Reflexions sobre periodisme, comunicació i cultura

Pot un algoritme escriure millor una història que un periodista de carn i ossos? Segurament aquesta pregunta se la podrien haver plantejat grans visionaris de la ciència ficció com Isaac Asimov o Ray Bradbury però en ple segle de la tecnologia millor que ens la comencem a plantejar, i seriosament, els mateixos periodistes.

L’empresa de Chicago Narrative Science s’ha tret de la màniga un nou software que aterra en el món de les notícies i el periodisme. La seva tecnologia permet escriure reportatges financers, articles esportius i guies de restaurants en qüestió de segons. Els creadors d’aquest algoritme asseguren que en quinze anys gairebé el 90% de les notícies s’escriuran gràcies a tecnologies com la seva. L’enginyer Kris Hammond, un dels seus creadors, fins i tot augura que en cinc anys Narrative Science guanyarà un premi Pulitzer.

Segons aquest article de la revista Wired els robots periodistes ja no són ciència ficció. Els serveis de la companyia americana no es queden només en un laboratori o en el terreny de l’empresa, els mitjans de comunicació ja han començat a encuriosir-se pel tema i la revista Forbes ha començat a incloure a les seves pàgines noticies redactades per l’algoritme. ¿Ens trobem davant de la fi del periodisme?

El resultat d’aquesta barreja entre intel·ligència artificial i anàlisis de grans quantitats de dades és “una tecnologia capaç de transformar dades en històries que són indistingibles d’aquelles escrites per persones”. Així defineix Narrative Science el seu “servei estrella” a la seva pàgina web. Una empresa que ha estat capaç de crear un robot que escriu. Un software que transforma grans quantitats d’informació en articles periodístics a una escala numèrica i rapidesa incapaç d’assolir per a qualsevol ment periodística. Però no només això: Narrative Science també és capaç de presentar en temps real múltiples versions d’una mateixa història per a diferents tipus d’audiències adaptant el seu to, el tipus d’escriptura o l’estil.

Com funciona el periodisme automàtic?

Evidentment qualsevol tecnologia, software o algoritme ha d’haver introduït prèviament la ment humana, s’ha d’haver programat. Narrative Science rastreja en primer lloc la informació que li interessa en grans bases de dades. En segona instància l’algoritme ordena la informació en un context que doni sentit al relat. Així, els enginyers i programadors estableixen un seguit de regles per cada tema. Però com es pot convertir la informació bruta en narrativa, en prosa que es pugui llegir, que s’entengui i prengui sentit? L’empresa va contractar un equip de “metaescriptors”, és a dir periodistes que han creat un catàleg de plantilles a la carta: des d’extensos reportatges amb gràfics i fotografies, fins a notes breus i titulars. Els “metaperiodistes” s’han dedicat a compilar frases, paràgrafs i girs lingüístics creant  plantilles amb diversitats de tons i veus.

El més trist del cas és que Narrative Science s’ha convertit en una alternativa, en una eina per mitjans de comunicació que es troben en plena crisi pel que fa al seu model de negoci. Si les empreses paguen menys de 10 dòlars per un article de 500 paraules no cal ser gaire intel·ligent per arribar a la conclusió que el software els resulta molt més barat que mantenir un periodista. La tecnologia treballa a tota velocitat i sense queixar-se de cap condició laboral i, a més a més, pot analitzar milions de dades o tuits en molts pocs minuts.

El més curiós és que els experts en aquesta solució tecnològica declaren que no es volen carregar el periodisme i que simplement pretenen ser una eina que complementi la seva feina. Mentre les màquines s’entretenen a escriure notícies, els periodistes poden dedicar el seu temps a analitzar en més detall i profunditat la informació, asseguren.

Una de les primeres veus que han fet una anàlisis crítica del periodisme automàtic ha estat l’escèptic per excel·lència d’Internet, Ievgueni Morozov que va visitar recentment Barcelona per participar en les jornades sobre ‘Ciutadania, Internet i Democràcia’ del CCCB. L’analista tecnològic ja ha alertat en diverses ocasions sobre el “solucionisme tecnològic”. Una nova tendència a l’alça que consisteix a pensar que no existeix un problema que no tingui una solució a mida si som capaços de desenvolupar una tecnologia innovadora per a resoldre-ho.

En matèria tecnològica tendim sovint a celebrar l’èxit i a pressuposar com a avenç o millora projectes que sovint no entenem ni com funcionen. Com bé diu Morozov aquesta idea és producte d’una ideologia que sembla suggerir que no hi ha problema que no es pugui resoldre amb una app o que la capacitat dels emprenedors i de les startups tecnològiques sempre tendeixen a millorar el món.

El “solucionisme tecnològic” ens ha de començar a preocupar de valent, també als periodistes. La tecnologia, com la ciència, s’estan convertint gairebé en tòtems inqüestionables de la nostra societat. En una nova religió. Comença, doncs, a ser urgent que apareguin veus critiques com la de Morozov, per posar damunt la taula qüestions com el periodisme automàtic o la redacció d’històries a través de robots.

Sobretot per marcar d’antuvi les fronteres, les línies vermelles que no hem de permetre creuar. Podem tolerar moltes coses en tecnologia, si aquesta és la nostra aliada. Però no quan es converteix en una nova amenaça per a tota una professió.

L’automatització del periodisme n’és un clar exemple. Si un algoritme és capaç de redactar notícies a gran velocitat, analitzant grans quantitats de dades, fer-ho amb estil literari i a més servint als usuaris informació a la carta segons les seves “preferències” o el seu historial de navegació on queda el paper dels periodistes? Un algoritme per molt ben programat que estigui serà capaç també d’aplicar criteris periodístics, codis deontològics, i a més ser independent i crític alhora? Serà capaç també de responsabilitzar-se dels seus errors? Quin periodisme estem creant si permetem aquesta tecnificació delirant? Jo no m’imagino un robot anant a recollir un Pulitzer. Però el que fa ben poc pensàvem que era ciència ficció, avui ja és realitat. De nosaltres, de les persones humanes, depèn marcar-ne els límits.

–
Marta Berenguer és periodista, consultora en xarxes socials i postgrau en visualització de dades (Twitter @toneta)

Un grup d’activistes destralers que donen a una companyia telefònica belga la seva pròpia medicina, superherois del món musulmà en format còmic, lliçons de sexe que arriben des d’Uganda o deu exconvictes que participen en un docu-reality per demostrar si són capaços de muntar la seva pròpia start-up. La televisió pública que arriba barreja el documental i la ficció, incorpora la tecnologia i les xarxes socials i fa de la cultura una experiència farcida de curiositat.

Aquestes són només algunes de les sorpreses que es podran veure el dissabte 1 de desembre al Miniput, la primera mostra de Televisió de Qualitat de Barcelona. El Miniput presenta des de fa 18 edicions una selecció de programes de la televisió pública d’arreu del món, una televisió al servei del ciutadà, una mirada crítica i directa a les coses, un espai per experimentar i debatre.

La programació es divideix en tres eixos. D’una banda s’hi podrà veure una selecció de l’INPUT (International Public Television Screening Conference). Entre els programes més trencadors hi destaquen ‘Basta’, un espai de la televisió belga VTR on quatre Robin Hood decideixen dir prou i jugar males passades als estafadors del sistema. La sessió comptarà amb un dels membres del col·lectiu d’activistes Neveneffecten i serà conduïda per Jordi Évole (Salvados).

Una altra de les peces més controvertides del Miniput d’enguany serà, probablement, ‘Dignitas’, un extraordinari documental sobre el negoci i el turisme de la mort que es viuen a Suïssa, un dels pocs països del món que permeten als estrangers suïcidar-se. Més de 1.000 persones han anat allà a morir amb el grup Dignitas des del 1998, una organització que defensa el dret al suïcidi d’individus, parelles i persones deprimides. La sessió comptarà amb la participació Jean-Phillippe Cepp, productor del documental i serà presentada per la professora de la UAB, Mati Delgado.

El segon eix de la programació proposa “Perles locals”, una secció que inclou una selecció dels “millors programes locals”, més enllà de l’Input i que s’han pogut veure o es veuran a les graelles locals, autonòmiques i estatals el darrer any. En aquest espai ens ensenyaran com convertir la televisió en un espai d’exposició d’art (‘Televisió Espai Expositiu’), en un mitjà per a la reflexió audiovisual sobre fenòmens com el mal d’arxiu, el col·leccionisme, la violència dels mitjans de comunicació o els límits de la ciència i l’art (‘Soy Cámara’), en un lloc on a través de les arts escèniques i musicals s’aborden processos d’inserció social (‘Actua’) i un espai-trampolí en el qual una sèrie de televisió acaba convertint-se en un curtmetratge (‘Human Core’).

Com sabem, el panorama audiovisual ha patit importants canvis en el darrer any: fusions de les cadenes privades, recessió de les cadenes públiques locals, reestructuració de canals autonòmics, canvis de protagonistes i programacions deguts a relleus polítics. I l’escenari de futur, pel que sembla, no es planteja gaire optimista. Amb aquest panorama molts programes televisius no es podran emetre per motius econòmics o estructurals formant una “televisió invisible” que cal portar a la llum. És per això que el tercer i últim eix de la programació del Miniput es centra en una secció dedicada als “programes pilots” més arriscats, compromesos i innovadors seleccionats per la organització del ventall de propostes rebudes en la convocatòria oberta. Així, s’hi podran veure peces com ‘Pedra, paper, tisora’, un collage audiovisual de l’actualitat valenciana basat en la participació ciutadana; ‘10 dramàtics’, una sèrie de ficció teatral a cavall entre dues arts, l’audiovisual i el teatral i ‘Les nostres vides dibuixades’, una sèrie d’animació tradicional de caràcter autobiogràfic que es converteix en un aplec de moments quotidians intranscendents que, en conjunt, conformen un petit univers tan íntim com esbojarrat.

Queda clar que hi ha vida molt més enllà de la tele-escombraria. O com a mínim, el Miniput és una oportunitat per comprovar que la televisió pública i de qualitat està més viva que mai. De fet, els índex d’audiència d’alguns programes que sacsegen les ments dels espectadors ho corroboren. El talent i la innovació són presents a les televisions públiques d’arreu del món i les audiències d’aquests programes demostren, sovint, que el públic no només vol veure programes de la “caixa tonta” sinó que la tele també pot ser intel·ligent, creativa i innovadora. La televisió de qualitat existeix. Potser cal fer una mica de múscul per trobar-la, això sí. Dissabte 1 de desembre al CCCB ho podreu comprovar. Us hi podeu inscriure online.

–

Marta Berenguer és  periodista i consultora en xarxes socials | @toneta

Les dades sempre han format part de la informació bàsica a l’hora d’elaborar notícies i han estat presents a les redaccions periodístiques. Sembla que ara aquest tema estigui de moda quan en realitat la informació estadística ha estat present a les pàgines de diaris i protagonista en informatius de diversa mena. La novetat recau, potser, en la manera de transformar aquestes dades per a la seva comprensió, més encara en un món on la quantitat d’informació que ens arriba ens desborda en molts sentits. Tal i com es percep després de veure el documental de la Universitat de Stanford: Journalism in the age of data, el periodisme de dades té molt de futur o aquest es comença a albirar, com a mínim, com a tendència a l’alça.

O’Reilly Media va publicar fa uns mesos un manual de periodisme de dades: The Data Journalism Handbook on s’explica el perquè i el com d’aquesta disciplina emergent.

El llibre és una iniciativa de l’European Journalism Centre i la Open Knowledge Foundation i es pot consultar de manera gratuïta al web així com adquirir-ne una còpia impresa a través de llibreries online.

Aquest volum és també un recull de casos pràctics que ens parla sobre com s’està aplicant actualment aquesta pràctica a les redaccions de diversos mitjans. Però quines redaccions de diaris, per exemple, ja estan aplicant el periodisme de dades? Com l’utilitzen? Alguns exemples a tenir molt en compte:

The Guardian Data Blog: Gran Bretanya

El periodista Simon Rogers és un dels referents del periodisme de dades. Va ser un dels impulsors del The Guardian Data Blog, nascut l’any 2009. El bloc del diari britànic s’ha convertit ja en un dels millors espais a la xarxa relacionats amb dades. Cada dia en el Datablog es publiquen les dades en brut darrere de les notícies. Una oportunitat per explorar, visualitzar i debatre. El cas de Rogers i el bloc de The Guardian, tal com explica ell mateix en aquesta entrevista, és un interessant exemple de com amb poques persones i molta implicació es pot aconseguir crear un espai en la relació entre periodisme i dades obertes.

The New York Times: Estats Units

No es pot parlar de periodisme de dades sense tenir en compte l’excel·lent treball del The New York Times. El diari novaiorquès ha estat punta de llança en aquesta matèria i un dels primers productors de visualització de dades abans que estigués de moda. L’equip d’infografies del rotatiu ha entès qualsevol presentació de dades com un vehicle per posar llum sobre temes difícils d’entendre d’una altra manera. És obligat seguir el seu procés de conceptualització, o bé observar i analitzar quins esbossos utilitzen per arribar a les seves visualitzacions. Una de les protagonistes de l’equip del The New York Times és Amanda Cox, en aquest enllaç en podeu veure alguns dels seus treballs. Tot i així el periodisme de dades no és un camí fàcil ni per aquest mestre de mestres. Tal i com comenta en aquesta entrevista Aron Pilhofer, editor d’Interactive News del diari, “encara és difícil avui en dia aconseguir que els periodistes pensin en utilitzar les dades com a font d’informació”.

La Nación: Argentina

Seguint l’estela de The Guardian i The New York Times des del passat mes d’agost, el diari argentí La Nación també inclou en la seva oferta de continguts un espai d’innovació anomenat Data. L’objectiu: “fer parlar les dades” a través d’articles, visualitzacions, interaccions en les xarxes socials, contacte via correu electrònic i un catàleg amb bases de dades completament obertes per a la seva republicació o reutilització. El bloc, editat per sis periodistes, esdevé un recull de les últimes tendències aplicades al periodisme de dades.

Le Monde: França

Durant el mes de setembre el diari francès Le Monde també va pujar al tren del periodisme de dades obrint un espai a la xarxa: J’ai du bon data. En el bloc s’escriuen posts sobre l’accés, el processament i la presentació de dades vinculades a noticies que es publiquen al periòdic.

Zeit Online: Alemanya

El diari digital alemany Zeit Online té el seu propi bloc sobre dades obertes. Es va iniciar l’octubre de l’any 2010. L’autor principal d’Open Data és el periodista Matzat Lorenz que també té un bloc interessant que parla sobre els periodistes de dades: Daten Journalist. El cas del bloc del diari alemany és un dels casos que es cita en el The Data Journalism Handbook on s’hi mostren exemples pràctics, visualitzacions i resultats que el diari ha obtingut entre els seus lectors per la seva aposta per les dades.

The Chicago Tribune: Estats Units

El cas de The Chicago Tribune també és un exemple a tenir molt present, sobretot per la magnífica unió que han sabut fer entre els perfils més tècnics i els periodistes de la redacció. L’equip de l’app news del diari és una mena de banda de “pirates informàtics” integrats dins la redacció. Treballen de manera interdisciplinar i col·laborativa per trobar històries per investigar, convertir documents PDF en editables per explorar les dades o trobar la millor via per il·lustrar notícies online.

Aquests són només alguns dels exemples de redaccions que ja estan aplicant el periodisme de dades al cor del mitjà, col·laborant i compartint coneixements entre perfils més tècnics i periodistes i convertint-se en referents del periodisme de dades arreu del món.

——-

 Altres articles de l’autora:

>> Jo de gran vull ser periodista de dades

 >> La visualització de dades, una solució a la “infoxicació”?

–

Marta Berenguer és periodista, consultora en xarxes socials i postgrau en Visualització de la Informació per l’Idec-UPF | 
@toneta

7 de juny de 2009. Nit d’eleccions a Bèlgica, els col·legis electorals ja han tancat i els periodistes estan també a punt de tancar les seves pàgines quan reben, passades les 12 de la nit, una nota de premsa d’una empresa d’investigació de dades que diu: ‘Els votants es van quedar 1,8 vegades més de temps a la cabina de votació que en les darreres eleccions’. Aquest és el titular però les dades que emet aquest comunicat signat per un tal Pascal Van Miert, director de la companyia Data Driven, són prou curioses com per fer-los cabuda a l’article de les eleccions.

Però abans de continuar m’agradaria fer-vos una pregunta. La nota de premsa que van rebre els periodistes era veritat o mentida? Què haguéssiu fet vosaltres si haguéssiu rebut aquesta nota de premsa?

Una de les màximes amb les que ens omplim la boca els periodistes és que la informació cal contrastar-la sempre. Doncs bé, aquesta història que us explico és falsa. Bé, la història no, en tot cas la nota de premsa. Data Driven i el senyor Pascal Van Miert són invencions del col·lectiu Neveneffecten, un grup de joves activistes flamencs que protagonitzen Basta!, un programa que s’emet a la cadena de televisió belga VTR. El més curiós del cas és que els quatre joves van enviar la nota de premsa a 50 periodistes i agències i gairebé tots van publicar la notícia sense contrastar cap informació. Només un periodista va posar-se en contacte amb la suposada empresa per demanar més informació i veient que no rebia resposta per e-mail va decidir publicar la notícia igualment. Tenien mandra o massa pressa? Contrastem la informació els periodistes?

Com era d’esperar, un cop explicada, l’acció de Neveneffecten va encendre la polèmica a Bèlgica i diversos mitjans de comunicació i periodistes no van prendre’s amb gaire sentit de l’humor l’acció de denúncia i van acusar els Basta Boys de jugar brut. O potser el dit a la llaga els va fer massa mal?

Evidentment no es tracta, en absolut, de posar a tot el col·lectiu de professionals del periodisme al mateix sac però potser si que ens cal reconèixer que massa sovint la informació no es verifica i caure al parany és cada vegada més fàcil. I molt més encara si parlem de continguts o fonts d’informació sortits de la xarxa. Un espai en el que contínuament ens creuem amb continguts que són veritat i també amb d’altres que són mentida. La qüestió és: contrastem o verifiquem els continguts que compartim a Internet?

Malauradament aquest és un repte que no només pertany als periodistes –pels quals contrastar la informació hauria de ser una obligació- sinó que comprèn també als usuaris que de vegades com a testimonis i d’altres com a amplificadors també comparteixen informació.

Darrerament hem pogut llegir a les xarxes socials informacions falses que en alguns casos fins i tot han arribat a ser Trending Topic a Twitter. Una de les més recents va ser el cas d’Iniesta i la seva falsa donació de la prima de 300.000 euros als incendis de València o el retorn al futur de MartyMcFly, el personatge del film ‘Regreso al futuro’, programat segons una imatge falsa el dia 27 de juny del 2012. Hi haurien casos molt més flagrants de falsos rumors en els que a través de Twitter fins i tot s’han ‘matat’ cèlebres personatges com Fidel Castro. Tot plegat és una mostra de l’impuls i la facilitat de compartir continguts que donem per vàlids sense agitar-nos abans les neurones.

En definitiva, tot plegat ens planteja molts reptes de com els periodistes, i també els usuaris, hem de verificar tuits, missatges a Facebook, vídeos, fotografies o qualsevol contingut que trobem i volem compartir a Internet.

El periodista Mark Little, fundador de Storyful, va escriure fa poc un article a Nieman Reports amb els detalls de com el seu equip verifica els continguts que arriben des d’Internet. En primer lloc cal fer-se algunes preguntes:

• Podem localitzar aquest material? Hi ha cap punt de referència per a verificar la ubicació a GoogleMaps o Wikimapia?

• Els paisatges urbans són similars als que apareixen en les fotos de Panoramio o GoogleStreetView?

• Les condicions climàtiques corresponen amb els informes del dia?

• Les ombres corresponen a les que han d’aparèixer a l’hora en què es va obtenir el material?

• Les matrícules dels vehicles o els senyals de trànsit ens donen informació sobre el país o regió?

• Els accents i dialectes que s’escolten en el vídeo ens parlen de la ubicació?

• El vídeo reflecteix esdeveniments reportats per altres mitjans?

En realitat fer aquesta recerca prèvia és tan antiga com el mateix periodisme i aquesta és la pràctica que duen a terme els periodistes d’Storyful. Segons Little: “l’autoritat ha estat reemplaçada per l’autenticitat. La clau per involucrar-se amb una comunitat és buscar el que sigui més proper a la història que volem explicar“.

Durant el procés de verificació també s’analitzen altres qüestions respecte les fonts d’on provenen els vídeos:

• Quan va crear l’usuari el seu compte?

• Hi ha comptes de Twitter, Facebook o una adreça d’un bloc associat al compte en què apareix un vídeo?

• L’usuari utilitza llenguatge informal?

• L’internauta puja al seu compte vídeos d’altres mitjans?

• El vídeo està en AVI o MP4?

És possible que esperar que tots els usuaris facin tota aquesta tasca de verificació és demanar massa però els periodistes sí que l’hauríem de fer, sempre. Com a mínim evitaríem moltes vegades colar-nos d’entrada un gol en pròpia porteria.

___

Marta Berenguer
@toneta
Periodista, consultora en social media i postgrau en Visualització de la Informació per l’Idec-UPF

>> Altres articles de l’autora:

Jo de gran vull ser periodista de dades

La visualització de dades, una solució a la “infoxicació”?

Que alguna cosa està canviant en el periodisme és més que una obvietat i no descobriré res nou si dic que al periodisme li calen reformulacions, ja no només del model de negoci, que també, sinó de les maneres amb les que fins ara s’explicaven històries. En qualsevol transformació, i el periodisme en pateix una d’important, algunes morts estan més que anunciades i qui no sigui prou àgil per reciclar-se entrarà de cap en alguna d’aquestes llistes.

Sense cap voluntat futuròloga, crec que el periodisme de dades és una de les possibles sortides del sector. Ho diuen experts de la talla de Richard Gingras, cap de notícies de Google, quan diu que “el reportatge d’investigació del futur no serà la narració d’una història de 15.000 paraules sinó que serà un persistent reportatge d’investigació fet a base de mineria de dades i creuaments d’informació”. I això suposa un canvi cultural i tecnològic. Tot un repte, sobretot a nivell formatiu.

Però anem a pams. Un dia ens aixequem, ens il·luminem i ens alcem dient: “Mare: jo de gran vull ser periodista de dades”. Intentem facilitar-li la vida i respondre a una primera pregunta: què és o quin perfil hauria de tenir un periodista de dades? Segons la periodista d’investigació i directora de la Fundación Ciudadana Civio, Mar Cabra, es tracta d’un “professional que recull i analitza grans quantitats d’informació detallada i després la fa comprensible al públic a través d’articles, visualitzacions o aplicacions”. La Mar aclareix: “dic ‘professional’ perquè no té per què ser un periodista ‘tradicional’. Alguns dels perfils que se sumen a aquesta disciplina són informàtics que tenen un interès per millorar la societat, i ho fan aplicant els seus coneixements al periodisme”.

I aquí ja se’ns planteja el repte del que parlàvem, o més d’un. Una professió que tradicionalment ha estat relacionada amb les lletres, amb escriure, amb saber explicar històries narrant, ara resulta que més que mai hi apareixen dades, es demanen coneixements estadístics o de càlcul i sabers que tenen més a veure amb les ciències de la computació que amb la idea que qualsevol persona ens respondria si li preguntéssim sobre què és un periodista.

El perfil del periodista de dades

El periodista britànic Paul Bradshaw es va atrevir, amb molt d’encert, ja fa un parell d’anys a explicar “How to be a data journalist”. El seu article al diari The Guardian ja respirava la complexitat que per si mateix suposa el periodisme de dades: “representa la convergència d’una sèrie de camps que són importants per si mateixos – des de la recerca, la investigació i la estadística passant pel disseny i la programació”.

La idea de combinar aquestes habilitats per explicar històries sembla molt interessant però alhora intimida i atemoreix. Un únic perfil és capaç de fer-ho tot?  Per Bradshaw no és ben bé així però deixa clar que el periodisme de dades passa per quatre parts importants en les que d’alguna manera o altra cal posicionar-se i controlar certs coneixements:

• Recollir dades: des del control de les fonts o espais on trobar-les fins a tenir l’habilitat de fer preguntes a les bases de dades per obtenir respostes.
• Entrevistar les dades: en aquest punt seria interessant tenir coneixements bàsics de càlcul i estadística i tenir un domini dels fulls de càlcul.
• Visualitzar dades: comptar amb coneixements de disseny i de programació és un gran recurs per donar aquest pas, a banda de poder relacionar les dades i destriar de quina manera es poden representar gràficament.
• Mesclar i relacionar les dades: existeixen eines gratuïtes com ManyEyes que d’alguna manera o altra ajuden a fer aquesta tasca més fàcil.

Sigui com sigui el repte està servit i és obvi que amb els coneixements acadèmics que ofereixen avui en dia les facultats de periodisme tot aquest ventall d’aptituds potser encara en queden al marge. Més aviat perquè pertanyen a perfils de caire més tècnic on els periodistes sovint els fa pànic entrar.

Per Mar Cabra, però, un periodista de dades no ha de saber-ho tot: “hi ha molta gent que diu que el periodista hauria d’esdevenir programador. En part hi estic d’acord però crec que hi ha molts passos intermedis que es poden donar abans. És important conèixer com s’estructura la informació i els diferents formats de bases de dades, com demanar aquesta informació a les autoritats o com capturar-la de la web (amb tècniques de scraping), com analitzar-la a través de fulls de càlcul (Excel o similar). També és important conèixer gestors de bases de dades (Access o MySQL, per exemple). I després, per descomptat, hi ha les eines. Ara és més fàcil que mai fer qüestions complexes com netejar dades (gràcies a GoogleRefine) o visualitzar informació (gràcies a GoogleFusion Tables, TableauPublic o CartoDB)”.

La següent pregunta a plantejar-nos seria: estan les facultats de periodisme i els mitjans del nostre país preparats per entomar aquest canvi de rumb?

Per a Josep Lluís Micó, periodista i director del grau de Periodisme de la Universitat Ramon Llull: “les facultats de comunicació són els llocs adequats per tractar aquest assumpte. Tot i això hauríem de ser més valents i àgils per potenciar sense pors ni traumes disciplines que, tradicionalment, han resultat incòmodes”. Per a Micó, l’estadística, per exemple “és una assignatura freqüent als nostres plans d’estudis i cada vegada hi ha més àmbits i assignatures relacionades amb la programació i el disseny. Estaríem parlant més que d’una gran revolució, d’una adaptació decidida a partir d’una via molt prometedora. Als graus, es poden donar unes nocions bàsiques i els estudis de postgrau servirien per aprofundir-hi”.

Així doncs ens queden molts passos per donar encara en aquesta matèria. Tot albira que les dades seran de vital importància en el futur per aproximar-nos a la realitat i explicar noves històries que fins ara encara ningú ha explicat. De moment les descripcions de llocs de feina relacionats amb el periodisme de dades són prou eloqüents. Com a mínim si ens fixem, per exemple, en aquesta del Chicago Tribune dels Estats Units: “We’re hiring: Code in the public interest, make your mother proud”. Doncs, això!

Alguns recursos formatius

Grup de treball en Periodisme de Dades del Medialab Prado.

Taller d’Open Data i periodisme de dades a la Universitat d’Estiu de la UPV.

Curs d’estiu de Periodisme de dades a la Universitat Complutense de Madrid.

Máster en Periodisme de dades i d’Investigació de El Mundo.

Programa de Postgrau en Visualització de la Informació a l’Idec-UPF.

__

Marta Berenguer
Periodista, consultora en social media i postgrau en Visualització de la Informació per l’Idec-UPF
@toneta