Reflexions sobre periodisme, comunicació i cultura

¿El periodisme havia d’entrar ahir, amb els cadàvers encara calents, a jutjar la temeritat de les accions de les víctimes? No, i mil vegades no. Un diari de l’endemà, El Periódico, obre la seva portada amb la pregunta: ¿Sols imprudència? i dedica una extensa informació a plantejar dubtes raonables. ¿Podem els periodistes concloure que mig centenar de viatgers van ser alegrement imprudents i que van protagonitzar un suïcidi col·lectiu amb 13 morts i 14 ferits? ¿Ho podem fer els mateixos periodistes que mesos enrere no hem tingut la valentia de jutjar Millet i Montull? És indubtable que els viatgers no havien de creuar les vies, però al periodisme també li correspon plantejar per què mig centenar o més de persones van cometre tal irresponsabilitat si realment l’equipament hagués donat la resposta adient a la demanda.

¿No és temerari permetre que trens fins a 150 quilòmetres per hora de velocitat circulin sense aturar-se per baixadors del litoral català? ¿No és temerari deixar tancada una pasarel·la que havia funcionat abans de la reforma del baixador amb una simple cadena metàl·lica sense cap rotulació? ¿No és temerari deixar un concorregut baixador de platja sense vigilants la nit de Sant Joan a l’hora de la temeritat col·lectiva? Ho diu El Periódico a portada: “Renfe anava a desplegar 12 vigilants 7 minuts després de la tragèdia” i hi afegeix: “El baixador va canviar el sistema d’accés sense prou senyalització”.

El periodisme, en el cas de Castelldefels, pot anar més enllà, i pot recórrer als referents territorials i a l’arxiu. Ahir ja circulava per Twitter un apunt escrit per una regidora de Castelldefels que denunciava l’acabament de la remodelació del baixador i que, premonitòriament?, advertia del risc de convertir-lo en “una ratera” per Sant Joan. L’apunt al seu bloc és del novembre passat. No era tabú, no. Era prudència.

Hem convertit les línies de rodalies en línies de metro regionals, al descobert, en entorns no urbans ni metropolitans. Hem plantat baixadors a cada nucli poblacional. Hem deshumanitzat les estacions, i encara més els baixadors. Tot són màquines i ja no queda rastre de personal d’estació, venedor de bitllets ni vigilants. Els baixadors són els nous no-llocs de la mobilitat metropolitana o premetropolitana. I allà on anys enrere hi hauria hagut gent per advertir, ara hi ha una cadena metàl·lica, una veu enllaunada que adverteix “que creuïn les vies”.

La fotografia d’Eduard García, periodista de l’Agència Catalana de Notícies a Ponent, dissabte de la setmana passada a Les Borges Blanques és històrica. Els presidents de sis entitats que apleguen la premsa de proximitat i periòdica en català, gratuïta i de pagament, d’arreu dels territoris de parla catalana, escenifiquen l’inici d’un procés cap a la federació. No és una fusió, sinó una federació de les entitats de la premsa catalana, molt potent i rica en comparació amb altres països. Una de les riqueses de l’espai català de comunicació són les capçaleres, els projectes, els productes, les empreses, les comunitats, els lectors, els professionals, els col·laboradors, els anunciants, etcètera, vinculats a les publicacions d’arreu del país en la llengua pròpia. La suma de tot això és molt i molt potent. I com que són temps de canvis profunds, aquí el que no es mogui no sortirà pas a la foto.

El món de la premsa “de casa” ha fet el pas, i aquest no és anecdòtic ni irrellevant. Ens trobem -i el document gràfic així ho recull- davant d’una fita fins fa pocs mesos impensable. Una vegada més, la crisi haurà estat una oportunitat que els presidents i les entitats de la premsa catalana han sabut llegir intel·ligent. Tots units, federats de fet, faran més força, i, de passada, resoldran un dels problemes que tenia tradicionalment l’administració a l’hora d’afrontar la interlocució i canalitzar els ajuts a aquest univers de publicacions. Amb una federació, la relació serà més senzilla, però alhora més forta perquè la dispersió i les singularitats de cada associació anaven en contra d’una posició ajustada al pes d’aquest món en el sector. La federació que s’ha iniciat amb la fotografia de família al centre cívic de Les Borges Blanques servirà per al just reconeixement d’aquesta peça capital en l’espai català de comunicació. Certament, la crisi s’endurà algunes capçaleres i projectes per davant. Però només des de la federació que s’està creant hi ha garanties d’èxit en l’etapa post-crisi.

S’ha editat i presentat a Barcelona el llibre News Agencies in the Turbulent Era of the Internet. Un volum que recull experiències d’agències de notícies d’arreu del món i que es deté en el cas exitós de l’Agència Catalana de Notícies (ACN). Coordinat per l’estudiós del sector de les agències de notícies reconegut a nivell mundial, Oliver Boyd-Barrett, aquest llibre posa de manifest que la crisi ha anat a favor de les agències perquè les ha enfortit. Boyd-Barrett sosté que la crisi ha estat una oportunitat per a les agències. Però el cas de l’ACN, amb el seu model de periodisme multimèdia, treball descentralitzat i organització en xarxa, destaca especialment respecte la resta d’experiències mundials que apareixen en el llibre i, en la recent visita de Boyd-Barrett a la redacció de l’agència a Barcelona, l’estudiós s’ha mostrat molt interessat per la particularitat d’aquesta aposta, innovadora i que marca tendència.

Fora de Catalunya, el “model ACN” és seguit amb gran interès. L’edició del llibre, que coincideix amb el desè aniversari de l’ACN, certifica que l’agència catalana s’homologa a nivell mundial i contribueix en la seva bona salut. A diferència de les grans agències estatals, veteranes i molt ben dotades, l’ACN és una agència jove, nascuda directament a Internet i que ha treballat des del primer moment amb criteris que aquests mesos amb la irrupció de la crisi es reivindiquen en el sector de la comunicació: austeritat, imaginació, flexibilitat, polivalència, innovació…

L’ACN no només ha crescut durant aquest període i s’ha fet un espai indubtable en el mapa comunicatiu català, sinó que ha contribuït a fer el salt a molts mitjans tradicionals del país a Internet i ha permès que proliferessin nous mitjans directament a la xarxa, per no esmentar la garantia de reequilibri territorial informatiu (arreu del país hi ha periodistes de l’ACN, que s’ha desplegat per tots els territoris de parla catalana i, últimament, ha fet una expansió en clau internacional per les principals capitals del món). Tot això, bastint aliances sòlides amb altres agències mundials, inclosa l’estatal EFE, la quarta del món, i amb complicitats amb entitats, institucions, universitats i mitjans del país. El llistat de convenis, acords i nous abonaments als serveis de l’agència seria ara farragós. Però coincidint amb el desè aniversari, la publicació del llibre coordinat per Boyd-Barrett és el reconeixement a una feina col·lectiva importantíssima.

Novament els digitals i les xarxes socials! Així van les coses quan es tracta d’obituaris delicats. L’autocensura o les línies editorials  s’imposen a la dignitat professional. Quan els interessos dels mitjans de comunicació són massa directes o quan la ideologia (com en aquest cas) pesa massa. Ja es pot anar parlant de recuperació de la memòria històrica, però quan determinat periodisme té l’oportunitat de demostrar que ha entès els temps que li toquen viure acaba decebent els lectors amb cert criteri. Hi ha un fort pes dels mitjans tradicionals que reacciona amb plantejaments antics. I això els deixa en evidència ara que existeix una oferta variada de mitjans a la xarxa, nadius digitals, una premsa internacional que arriba a l’instant gràcies també a Internet, i una altra cosa que es diu revolta ciutadana, web 2.0, xarxes socials, mitjans socials, etcètera…

La nova societat global digital destrossa amb informació ràpida i fresca, amb conversa atraient i grups i causes de ciberactivistes, la rigidesa de les redaccions sotmeses a les cotilles de la pitjor tradició del sector. Mentre els periodistes havien de recórrer a les fitxes oficials, a les dades (no totes) fredes, i a l’acumulació de reaccions de la jornada (bla, bla, bla… en la majoria dels casos), els digitals (la Internet catalana és rica i variada, afortunadament) i les eines socials oferien allò que l’endemà escassejarà al quiosc, el que difícilment sortirà als informatius amb els suports tradicionals. És a dir, que la conversa a Twitter amb l’etiqueta #samaranch ofereix l’alternativa formal, documental i ideològica a la rigidesa i les hipoteques dels mitjans de tota la vida. També a Facebook, on les mostres de condol oficialistes donen pas a la discrepància, a la ruptura del “pensament únic”.

Ens trobem, doncs, davant d’un nou cas de a) ideologia per damunt de professionalitat, b) resposta analògica en temps digitals i c) rigidesa i autocensura generacional. Amb la defunció del president d’honor del Comitè Olímpic Internacional es poden haver produït algunes escenes curioses a les redaccions del nostre país. Periodistes que han d’escriure “el que toca políticament correcte” amb el barret professional en el mitjà on treballen, i, al mateix temps, opinar i expressar-se críticament (potser el contrari del que han hagut de fer a la feina) a través de les eines 2.0 amb el barret de ciutadà. Novament, la llibertat és més tangible en mans ciutadanes a Twitter i Facebook. Novament, els periodistes quedem en evidència.

Les redaccions són terriblement avorrides i s’hi perd massa el temps. L’afirmació és del periodista Juan Varela, que va participar fa pocs dies en una de les sessions de 10 en comunicació, organitzades per l’Escacc. Cal dinamitar-les (de dinamita) i demanar als periodistes que surtin al carrer i siguin més presents a Internet, afegia el gurú i consultor. La veritat és que les rutines a moltes redaccions no han evolucionat prou. En algunes d’elles sembla com si el temps no hagués passat. Hi ha símptomes preocupants, com, per exemple, la moda d’algunes empreses de censurar l’accés des dels ordinadors de la redacció a blocs, determinades pàgines web i xarxes socials com Facebook. Aquestes empreses interpreten que tenir els seus periodistes navegant una part de la jornada laboral per les eines 2.0 és una distracció i una pèrdua de temps, és a dir, de productivitat. Cal tenir molt clar que la productivitat depèn d’aquestes “distraccions” per arribar a mesures radicals com capar l’entrada a aquestes pàgines.

Potser sí que hi ha periodistes que fan feines mecàniques o molt intensives, però millor aniríem si els professionals trepitgessin més el carrer per aixecar “temes propis”, parar l’orella al bar i conviure amb els ciutadans a les xarxes socials, les noves àgores on circula informació i el debat és viu com una mala cosa. Per fer bé la feina de periodista cal ser present a les xarxes socials, tenir l’antena posada en els debats ciutadans i millorar l’accés a fonts d’informació tradicionals i nous actors i protagonistes de l’actualitat que ja han decidit fer el salt a Internet.

Com es pot capar Facebook, Twitter, YouTube, Flickr o els blocs, si és allà on passen coses, cada dia més? Com es pot impedir que els professionals de la informació vegin de primera mà què es cou a la xarxa si els ciutadans tenen més marge de maniobra i llibertat que els propis periodistes? Com demanar als periodistes que s’autolimitin, s’autoamputin i s’autocensurin, si els polítics diuen que volen guanyar les eleccions fent política 2.0 a Internet? O és que no saben què és Obama? O és que no han vist que les relliscades d’alguns polítics a Facebook i Twitter són notícia i comporten dimissions?

Cal ser valents i apropar els periodistes al carrer (horaris flexibles, no obsessió per la presència en el centre de treball) i també a les xarxes socials (deixar de capar pàgines o de ridiculitzar qui té un bloc o Facebook a la pantalla). Els temps canvien.