El 16 de desembre vaig participar en la taula de mitjans de comunicació de les IV Jornades de la Mesa per a la Diversitat en l’Audiovisual a la seu del Consell de l’Audiovisual de Catalunya (CAC). La meva taula rodona, en concret, portava per títol “La importància del llenguatge: immigrants, fins quan?”. La jornada la va obrir la presidenta de la Mesa per a la Diversitat en l’Audiovisual i consellera del CAC, Carme Figueras. Segons resumeix la nota de premsa que va publicar el mateix CAC, Figueras va mostrar la seva preocupació per la irrupció, iniciada fa uns dos anys, de la immigració com a arma electoral en l’agenda política. “Algunes formacions polítiques importants han perdut la por a utilitzar la immigració com a recurs electoral”, va dir, i va subratllar que el discurs excloent “ha tingut acceptació entre persones que no qualificaríem de xenòfobes o racistes”
Figueras va al·ludir a l’efecte multiplicador dels mitjans: “Els mitjans de comunicació, majoritàriament i en graus diversos, han contribuït a amplificar la confrontació política, donant-li una dimensió que no es correspon amb la situació de normalitat que es viu en el dia a dia dels nostres barris, pobles i ciutats”. En concret, va mostrar-se molt crítica amb el fet que alguns mitjans facin d’altaveu de formacions xenòfobes com Plataforma per Catalunya (PxC). Amb tot, va acabar remarcant que hi ha també bones pràctiques periodístiques que ressalten les notícies positives relacionades amb la immigració. “El quid de la qüestió es com aconseguir fer-les visibles, com trencar aquesta contradicció que les notícies positives no venen”, va dir la que va ser consellera d’Acció Social els últims mesos del primer tripartit.
Notícies positives relacionades amb la immigració… Immigrants, fins quan?… Mitjans que fan d’altaveu de la xenofòbia… Qüestions que no donen per una taula rodona, sinó segurament per tota una jornada, per no dir tot un màster en gestió de la diversitat i mitjans de comunicació. El tema no és gens fàcil i és més aviat complex. En el meu quart d’hora d’intervenció vaig intentar, no ja donar respostes, sinó aportar diversos interrrogants.
Vaig partir d’una anècdota. Immigrants, fins quan?, ens interpel·lava el títol de la taula rodona. Notícies positives sobre la immigració, ens demana el CAC. Vaig explicar l’anècdota de l’escriptora Najat el Hachmi i ‘El 9 Nou’. El 25 d’abril de 1997 titulàvem a portada: “Una estudiant magribina de Vic guanya el concurs literari Antoni Pous”. L’1 de febrer de 2008, obríem portada amb el següent titular: “La vigatana Najat el Hachmi guanya el premi Ramon Llull de novel·la”. El subtítol destacava que és el premi més ben dotat de les lletres catalanes. Cap referència al seu orígen immigrant –va venir a viure a Vic, el 1987, als vuit anys-, a diferència del que va fer la majoria de premsa nacional, que la va ‘descobrir’ aleshores, quan va guanyar el Llull.
Doncs bé, el 2008 també vam saber que aquella portada d’onze anys abans havia disgustat profundament a la Najat. Ella, un estudiant brillant de l’institut Jaume Callís de Vic, on hi cursava el COU i era a punt de fer el salt a la universitat, encara era notícia perquè, deu any després d’arribar a Vic, era “una estudiant magribina de Vic”. Allò de què nosaltres estàvem tan cofois, de destacar que una estudiant d’orígen immigrant ‘triomfava’ i guanyava un premi literari en català, per a ella va ser un mal titular. A la redacció, quan vam saber de les crítiques de la Najat al titular d’onze anys abans, les vam considerar un pèl injustes. Ho eren, però? Potser l’escriptora es mirava el titular de 1997 amb ulls de 2008, o realment ella, al 1997, ja tenia una mirada diferent que nosaltres respecte el titular de portada? Immigrants, fins quan? Una bona pregunta, però també, notícies positives de la immigració, quan i en quines circumstàncies? Fent discriminació positiva en aquests casos no podem acabar perpetuant la ‘marginació’, la diferència?
El punt de partida del tractament de la immigració, i pel que respecta al llenguatge en concret, fa temps que a ‘El 9 Nou’ ens sembla que ho tenim clar. A la jornada del CAC em va sorprendre que a Catalunya Ràdio, per exemple, pel que va explicar la companya de taula Elisa Omedes, no tothom ho tingui tan clar. Destacar l’orígen marroquí, per posar un cas, d’un lladre o un agressor, sense que això aporti res de substancial a la notícia, hi ha qui ho defensa per donar el màxim de dades i informació possible. Identificar innecessàriament l’orígen dels delinqüents, als quals ja se’ls reconeix prou pel nom de pila que sí que se sòl publicar, ho considero innecessari i més aviat perniciós.
En favor de la convivència i la cohesió social, dos béns a protegir diria que en casos per davant de la llibertat d’informació –ja no diguem de donar informacions supèrflues-, crec que caldria anar molt amb compte amb aportar expressions o connotacions discriminatòries als continguts informatius. Ja no diguem expressions directament xenòfobos o racistes. I aquí és on apareix un altre element distorsionador i on xoquen altra vegada diversos drets. Em refereixo a la irrupció en la vida política de partits com PxC, i a Vic molt concretament, on és la segona força de l’Ajuntament, amb només tres regidors menys que la primera, CiU, i a tres de les que li segueixen, CUP, PSC i ERC, que en tenen dos.
Què cal fer amb PxC? Nosaltres, que ja fa deu anys que ‘batallem’ amb el tema, hem anat a diferents ritmes. S’han anat imposant diferents teories, totes amb els seus matisos corresponents. El curiós del cas és que, a mesura que va entrant en diferents ajuntaments, pràcticament a tot arreu es produeix el mateix estat de xoc, en la ciutat, en el consistori i, també, en els mitjans de comunicació locals. El primer que sòl passar pel cap és ‘silenciar’ la PxC, no fer-li més ‘propaganda’ des dels mitjans. Després, un cop s’ha vist que no serveix de gran cosa (a Vic, després d’aquesta prevenció de no parlar-ne gaire, el 2007 va passar d’1 a 4 regidors), es passa a la crítica. Alguns ‘savis’ proposen al periodista, com si aquest no ho hagués pensat ja molt abans: heu d’investigar qui finança la PxC. Sí, i als altres partits?
Del silenci i la crítica se sòl passar a una certa ‘normalització’, a la convivència amb el partit en el dia a dia informatiu. Un altra diferència respecte altres ciutats és que ells parlen de convivència amb el partit d’Anglada i en el cas de Vic, es tracta de convivència amb el partit d’Anglada i amb el propi Anglada. Això últim, en comptes de dificultar la relació, com li podria semblar a algú, pel caràcter obert i fins i tot dialogant del polític en qüestió, la facilita. Cal un plus de professionalitat per no patir una certa dosi de ‘síndrome d’Estocolm’. Com deia, l’‘adaptació’ dels mitjans de comunicació local a la nova realitat de tenir PxC als ajuntaments va a un ritme diferent segons si acaben d’entrar o ja són una força més que consolidada com a Vic.
A Vic, en concret, diria que som a punt d’entrar en una quarta fase, la ‘normalització’ acrítica. El fet que Anglada i el seu partit ja participin en molts més debats públics més enllà del de la immigració, junt amb l’‘esgotament’ dels tres posicionaments previs, fa que, a poc a poc, si no hi un plus de responsabilitat i cura, acabem integrant Anglada i la PxC en l’escenari polític català. La ‘còpia’ que se n’ha fet dels seus postulats des d’altres partits, en la majoria de casos amb un èxit més que relatiu, com ho va demostrar a Vic la polèmica de l’empadronament d’immigrants, també ho facilita. El que s’hagi passat de l’anomenat ‘bonisme’ al que jo en dic ‘malisme’, també.
Sigui com sigui, a les tertúlies d’EL 9 TV, a diferència del que fan les altres dues teles d’Osona, Canal Català i Canal Taronja, encara no hi ve ni Anglada ni ningú del seu partit. Malgrat tenir la representativitat que té, molt especialment a Vic, la capital de la comarca. Sóc plenament conscient que, no convidant-los, vulnerem el principi de pluralitat de les tertúlies polítiques. Fem bé? Serveix de res? És només una forma de dotar-nos d’una pàtina diguem-ne progressista? A la jornada del dia 16 no em vaig saber estar d’acabar demanant a les dues conselleres del CAC presents a la sala, Carme Figueras, però també Dolors Comas, què en pensaven elles. Ho demanava en seu del CAC, l’organisme que, entre altres coses, vetlla pel pluralisme polític en els mitjans de comunicació audiovisuals de concessió pública. Em reservo la resposta per als assistents a la jornada. Això sí, vam acabar parlant de la llei de partits polítics.
Josep Comajoan.
Periodista. Director adjunt d’‘El 9 Nou’.
Estic indignada més de l’habitual amb les decisions arbitràries que prenen alguns polítics mancats de visió de país i capaços de sentenciar en àmbits en què el seu desconeixement és insultant. És el cas dels mitjans de comunicació públics. La futura llei de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals contempla l’eliminació de la publicitat al grup d’emissores de Catalunya Ràdio, i en el cas de TV3, una reducció substancial, per tal “d’afavorir la lliure competència dins el mercat audiovisual català”. La mesura tira endavant amb els vots de CiU, PP i PSC, per cert, les que més cadires arrepleguen en consells d’administració i altres artefactes polítics de control dels mitjans públics, amb sous tan allunyats de l’honestedat com la formació en el terreny audiovisual dels afortunats que ocupen la cadira.
