquanta anys.

 –

Mercè Canela, és escriptora i directora de les revistes Cavall Fort i El Tatano

El passat 10 de desembre hi va haver eleccions a la junta directiva del Gremi de Llibrers de València. Per primera vegada es presentaven dues llistes, el què dóna mostra de la implicació creixent dels llibrers valencians en l’organització, que en moments de crisi com l’actual veuen que cal una estructura associativa forta que els done suport front als reptes que encaren, els nous, els històrics i els cojunturals.

Finalment va ser escollida una junta que dóna continuitat al  projecte que el Gremi ha portat endavant en els darrers anys. Una junta que conjuga la renovació generacional dels seus membres amb l’experiència de llibreries amb més de 30 anys de trajectòria. La meitat dels seus membres són llibrers “de segona generació”, han crescut a la llibreria i coneixen perfectament els seus problemes.

Les llibreries són molt més que tendes de llibres. Les llibreries han assumit, especialment en els darrers anys de retallades, el paper de dinamitzador culturals dels barris i pobles del nostre país. Les seues agendes d’activitats estan suplint les necessitats culturals dels ciutadans que les administracions han abandonat: animacions lectores, exposicions, tallers didàctics, presentacions… Aquest treball ha de ser reconegut, i per això la nova junta del Gremi intensificarà les relacions amb l’administració per buscar mecanismes de suport i reconeixement de la funció de difussor cultural de les llibreries.

Aquesta serà la prioritat, el treball conjunt, amb les administracions d’una banda, amb CEGAL, participant en totes les seues campanyes de promoció de la lectura i de les llibreries, i sobre tot amb tots els socis del Gremi.

Treballant conjuntament volem consolidar el treball realitzat per les anteriors juntes, que han aconseguit que el Gremi siga reconegut com un interlocutor imprescindible per les administracions i apostant molt fort per un dels emblemes dels llibrers valencians, la Fira del Llibre de València, un esdeveniment cultural de referència a la ciutat, que s’ha convertit en la segona Fira en importància de l’Estat i una de les que tenen una trajectòria més llarga.

I és que el Gremi ha crescut a mesura que ho han fet les llibreries. La transformació que han experimentat en els darrers anys ha sigut notòria, passant d’establiments familiars a empreses molt profesionalitzades amb personal contractat. Els motius d’aquesta transformació són diversos.

El sector fa anys que està en crisi, molt abans de la crisi, la societat evoluciona i els llibrers sempre han demostrat un profund amor pel producte amb el qual treballen, els llibres, i per la cultura en general, evolucionant amb ella i trobant fòrmules que els permeten continuar en el mercat. Aquesta capacitat de transformació i l’empenta de les persones que hi ha al darrere de les llibreries són les que fan possible l’existència d’estos comerços de referència a les nostres ciutats.

Ara és quan veiem el fruit de l’esforç que tot el sector del llibre ha fet per portar endavant productes de qualitat, a pesar dels baixíssims índex de lectura que any rere any mostren les enquestes. S’ha aconseguit consolidar l’oferta editorial en valencià, que arriba al públic essencialment a través del canal de les xicotetes llibreries, convertides en pilars de la normalització lingüística.

També estem assistint al moment més dolç de la literatura infantil, amb una oferta editorial amb una qualitat sense precedents, que està atrapant els més menuts a la lectura i apropant els seus pares a les llibreries, ja que troben un producte atractiu per als seus fills, que seran els lectors del futur, la societat del futur que hi ha que anar educant a poc a poc. Amb llibres, compartint la lectura i estimant-la com a font on trobar refents de qualitat.

Per aquestes raons, els llibrers som optimistes a pesar de tot. Sabem que la nostra tasca és molt important per a la societat, i que amb el suport adequat de les institucions i el treball que ja hem demostrat que sabem i volem fer, no sols aguantarem els moments durs, sino que n’eixirem reforçats. Els llibrers som optimistes perquè sabem que la nostra aportació a la societat ajudará a una millor eixida de la crisi. Ara més que mai cal donar suport al llibre, la llibreria i el llibrer.

__
David Cases
Propietari de la llibreria La Traca i nou president del Gremi de Llibrers de València

El Circ Museu Raluy està sempre de gira. Sempre. La poètica imatge que suggereix la visió d’aquest estat nostre “nòmada” contrasta amb les dificultats quotidianes que trobem municipi rere municipi i que fan que un fet que hauria de ser ordinari acabi essent, de vegades, una fita extraordinària. La burocràcia ens espera de formes diverses, i de vegades convertida en “traves” diverses i amatents com si l’objectiu fos que no poguem acabar muntant, en un país que no ha aconseguit encara endreçar, mecanitzar, regular i assimilar amb naturalitat la vinguda d’un circ. Ep! estem parlant de la vinguda d’un circ com cal! També caldria un­­­­­a reflexió, aquí…

Llegint això hom podria pensar que no estem a favor dels controls i les revisions tècniques i de seguretat. Ans al contrari, és el que demanem, i que aquestes tinguin a tot el territori el mateix format i on els nostres papers certificats tinguin la mateixa validesa. El caos ve de lluny, de quan el circ amb carpa era una estructura marginal a qui ningú prestava atenció. Ningú. Durant anys el circ, i especialment els circs amb carpa, no han tingut l’aixopluc dels estaments polítics que no s’han preocupat d’aquesta veritable art escènica multidisciplinar que té, literalment, vida pròpia.

La reivindicació compartida pel sector “el circ és cultura” ha servit per iniciar una normalització de les arts del circ, sí, però de la que, curiosament, queda pendent la normalització del circ que duu estructura desmuntable i que, per aquest fet, fa que a punt d’entrar al 2013 seguim emboirats en lleis, regulacions i disposicions només tècniques que, de vegades, es fan i es practiquen sense una visió global del fet que representa una estructura itinerant com una carpa de circ i que deixa en mans dels Ajuntaments, uns Ajuntaments que es queixen que no tenen prou elements per valorar la ideoneïtat de les nostres estructures i que, ara els toca a ells, no compten amb l’aixopluc general d’estructures institucionals més altes, havent de prendre decisions que, de vegades ultrapasen les seves pròpies capacitats.

I dient això què estem demanant? Primera, que els circs ho tinguin tot –tot–  en regla i segona, que puguin ensenyar-ho i mostrar-ho amb facilitat a cada Ajuntament. Per dir-ho clar i com es fa en d’altres paisos europeus, poder disposar d’un dossier tècnic amb validesa acotada (1 any, 2 anys, segons el tipus d’estructura) i que aquesta certificació permeti –com si fos una veritable ITV–, viatjar i muntar pel territori sense traves i sense dubtes.

Sembla fàcil, oi? Però no ho és i menys encara on, requisits tècnics a banda, hi ha Ajuntaments que usant les seves potestats municipals han pres acords de govern pels quals “prohibeixen” al seu municipi la instal·lació de circs. S’imaginen un Ajuntament que prohibís la dansa o el teatre? En tot cas podria estar bé bé que cada Ajuntament pogués “escollir” o “ programar” o “ dossificar” el tipus i la quantitat de circs que vol acollir anualment, però no “prohibint” per decret tota l’activitat.

En aquesta tesitura, el Circ Museu Raluy disposa d’una bona colla d’arguments per ser acollit pels municipis del nostre país als quals oferim un marc  –el nostre museu, un patrmoni exquisidament conservat– incomparable i una aposta artística en la que defensem els valors del circ tradicional i familiar posat al dia i, sempre, amb rellevants artistes internacionals com a convidats. Com es veu, el problema és més complex i  profund i necessita que l’administració del país encari amb decisió la definitiva regulació d’una activitat que, en el cas del Circ Raluy, és declaradament un bé i un actiu cultural. Un bonic museu itinerant de circ rodant. Cultura i Circ. Sense dubtes.

__
Pep Garcia
Mànager de Gira de Circ Museu Raluy
pep@lageneralsl.com
@peplageneral
facebook.com/peplageneral
Blog
Web