Reflexions sobre periodisme, comunicació i cultura

La greu crisi econòmica que està devastant els mitjans de comunicació, també s’està acarnissant amb els municipals. Si en els primers, part de la culpa es atribuïble a la manca de previsió dels editors, en els segons, les raons són més aviat polítiques. El tancament o la reducció a la mínima expressió d’emissores de ràdio o televisió local té una incidència directe sobre la salut democràtica d’aquest país ja que deixa al ciutadà sense part de la informació que li és necessària per a entendre el seu món més proper, li limita la participació i, a més, afebleix la cultura que li és pròpia.

L’Ajuntament de Valls va escollir la Diada de Sant Jordi per tancar Ràdio Ona, una emissora municipal tocada de mort des de l’any 2010 però que mantenia dos professionals en nòmina i uns 30 col·laboradors. El final del 2011 havia estat especialment dur amb l’anunci del tancament de la televisió i la ràdio de l’Hospitalet (finalment només la televisió però no se sap ben bé què passarà amb la ràdio), Blanes TV, Gavà TV (que emet només per Internet i on estaven també vinculats els municipis de Begues, Castelldefels, El Prat, Sant Boi, Sant Climent i Viladecans) o la reducció a un sol treballador de Ràdio Manlleu. A més, Badalona Comunicació ha patit un ERO i altres mitjans locals, com els de Terrassa, es troben amb l’espasa de Dàmocles sobre el cap.

I amb tot això, qui hi perd? Doncs, d’entrada, òbviament, els professionals que es queden sense feina. També, com deia abans, el ciutadà. A la davallada, en qualitat i quantitat, de la informació de proximitat que està patint un país en què aquest tipus de periodisme era una referència, cal sumar-hi la visió de servei públic que en queda tocada. Tot i que llunyana en el temps, encara tinc present el meu pas per la direcció de Matadepera Ràdio, i això em fa més difícil imaginar-me determinades poblacions petites i mitjanes del nostre país sense una emissora municipal de ràdio… El paper dinamitzador de la societat civil i de propagador dels serveis públics que juguen és clau.

I, amb això, ja sóc on volia arribar, al tercer protagonista que també hi perd: el mateix ajuntament. Analitzeu la informació local que apareix en la majoria dels mitjans anomenats generalistes. La informació local que hi surt, fora de la de Barcelona ciutat, es limita, gairebé sempre, a les males notícies. Els fets de successos són dels pocs que poden aconseguir espai. I, òbviament, als mitjans generalistes no hi ha informació local de serveis. Només la premsa comarcal pot suplir, cada cop amb més dificultats, a la local pública. Per tant, els ajuntaments, que moltes vegades prefereixen mantenir estructures absolutament desfasades per a la realitat actual o, simplement, mantenir en el càrrec a polítics als quals se’ls deu molt favors, són qui, a la llarga, més hi perden.

La situació és greu, però no insalvable. Més enllà de posar d’exemple als pocs ajuntaments que han vist clar que la seva aposta passa per mantenir la seva emissora municipal pel servei que proporciona, caldria, és cert, redimensionar algunes de les estructures comunicatives creades. Alguns consistoris van començar amb la revista local, van crear la ràdio, després la televisió i, per acabar, no en van tenir prou amb el Facebook (FB) o el Twitter (TW) que van generar, fins i tot, un canal propi de Youtube. Ara, però, decideixen que res de tot això els serveix: que la ràdio i la televisió es tanquen perquè “perden diners”, que la revista passa a ser digital  i que el treballador que es quedarà al servei de premsa ja actualitzarà el FB, el TW i el Youtube… Doncs, ni una cosa ni l’altra, cal buscar un equilibri.

I aquest equilibri passa per estudiar ben bé quin és el servei públic que reclamen els teus ciutadans en base a les característiques de la teva població, per usar Internet sent conscient que el seu ús creix però què encara hi ha qui no hi ha accedit, i per treballar en xarxa. Les grans xarxes de serveis per a ràdios i televisions locals han patit problemes de sostenibilitat econòmica però, bàsicament, de polítics. Tot i això, la xarxa d’emissores de ràdio local està en un nivell més que alt que es veu reflectit en, si les sumem, les seves audiències.

Els problemes, però, no han acabat. En els propers dies, màxim mesos, veurem com, d’alguna manera encara per definir, es fusionaran municipis o, almenys, els més petits perdran part dels seus serveis per a dependre d’estaments supramunicipals. I com afectarà això a les emissores municipals? És una incògnita. Però, com deia, jo, per exemple, no m’imagino Matadepera sense Matadepera Ràdio i la feina que, des de la festa major de l’any 1981 hi han desenvolupat més de 600 col·laboradors.
__

Joan Rueda, periodista. Redactor en Cap de la secció de Catalunya del diari El Punt Avui | @Joan­­_Rueda | Facebook

>> Altres articles de l’autor:

Mitjans de comunicació per a minories

Si és cert que els mitjans de comunicació són un reflex del què passa al món, el del periodisme viu una crisi sense precedents. Els mitjans, els anomenats tradicionals però sobretot els digitals, van plens, dia rere dia de males notícies: diaris que acomiaden treballadors –periodistes, fotògrafs, maquetadors, infògrafs, comercials, etcétera-, ajuntaments que prescindeixen de les emissores locals públiques i capçaleres històriques o de proximitat que, simplement, desapareixen. En definitiva, menys pluralitat.

Em podría estendre moltíssim en les causes de tot plegat… però només en faré un apunt ja que el que m’interessa de veritat és dir quatre coses sobre el futur, perquè tot i que negre durant un temps, hi ha futur per a un cert periodisme. Ja feia temps, abans del maleït 2007, que es veia a venir que el sistema –parlo del periodístic- no funcionava. No s’estaven fent els deures. Només uns quants professionals començaven a entrar de ple en el món digital amb l’esperança que l’arribada es retardés el suficient per a què afectès a la generació següent i no a la seva. I les empreses vivien en un altre món: el dels anuncis de pisos i l’especulació amb els beneficis. Cap espurna de senderi. Aquesta realitat, agreujada, en els darrers anys, per la institucionalització de les notícies –servides amb foto i tall de veu inclòs per l’agència de comunicació de torn- va coincidir amb aquesta crisi económica brutal. De fet, amb aquest canvi de model econòmic i productiu, però aquest és un altre tema. I aquí estem. Els periodistas, perduts, i les empreses recuperant els models del segle XIX.

Però hi ha futur, hi ha futur pel periodisme ben fet. La crisi és oportunitat, sempre. Per, perdoneu el tòpic, reinventar-se. Segurament passarem moments encara pitjors en què semblarà que el periodisme i la pluralitat hauran desaparegut, però el seu paper de control dels poders polítics i econòmics és tant important en una societat democrática, que repareixerà. Segur.

Fa 20 anys que em dedico professionalment al sector de la premsa escrita. I des d’aquesta experiència crec que, en  primer lloc, cal enterrar aquell concepte que potser va ser real en algun moment de la història però que ara és, simplement, absurd: que som un mitjà de comunicació de masses. No. Som un mitjà de comunicació per a minories. La supervivència dels diaris en paper no pot estar vinculada pas a una publicitat que no tornarà mai al mateix nivell d’abans de la crisi. Cal basar-se en un públic absolutament fidelitzat que será capaç de pagar, fins i tot, més del que paga ara, però per un diari de qualitat. I potser no de periodicitat diària.

I aquí, a la qualitat, s’hi arriba tornant als orígens: cal més feina de carrer, calen més cronistes, més periodistes que interpretin les notícies enlloc d’explicar-les i prou. Cal anar més enllà. La institucionalització de la informació ha provocat un altre efecte pervers: la uniformització de la informació. Quantes notícies diferents hi ha a les portades dels diaris d’àmbit nacional? Ben poques… I pitjor encara, moltes vegades, la diferència té matisos simplement ideològics i no pas periodístics. Calen més temes propis, més sortir de la redacció a buscar la notícia i menys esperar que arribi per l’e-mail o es doni –d’aquella manera- en una roda de premsa. Els periodistas hem de fer un sa exercici d’autocrítica.

Ara, aquesta fórmula té altre component fonamental, l’empresa. Les empreses han de facilitar aquesta opció. Treballar així  és més car que fer un copiar/enganxar d’un comunicat oficial. Pots tenir periodistas tres, quatre, vuit dies sense publicar treballant una notícia. Però será la noticia que espera el teu lector, la que et diferenciarà. I l’empresa ha de saber que amb les actuals polítiques laborals que duen a terme –fer fora els periodistes veterans per contractar-ne de joves a meitat de preu- estan llastrant una de les posibles sortides de la crisi que tenen els seus mitjans.

Actualment, però, una capçalera en paper no pot existir sense la seva referència a internet. Cert. Però també ho és que és un món encara desconegut i, sobretot, que no genera beneficis. Què s’ha de fer en aquest món? Ningú es posa d’acord però sembla que hi ha unes idees bàsiques clares. Hi ha d’haver un bon on-line en què hi hagi la informació més immediata, la que, majoritàriament, l’edició en paper no ha de reproduir. Diuen que això no dóna beneficis, però hi ha qui ja comença a veure-ho clar. I hi ha d’haver serveis de pagament. El diari de paper en format pdf, una evolució audiovisual del diari amb contingut afegit, articles d’opinió dels temes d’actualitat diferents dels de l’edició en paper, monogràfics audiovisuals –fotografies, grafismes, videos, podcasts, etcétera-, links a altres mitjans (opció sobretot en el cas dels diaris locals, que podrien treballar en xarxa)… Hi ha multitud de propostes i, de ben segur, caldrà un max-mix de totes per tirar endavant.

Però jo m’atreveixo a defensar-ne una altra, que té mala premsa: el micropagament. Pagar una petita –ridícula gairebé- quantitat de diners per llegar parts del diari. D’acord, una subscripció digital –els sistemes Premium- et dóna dret a llegir tot el diari. Però això és només la traslació literal de la subscripció en paper i és prou evident que el lector de paper no comparteix cap característica amb el d’internet. Aquest va d’aquí enllà enllaçant sense parar. Per a què vol una subscripció sencera, més enllà de raons sentimentals o polítiques? De ben segur que n’hi haurà i, de fet, ja hi ha diaris que han arribat a uns bon números amb aquesta política. Però, posats a parlar de tot, el micropagament és una altra font de finançament. Hi ha qui defensa que gestionar-ho surt tant car que no val la pena. Ho dubto. Si funciona amb els videojocs o la música, perquè no amb els continguts d’un diari? La generalització de les tablets i els smartphones només fan que afavorir aquesta opció. Ara, això si, s’ha de fugir, també aquí, de la homogeneització de la informació. Les notícies que tothom dóna no es poden fer pagar més enllà de dins la subscripció. I aquí també tenen camí per recórrer els diaris locals i comarcals, i més ara que no tindran competència pública… I encara hi ha més coses a treballar. Es pot, per exemple, arribar a un acord amb un articulista  per a que escrigui articles específics per al web, articles, però, de pagament. Una part del micropagament seria per a l’articulista i una part per a l’empresa. No funcionaria? No ho sabem perquè no estem provant res… La crisi económica fa que tot, en el sector periodístic, funcioni al ralentí… i així serà difícil sortir-se’n.

Joan Rueda

Periodista. Redactor en Cap de la secció de Catalunya del diari El Punt Avui
@Joan­­_Rueda | Facebook |