Reflexions sobre periodisme, comunicació i cultura

Des que l’any 1996 va convertir-se en la primera ràdio convencional de l’estat que emetia en directe a través d’Internet, Catalunya Ràdio ha sigut una de les emissores pioneres a la xarxa. Ara el grup Catalunya Ràdio presenta una àmplia oferta online (que inclou sis canals musicals especialitzats exclusius per a la xarxa) i lidera l’ús del podcàsting entre les cadenes generalistes. Paral·lelament, els seus programes i professionals s’incorporen a nous espais del web social, com ara les xarxes socials. Mentre que el DAB continua estancat, una altra ràdio digital evoluciona i funciona bé: la ràdio per Internet, amb totes les seves variables.

Probablement ja seria hora d’anar deixant l’etiqueta 2.0, que, des d’una mirada tècnica, es refereix bàsicament a serveis basats en bases de dades que permeten una interacció i participació dels usuaris, els quals poden modificar les dades i la manera de presentar-les. Però el fet és la dimensió social d’aquests serveis, l’ecosistema de relacions, continguts i comunitats. D’aquí l’expressió de web social. I la ràdio no n’és aliena, perquè no pot ser-n’hi, aliena. Els mitjans de comunicació tenen molta feina pendent encara per entendre la dinàmica del web social i fer-ne un ús adient. Hi ha molts estudis i articles que així ho corroboren. Però en aquesta entrada vull centrar-me en un cas concret, d’èxit: el programa L’ofici de viure de Catalunya Ràdio.

L’ofici de viure és un programa sobre psicologia i creixement personal. Amb la col·laboració de més de mig centenar d’especialistes, pretén oferir informació i idees per viure millor el dia a dia, per al benestar emocional, a partir, però, del rigor periodístic i la professionalitat dels convidats. És una de les apostes singulars i d’èxit dels darrers anys a Catalunya Ràdio, en un context en que l’emissora pública ha anat en retrocés. Quan va debutar en antena, el 2007, era una aposta estratègica arriscada. El seu horari, de 20.00 a 21.00h, suposava trencar amb un esquema fix basat en la suma d’un informatiu a les set de la tarda i un esportiu a les vuit. Va sortir bé. Des de la temporada passada s’emet dissabte i diumenge, a la una del migdia, i en aquests anys s’ha consolidat com un referent en el seu àmbit.

Des d’un punt de vista radiofònic, L’ofici de viure destaca per dos fets. D’una banda, el seu lideratge en l’escolta sota demanda. El programa té una audiència en antena que es mou entre els 30.000 i els 40.000 oients. Però és l’espai de tot el grup Catalunya Ràdio més demanat a Internet: unes 400.000 peticions al mes (entre audicions de ràdio a la carta i podcasts servits). Pels responsables de l’emissora, aquestes xifres posen de manifest la fidelització de l’audiència.

D’altra banda, L’ofici de viure ha aconseguit també un altre èxit, de caire qualitatiu: que l’audiència vagi més enllà i esdevingui una comunitat. Això es tradueix en l’associació Amics de L’ofici de viure, creada a partir del programa per iniciativa exclusiva dels oients. Es defineixen com una associació sense ànim de lucre, formada per oients de l’espai que presenta Gaspar Hernández, i que té per objectiu difondre recursos i tècniques que permeten augmentar el benestar de les persones de forma holística. I ho fan a través de trobades, cursos, club de lectura, tallers, excursions…

En relació al web social, l’interès d’aquest cas rau en el fet que Facebook ha sigut un factor clau per a l’evolució d’aquesta audiència fins a fer un pas més enllà del programa de ràdio, però a partir d’ell. De fet, la pàgina de L’ofici de viure a Facebook és ara mateix el canal fonamental per a la participació dels oients. Cada setmana, l’equip de l’espai radiofònic obre el debat amb dues preguntes relacionades amb els continguts dels següents programes, i hi va afegint una desena de comentaris al llarg de la setmana. Els usuaris hi participen amb els seves respostes, però també amb suggeriments de possibles continguts o informació sobre activitats externes. Aquest intercanvi té continuïtat en la pàgina de l’associació a la mateixa xarxa social. L’ofici de viure, a més, compta amb un blog, un perfil a Twitter (bàsicament, informatiu), i un canal a Spotify.

En definitiva, ens trobem davant d’un cas radiofònic interessant. No estem parlant d’un programa majoritari, com podria ser El matí de Catalunya Ràdio o El món a RAC1, per exemple. Tot el contrari. Però precisament per això és considerat un cas d’èxit. El lideratge en l’àudio sota demanda i l’actitud proactiva de l’audiència, que va més enllà de l’espai radiofònic a partir del rol de catalitzador del programa, són dues tendències que cal tenir en compte de cara  a l’evolució del mitjà ràdio. Al cap i a la fi, com la resta de mitjans tradicionals, la ràdio també intenta intuir per on passa el seu futur. Però d’això ja en parlarem un altre dia.

Toni Sellas
Periodista i doctor en ciències de la comunicació

L’àmbit natural del podcàsting és la ràdio, en tant que es basa en el seu llenguatge: el de la comunicació sonora. Però com hem vist en entrades anteriors (‘Els podcasts dels mèdia‘ i ‘Els podcàsters amateurs‘), els podcasts fan possible que altres mitjans aliens al so entrin en aquest terreny, alhora que són la “ràdio personal” de molts podcàsters independents. Però també podem abordar el podcàsting des d’una altra perspectiva: el de la comunicació corporativa. Dit d’una altra manera, quin ús poden fer-ne les organitzacions.

El podcàsting pot ser una eina de comunicació molt útil, tant com a canal informatiu intern i extern com a plataforma de continguts que complementin la imatge de marca. Cal tenir en compte, però, les seves peculiaritats. Sobretot, la seva naturalesa sonora. Per tant, com a premissa bàsica l’organització s’haurà de plantejar si aquell contingut que vol difondre té potencial sonor i si la comunicació sonora és la millor manera per fer-ho. En aquest cas, podem experimentar en el podcàsting per a diverses situacions comunicatives: comunicació interna, branding, marketing i publicitat, divulgació, relacions públiques o business (B2B) i business to consumer (B2C). Vegem-ne alguns exemples.

• Southwest Airlines. Fan servir el podcast com a eina de comunicació interna i de relacions públiques, per reforçar els valors de l’empresa, remarcar objectius o donar informació corporativa.
• Purina. El seu “Purina Petcasts” és un servei per als clients i un valor afegit per a la marca. La idea és clara: vagis on vagis, escolta els especialistes i aquells que estimen els animals (el terme pets que es refereix als animals domèstics els permet jugar amb el nom del podcast).
• Radio Vaticana. Un ús clàssic del podcàsting per part d’una ràdio. Però per al Vaticà, és un canal molt útil per difondre les homilies i missatges de Benet XVI a un públic potencial global.
• IBM. Sota el paraigües de “IBM podcasts” ofereixen un ampli ventall de continguts: negocis, novetats tecnològiques, desenvolupadors… És una oferta àmplia i especialitzada, que ofereix als clients moltes opcions de trobar allò que busquen.
• Arsenal FC. El seu “Arsenal Podcast” és un exemple d’ús del podcast com a plataforma de continguts multimèdia, que permet als seguidors d’aquest club de Londres de submergir-se en l’univers gunner. El podast, en aquest cas, és un canal bàsicament de notícies i entrevistes.
• Space Nightclub. “We Love Radio” és el podcast que produeix aquest club noctur d’Eivissa per difondre notícies, entrevistes i música sobre les sessions dels diumenges, anomenades We Love Sundays at Space. Un canal atractiu per als amants d’aquests espais i la seva música.
• Museo Reina Sofía. Aquest és un dels casos més singulars i interessants. La “Radio del Museo Reina Sofía” no està plantejat com un complement sinó com un element més del museu, un continent que ofereix com a contingut una experiència sonora. Parteix de la base que els museus han menystingut el so i intenta incorporar-lo. Ho fa amb quatre canals (exposició, col·lecció, xarxa i exploració sonora) que tenen una identitat pròpia.

Aquests són només alguns exemples de com les institucions i organitzacions (com hem vist, de característiques i sectors ben diferents) estan explorant el podcàsting com un canal més de comunicació. Perquè el terme “audiovisual” inclou l’àudio, amb les seves peculiaritats. Malgrat que sovint ho oblidem.

Toni Sellas. Periodista i doctor en ciències de la comunicació

El podcàsting és un fenomen nadiu del segle XXI que en pocs anys s’ha consolidat com una plataforma de distribució més per als mitjans de comunicació tradicionals, tal com explicàvem en un post anterior. Però el podcàsting neix en un entorn aliè als mèdia. Els podcasts permeten innovar en la comunicació sonora, però no sorgeixen de la ràdio sinó de l’univers de bloguers i geeks. En aquest sentit, són un exemple de la capacitat dels usuaris per fer-se seva la tecnologia i trobar-ne nous usos.

En la breu història del podcàsting queda clar que la integració dels podcasts per part de les grans corporacions radiofòniques (a partir de finals de 2004) i la seva incorporació a l’iTunes d’Apple (juny de 2005) són dos moments clau per a la seva popularització. Però no podem oblidar que uns i altres aprofiten la iniciativa d’aquells que van ser pioners en un context allunyat dels mitjans tradicionals. Per això, volem fer un breu repàs al podcàsting independent. Podcats fets per amateurs, no només en el sentit d’aficionats sinó també en el de l’arrel etimològica del terme: aquell que estima allò que fa.

Si alguna cosa caracteritza l’univers del podcàsting amateur és la diversitat, tant formal com de continguts. És un gran calaix de sastre, un fenomen propi de la llarga cua que va descriure Anderson. Evidentment, en aquesta fila inacabable hi trobem de tot i la qualitat, sovint, és discutible (clar que per a molts podcàsters, això és menys important que el fet de tenir la seva eina personal de comunicació, el fenomen mecasting). Però més enllà d’aquest fet, és interessant de fer-hi un cop d’ull. El problema és sovint la manca de visibilitat. L’iTunes Music Store és probablement el principal aparador dels podcasts, perquè amb un apartat dedicat al podcàsting facilita que els usuaris que hi busquen música descobreixin altres continguts sonors, tot i que sovint hi tenen molt pes els podcasts dels mitjans tradicionals.

De fet, un dels problemes del podcàsting amateur és l’accés (juntament amb la interfície i la usabilitat). El boca-orella és una opció, potser insuficient. Per això us recomanem anar als directoris especialitzats. Certament, trobem moltes diferències entre llistats en relació a les categories, els criteris (sovint poc clars) o la selecció de podcasts, però és un camí que ens pot sorprendre. I amb un detall significatiu: on posen el focus els podcàsters amateurs. De l’anàlisi d’alguns dels principals directoris se’n desprèn una jerarquia temàtica diferent de l’agenda mainstream: àmbits que acostumen a tenir molta presència en els mitjans tradicionals (la política, per exemple) no són tan importants en el podcàsting amateur, mentre que els directoris destaquen temes que acostumen a tenir menys espai en els mèdia (el món geek, música especialitzada, gèneres cinematogràfics o literaris concrets, espiritualitat, esports minoritaris…).

I en aquest context, què passa amb el podcàsting en català? Doncs la realitat no ens permet ser gaire optimistes. En un capítol publicat amb Jaume Llambrich en resumíem la situació:

• El podcàsting amateur té presència a Catalunya. Trobem podcàsters, podcasts i oients, però la paradoxa és que el català és gairebé testimonial. Molts podcàsters opten pel castellà.
• Dels podcasts en català, només quatre o cinc són regulars i amb una activitat intensa. Alguns dels pioners ja no publiquen.
• L’aparició de nous podcasts en català no és habitual, però alguns de relativament nous permeten apuntar a una certa revitalització del podcàsting en català.
• En canvi, el podcàsting és una eina consolidada en l’àmbit escolar, gràcies sobretot a la iniciativa de XTEC Ràdio i a alguns concurs de podcasts en l’àmbit educatiu, com ara “Contes del món”. Aquest pot ser el planter del podcàsting independent en català…

A Podcatalà, directori de podcasts en català, en podeu escoltar els més actius: http://podcatala.blogspot.com/.

Tanquem el post amb algunes propostes i directoris de podcasts independents. Pot ser el primer pas cap a les vostres troballes personals:

• Podcasts pioners: The Daily Source Code, Morning Coffe Notes, Comunicando podcast.
• Directoris: PodcastAlley, Podcast Pickle, Ivoox, Podsonoro.

En un proper post, abordarem un tercer àmbit de l’univers del podcàsting. Després d’haver repassat els podcasts dels mitjans i d’aquesta introducció als podcàsters amateurs, ens fixarem en els podcasts corporatius.

Toni Sellas
Periodista i doctor en ciències de la comunicació