Reflexions sobre periodisme, comunicació i cultura

Fa dos anys, quan la crisi ja estava atacant amb força l’economia catalana, vaig defensar, en un editorial de la revista Antena local, que “el sistema comunicatiu català, ben arrelat al territori, a les diverses comarques i regions que el formen, amb empreses privades autòctones fortes, que sovint combinen premsa, ràdio i televisió, i amb administracions locals que han apostat decididament per uns mitjans audiovisuals professionals i de qualitat, no pot anar-se’n en orris de la nit al dia”, a causa d’una crisi econòmica que, per força, pensava aleshores, havia de ser transitòria. Però el degoteig de notícies negatives sobre la continuïtat de certs projectes públics de comunicació local està desmentint, mal que em pesi, aquesta afirmació.

Estic realment alarmat i decebut de veure com institucions públiques que semblava que apostaven per la ràdio i la televisió local, que creien de debó en una comunicació pròxima de gran qualitat professional –com els ajuntaments de l’Hospitalet i de Gavà, per exemple-, d’un dia per l’altre estan desdint-se de tot el que havien repetit mil vegades sobre la importància d’aquest servei i decideixen eliminar de cop i volta –no pas reduir o redimensionar, com seria lògic si el pressupost s’ha d’ajustar als temps de crisi, sinó suprimir d’un cop de ploma- projectes comunicatius amb molts anys de trajectòria, força seguits i ben valorats per la ciutadania, i deixar alhora sense feina desenes de bons professionals periodístics i tècnics.

El cas de Gavà TV és, per a mi, especialment frustrant. Vaig liderar la posada en marxa d’aquest projecte, l’any 1997, contractat per l’Ajuntament de Gavà com a especialista en televisió local, ja que en aquells moments treballava a Lavínia per a Barcelona TV. Juntament amb d’altres professionals, com ara el tècnic Joan Masip, vaig posar-ne les bases legals i internes, vaig dissenyar i equipar els estudis, vaig dirigir la contractació de la primera fornada de professionals que la farien possible -alguns encara hi continuen treballant, d’altres sortosament han acabat a TV3- i vaig engegar les emissions regulars el març de 1998. El model de Gavà TV va rebre elogis, dins i fora del municipi, per la seva dimensió ajustada a una ciutat mitjana, per l’aposta decidida per la tecnologia digital, pels bon producte televisiu resultant… Era, i estic convençut que ho continua essent, un projecte viable i necessari, tot i que des que vaig deixar-ne la direcció el 2003, no en conec al detall l’evolució. La notícia del seu tancament com a mitjà de comunicació convencional per ones i la seva conversió en un mini-canal per Internet, m’ha sobtat i entristit. L’abandonament del projecte de televisió conjunta dels set ajuntaments del Delta del Llobregat, ara fa un parell d’anys, ja va ser un cop molt dur per a la televisió de Gavà, que havia de ser l’embrió de la nova estructura consorciada.

No entenc com certes administracions poden llençar per la borda, amb aquesta lleugeresa, tants esforços emprats per crear eines comunicatives, de participació ciutadana i cohesió social, que a poc a poc s’han fet un lloc en l’imaginari col·lectiu de molts ciutadans. Perdre un mitjà de comunicació sempre és quedar-se una mica orfe i la dinàmica actual de tancament de ràdios i televisions locals és molt alarmant. Entenc que els pressupostos s’ajustin, que es busqui la manera de fer el servei sense un cost excessiu per als contribuents, fins i tot que es redueixin les plantilles, si en algun moment s’han sobredimensionat. Però d’això a tancar del tot un mitjà de comunicació hi va un abisme.

Ho he viscut en primera persona a Comunicàlia, la plataforma de suport als mitjans locals que he dirigit des del setembre de 2008 i que enguany ha hagut de tancar les portes per falta de finançament públic, després de vuit anys de vida. Reconec que la desaparició de Comunicàlia ha estat un cop molt dur per a moltes televisions que feien servir els continguts que distribuïem per completar la seves graelles o enriquir els seus informatius. Però, al cap i a la fi, Comunicàlia no ha estat mai propiament un mitjà de comunicació, sinó una estructura pública de suport als mitjans. Per sort, de moment, l’altra estructura pública similar, la Xarxa de Televisions Locals, resisteix, esperem que sigui per molt de temps.

La supervivència dels mitjans audiovisuals de proximitat, públics i privats, hauria de ser un objectiu compartit de les institucions, els partits polítics i la societat civil. Malauradament, els professionals del sector no podem fer gaire cosa més que alçar la veu en espais com aquest per denunciar la situació de greu perill que viu la televisió i la ràdio públiques de proximitat. Hem d’intentar com sigui fer reflexionar els alcaldes que fins fa quatre dies consideraven la comunicació audiovisual de proximitat una eina bàsica en la gestió dels seus municipis i ara diuen que no ho és i que no poden sostenir-la econòmicament.

Joan Vila i Triadú
Periodista, exdirector general de Comunicàlia, exdirector de Gavà TV, membre del Grup de Periodistes Ramon Barnils.