Reflexions sobre periodisme, comunicació i cultura

La setmana passada vàrem presentar al Col·legi de Periodistes  l’estudi que analitza la presència de les dones als espais d’economia dels mitjans de comunicació. Els resultats de la investigació els resumeix el titular d’aquest post: 2 de cada 10.

Si entrem en el detall de l’anàlisi, hem pogut veure que en el context internacional només un 20% de les persones que apareixen a les notícies d’economia són dones, en el context estatal, la xifra se situa en el 17% i en el català, en el 27%. En l’anàlisi dels suplements econòmics, la representació femenina és del 15%. Tot plegat dóna com a resultat un promig del 19,3%.

Dit d’una forma més gràfica  significa que de cada 10 persones que es mostren o s’esmenten als mitjans en referència als ítems econòmics, només hi apareixen 2 dones.

Aquesta capbussada en l’especialitat periodística de l’economia no ens ha deparat sorpreses. Qualsevol persona pot detectar l’absència de figures femenines a les notícies d’economia, però la investigació que ha impulsat Ajuda en Acció en el marc del programa Dones i Homes ens Movem per la Igualtat, ens ha permès apuntar alguns perquès:

Hi ha circuits que es retroalimenten: Les rutines periodístiques s’orienten a a buscar fonts masculines principalment. Quan els mitjans demanen la intervenció de les dones, sovint la seva manca de costum i la pròpia exigència professional les fa declinar la invitació a aparèixer.

L’enfocament de les notícies d’economia està centrat en els mercats i en les magnituds d’intercanvi monetari: No es considera digne d’informació el vessant econòmic de les activitats de cura, majoritàriament protagonitzades per dones. Tampoc es considera notícia econòmica els temes relacionats amb la igualtat/desigualtat, la pobresa, els nous valors del canvi de paradigma o el món rural. Unes temàtiques i activitats on les dones ocupen més protagonisme.

Despersonalització del periodisme: En els suplements especialitzats que s’han analitzat en l’estudi, es constata un augment de les informacions que tenen un alt contingut abstracte. Un 35% de les notícies no esmenten cap persona.

Estereotips permanents: Les dones només apareixen quan són les millorsen el seu camp o ostenten un alt càrrec dins la jerarquia, és a dir quan ocupen llocs que han estat considerats habitualment com a masculins. A més, quan una dona ocupa un lloc de prestigi té més possibilitats de ser descrita de forma estereotipada.

“Anàlisi del tractament del gènere i les dones als espais d’economia dels mitjans de comunicació” és el títol d’aquest estudi que ha comptat amb la col·laboració de responsables d’economia de les principals capçaleres i mitjans del país. A més, la investigació ha donat lloc a un reportatge titulat “2 de cada 10” que es va  projectar al Col·legi de Periodistes i que ha permès una anàlisi amb més profunditat de les arrels d’aquesta absència femenina en els relats econòmics.

Posar sobre la taula aquesta situació de desigualtat és decisiu ens els moments de crisi econòmica que vivim. Si les notícies sobre economia es reportessin d’una manera menys estereotipada i s’equilibressin les xifres de representació de les dones en comparació amb les dels homes, la contribució dels mitjans a mostrar continguts amb justícia de gènere podria ser transformadora!
__

Elvira Altés és la directora de l’estudi.
Sílvia Majó és investigadora.

>> Complementeu aquest article amb l’estudi “Representació i tractament de les dones i el gènere en la informació d’economia” i les entrevistes que hem publicat sobre el tema en aquest especial, amb Joana Gallego (professora de periodisme a la UAB), Montse Gatell (presidenta de l’Institut Català de les Dones), Marta Zaragoza (professora de la UB i membre de la Xarxa de Dones Empresàries), Sílvia Majó (periodista especialitzada en comunicació 2.0) i Elvira Altés (investigadora en comunicació i gènere, professora de Periodisme de la UAB).

Amb molta freqüència ens preguntem pel tractament que reben les dones en els mitjans de comunicació, un tractament que molts considerem que és asimètric quantitativament, i molt més estereotipat del que reben els homes pel que fa a l’aspecte qualitatiu.

¿Per què passa això, encara, quan se suposa que hi ha una situació d’aparent igualtat legal i formal? Hi ha vàries raons de fons, però una d’elles és que el periodisme és el discurs d’allò que és públic, i les dones no han pogut desprendre’s encara de la idea que pertanyen a l’àmbit del que és privat. Per tant, els mitjans quan representen les dones ho fan com a casos excepcionals. Per molt que hi hagi dones caps d’estat, primeres ministres, ministres, intel·lectuals, etc. els mitjans mantenen dia sí i dia també el fet de l’excepcionalitat. Per exemple, la portada del semanal de El País del passat 21 d’octubre deia: Energía femenina, nueve mujeres que dirigen grandes empresas tecnológicas, un mundo dominado por hombres.  I si bé la idea de fons és ressaltar la presència d’aquestes 9 dones en un àmbit masculí, el discurs en realitat reforça l’aspecte de que aquestes dones són excepcionals. I això passa amb molta freqüència: no importa que les dones s’hagin incorporat a tots els àmbits socials, encara són vistes com a l’excepció. Aquest mateix fet de l’escassa presència de dones en el món tecnològic es podria presentar no tant des del discurs de l’excepcionalitat sinó des de la perspectiva de gènere. En aquest cas l’abordatge podria ser:  Presència desigual d’homes i dones en les grans empreses tecnològiques. El primer titular remet a les 9 dones excepcionals que han aconseguit el que està vedat a la majoria. En el segon partim d’una desigualtat social  per raó de sexe. És el mateix tema vist des de dues perspectives diferents.

Doncs això és el que sol passar habitualment quan es parla de les dones, ja sigui el nomenament d’una cap d’estat o de la presidenta d’un Parlament. Amb el discurs de l’excepcionalitat, que es resumeix en el titular La primera dona que accedeix a tal o qual càrrec el que s’aconsegueix és que no es crei genealogia, sempre estan començant, sempre es parla de la primera dona que fa alguna cosa. Una altra raó de la diferència en el tractament és que els homes són representats pel que fan, i normalment protagonitzen accions que es concreten en un verb en veu activa. Les dones no fan coses, sinó que són alguna cosa: reines, princeses, dames, nines, noies, guerreres, boxejadores, sirenes, dames de ferro, vídues negres, estrelles i tot un reguitzell de metàfores més o menys fosilitzades amb les quals molt sovint són descrites. Les dones són atribut. Amb els titulars pretesement metafòrics, sense verb en veu activa, s’escatima l’acció real protagonitzada per elles, i amb molta freqüència fins i tot s’escatima el nom, raó per la qual no les recordem.

I per acabar, les dones són representades, en definitiva, com un objecte observat que pertany a l’altre constel·lació de valors  (la femenina) que no forma part de la pròpia i dominant en els mitjans de comunicació (la masculina), i per tant són com les altres, de la mateixa manera que l’equip visitant és jutjat amb més severitat que l’equip local en un encontre esportiu. Aquest tractament diferenciat de les dones només canviarà quan deixin de ser representades com  a l’excepció, quan es parli d’elles com a subjectes de ple dret que fan coses legitimament, quan formin part del nosaltres que elabora la informació i quan siguin jutjades informativament pel que fan i no pel que semblen.

__

Joana Gallego és professora de periodisme a la UAB i autora de diversos llibres sobre Gènere i comunicació, l’últim Putas de película. Cien años de prostitución en el cine. El seu bloc és “Eva devuelve la costilla“.

>>Complementeu aquest article amb l’estudi “Representació i tractament de les dones i el gènere en la informació d’economia” i les entrevistes que hem publicat sobre el tema en aquest especial, amb Joana Gallego (professora de periodisme a la UAB), Montse Gatell (presidenta de l’Institut Català de les Dones), Marta Zaragoza (professora de la UB i membre de la Xarxa de Dones Empresàries), Sílvia Majó (periodista especialitzada en comunicació 2.0) i Elvira Altés (investigadora en comunicació i gènere, professora de Periodisme de la UAB).

En el debat de si Internet acabarà amb la televisió o si la televisió acabarà amb Internet, hi ha — com en la majoria de debats — dues posicions extremes oposades:

• Internet tornarà irrellevants els canals de televisió, al servei del capitalisme i els governs, i democratitzarà la informació i la comunicació i la revolució no serà televisada.
• Els mitjans són els únics tocats per la gràcia divina de la veritat infosa, els garants de la democràcia ben democràtica i el rigor, i morirà aixafada per la seva pròpia irrellevància, plena de soroll i coses brutes.

Un dels últims informes del Pew Research Center, The Rise of the “Connected Viewer” (El sorgiment del televident connectat), es ve a dir dues coses:

1. La població en general troba aquest tipus de debats més aviat estèrils, i fa i desfà segons li convingui a cada moment i al marge de consideracions teleològiques i numismàtiques.
2. Un 58% de les persones que tenen telèfons mòbils intel·ligents veuen la tele amb el mòbil a la mà: s’entretenen navegant durant els anuncis, comproven a Internet que el que diuen els bustos parlants és veritat, visiten un web que ha sortit en pantalla, intercanvien missatges SMS i alternatives amb altres persones, comenten i llegeixen els comentaris d’altres a les xarxes socials sobre el programa que estan veient i fins i tot alguns acaben participant a algun concurs.

En el fons, aquestes dades no haurien de sorprendre ningú. I no perquè això hagi estat ja teoritzat fa deu anys com a transmedia, sinó perquè aquesta pràctica és tan vella com vells són els mitjans.

L’exemple més popular — exceptuant el cas d’Internet, és clar — el tenim en aquell “anunciado en T.V.” que acompanyava els anuncis de les marquesines de l’autobús, els davantals a la premsa escrita o els cassettes de les benzineres. “Anunciado en T.V.” i sabies que allò que compraves era bo, perquè només el que sortia a la tele era de qualitat.

La integració dels mitjans és antiga: els diaris comprant ràdios, i les corporacions de premsa i ràdio comprant cadenes de televisió. Mentre uns deien “la tele matarà la ràdio”, el que feien els altres era comprar cadenes de ràdio i cadenes de televisió i assegurar-se que el missatge circulava entre mitjans sense entrebancs. Amb el temps, les estructures de poder tornaven a lloc i aquí pau i demà glòria.

Per què, doncs, aquesta insistent virulència contra Internet com a mitjà?

Per una banda perquè de conservadors i reaccionaris n’hi ha a tots els barris.

Per una altra perquè, probablement, el problema és que Internet no es pot comprar. O, millor dit, no es pot comprar tot sencer, i a més cada cop sembla més difícil fer-ho — especialment des que qualsevol pelacanyes es pot fer un blog o un usuari de Twitter. En veiem intents: grans corporacions establint-se a Internet amb gran desplegament de mitjans, compra de plataformes inicialment “ciutadanes” per part de corporacions de mitjans, barreres legals a l’entrada de nous micro-mitjans de comunicació personals, etc.

La diferència, però, entre imprimir publicacions “alternatives” i tancar ràdios pirates és que les primeres costaven una fortuna i eren insostenibles i les segones competien per un mitjà físic (les freqüències de ràdio) que s’havia de regular i repartir (i pagar-ne el repartiment) per a fer-lo practicable.

Internet no té ni aquests costos ni aquestes limitacions físiques. Així que potser l’estratègia de les grans corporacions de mitjans de comunicació, per una vegada, haurà de ser una altra.

Sovint parlem de dades, informació i coneixement com si fossin la mateixa cosa, intercanviant les paraules com si es tractés de sinònims per a evitar redundàncies en un redactat. Potser (només potser) una idea més clara de què és cadascun ens ajudaria a confrontar-los amb el que els mitjans estan fent avui en dia i què és allò que alguns diuen que creuen que necessita el ciutadà.

Sempre millor un exemple:

• Dades: 25, 14, 1024; 21, 16, 1012; 19, 17, 998. O, en paraules: la temperatura màxima i la temperatura mínima s’acosten i la pressió atmosfèrica està baixant.
• Informació: S’acosta una depressió atmosfèrica; està canviant el temps i ens movem cap a la inestabilitat; refrescarà durant el dia, vent i major probabilitat de pluges.
• Coneixement: agafeu el paraigua o us mullareu. Si podeu, eviteu el cotxe: tothom l’agafarà i es col·lapsaran les principals vies de comunicació. No aparqueu els cotxes a les rieres o, quan torneu, potser no els hi trobareu. Els usuaris de la línia 1 de Rodalies, prepareu la paciència.

Un altre exemple més complicat:

• Dades: distribució de la renda, pressió fiscal i el baròmetre sobre política a Espanya.
• Informació: protestes i més protestes al carrer.
• Coneixement: predir què i/o saber explicar perquè ha estat possible que una iniciativa ciutadana, #15MpaRato, hagi estat capaç de posar una denúncia a l’expresident de Bankia, Rodrigo Rato.

Uns anys enrere, abans de l’era Internet, les dades estaven en poder de qui les generava; la informació estava en mans de qui era capaç d’accedir a les dades, entendre-les i, en molts casos, saber explicar-les. El coneixement, per les dificultats d’accés a dades i informació, així com a dades i informació complementària a les primeres, estava circumscrit a l’expert en una determinada matèria.

Actualment la informació és pràcticament a l’abast de tothom. Tothom explica el que veu, la seva realitat més propera, i ho fa públic per al gaudi dels altres. La informació, allò que succeeix, és superabundant, i ho és perquè tots ens hem convertit en petits mitjans de comunicació que expliquen l’actualitat des d’un mòbil, un ordinador o qualsevol altre giny connectat a Internet.

Es dóna, però, la paradoxa que tanta informació sovint no està fonamentada en cap dada objectiva: sabem que plou, però no perquè; o sabem que hi ha miners que es revolten, però no estem segurs que els motius que coneixem siguin els veritables.

Es dóna també el fet que no sabem què fer amb tanta informació. Plou… però pel que plou plou poc? Hi ha crisi financera però… hem de treure els diners del banc i desar-los al matalàs perquè hi haurà “corralito” a la zona Euro?

Per a reblar el trio de paradoxes, molts mitjans es van concentrant cada cop més en proveir informació al ciutadà. Mentre som bombardejats per dotzenes de canals diferents que a Síria la gent s’estomaca, a la televisió o als diaris o a les ràdios se’ns informa… que a Síria la gent s’estomaca. Que ens retallen el sou o no trobem feina ja ho sabem, gràcies, però els mitjans se n’estan molt de dir (a) en què fonamenta — en quines dades — el Govern de la Generalitat o el Govern Central la seva política econòmica i social i (b) quines alternatives hi ha i quin impacte té cadascuna a curt, mitjà i llarg termini — quin coneixement en tenim de cada opció i el que significa.

De vegades posem nom a les coses i parlem de la necessitat d’un periodisme de dades o d’un periodisme d’investigació o d’anàlisi. I acabem perdent-nos en debats espuris sobre si els noms són ben trobats o no, o si obeeixen a determinats interessos, o si tot plegat és parlar per parlar, perquè és fàcil i no costa res (no com fer quadrar els balanços i les nòmines als mitjans).

Exemples de més i millors dades, per a fonamentar (i verificar) la nostra informació: Qué hacen los diputados, Sueldos Públicos, ¿Dónde van mis impuestos? o el famós Mapa de Corrupción por Partidos Políticos o Corruptódromo.

Un perfecte exemple del coneixement posat en pràctica, de quin és l’impacte de les nostres accions (i inaccions), a Nada es Gratis.

Segurament no cal tanta informació de totes totes redundant i anem mancats de perquès i per a quès. Perquè pot ser que l’iceberg l’estiguem veient tots (informació), però que ni tothom sàpiga que sota l’iceberg s’hi amaga un altre 90% de gel (dades) ni que, si seguim així, titaniquejarem de debò (coneixement).

–

Ismael Peña López és professor de la UOC especialitzat en la Societat de la Informació | ictlogy.net | @ictlogist

Altres articles del mateix autor:

> Els tertulians que no estimaven Internet i els periodistes a les torres de paper

> La responsabilitat dels mitjans de la doszeromania en les formes

> Twitts al director: hi ha un cinquè poder?

> El Manifest dels Perses

> Blocs informatius electorals en temps digitals

> El valor de la informació, la informació de valor

> Jo no era allà, i tu tampoc

> La dificultat de corregir textos digitals

> La comunicació vertical

> El Pla Cerdà, els mitjans i la Societat del Coneixement

> La publicitat invisible: tancar o plegar

> Verificar les fonts, sobretot si són públiques

> Televisió a la carta… o de menú

> Escòria democràtica a l’era del Twitter

> Reaprendre a llegir

> Normalitzar l’e-situació