Reflexions sobre periodisme, comunicació i cultura

La Seu d’Urgell va acollir aquest dissabte passat la 4ª edició dels Premis Blocs Catalunya, que organitza l’associació STIC.CAT. Més de dues-centes persones es van aplegar a a l’acte, celebrat a la Sala de Cultura Sant Domènec de la capital de l’Alt Urgell. Els Premis Blocs 2011 han guardonat 24 blocs, ditribuïts en 12 categories temàtiques (dins les quals es distingia entre blocs personals, coporatius i professionals), i dos premis especials STIC.

L’aposta d’Stic.Cat per fer visible la feina dels blocaires i tuitaires que s’expressen en llengua catalana és ferma i continuada de fa anys, i a cada edició es constata que la vida de la llengua catalana a la xarxa és llarga i rica. Una llengua que parlen set milions de persones que estan repartides per tres estats administrativament diferents, però que no compta amb un sol territori que sigui exclusivament seu, comporta que hagi tingut, al llarg del temps, veritables problemes per sobreviure. Però, vet aquí que l’arribada d’Internet ha significat una oportunitat sense precedents en el desenvolupament de la llengua catalana i els seus usos. Quan no hi ha normes és més fàcil fer-se sentir i aquest és el cas del català a Internet. La demostració és que prop d’un miler de blocaires i milers de tuitaires són actius a la xarxa i amb la seva feina diària posen sobre la taula la riquesa del català.

L’ONU ha declarat enguany Internet un dret de totes les persones, el dret d’accedir a la connexió amb la xarxa global. Aquesta declaració demostra que Internet ja és un servei universal indestriable per a tota persona.
Internet ens permet ser el que vulguem perquè a Internet, tot és possible, i per això el domini Punt.cat és un dels més fiables del món; o la feina de la viquipèdia en català és de les més qualificades, les escoles, els mestres i l’alumnat està ensenyant i aprenent a internet, i els blocaires i tuitaires són capaços de modificar una notícia, o de moure masses.

Stic.Cat seguirà demostrant que Internet és un espai de valor cultural indestriable, i que els blogs i les xarxes socials són ja un element més de la nostra rutina diària. Ens comuniquem en la realitat i en la virtualitat, que també és real, com es va demostrar el cap de setmana passat a La Seu d’Urgell.

Pretenem seguir premiant a la gent ; també fent twittervistes a personatges interessants perquè tothom pugui fer preguntes sense intermediaris i preparem un Observatori de continguts d’internet que sigui referència per a tots aquells que desitgin o necessitin informació sobre l’estat de l’activitat catalana a internet. Un repte molt gran que assumim amb el convenciment de que serà un premi més per a totthom.

Podeu consultar tota la informació al web d’STIC.Cat (http://www.stic.cat).

Trina Milan

Presidenta d’Stic.Cat.

Els processos d’incorporació de les xarxes socials a la dinàmica diària de les institucions i les empreses s’estan imposant amb una rapidesa extraordinària. Especialment en el camp de la comunicació i tot allò que es relaciona amb la identitat digital d’una persona, una empresa o un contingut. Aquest posicionament i com s’utilitzen les xarxes en funció de qui ets o què vols explicar, és el repte fonamental del social media ara com ara. Amb una característica bàsica, la horitzontalitat de les xarxes.

Com sabem on està el nostre públic potencial? Quina és la nostra reputació online? De què partim com a empresa per a actuar a la xarxa?

Quan una empresa es planteja entrar en el món de la xarxa social ha de tenir molt en compte determinats aspectes que influiran definitivament en el seu èxit a la xarxa:

• Posició dels seus competidors en el mateix camp de producte (per exemple, com estan posicionats tots els diaris d’informació general a la xarxa)
• Tipologia d’usuaris que són susceptibles de ser clients potencials i on estan situats a les xarxes socials.
• Xarxes socials més rellevants en el posicionament del nostre producte.
• Posicionament i reputació pròpia i aliena, dins un mateix espai de producte.

Definint una fotografia amb les dades dels ítems anteriors, serem capaços de dissenyar una estratègia molt més propera a la necessitat de l’empresa i el producte que volem posicionar a la xarxa, i procurar l’acompliment de resultats.

La monitorització i el seguiment es demostren doncs eines fonamentals per a portar a terme el pla dissenyat, i fer els redreçaments necessaris en funció de resultats. I aquest és realment el repte, els resultats. No podem esperar que tothom es posi a actuar a la xarxa i que aquesta actuació sigui casual, estandaritzada, igual per tothom; no serà coherent amb la necessitats de cadascú de posicionar-se i aconseguir vendre el seu producte o comunicar el seu missatge. Podem ser iguals en espai temàtic però mai serem iguals quant a producte. Una mateixa notícia pot ser comunicada de forma molt diferent, i si som capaços de determinar el nostre públic, saber on trobar-lo i construir el missatge adient, tindrem moltes més possibilitats d’aconseguir els nostres objectius.

Qualsevol empresa té com a necessitat bàsica diferenciar-se dels seus competidors i oferir un producte de qualitat que respongui al que d’ella s’espera i això a la xarxa s’eleva a l’enèsima potència. A Internet i especialment a les xarxes socials, l’horitzontalitat de les relacions obliga a mesurar molt els missatges, a construir continguts que s’adiguin a qui ets i a qui t’adreces. Que un missatge a twitter de Lady Gaga dient que es pren un cafè sigui llegit per deu milions de persones i exponencialment per milions, front a un del The New York Times on s’explica el resultat d’una cimera econòmica tingui la meitat de lectures, només explica que cada producte que venen aquestes dues empreses/persones s’adreça a públics diferents i aconsegueix el seu objectiu si realment arriba al target esperat, el contingut és rellevant en funció del que cadascuna d’elles és, una celebrity o un mitjà de comunicació.

Una investigació inicial, un bon disseny de l’estratègia digital i una monitorizació acurada de l’acció a les xarxes, són les eines que asseguren resultats.

Trina Milan
Social Media Consultant per a Elogia.net
Trinamilan.cat

Quan en els anys seixanta del segle XX Jesús Polanco va començar a vendre llibres de text, iniciava un camí d’èxit professional que el va portar a crear, a partir de l’editorial Santillana, un grup mediàtic que amb el nom de PRISA, va ser protagonista de la informació en la transició política espanyola i desprès dels primers governs de González. Un model d’empresa de comunicació que dominava tots els estrats del poder, l’econòmic i el polític. Els més grans comunicadors fitxàven per la Cadena SER, pel diari El País i desprès per Canal Plus. Qui volia acostar-se al poder de veritat, havia de saber què publicava Polanco en els seus mitjans.

Ara que el gran imperi sembla esmicolar-se per les esquerdes d’una crisi econòmica global, cal reflexionar sobre quins són els canvis que l’han portat a a desaparèixer en molt poc temps. La base del producte que venia Polanco en els seus inicis era el llibre en paper per a les escoles, milers i milers de llibres cada any que obligatòriament els pares havien de comprar. Ara, amb els continguts digitals, el model de negoci canvia. Però és que els diaris en paper van pel mateix camí, on abans hi havia tirades milionàries ara es troba Internet i l’allau de blogs i xarxes socials; i on abans hi havien cadenes de televisió amb audiències controlades, ara hi ha espectadors selectius que poden escollir quan, com i amb qui veuen la seva sèrie preferida. Res és ja igual.

Sembla evident que el model de negoci de PRISA ha caducat, com moltes de les empreses de la cultura i la comunicació arreu del món. I quin és el recanvi? Si el resultat és que on abans vèiem a Gabilondo ara veiem un reality no anem bé. La degradació en el producte de les cadenes televisives generalistes va lligada a una forma d’entendre el producte audiovisual antic i caduc.  Ara volem tenir immediatament i al nostre mòbil el producte concret que necessitem. No tenim perquè esperar a que algú decideixi que el compra i el programa; no hem de sentir una notícia a les 9 del vespre i no hem de llegir obligatòriament només una interpretació de la notícia. Tot és més ràpid, tot és més petit, tot és més global, tot és de tots. Llavors, quin és el camí rendible del negoci de la comunicació i la cultura? Aquell que tingui en compte el consumidor específic d’un contingut, li ofereixi allà on el vol, sigui el mòbil o el portàtil, i sigui un producte de qualitat i diferenciat dels altres, exclusivitat, rapidesa, globalitat. Segurament els antics imperis no s’adiuen amb aquests conceptes, la revolució ha enderrocat l’emperador de paper i ha entronitzat el rei de la xarxa, i qui primer entengui als seus súbdits internautes, guanyarà. Els periodistes de qualitat com Iñaki Gabilondo són més necessaris que mai  i els seguirem buscant.

La democràcia és millor si passen coses com el cas Wikileaks.  D’entrada em sembla molt necessari que tothom tingui accés a quantes més dades millor dels nostres governants i de la feina que fan; la cura d’humilitat de la nuesa de l’emperador és l’objectiu del periodisme en majúscules. De fet, la recurrent discussió del “final del periodisme” és en realitat la discussió del control de la pròpia informació que Internet ha posat en evidència i és especialment cru pel que es refereix a la política.

I fixem-nos especialment que en el cas Wikileaks no només són els governs que occident considera poc democràtics els que estan fent de tot perquè no segueixin publicant. Són els propis governs anomenats “democràtics” que davant de la protecció i de la seguretat, reclamen presó i puniment a Wikileaks. No era occident la garant de la democràcia al món? Wired ho expressa molt bé al seu editorial. Estem doncs davant una sotragada dels nostres propis llocs comuns, la defensa de la transparència informativa és la clau de volta de la democràcia i justament això Internet ho posa de relleu i Wikileaks és un exemple especialment rellevant. Per tant, no està en qüestió la feina del periodisme, està en qüestió com es comunica i què es comunica a la gent en temps d’Internet.

Qui és Assange i com ha arribat a tenir tot aquest poder informatiu? Són creïbles els càrrecs que se l’imputen? És una fugida endavant del mateix personatge entregar-se a les autoritats? Poden els governs sostreure’s a la vergonya de no desmentir els cables de Wikileaks? Són preguntes per a les quals encara no tenim resposta, en qualsevol cas l’important és que Internet millora la comunicació, la capacitat d’intercanvi d’informació, i posa de relleu que la interpretació i la cerca de la veritat, és la feina de qui vol informar; com ho és la dels qui fan política la d’acostar-se a aquesta veritat perquè sinó la nuesa serà encara més evident.

Sentint Paul Bradshaw a la darrera Jornada 10 en comunicació de la Fundació ESCACC la frase que m’ha cridat l’atenció és: el periodisme del futur és el de les dades. És a dir, per a fer un periodisme de qualitat a l’era digital s’ha de saber buscar, analitzar i validar totes les dades. M’ha recordat de seguida la història del cas Watergate i especialment la película que vaig reveure fa poc temps, Tots els homes del president. L’èxit de la investigació de Bernstein i Woodward va ser justament la incansable recerca de dades, la validació de les fonts i la interpretació del que anaven aconseguint.

En tornar-la a veure m’ha semblat una pel·lícula tecnològicament antiga perquè només podien parlar per telèfons fixes o els arribaven teletips en màquines monstruoses, en canvi però,  el procediment periodistic estava present i definit de forma impecable.  Diu Bradshaw sobre el periodista de l’era digital: “la funció del periodista serà decidir què buscar i desprès saber analitzar les dades i presentar-les de forma atractiva”.  Doncs com sempre, no? Quina és la diferència fonamental entre el periodisme pre-internet i l’actual? Al meu entendre és la tecnologia que fa de qualsevol un possible periodista potencial,  i la promiscuitat de les fonts d’informació, que augmenten la dificultat de fer periodisme de qualitat, de saber discriminar justament les dades i interpretar-les; i és per això que Bradshaw assenyala especialment aquest fet com a definitiu sobre el periodista actual.

Què ens interessa com a ciutadans que ens proporcioni un periodista? doncs no només la informació pura i dura de forma ràpida i en qualsevol suport, que també; sinó sobretot, aquest tamis de qualitat, d’interpretació, de validació que la professió periodistica ha tingut  com a objectiu des del primer moment. En realitat el que està en qüestió no és nomès la professió prediodística, que no em sembla en perill com a professió,  sinó el model de negoci que sustentava els sous dels professionals. Els suports per a trametre la informació i la opinió ja no poden ser els que es visualitzaven a Tots els homes del president, han de ser els que estem veient cada dia quan Twitter, Blogs o Youtube ens informen, però amb veritables professionals al darrera. Que els dits no se’ns taquin de tinta no vol dir que no necessitem tacar-nos de realitat i d’opinió. Wikileaks és quasi un nou Watergate.