Reflexions sobre periodisme, comunicació i cultura

En aquest país cal canviar moltes coses que, degut a la inèrcia que porten les societats, es van arrossegant fins que la situació es converteix en insostenible. És aquest el moment actual del nostre sector cinematogràfic. No entra dintre de la nostra forma de ser preveure les situacions crítiques i intentar posar-hi solucions, que encara que poguessin ser equivocades voldria dir que al menys hem vist el perill.

L’exhibició és el primer graó després del llarg procés de creació d’una pel·lícula, gràcies al qual el públic pot veure el resultat d’aquesta creació artística. És per això que crec que és fonamental que les sales d’exhibició gaudeixin de bona salut. Si no hi ha sales d’exhibició el públic s’haurà de conformar amb els formats de vídeo o descàrregues per Internet. Però no serà el mateix que veure una pel·lícula en una sala de cinema.

Mentre es mantingui l’actual conveni col·lectiu del sector en base al qual un treballador pot fer 163 dies de festa a l’any (dues festes setmanals; nou dies de lliure disposició; trenta dies de vacances i els catorze dies festius es poden convertir amb 24 dies de festa), és inviable el sosteniment de les sales.

D’altra banda, és molt necessari que el conveni distingeixi entre complexes cinematogràfics, multisales en centres comercials i cinemes independents, ja que no es poden regular sota un mateix marc establiments tan diversos. Els interessos de les grans companyies d’exhibició no són els mateixos que els d’un empresari que té un sol local encara que aquest local tingui vàries sales.

L’automatització de les cabines de projecció és totalment indispensable per poder mantenir obertes les sales. Per això, des de l’administració és necessari buscar fórmules que permetin la renovació de les cabines. De cap manera estic pensant en subvencions, però sí en préstecs que facin possible assumir el cost de renovació de les cabines. L’automatització de les cabines podrà donar als exhibidors petits un marge de maniobra pel que fa als costos generals d’explotació. Les grans cadenes ja tenen recursos propis per poder fer front a aquests canvis.

És indispensable que tinguem un bon producte per mostrar als espectadors. Crec que el sector no estaria en una crisi tan profunda si realment no hi hagués una crisi de guió i direcció de les pel·lícules. Els creadors han de trobar la manera d’arribar al públic a través d’històries que remoguin els sentiments dels espectadors i els facin quedar-se asseguts a la butaca gaudint del que veuen.

Nosaltres, els exhibidors, venem emocions, aquelles que els productors i directors hagin sabut expressar amb les seves pel·lícules. Per aconseguir això, és cabdal tenir una bona llei de mecenatge que permeti produir unes pel·lícules que siguin atractives per al públic i sense costos directes a la societat.

L’exhibició cinematogràfica és un negoci com qualsevol altre i ha de valdre’s pels seus propis mitjans. Ja sabem que també és cultura i que invertir en cultura, a la llarga, és un benefici per tota la societat. Però, hem de ser conscients que això no pot ser un calaix de sastre a on hi càpiga tot. Els recursos són limitats i en els darrers anys s’ha abusat dels ajuts públics.

He donat una pinzellada dels principals problemes que tenen, des del meu punt de vista, les sales d’exhibició cinematogràfica. N’hi ha més, com la nostra relació amb les administracions i els anunciants. Els anirem desenvolupant a mesura que vagin passant els diferents esdeveniments que en els propers mesos segur que ens donaran motius per parlar-ne.

__

Ramon Colom
Membre de l’Acadèmia del Cinema de Catalunya i Gerent dels Cinemes Alexandra.