Reflexions sobre periodisme, comunicació i cultura

“Amb l’arribada de les noves tecnologies i les xarxes socials, els museus s’han obert al seu públic, agafant presència a plataformes com Twitter o Facebook”. D’aquesta frase, que no és meva, sinó que ve de la Viquipèdia i que l’hem sentida en converses, es repeteix sovint en congressos o trobades professionals i es replica als mitjans de comunicació, podem concloure:

1. Que els museus i/o centres d’art i de cultura mai abans no havien estat tan “oberts” al públic.
2. Que Twitter i Facebook són les eines 2.0 estrella també pels museus i/o centres d’art i de cultura.

Aquests dos punts són clau per entendre com les institucions culturals han entès la participació del públic arran de la popularització de l’anomenada web social.

Institucions tradicionalment considerades temples d’alta cultura i dirigides per elits intel·lectuals, de sobte, en qüestió de pocs anys, decideixen obrir finestres a la Xarxa. I la Xarxa, que ja havia crescut al seu ritme i amb una estructura menys jeràrquica i descentralitzada que la que és habitual en qualsevol organització, es troba amb un museu que la saluda cada matí: “Hola, com va? T’agrada el que faig?”. El xoc cultural és important –deixant de banda la raresa que un museu s’adreci a nosaltres com si fóssim amics–.

No dubtem dels molts avantatges comunicatius de Twitter o Facebook: difusió de continguts culturals, retransmissió d’esdeveniments, conversa en viu i diàleg directe, proximitat etc. Però: ¿és aquesta la via que els museus han de seguir per “obrir-se” al seu públic? ¿Està el públic realment participant dels continguts culturals d’una institució fent un retweet o un “M’agrada”?

Algunes idees que potser podrien ajudar-nos a sortir de la “síndrome-Facebook”:

• Deixar de considerar el canvi en les institucions culturals com un canvi tecnològic. No es tracta de competir per tenir el web més potent o lluir l’última aplicació mòbil sinó d’aplicar la nostra institució i a la cultura formes d’organització menys jeràrquiques, descentralitzades i col·laboratives. L’ús de les eines 2.0 és tan sols la punta d’iceberg de processos de canvi més profunds que afecten altres esferes: metodologies i processos de treball, disseny d’activitats i programacions, curadoria etc.

• No estressar-nos tant per l’anàlisi quantitatiu de resultats i perseguir objectius qualitatius de la interacció a Internet.
• Entendre que el públic potser ja no és públic a seques (ni tampoc són followers, ni són amics) sinó que pot ser usuari actiu, contribuïdor o co-creador d’un projecte cultural, per citar alguns perfils que es poden donar si les institucions deixem de considerar-nos els únics actors en joc. En aquest sentit, el disseny de processos participatius en l’àmbit cultural que proposa Co-creatingcultures em sembla prou honest.

• La cultura 2.0 és també la cultura del compartir i ho tenim difícil si tanquem els nostres continguts en clau i a casa. Obrir, fer accessibles i reutilitzables els continguts culturals perquè les persones puguin fer-ne un ús lliure. Tenir una política clara sobre com compartim materials multimèdia i optar per llicències no restrictives facilitaria les coses.

Twitter i Facebook estan resultant potents eines de comunicació i diàleg però representen només una fina capa de les moltes existents a Internet i ens permeten assolir un nivell de participació i d’interacció limitat.  Les institucions culturals —i especialment aquelles amb una funció pública— potser hauríem de desviar la mirada i esforços cap a processos de canvi en la forma de fer cultura que impliquen una major obertura.

Lucía Calvo
És periodista i treballa al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB)
@losilux
LinkedIn