Reflexions sobre periodisme, comunicació i cultura

Aquest mes de juny, la tertúlia de Llegim i Piulem ha complert dos anys. La primera tertúlia literària 2.0 en català sorgida a Twitter va néixer per casualitat, després de compartir un enllaç a una notícia sobre una tertúlia literària que es realitzava amb gran èxit als Estats Units. Un senzill tuit va desencadenar reaccions l’efecte de les quals no només persisteix, sinó que s’ha estès de manera exponencial en aquests dos anys. Els prop de 2900 seguidors a Twitter, les catorze obres llegides i comentades, les activitats paral·leles on hem participat dins i fora de la xarxa i el premi Bloc aconseguit l’octubre del 2011 són només algunes dades que ho constaten. Però sobretot, els comentaris i centenars de piulades que enriqueixen aquesta tertúlia i contribueixen a fer de Twitter un nou espai de lectura compartida.

Entre les dinamitzadores de Llegim i Piulem, totes dones, hi ha dues mataronines (Neus Pinart i Judith Vives) i una valenciana (Laura Santacruz). L’objectiu inicial va ser el de crear un punt de trobada a la xarxa perquè lectors en llengua catalana poguessin compartir l’experiència lectora a Internet. Per triar les lectures, es van fixar uns criteris inicials: llibres d’autors dels Països Catalans i preferentment desconeguts, novells o no consagrats, tot i que puntualment s’han dedicat tertúlies a escriptors més coneguts, com Emili Teixidor o Sebastià Alzamora; o a grans autors de les lletres catalanes, com Joan Fuster, Montserrat Roig, o els autors de l’Any Literari 2012: Tísner, Pere Calders i Joan Sales. També es va dedicar una tertúlia específica a la literatura digital, amb una acurada selecció d’obres a càrrec d’Oreto Domènech. També s’ha posat en marxa l’etiqueta #piulempoesia que, després de l’arrencada inicial en motiu del dia de la poesia a Internet, ha pres vida pròpia a la xarxa.

Per organitzar la tertúlia, cada mes es proposa un títol i es fixen una sèrie d’etiquetes o hashtags que permeten ordenar les piulades. En essència, la tertúlia de Llegim i Piulem no s’ha apartat mai de Twitter (no hi ha debat en cap altre espai o fòrum), però si que ha trobat el suport d’altres formats que han permès estendre la iniciativa a d’altres racons de la xarxa. En aquest sentit, Llegim i Piulem compta amb un perfil a Facebook i un bloc propi (llegimipiulem.blogspot.com), on s’hi recull la informació prèvia sobre cada tertúlia, cròniques sobre les activitats que organitzem així com apunts d’altres esdeveniments o activitats d’interès. L’octubre del 2011, el bloc de Llegim i Piulem va guanyar el premi al millor bloc corporatiu als Premis Blocs Catalunya. A més, s’han aprofitat eines i aplicacions com Flickr, Instagram, Google maps o Spotify per completar les lectures amb imatges, llistes de cançons i mapes de situacions, o per resseguir la vida d’una tertúlia a través d’Storify. I comptem amb una imatge corporativa pròpia obra de la dissenyadora Regina Puig.

En ocasions, la xarxa se’ns ha fet petita i hem hagut de fer un salt al món real, recuperar les tertúlies 1.0 i poder posar cares als autors i lectors piuladors. En aquest sentit, destaquen entre d’altres activitats, la visita a Sueca organitzada en motiu de la tertúlia sobre Joan Fuster, la participació al BookCamp de Kosmopolis i la Fira del Llibre de València, la clausura de la tertúlia #poeticaidigital amb una conferència de la doctora Laura Borràs, la tertúlia amb Santiago Forné celebrada a la seu de Vilaweb a Barcelona o la presentació de ‘Xocolata desfeta’ de Joan-Lluis Lluis a la llibreria Robafaves de Mataró.

Les llibreries, com la mateixa Robafaves, la Traca de València o Laie de Barcelona han estat còmplices de Llegim i Piulem des de pràcticament els seus inicis, anunciant les tertúlies i garantint que els llibres proposats estiguin disponibles. També la xarxa de biblioteques de la Diputació ens ofereix el seu suport. I mica en mica, hem detectat un interès creixent per part d’altres biblioteques, editorials, autors literaris i també professors i centres de secundària. No obstant això, un dels criteris principals d’aquesta tertúlia, la seva independència respecte interessos editorials o institucionals, s’ha mantingut intacta. Com intacte, i més convençut que mai, es manté el nostre objectiu principal: compartir el plaer de la lectura, potenciar l’ús de la llengua catalana, i crear una xarxa de relacions que comença en la virtualitat del 2.0 per arribar allà on la lectura i les lletres ens portin.

__

Judith Vives
Periodista i dinamitzadora de Llegim i Piulem
@judithvives
Facebook
Bloc
LinkedIn

Un estudi recent elaborat per Crowd DNA per encàrrec de la Newspaper Society’s Living Local conclou que un 45% dels ciutadans britànics perceben els diaris i digitals locals com els mitjans més fiables. A més, un 73% considera que la premsa local fa augmentar l’orgull de pertànyer a la zona en qüestió. Tot i tractar-se de dades referides als lectors de premsa britànics, els resultats de l’enquesta defineixen clarament els reptes que tenen avui els mitjans d’àmbit local de casa nostra. Reptes que giren al voltant d’aquest concepte genèric que és la “proximitat” i que pren nous significats en un món globalitzat, on les distàncies es tornen relatives i l’accés a la informació, immediata i generalitzada. Però paradoxalment, és en aquest marc en què la necessitat de referents propers i reconeixibles es torna més necessària i on ha de pivotar l’activitat de la premsa i els mitjans locals, dits també per aquest motiu, de proximitat.

Hi ha una fractura important entre les edicions escrites i les digitals dels diaris i setmanaris locals. Som conscients –tota la premsa avui ha de ser-ho- que Internet ens imposa un ritme que obliga a respondre de forma immediata a les exigències del lector. Però també hi ha un sector de la població, encara força ampli, que no té aquesta pressa (o que, senzillament, no té accés a Internet), i que per tant ja confia en què la informació important li acabarà arribant per altres canals. Sobretot aquella informació que no trobarà en els mitjans generalistes, que acostuma a ser la que fa referència al seu entorn més immediat. Els setmanaris locals de premsa gratuïta continuen desenvolupant aquesta tasca convençuts de la seva vigència, i conscients també de l’exigència d’un públic que molts cops s’acaba convertint en objecte o protagonista de les històries i notícies. Aquest públic exigeix un rigor i fiabilitat que, segons percep, li arriba més fàcilment a través de la tasca dels periodistes instal·lats al territori, que coneixen la realitat de què parlen perquè també la viuen i en formen part. Així és com la premsa local s’ha guanyat aquesta petita quota de prestigi. Que no ha estat fàcil.

La premsa local corre el risc de perdre el terreny guanyat en el salt del paper a la xarxa. Els mitjans locals que en paper són un referent es troben a Internet amb una dura competència, la dels nous portals, blogs i xarxes socials de tota mena per on es difon tanta i tanta informació, molts cops poc contrastada, esbiaixada o interessada. En aquest context, el lector ha de poder confiar també en la informació que li ofereix la versió digital del diari o el setmanari local. Hi ha de trobar el mateix rigor i fiabilitat i ho ha de poder fer, a més, de forma immediata. Les webs de mitjans que funcionen únicament com un simple contenidor dels continguts publicats en el paper, que no s’actualitzen, no permeten interacció i no són dinàmiques, no han entès res. I la realitat és molt tossuda. L’altre extrem, la precipitació, ens pot fer caure en els vicis acomodaticis del “copy & paste” o del “tirem d’agència”, recursos que haurien de ser suports puntuals però no pràctiques habituals. També és cert que la precarietat laboral que pateix avui el periodista ens aboca a una realitat que juga a la contra en la batalla per la nostra quota de prestigi en el camp 2.0. Però el repte, l’objectiu, ha de ser l’equilibri entre la necessària immediatesa que reclama la xarxa, i la dignificació dels continguts que s’hi aboquen. O dit d’una altra manera, cal donar-li a l’espai digital un valor que no sempre se li exigeix. En aquest procés, cal reivindicar la figura del periodista professional i amb experiència per tractar la informació, obtenir-la i elaborar-la. I per la seva idiosincràsia, els mitjans digitals locals poden liderar aquesta transformació.

La revolució de les xarxes socials, l’eclosió de twitter i facebook, ha obligat els mitjans i als seus periodistes a aprendre noves formes de relacionar-se. Ja no es pot negar la influència d’aquests canals, cal ser-hi present i fer-ne un ús intel·ligent, mirant d’entendre el seu llenguatge propi i les seves convencions, sense menystenir el paper que han de jugar en la tasca informativa. Fins ara, els periodistes locals sabíem que ens podíem trobar els protagonistes de les nostres històries a la cua del súper o al gimnàs, amb la responsabilitat i les conseqüències que això comporta. Ara, molts d’ells també són a twitter i a facebook. Si volem continuar onejant la bandera de la proximitat amb aquell mateix orgull, aquesta ha de ser, des de ja mateix, una altra ruta obligada.

Judith Vives
Directora del setmanari Capgròs i el portal digital capgros.com
www.capgros.com