Reflexions sobre periodisme, comunicació i cultura

El dia 6 vaig participar a Esade-Creapolis de Sant Cugat a la jornada sobre “Eines i solucions per als serveis de comunicació de proximitat”, organitzat pel Consell de l’Audiovisual de Catalunya (CAC). Pel que hi volia anar a exposar em va anar bé remetre’m a l’anterior sessió similar que havia organitzat el mateix CAC, feia poc més de dos mesos, el 29 de novembre, aleshores titulada “La televisió connectada”. I és que els conceptes no són balders. Una cosa és parlar de “televisió”, encara que sigui connectada, i una altra de “serveis de comunicació de proximitat”.

Històricament els anomenats mitjans de proximitat del país hem fet premsa, hem fet ràdio o hem fet televisió. O dues o les tres coses alhora. Ara –bé, ja fa temps- també ens hem adaptat als nous mitjans digitals. I alguns ja han nascut en el nou escenari, com ho han fet alguns dels nous usuaris de la comunicació, també de la de proximitat. Però el nou escenari, i encara més la crisi –l’econòmica, conjuntural, i també l’estructural-, comporta afinar en el concepte per així poder també encertar en el model.

Ja m’he estès en altres ocasions en la meva tesi que mentre no estigui suficientment definit el model de producte no ho estarà el model de negoci en el nou escenari digital. Per anar avançant, però, amb l’actual producte, caldrà adaptar ja no tant l’estructura empresarial sinó la concepció mental que ens ha d’ajudar a fixar el full de ruta per als anys venidors.

Els mitjans de proximitat, que en les últimes tres dècades hem donat cos a una veritable indústria comunicativa a Catalunya, van néixer quan el cadàver del dictador encara ni s’havia refredat del tot de la necessitat d’una població i d’uns professionals de rebre, els uns, i de donar, els altres, una informació de proximitat que se servia de forma més que insuficient, per no dir nul·la, en els mitjans nacionals. Aleshores encara no intuïen que això també era un negoci i que d’aquest en sorgiria, com deia, una indústria.

Pot semblar petulant parlar d’indústria en referir-me als mitjans de proximitat catalans? Penso que no. Serà una indústria modesta en volum de negoci, però al cap i a la fi existent, i que dóna ocupació a centenars de treballadors de la comunicació del país, alhora que ha generat al llarg de tres dècades un sistema comunicatiu inexistent fins aleshores, malgrat els precedents de l’època de la Renaixença i la República. Una indústria de la comunicació i, penso, en el cas català, també una indústria cultural. I com a tals, un bé a protegir en la mesura del que sigui possible.

Al que anava: aquests mitjans de proximitat s’han especialitzat en la producció a partir d’una matèria primera, que és la informació de proximitat, i que ha anat oferint al mercat des de les diferents finestres que s’han anat obrint al mercat. Primer de paper, després audiovisual i ara ja també digital. És el que el secretari de Comunicació del Govern, Josep Martí, definia a la jornada de Sant Cugat com a “el tresor”. Estic amb ell, malgrat tot, que haurem de saber discernir què forma realment part del tresor.

Però l’escenari, ara, és múltiple i complex. No només pel que fa a la forma de difondre i consumir aquests continguts de proximitat, sinó també des del punt de vista empresarial. Alguns ens hem anat adaptant en el temps i mentalment hem passat de concebre’ns a nosaltres mateixos com un “mitjà de proximitat” a un “servei de comunicació de proximitat”. D’aquí la meva satisfacció amb el nom de la jornada del CAC.

Ja no és, per citar el cas que més conec, EL 9 NOU, EL 9 TV, EL 9 FM o EL9NOU.CAT qui serveix una informació, sinó que és un servei de comunicació amb una marca potent com la del grup EL 9 NOU qui la posa a disposició del mercat, sigui a través d’una finestra pròpia o externa. El nou escenari digital ha empès definitivament a trencar les fronteres, sobretot mentals, del que és meu i m’he de quedar per mi per sempre o el que és compartit amb la resta d’indústria. Compartir continguts i, és clar, compartir negoci.

Per tant, és cert, com deia el text introductori de la jornada de Sant Cugat que “l’escenari econòmic actual pot ser un incentiu per cercar nous camins per a la prestació del servei audiovisual local. Ara més que mai, cal ser innovadors i aplicar de forma més eficient els recursos disponibles per fer sostenibles i atractius uns mitjans que s’han de reinventar si volen continuar sent una eina al servei de la cohesió social dels pobles i les ciutats de Catalunya”. Sí, senyors, reinventar-nos tant com vulguin, però els mitjans de proximitat –els serveis de comunicació de proximitat- hem de continuar voler jugant a Primera Divisió. I és que, com vaig dir a Sant Cugat, també a Primera Divisió hi ha diferents maneres de participar-hi: a l’estil Florentino, a cop de talonari i de figures galàctiques, o a l’estil Guardiola, posant en valor el bo i millor de casa nostra mateix.

–

Josep Comajoan, periodista | @jcomajoan

El III Congrés de l’Associació Espanyola d’Investigació de la Comunicació, celebrat recentment a Tarragona, va servir de tribuna per a l’expressió de velles reivindicacions entorn del que podríem anomenar l’estat del benestar comunicatiu. Hi van onejar algunes banderes dels nostres pares, de la generació que va construir la democràcia durant els anys 80 i 90: reclamacions i exigències entorn a la necessitat de comptar amb un sistema de mitjans públics fort, ben finançat, creïble, plural i excel·lent. Reclamacions i exigències entorn al suposat dret de tot ciutadà a accedir a continguts audiovisuals gratuïts i de qualitat.

L’ocasió concreta va ser la taula rodona titulada “La televisió pública autonòmica: riscos i propostes”, i alguna altra intervenció, com la de l’exconseller Joan Manuel Tresserras a la taula rodona “Les indústries culturals en l’escenari digital”. Primera remarca: dels quatre participants a la taula sobre les autonòmiques, l’única que va articular un discurs centrat en el títol proposat per l’organització del congrés va ser la directora de TV3, Mònica Terribas. La resta es va limitar a una intervenció que ben bé podria ser la que tenien preparada per a les respectives comissions de control parlamentari: van obsequiar la concurrència amb un devessall de dades, totes elles relatives a la magnífica gestió dels respectius ens i al valuós servei públic que presten a les corresponents comunitats autònomes, que sens dubte els fa creditors dels recursos que consumeixen.

Mentre parlaven els representants de les televisions autonòmiques, i un cop acabada la taula rodona, vaig sentir diversos comentaris en veu baixa no gaire afalagadors envers al sistema espanyol de televisions públiques autonòmiques. Vaig sentir parlar de teleescombraria, de baixos estàndards ètics i estètics, de barroera manipulació política, de nepotisme, de plantilles inflades i de pressupostos desorbitats. No necessàriament, o no només, al·ludint algun dels organismes representats en la taula, però també. Aquelles veus crítiques no van ressonar en públic, segurament per sentit de la correcció política, i durant l’assemblea general de l’AE-IC es va aprovar per unanimitat una declaració de suport al sistema públic de televisions autonòmiques.

Jo també vaig votar aquella moció, però amb sentiments contradictoris. Em va semblar que donàvem suport a un principi teòric, o a un desideràtum, l’aplicació del qual a la pràctica (amb l’excepció relativa de la CCMA i d’algun altre ens autonòmic) havia quedat molt per sota del nivell d’exigència implícit en aquelles banderes de dignitat, progrés i benestar. I em vaig preguntar fins a quin punt podíem esperar que el ciutadà mig, allunyat dels debats teòrics exquisits i dels principis més excelsos, sortís al carrer per defensar algunes televisions públiques que s’havien dedicat a denigrar els nobles principis sobre els quals havien estat erigides. També em vaig demanar en quina mesura l’esquerra estava legitimada per continuar onejant aquelles banderes, quan resulta que el desprestigi del sistema públic de televisió és atribuïble a governs de tots els colors polítics. O haurem de recordar com era i què feia TVE, per exemple, quan manava Felipe González?

També vaig sentir en Joan Manuel Tresserras, com sempre brillant en la seva faceta d’orador, formular el vell principi dicotòmic (maniqueu?) que oposa la suposada bondat dels “continguts lliures i gratuïts” a la presumpta improcedència, o caràcter no social, dels “continguts de pagament”. Els interrogants se m’acumulaven.  Què vol dir “continguts gratuïts”? Existeixen? Són realment desitjables? En els països civilitzats, nord enllà, la televisió pública no és gratuïta, sinó que tothom que posseeix un aparell receptor ha de pagar un substanciós cànon anual per al seu manteniment. Els termes estan invertits en relació amb la nostra realitat: la radiotelevisió pública és de pagament,  la privada és gratuïta. Segurament això és el que garanteix que la pública sigui realment de qualitat. Em va venir a la memòria la dita que “el que res no costa res no val”. Em vaig preguntar fins a quin punt la reivindicació dels continguts gratuïts, tan present  en el pensament esquerranós català i espanyol en matèria cultural i comunicativa, no era sinó un residu del franquisme, el qual va crear una radiotelevisió pública anormal, finançada amb publicitat i amb els pressupostos públics per fer empassar millor a la massa, sota el paraigua de la gratuïtat, el seu xarop moralitzador i propagandístic.

Em vaig preguntar en quina mesura allò que seria realment progressista i d’esquerres fóra reivindicar uns mitjans públics de pagament, és a dir, sostinguts directament pels ciutadans i per tant directament accountables (m’encanta aquest terme anglès, sense traducció al català o al castellà: simptomàtic?) davant d’ells, no pas davant dels partits polítics i dels seus interessos espuris. Potser d’aquesta manera podríem aspirar de debò a tenir un sistema de mitjans públic fort, ben finançat, creïble, plural i excel·lent. Potser d’aquesta manera Espanya deixaria de ser a la llarga el paradís del pirateig i del gratis total, que tant de mal ha fet a les nostres indústries culturals i als nostres creadors, per no parlar de la nostra credibilitat i respectabilitat fronteres enllà.

Vaig pensar que els ciutadans no necessitem continguts gratuïts, o més aviat, no ens convenen com a societat perquè porten associat un missatge equivocat i improcedent, i poden servir fàcilment de coartada o d’analgèsic davant de tota mena d’abusos i d’indignitats mediàtiques. Em vaig demanar si les polítiques públiques culturals i comunicatives realment progressistes no s’haurien de preocupar més aviat que la ciutadania tingués a l’abast continguts assequibles abundants i variats, no pas gratuïts.

Certament aquells dies se’m van acumular els interrogants i els dubtes, però vaig optar per no dir res, per por a incórrer en pecat d’incorrecció política… davant de les sagrades banderes dels nostres pares.

–

Bernat López és Professor titular del Departament d’Estudis de Comunicació de la Universitat Rovira i Virgili

La Filmoteca de Catalunya acaba d’estrenar una nova seu. L’edifici, dissenyat per l’arquitecte Josep Lluís Mateo, està situat al barri del Raval de Barcelona i és la culminació d’un llarg procés que ara el converteix en un centre de referència de la cultura cinematogràfica.

El visitant pot trobar-hi, dues sales de projecció amb 360 i 180 localitats, espais d’exposicions permanents i temporals així com una biblioteca especialitzada en un únic edifici polivalent que s’afegeix a la resta d’equipaments que fan d’aquest barri de Barcelona un indret privilegiat per la cultura. A les activitats del Liceu, MACBA, CCCB, La Virreina-Centre de la Imatge, Biblioteca de Catalunya, Arts Santa Mònica i Institut d’Estudis Catalans, la Filmoteca de Catalunya –adscrita a l’ICEC dins del Departament de Cultura- hi afegeix ara l’especificitat cinematogràfica i la voluntat d’establir sinèrgies d’acord amb un conveni. Un cicle de films de ficció d’Alexander Sokurov en paral·lel a l’exposició “Sèries militars” al MACBA, una retrospectiva Pasolini coincidint amb una exposició al CCCB o una projecció d’una còpia restaurada d’Els Nibelungs  al Gran Teatre del Liceu són alguns dels exemples de col·laboració de la nova etapa de la Filmoteca de Catalunya amb institucions veïnes.

Les sales del nou edifici porten els noms de Chomón i Laya, dues de les joies patrimonials de la nostra institució. Segundo de Chomón va ser un cineasta dels orígens que va treballar a Barcelona, París i Torí. Especialitzat en trucatges i efectes especials, durant molt de temps se’l va conèixer com “el Méliès espanyol”. Des que la Filmoteca de Catalunya va iniciar la compilació de la seva obra fins a reunir, amb més d’un centenar de títols, la millor col·lecció del món, l’autor de “L’hereu de can Pruna” o “L’hotel electrique” s’associa amb la nostra institució gràcies a una feina de divulgació que inclou la publicació d’un llibre escrit er Joan Minguet i un DVD guardonat internacionalment al festival de Bologna, “Il cinema ritrovato”. Laya Films és d’altra banda, el nom de la secció de cinema del Comissariat de Propaganda de la Generalitat Republicana. Els noticiaris setmanals produïts durant la guerra civil, un exemple de civisme i d’exaltació dels valors democràtics, també pertanyen al nostre fons patrimonial i, a més de donar nom a una sala, Laya Films te un paper destacat dins l’exposició “Imatges confrontades. La guerra civil i el cinema”, que es pot veure fins el 30 de juny.

Un cicle dedicat a aquest tema i una retrospectiva integral de l’obra de Bigas Luna han donat el tret de sortida a la programació de la nova seu. Els millors films de l’any, una mostra del cineasta japonès Masahiro Shinoda o els millors films de 2011 votats per la crítica són altres cicles a l’abast que conviuen amb altres sessions amb vocació pedagògica. L’ESCAC participa de l’Aula de Cinema amb la voluntat de revisar la història del cinema però també es el motor d’un recorregut pels Oficis del Cinema i, a partir de l’abril, de Master Class i Files Zero.

Els primers dies d’activitat de la nova seu de la Filmoteca de Catalunya han estat intensos, amb més de dos mil visitants a la jornada de portes obertes, la presència del sector cinematogràfic en una sessió especial o la cursa dels espectadors per ser presents a la primera sessió regular oberta al públic. Ara, l’activitat ja és en marxa. Programem cinema sis dies per setmana, la biblioteca del cinema és un pou de saviesa cinematogràfica i les exposicions posen de manifest el valor del nostre patrimoni documental. Aquestes activitats són les pròpies d’una filmoteca però no tindrien sentit sense la presència del públic. Us convidem a participar-hi. Us esperem al Raval.

Esteve Riambau
Director
Filmoteca de Catalunya

Fa un any Catalunya s’emocionava amb els herois d’una planta d’hospital. La sèrie de TV3 i Filmax Polseres vermelles , amb un to vitalista i tendre, ha contribuït al fenomen fan i els seus protagonistes són l’última incorporació a l’star system d’un país que ha hagut de construir, en poc més de vint anys, una ficció audiovisual autòctona i, en conseqüència traslladar-hi referents locals però no per això folklòrics: ficció catalana però amb vocació universal.

La sèrie d’Albert Espinosa i Pau Freixas és el darrer exemple d’aquesta manera d’entendre i de narrar les nostres coses i el que ha arribat més lluny, demostrant el poder exportador de la indústria audiovisual catalana. Així, Steven Spielberg va comprar els drets per a produir la versió americana de la sèrie amb el títol de The Red Band Society i amb la cadena ABC interessada en el pilot. Amb Polseres vermelles, per primer cop una sèrie catalana ha fet el gran salt americà. No és habitual que la totpoderosa indústria de Hollywood s’interessi per sèries europees, més enllà de les britàniques, si no es tracta de grans èxits com el cas de la danesa The Killing.

Però amb Polseres vermelles, que també s’emet per TNT a l’Estat espanyol i té pendent d’emetre’s per Antena 3, es culmina un procés que TV3 va endegar fa gairebé 20 anys amb Poble Nou (1994): la primera telenovel·la catalana, el primer gran èxit i el primer fenomen fan. És innegable el paper vital que ha tingut TV3 per al desenvolupament d’un espai català de ficció. Poble Nou també es va veure a Espanya, doblada al castellà, i seguint l’exemple pioner de TV3, moltes cadenes autonòmiques, i fins i tot TVE, van promoure a finals dels noranta la producció pròpia de serials però també apostant per sèries de gènere: policials, hospitalàries, gremials… en el que es coneix el gran boom de la ficció espanyola i que va donar lloc al naixement de productores líders del sector com Globomedia.

I amb Plats bruts (1999) TV3 va demostrar que un format tan nord-americà com la sitcom també es podia adaptar a la idiosincràsia catalana. Els gags encara es recorden, les reposicions encara funcionen i per a molts és la millor sèrie de TV3.  També les adaptacions literàries, els mites històrics, la vistositat de la ficció d’època han estat objecte de ficció per part de TV3 amb menor o major fortuna. I en la creació d’aquest audiovisual propi que ha incentivat la cadena catalana també ha aixoplugat sota aquest gran paraigua que és la marca TV3 tot el que es coneix com a sector, com a indústria: les productores que han nascut i crescut, que en definitiva s’han fet un nom gràcies a la cadena catalana i que s’han especialitzat en ficció o en animació, un altre dels gèneres en els quals Catalunya és capdaventera. 

TV3 complirà el setembre de l’any vinent 30 anys en un context  de crisi econòmica i de retallades dels serveis públics. Si s’hagués de posar en valor un dels molts papers normalitzadors que ha fet TV3 al llarg dels anys, les sèries ocuparien un lloc preeminent, per la seva popularitat però també, la majoria, per la seva alta qualitat. I en època d’escapçades seria descoratjador posar fre a aquesta capacitat creativa i que alhora és indústria.