Reflexions sobre periodisme, comunicació i cultura

La desafecció és la paraula que està de moda quan es parla de política. No és estrany perquè desprès de veure la inconsistència de les solucions aportades per la classes política als problemes econòmics de la gent, o el resultat de la sentència de l’Estatut i de les manifestacions multitudinàries de l’estiu, ningú tingui ganes de dipositar la seva confiança en persones que no han servit per acomplir el que prometien. Haurien de poder explicar-se directament a tothom i la xarxa és un bon lloc.

A Internet, i a partir de la campanya del President Obama, l’activitat 2.0 és alguna cosa més que un exotisme, és una realitat, i segurament la primera possibilitat d’expressió dels que, amagats per l’aparell dels partits i de la mediocritat, no se senten. I també la nova forma de comunicar el missatge polític directament a la gent, de forma pràcticament individual. Canals com twitter, facebook o els blocs, són mitjans que introdueixen el concepte de comunicació interactiva entre l’emissor i el receptor. Entre els polítics, siguin quins siguin els seus estatus, i els ciutadans. Tots els ciutadans i tots els polítics es poden trobar a la xarxa i interaccionar, conversar. Podria ser la taula de salvació de la pràctica política convencional.

Stic.Cat, associació que treballa per a promocionar l’ús de les eines d’Internet en la nostra cultura (entre d’altres l’organització dels Premis Blocs Catalunya) i per a reduir l’escletxa digital,  que tinc l’honor de presidir; organitza aquesta tardor la primera “twitervista” (entrevista a tots els candidats a la presidència de la Generalitat) que s’ha realitzat mai a casa nostra. Amb un aplicatiu específic per a utilitzar Twitter com a espai d’intercanvi, i amb la complicitat de tots els partits amb representació parlamentària al Parlament de Catalunya, tindrem la possibilitat de preguntar a tots ells per diversos temes, organizats en blocs, i durant una hora. És una oportunitat única per a tots els aspirants a governar el nostre país d’estar en contacte directe amb els electors, de ser propers a la gent, de parlar amb els votants i contestar les preguntes que aquests facin. Una oportunitat per a demostrar que la política es fa amb i per a la gent.

El repte és dels polítics i dels partits per a entendre el nou concepte d’acostament entre el votant i l’oferta política, i sobretot, el nou concepte de comunicació que s’estableix entre ells. I també, el de la gent que ha de saber preguntar i posar sobre el taulell digital els problemes reals i no fer dirigisme dels propis aparells. La paradoxa és que es pot muntar un gran “teatre digital” on qui pregunti i contesti siguin els mateixos. El dret a utilitzar internet, a l’accés gratuït a la conectivitat, com pregonen els inventors d’internet, és clau per a fer de la xarxa la veritable eina revolucionària que pot ser. Mentre, alguns intentem que això sigui així i posem a l’abast un espai de comunicació polític innovador, la twittervista és una forma de fer democràtica la pròpia xarxa.

Una de les millors coses de la xarxa és que crea i genera continguts. A partir del gravíssim accident a l’estació de Renfe de Castelldefels algunes consideracions, que ja els meus companys de bloc han començat a fer i  a les que em sumo perquè em sembla de molta importància reflexionar sobre els serveis públics i de com els usuaris/es els utilitzem.

Totes les administracions públiques tenen la obligació de fer dels seus serveis públics el millor espai per a la convivència; anant més enllà de la pròpia dinàmica del servei. Especialment rellevants són els transports i com d’importants són  per a la gent, i darrerament s’estan posant en evidència. Són els que posen en qüestió quasi la nostra pròpia forma d’entendre la societat on vivim. Un volcà fumejant pot esfondrar l’economia mundial.

I del transport a la comunicació, que són sinònims en el temps i l’espai. Els mitjans de comunicació estan fent un salt endavant en la forma de comunicar. De fet, jo em vaig assabentar de l’accident a Castelldefels per Twitter, no pas per cap mitjà convencional. I a més els comentaris i la conversa que està generant un accident com aquest, són exponencialment més impactants i tenen més conseqüències que qualsevol roda de premsa. Interessant per exemple és que el Conseller Nadal  estigui parlant del tema no només als mitjans de comunicació tradicional sinó també al seu twitter (http://twitter.com/quimnadal)

Per tot plegat som tots, però tots, els responsables de com fem servir els transport, i sobretot de com fem servir la comunicació, com ens expliquem i valorem les coses que passen. I aquí les responsabilitats per a cadascú les que pertoquen. Un servei com el del transport ferroviari i les seves instal·lacions és clau en el desenvolupament d’un país. Castelldefels pertany al famós “corredor mediterrani” del que fa temps que sentim a parlar? Juliana als seus articles a LV ens manté al corrent i sembla que el ministre Blanco l’ha mantingut en aquest temps de retallades, té a veure el fet de que per una estació com la de Castelldefells passin trens d’alta velocitat?

Mitjans de comunicació. Parlem de responsabilitat, de com dir i explicar notícies que poden convertir-se en “periodisme groc” fàcilment, i per tant, com s’explica que podria ser que el mateix que ha mort sigui en realitat responsable?…M’interessa en aquest punt parlar de com twitter està obrint el tema a la opinió de tothom. De com des d’un conseller fins a un usuari, o un periodista, poden i donen les seves explicacions , els seus raonaments, és aquesta la informació que ve? Només un apunt per a la reflexió:  la responsabilitat i la reputació, la coherència i el valor de la vida humana. Per sobre de tot estan els drets humans, de com actuem a la xarxa, i a fora d’ella, de com som les mateixes persones, les que gestionen els serveis públics, les que els utilitzen, les que ho expliquen i les que les llegeixen. La xarxa ens acosta, potser així serà una mica més fàcil posar-nos d’acord.

El meu company de Bloc Ismael Peña-López m’ha precedit en la temàtica del seu escrit: Verificar les fonts. Aquest és el tema. Com molt bé diu ell, hi ha certes dificultats per a verificar les fonts a Internet, especialment si són entrades de persones individuals. De fet les xarxes socials només han fet que obrir el camp fins a l’infinit en aquesta lluita entre informació veraç i informació desinformada que a vegades recorre la xarxa.

La importància de la informació a les xarxes ve donada per com evoluciona el mercat: mentre que els diaris tradicionals en paper estan baixant les seves vendes de forma estrepitosa, l’activitat a les xarxes només fa que augmentar (Facebook ja ha arribat a 10 milions d’usuaris a Espanya). Haurem de començar a pensar com i de quina manera s’omplen les xarxes d’informació o de pretesa informació, que es converteix en pur fangar de descrèdits on tothom es veu amb cor de dir la seva sense un mínim de dignitat.

No és un problema de les xarxes, de la xarxa, el missatger no és el culpable. Com sempre, el que emet el missatge és algú amb carn i ossos que té molt clar el seu objectiu, que no sempre és informar, ni tan sols opinar, sinó embrutar la imatge d’aquells dels quals parlen, siguin persones, entitats, empreses o estats. I això es torna la tempesta perfecta de la desinformació quan es dona en campanyes electorals, siguin de la classe que siguin. Enguany estem assistint al primer round de les campanyes electorals a internet de la nostra història a Catalunya. I en tenim per a donar i vendre: les eleccions a la presidència del FCBarcelona, les eleccions a la presidència de la Generalitat de Catalunya. Un camp experimental on tots volen donar el do de pit internauta; ser els primers Obama europeus; guanyar a les eleccions i guanyar a Internet.

Atents a les seves pantalles mòbils, portàtils i de leds que això només ha fet que començar i el ventilador de les desqualificacions ja roda, activat per xips, sí, però tan carrincló com sempre. Ni el senyor Jobs o el Sr. Dorsey aconseguiran fer-nos ser més honestos? Seria una llàstima no ser-ho, la xarxa ens posa a tots, literalment, davant del món.

Es pot twitejar un programa de ràdio? Ja sabem que ni tan sols existeix el mot “twitejar” al diccionari però sí que existeix en la realitat virtual que Twitter està generant.  Fa pocs dies un grapat de persones que ens movem per la xarxa social Twitter vam respondre a la crida de Valentí Sanjuan per a participar en el programa de ràdio Vist i no vist de Catalunya Ràdio. Durant dos dies més de cent twitaires vam compartir les ones radiofòniques amb la gent del programa i la gent que es va voler afegir a Twitter, amb un resultat espectacular, el hastag #vistinovist va ser “trending topic” a Espanya durant el cap de setmana en el que es va emetre el programa. Tot un èxit de la gosadia d’un presentador, Valentí Sanjuan, i d’uns twitaires que vam jugar a mesclar un mitjà tradicional com la ràdio, amb el nou mitjà que representa Twitter i la xarxa.

No és casualitat que hagi estat la ràdio el mitjà que ha permès la simbiosi entre vells i nous canals. De fet és el que proporciona més rapidesa, intercanvi entre persones, bidireccionalitat, ubiqüitat, totes les característiques que poden definir també a les xarxes socials, per això és més permeable als nous formats. Per això la ràdio és el mitjà de comunicació tradicional que millor pot adaptar-se als canvis que Internet imposa en les formes de comunicació, de la informació que es transmet i de com es crea nova informació. Tot canvi per a aconseguir un model informatiu que sigui el de la nova ràdio, i en aquest cas, les xarxes socials, és una oportunitat. Pot ser Twitter la nova conversa a la ràdio? És la participació oberta que la xarxa proporciona, una finestra oberta a la informació actualitzada de la ràdio? La ràdio va començar essent un servei públic pur i dur, i s’ha convertit en un mitjà indestructible. Alguns ja vaticinaven “video kill the radio star” però no s’ha acomplert, al contrari, la ràdio és educació, informació i entreteniment, com les xarxes, i amb elles, una de les millors innovacions que ens proporciona Internet.

Les campanyes electorals del 2010 a Catalunya, en tenim dues a tocar (Presidència de la Generalitat i  Presidència del FC Barcelona) són les primeres on Internet serà clau. La relació entre la xarxa i la democràcia a la vella Europa està escrivint el seu primer capítol en la història. Obama ens va obrir el camí tot i que sempre hi posem un punt de dubte existencial a qualsevol cosa que sigui la “darrera moda” que prové dels americans. En aquest cas, a més, s’afegeix la sempre més que dubtosa reputació dels propis mitjans tecnològics, i especialment les hores baixes en que es troba la classe política, que necessita trobar la generació d’Internet per a afegir-la als votants actius, que ho seran, només si el missatge del candidat el troben a Internet, a les xarxes socials, on aquest sigui capaç d’encetar una conversa amb aquest ciutadà acostumat a preguntar i trobar respostes, de forma molt ràpida. Perquè aquesta lluita té guanyador segur: la xarxa, Internet, són la nova frontera de la comunicació i per tant, de la modificació dels processos professionals, siguin del sector que sigui. A la Gran Bretanya ja hem tingut un exemple amb el primer debat de la seva campanya electoral on les xarxes van tenir un paper fonamental.

Les revolucions tecnologiques són les revolucions reals, les que propicien les revolucions econòmiques i socials. El que va demostrar Obama en la seva campanya és que un relat polític veraç, que dibuixava perfectament la seva persona i la seva ideologia, i que les relacionava amb el que la majoria dels americans esperàven, va ser ben gestionat a tots aquells espais on, la majoria dels qui podian ajudar-lo a arribar a la Casa Blanca, hi eren: Myspace, Youtube, Facebook, Twitter, Blocs. Els seus discursos, alimentats en directe amb referències a realitats del lloc on més sms es detectaven en un moment donat, afegien votants sense fer cap esforç, era una retroalimentació exponencial que les xarxes socials estenien: ” jo sé que m’estàs veient i et parlo a tu i sé de que puc parlar-te”, en directe, i de la forma més ràpida i eficaç, deixant de banda els denostats mitjans tradicionals. Una fòrmula brillant darrera de la qual hi havia milers de persones i un relat polític sòlid. Qui negui l’evidència de la necessitat de ser a la xarxa s’esta guetitzant sociològicament, i això val per a tots els sectors professionals, però especialment per a aquells que volen guanyar unes eleccions. Si vols vendre cadires, hauràs de ser a la xarxa, si vols trobar votants, hauràs de mirar a la xarxa. I a Catalunya estem en una immillorable situació per a ser capdavanters en aquesta pràctica virtual que augmenta la capacitat de participació i per tant, la pròpia pràctica democràtica. Reprenent la famosa frase de Warhol, ja no són 15 minuts a la televisió el que necessites, ara, si vols ser algú al món, necessites 140 caràcters a Twitter.