No sé si fer una revista de paper amb llargs reportatges podria ser etiquetat com fer una mica ‘el hippy editorial’, però el cert és que darrerament alguns llançaments de publicacions reivindiquen el paper com a element transgressor -qui ens ho havia de dir!- i amb models que volen ser disruptius. Varem parlar aquí del San Francisco Panorama i d’Orsai, però ara també recordo un projecte francès anomenat Segle XXI.
Avui us porto Delayed Gratification. Déu meu, el nom: gratificació retardada (traducció ràpida). I tant! Cada tres mesos…
Reivindica els formats llargs de periodisme i la informació en mesos , no pas “en minuts” -clara al·lusió al temps real d’Internet-. L’editora és diu Slow Journalism Company:
“Les notícies mesurades en mesos, no minuts, tornant a les històries després que la pols ja s’ha fet present – ens sentim orgullosos de ser els últims a portar notícies d’última hora.”
Sortirà al gener i costarà 12 lliures el número, 40 lliures la subscripció l’any. És cara, però com Orsai, aspiren a no dependre de la publicitat. Serà trimestral i s’ocuparà de temes de cultura, esports i política. El disseny torna a ser un element distintiu. Aquí en podeu veure una petita mostra.
A mi m’agraden aquests tipus de projectes que fan de les febleses, virtuts. I és per això que crec que el paper no morirà, perquè encara hi falta creativitat als diaris i revistes d’avui.
Com estan canviant els nostres hàbits? Quins productes ens faciliten o modifiquen la nostra lectura? Una lectura que, per cert, que cada vegada s’allunya més del nostre estimat ordinador… Com gestionem aquesta allau informativa?
Hi ha dos productes que fa temps que han captat la meva atenció per diferents motius: l’InstantPaper i Flipboard.
1. InstantPaper: ho llegiré després.
Fa anys que tinc un costum, diguem-ne, poc 2.0: Quan vull llegir un article amb una mica de calma, l’imprimeixo en paper i el fico a la meva bossa, per, quan agafo el transport públic, llegir-lo sense interferències digitals ni analògiques. Quantes vegades no heu trobat un article i heu pensat, “ho llegiré després”?
Doncs un híbrid d’aquestes dues coses és InstantPaper: una aplicació que mitjançant un còmode botó al navegador va guardant els articles que desitges i quan estàs offline pots recuperar-los i llegir-los. El pots fer servir a l’ordinador, però està més pensat per ser utilitzat als “tablets” o als mòbils. Aquí teniu un vídeo que explica el seu funcionament.
2. Flipboard: el meu diari social
Si una cosa s’ha de reconèixer a Flipboardés que ha sortit en el moment precís: justament després de la sortida de l’iPad i en plena explosió social dels continguts (en Juan Varela en parlava avui). L’aplicació simula un diari online que recorda la idea de Paper.li.
L’usuari pot construir una llista de feeds que l’interessen o, a través dels amics a Facebook o a Twitter, descobrir nous continguts que els amics o els nostres contactes recomanen . Flipboard agrupa enllaços a aquests continguts i millora notablement l’experiència de lectura. És un aplicació que està tenint molt d’èxit entre els usuaris d’iPad.
Com deia, són aplicacions que poden arribar a modificar els nostres hàbits de lectura. Els aspectes socials estan en alça però també la millora de l’experiència de lectura. Una lectura que, com deia, cada vegada s’allunya més de la pantalla de l’ordinador.
La pregunta següent és: on aniran a parar els RSS, els readers i les portades dels mitjans?
Murdoch no podia dormir una nit de la primavera passada i, en comptes de comptar ovelletes com tothom, es dedicava a rumiar sobre el seu imperi mediàtic. I vet aquí que va tenir una idea d’aquelles que et fan fer un salt del llit: fer una publicació diària amb redacció pròpia i només per a dispositius com l’iPad. La resta de mortals seguiríem dormint, però ell té la capacitat de fer una trucada i posar la maquinària en marxa.
Si bé a l’agost ja es va sentir alguna cosa, fa pocs dies es concretava la notícia sobre la propera aventura de Murdoch. La batalla de Murdoch és la de demostrar al món que la gent està disposada a pagar per la informació online. Analistes de tot el món es pregunten, De veritat podria funcionar? Anem a fer un cop d’ull per la Xarxa…
Què és i quant costarà?
Com deia, es tracta d’una publicació diària per a iPad i similars, que compta amb el vist-i-plau d’Apple (diuen que l’estan desenvolupant junts). Tindrà una redacció pròpia amb 100 periodistes i s’adreçarà a una audiència nord-americana. Els elements de disseny i audiovisuals tindran un gran protagonisme. Costarà 99 centaus de dòlar a la setmana o 4,25 dòlars al mes. Farà informació generalista i buscaran oferir notícies i contingut propi. Tindrà un estil “optimista” i de lectura “divertida” a l’estil del New York Post. Murdoch hi ha invertit 30 milions de dòlars.
A favor
-La consultora Gatner afirma que l’any que ve viurem una pluja de tablets a les nostres cases: se’n vendran 55 milions durant el 2011. Així doncs, el projecte podria no ser cap bogeria…
-A The MondayNote fan un bon resum de la situació: L’experiència de lectura de l’iPad és immersiva. Els estudis diuen que et passes més temps concentrat en l’aplicació que no pas en la impulsiva navegació web.
-100 periodistes més col·laboradors pot semblar un nombre adequat per a una publicació que aspira a fer contingut realment únic i valuós.
-Fent números, es necessitarien 150.000 subscriptors per fer rendible el diari.
-Espai tancat sense enllaços a la Xarxa ni possibles interaccions socials.
-Són els analistes nord-americans els que posen en dubte que amb 100 periodistes es pugui fer un diari “nacional” (i mira que a mi em sembla una barbaritat…). Però també que 100 periodistes -diuen- són molts treballadors per a una start-up.
- El públic pagarà per un producte així tenint a l’abast altres diaris a Internet, es pregunta Peter Preston? Els continguts que ofereixin han de ser necessàriament únics i valuosos.
-La dependència de l’amic-enemicApple: la companyia es queda el 30% de cada venda que es fa a la seva botiga iTunes.
-S’ha de descarregar en poc temps: si necessita massa temps l’usuari impacient pot canviar d’opinió.
Però vet aquí que algú més ha tingut una idea semblant. Fins on sabem, sembla que no dormen junts, però el magnat nord-americà, Richard Branson, propietari de Virgin, acaba de llançar una publicació només per a iPad.
Per últim, diu Emily Bell a The Guardian, que si per un cas, tingués èxit Murdoch, això demostraria que l’imperi Murdoch s’encamina a la definitiva digitalització.
I llavors, potser, en Murdoch per fi podrà dormir d’una tirada tota la nit, però és clar, ja no tindrà idees com aquesta.
Dos argentins que viuen a Catalunya han decidit tirar-la endavant invertint-t’hi els seus estalvis. Sembla que la inversió és d’uns 100.000 euros. Un d’ells és un vell amic de la Xarxa i columnista fins fa poc -va renunciar-hi- dels diaris El País i de La Nación.
Hernan Casciari és un escriptor molt popular, entre d’altres coses, pel seu bloc sobre sèries de ficció Espoiler a El País. El seu bloc personal Orsai -nom que pren la revista-, té milers de seguidors i en ells s’ha recolzat per treure endavant aquest projecte.
A Renuncio, teniu una contundent declaració de principis del per què de fer la revista que ells desitgen. Casciari va declarar: “Sóc conscient que la majoria d’ulls està en els monitors, però el paper és meravellós. El problema és que la gent no sap fer-ho“, va dir.
- Què sabem d’Orsai? Poc, ben poc. Però això no sembla importar als més de 4.600 subscriptors que s’han abonat, de moment, a la revista trimestral.
De les informacions que he pogut arreplegar per la Xarxa:
-Unes 210 pàgines.
-Ni una sola pàgina de publicitat.
- Periodisme narratiu. Formats llargs. Llargs, tant com vulguin. Il·lustracions. En el primer número hi participaran 12 il·lustradors.
-A l’Estat espanyol costarà 16 euros el número. A cada país té un preu diferent segons el preu de premsa dels dissabtes… (aquí, l’explicació). Si se’n compra un pack de 10, pot sortir més econòmica.
-Es distribuirà només a través d’algunes llibreries. Des de la revista proposen als futurs lectors enviar una suggerent carta als propietaris demanant que es distribueixi allà la revista.
-Han dit que el dia 10 de desembre tancaran les pre-vendes i no acceptaran més compres ni imprimiran més exemplars. El primer número, al gener.
-Si teniu curiosistat, aquí parla de l’equip de redacció.
Fa molt temps que segueixo el bloc de periodisme digital 10.000 Words, obra de Mark Luckie. Des de fa uns mesos Luckie és el cap d’Innovació del Washington Post i aquesta setmana participava a unes jornades sobre mitjans a la Universitat de Columbia.
Segons Luckie un periodista no pot obrir un compte a Twitter i aprendre a fer una bona foto “i pensar que ja sap tot el que cal saber sobre el periodisme multimèdia. Els millors reporters saben que han de continuar aprenent, creixent i experimentant amb les noves eines.”
Explicava que no totes les eines són apropiades per a qualsevol notícia, i que fins i tot hi ha notícies que són “un -webbable”. Val la pena la reflexió de Lukci
Però el que vull ressaltar de les seves paraules és això: la producció multimèdia consumeix molt de temps i no totes les històries poden beneficiar-se d’un munt de fotos i interactius amb flash.
Deia: “Encara que el panorama periodístic dicta que hem de fer tot tipus de bogeries per a cada història, jo estic aquí per dir-vos que això no és cert“, va dir Luckie.
La clau és prioritzar.
Preguntem-nos: quanta gent de la nostra redacció online es dedica a fer actualització? Tots? N’hi ha algun que pugui generar contingut propi? “No tenen temps”, em contestareu.
Doncs què podem fer? Sempre hi haurà una “darrera hora” en aquest món hiperconnectat.
El que vull dir és que la dèria per actualitzar contínuament els webs informatius -amb temes que a més, tothom té- és una arma de doble tall: ens lliga de mans i ens allunya de crear valor que ens distingeixi de la competència. Aquesta és una qüestió que coneix bé el professor David Domingo, i de la que ens parlava al seu post “I qui salvarà el periodisme digital”:
“(…) el ritme de la última hora s’emporta tota l’energia.Ser els més ràpids és l’única raó de ser de molts mitjans digitals, perquè és l’únic en que poden guanyar als mitjans tradicionals amb els escassos recursos humans que acostumen a tenir”.
Gestionem els recursos
No dic que hàgim de renunciar a l’actualitat, però si que crec que cal ser conscients d’aquesta mena de malaltia encomanadissa que es diu “ser el primer” en dir alguna cosa que tothom donarà després.
Parem un moment. Pensem. Prioritzem. Gestionem els recursos que tenim.
Com deia un antic professor meu, enPaco Sancho:“No m’ho diguis abans, digues-m’ho millor”.
