Reflexions sobre periodisme, comunicació i cultura

No podem exposar una llengua en un prestatge o lluir-la en un aparador. No té cap color ni es pot empaquetar o envasar i no hi podem enganxar una etiqueta amb el preu i les característiques. Però les llengües tenen uns valors diferenciats i es poden promoure, com els productes comercials. A banda dels trets fonètics, morfològics, lèxics i sintàctics, tenen altres característiques que ens les fan valorar amb la raó i també amb el cor: satisfan unes necessitats, proporcionen uns beneficis, reals i simbòlics, tangibles i intangibles, racionals i emocionals. Uns beneficis que varien en el temps i per a cada persona, grup, empresa o organització, per cada comunitat social: solucions comunicatives, amplitud de relacions personals, accés al treball i oportunitats professionals, integració o identitat amb grups socials, incorporació a sistemes culturals, rendibilitat econòmica, penetració comercial, valor afegit als productes i serveis, etc.

Totes les llengües tenen un valor racional, com a instruments de comunicació que són, el valor de la utilitat per a tota mena d’interaccions socials i el de ser component essencial, fins i tot primera matèria, d’una gran varietat de productes i tecnologies: publicitat, retolació, etiquetatge, productes culturals (televisió, premsa, ràdio, cinema, producció i editorial) o eines lingüístiques (traductors, correctors, etc.). El nombre d’àmbits i situacions de comunicació en què funcionen (familiars, professionals, formatius, comercials, culturals, de lleure…) les fa prou diferents. No totes tenen veu, ni la tenen prou forta, en la ciència, Internet, el món empresarial o el sector educatiu.

Però, les llengües tenen valor més enllà del mer valor comunicatiu. Sí que és ben cert que les que generen continguts culturals, socials, científics i econòmics tenen dosis superiors d’estatus i prestigi que les que en queden al marge. Ara bé, totes tenen uns valors que es desprenen del seu contingut simbòlic perquè proporcionen unes emocions i uns sentiments com si fossin indicadors de pertinença. Són símbols de les identitats col·lectives perquè enllacen de manera invisible i natural els qui les parlen i les entenen. En general, les comunitats es perceben singulars si tenen una llengua diferenciada que és necessària per viure-hi plenament; o per arrelar-s’hi, si es prové d’una altra comunitat lingüística. Dominar-la atorga la condició de ser del grup o obre la porta a una nova xarxa, que se suma a la que es té per origen. Una porta que deixa entrar als sistemes culturals i socials en què s’usa, millora la comunicació entre les persones i les organitzacions, afegeix valor als productes i serveis propis, reforça o atorga una imatge social determinada… Una llengua, a més de ser un vehicle excel·lent per a comunicar-se i transmetre informació, acaba sent un concepte construït a base d’imatges, impressions i experiències individuals, necessàriament compartida per una col·lectivitat. I això és el que li atorga el potencial de continuïtat i valor creixent.

La comunicació afavoreix l’extensió d’aquesta imatge compartida i reforça el reconeixement dels valors que té dins la silueta de les fronteres tradicionals i més enllà. Avui no definim una llengua només pel territori ni pel volum de persones que hi habiten. El català, per exemple, lliure de restriccions temporals i espacials, se situa entre les opcions lingüístiques de Google, en la posició 26 en nombre absolut de pàgines a Internet, en la dinovena en relació als llocs web per parlant amb un alt índex de continguts de tot tipus o la vuitena de la blogosfera. La seva alta presència a les xarxes socials en fa créixer el prestigi.

No hi ha cap llengua que es mantingui estàtica. Totes es van conformant lentament, modelades per factors i imperatius de naturalesa social, econòmica, política i cultural. Les llengües avancen o reculen de la mà dels seus parlants, de les empreses i organitzacions que les usen o les bandegen, de les lleis que les impulsen o en volen restringir l’ús, dels grups que les valoren per la utilitat que tenen i també pels lligams que creen entre les persones i entre els grups.

–

Ester Franquesa i Bonet, cap del Servei de Foment de l’Ús del Català de la Direcció General de Política Lingüística. Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya | @EsterFranquesaB

–

Altres articles de l’autora:

>> Enginy lèxic.

Amb la mateixa naturalitat amb què el sistema capitalista –un ens difícil de definir i impossible de delimitar– absorbeix les iniciatives contraculturals amb un cert potencial comercial, el sistema partidista assimila el que podríem anomenar contrapolític per incorporar-ho a la seva doctrina, això sí, després d’haver-ho domesticat a la seva conveniència.

Els catalans van tenir l’oportunitat de comprovar-ho en la campanya de les eleccions generals amb el que va succeir amb el Moviment 15-M i els partits d’esquerra. I la barreja d’elements es va sublimar en una sèrie d’anuncis de Movistar en què la marca adoptava sense rubor ni remordiments l’estètica dels indignats per promocionar les seves tarifes telefòniques.

La societat de consum es caracteritza per la multiplicitat de productes i serveis que responen a una mateixa necessitat i que presenten propietats molt similars. O fins i tot idèntiques. A més, es tracta d’una societat sobrecomunicada. El comprador és l’objectiu d’un desmesurat nombre de missatges persuasius, cosa que motiva un descens en l’eficiència dels instruments tradicionals: cartells, anuncis en els mitjans clàssics, etc. Per això, les empreses intenten diferenciar-se constantment. És imprescindible ser –o semblar– diferent a ulls dels clients.

Els valors de l’independent cobren en aquest context un gran interès per a les companyies ja que no són –o no semblen ser– com els convencionals. De manera que la contracultura, que en essència és un conglomerat aliè a allò establert, s’acaba posant a disposició del consumisme. Doncs bé, tot el que s’ha dit fins ara es pot aplicar a la política. N’hi hauria prou amb canviar d’actors i substituir les empreses pels partits i els usuaris pels votants.

Els apologetes de la contracultura solen tenir una motivació noble, honrada i genuïna quan s’enfronten a les pràctiques del consumisme. Però aquest discurs els proveeix d’un paquet teòric tan complet, absolut i alhora fàcil d’entendre, que els seus arguments degeneren en un simplisme preocupant. Exactament aquesta és l’actitud d’aquells que defensen la participació directa com una manera d’obrir la gestió pública a la intervenció de la gent.

Els amants d’allò alternatiu rebutgen l’aplicació de la cosmètica contracultural a les propostes literàries, cinematogràfiques, plàstiques, musicals… que consideren oficials o massives. A ells, el que els va és allò autèntic. Els que subscriuen els postulats del 15-M i la seva extensió internacional del 15-O també abominen dels espots basats en les assemblees desenvolupades en les places de les principals ciutats del país i del món.

La plataforma www.implicate.org ha parodiat a Internet aquest tipus de publicitat –Bankia, Movistar– per recordar que no els fa cap gràcia que se’ls utilitzi amb fins econòmics o partidistes. No obstant això, el combat està perdut. Si la cultura ha fagocitat la contracultura perquè li resulta rendible, per què no ho farà la política amb la contrapolítica?

–

Josep Lluís Micó, periodista i director del Grau de Periodisme de la Universitat Ramon Llull (Barcelona) | @jlmico

El dia 6 vaig participar a Esade-Creapolis de Sant Cugat a la jornada sobre “Eines i solucions per als serveis de comunicació de proximitat”, organitzat pel Consell de l’Audiovisual de Catalunya (CAC). Pel que hi volia anar a exposar em va anar bé remetre’m a l’anterior sessió similar que havia organitzat el mateix CAC, feia poc més de dos mesos, el 29 de novembre, aleshores titulada “La televisió connectada”. I és que els conceptes no són balders. Una cosa és parlar de “televisió”, encara que sigui connectada, i una altra de “serveis de comunicació de proximitat”.

Històricament els anomenats mitjans de proximitat del país hem fet premsa, hem fet ràdio o hem fet televisió. O dues o les tres coses alhora. Ara –bé, ja fa temps- també ens hem adaptat als nous mitjans digitals. I alguns ja han nascut en el nou escenari, com ho han fet alguns dels nous usuaris de la comunicació, també de la de proximitat. Però el nou escenari, i encara més la crisi –l’econòmica, conjuntural, i també l’estructural-, comporta afinar en el concepte per així poder també encertar en el model.

Ja m’he estès en altres ocasions en la meva tesi que mentre no estigui suficientment definit el model de producte no ho estarà el model de negoci en el nou escenari digital. Per anar avançant, però, amb l’actual producte, caldrà adaptar ja no tant l’estructura empresarial sinó la concepció mental que ens ha d’ajudar a fixar el full de ruta per als anys venidors.

Els mitjans de proximitat, que en les últimes tres dècades hem donat cos a una veritable indústria comunicativa a Catalunya, van néixer quan el cadàver del dictador encara ni s’havia refredat del tot de la necessitat d’una població i d’uns professionals de rebre, els uns, i de donar, els altres, una informació de proximitat que se servia de forma més que insuficient, per no dir nul·la, en els mitjans nacionals. Aleshores encara no intuïen que això també era un negoci i que d’aquest en sorgiria, com deia, una indústria.

Pot semblar petulant parlar d’indústria en referir-me als mitjans de proximitat catalans? Penso que no. Serà una indústria modesta en volum de negoci, però al cap i a la fi existent, i que dóna ocupació a centenars de treballadors de la comunicació del país, alhora que ha generat al llarg de tres dècades un sistema comunicatiu inexistent fins aleshores, malgrat els precedents de l’època de la Renaixença i la República. Una indústria de la comunicació i, penso, en el cas català, també una indústria cultural. I com a tals, un bé a protegir en la mesura del que sigui possible.

Al que anava: aquests mitjans de proximitat s’han especialitzat en la producció a partir d’una matèria primera, que és la informació de proximitat, i que ha anat oferint al mercat des de les diferents finestres que s’han anat obrint al mercat. Primer de paper, després audiovisual i ara ja també digital. És el que el secretari de Comunicació del Govern, Josep Martí, definia a la jornada de Sant Cugat com a “el tresor”. Estic amb ell, malgrat tot, que haurem de saber discernir què forma realment part del tresor.

Però l’escenari, ara, és múltiple i complex. No només pel que fa a la forma de difondre i consumir aquests continguts de proximitat, sinó també des del punt de vista empresarial. Alguns ens hem anat adaptant en el temps i mentalment hem passat de concebre’ns a nosaltres mateixos com un “mitjà de proximitat” a un “servei de comunicació de proximitat”. D’aquí la meva satisfacció amb el nom de la jornada del CAC.

Ja no és, per citar el cas que més conec, EL 9 NOU, EL 9 TV, EL 9 FM o EL9NOU.CAT qui serveix una informació, sinó que és un servei de comunicació amb una marca potent com la del grup EL 9 NOU qui la posa a disposició del mercat, sigui a través d’una finestra pròpia o externa. El nou escenari digital ha empès definitivament a trencar les fronteres, sobretot mentals, del que és meu i m’he de quedar per mi per sempre o el que és compartit amb la resta d’indústria. Compartir continguts i, és clar, compartir negoci.

Per tant, és cert, com deia el text introductori de la jornada de Sant Cugat que “l’escenari econòmic actual pot ser un incentiu per cercar nous camins per a la prestació del servei audiovisual local. Ara més que mai, cal ser innovadors i aplicar de forma més eficient els recursos disponibles per fer sostenibles i atractius uns mitjans que s’han de reinventar si volen continuar sent una eina al servei de la cohesió social dels pobles i les ciutats de Catalunya”. Sí, senyors, reinventar-nos tant com vulguin, però els mitjans de proximitat –els serveis de comunicació de proximitat- hem de continuar voler jugant a Primera Divisió. I és que, com vaig dir a Sant Cugat, també a Primera Divisió hi ha diferents maneres de participar-hi: a l’estil Florentino, a cop de talonari i de figures galàctiques, o a l’estil Guardiola, posant en valor el bo i millor de casa nostra mateix.

–

Josep Comajoan, periodista | @jcomajoan

El III Congrés de l’Associació Espanyola d’Investigació de la Comunicació, celebrat recentment a Tarragona, va servir de tribuna per a l’expressió de velles reivindicacions entorn del que podríem anomenar l’estat del benestar comunicatiu. Hi van onejar algunes banderes dels nostres pares, de la generació que va construir la democràcia durant els anys 80 i 90: reclamacions i exigències entorn a la necessitat de comptar amb un sistema de mitjans públics fort, ben finançat, creïble, plural i excel·lent. Reclamacions i exigències entorn al suposat dret de tot ciutadà a accedir a continguts audiovisuals gratuïts i de qualitat.

L’ocasió concreta va ser la taula rodona titulada “La televisió pública autonòmica: riscos i propostes”, i alguna altra intervenció, com la de l’exconseller Joan Manuel Tresserras a la taula rodona “Les indústries culturals en l’escenari digital”. Primera remarca: dels quatre participants a la taula sobre les autonòmiques, l’única que va articular un discurs centrat en el títol proposat per l’organització del congrés va ser la directora de TV3, Mònica Terribas. La resta es va limitar a una intervenció que ben bé podria ser la que tenien preparada per a les respectives comissions de control parlamentari: van obsequiar la concurrència amb un devessall de dades, totes elles relatives a la magnífica gestió dels respectius ens i al valuós servei públic que presten a les corresponents comunitats autònomes, que sens dubte els fa creditors dels recursos que consumeixen.

Mentre parlaven els representants de les televisions autonòmiques, i un cop acabada la taula rodona, vaig sentir diversos comentaris en veu baixa no gaire afalagadors envers al sistema espanyol de televisions públiques autonòmiques. Vaig sentir parlar de teleescombraria, de baixos estàndards ètics i estètics, de barroera manipulació política, de nepotisme, de plantilles inflades i de pressupostos desorbitats. No necessàriament, o no només, al·ludint algun dels organismes representats en la taula, però també. Aquelles veus crítiques no van ressonar en públic, segurament per sentit de la correcció política, i durant l’assemblea general de l’AE-IC es va aprovar per unanimitat una declaració de suport al sistema públic de televisions autonòmiques.

Jo també vaig votar aquella moció, però amb sentiments contradictoris. Em va semblar que donàvem suport a un principi teòric, o a un desideràtum, l’aplicació del qual a la pràctica (amb l’excepció relativa de la CCMA i d’algun altre ens autonòmic) havia quedat molt per sota del nivell d’exigència implícit en aquelles banderes de dignitat, progrés i benestar. I em vaig preguntar fins a quin punt podíem esperar que el ciutadà mig, allunyat dels debats teòrics exquisits i dels principis més excelsos, sortís al carrer per defensar algunes televisions públiques que s’havien dedicat a denigrar els nobles principis sobre els quals havien estat erigides. També em vaig demanar en quina mesura l’esquerra estava legitimada per continuar onejant aquelles banderes, quan resulta que el desprestigi del sistema públic de televisió és atribuïble a governs de tots els colors polítics. O haurem de recordar com era i què feia TVE, per exemple, quan manava Felipe González?

També vaig sentir en Joan Manuel Tresserras, com sempre brillant en la seva faceta d’orador, formular el vell principi dicotòmic (maniqueu?) que oposa la suposada bondat dels “continguts lliures i gratuïts” a la presumpta improcedència, o caràcter no social, dels “continguts de pagament”. Els interrogants se m’acumulaven.  Què vol dir “continguts gratuïts”? Existeixen? Són realment desitjables? En els països civilitzats, nord enllà, la televisió pública no és gratuïta, sinó que tothom que posseeix un aparell receptor ha de pagar un substanciós cànon anual per al seu manteniment. Els termes estan invertits en relació amb la nostra realitat: la radiotelevisió pública és de pagament,  la privada és gratuïta. Segurament això és el que garanteix que la pública sigui realment de qualitat. Em va venir a la memòria la dita que “el que res no costa res no val”. Em vaig preguntar fins a quin punt la reivindicació dels continguts gratuïts, tan present  en el pensament esquerranós català i espanyol en matèria cultural i comunicativa, no era sinó un residu del franquisme, el qual va crear una radiotelevisió pública anormal, finançada amb publicitat i amb els pressupostos públics per fer empassar millor a la massa, sota el paraigua de la gratuïtat, el seu xarop moralitzador i propagandístic.

Em vaig preguntar en quina mesura allò que seria realment progressista i d’esquerres fóra reivindicar uns mitjans públics de pagament, és a dir, sostinguts directament pels ciutadans i per tant directament accountables (m’encanta aquest terme anglès, sense traducció al català o al castellà: simptomàtic?) davant d’ells, no pas davant dels partits polítics i dels seus interessos espuris. Potser d’aquesta manera podríem aspirar de debò a tenir un sistema de mitjans públic fort, ben finançat, creïble, plural i excel·lent. Potser d’aquesta manera Espanya deixaria de ser a la llarga el paradís del pirateig i del gratis total, que tant de mal ha fet a les nostres indústries culturals i als nostres creadors, per no parlar de la nostra credibilitat i respectabilitat fronteres enllà.

Vaig pensar que els ciutadans no necessitem continguts gratuïts, o més aviat, no ens convenen com a societat perquè porten associat un missatge equivocat i improcedent, i poden servir fàcilment de coartada o d’analgèsic davant de tota mena d’abusos i d’indignitats mediàtiques. Em vaig demanar si les polítiques públiques culturals i comunicatives realment progressistes no s’haurien de preocupar més aviat que la ciutadania tingués a l’abast continguts assequibles abundants i variats, no pas gratuïts.

Certament aquells dies se’m van acumular els interrogants i els dubtes, però vaig optar per no dir res, per por a incórrer en pecat d’incorrecció política… davant de les sagrades banderes dels nostres pares.

–

Bernat López és Professor titular del Departament d’Estudis de Comunicació de la Universitat Rovira i Virgili

Estic indignada més de l’habitual amb les decisions arbitràries que prenen alguns polítics mancats de visió de país i capaços de sentenciar en àmbits en què el seu desconeixement és insultant. És el cas dels mitjans de comunicació públics. La futura llei de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals contempla l’eliminació de la publicitat al grup d’emissores de Catalunya Ràdio, i en el cas de TV3, una reducció substancial, per tal “d’afavorir la lliure competència dins el mercat audiovisual català”. La mesura tira endavant amb els vots de CiU, PP i PSC, per cert, les que més cadires arrepleguen en consells d’administració i altres artefactes polítics de control dels mitjans públics, amb sous tan allunyats de l’honestedat com la formació en el terreny audiovisual dels afortunats que ocupen la cadira.

La lliure competència no es garanteix ofegant el mitjà públic, que està obligat a sostenir una qualitat de servei molt superior a la del sector.  I en el cas català, fet que el diferencia dels referents apel·lats de la BBC, té una funció lingüística i nacional afegida. Un govern no ha de legislar contra el seu país i la seva cultura per acontentar grups mediàtics privats, com és el cas que ens ocupa. Si una ràdio privada vol competir amb Catalunya Ràdio, fantàstic: pot fer programes de qualitat, com ja fa Rac1 i en menor mesura la resta de privades, i pot contractar periodistes amb sous dignes, sense arribar als extrems aberrants de Catalunya Ràdio amb la seva estrella matinal, és clar. També pot reduir la quantitat d’hores enllaunades i les repeticions de programació. Amb tot això, es fan productes de qualitat, i l’anunciant pot triar posar-hi publicitat o no. Però l’anunciat també pot triar posar publicitat en una ràdio nacional catalana, de servei públic i d’una qualitat a nivell de les ràdios públiques europees. En nom de qui un govern i uns partits prohibeixen aquesta lliure competència dels anunciants?

Les ràdios privades denuncien que la pública està doblement subvencionada: pressupost públic i publicitat. Certament, però només faltaria que un país no tingués mitjans de comunicació públics que assegurin pluralitat i qualitat informativa en la seva llengua. I a qui no li agradi o li sembli que no guanya prou diners, pot tancar la paradeta. El país sobreviurà igualment. Però que tothom tingui present que tant a TV3 com a Catalunya Ràdio se’ls exigeix ser líders d’audiència encara que siguin un mitjà públic, cosa que no s’exigeix a les televisions i ràdios autonòmiques de territoris veïns. I ai del mes que no ho sigui, que les crítiques destructives arriben a tort i a dret.

I per cert, no sóc una integrista, com molts deuen pensar. Consumeixo ràdio privada i ràdio pública indistintament, amb el requisit de la llengua i la qualitat de la informació i l’entreteniment, això sí. Però si la privada segueix emprenyant, jo també m’emprenyaré per sempre.

Gemma Aguilera
Periodista
@gemmaaguilera