Reflexions sobre periodisme, comunicació i cultura

Manllevo el títol del llibre de Rafel Nadal per definir l’enyor que el sector de la comunicació té de la situació que vivíem els mitjans temps ençà quan la tempesta no s’abatia sobre tots nosaltres.

Perquè fa temps, no massa, els i les periodistes i les empreses de comunicació, efectivament, vivíem en una mena de bombolla mediàtica en què els anunciants brollaven a dojo, i decidíem des de la nostra torre d’ivori què era notícia i què no, què mereixia un titular: l’opinió pública era l’opinió publicada. Érem raonablement feliços, sí.

D’on neix doncs la nostra infelicitat? Fonamentalment prové de quatre condicionants:

• La crisi econòmica, ben nostra, mediterrània, que no global.
• La crisi de model del periodisme, prèvia al crack econòmic, i que no hem entomat encara.
• La competència dinàmica que generen les xarxes socials i l’entorn digital.
• I l’absència d’I+D de les empreses editores que van generar models sobredimensionats i poc susceptibles al canvi.

A dia d’avui la premsa baixa paginació, les redaccions i corresponsalies perden efectius i recursos, però, això sí, la majoria de canals creix en audiència (oh, deliciosa paradoxa! Cada cop tenim més persones interessades a seguir-nos, però menys persones disposades a invertir diners en comprar els nostres productes comunicatius ni en anunciar-s’hi). I també augmenta la feblesa de les empreses editores, debilitat que es pot traduir en majors servituds cap als anunciants i cap a les administracions, i pèrdua de credibilitat. Quadrar l’Excel mana.

A les redaccions, si abans imperava la cuina d’autor ara prima el fast food, i no només per la dictadura de la immediatesa que associem a la cultura digital. “Sigues el primer encara que agafis el rave per les fulles”, sembla ser la consigna. I resigants, els professionals de la informació admetem que, amb menys recursos i més pressions, encara prou fem servint un menú apanyadet cada dia com per haver-li d’afegir a més un polsim de rigor. Però els nostres consumidors, exigents, ens passen factura. Ens consulten, sí, però… els som útils?

En vàrem parlar fa uns dies amb dos periodistes de Televisió de Catalunya, el David Bassa i l’Ariadna Oltra, en una xerrada coorganitzada a Granollers per Contrapunt i Aravallès, que duia l’estimulant títol d’‘El periodisme local i l’endemà de la crisi’.

Les principals conclusions que vam formular van ser:

• La crisi econòmica ha reduït estructures (és esgarrifós aturar-se a resseguir els obituaris de capçaleres que no han sobreviscut i la nòmina de bons i bones periodistes que han perdut el seu lloc de treball). Pel camí hem perdut projectes realment engrescadors i històrics, i la sagnia continua. Terra cremada que hauria d’aplanar el camí a aquelles marques inequívocament de referència territorialment o sectorial, que podran cobrir els buits comunicatius quan escampi la crisi. Cal aprofitar els nous nínxols de mercat, adaptant estructures i recursos tecnològics al nou escenari. La transició tecnològica i les noves formes d’accés als continguts i serveis són una oportunitat.

• La crisi de model, la perversió del periodisme i la seva generalitzada incapacitat de reinvenció fan que, a ulls de la societat, siguem més prescindibles. Sí, ens segueix més gent, però el grau d’adhesió i/o fidelització és més feble. Cal donar un cop de timó i recuperar l’essència de la professió, sense tabús ni apriorismes, amb voluntat de servei públic i de recuperar el rol de referència en la generació d’opinió pública i la versemblança. Cal sentit d’empresa, d’acord, però per damunt de tot honestedat i compromís democràtic. Les persones veritablement interessades en una determinada informació estaran disposades a finançar-la (subscripció, crowfunding, publicitat).

• L’esclat de les xarxes socials i de nous canals d’informació posen en dubte la primacia dels i les periodistes en la generació d’opinió i en la proposició de debat. La prescripció ara arriba des dels trending topics de Twitter o a través del parer de tertulians més o menys instruïts en la matèria. ¿Qui vol informació oficialitzada, filtrada i condicionada per les empreses de comunicació (empreses, no oblidem, que per damunt del compromís amb la seva audiència, evidencien tot sovint que el compromís preeminent és amb el seu accionariat o amb els seus anunciants) quan podem recórrer a fonts suposadament ‘neutres’? Cal reivindicar que l’excés d’informació, la infoxicació, no ens fa més lliures. Els mitjans hem de recuperar la funció social del periodisme: filtrar, contextualitzar, facilitar els recursos interpretatius de les coses. Tenim un deute amb la realitat, i les xarxes socials ens poden ajudar enormement a aquesta fita. Hem de tractar l’actualitat sense apriorismes ni sense tabús.

• La manca de previsió de l’empresariat de la comunicació ha fet que els recursos per a un pla B no existissin ni tampoc la capacitat d’inversió per repensar o millorar els suports. Els ajustos han arribat fonamentalment en la mà d’obra: així, hem perdut anàlisi, investigació en profunditat, rigor, hem abusat de les fonts indirectes i de la nota de premsa. Publiquem les mateixes fotografies, els mateixos talls de veu, el mateix comunicat explicat des de la mateixa font. Cal que les empreses de comunicació prenem nota de les dificultats que ens ha dut la conjuntura actual i en treiem una visió constructiva per a la professió. Cal que les empreses recuperem el cor del nostre negoci, la nostra raó de ser. Ser referència en el nostre àmbit de cobertura informativa: aquesta serà la propulsió que ens afermarà en el territori i ens permetrà, malgrat tot, tornar a ser rendibles. I així, amb vocació de servei, tornarem a ser raonablement feliços. O ho fem les empreses o ho faran els i les periodistes pel seu compte.

__

Ramon Torrents | @torrentsramon

Conseller delegat de Contrapunt, SCCL, membre del consell rector de Grup Cultura 03 i vicepresident segon de l’ACPG.