Reflexions sobre periodisme, comunicació i cultura

A principis d’octubre de 2011, la directora de Televisió de Catalunya, Mònica Terribas, va publicar a diversos mitjans de comunicació catalans una carta titulada “TV3: volem un mirall trencat?”. En aquell text, s’advertia de les conseqüències que podria tenir la continuació de les retallades sobre la CCMA en la prestació del servei i en l’acompliment de les funcions que té atribuïdes, que no són precisament poques segons la normativa catalana.

Em permeto parafrasejar el títol d’aquella carta per reflexionar sobre el (no) debat al voltant de la CCMA i el seu finançament que hi ha hagut els darrers mesos a Catalunya i sobre la importància de dur a terme una discussió oberta, clara i transparent sobre el paper dels mitjans audiovisuals públics a Catalunya. Si fem una repassada als principals temes que ens han tingut entretinguts en els darrers mesos, (crec que) veurem amb força claredat com s’han centrat en aspectes parcials i, tot sovint, plantejats d’acord amb interessos creats.

El primer biaix del debat es va produir en el mateix moment en què es va anunciar la retallada de 40 milions d’euros per a 2012. El portaveu del Govern, Francesc Homs, va suggerir tancar dos dels sis canals de la corporació, coincidint amb una proposta electoral del PPC. No va dir quins ni tampoc què fer amb el contingut que s’hi difon. Que no va prioritzar, vaja. Des de llavors, hem dedicat força temps i espai a discernir si s’han de tancar canals o no, quins haurien de ser i, fins i tot, quin estalvi real comportaria la mesura.

La segona discussió que ens ha tingut capficats va sortir de la mateixa sessió parlamentària on es va anunciar el retall. Va venir, però, de la mà de la directora de TVC: amb aquest pressupost, TV3 no podria mantenir el futbol en obert. Desconec si Terribas portava la resposta preparada o no, però s’ha de reconèixer que políticament va fer una jugada molt forta: el Barça (parlem clar: no és tot el futbol) és clau. I no només per a TV3, sinó també per molta gent del carrer.

Dels 15 programes de televisió més vistos a Catalunya el 2011, vuit estaven relacionats amb partits del Barça i van ser emesos per TV3. Aquesta aportació va ser bàsica per convertir-la en líder a Catalunya aquell any, de la mateixa manera que també ho va ser el 2010. Fent servir una expressió molt del gust del Govern Mas, Terribas va posar a sobre de la taula una línia vermella: el lideratge de TV3 al Principat. Sens dubte, amb la intenció de mirar de parar la retallada.

Encara estàvem entretinguts intentant esclarir si era important tenir dos canals i per quin passar-hi el futbol (si es que el volíem), quan el Govern va contraatacar poc després amb un altre tema força delicat: l’acusació de falta de transparència a TVC en els contractes amb les productores associades. Si la jugada de Terribas va ser forta, la resposta del Govern no va ser pas menor.

Estem tornant a parlar d’un aspecte clau, perquè aquestes productores aporten continguts tan insignes com Polònia, Crackòvia o El convidat – els dos darrers, presents a la llista de programes més vistos el 2011. Per tant, estem insistint en travessar la línia vermella del lideratge. També posem en dansa una dimensió estratègica de TVC: el seu paper (central) en la promoció de la indústria audiovisual catalana. Ho mostren clarament els resultats de dues recerques universitàries que podeu trobar aquí i aquí.

Mentrestant, alguns grups multimèdia espanyols i catalans amb interessos a la televisió han publicat sobre la CCMA, posant especial èmfasi en la despesa que comporta. El País, per exemple, ha anat elaborant una sèrie de textos molt suggerents –més que res, per la imatge que deixen de la televisió pública autonòmica a Espanya.  La Vanguardia, però, és qui va aconseguir aixecar més polseguera amb una peça on donava a entendre que qualsevol treballador de la CCMA cobra 14 pagues de 3600 euros. Un autèntic luxe asiàtic en els temps que corren i que els sindicats es van encarregar de matisar ràpidament. Segurament no és casualitat, doncs, que aquests dos diaris no publiquessin la carta de Mònica Terribas.

TVC no està sola, però, en aquesta batalla mediàtica. El diari Ara s’ha significat obertament com un defensor de la Corporació i per estar a favor d’una limitació de les retallades, fent una de les editorials més clares en aquest sentit. L’endemà de la carta de Terribas va publicar una peça força interessant en què s’evidenciaven les pressions de diferents grups d’interès per afeblir les autonòmiques en general i TVC en particular, donant la raó a la directora.

No he triat l’exemple aleatòriament, és clar: entre els accionistes i col·laboradors hi ha Toni Soler, Albert Om, Xavier Bosch o Antoni Basses. Estic convençut que creuen en la pública, però hi tenen posats diners. I això crec que s’ha de tenir present quan s’estan defensant posicions en un conflicte com aquest, on (també) hi ha en joc molts milions.

Els interessos en joc, tots legítims, són molts. De fet, un altre aspecte que ha centrat l’interès ha estat la possibilitat que existeixi una estratègia per afavorir grups privats. Tornem a parlar clar: d’un possible benefici per a Godó, propietari de 8TV i RAC1. Estic d’acord amb Eduard Voltas quan diu que és dificil de creure. Amb tot, s’ha de reconèixer que la idea va adquirir certa versemblança quan va transcendir que el Govern havia signat un contracte per valor de dos milions d’euros a favor, precisament, de les ràdios i televisió esmentades. Si li sumem la virulència de La Vanguardia buscant-li vergonyes a la Corporació…

Fins ara, doncs, hem estat assistint a una mena de foc creuat entre parts implicades en les retallades que usen aspectes parcials del problema en defensa pròpia (o per atacar l’adversari, que no és exactament el mateix). No estic dient que el nombre de canals, el futbol o la producció associada no siguin importants. Estic dient que són parts del problema i que brandar-ne un o altre forma part de l’estratègia discursiva dels qui s’estan barallant.

Crec que tot plegat s’hauria de tractar de manera global i en el marc de discussió del contracte-programa. Aquest document plurianual signat entre Govern i corporació fixa quines són les obligacions de la CCMA, li assigna un pressupost “suficient” per a assolir-les i permet avaluar l’activitat de l’ens. El darrer signat va caducar el 2009 i exigia, per exemple liderar l’audiència a Catalunya, fer 5000 hores anuals de programació cultural, 500 dedicades a col·lectius minoritaris o innovar en tecnologia. Tot això en català, òbviament. Ara la CCMA funciona amb pressupostos anuals el resultat dels quals ja hem vist quin és.

El debat sobre el contracte – programa és molt important, perquè obliga a tothom a fixar posicions de manera explícita. Sobretot al Govern, que ha de dir quina CCMA vol pagar. Líder? Secundària? Externalitzada? Amb més producció amb recursos de la casa? Amb menys treballadors? Amb quatre canals? Tot plegat està lligat entre sí, perquè apostar pels recursos de la casa vol dir comprar menys a fora –i la promoció de la indústria?– mentre que externalitzar vol dir necessitar menys recursos humans propis. Sobretot, si tanquem canals i la necessitat de programes es redueix. És en aquest context que cal parlar del futbol, no com un fet aïllat.

Segons què es decideixi, doncs, el model variarà i les quantitats a assignar seran unes o seran unes altres, amb un compromís que serà a mig termini. Fer-los saber la nit abans de la compareixença que tindran 40 milions menys per treballar no sembla una bona manera de negociar amb els directius de la Corporació. I no concretar aspectes tan cridaners com l’eliminació de canals tampoc. De fet, proposar un pressupost al marge del contracte-programa ja és una primera manera, i molt efectiva, de segrestar el debat; de fer-lo impossible.

No cal tenir un MBA per saber que no es pot prestar el mateix servei quan passes de tenir 350 milions d’euros de subvenció el 2010 a tenir-ne 260 el 2012. I tampoc es pot fer el mateix producte quan passes d’ingressar 144 milions en publicitat el 2007 a facturar-ne 85 el 2011. Per tant, estem davant d’una revisió per imperatiu econòmic del model de televisió pública catalana i del seu pes dins del sistema comunicatiu. I aquesta revisió no s’hauria de fer ni a cop de retallada anual ni a partir d’un intercanvi de trets amb la munició més gruixuda que cada bàndol enfrontat té a l’abast.

Ha de ser fruit d’un debat obert, clar, transparent, documentat i global. I, probablement, no s’ha de limitar només al Govern i a la Corporació. Ni tan sols al Parlament: ha de ser social, de país. Estem parlant del futur d’una eina que ha estat definida reiteradament com a fonamental per Catalunya. Ho va dir Jordi Pujol al llarg dels anys vuitanta (llegiu-vos les seves memòries!). Ho va dir el conseller Tresserras durant el seu mandat. I ho ha tornat a dir l’actual Secretari de Comunicació, Josep Martí. Si no hi ha una discussió pública i raonada, el debat sobre TV3 continuarà segrestat per interessos creats i posicions enrocades. I això, francament, crec que és una molt mala notícia.

Josep Àngel Guimerà i Orts | @jaguimera

Professor del Dep. de Comunicació Audiovisual i Publicitat de la Universitat Autònoma de Barcelona; i investigador de l’OPC – InCom – UAB

Qui em coneix sap que en els darrers anys, juntament amb altra gent del sector, vaig treballar per intentar crear una associació de mitjans catalans de premsa digital en diferents ocasions. La idea es basava en una entitat que reforcés la posició del sector digital ja fos aconseguint una major contractació d’espais publicitaris actuant com a una gran central de compres, entrar dins de les planificacions publicitàries estatals, vetllar el protagonisme del sector en el repartiment de les subvencions a mitjans, pressió per la normalització de les audiències i la consolidació d’un rànquing propi pels mitjans en llengua catalana, un major ressò en els mitjans públics, augmentar la presència en els reculls de clipping, donar més veu al sector i formar el sector amb cursos, seminaris, jornades, premis, convenis amb universitats… En resum es tractava de crear un ens que servís d’interlocutor pels grans temes del sector, ja fossin a nivell comercial, institucional, formatiu, legal, etc.

Continuo pensant que la idea era interessant i necessària, però no ens en vam sortir. La proposta es va trobar amb diferents esculls que ara no venen al cas, i malgrat que la major part dels protagonistes del sector en tenia moltes ganes, la proposta no es va arribar a consolidar mai.

En paral·lel, Josep Ritort, en aquell llavors President de l’Associació Catalana de Premsa Gratuïta (ACPG), havia sabut explotar un detall interessant que canviaria per sempre més l’entitat que presidia. El fet és tan simple com ara que tots els diaris digitals catalans són gratuïts (perquè encara no n’hi ha cap que hagi aconseguit consolidar un model de pagament), per tant, tots ells podien entrar a formar part de l’ACPG, constituïda bàsicament per capçaleres gratuïtes en format paper. I d’aquesta manera, l’entitat ha aconseguit duplicar el nombre de capçaleres associades, així com el seu volum d’audiència agregat. Fantàstic!

Ara bé, les altres dues grans entitats del sector, l’Associació de Premsa Periòdica en Català (APPEC) i l’Associació Catalana de Premsa Comarcal (ACPC) tampoc han volgut quedar al marge de l’evolució tecnològica i de tot l’impacte que Internet provoca, de manera que amb ambdues entitats han posat o estan posant en marxa la seva branca digital a partir de les seves publicacions associades que ja disposen d’una edició digital a la xarxa. I no són precisament pocs els mitjans d’aquestes entitats, ja siguin diaris, setmanaris o revistes, que tenen un peu i mig a Internet. Cosa absolutament natural.

És per aquest motiu que, a aquestes alçades, el que ens hauríem de plantejar ja no és la creació d’una associació que agrupi tots els digitals catalans (que era la meva proposta fins fa uns anys), sinó que el que segurament ens caldria a tot el sector és la creació d’una gran associació de premsa catalana global, que englobi paper, digital, de pagament, gratuïts, revistes, d’edició diària o mensual… Perquè al final, les necessitats dels mitjans no són pas tan diferents entre si, i segurament, caldrà una forta unitat per tal d’encarar el ja incert futur de la comunicació des d’una situació comuna en tots nosaltres, com és l’ús d’una llengua relativament petita i fortament minoritzada. I res indica que anant per separat anem millor.

Central de mitjans catalana

Una gran entitat que agrupi tots els mitjans catalans podria suposar una força col·lectiva inèdita fins al dia d’avui, que tindria molt a dir en la consolidació d’eines tan necessàries i útils com, entre d’altres, el Baròmetre de la Comunicació. Però tenir ben administrada i tabulada l’audiència dels mitjans catalans importa poc si més enllà no som capaços de dotar d’una força comercial a aquestes xifres. I aquí és on segurament rau bona part de l’actual crisi del sector.

La capacitat que tenim els catalans per crear mitjans de comunicació, sigui quina sigui la tipologia, és sens dubte extraordinària. Sovint però, aquests mitjans tan nombrosos tenen autèntics problemes per aconseguir d’entrar en les planificacions de les centrals de mitjans, agències de comunicació, etc. Costa una barbaritat ser tingut en compte per les grans marques, ja que habitualment les centrals que gestionen les seves campanyes consideren i tracten als mitjans catalans com a simples mitjans regionals, de manera que inverteixen el gros o la totalitat del seu pressupost en mitjans d’àmbit estatal. I pels mitjans catalans n’acaba quedant poc o res.

És per aquest motiu que crec que només una gran associació de mitjans catalans amb tots els mitjans units podrien exercir molt millor la seva força, i podrien collar molt més a totes aquestes centrals. De fet, la pressió podria ser tal, que arribats a cert punt, si les centrals continuessin ometent els mitjans catalans, tots plegats des del paraigües d’aquesta gran associació, potser podrien arribar a forçar la creació d’una nova central de mitjans que realment podria generar oportunitats publicitàries inèdites avui en dia.

A més, es podria treballar perquè la Generalitat de Catalunya, que és un dels grans clients publicitaris dels mitjans catalans, homologués de manera oficial aquesta central de mitjans, que evidentment podria oferir-li millors tarifes que qualsevol central competidora. I potser amb un client d’aquesta magnitud com a punt de partida, crec que no hauria de resultar excessivament complicat aconseguir molts altres clients, de manera directa o de manera indirecta treballant amb altres centrals de mitjans.

Potser tot això que escric sona una mica a utopia, sobretot quan el poble català és famós per la seva gran capacitat a no unir-se mai per lluitar problemes comuns i mantenir sempre la seva petita capelleta. Però com ja ho he dit al principi, quan una idea és interessant i necessària, val la pena esforçar-se per tal d’assolir la fita. Al final, el benefici és pel propi sector, i per a tots els usuaris i lectors d’una manera indirecta. Perquè mitjans més ben finançats són mitjans més independents i de més qualitat. I això és el que tots volem, no?

Joan Camp

Director de l’empresa de projectes web Tirabol Produccions i del grup de comunicació Catmèdia Global. Ha estat creador i director de Racó Català (1999-2007) i directe!cat (2007-2008) entre d’altres projectes web. És el productor executiu de ‘Cubicles’, la primera web-sèrie en català, i ha participat en el llibre ‘Catalunya, estat de la nació’ (Pòrtic, 2008). @joancamp.

> Debat obert al Facebook d’Escacc: Cal crear una gran associació de premsa catalana global?.

Reflexionàvem fa uns mesos (l’any passat!) sobre si cal o no que gestionem la nostra reputació. Us recomanava aleshores actuar proactivament i gestionar directament la vostra reputació, perquè no podem evitar ser digitals.

Però, com ho podem fer? Com podem gestionar la nostra reputació? A mi m’agrada explicar-ho en tres passos, un pla molt semblant al que proposàvem a Visibilidad:

1.     Escoltar

Vol dir monitoritzar què es diu a la Xarxa sobre nosaltres, la nostra empresa, la nostra marca, els directius de l’empresa… I també veure qui parla dels temes que ens interessen i identificar aquells blocs o espais en què ens agradaria ser citats. Per això resulten molt útils eines gratuïtes com Socialmention i Icerocket, tot i que n’hi ha moltes més.

2.     Conversar

La segona fase del pla consisteix en definir l’estratègia. Cal definir què volem aconseguir (objectius), com ho aconseguirem (estratègia) i triar les plataformes més adients. Aquí, el mapa de les xarxes socials de Dosdoce ens serà molt útil per seleccionar a quines plataformes ens interessa ser-hi en funció dels objectius que ens hem marcat.

Fixeu-vos que hem triat les plataformes a la segona part del pla, però que no hem començat el pla per la tria de xarxes socials.

Un cop definida l’estratègia, cal dissenyar el pla d’acció. Veure quines accions posarem en marxa i en quin moment, és a dir, definir el calendari. Penseu que no cal començar amb presència a totes les xarxes socials: podem començar creant un bloc i més endavant ampliar amb Twitter, Facebook… No hi ha receptes vàlides per tothom, dependrà dels vostres objectius.

És el moment també de definir la línia editorial de la nostra presència a la Xarxa: què publicarem al bloc? I a Twitter? I a Facebook? De quins temes no parlarem? Com abordarem una crítica negativa?

3.     Mesurar

Ja hem posat en marxa el pla i és ara quan cal mesurar els resultats que estem obtenint, per veure si l’estratègia funciona o cal ajustar-la. Definir els indicadors no és fàcil, però és necessari per poder valorar les accions que estem realitzant i si s’acompleixen els objectius.

Fixeu-vos que aquest pla és aplicable tant a nivell personal-professional com empresarial. A què espereu per començar a gestionar la vostra reputació digital? L’inici d’any és un bon moment per començar!

Cristina Aced
Consultora de comunicació corporativa i digital

“Estic molt content d’haver arribat a un principi d’acord amb els Grizzlies. Tinc moltes ganes de començar a entrenar amb l’equip!”. Sí, és un tuit de Marc Gasol publicat el passat dimarts, però que em serveix per il·lustrar el contingut d’aquest escrit. Les notícies, arriben d’una manera descontrolada. A vegades no sabem ni d’on provenen, però de cop es col·loquen a dalt de tot de l’actualitat informativa. Però, com ens informem? La resposta pot ser diversa. Pot dependre de l’edat, de les rutines de cadascú, de les preferències a l’hora de prendre el cafè amb llet i el croissant, de la distancia de casa respecte la feina, del mitjà de transport que utilitzem o fins i tot de les ganes, o no, d’estar informat.

Però, de quina manera els personatges públics ens fan saber novetats a les seves vides? La resposta, és clara. A través del Twitter. Cada vegada és més habitual, i sobretot en el món de l’esport, conèixer un fitxatge, un estat d’ànim, una lesió o fins i tot l’estat d’unes negociacions, a través de la xarxa dels ocellets blaus. Les piulades s’han convertit en autèntiques i fidedignes declaracions dels protagonistes. El tuits s’estan disfressant de notes de premsa, les rodes de premsa, cada vegada seran menys necessàries, i els gabinets de comunicació menys importants a l’hora de col·locar alguna notícia. És més, d’aquí poc, s’estalviaran redactar les avorrides notes que, en la majoria de casos, cauen en l’oblit o a molt estirar en un breu a la pàgina parell d’un diari.

Els temps estan canviant, i les rutines periodístiques encara més. Actualment, un professional de la informació necessita estar amb els cinc sentits la majoria de la seva jornada laboral. I quan no treballa, com a mínim ha de tenir despert el sentit de la vista. Internet és un pou d’informació i els periodistes (sobretot els esportius) cada dia necessiten més agilitat i coneixement de la xarxa per estar al dia, i si pot ser, ser els primers en informar.

En el món de l’esport, i en la política quan s’acosten les eleccions, es posa molt de moda la utilització del Twitter. Per aquest motiu és molt important seguir al major nombre d’esportistes. Saber quan acostumen a publicar i en el cas que tingui suc, aprofitar una piulada per obrir durant una estona la “Home” del mitjà pel que treballen. Els tuits o les fotos de determinats esportistes han donat molta vida a les edicions digitals dels diaris. Ara bé, és molt important no perdre el món de vista. No tots els tuits són noticiables. Ni totes les informacions han de ser certes. No cal que ens tornem bojos i començar a publicar a tort i a dret. S’ha de mantenir el criteri periodístic i a la vegada dotar de més contingut totes aquelles informacions que ens arriben de manera breu a través de la xarxa. No s’ha de caure en el parany de voler ser sempre els primers. Hem de procurar que la immediatesa ens deixi veure el bosc. Ser els primers, d’acord, però no a qualsevol preu.

Marc Morató
Periodista

Quan es tracta de llengües i mitjans de comunicació, un dels arguments que es pot sentir més sovint és que si la gent realment volgués consumir mitjans en català, aleshores apareixeria un empresari espavilat disposat a satisfer aquesta demanda, tot fent de passada uns calerons. Aquest clixé reflecteix una fe cega en l’eficiència dels mercats que, almenys en el cas de les llengües, no està en absolut justificada. De fet, l’anàlisi econòmica ens ha permès mostrar l’escassa predisposició de la iniciativa privada a satisfer la demanda de mitjans de comunicació en llengües relativament petites. Com tots sabem, els mitjans privats només sobreviuen si generen un nivell de guanys suficients. Aleshores, quan un mitjà privat tria la llengua amb la qual vehicular els seus continguts, els seus incentius són molt poc favorables a les llengües minoritàries. En altres paraules, la cerca del benefici privat i la diversitat lingüística solen estar renyits. Això explicaria perquè la presència del català en l’oferta televisiva, i també en la radiofònica, depenen en bona mesura de la participació directa i contundent del sector públic.

Cal assenyalar, però, que una expressió clau en el paràgraf anterior és “triar la llengua”. Fa uns anys només podíem imaginar, per exemple, un diari o una retransmissió esportiva en una sola llengua. Avui en dia, com ja passava amb els llibres o les pel·lícules, els mateixos continguts es poden divulgar simultàniament en més d’una llengua. Quan apareix aquesta possibilitat, l’anàlisi econòmica ens indica que la cerca del benefici privat i la diversitat lingüística comencen a fer les paus. De fet, el segment de la premsa diària a casa nostra n’és un bon exemple. Avui en dia assistim a un fenomen inèdit: tots els diaris importants produïts a Catalunya, la viabilitat dels quals depèn molt decisivament de la seva habilitat comercial, tenen almenys una versió en català. Així, en pocs anys el consum de premsa diària en català ha fet un salt de gegant fins assolir nivells força esperançadors. El motiu d’aquest avenç té a veure amb l’aplicació de les noves tecnologies de la informació i de la comunicació que ha permès abaratir significativament els costos de traducció i ha fet possible que dues capçeleres importants puguin assumir, com a part de la seva estratègia comercial, la producció d’una segona versió lingüística.

Aquest pas endavant té, però, una importància relativa. Hem après que la batalla de les llengües té lloc sobretot en dos escenaris. D’una banda, en el camp del prestigi: en la creació i difusió de cultura i pensament que transcendeixin el lloc geogràfic i temporal. D’altra banda, en el camp de la popularitat i l’ús social. En aquest segon camp, la televisió i Internet són espais fonamentals.

El consum de televisió en català, lluny de seguir les tendències favorables experimentades recentment per la premsa diària, i també per la ràdio, mostra un perfil decreixent. La principal raó és la proliferació de canals (resultat també de la revolució digital) que ha empetitit en termes relatius l’oferta pública en català. Per què aquesta proliferació s’ha produït sobretot en els continguts en lloc de en les llengües vehiculars? Fins a quin punt resulta més difícil produir dues versions lingüístiques d’un programa de televisió que dues versions d’un diari?

És ben clar que hi ha continguts específics que tenen característiques idèntiques a la d’altres béns culturals. Avui en dia, podem escollir veure les sèries nord-americanes de moda bé en l’idioma original o bé doblades al castellà. Res impediria afegir-hi el català com una opció addicional. També podem seguir les retransmissions dels partits de futbol en diversos idiomes (i en aquest cas, incloent-hi el català). Pel que fa a les possibilitats que ens ofereixen les noves tecnologies resulta força evident que hi ha molts continguts que es podrien oferir simultàniament en més d’una llengua, si bé en d’altres casos potser resultaria una mica estrany (entrevistes en directe, noticiaris, etc.). En qualsevol cas, aquestes possibilitats tecnològiques no s’estan aprofitant. Per què?

En aquest punt m’agradaria oferir dues conjectures, potser una mica precipitades i que requeririen una anàlisi més profunda. La primera conjectura és que els catalanoparlants tenen una disposició per sobre de la mitjana espanyola a consumir els continguts en la seva llengua original per tal d’evitar les incomoditats i incoherències pròpies de qualsevol traducció. Així ho indiquen, per exemple, les enquestes sobre la preferència entre subtítols i doblatge de pel.lícules estrangeres. Si aquesta impressió és correcta aleshores potser no hi hauria una demanda massa àmplia per doblar certs continguts de l’anglès o del castellà al català (per cert, això també tindria implicacions per l’aplicació eficient de la llei del cinema).

La segona conjectura fa referència a com posar en marxa la transició cap a un model amb canals multilingües. El primer canal espanyol que decideixi oferir certs continguts també en català podria patir el rebuig d’una part de la seva audiència poc tolerant amb la diversitat lingüística. Potser, quan aquesta sigui una pràctica normal, molts canals estaran disposats a seguir-la, però marcar tendència en aquesta qüestió podria resultar incòmode.

Per acabar, permeteu-me una petita reflexió sobre el paper del doblatge i la traducció, però ara en el sentit invers. Fins ara hem parlat de l’esforç per normalitzar l’ús de la nostra llengua, i el possible paper del doblatge i la traducció. Encara que molt important, aquest no pot ser l’únic objectiu. Com a país necessitem explicar-nos al món, no solament per donar a conèixer el nostre caràcter nacional, sinó també per difondre directament i sense intermediaris la nostra creació artística, el nostre pensament, etc. Potser valdria la pena plantejar-se la possibilitat de posar en marxa un canal de televisió amb continguts propis, centrats en la informació general i la cultura, i vehiculat en anglès (l’autèntica lingua franca moderna). A molts lectors els vindrà al cap exemples d’altres canals en anglès enclavats a països de parla no anglesa: France 24, Russia Today o Al Jazzira. Està clar que, en el millor dels casos, els nostres recursos serien molts més limitats. Però potser hi podríem trobar la mida adequada i/o el format correcte.

Ramon Caminal

Professor de recerca de l’Institut d’Anàlisi Econòmica, CSIC, i Barcelona Graduate School of Economics

ramon.caminal@iae.csic.es