Reflexions sobre periodisme, comunicació i cultura

Queden molt lluny aquells anys setanta, quan la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) va ser pionera en els estudis universitaris en Ciències de la Informació a Catalunya (1971-1972). Ha plogut molt des de llavors: nous centres que imparteixen estudis (fins a 17), nous plans d’estudi (Periodisme, Comunicació Audiovisual, Publicitat i Relacions Públiques) i, sobretot, nous escenaris que ens marquen dinàmiques de futur per aquells qui ens dediquem a la docència i gestió universitària.

Des de l’òptica dels futurs graduats, les xifres són força preocupants: per una banda, per les retallades que s’han fet a les estructures que han sostingut, des de la transició, l’Espai Català de Comunicació (a la CCMA, a l’ACN o als mitjans endegats per les diputacions) –vegeu el monogràfic de l’Observatori de Polítiques de Comunicació (OPC) i Escacc, coordinat per Maribel Fernández Alonso–; per altra banda, per les xifres d’atur que hi ha al sector. Tant sols en el món del periodisme, l’Informe anual de la profesión periodística que edita l’Asociación de la Prensa de Madrid, informa que el 2011 hi havia 2.171 periodistes aturats als Països Catalans, xifra que s’havia triplicat en tres anys.

Però, davant del pessimisme, l’acadèmia també és i ha estat un laboratori d’idees. Les xifres de matriculats indiquen que els estudis en comunicació continuen sent atractius pels estudiants –hi ha un component vocacional que no es pot canviar– i aquestes ganes amb què la majoria d’alumnes comencen el primer curs de la carrera també són les que els fan plantejar nous reptes professionals –moltes vegades des de l’emprenedoria i l’autoocupació– per a tirar endavant. En són exemples, els diaris digitals concebuts a la UVic DelCamp.cat o Marcaje Individual. Emprenedoria: aquest és un dels grans reptes (i possibilitats) dels nostres graduats. Avui per avui, la formació multidisciplinar dels estudiants en comunicació els posa en una situació clarament privilegiada perquè puguin plantejar els seus propis negocis o projectes professionals dins d’aquest mercat laboral tant agressiu, agitat i imprevisible.

Igualment, aquest component multidisciplinar dels estudis –el curs vinent entronitzat, per posar alguns exemples, amb els graus de Màrqueting i Comunicació Empresarial o el de Multimèdia– ha permès el reciclatge o aparició de nous perfils professionals (community managers, content curators…) que s’obren a altres empreses que no són, estrictament, del sector de la comunicació. De fet, la integració dels estudis de comunicació amb els d’economia i empresa és, al meu entendre, una necessitat ja i no pas una recomanació –com ho semblava en els antics plans d’estudi, on les assignatures d’Empresa i, sobretot, de Comunicació Corporativa es presentaven d’una forma molt superficial.

Així doncs, encara que des de fora és fàcil desanimar als futurs comunicadors, la realitat que vivim a dins de les universitats ens fa pensar que hi ha llum al final del túnel. Crec que, en part, és la universitat –que ha de viure, necessàriament i permanentment, en contacte amb els professionals– la que ha de liderar els nous reptes de futur en el sector de la comunicació i plantejar sortides enginyoses de la crisi que mantinguin viu l’esperit, la vocació i l’enginy amb què arriben els nous estudiants de primer.

–

Xavier Ginesta. Periodista i coordinador de Periodisme de la Universitat de Vic | @xavierginesta