Reflexions sobre periodisme, comunicació i cultura

Arran de l’esforç del grup Godó per a reforçar la seva televisió privada d’abast nacional amb el fitxatge de Josep Cuní, han sortit veus que celebren que s’engegui una certa concurrència televisiva catalana, tot fent el paral·lelisme amb el que ha passat a la ràdio, amb RAC1 i Catalunya Ràdio en una situació favorable per als ciutadans, ja que permet disposar d’una doble oferta competint entre si i amb les emissores espanyoles.

Però abans de celebrar aquestes analogies, cal fer alguns números per a veure si aquest escenari és viable, i més en una època de recessió publicitària. Per a la primera meitat d’aquest any els observadors (Infoadex i Arce Media) situen al voltant de l’11% la reducció de la despesa en publicitat a la premsa diària espanyola respecte al mateix període de 2010, del 7,5% en la televisió, i del 2,5% a la ràdio. Per a TV3, Infoadex avalua un 17,1% de retallada d’aquesta via d’ingressos. Si tenim en compte que des dels 144 milions d’euros en publicitat recaptats el 2007 pel conjunt dels canals i emissores de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals es va passar a 90 milions el 2009 (últim any verificat per la Sindicatura de Comptes), i després no ha parat de baixar la xifra, el panorama és desolador per a les expectatives de viabilitat econòmica del conjunt de l’oferta comunicativa del país.

Els mitjans viuen essencialment de la venda de publicitat i de la venda d’exemplars, a més de les subvencions o aportacions públiques que puguin rebre. Les altres fonts d’ingressos són gairebé marginals per a la majoria (venda de programes i de drets, part de les trucades i missatges dels espectadors, venda d’altres productes amb els diaris, per exemple). Però les tres vies principals estan patint un escanyament de grans dimensions, que afecta la viabilitat de cadascuna de les empreses i la del conjunt del sistema, i obliguen a repensar si tot s’està fent bé en el mapa comunicatiu català i anem en la bona direcció per al dia que s’acabi la crisi, o si hem d’acceptar que l’escenari del futur ha de ser un altre, en el qual la multiplicació de l’oferta concurrent en cada mitjà-sector no és possible i cal aprofundir en el pluralisme i diversitat interns dels mitjans. De fet, espais geogràfics equiparables amb Catalunya dins els respectius estats poc sovint tenen la pluralitat d’oferta d’aquest país, i molts estan sofrint una reducció del ventall de premsa i altres mitjans preocupants.

Proposo observar alguns grans números, ja que no és possible ajustar-los amb precisió per la disparitat d’estimacions dels qui analitzen els comptes d’explotació i estableixen la mesura dels ingressos publicitaris, amb uns intervals amb oscil·lacions sovint superiors al 25% entre ells. L’any 2009 (el darrer amb dades de totes les empreses) els ingressos per totes les vies del sistema català tradicional [diaris de Catalunya i edicions catalanes dels espanyols, revistes amb difusió principalment a Catalunya, ràdio local, nacional i desconnexions catalanes de les grans cadenes, televisió local i nacional] van ser al voltant de 955 milions d’euros, xifra que ben segur que ha baixat els darrers anys per la caiguda de la publicitat, la retallada del suport públic i la reducció de vendes d’exemplars de la premsa diària i les revistes. En total, no massa més enllà de la xifra de facturació d’una sola gran empresa espanyola, Mediaset-Telecinco, amb la integració dels canals de PRISA. Aquest és un dels condicionants de l’espai comunicatiu català: el relativament escàs volum d’ingressos generats per una absoluta gran quantitat i diversitat de mitjans i empreses.

Aquests 955 milions provenien el 2009 de la publicitat (al voltant de 355 milions), les subvencions a mitjans públics (prop de 320 per a la CCMA) i privats i 260 milions de la compra d’exemplars de premsa catalana per part dels ciutadans (no incloc la venda de revistes d’editors catalans com Zeta o RBA, que s’adrecen a l’espai comunicatiu espanyol i representen al voltant de 100 milions).

Per mitjans, la premsa amb totes les seves modalitats acaparava 450 milions, la televisió 385 i la ràdio al voltant dels 100 milions d’euros.

La distribució per entitats diu que la CCMA obtingué 420 milions (370 per a Televisió de Catalunya), el grup Godó prop de 217 milions (dels quals 194 amb la premsa i poc més de 20 milions entre ràdio i televisió) i 145 milions el grup Zeta (diaris catalans). La resta dels mitjans es repartien els poc més de 170 milions que completen la xifra.

Tot i que cal considerar aquests números com el que són, només una aproximació al perfil del finançament del sistema català de comunicació social, em permeten fer algunes reflexions en la línia apuntada més amunt.

La publicitat (el 37% dels ingressos del sector, ajuts inclosos) va a la baixa en tots els suports tradicionals, i si es recupera mai serà en els mateixos termes ja que l’escenari ha canviat amb la web, les aplicacions, les xarxes socials i tots els nous circuits que van emergint. Aquest sol fet ja condiciona les perspectives d’evolució del sistema, poc expansives.

Els ingressos d’usuari (pels exemplars de premsa que compren) tampoc no és versemblant que recuperin el to, ja que la pràctica totalitat de les publicacions porten anys en recessió de vendes, i si no és augmentant significativament els preus de venda no facturaran més. Però aquesta estratègia és poc probable que l’engeguin ara, pel risc que comporta, i perquè els darrers anys ningú ha mostrat símptomes de voler fer-ho. Per altra banda, la majoria dels plans de recuperar ingressos mitjançant les edicions digitals a través de plataformes via internet han fracassat també fins al dia d’avui –excepte per a alguns diaris amb mercats molt amplis, i tot i això caldria mirar bé els números- pel desinterès dels lectors pels serveis de pagament i l’escàs rendiment econòmic de la publicitat que inclouen.

Per tant, per la banda dels ingressos comercials, el sistema comunicatiu català tradicional sembla condemnat a encongir-se, i a perpetuar la batalla de la reducció de costos per a equilibrar els comptes d’explotació, però intentant al mateix temps seguir satisfent les necessitats i interessos dels ciutadans, i a més a més competint amb els mitjans de l’espai espanyol –també en situació de risc però amb més capacitat teòrica de resistència a la crisi.

Paral·lelament, els recursos públics destinats a les entitats públiques s’han retallat i posen en dificultats greus el treball quotidià dels mitjans locals d’ajuntaments i consorcis, o fins i tot els impossibiliten, com es veu amb el degoteig de males notícies que arriben des dels llocs més diversos del territori. I la gestió dels mitjans d’abast nacional està condemnada –agradi o no- a unes estretors com mai abans s’havien vist, tant pel que fa a l’activitat quotidiana com per a la capacitat d’abordar els projectes de futur, i això és molt important en un sector que evoluciona a gran velocitat. Però garantir almenys un actor potent, competitiu amb l’armada comunicativa espanyola, és imprescindible. I no ens portem a engany amb les dades de lideratge d’audiència: en televisió, els canals de Catalunya sumaven al voltant del 23% del consum al setembre d’enguany (menys del 19% els de la CCMA, poc més del 3% el grup Godó) i la resta és per als canals espanyols. Per a assolir aquest resultat, l’aportació de diner públic és essencial, ja que la publicitat només genera al voltant de 100 milions d’euros a la petita pantalla catalana. I si els ha de repartir amb un competidor (és fa difícil pensar en un escenari de creixement de la inversió publicitària), encara més. Perquè si 8TV vol créixer i ampliar el seu espai en l’audiència -objectiu lloable- només hi ha tres vies: en detriment de TVC, de les espanyoles o de totes una mica, però el diferencial econòmic que té amb totes elles no li posa fàcil la missió i hi ha el risc que tots preguin mal: el nombre de competidors que un mercat accepta és limitat, com s’ha anat veient amb la televisió generalista en tots els països d’Europa els darrers anys; i si aquest mercat és molt petit, el nombre de competidors encara és més limitat.

A Catalunya, a més a més, fa anys que es va decidir tenir una televisió pública amb un propòsit de “televisió pública nacional”, i encara que és imprescindible reduir-hi les despeses i es pugui millorar l’eficiència del diner públic invertit, és ben cert que omple la graella de programació amb una qualitat de servei homologable amb la de qualsevol televisió pública europea, però des de sempre amb un pressupost molt –molt- inferior a totes elles. Aquest “miracle” probablement avui ja no seria possible si s’hagués de començar de zero, com tampoc no ho seria engegar la BBC amb els paràmetres de qualitat que encara manté. Per això cal preservar-li l’espai en el mapa de mitjans, encara que hi hagi competència. Com a la BBC.

En la ràdio, en canvi, un mitjà que necessita molts menys recursos econòmics per a funcionar, i en el qual la publicitat ha retrocedit molt menys que en la televisió i la premsa, el mercat permet mantenir més competidors, aquí i arreu. Per això, tot i que són comprensibles les crítiques de les emissores privades al finançament per doble via (diner públic i publicitat) de Catalunya Ràdio i altres emissores públiques, i també ho és la reforma per a limitar el temps dedicat als anuncis, em permeto de sospitar que sense les cadenes de la CCMA no s’hauria aixecat mai un mercat radiofònic català com el tenim avui, amb competidors solvents i una credibilitat que permet atraure i mantenir els anunciants que la financen.

Els països de la Unió Europea, cada cert temps es posen d’acord per fer alguna proclama (resolució del Parlament, comunicació de la Comissió) en defensa de la importància dels mitjans de servei públic per a l’assoliment dels objectius d’una societat lliure i democràtica, insistint en la seva aportació al costat dels mitjans privats, i recordant els perills que tindria un mercat només en mans d’aquests darrers. Però correspon a cada país fixar les característiques del seu sistema i dels diversos mitjans, en termes de grau de competència, d’equilibri públic-privat, d’equilibri local-nacional, etc. Ara bé, cal tenir presents les circumstàncies de cada moment per decidir què és allò que convé, allò que és desitjable i allò que és possible, ja que va canviant amb el temps. I si els ingressos comercials minven i les arques públiques no poden sostenir un paisatge comunicatiu ric com voldríem, el soroll que fan els qui tenen els mitjans per a fer-lo pot abocar-nos a situacions perilloses. El sistema comunicatiu català es basa en menys de mil milions d’euros (aquest any, força menys, previsiblement), i tendeix a la baixa. És a partir d’aquest fet cal veure què hi podem mantenir, i com, i sobretot tocant de peus a terra.

Joan M. Corbella

Professor del departament de Comunicació i director de l’Observatori de la Producció Audiovisual, de la Universitat Pompeu Fabra.

Els darrers temps es ve parlant força de la necessitat de replantejar el mapa de la televisió digital terrestre (TDT) local de Catalunya, davant la constatació que les coses no han sortit com havien desitjat les empreses i institucions que hi tenien dipositades expectatives de negoci o de servei, ni com havien previst les autoritats públiques.

Fa pocs dies, arran de la celebració del Mercat Audiovisual de Catalunya, a Granollers, així ho constataven des de la secretaria de comunicació de la Generalitat i des del Consell de l’Audiovisual (CAC).

Ramon Font, president d’aquest organisme ho plantejava així: “tenim, per primer cop, un marc normatiu sòlid, un procés de migració digital aconseguit sense problemes i un mapa amb un total de 63 programes de TDT local en funcionament.  És a dir, dos terços de les 96 previstes inicialment”. Pel cantó dels operadors privats, dels 59 adjudicataris de llicències n’hi ha 46 en funcionament. Alguns grups importants en el paisatge espanyol van engegar el procés de renúncia a l’emissió a Catalunya, dins el context radicalment pessimista sobre la viabilitat de la TDT local en el mapa televisiu de l’Estat després de les alegries amb que es van presentar als concursos per totes les comunitats autònomes amb l’esperança d’anar vertebrant xarxes competitives.

Per un altre costat, algunes empreses amb objectius de bastir cadenes amb múltiples emissores dins de Catalunya han anat reconfigurant el mapa d’aliances, mentre d’altres han pogut mantenir el model previst inicialment, i també han aparegut iniciatives com Televisions Digitals Independents (TDI) per a afiançar alguns projectes i ajudar-los a tenir més consistència. Perquè, tot i que és força alt el nombre de canals que han engegat, pel fa a la programació que proporcionen en massa casos hi ha problemes ben visibles d’adequació a allò que preveien les bases del concurs del 2006 que havia de ser la televisió local.

Aquest fet tampoc ha de sorprendre. Si d’alguns emissors ja es temia des de bon començament quina seria l’oferta real que proposarien, la crisi publicitària que patim des del 2008 ha abocat a d’altres a buscar solucions de viabilitat allunyades de la programació de proximitat. La impossibilitat del model dissenyat per l’administració espanyola ja va ser denunciada per molts sectors des de bon principi, i la crisi no ha fet més que empitjorar les coses.

Paral·lelament, des del sector públic s’han arribat a engegar la meitat dels 37 canals previstos, un balanç pobre llastat per les dificultats pressupostàries dels ajuntaments. Ara bé, no es pot amagar que sense la migració a la TDT potser també algunes televisions municipals haurien hagut d’apagar els emissors i l’oferta pública hauria minvat, encara que els costos fossin més baixos amb la televisió analògica estrictament local. I encara bo que emissors públics i privats han pogut comptar amb el suport de la Xarxa Audiovisual Local i fins fa ben poc de Comunicàlia!

Però més enllà de les nostres fronteres el problema de la televisió local dins un paisatge audiovisual amb desenes d’emissores regionals i nacionals gratuïtes i amb uns ciutadans cada cop més abocats a accedir als continguts audiovisuals des de plataformes d’Internet és també un fet, com es palesa a França. O com posa de manifest també la marxa enrere que ha hagut de fer el Secretari de Cultura britànic respecte al seu propòsit d’impulsar la televisió local, per cobrir un buit important en el mapa mediàtic del país. Vull dir amb això que el problema no és estrictament del model català, ni de l’espanyol. És molt més complex.

D’entrada, hi ha un problema conceptual: ha d’emetre tantes hores al dia, una televisió local, amb el cost que això comporta de programació i de transmissió? Pel que fa a la programació, buscant continguts aliens a preu assequible, sindicant  o intercanviant programes o informacions. I repetint-la periòdicament per complir les obligacions d’ocupació horària del canal. A l’era de la televisió a la carta, cal plantejar quin sentit té emetre tantes hores, amb tant cost, i potser pensar en finestres horàries molt més limitades cada setmana, en les quals els ciutadans puguin tenir tota la novetat i l’emissora tenir el seu període estel·lar competint de debò al costat de les grans televisions nacionals i estatals. Passat aquest horari – i algun de repetició- l’accés als programes es pot fer per Internet. I l’excedent de temps-xarxa pot tenir altres ocupacions, si cal (compartint despeses), però no s’hauria de gravar els emissors amb costos innecessaris per a complir la seva funció social.

En segon lloc, cal revisar altres aspectes de la viabilitat econòmica d’aquesta modalitat de comunicació de proximitat. Ramon Font reiterà a Granollers les conclusions dels estudis que ha fet el CAC sobre el tema: “el sector de la comunicació de proximitat ha d’abordar dos grans reptes: la viabilitat econòmica i la qualitat de l’oferta”. I afegí: “Pel que fa la viabilitat econòmica el que proposem és estudiar les possibilitats de modificar el mapa de les demarcacions, en el sentit de reduir-ne el nombre per fer-les més grans i per tant més viables econòmicament [el subratllat és meu], així com per adequar-les millor a la situació demogràfica i socioeconòmica que tenen”.

De primer, la idea sembla coherent: una dimensió més gran pot oferir avantatges teòrics en la facturació publicitària, i un menor nombre de competidors o d’emissores territorials facilita també la negociació d’aquesta publicitat. Però la realitat pot ser més tossuda, i els mercats publicitaris, a escala local, poden guiar-se per altres lògiques que no són la del nombre i la grandària: l’anunciant de gran circuit (espanyol o català) i l’agència o central publicitària que li orienta la campanya rares vegades arriben a buscar la cobertura local, i per tant els resulta indiferent que una demarcació abasti uns milers més d’habitants, simplement perquè a penes faran servir la TDT local com a suport.

I pel que fa als anunciants locals, tinc els meus dubtes que necessiti redefinir-ne l’extensió, i fins i tot que sigui oportú. Primer, perquè sovint la seva activitat econòmica no necessita una cobertura territorial més àmplia, i menys si ha de pagar més per arribar a uns destinataris que no són sinó perifèrics respecte al seu interès. I segon, perquè com més gran sigui la demarcació més s’allunya del concepte de televisió de proximitat i més es dilueix la relació entre l’operador i els anunciants, en paral·lel amb la dissolució de la relació amb els ciutadans-espectadors.

En definitiva, abans de fer el pas de modificar o demanar la modificació de les demarcacions de la TDT local, caldria fer i revisar bé els estudis que s’han fet i es puguin estar fent, incloent-hi  la consulta amb els publicitaris, no fos cas que les meves sospites fossin certes.

I, en tot cas, es podria afegir una altra línia de treball per a revisar el model actual. Si s’accepta que una part de les demarcacions són “contra natura”, és a dir, no es corresponen a la realitat socioeconòmica de la zona (és a dir, a les relacions territorials d’ordre econòmic, social, cultural, d’oci, etc.), caldria analitzar si per comptes de fer-les més grans no és més viable i –sobretot- adequat reduir-ne la dimensió i augmentar-ne el nombre: en cada lloc, municipal, de barri, d’un petit nombre de municipis o comarcal, segons el que convingui. O sigui, retornar a la flexibilitat que havia tingut sempre la televisió analògica local per a teixir complicitats amb les societats locals, que és a qui ha de servir. I tot i això, tampoc no hi hauria garanties de viabilitat econòmica.

Però el que no és acceptable és que la tecnologia i els interessos que genera imposin models d’explotació que no s’ajusten a les necessitats. Al segle XXI s’ha de poder exigir a la tecnologia que ofereixi solucions flexibles i a mida, no obligar a les empreses comunicatives a adaptar-se a uns formats prefixats des de lluny. Sinó, el futur de l’audiovisual de proximitat estarà sobretot en les plataformes multimèdia via Internet i altres serveis de telecomunicació, que permeten generar microespais i microserveis a la mesura de les necessitats i possibilitats de cada comunitat.

Joan M. Corbella
Professor del departament de Comunicació i membre de l’Observatori de la Producció Audiovisual (grup de recerca UNICA) de la Universitat Pompeu Fabra

Darrerament se succeeixen notícies preocupants. Hem conegut el tancament de Comunicàlia, i també que una part considerable dels projectes de televisió digital terrestre d’àmbit local no arrenquen, hem viscut una nova onada de consideracions contra la continuïtat de COM Ràdio, i alhora sabem que la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals haurà d’estrènyer-se el cinturó per la reducció d’ingressos comercials i públics. I des de fa molt de temps, el conjunt de la premsa en paper i cadascuna de les seves modalitats passen dificultats serioses per la davallada de vendes d’exemplars i de publicitat. Aquest seguit de fets cal observar-los des d’una perspectiva àmplia per encertar en l’anàlisi i en les respostes.

La crisi econòmica que travessa el país se suma al procés natural d’evolució dels mitjans tradicionals cap a un nou sistema més complex de serveis i estructures comunicatives, en el qual es produeixen i es produiran conflictes transcendentals, que s’afegeixen als que ja vénen d’antic. En aquesta complexitat s’hi compten per un costat les empreses i institucions mediàtiques convencionals, que malden per encertar l’estratègia que els permeti mantenir-se en un paisatge en el qual està canviant tot o gairebé tot: els usos que fa la població dels mitjans i circuits d’accés a la informació i altres continguts, la tecnologia i els dispositius d’accés, i la quantitat i la qualitat de la competència a la recerca dels usuaris i de la publicitat que ha sustentat durant molts decennis els models de negoci.

Per l’altre costat, hi estan entrant iniciatives molt diverses –des de premsa digital a aplicacions tecnològiques de tot tipus relacionades amb les activitats de comunicació– promogudes per un ventall d’actors que abasten des de periodistes i altres comunicadors amb estructures de treball molt simples fins a grans companyies tecnològiques o comercials que poden arrasar fàcilment tot el que es troben al seu pas, competint en les activitats comunicatives a les que decideixin entrar. Perquè allò que està passant en els grans països i els grans mercats de la comunicació no es aliè al paisatge català, ja que en uns casos hi estem immersos passivament com a usuaris i en els altres les iniciatives que es generin hauran de competir amb les que provenen dels actors comunicatius autòctons.

I si aquest és un dels conflictes centrals que ens vénen al damunt, el paisatge comunicatiu tan enriquit que s’està configurant reverteix en d’altres igualment transcendentals: el replantejament necessari dels models d’explotació dels vells i nous serveis per part dels seus responsables, l’avaluació dels horitzons d’utilitat de cadascun i la revisió de les polítiques públiques envers la nova situació, ja que comencen a quedar obsolets els esquemes que s’han seguit els darrers trenta anys.

Hi ha diversos plantejament possibles per a afrontar-ho, però hi ha també uns principis fonamentals que no han de canviar. El primer, que ens cal un paisatge comunicatiu plural en el nombre d’agents (empreses i institucions públiques i privades) que hi participen. Segon, que sigui divers en els continguts que posen en circulació, i inclogui la capacitat de donar sortida a la creativitat i la producció comunicativa autòctona. I tercer, que compti dins la pluralitat amb agents del país –empreses i institucions publiques i privades– amb la capacitat econòmica suficient per a garantir que això sigui possible, amb una proposta interessant davant de l’oferta editorial dels mitjans i operadors d’altres llocs.

Fins ara, els instruments d’acció per al manteniment i reforçament del paisatge comunicatiu català han estat sobretot l’existència d’uns operadors públics amb recursos econòmics i humans notables a escala local i nacional, un reguitzell de línies de subvenció directes als editors de mitjans privats, de primer a la premsa i els darrers anys també per a la ràdio, la televisió i els mitjans digitals en català, i unes obligacions i quotes proteccionistes en el camp de l’audiovisual. Però des d’ara, l’escenari de crisi que obliga a retallar els pressupostos públics afectarà a la capacitat de suport a aquests actors públics i privats. Caldria aprofitar-ho per substituir la temptació fàcil –i no exempta de conflictes- de la retallada lineal de recursos a les diverses actuacions tradicionals per una nova mirada a les prioritats en el camí de la constitució del nou sistema complex de la comunicació. I això passa per revisar a fons les polítiques de subvencions, el mapa d’agents, la cooperació sector públic i privat i els mecanismes d’obligacions a cada tipus d’operador amb la mirada posada a l’horitzó: què ha de garantir millor la pluralitat i la diversitat del paisatge comunicatiu de Catalunya. A França, davant la crisi de la premsa ja l’any 2008 es van convocar els états généraux de la presse que van reunir tot el sector per afrontar la revisió de les polítiques de suport a la premsa. Potser ens cal una iniciativa semblant per reflexionar sobre la viabilitat del nostre sistema comunicatiu, i si cal corregir les polítiques.

Joan M. Corbella

Professor i director de continguts de l’Observatori de la Producció Audiovisual (Universitat Pompeu Fabra)

Mentre les èpoques de bonança econòmica són propenses al conservadurisme en les polítiques de les autoritats públiques sobre els mitjans de comunicació, els períodes de crisi faciliten la temptació revisionista dels paradigmes establerts. I si van acompanyats de crisi de finançament públic, el replantejament de les actuacions i plans específics esdevé obligatori. En aquest darrer cas se situa Catalunya a l’inici de 2011.

En conseqüència, un dels pilars sobre els quals s’assenta el paisatge comunicatiu del país, la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA), s’ha vist en la necessitat d’encendre tots els llums d’alarma per advertir de la seva situació triplement crítica: per la reducció de la inversió publicitària en els seus mitjans, per la reducció del finançament públic, però també per la transformació radical del sector audiovisual, aquí i arreu. Aquest és, de tots tres, el principal problema que ha d’afrontar la CCMA.

Per això, de tot el que s’ha dit i escrit sobre el pla estratègic aprovat pel consell de govern de la CCMA i les propostes que es van traslladar als treballadors, em quedo amb allò que menys va destacar el periodisme, ocupat en la transcendència immediata de la proposta de retallada salarial, la concentració de recursos físics i l’eliminació d’estructures. El president de l’ens va afirmar que les mesures busquen que la CCMA sigui un dels pocs grups que surtin reforçats de la crisi, tot accelerant el canvi cap a un model d’empresa única multiplataforma. Raonablement, concloïa: “la disjuntiva és aquesta: o fem això i ho fem ràpid, o entrarem en un període de decadència bastant més ràpid del que alguns es pensen”.

Amb el seu diagnòstic no hi poden haver grans discrepàncies, com tampoc sobre la necessitat de recórrer a les mesures econòmiques d’urgència per a resoldre el desequilibri actual entre ingressos i despeses, amb les hipoteques que causarà inevitablement sobre la proposta de serveis i continguts de la ràdio i la televisió. Però cal començar a discutir moltes coses, a partir d’aquí: quines són les bases d’aquesta empresa multiplataforma, quins objectius, quin perímetre d’activitat, amb quins recursos i finançament, i amb quina competència al mercat, com a mínim.

Ara, Catalunya Ràdio es manté entre els agents centrals radiofònics del país, havent perdut el quasi-monopoli del català a les ones en un procés que ha facilitat als ciutadans un increment de la pluralitat en el mitjà, encara que al seu moment l’estratègia de la CCMA va ser criticada molt durament.

Per la seva banda, TV3 és líder a Catalunya, en termes de quota sobre el consum total (coincideixen Kantar Media i el Baròmetre) però també en audiència acumulada diària (Baròmetre). Ara bé, al febrer va guanyar amb un 14,5% de quota, cinc punts menys (19,6%) de la que tenia just fa cinc anys, i vuit punts i mig respecte a ara fa deu anys (23%). Entre tots els canals de TVC no sumen la xifra que feia TV3 tota sola al febrer de 2006. El mateix li passa a la seva competència espanyola: Antena 3 (9,6% al febrer) ha perdut deu punts en aquests cinc anys, i tampoc ho recupera amb la multiplicació de canals (16,1% en total), mentre que Telecinco va obtenir una quota del 12,3%, sis punts i mig per sota del febrer de 2006. Però la suma de l’audiència (22,7% a Catalunya i 25,8% a Espanya) de tots els canals que controla a l’empara de la generosa regulació audiovisual aprovada fa dotze mesos al parlament espanyol per PSOE, CiU i Coalición Canaria permet a aquest grup mantenir una capacitat enorme per a intervenir en el mercat televisiu espanyol, i més des que TVE va deixar de ser un competidor publicitari i es va veure forçada per llei a reduir la seva intervenció en el mercat d’adquisició de programes.

Aquest és el resultat momentani de les polítiques de comunicació dels darrers anys, però té raó el president de la CCMA quan adverteix que la situació es pot deteriorar molt depressa. Per una banda, com s’ha indicat amb aquestes dades, perquè les empreses televisives s’han de convertir en operadors multicanal, aprendre a programar amb més competència i guanyar diners en un escenari molt més competit. Per una altra banda, perquè  les pràctiques culturals de la població estan canviant acceleradament, i si s’ha adaptat amb una facilitat remarcable a accedir als programes a través dels serveis a la carta a internet (un terreny en el qual la CCMA va saber actuar a temps) i així mantenir-se dins el perímetre d’oferta de serveis de la televisió, una franja important i creixent  s’ha acostumat ja a veure els programes (sèries, sobretot) per mitjà de plataformes d’accés de tot tipus. Aquesta circumstància afavoreix, al seu torn, la generació i consolidació dels anomenats legalment “serveis de vídeo a petició” o a la carta, una dels noves amenaces sobre el sistema televisiu, i a curt termini, com es veu als Estats Units.

Vist això, cal que la reconversió de la CCMA en empresa multiplataforma sigui un fet, ja que la dinàmica del sistema comunicatiu hi obliga. Però de la mateixa manera que al Regne Unit han fet suar tinta a la BBC, tant el govern actual i el laborista que el precedí com les autoritats reguladores de la comunicació i de la competència, per delimitar el perímetre d’activitat que se li autoritza  i en quines condicions, també aquí s’ha de poder parlar d’acotar o ampliar el rang de les prestacions de TVC i la CCMA. Els dos darrers anys, la BBC s’ha vist empesa –i aquí la crisi ha donat un cop de mà a les autoritats que volien aprimar-la per facilitar la competència privada- a reduir l’oferta de webs informatius territorials, buscar acords de cooperació amb els seus rivals televisius però també amb els editors de premsa, i sobretot s’ha vist molt estretament collada en els seus projectes d’engegar plataformes audiovisuals innovadores, obertes als altres operadors, més enllà de la seva televisió a la carta (iPlayer).

Les polítiques de comunicació de l’era digital a Catalunya han de tractar de totes aquestes coses, però també de si la CCMA ha de ser un gran operador de plataformes audiovisuals obertes, una gran productora de continguts a disposició de les plataformes que vagin apareixent, un gran programador d’espais propis i d’altres, o un barreja de tot i amb quina proporció. I paral·lelament s’ha de tractar del sentit que han de tenir –i en quins serveis o plataformes de difusió o a la carta- les quotes obligatòries d’alguns continguts o de procedència independent, les restriccions publicitàries i d’altres tipus, o qui ha de rebre –si escau- les subvencions a allò que no fa molt, al segle passat, enteníem per mitjans de comunicació.

Perquè no fa molt de temps, quan parlàvem de mitjans sortien els noms que tots tenim al cap en la ràdio, la premsa i la televisió, i després hi vam afegir uns quants referents del primers anys digitals al país. Ara, quan fem referència al paisatge comunicatiu del present, el protagonisme el comparteixen amb uns altres que estan esdevenint universals. Una mostra: YouTube, Facebook, Twitter, Google, Yahoo, Amazon, Apple, iTunes, iPad, Hulu, Netflix, Spotify, Wikileaks. Per això també, cal revisar les polítiques sobre els mitjans i serveis de comunicació i adequar les línies d’actuació al nou panorama.

Joan M. Corbella
Professor de la Universitat Pompeu Fabra