Reflexions sobre periodisme, comunicació i cultura

The Economist és el mitjà imprès més “globalitzat” del planeta. El setmanari britànic té subscriptors a 200 països i la difusió al seu país d’origen no arriba al 20% dels 1,5 milions de còpies que circula cada divendres, versió digital inclosa. A tot arreu publica exactament els mateixos continguts. Bé, al Regne Unit publica algunes pàgines locals més i, de tant en tant, segons les edicions “regionals”, canvia la portada i endreça les mateixes peces per a què el contingut “regional” quedi més a prop de la primera pàgina.

Fa més de cinquanta anys seguits que The Economist augmenta les seves vendes de números i de publicitat. I la seva influència. Per tot arreu. O gairebé. Sempre hi ha països més complicats. A Cuba, per exemple, no se’n surten: només hi tenen un trist subscriptor.

Què ha fet The Economist per arribar tan lluny? Res.

Fet i fet, l’èxit global li ha arribat gràcies al factor més local de la seva personalitat: una visió del món i una capacitat d’anàlisi, que continuen idèntiques des de la seva fundació, el 1843. A mesura que escampa redaccions i col·laboradors pel planeta, el setmanari continua sent aquell vell amic de sempre, segur, assenyat, consistent. La resta és màrqueting.

En realitat, “no fer res” vol dir, en aquest cas, una cosa molt complicada. Vol dir actualitzar la teva manera de veure el món sense renunciar al teu ideari i saber fer-la arribar al perfil de les persones amb què vols connectar.

Quin és el perfil del lector de The Economist? Rupert Pennant-Rea, que en va ser el director de 1986 a 1993, el descriu així: “persones amb ingressos per sobre de la mitjana, més intel·ligents que la mitjana, amb menys temps que la mitjana”, que són capaces “de posar a prova les seves opinions contra les nostres”.

Com hi arriben a aquesta gent? Doncs amb una ambició enorme: “provem de parlar al món sobre el món, persuadir l’expert i arribar a l’amateur, amb una injecció d’opinió i d’argument”, rebla Pennant-Rea.

Naturalment, amb aquestes ambicions és natural que considerin que el seu territori és el món sencer i que el Regne Unit se’ls fes petit.

Tinc molts dubtes que la majoria de les marques informatives que s’esmenten com a exemple en aquest informe puguin mantenir la seva globalització. La majoria no semblen gaire serioses sobre el propòsit periodístic de la seva expansió. Només cal comprovar el nombre i la qualificació de periodistes què contracten per a les seves edicions internacionals i les condicions amb què els contracten.

No és un prejudici corporatiu o laboralista. És, senzillament, el millor indicador de la determinació i la claredat d’objectius amb què aquests mitjans aborden el repte d’arribar més enllà de la seva geografia natural.

Aquí em sembla que s’escau fer un advertiment per esvair una confusió molt estesa: digital no equival a global. Certament, la Xarxa facilita i flexibilitza la interacció social en el temps i l’espai i fa que tothom tingui una audiència potencial de dimensions planetàries. La distribució contínua, en línia i en viu des de i a tots els racons del planeta s’ha convertit en l’emblema d’un món on temps i lloc ja no són límits sinó paisatge.

Tot això, però, romandrà un potencial merament quantitatiu si no s’hi afegeix un propòsit qualitatiu que ha de ser alguna cosa més que eixamplar el negoci o “globalitzar” la capacitat d’intimidar governs i poderosos per a extreure’n un rendiment econòmic.

La globalització dels mitjans només funcionarà si té a veure principalment amb el periodisme, no amb el negoci –que sempre arriba després. A The world is flat, Thomas Friedman explica que la globalització dels mitjans ha de ser “un canvi fonamental o un punt d’inflexió històrica”, com la invenció de la impremta, el sorgiment de l’estat-nació o la revolució industrial, fets que en el seu dia van canviar el paper dels individus, la funció i la forma dels governs, la manera de fer negocis i guerres, el paper de la dona, la religió i l’art, la ciència i la recerca… “a més a més de canviar les etiquetes polítiques que nosaltres, com a civilització, ens assignem a nosaltres mateixos i als nostres enemics”.

Em sembla que pocs dels mitjans que avui es volen globals es proposen jugar en aquest escenari tan ambiciós i tan exigent.

Ha de ser així, però. El 1989, la CNN comprovà que la força del seu periodisme era molt més potent que la colossal xarxa d’acords amb hotels d’arreu del món que, oferint el canal de notícies, garanteixen una audiència segura als anunciants planetaris.

Aquell any, arran dels esdeveniments de la plaça Tiananmen, un alt càrrec del Departament d’Estat dels EUA va comentar que la cobertura tan intensiva d’aquella revolta popular i de la seva repressió els havia posat de cara a la paret. “Aquella cobertura”, deia l’alt funcionari, “ens exigia oferir una solució que no podíem donar, perquè no teníem cap força per parar [al Govern xinès]”. Van haver de repensar la seva estratègia geopolítica.

La globalització dels mitjans és això: que els poders d’aquest món no puguin amagar el cap sota l’ala. La resta és fum i xerrameca.

—-

Toni Piqué (@ampique) és Consultor en Organització i Integració de Redaccions 
i Desenvolupament Editorial.

Com a complement a aquest article d’opinió, us recomanem que llegiu el REPORTATGE que hem publicat al web d’Escacc: La globalització de la premsa.

Castelldefels. Els noticiaris de la tele farcits de groguisme amb la sang dels morts i les llàgrimes dels parents i amics. Les ràdios posant el micròfon als familiars en directe, a poc de la tragèdia, i emetent aquelles barbaritats, fruit del dolor, del xoc i la falta d’informació: “¡Esto es un crimen!”, deia un pare fora de si. Què volien? Que digués l’oració fúnebre de Bobby Kennedy per Martin Luther King a Indianàpolis? Quan s’assereni se’n penedirà, òbviament. Encara que qui s’hauria de penedir és algú altre, perquè qui havia de posar seny aquí no era el familiar sinò el periodista, enlloc d’abusar, infame, de la desgràcia i el xoc d’aquestes persones.

Per paga, avui, alguns diaris obren portada amb les seves conclusions i judicis –explícites o implícites, deduïts o induïts– sobre la desgràcia tan terrible. No han passat ni 48 hores de l’atropellament, ni tan sols ha acabat la identificació dels morts (se’n coneix el nom de vuit i n’hi ha, de moment, tretze) i tampoc han començat la feina les tres comissions tres d’investigació. Doncs no senyor: alguns ja dedueixen o indueixen. El Periódico es pregunta “Sols Imprudència?”; La Razón hi posa aquesta delaració radiofònica: “La estación era una ratonera”; ADN titula: “Sin jefe de estación” i Público: ¿Temeridad o falta de seguridad?”

Em sembla que encara no hi ha prou informació per a tot això. Em sembla que els periodistes no ens dediquem a aquesta mena d’investigació forense –o també en som experts?–, ens dediquem a informar-ne. Em sembla que els mitjans estan per a contestar preguntes als lectors, no per a formular-les-hi, traslladar-les-hi, augmentar-les-hi o agreujar-les-hi. Em sembla.

Que no tenen sentit del ridícul?

Podriem sisplau deixar de comportar-nos com a bàrbars i atenir-nos als fets? Com si fóssim periodistes, vaja. Els fets:

—Cap a les 23:25 hores del dimecres, un grup d’uns 30 joves travessa les vies per a arribar a la revetlla de Sant Joan de la platja de Castelldefels. Travessar les vies està prohibit, per molt o poc que sigui costum fer-ho. Tan prohibit com anar a 240 km/h per una comarcal o matar al teu veí.

—El tren ràpid que des de fa anys passa per aquesta estació sense parar i a aquesta hora els va atropellar: tretze ja son morts, catorze son ferits, tres d’ells molt greus.

—L’estació es va remodelar fa set mesos, d’acord amb totes les normes de seguretat i accessibilitat: hi ha un magnífic pas soterrani per a canviar d’andanes, està ben senyalitzada, etc.

—Mossos i altres agents arribaven en aquell moment a l’estació per a cobrir el retorn dels revetllaires. Vés per on: van poder atendre el desastre immediatament i enviar els ferits a qualsevols dels excel·lents centres sanitaris propers: tres grans hospitals públics son a menys de 10 km a la rodona i molt ben comunicats.

Quina part és la que no s’entén d’aquesta frase: “si travesses la via et pot atropellar un tren”?

Ah, no. Quina vulgaritat, els fets. És millor que el psicòleg, el sociòleg, el tertulià i l’editorialista garlin sobre la inevitabilitat del gregarisme del jovent; la indisciplina social dels immigrants; sospites sobre l’estació-ratera; si ja anàven una mica gats; l’excitació psicomotora que provoca la imminència de la festa; si la passarel·la elevada era tancada, oberta o ajustada; si no havia cap d’estació (què hi hagués pogut fer, pobret?); si el pas soterrani era estret i això fomenta les aglomeracions on les persones s’impacienten i s’ennuvola el judici de la massa gregària que forçosament és impel·lida a creuar la via de manera que tots segueixen al que no mira per a arribar a la revetlla de la platja cinc o deu minuts abans la qual cosa és imprescindible per a la felicitat del ciutadà que té dret que se li protegeixi de tot i de tots sempre i en qualsevol lloc doncs per a això paga els seus impostos però els polítics que cobren tant no fan el que cal i malgasten els diners…

Els fets, periodistes, els fets. Res de tot això té cap suport en els fets concrets succeïts en aquest cas concret un dia concret.

Els fets, periodistes, els fets. Cap d’aquests insignes comentaristes parla de la llibertat de la gent –ni de la seva responsabilitat.

Els fets, periodistes, els fets: “Yo se lo dije… No saltes, no saltes… Era mi hermano”. Van saltar. Sabien que no estava bé i ho van fer. Podien no fer-ho però ho van fer. Va passar el tren. Xap! Tretze morts.

[La vinyeta de El Perich m’arriba via @valadrem que l’ha trobat aquí]

El Gobierno de España es jugava avui la vida al Congreso de los Diputados. Un sol vot podia tombar o aprovar el Plan de Ajuste que han exigit la UE, Obama, Wen Jiabao, els mercats… S’ha dit que aquesta sessió parlamentària era una moció de censura sense candidat alternatiu. Si ZP perdia la votació, perdia el poder: bé el PSOE buscava un nou Presidente o bé en ZP anava a la Zarzuela a portar el decret de dissolució de Las Cortes.

El joc era tan bèstia i les apostes tan altes que fins i tot han fet portar un diputat de l’hospital on es refeia perquè votés. Era la votació més important de la legislatura. N’estàven pendents tots i tothom a tot Europa i, esclar, els mercats. I tot això ho sabem fa dies.

Per adonar-vos de la magnitud de la tragèdia, fixeu-vos en la fotografia del Banco Azul que, avui a migdia, obria elpais.com. Les cares soles ja paguen [Clic sobre la foto per ampliar-la]:

La votació l’ha guanyat el Gobierno per l’abstenció de tres minories.

Bé. I diguem-ho: res de tot d’això es reflecteix avui a les portades de la majoria de diaris –els governamentals i els que xiulen i miren al sostre–, que les dediquen a afers certament molt greus però que duen ja mesos en cartellera i que encara hi restaran una estona llarga: Gürtel i Pretoria.

Esclar, els altres diaris –tret de la representació impresa de la dreta freak– fan una festa amb el tràngol del Gobierno, amagant l’ou d’una altra manera, al bell mig del hehé-hahà en que s’ha convertit una bona part del periodisme polític espanyol.

Sembla que hem arribat a un punt on ni importa què passa sinó el que ens volen fer creure que passa. Allò del relat. Però és que ni tan sols es tracta de relats contraposats sobre els mateixos fets, interpretacions diverses marcades pel partidisme o per una noble línia editorial. No, no. Directament, ni apareixen els fets. És a dir, un que llegís moltes d’aquestes portades en llevar-se hagués pensat que els vestits del senyor Camps són el punt decisiu del dia. I s’hagués enganyat. Millor: l’haurien enganyat.

Sí, sí. Ja sé que el sumari de Pretoria es va fer públic ahir. També sé que La Vanguardia n’ha anat avançant el contingut de fa dies i els altres han fet que plovia per no haver de citar al competidor, que sempre fa mal efecte entre els periodistes i als lectors que els bombin.

No tothom jutja de la mateixa manera les mateixes coses, certament. Ara… de debò creuen els autors d’aquestes portades que Gürtel i Pretoria son el més notable d’ahir i la clau d’avui per sobre de la sessió al Congreso? No sembla que vulguin amagar el sol amb un penell, que vulguin entabanar la gent, que no estan al cas o que son uns frívols? Em quedo amb el dubte i una inquietud: els passa sovint, això?

[En el Dia Internacional de la Llibertat de Premsa]

Janet Cooke va guanyar un Pulitzer amb una sèrie de reportatges falsos sobre un nen heroïnòman publicats a The Washington Post el 1980. Ella va mentir. Però els seus caps van ser imprudents. I tots ells, responsables.

El dia abans que es publiqués el primer de la sèrie, el redactor en cap Bob Woodward –el de Watergate–, orgullós, va presentar a la seva redactora Janet Cooke a Robert Maynard, un antic sotsdirector del Post que era de visita. Maynard s’havia assegut a gairebé totes les cadires del diari, del que també n’havia estat l’ombudsman. Havia deixat el Post feia un any per a ser director de l’Oakland Tribune. Era el primer director afroamericà d’un diari de gran difusió dels EUA. En seria el propietari i li faria guanyar un Pulitzer el 1990.

Així descriu Maynard a Cooke, en una carta que va enviar aquella mateixa setmana al seu amic Arnold Ismach: “Era impressionant. Alta, de pell fosca, vestida amb roba de disseny i amb aparença ultraprofessional. Alguna cosa, però, no encaixava. Jo no podia relacionar aquella dona elegantíssima amb la mena de reportera de carrer que treballa amb nens addictes a l’heroïna. A la seva senalla i a les seves sabates hi vaig reconèixer la signatura d’un dissenyador de qualitat, molt car. Una de les coses que aprens treballant com a repòrter és com t’has de vestir. I em resultava difícil imaginar algú amb aquesta roba ‘fent carrer’. Una dona vestida com aquella fa saltar totes les alarmes als barris on viuen els heroïnòmans. Gent així només poden ser agents de la llei, advocats o funcionaris… als que ningú assenyat s’hi acostaria a menys de 100 metres. M’hagués agradat preguntar a Janet Cooke com va contactar els toxicòmans que descrivia, com s’havia guanyat la confiança d’algú que xuta heroïna a un nen de vuit anys –i la del propi nen. Però jo era un convidat i no podia fer-li aquestes preguntes. Les hi hagués fet de ser el seu cap, perquè la seva roba no encaixava en els carrers que jo havia conegut.”

El què va passar després ja ho saben. El Post va haver de publicar més de 18.000 paraules, gairebé sis planes, per a explicar com Janet Cooke els havia enganyat.

* * *

Determinar el valor informatiu d’uns fets i prendre les decisions pertinents per a garantir la informació és la tasca bàsica de qualsevol periodista. És el nucli del conjunt de coneixements, normes, arts i habilitats amb que s’exerceix la professió. Maynard era un professional, algú que es guanya la vida exercint aquest conjunt de coneixements, normes, arts i habilitats i és capaç de perfeccionar-les a través de la seva feina, perfeccionant-se a si mateix i perfeccionant als ciutadans a qui serveix. Si hagués estat el cap de Janet Cooke, el Post mai hagués publicat la superxeria. Maynard, simplement exercint la seva professionalitat, l’hagués descobert. Queia fora d’aquest exercici la deontologia periodística? De cap manera. Els valors deontològics, entre d’altres, estaven directament involucrats en el judici que Maynard va fer de Cooke. Maynard no havia llegit els reportatges. Tampoc no va valorar el seu treball aplicant normes merament tècniques, sinó d’altres, que també són part integral de l’exercici periodístic. I la va clissar.

La professionalitat, el coneixement de l’ofici –la seva finalitat, els mitjans que s’hi fan servir– i el seu exercici competent, és la millor garantia d’un comportament ètic. No hi ha professionals de baixa qualitat que al mateix temps siguin excel·lents guardians de les essències ètiques de la professió periodística. En un moment d’espectacular augment de la corrupció en la vida pública, és estrany com gairebé ningú no destaca que els corruptes son, sobretot, uns mals professionals i no només uns delinqüents podrits pel poder o els diners, siguin banquers, directors generals, empresaris, ministres…

Amb els periodistes passa el mateix. La professionalitat és la millor assegurança de l’ètica. No pot ser d’una altra manera. Perquè la professió pot ensenyar-se; l’ètica no. “Els hàbits ètics no es poden inculcar per la simple exposició d’uns valors, per atractius o actuals que resultin. (…) L’ètica es pot aprendre però, pròpiament, no es pot ensenyar. Es pot mostrar però no es pot dir”, diu Alejandro Llano sobre les petjades de Wittgenstein. “Per a saber el que hem de fer, hem de fer el que volem saber; el que necessitem saber sobre el que hem de fer només ho aprenem fent-ho”, apunta Aristòtil.

Jo ho diré amb un exemple vulgar: ningú no aprèn a jugar al futbol llegint el reglament. A jugar al futbol se n’aprèn jugant i veient jugar.

Aquesta és la lliçó de Maynard: no separar professionalitat i deontologia a l’hora de prendre decisions. És a dir, que no hi ha un moment noticiós, professional i objectiu, i un moment deontològic posterior i subjectiu en el qual l’ètica apareix com el pocasolta que deixa la festa panxa enlaire. Aquesta desraó és la que rau sota el proverbi professional “mai deixis que la realitat t’espatlli una bona notícia”. O darrera la convicció, tan acceptada, que les cometes eliminen la responsabilitat del periodista sobre la publicació d’una mentida o d’una exageració. I no. La deontologia no viatja apart ni és opcional, sinò que compareix simultàniament a mesura que s’exerceix la professió amb competència. I la professió s’exerceix amb competència si ha estat apresa amb competència.

En aquest sentit, el comportament de Woodward també ens deixa una bona lliçó: la insuficiència de la pura tècnica professional. Ell aplicà les normes que el periodisme ha consolidat com a patrimoni professional: una història corprenedora, titulació atractiva i sintètica, la regla de l’interès decreixent, una redacció ajustada a tal gènere, una correcta posada en pàgina… No n’hi ha prou. La tècnica té a veure amb l’aplicació de mitjans que, en si mateixos, són èticament ambivalents. Res no ens diu sobre el que és bo o millor per a l’home ni tampoc sobre la seva veritat. Si així fos, The Sun estaria a la mateixa alçada que The Independent, posem per cas.

En resum: la tècnica és necessària però no suficient per a exercir professionalment el periodisme. La tècnica, els mitjans, no subjectes a una finalitat aliena a la mateixa tècnica o a aquests mateixos mitjans, només són un repertori de trucs de timador. Si la tècnica no està al servei d’una societat millor, de fer ciutadans millors i més feliços, el periodista estafa la societat –especialment als més febles– i al periodisme mateix.

* * *

Abans he dit que s’aprèn jugant i veient jugar. Afegeixo ara que cal també una certa inclinació per la professió i uns fonaments –un físic adequat, per exemple, si parlem de futbol– i certes habilitats intel·lectuals i manuals per al periodisme. Ambdues activitats –jugar i veure jugar– es desenvolupen, fonamentalment, a les facultats de periodisme i en el treball quotidià.

Com poden les facultats formar periodistes com Robert Maynard? Professionals que sàpiguin que cada transacció vital inclou obligacions conflictives –com diu Henry James–, que han de resoldre’s amb prudència, les tècniques adequades i la vista posada en la finalitat social de la professió? Quina proporció de cada activitat –jugar i veure jugar– correspon a la facultat i quina a l’exercici de la feina?

Crec que avui les facultats estan en situació de facilitar l’adquisició dels fonaments —que els alumnes “vegin” jugar. Ara, em sembla que hem d’excitar la imaginació i la iniciativa per a desenvolupar fórmules que ens permetin “fer” jugar a l’alumne en temps i entorn reals en la seva etapa de formació. I també fórmules que garanteixin que els entrenadors són excel·lents, capaços de mostrar quina és la finalitat del periodisme i com s’exerceix professionalment en relació al servei públic que presta.

Hauriem de restar contents elaborant el catàleg exhaustiu de situacions que un periodista enfrontarà, donar-los-hi solució i ensenyar als alumnes a aplicar aquestes solucions rutinàriament als problemes que la vida faci aparèixer? Em sembla il·lusori i impropi. No obstant això, de vegades fa l’efecte que la deontologia consisteix justament a ensenyar tècniques per a resoldre dificultats i conflictes que evitin que aquests siguin resolts pel jutge o mètodes per a donar aparença professional al groguisme, a la manipulació, a la mentida.

Tot plegat, trucs de tafur.

Necessitem desenvolupar un ensenyament més clínic, on la professió aparegui com el que és: una unitat de coneixements, normes, arts i habilitats pròpies, l’exercici de les quals és convocat simultàniament en mil situacions diferents, i no una reunió de tècniques particulars i fragments de sabers reciclats o llogats a d’altres ciències, que conviuen sota el mateix sostre com a pensionistes i no com a membres de la mateixa família. Si ho seguim fent així correm el risc de deixar els aspirants a periodistes a la intempèrie, amb risc greu d’agafar una pulmonía professional sense remei.