Internet i TIC, Xarxes socials
De la felicitat i els índex subjectius
22-03-2011 Oriol Lladó (Periodista)Un estudi recent de la Universitat de Cornell assenyala que les xarxes socials tendeixen a afavorir les connexions entre individus de característiques similars. Fins aquí cap novetat que vagi més enllà del que el propi sentit comú convidaria a esperar. Però, no és només que ens apleguem per característiques demogràfiques donades (edat, sexe, raça, educació), hi ha altres aspectes a tenir en compte, en l’establiment dels nous llaços virtuals. L’estudi ha analitzat més de 100.000 usuaris de Twitter durant sis mesos i ha repassat (atenció!) 120 milions de tuits, tot triant les paraules relacionades amb les emocions per donar-los un valor ‘positiu’ o ‘negatiu’. D’això n’ha sortit un índex, l’índex subjectiu de felicitat. El resultat? La comunitat de Twitter està dividida entre els que somriuen i els que no. I, assenyala l’informe, hi ha poca relació (poques mencions, pocs RT…) entre les dues. A ningú li agrada que li aixafin la guitarra, és igual si toca la cançó en to major o menor.
El titular està servit: la gent que és feliç, twuiteja en comunitats similars, en les quals regna un entusiasta hedonisme i un efervescent bon humor. 140 caràcters donen per molt, fins i tot per explicar al món, i potser també a un mateix, que un és feliç. Tota llum té sempre una ombra. La comunitat dels ‘feliços’ batega confiada al costat del col·lectiu dels pessimistes, l’altra gran família a Twitter. Al costat de l’exhibició alegre dels entusiastes, trobem els piuladors enterenyinats en una conxorxa de tuits tristos, queixes i laments.
L’índex analitzat es reconeix a si mateix com a subjectiu, com si calgués remarcar-ho. L’escàner de les emocions a Twitter pot passar per alt la ironia (sempre més fina, sempre més subtil) però també el sarcasme. Ens podem felicitar pel percentatge de lectors de diaris entre la població més jove: però quan ho fem, podem detectar automàticament i ho fem literalment, o amb pessimista conyeta. Per no parlar que el més alegre del piulaires feliços pot tenir un mal dia, o una mala setmana. I què passa, aleshores?, és expulsat del ‘paradís’ del bon rotllo?
Milers de poetes han intentat sense èxit des de fa segles, entrendre l’hermètica dialèctica entre allò que escrivim i el que pensem; entre el que creiem que sentim i allò que sentim realment, entre el que som i el que voldríem ser. La nostra psique desvetllada per un càlcul matemàtic, el misteri de la felicitat destil·lat a partir de l’anàlisi d’una robusta base de dades?
En tot cas, i malgrat les evidents limitacions, aquest és camp emergent. Un àmbit d’estudi interessant per a les persones que es dediquen al marqueting online i, perquè no?, també a l’anàlisi política. Més que un diagnòstic afinat, aquesta mena de càlculs ofereixen tendències –’pistes’, vaja– sobre el nostre humor com a col·lectiu. El dibuix que surt de la connexió dels diferents punts es projecta sobre la freda solvència de milers de dades. Això el fa més real?
Oriol Lladó (web)
Periodista
