Reflexions sobre periodisme, comunicació i cultura

Els periodistes d’aquest país hem viscut emmirallats durant 35 anys. Vam creure que era possible fer un periodisme independent, deslligat del poder polític –i d’altres poders-, objectiu i responsable. Sempre vam considerar que a la professió es respectaria una certa idea de ‘meritocràcia’, segons la qual, el periodista que més treballés i que més bé ho fes, s’enduria el premi. El premi per a un periodista és la primícia, la notícia bomba, el destapar escàndols ocults, el mostrar les vergonyes del poder.

Però el temps ha situat la realitat catalana i espanyola al seu lloc. A Catalunya ens imaginem que som superiors en moltes maneres de fer respecte a Espanya i ben bé no és així.

Ja va demostrar El País durant els llargs anys de govern felipista que no calia que els grans periodistes d’altres mitjans s’esforcessin a buscar la notícia del dia perquè els era regalada cada dia des dels despatxos ministerials. El recent episodi de la ministra Fátima Báñez, una subordinada de la qual va enviar un document intern a l’ABC, és el darrer episodi d’aquesta aliança premsa-partits que fa impossible en aquest país practicar un periodisme a l’americana.

Els lligams informatius també ho són comercials. Recentment hem viscut un episodi sorprenent a Tarragona. Un canal de televisió, al qual li tinc una enorme estima -Canal Reus TV- ha aconseguit ‘entabanar’ la Diputació de Tarragona (CiU) per emetre diàriament un informatiu en rus, presentat per una periodista russa, i adreçat, lògicament, al públic de Salou i la Costa Daurada (recordem que Reus no té mar). La roda de premsa de presentació del programa va comptar amb la presència del gerent del Patronat de Turisme de la Diputació.

Al projecte s’hi suma l’associació hotelera de la costa –que suposem intentarà convèncer els hotels perquè sintonitzin Canal Reus-. Com que és evident que a Salou cap rus no es mira Canal Reus TV, el programa serà emès per la web.

Amb el canvi de govern que hi va haver a Reus (de PSC a CiU-PP) es van produir canvis en la direcció de Canal Reus. A Reus governen els mateixos que a la Diputació de Tarragona.

Aquest projecte de programa surrealista contrasta amb la desinversió total de la Diputació vers el canal privat de Tarragona (Canal Català, que pràcticament ha hagut de tancar portes) i amb la inversió zero de la Diputació en premsa digital.

No només depenem dels lligams político-informatius, sinó dels comercials. Els mitjans petits poc tenen a fer en un entorn que es retroalimenta constantment i no es defuig absolutament del bon periodisme.

__

Jaume Garcia
Director de Tarragona21.cat

Per primer cop en més de 30 anys, Diari de Tarragona, el mitjà de referència a les comarques de Tarragona, ha entrat en pèrdues. I no preveu viure una situació gaire millor ens els tres propers anys. El darrer ha acomiadat al voltant de 15 treballadors, que cal sumar als acomiadaments d’anys anteriors, fins i tot en època de vaques grasses, tot i que menys nombrosos. Fa dues setmanes, Canal Català Tarragona tancava la seva emissió local i es convertia en un repetidor generalista. Nou treballadors acomiadats. I fa uns mesos, El Punt-Avui va despatxar un grup de periodistes de Tarragona. Una situació semblant s’ha viscut amb TD Camp.

La premsa provincial s’ha trobat lligada de mans i peus per la seva decisió de no haver volgut potenciar les seves edicions digitals per no fer-se mal publicitàriament amb el paper. I ara no tenen resposta ni per a un format ni per a l’altre. Alguns, com El Punt, van equivocar el model tarragoní des del primer dia, oblidant que Tarragona té unes necessitats informatives pròpies i que no era una bona opció ‘conquerir’ la província amb un model d’èxit a Girona.

Mentrestant, els periodistes acomiadats estan intentant fer el salt al món digital, sigui en format bloc o diari digital especialitzat.

Però el món digital no és tampoc la taula de salvació de ningú, tot i que el petit volum d’ingressos i despeses que cada any maneguen el fan més suportable. Malgrat el creixement continuat d’audiència als diaris digitals, es produeix la paradoxa que els grans mitjans en paper no acaben de morir i els mitjans digitals no acaben de néixer.

El mercat publicitari, marcat per una ja evident recessió històrica, està dividit quan es parla del terreny digital local: molts no hi veuen encara un suport tan fiable com ho ha estat durant segles el paper, però d’altres hi veuen un canvi de paradigma –la interactivitat, les xarxes socials- que fa que els interessi molt. Aquest combat dialèctic l’han guanyat fins ara els primers, però els segons comencen a fer forat i poc a poc van arrossegant els primers. És, mai millor dit, un efecte viral que preveiem que s’anirà encomanant.

El paper de les institucions públiques en la seva tasca d’ajut a la supervivència –a la pura supervivència- de la premsa és ben galdós. Al tradicional paper marcat per l’intent de callar veus crítiques o de respondre publicitàriament a la pura extorsió dels grans mitjans, s’hi suma un menyspreu vers els digitals. El partidisme segueix jugant la seva partida… pressupostària. Les institucions no aboquen esforços per ajudar i consolidar les capçaleres digitals i les monumentals despeses dels grans mitjans de paper s’han endut fins ara la part del lleó. L’actual cas de la Diputació de Tarragona, que ha tancat radicalment l’aixeta a la publicitat als diaris digitals i a les televisions locals, i per contra destina importants recursos a mitjans de Barcelona i Madrid, és un contrasentit massa sorollós amb el suposat afany del seu president de fer comarques.

En aquest context, la supervivència és l’únic full de ruta de la majoria dels editors, siguin de paper o digitals. Però aquells que aposten clarament per la innovació en xarxa per sortir-se’n i marcar un terreny de futur no troben la complicitat institucional necessària, ni a Tarragona ni a Barcelona. Ja amb el tripartit es va observar un desinterès absolut per part del Govern a l’hora d’afrontar la innovació tecnològica aplicada als mèdia. Ara, sorprenentment, la crisi sistèmica és l’argument definitiu per seguir desinvertint en innovació.

A més, les inèrcies del partidisme i el tradicional costum d’abocar recursos als grans mitjans per una complicitat mútua són les principals barreres amb què es troba l’aventura digital a Tarragona.

–

Jaume Garcia Cardoner, director de Tarragona21.cat