Reflexions sobre periodisme, comunicació i cultura

L’aparició de l’edició en català de La Vanguardia, que ja apuntàvem a principis de febrer, ha tingut un llançament comunicatiu basat en un article del seu editor, Javier Godó, aquest diumenge i des de primeríssima hora del matí una agitació 2.0 a Facebook i Twitter per part dels responsables de la versió electrònica de l’històric rotatiu. La pàgina de Facebook Neix La Vanguardia en català ha superat els 2.500 amics en 24 hores, mentre que el compte de Twitter @LaVanguardiaCAT ja acumula més de 800 seguidors. Un web específic recull aquestes eines participatives (seguiu la conversa amb l’etiqueta #vangcat) i les reaccions que s’han produït amb l’anunci de Godó de treure una versió en llengua catalana al maig. Aquest mateix dilluns s’ha fet a Vic el primer d’una sèrie d’actes de presentació pel territori que recorden la gira dels promotors del diari Ara i en què el director de La Vanguardia, José Antich, ha afirmat que la nova edició “no serà una simple traducció”, com ja havia dit al matí a TV3.

Aquest pas és un èxit del catalanisme, perquè el país comptarà amb fins a cinc capçaleres d’àmbit nacional en la llengua pròpia. La Vanguardia s’afegirà a El Periódico en l’aposta per les edicions dobles (catalana i espanyola) i augmentarà l’oferta dels rotatius escrits i impresos directament en català: Avui, El Punt i Ara. Això, sense comptar les publicacions diàries i periòdiques d’arreu del país. La notícia històrica ha merescut un tractament informatiu correcte per aquest dels diaris editats directament en català, que s’han centrat a destacar la millora de l’oferta periodística en aquesta llengua. A El Punt li donaven la benvinguda, mentre que a Vilaweb hi veuen una prova més del deslligament amb Espanya.

En la informació que el mateix diumenge oferia l’Agència Catalana de Notícies, amb declaracions del cap de comunicació del Grupo Godó, Màrius Carol, s’explicava que els plans de l’empresa editora és que la doble edició serveixi per guanyar entre 3.000 i 4.000 exemplars. Les edicions en espanyol i en català compartiran la històrica capçalera blava i, per diferenciar-les, la catalana tindrà una pestanya al final de color verd on hi apareixerà ‘.cat‘. El català també arribarà a la versió electrònica.

La Vanguardia celebra enguany el seu 130è aniversari. Fundada l’1 de febrer de 1881, l’efemèride no ha anat acompanyada de la sortida de l’esperada versió en català. Tampoc no veurà la llum aquest Sant Jordi, una altra data assenyalada en el calendari. No obstant, al rotatiu del Grupo Godó treballen amb la intenció que la versió impresa de La Vanguardia en català arribi al quiosc durant aquest any d’aniversari rodó, probablement abans de l’estiu. Entre els professionals que treballen en el projecte hi ha instal·lada la idea que la versió en català està molt avançada i que serà una realitat els propers mesos. S’han fet proves, s’ha dissenyat l’equip extern que assumirà el perfeccionament de la traducció i fins i tot s’ha definit que la versió en català serà idèntica de continguts que l’espanyola, descartant una idea inicial que apuntava a dues edicions personalitzades i lleugerament diferenciades. Seran la mateixa La Vanguardia, amb el mateix equip de redacció i director, José Antich, però en dues llengües diferents, amb una eina de traducció i una edició humana posterior millorades respecte la d’altres rotatius.

L’aparició de La Vanguardia en català serà, el dia que es produeixi, un esdeveniment per a la premsa, per al país i, lògicament, per al catalanisme polític. És més que probable, doncs, que Artur Mas assisteixi a la festa de presentació que haurien volgut anteriors presidents de la Generalitat. Ni Jordi Pujol, ni Pasqual Maragall ni José Montilla se’n van sortir, perquè l’edició del diari de Godó en la llengua pròpia del país era un objectiu anhelat pels inquilins del Palau de la Generalitat o, com a mínim, pels responsables de Cultura i Comunicació dels successius governs. El nou Govern té aquest caramel a tocar de dits, si res no es complica ni capgira.

Prop de 10.000 internautes van adherir-se l’any passat a una causa a Facebook perquè La Vanguardia imités El Periódico de Catalunya i aparegués amb doble versió lingüística, espanyola i catalana. També durant l’any passat uns activistes digitals van activar un traductor automàtic perquè La Vanguardia es pugui llegir en la llengua de Pompeu Fabra. I aquest és el resultat. La xarxa ja permet llegir la versió digital de la capçalera veterana en català, però sense arribar a les dues versions que El Periódico ofereix des de fa anys en línia, en català i en espanyol.

¿Per què el grup de comunicació multiplataforma (La Vanguardia, RAC1, RAC105 i 8tv) farà el pas aquest anys a l’edició impresa en català en un context de crisi com l’actual? La resposta correspon a la pròpia empresa, que és molt curosa a l’hora d’informar de l’evolució del projecte i que té, legítimament, tot el dret d’administrar el seu tempus. Des que el desembre del 2007 Màrius Carol anunciés en unes jornades a la Facultat de Comunicació Blanquerna que hi hauria diari en català, els rumors no han parat de proliferar. Amb l’anterior Govern, les converses havien avançat, però finalment no va veure la llum.

Què ha succeït entremig? A part del canvi de Govern a partir del resultat de les eleccions del passat 28 de novembre, s’han produït dos fets objectius en el sector de la premsa catalana. Primer, la compra de l’Avui per part del grup Hermes, d’El Punt, El 9 Esportiu i Presència. Segon, el naixement d’un nou diari, Ara, precisament el dia de les eleccions catalanes. Una oferta en català molt àmplia al quiosc si finalment s’hi afegeix La Vanguardia.

Els diaris catalans tenen encara molt de camí per córrer amb el dispositiu mòbil d’Apple que està revolucionant el sector de la comunicació, especialment el quiosc a les pantalles. La Vanguardia té una aplicació per a l’iPad que ofereix les notícies del seu web, amb una navegació senzilla i una presentació molt neta. Textos (bàsicament d’agència) i fotografies. També hi ha una opció a la barra superior molt generosa de galeria de fotografies del dia, i una icona que permet accedir directament per escoltar les emissores de ràdio del Grupo Godó, RAC1 i RAC105. Com que LV a l’iPad vascula sobre els continguts gratuïts del seu web, l’aplicació a la pantalla tàctil d’Apple és també gratuïta i és operativa des de fa mesos.

L’aparició del diari Ara la passada tardor va provocar una gran expectativa, atès que la versió en paper es va presentar com una peça més d’un plantejament ambiciós basat en el web i l’aplicació per a iPad. A diferència de La Vanguardia, l’Ara ha traslladat a l’iPad el número íntegre del paper, és a dir, una versió millorada del que fins ara coneixíem de la majoria de diaris, el Pdf. A la pràctica, és un Pdf de l’exemplar del dia, que es va acumulant a mode d’hemeroteca. L’Ara a l’iPad és de pagament, és a dir, restringit als subscriptors. Una aposta radicalment diferent a la de La Vanguardia, ja que l’actualització i la immediatesa de l’Ara es concentra en el web, gratuïtament.

Aquesta setmana un tercer rotatiu català, El Periódico, acaba de presentar en proves un format pioner de premsa electrònica, una mena de tercera via entre el Pdf, el web i les versions d’iPad conegudes a casa nostra. És més usable que el Pdf de la versió impresa del dia o anteriors, però no té res a veure amb el web ni amb les aplicacions gratuïtes d’iPad. És un lector digital de pagament (subscripció d’un euro setmanal) que pretén blindar els seus continguts de paper. És un nou concepte, propi, tancat a subscriptors del diari o exclusius d’aquest nou format, i que va en la línia de posar en valor els continguts del paper, de pagament, aprofitant el factor multimèdia, de fotos i vídeos.

En el fons, assistim a un experiment d’El Periódico en el procés col·lectiu de recerca de model de negoci per al sector de la premsa. Una aposta en l’intent de trobar el què i el com per rendibilitzar continguts de pagament enmig de la proliferació de pantalles i dispositius mòbils. Més enllà del web, més enllà de la gratuïtat a la xarxa.

L’Agència Catalana de Notícies (ACN) culmina la celebració del seu desè aniversari amb la presentació del portal d’actualitat de Catalunya en anglès Catalan News Agency (CNA), que inclou la tribuna plural d’opinió Catalan Views, i la presentació del Llibre d’estil, presentat al Col·legi de Periodistes de Catalunya. L’acollida per part dels corresponsals estrangers a Madrid [vídeo] i Barcelona [vídeo] del portal en anglès de l’ACN ha estat bona. Trobaven a faltar eines periodístiques en anglès per estar al cas de l’actualitat catalana i disposar d’elements rigorosos de contextualització. El nou web, que acaba amb un dèficit històric en l’àmbit de la internacionalització del país, forma part d’una estratègia més àmplia de l’Agència per situar-se en el mapa europeu i pretén arrodonir el projecte de la creació de la secció de Món i l’obertura de delegacions a París, Londres, Berlín i Nova York, a part de les ja existents a Madrid i Brussel·les. La informació internacional que l’ACN ofereix als seus més de 300 clients s’alimenta gràcies als acords amb agències internacionals com Reuters, l’alemanya DPA, France Presse, la italiana ANSA i l’espanyola EFE.

La redacció del Llibre d’estil [vídeo de la presentació] no ha estat fàcil, perquè mentre les coordinadores, Anna Nogué (subdirectora de l’ACN) i Carme Ferré (professora i investigadora de la UAB), hi estaven treballant, a l’Agència els projectes s’anaven encadenant a un ritme de vertigen. Els últims anys han estat, realment, un no parar. I, curiosament, el context de crisi ha estat una gran oportunitat per a les agències en general i per a l’ACN en particular, ja que en el nostre cas s’ha triplicat la facturació i s’ha incrementat el nombre de clients a més de 300.

En l’etapa actual, s’ha potenciat la figura dels delegats territorials (Xavier Pi a Comarques gironines, Jordi Pujolar a Àmbit Metropolità de Barcelona, Pere Gendrau a Comarques centrals, Oriol Bosch a Ponent i Alt Pirineu i Aran, i Anna Mayor a Terres de l’Ebre i Camp de Tarragona), reforç de l’equip directiu periodístic amb caps de secció temàtiques (Salvador Cargol, redactor en cap i Economia; Oriol Burgada, Societat; Marta Sierra, Política; i Violeta Gumà, Cultura), creació d’espais de coordinació, i redistribució de la plantilla, que ha crescut fins a 90 treballadors.

Actualment el servei de l’ACN és set dies a la setmana pràcticament 24 hores al dia, els 365 dies a l’any. I es fa amb criteris compartits que donen unitat i coherència a la producció periodística (criteris periodístics i homogeneïtzació dels formats de les informacions: text, àudio, fotografia i vídeo).

La redacció elabora temes en xarxa d’arreu del país i temes propis (notícies, reportatges i entrevistes), potenciant la presència al carrer amb tots els formats (sobretot fotografia i vídeos) i prescindint de determinades convocatòries de premsa absolutament prescindibles. La informació per damunt dels “compromisos” de l’agenda.

L’ambició nacional en els continguts i el projecte com a conjunt marca l’actual etapa. La informació territorial d’interès nacional ha estat prioritària, deixant de banda part de les convocatòries excessivament localistes. Amb millor informació del territori s’ha fet una doble contribució: a la proximitat i a l’àmbit nacional. És una aposta fonamental en la idea de descentralització i transversalitat que sempre han guiat l’Agència. Així s’és més útils als mitjans nacionals i també als regionals o locals. La millora en quantitat i qualitat (més especialització) de les notícies d’àmbit nacional ha revertit positivament en els mitjans clients.

S’han signat acords efectius amb l’Associació Catalana de la Premsa Comarcal (ACPC), Associació Catalana de Premsa Gratuïta (ACPG), Associació Catalana de Municipis (ACM) i amb totes les universitats del país amb estudis de periodisme i comunicació, fet, aquest últim, que ha permès obrir l’Agència als estudiants en pràctiques d’arreu.

En només tres exercicis (2007-2009) s’ha triplicat la facturació de l’Agència, que ha guanyat 100 mitjans de comunicació més abonats, bàsicament generalistes catalans i estatals. El creixement pressupostari de l’Agència a partir de l’increment dels ingressos provinents del mercat i del sector ha permès augmentar el número de treballadores i treballadors generant ocupació en temps de crisi (de 57 a 90 professionals en plantilla) i millorant les condicions laborals amb l’aprovació del primer conveni col·lectiu específic per a l’empresa.

S’ha estrenat una nova seu a Via Laietana de Barcelona, amb una sala de redacció diàfana que dignifica les condicions de treball i supera els inconvenients que generava la dispersió dels periodistes. Aquesta nova redacció a Via Laietana, on l’Agència ja hi tenia una seu que estava saturada, ha coincidit en el temps amb la redimensió de la redacció de Girona, on l’ACN hi manté la seu física (Avinguda Jaume I, al centre de la ciutat), amb set periodistes territorials de les comarques gironines. En els propers mesos està previst disposar de centres de suport existents a Lleida, Tarragona i Roquetes-Tortosa a l’entorn de les delegacions de mitjans de comunicació de titularitat pública.

L’ACN ofereix actualment informació del País Valencià i de les Illes Balears, gràcies a l’obertura de delegacions en aquests territoris que funcionen amb criteris de teletreball. Els periodistes de l’Agència (José Soler al País Valencià, i Martina Ramis a les Illes) funcionen com la resta de redactors territorials, és a dir, treballen allà on passa la notícia i aprofiten seus i espais públics habilitats per als professionals de la informació, no pas ocupant locals ni immobles com a delegacions en el concepte antic. Puntualment l’Agència informa d’Andorra i regularment atén l’actualitat d’interès català a la Franja de Ponent, la Catalunya del Nord i l’Alguer.

Aquest 2010 s’ha creat la secció d’internacional que anomenem Món, amb una estructura fixa a Barcelona que s’alimenta de les grans agències mundials, genera continguts propis des de la capital catalana amb la redactora Maria Fernández i aprofita els recursos de les delegacions a l’estranger. El delegat a Brussel·les Albert Segura coordina la informació de Món i l’equip de periodistes instal·lats a la capital belga (Raquel Correa), París (Jordi Font), Londres (Laura Pous), Berlín (Neus Pérez) i Nova York (abans Isaac Salvatierra i actualment Ariadna Matamoros). Des de fa anys, l’ACN disposa de delegat a Madrid (Roger Pi), que actualment té el suport d’un altre periodista en plantilla provinent de la redacció de Barcelona (Miquel Codolar).

Per bastir el projecte d’agència integral (bona informació nacional i continguts internacionals), l’ACN ha arribat a acords comercials i de col·laboració amb EFE, Reuters, ANSA, LUSA, DPA i France Presse, agències que apareixen recollides en el llibre de l’expert mundial Oliver Boyd-Barrett News Agencies in the Turbulent Era of the Internet [descàrrega gratuïta], que es va presentar a Barcelona i en què hi figura un capítol dedicat a la nostra agència. L’edició d’aquest llibre coordinat pel professor Boyd-Barrett ha contribuït a internacionalitzar l’ACN i difondre el seu model multimèdia [pdf descarregable], posant l’Agència en el mapa europeu.

Un dels projectes assolits ha estat la catalogació del fons documental de l’Agència i l’establiment de criteris de gestió de la informació (Anna Oms). També s’ha elaborat un Manual d’acollida per als nous periodistes i professionals de les diferents àrees que arriben a l’Agència i un Llibre d’estil d’imatge corporativa, que ha coordinat Gemma Ustrell, cap de Comunicació.

A partir de l’embrionària ACN TV, s’ha consolidat el servei de notícies de vídeo locutades per a les televisions adherides a la xarxa de Comunicàlia, que proporciona continguts audiovisuals (programes setmanals de temàtica diversa i les notícies d’actualitat diària) a mig centenar d’emissores de proximitat del país. Aquest acord estratègic ha permès reforçar l’aposta audiovisual de l’Agència.

Un dels eixos de l’Agència és l’aposta decidida per les eines 2.0 amb una doble intenció: reforçar la marca ACN a Internet, i atraure la participació dels ciutadans, canalitzant continguts d’interès periodístic que generin internautes, estudiants de periodisme o professionals free lance. Aquestes eines participatives de l’ACN, que gestiona el periodista Jordi Pueyo, requereixen d’un tractament específic per part de la redacció de Taula que coordina Lluís Sibils. Actualment, l’Agència té presència amb milers de seguidors a YouTube, Facebook, Twitter i Flickr, entre d’altres xarxes o eines socials.

Recentment s’ha posat en marxa el nou web [vídeo] de l’ACN, amb bancs de continguts multimèdia actualitzats al minut, essent un aparador més transparent de la producció periodística de l’Agència per facilitar la consulta d’última hora i la compra de notícies en tots els formats de text i audiovisuals a tant la peça des del mateix web per als clients no-abonats o esporàdics. El nou web [apunt al meu bloc] ha requerit introduir canvis en el sistema de gestió interna de vídeo i també en part de les infraestructures, per la qual cosa l’arrencada ha provocat algun desajust en el servei en el qual l’equip humà del cap de Sistemes Xavier Cabanach hi està treballant, i l’equip de Comercial d’Enric Mazorra manté una atenció directa amb els usuaris i clients.

Aquest mateix novembre comença un postgrau de producció periodística multimèdia que l’ACN posa en marxa aquest curs 2010-2011 amb la Universitat Oberta de Catalunya (UOC), coordinat per la professora i consultora Eva Domínguez [bloc i web]. El postgrau és ideal per als professionals que vulguin fer el salt al periodisme multimèdia.

I l’últim projecte culminat és la Catalan News Agency (CNA) i Catalan Views [bloc], el portal de notícies de Catalunya en anglès impulsat per l’ACN per internacionalitzar l’Agència i acabar amb el dèficit d’informació catalana contextualitzada per a ser llegida i interpretada a fora [vídeo promocional]. Aquest portal, que coordina Gaspar Pericay, s’alimenta de les notícies de l’ACN, però no són cap traducció automàtica, sinó una tria molt ben feta de textos escrits directament en anglès a partir de la reelaboració dels continguts periodístics del servei en català. Una desena de notícies diàries, amb vídeos locutats en anglès, de la realitat catalana que pugui interessar a corresponsals, inversors, estudiosos estrangers i catalanòfils.

La CNA, sigles que fan un joc amb les mateixes lletres que les de l’ACN, és una finestra per explicar Catalunya al món i per posicionar l’agència nacional en el mapa mundial. Un projecte estratègic perquè l’ACN pretén seguir creixent i incrementant el seu pressupost en base a nous productes i més clients. L’objectiu és aconseguir que el 50% del finançament siguin ingressos del mercat i el 50% restant públics (actualment la correlació és 30-70%). En temps de crisi cal ser realistes: difícilment augmentarà l’aportació pública. L’ambició, doncs, s’imposa per continuar construint l’Agència nacional.

¿El periodisme havia d’entrar ahir, amb els cadàvers encara calents, a jutjar la temeritat de les accions de les víctimes? No, i mil vegades no. Un diari de l’endemà, El Periódico, obre la seva portada amb la pregunta: ¿Sols imprudència? i dedica una extensa informació a plantejar dubtes raonables. ¿Podem els periodistes concloure que mig centenar de viatgers van ser alegrement imprudents i que van protagonitzar un suïcidi col·lectiu amb 13 morts i 14 ferits? ¿Ho podem fer els mateixos periodistes que mesos enrere no hem tingut la valentia de jutjar Millet i Montull? És indubtable que els viatgers no havien de creuar les vies, però al periodisme també li correspon plantejar per què mig centenar o més de persones van cometre tal irresponsabilitat si realment l’equipament hagués donat la resposta adient a la demanda.

¿No és temerari permetre que trens fins a 150 quilòmetres per hora de velocitat circulin sense aturar-se per baixadors del litoral català? ¿No és temerari deixar tancada una pasarel·la que havia funcionat abans de la reforma del baixador amb una simple cadena metàl·lica sense cap rotulació? ¿No és temerari deixar un concorregut baixador de platja sense vigilants la nit de Sant Joan a l’hora de la temeritat col·lectiva? Ho diu El Periódico a portada: “Renfe anava a desplegar 12 vigilants 7 minuts després de la tragèdia” i hi afegeix: “El baixador va canviar el sistema d’accés sense prou senyalització”.

El periodisme, en el cas de Castelldefels, pot anar més enllà, i pot recórrer als referents territorials i a l’arxiu. Ahir ja circulava per Twitter un apunt escrit per una regidora de Castelldefels que denunciava l’acabament de la remodelació del baixador i que, premonitòriament?, advertia del risc de convertir-lo en “una ratera” per Sant Joan. L’apunt al seu bloc és del novembre passat. No era tabú, no. Era prudència.

Hem convertit les línies de rodalies en línies de metro regionals, al descobert, en entorns no urbans ni metropolitans. Hem plantat baixadors a cada nucli poblacional. Hem deshumanitzat les estacions, i encara més els baixadors. Tot són màquines i ja no queda rastre de personal d’estació, venedor de bitllets ni vigilants. Els baixadors són els nous no-llocs de la mobilitat metropolitana o premetropolitana. I allà on anys enrere hi hauria hagut gent per advertir, ara hi ha una cadena metàl·lica, una veu enllaunada que adverteix “que creuïn les vies”.