La presència del català als mitjans de comunicació: el paper del doblatge i la traducció
29-11-2011 Ramon Caminal (Professor de recerca de l’Institut d’Anàlisi Econòmica, CSIC, i Barcelona GSE)Quan es tracta de llengües i mitjans de comunicació, un dels arguments que es pot sentir més sovint és que si la gent realment volgués consumir mitjans en català, aleshores apareixeria un empresari espavilat disposat a satisfer aquesta demanda, tot fent de passada uns calerons. Aquest clixé reflecteix una fe cega en l’eficiència dels mercats que, almenys en el cas de les llengües, no està en absolut justificada. De fet, l’anàlisi econòmica ens ha permès mostrar l’escassa predisposició de la iniciativa privada a satisfer la demanda de mitjans de comunicació en llengües relativament petites. Com tots sabem, els mitjans privats només sobreviuen si generen un nivell de guanys suficients. Aleshores, quan un mitjà privat tria la llengua amb la qual vehicular els seus continguts, els seus incentius són molt poc favorables a les llengües minoritàries. En altres paraules, la cerca del benefici privat i la diversitat lingüística solen estar renyits. Això explicaria perquè la presència del català en l’oferta televisiva, i també en la radiofònica, depenen en bona mesura de la participació directa i contundent del sector públic.
Cal assenyalar, però, que una expressió clau en el paràgraf anterior és “triar la llengua”. Fa uns anys només podíem imaginar, per exemple, un diari o una retransmissió esportiva en una sola llengua. Avui en dia, com ja passava amb els llibres o les pel·lícules, els mateixos continguts es poden divulgar simultàniament en més d’una llengua. Quan apareix aquesta possibilitat, l’anàlisi econòmica ens indica que la cerca del benefici privat i la diversitat lingüística comencen a fer les paus. De fet, el segment de la premsa diària a casa nostra n’és un bon exemple. Avui en dia assistim a un fenomen inèdit: tots els diaris importants produïts a Catalunya, la viabilitat dels quals depèn molt decisivament de la seva habilitat comercial, tenen almenys una versió en català. Així, en pocs anys el consum de premsa diària en català ha fet un salt de gegant fins assolir nivells força esperançadors. El motiu d’aquest avenç té a veure amb l’aplicació de les noves tecnologies de la informació i de la comunicació que ha permès abaratir significativament els costos de traducció i ha fet possible que dues capçeleres importants puguin assumir, com a part de la seva estratègia comercial, la producció d’una segona versió lingüística.
Aquest pas endavant té, però, una importància relativa. Hem après que la batalla de les llengües té lloc sobretot en dos escenaris. D’una banda, en el camp del prestigi: en la creació i difusió de cultura i pensament que transcendeixin el lloc geogràfic i temporal. D’altra banda, en el camp de la popularitat i l’ús social. En aquest segon camp, la televisió i Internet són espais fonamentals.
El consum de televisió en català, lluny de seguir les tendències favorables experimentades recentment per la premsa diària, i també per la ràdio, mostra un perfil decreixent. La principal raó és la proliferació de canals (resultat també de la revolució digital) que ha empetitit en termes relatius l’oferta pública en català. Per què aquesta proliferació s’ha produït sobretot en els continguts en lloc de en les llengües vehiculars? Fins a quin punt resulta més difícil produir dues versions lingüístiques d’un programa de televisió que dues versions d’un diari?
És ben clar que hi ha continguts específics que tenen característiques idèntiques a la d’altres béns culturals. Avui en dia, podem escollir veure les sèries nord-americanes de moda bé en l’idioma original o bé doblades al castellà. Res impediria afegir-hi el català com una opció addicional. També podem seguir les retransmissions dels partits de futbol en diversos idiomes (i en aquest cas, incloent-hi el català). Pel que fa a les possibilitats que ens ofereixen les noves tecnologies resulta força evident que hi ha molts continguts que es podrien oferir simultàniament en més d’una llengua, si bé en d’altres casos potser resultaria una mica estrany (entrevistes en directe, noticiaris, etc.). En qualsevol cas, aquestes possibilitats tecnològiques no s’estan aprofitant. Per què?
En aquest punt m’agradaria oferir dues conjectures, potser una mica precipitades i que requeririen una anàlisi més profunda. La primera conjectura és que els catalanoparlants tenen una disposició per sobre de la mitjana espanyola a consumir els continguts en la seva llengua original per tal d’evitar les incomoditats i incoherències pròpies de qualsevol traducció. Així ho indiquen, per exemple, les enquestes sobre la preferència entre subtítols i doblatge de pel.lícules estrangeres. Si aquesta impressió és correcta aleshores potser no hi hauria una demanda massa àmplia per doblar certs continguts de l’anglès o del castellà al català (per cert, això també tindria implicacions per l’aplicació eficient de la llei del cinema).
La segona conjectura fa referència a com posar en marxa la transició cap a un model amb canals multilingües. El primer canal espanyol que decideixi oferir certs continguts també en català podria patir el rebuig d’una part de la seva audiència poc tolerant amb la diversitat lingüística. Potser, quan aquesta sigui una pràctica normal, molts canals estaran disposats a seguir-la, però marcar tendència en aquesta qüestió podria resultar incòmode.
Per acabar, permeteu-me una petita reflexió sobre el paper del doblatge i la traducció, però ara en el sentit invers. Fins ara hem parlat de l’esforç per normalitzar l’ús de la nostra llengua, i el possible paper del doblatge i la traducció. Encara que molt important, aquest no pot ser l’únic objectiu. Com a país necessitem explicar-nos al món, no solament per donar a conèixer el nostre caràcter nacional, sinó també per difondre directament i sense intermediaris la nostra creació artística, el nostre pensament, etc. Potser valdria la pena plantejar-se la possibilitat de posar en marxa un canal de televisió amb continguts propis, centrats en la informació general i la cultura, i vehiculat en anglès (l’autèntica lingua franca moderna). A molts lectors els vindrà al cap exemples d’altres canals en anglès enclavats a països de parla no anglesa: France 24, Russia Today o Al Jazzira. Està clar que, en el millor dels casos, els nostres recursos serien molts més limitats. Però potser hi podríem trobar la mida adequada i/o el format correcte.
Ramon Caminal
Professor de recerca de l’Institut d’Anàlisi Econòmica, CSIC, i Barcelona Graduate School of Economics
