Reflexions sobre periodisme, comunicació i cultura

El dia 6 vaig participar a Esade-Creapolis de Sant Cugat a la jornada sobre “Eines i solucions per als serveis de comunicació de proximitat”, organitzat pel Consell de l’Audiovisual de Catalunya (CAC). Pel que hi volia anar a exposar em va anar bé remetre’m a l’anterior sessió similar que havia organitzat el mateix CAC, feia poc més de dos mesos, el 29 de novembre, aleshores titulada “La televisió connectada”. I és que els conceptes no són balders. Una cosa és parlar de “televisió”, encara que sigui connectada, i una altra de “serveis de comunicació de proximitat”.

Històricament els anomenats mitjans de proximitat del país hem fet premsa, hem fet ràdio o hem fet televisió. O dues o les tres coses alhora. Ara –bé, ja fa temps- també ens hem adaptat als nous mitjans digitals. I alguns ja han nascut en el nou escenari, com ho han fet alguns dels nous usuaris de la comunicació, també de la de proximitat. Però el nou escenari, i encara més la crisi –l’econòmica, conjuntural, i també l’estructural-, comporta afinar en el concepte per així poder també encertar en el model.

Ja m’he estès en altres ocasions en la meva tesi que mentre no estigui suficientment definit el model de producte no ho estarà el model de negoci en el nou escenari digital. Per anar avançant, però, amb l’actual producte, caldrà adaptar ja no tant l’estructura empresarial sinó la concepció mental que ens ha d’ajudar a fixar el full de ruta per als anys venidors.

Els mitjans de proximitat, que en les últimes tres dècades hem donat cos a una veritable indústria comunicativa a Catalunya, van néixer quan el cadàver del dictador encara ni s’havia refredat del tot de la necessitat d’una població i d’uns professionals de rebre, els uns, i de donar, els altres, una informació de proximitat que se servia de forma més que insuficient, per no dir nul·la, en els mitjans nacionals. Aleshores encara no intuïen que això també era un negoci i que d’aquest en sorgiria, com deia, una indústria.

Pot semblar petulant parlar d’indústria en referir-me als mitjans de proximitat catalans? Penso que no. Serà una indústria modesta en volum de negoci, però al cap i a la fi existent, i que dóna ocupació a centenars de treballadors de la comunicació del país, alhora que ha generat al llarg de tres dècades un sistema comunicatiu inexistent fins aleshores, malgrat els precedents de l’època de la Renaixença i la República. Una indústria de la comunicació i, penso, en el cas català, també una indústria cultural. I com a tals, un bé a protegir en la mesura del que sigui possible.

Al que anava: aquests mitjans de proximitat s’han especialitzat en la producció a partir d’una matèria primera, que és la informació de proximitat, i que ha anat oferint al mercat des de les diferents finestres que s’han anat obrint al mercat. Primer de paper, després audiovisual i ara ja també digital. És el que el secretari de Comunicació del Govern, Josep Martí, definia a la jornada de Sant Cugat com a “el tresor”. Estic amb ell, malgrat tot, que haurem de saber discernir què forma realment part del tresor.

Però l’escenari, ara, és múltiple i complex. No només pel que fa a la forma de difondre i consumir aquests continguts de proximitat, sinó també des del punt de vista empresarial. Alguns ens hem anat adaptant en el temps i mentalment hem passat de concebre’ns a nosaltres mateixos com un “mitjà de proximitat” a un “servei de comunicació de proximitat”. D’aquí la meva satisfacció amb el nom de la jornada del CAC.

Ja no és, per citar el cas que més conec, EL 9 NOU, EL 9 TV, EL 9 FM o EL9NOU.CAT qui serveix una informació, sinó que és un servei de comunicació amb una marca potent com la del grup EL 9 NOU qui la posa a disposició del mercat, sigui a través d’una finestra pròpia o externa. El nou escenari digital ha empès definitivament a trencar les fronteres, sobretot mentals, del que és meu i m’he de quedar per mi per sempre o el que és compartit amb la resta d’indústria. Compartir continguts i, és clar, compartir negoci.

Per tant, és cert, com deia el text introductori de la jornada de Sant Cugat que “l’escenari econòmic actual pot ser un incentiu per cercar nous camins per a la prestació del servei audiovisual local. Ara més que mai, cal ser innovadors i aplicar de forma més eficient els recursos disponibles per fer sostenibles i atractius uns mitjans que s’han de reinventar si volen continuar sent una eina al servei de la cohesió social dels pobles i les ciutats de Catalunya”. Sí, senyors, reinventar-nos tant com vulguin, però els mitjans de proximitat –els serveis de comunicació de proximitat- hem de continuar voler jugant a Primera Divisió. I és que, com vaig dir a Sant Cugat, també a Primera Divisió hi ha diferents maneres de participar-hi: a l’estil Florentino, a cop de talonari i de figures galàctiques, o a l’estil Guardiola, posant en valor el bo i millor de casa nostra mateix.

–

Josep Comajoan, periodista | @jcomajoan

El 16 de desembre vaig participar en la taula de mitjans de comunicació de les IV Jornades de la Mesa per a la Diversitat en l’Audiovisual a la seu del Consell de l’Audiovisual de Catalunya (CAC). La meva taula rodona, en concret, portava per títol “La importància del llenguatge: immigrants, fins quan?”. La jornada la va obrir la presidenta de la Mesa per a la Diversitat en l’Audiovisual i consellera del CAC, Carme Figueras. Segons resumeix la nota de premsa que va publicar el mateix CAC, Figueras va mostrar la seva preocupació per la irrupció, iniciada fa uns dos anys, de la immigració com a arma electoral en l’agenda política. “Algunes formacions polítiques importants han perdut la por a utilitzar la immigració com a recurs electoral”, va dir, i va subratllar que el discurs excloent “ha tingut acceptació entre persones que no qualificaríem de xenòfobes o racistes”

Figueras va al·ludir a l’efecte multiplicador dels mitjans: “Els mitjans de comunicació, majoritàriament i en graus diversos, han contribuït a amplificar la confrontació política, donant-li una dimensió que no es correspon amb la situació de normalitat que es viu en el dia a dia dels nostres barris, pobles i ciutats”. En concret, va mostrar-se molt crítica amb el fet que alguns mitjans facin d’altaveu de formacions xenòfobes com Plataforma per Catalunya (PxC). Amb tot, va acabar remarcant que hi ha també bones pràctiques periodístiques que ressalten les notícies positives relacionades amb la immigració. “El quid de la qüestió es com aconseguir fer-les visibles, com trencar aquesta contradicció que les notícies positives no venen”, va dir la que va ser consellera d’Acció Social els últims mesos del primer tripartit.

Notícies positives relacionades amb la immigració… Immigrants, fins quan?… Mitjans que fan d’altaveu de la xenofòbia… Qüestions que no donen per una taula rodona, sinó segurament per tota una jornada, per no dir tot un màster en gestió de la diversitat i mitjans de comunicació. El tema no és gens fàcil i és més aviat complex. En el meu quart d’hora d’intervenció vaig intentar, no ja donar respostes, sinó aportar diversos interrrogants.

Vaig partir d’una anècdota. Immigrants, fins quan?, ens interpel·lava el títol de la taula rodona. Notícies positives sobre la immigració, ens demana el CAC. Vaig explicar l’anècdota de l’escriptora Najat el Hachmi i ‘El 9 Nou’. El 25 d’abril de 1997 titulàvem a portada: “Una estudiant magribina de Vic guanya el concurs literari Antoni Pous”. L’1 de febrer de 2008, obríem portada amb el següent titular: “La vigatana Najat el Hachmi guanya el premi Ramon Llull de novel·la”. El subtítol destacava que és el premi més ben dotat de les lletres catalanes. Cap referència al seu orígen immigrant –va venir a viure a Vic, el 1987, als vuit anys-, a diferència del que va fer la majoria de premsa nacional, que la va ‘descobrir’ aleshores, quan va guanyar el Llull.

Doncs bé, el 2008 també vam saber que aquella portada d’onze anys abans havia disgustat profundament a la Najat. Ella, un estudiant brillant de l’institut Jaume Callís de Vic, on hi cursava el COU i era a punt de fer el salt a la universitat, encara era notícia perquè, deu any després d’arribar a Vic, era “una estudiant magribina de Vic”. Allò de què nosaltres estàvem tan cofois, de destacar que una estudiant d’orígen immigrant ‘triomfava’ i guanyava un premi literari en català, per a ella va ser un mal titular. A la redacció, quan vam saber de les crítiques de la Najat al titular d’onze anys abans, les vam considerar un pèl injustes. Ho eren, però? Potser l’escriptora es mirava el titular de 1997 amb ulls de 2008, o realment ella, al 1997, ja tenia una mirada diferent que nosaltres respecte el titular de portada? Immigrants, fins quan? Una bona pregunta, però també, notícies positives de la immigració, quan i en quines circumstàncies? Fent discriminació positiva en aquests casos no podem acabar perpetuant la ‘marginació’, la diferència?

El punt de partida del tractament de la immigració, i pel que respecta al llenguatge en concret, fa temps que a ‘El 9 Nou’ ens sembla que ho tenim clar. A la jornada del CAC em va sorprendre que a Catalunya Ràdio, per exemple, pel que va explicar la companya de taula Elisa Omedes, no tothom ho tingui tan clar. Destacar l’orígen marroquí, per posar un cas, d’un lladre o un agressor, sense que això aporti res de substancial a la notícia, hi ha qui ho defensa per donar el màxim de dades i informació possible. Identificar innecessàriament l’orígen dels delinqüents, als quals ja se’ls reconeix prou pel nom de pila que sí que se sòl publicar, ho considero innecessari i més aviat perniciós.

En favor de la convivència i la cohesió social, dos béns a protegir diria que en casos per davant de la llibertat d’informació –ja no diguem de donar informacions supèrflues-, crec que caldria anar molt amb compte amb aportar expressions o connotacions discriminatòries als continguts informatius. Ja no diguem expressions directament xenòfobos o racistes. I aquí és on apareix un altre element distorsionador i on xoquen altra vegada diversos drets. Em refereixo a la irrupció en la vida política de partits com PxC, i a Vic molt concretament, on és la segona força de l’Ajuntament, amb només tres regidors menys que la primera, CiU, i a tres de les que li segueixen, CUP, PSC i ERC, que en tenen dos.

Què cal fer amb PxC? Nosaltres, que ja fa deu anys que ‘batallem’ amb el tema, hem anat a diferents ritmes. S’han anat imposant diferents teories, totes amb els seus matisos corresponents. El curiós del cas és que, a mesura que va entrant en diferents ajuntaments, pràcticament a tot arreu es produeix el mateix estat de xoc, en la ciutat, en el consistori i, també, en els mitjans de comunicació locals. El primer que sòl passar pel cap és ‘silenciar’ la PxC, no fer-li més ‘propaganda’ des dels mitjans. Després, un cop s’ha vist que no serveix de gran cosa (a Vic, després d’aquesta prevenció de no parlar-ne gaire, el 2007 va passar d’1 a 4 regidors), es passa a la crítica. Alguns ‘savis’ proposen al periodista, com si aquest no ho hagués pensat ja molt abans: heu d’investigar qui finança la PxC. Sí, i als altres partits?

Del silenci i la crítica se sòl passar a una certa ‘normalització’, a la convivència amb el partit en el dia a dia informatiu. Un altra diferència respecte altres ciutats és que ells parlen de convivència amb el partit d’Anglada i en el cas de Vic, es tracta de convivència amb el partit d’Anglada i amb el propi Anglada. Això últim, en comptes de dificultar la relació, com li podria semblar a algú, pel caràcter obert i fins i tot dialogant del polític en qüestió, la facilita. Cal un plus de professionalitat per no patir una certa dosi de ‘síndrome d’Estocolm’. Com deia, l’‘adaptació’ dels mitjans de comunicació local a la nova realitat de tenir PxC als ajuntaments va a un ritme diferent segons si acaben d’entrar o ja són una força més que consolidada com a Vic.

A Vic, en concret, diria que som a punt d’entrar en una quarta fase, la ‘normalització’ acrítica. El fet que Anglada i el seu partit ja participin en molts més debats públics més enllà del de la immigració, junt amb l’‘esgotament’ dels tres posicionaments previs, fa que, a poc a poc, si no hi un plus de responsabilitat i cura, acabem integrant Anglada i la PxC en l’escenari polític català. La ‘còpia’ que se n’ha fet dels seus postulats des d’altres partits, en la majoria de casos amb un èxit més que relatiu, com ho va demostrar a Vic la polèmica de l’empadronament d’immigrants, també ho facilita. El que s’hagi passat de l’anomenat ‘bonisme’ al que jo en dic ‘malisme’, també.

Sigui com sigui, a les tertúlies d’EL 9 TV, a diferència del que fan les altres dues teles d’Osona, Canal Català i Canal Taronja, encara no hi ve ni Anglada ni ningú del seu partit. Malgrat tenir la representativitat que té, molt especialment a Vic, la capital de la comarca. Sóc plenament conscient que, no convidant-los, vulnerem el principi de pluralitat de les tertúlies polítiques. Fem bé? Serveix de res? És només una forma de dotar-nos d’una pàtina diguem-ne progressista? A la jornada del dia 16 no em vaig saber estar d’acabar demanant a les dues conselleres del CAC presents a la sala, Carme Figueras, però també Dolors Comas, què en pensaven elles. Ho demanava en seu del CAC, l’organisme que, entre altres coses, vetlla pel pluralisme polític en els mitjans de comunicació audiovisuals de concessió pública. Em reservo la resposta per als assistents a la jornada. Això sí, vam acabar parlant de la llei de partits polítics.

Josep Comajoan.

Periodista. Director adjunt d’‘El 9 Nou’.

Existeixen realment les redaccions integrades? Cal pensar que sí, a Catalunya, i al món. Dependrà, és clar, de l’accepció que li donem al concepte, que voreja sovint el de periodisme multiplataforma –aquest sí, ja una realitat- o el de periodista orquestra. Aquest últim concepte, que alguns venen com una virtut, a mi encara em remet a èpoques pretèrites, quan l’especialització s’interpretava que només podia ser temàtica i als periodistes se’ns havia encolomat l’etiqueta d’aquells que saben poc de tot i molt de res.

Sigui com sigui, la realitat –sobretot, l’econòmica, però també les noves o ja no tan noves tendències d’hàbit de consum informatiu- sembla portar-nos inexorablement cap a una nova forma en la producció als mitjans de comunicació que tindria tres característiques bàsiques: distribució multiplataforma,  producció integrada i professionals polivalents. ¿Són tres fenòmens aïllats, tots tres mereixedors del millor dels elogis, o en realitat els dos últims, però especialment el tercer, són fruit del primer? ¿La distribució multiplataforma ha de portar-nos forçosament a una producció integrada al cent per cent, amb unes redaccions formades exclusivament per professionals polivalents? O estem fent virtut de la necessitat?

El novembre passat, amb motiu de l’aparició del diari ‘Ara’, aquest ens presentava la seva redacció com “la primera de Catalunya en què tots els periodistes treballen indistintament pel paper i les edicions digitals”. Això permet, segons el mateix text de presentació, “una optimització dels recursos ja que cada redactor pot tractar un mateix tema de manera integral i, per tant, és possible aleshores tenir equips més especialitzats”.

El cas del diari ‘Ara’, un mitjà de comunicació nacional aparegut ja sota la filosofia multiplataforma, i amb una redacció presumiblement integrada és digna d’estudi. Sobretot si l’experiència és exitosa i no s’ha de fer marxa enrere com s’ha fet també recentment en altres parts del món.  Sigui com sigui, si en un diari com l’’Ara’, amb més de 80 professionals, ha estat possible la integració de la redacció, què no es podrà fer en una redacció molt més curta com la d’un mitjà de proximitat, on les plantilles solen ser més reduïdes? O, en la majoria de casos, tant en redaccions grans com petites, estarem fent virtut de la necessitat, en  realitat? Diria que ni una cosa ni l’altra, o totes dues alhora.

El problema, com sempre, és conceptual. Jo defugiria, per moments, de parlar de redacció integrada per fer-ho de redacció única. De fet, els teòrics que s’han atrevit a posar negre sobre blanc sobre el concepte de redacció integrada de seguida s’afanyen a parlar d’una taula central de redacció. Jo no parlaria tant de mobiliari, però sí d’estructura arquitectònica de la redacció. No sé si integrada, però sí única, treballant en una sola sala, en contacte permanent entre els professionals de la informació.

A ‘El 9 Nou’, grup que disposem d’edició de paper, digital, ràdio i televisió –a part de les corresponents versions per a dispositius mòbils- sempre hem preferit parlar de redacció única que no pas de redacció integrada. El concepte d’integració encara em remet molt al de periodista orquestra, que ja he dit al començament que no li sé veure totes les connotacions positives que alguns li han volgut donar. Més enllà de l’estalvi econòmic en personal, i d’aquí que parli de fer virtut de la necessitat. És evident, també, que un professional que domini tots els llenguatges seria l’ideal per a una redacció, però això no és un periodista orquestra, sinó un periodista perfecte, i això, com en totes les professions, no abunda.

El paper, la ràdio, la televisió i, també, i especialment, la web, tenen un llenguatge propi. Temps era temps que el bon periodista era aquell que tenia nas per trobar la notícia i saber-la explicar bé a l’audiència, fos de paper, ràdio o televisió. Ara li podem exigir tot això, i a més que sàpiga fer fotos, maquetar, gravar i editar. Vaja, ser un bon periodista de paper, ràdio i televisió alhora. Però i a la web?

En un periodisme digital com l’actual, encara sense model, on s’aboquen –per no dir copien i enganxen- les peces escrites, d’àudio i d’imatge com en un calaix de sastre on tot hi cap, encara no ens hem acabat d’atrevir de definir quines serien les aptituds que se li haurien d’exigir a un bon periodista digital, que no vol dir que treballi amb mitjans i plataformes de distribució digital, sinó per als nous mitjans digitals. Repeteixo, encara sense model propi gaire definit, per no dir gairebé gens definit.

El domini de la càmera o dels programes d’edició haurien d’estar a l’altura del domini de les xarxes socials i de participació de l’audiència, però no ho està. Parlem de redaccions integrades perquè estem convertint els periodistes de paper, de ràdio o de televisió en periodistes orquestra que intentin tocar totes les tecles? La integració, en tot cas, haurà de ser gradual, fomentada però no forçada entre els professionals, i tenint en compte dos aspectes bàsics: l’evolució de l’audiència és molt, molt, molt ràpida, i caldrà anar-nos adaptant paulatinament, sense obsessionar-nos però intentant no perdre el nord.

I, més important encara, que un professional pugui dominar diferents eines de treball no vol dir que no pugui continuar estant especialitzat en un llenguatge dels que requereixen les diferents plataformes. El paper, la web, la ràdio o la televisió –i ja no diguem les múltiples formes de distribució mòbil- requeriran també especialistes en cada llenguatge. Això no vol dir que la redacció no pugui ser única i que el plantejament informatiu no pugui ser únic, però amb un tractament específic per a cada plataforma.

És el que fem o intentem fer a ‘El 9 Nou’ –i a El 9 TV, El 9 FM i EL9NOU.CAT-, amb una redacció que treballa la matèria primera de manera coordinada i amb un plantejament únic, o integrat si així ho prefereixen: informar al públic. Les fonts són compartides, els plantejaments informatius també, així com una bona part de la producció. L’acabat, però, continua en mans d’aquells que s’han anat especialitzant en cada llenguatge. Molts d’ells, és clar, provinents d’altres llenguatges, en el nostre cas, en ser el que va donar orígen al grup, majoritàriament del paper, però també cada vegada menys. I és que, al cap i a la fi, a l’orquestra l’important és que la peça soni bé, no que el mateix músic toqui el violí, la trompeta i el piano alhora.

El maig de 1981 es fundava a l’alberg Mas Silvestre de Canyamars l’Associació Catalana de Premsa Comarcal (ACPC). Ara fa 30 anys. N’era el primer president Josep Masoliver, en representació d’’El 9 Nou’. El periòdic osonenc s’hi presentava amb només tres anys de vida però amb l’aval de la fórmula d’èxit que l’havia permès  en només tres anys situar-se dels 3.000 exemplars de tirada inicial en la xifra mítica –i diria que mai prou ben auditada- de 12.000. En una comarca aleshores amb no molts més de 100.000 habitants.

Una fórmula d’èxit, la d’’El 9 Nou’ de 1978, consistent en que es doni aquella confluència d’astres fruit de ser en el lloc i el moment adequat. Un producte periodístic trencador, però també acompanyat d’un paper amb un gramatge inhabitual, ja no només en premsa comarcal, i una qualitat d’impressió més que estimable. I és que fins i tot en les fórmules d’èxit que han tingut els astres al seu favor, un bon producte periodístic sòl haver d’anar acompanyat d’una plataforma tecnològica eficient, al 1978, al 1981 i al 2011.

Divendres passat jo participava com a ponent, en el mateix escenari i també representant a ‘El 9 Nou’, a la 6a Trobada de Joves Lectors, organitzada per Premsa Comarcal, el nom modern de l’antiga ACPC. Em va fer certa gràcia ser per primera vegada a Canyamars, nom que tenia associat en l’imaginari de la història de la premsa comarcal –de proximitat, ara sembla que se’n diu-, i compartir reflexions amb joves lectors, que en realitat són estudiants de periodisme de tots els Països Catalans.

El tema d’aquest any era “Els reptes de la xarxa i el futur del paper”. Altre cop! El debat etern. Era la tercera vegada que en menys d’un any, compartia reflexions en públic sobre el tema. La primera, no fa ni un any, al Tecnolocal de Mataró, al Maresme mateix. La segona, també amb la gent de Premsa Comarcal, l’estiu passat a la Universitat de Vic. I tot i que els canvis en aquest nostre món se succeeixen de forma vertiginosa, el sentit de la ponència no variava gaire. I em pregunto si no serà que els arbres de la crisi econòmica ens impedeixen en sobremanera veure el bosc de l’evolució del mercat? Primera pregunta que llanço a l’aire.

I és que en aquest nostre debat sovint es confon el de debat sobre el contingut amb el debat sobre el continent. I aquí vull anar a parar, a poder desgranar, tot interrelacionant-los quan faci falta, que ho fa, els dos debats.

Respecte el contingut, només cal recórrer al tòpic: fa falta bon periodisme. Hem de fer el que ha fet sempre el periodisme: explicar històries –ser historiadors de la quotidianitat, deia divendres a Canyamars l’actual president de Premsa Comarcal, Estanis Alcover. La fórmula sembla prou senzilla: rigor, mètode i amenitat. És el nostre ofici. I compte amb convertir el nostre ofici en el de tot aquell que té un teclat i una càmera de fotografiar a les mans. Compte amb el concepte de ‘periodisme ciutadà’.

No m’estendré sobre el tema del mal anomenat ‘periodisme ciutadà’, perquè això sol donaria per un article, però sí que repetiré la ‘boutade’ que vaig deixar anar divendres a Canyamars: a casa, cada vespre, ens fem el sopar. Ens queda prou bo. Hi ha dies que fins i tot supera en qualitat el que hem menjat el migdia al restaurant de menú on dinem. Hem après les tècniques bàsiques de la cuina, tot i no dedicar-nos-hi professionalment. Per això jo fa temps que vaig dient que sóc un ‘cuiner ciutadà’. No arribaré a ser un Ferran Adrià o un Sergi Arola, però sí senyor, sóc tan cuiner com la majoria dels que treballen en restaurants de menús. I hi ha dies que a casa cuinem que n’hi ha per llepar-s’hi els dits.

Per tant, si tenim el tema de contingut resolt, n’hi ha prou amb el debat del continent?  No, no i no. El debat entre el contingut i el continent, no cal confondre’l, però està molt interrelacionat. Jo parlaria, a més, de debat sobre el model de producte (el contingut) i debat sobre el model de negoci (el continent). Mentre no tinguem clarament definit el producte, difícilment podrem discernir sobre el negoci.

L’estiu passat, en la jornada a la Universitat de Vic, deixava l’auditori entre perplex i incrèdul, en revelar que aquell mateix dia EL9NOU.CAT, l’edició digital del grup El 9 Nou, duia un sol anunci. Divendres, abans de marxar cap a Canyamars, ho vaig comprovar: n’hi havia vuit! Mirat amb la fredor de l’estadística i els balanços, s’hauria multiplicat el negoci per vuit. A diferència del paper, la ràdio i la televisió, que no passen la millor època en matèria d’ingressos publicitaris. Vist així, efectivament, el futur no només de l’audiència, sinó també de la publicitat, passa per internet. Però no ens enganyem. La publicitat no acaba d’entrar a internet, un mitjà on la gratuïtat continua imperant sobre les incipients fórmules de pagament pel contingut.

La crisi publicitària, més enllà de la conjuntural, també va vinculada a la crisi de model. Tot just estem esboçant el model i ja en voldríem treure rendiment publicitari. I no. Repeteixo: hi ha crisi de model de negoci perquè hi ha crisi de model de producte. No cal ser economista per deduir que si hi ha demanda (i a la sala de Canyamars n’hi havia, tots es connectaven a internet per informar-se), hi ha d’haver oferta i, per tant, possible negoci. Caldrà veure molt bé, però, què es demana per poder-ho (o saber-ho) oferir.

Igual que en ràdio, i parlo de l’Estat espanyol, hi va haver primer un ‘Diario hablado’, que era una reproducció fidel del paper a les ones, i després, en televisió, el ‘Telediario’, on un bust parlant reproduïa el paper i la ràdio a la pantalla, a internet sembla que de moment encara passem en l’etapa del ‘diari digital’, on reproduïm els formats, el model periodístic, del diari de paper, de la ràdio i de la televisió, en una multitud cada vegada més gran de pantalles. Després aprofundiré en el tema del model.

Abans, però, aturem-nos en un altre debat, que també hi té a veure: la dimensió de les empreses de comunicació digital, empreses de comunicació en definitiva? De quina forma ens presentem davant l’audiència?

Passa perquè cadascú s’espavili com pugui, com ha passat històricament en el camp de la premsa de proximitat?

Passa per l’associació amb altres mitjans, per allò que la unió fa la força, i que uns podem ser complementaris dels altres, com hem fet ‘El 9 Nou’ i altres periòdics catalans compartint, per exemple, el dominical ‘Presència’, o com fem per exemple en el camp de la televisió amb el suport de la Xarxa de Televisions Locals?

Passa per pertànyer a un grup potent i fer ‘desconnexions’ locals, en un model similar al que en ràdio a l’Estat espanyol, per exemple, ha convertit la Cadena SER en una fórmula d’èxit durant més de mig segle?

Passa per buscar el suport de plataformes tipus Spotify en la música, amb aplicacions ‘freemium’ que alternin la gratuïtat i el pagament?

Passa per conformar-se en ser uns productors de continguts per a un gran proveïdor, tipus operador de telefonia o l’Apple Store?

I és que el contingut informatiu, però també el publicitari, serà diferent en funció del model de negoci. Com també ho serà la forma de finançar-se les empreses.

Ara per ara, el model és encara molt poc sostenible de per sí. Hi ha poc negoci en els mitjans digitals, tot i haver-hi exemples d’èxit. O de presumpte èxit. En la majoria de grups de comunicació no exclusivament digitals, les edicions digitals se sustenten encara gràcies als altres suports.

En la meva opinió, val la pena provar d’anar sols, tot i que també ben acompanyats. Abans que res, creient-nos la filosofia de concebre el grup com un tot. Ni EL 9 TV és la tele d’’El 9 Nou’, ni EL9NOU.CAT la web d’’El 9 Nou’. El grup és El 9 Nou, perquè aquesta va ser la primera marca i és la marca forta, la que aporta crèdit i reconeixement al producte. El producte, però, és la suma de totes les finestres que ha obert el grup en els seus ja 33 anys d’història.

Encara tinc present el debat virtual a Facebook que mantenia un dissabte al matí de fa uns mesos amb un company de professió, segons el qual ‘El 9 Nou’ hauria d’invertir més en la web i no tant en els platós de televisió. La inversió en platós, li vaig dir, és també inversió en l’edició digital.

Com ha de ser el producte al qual hauríem de tendir a aproximar-nos? Si som els historiadors de la quotidianitat, com diu Estanis Alcover, hauria de ser com la vida mateixa: una vida en moviment, en directe i compartida.

Parteixo perquè se m’entengui bé d’un altre debat que es va donar a les redaccions de diaris fa anys: el de les fotografies en color o en blanc i negre. Els puristes defensaven que el fotoperiodisme de qualitat sempre ha estat en blanc i negre i que la introducció del color representava una perversió del producte. Altres ens preguntàvem: si la vida és en color, i la tecnologia ens hi ajuda, per què no havia de ser en color també la fotografia dels diaris? Al cap dels anys, els diaris són en color, i aquells puristes ara en són els seus principals defensors.

Doncs, som-hi amb el debat actual sobre el producte. La vida és en color, però també és en moviment. Als nous mitjans, la imatge ha de ser tan important com la paraula. No pel tòpic, sinó perquè si la tecnologia permet la imatge, no cal quedar-nos en la reproducció del diari o del llibre en la pantalla. D’aquí la importància dels vídeos i de la infografia, i per tant, també dels platós de televisió.

La vida és en directe. És en el que, ara per ara, s’està esboçant el nou model. La majoria de diaris digitals reprodueixen –diria més, calquen- el model del paper i la televisió: priorització a partir de portada i seccions, a partir de titular, entradeta, cos del text, peu de foto… vídeos sense vida pròpia, idèntics als que es podrien passar per un informatiu de la televisió. Tampoc la publicitat ha innovat gaire: el clàssic bàner no passa de ser una calcomania de l’anunci de diari o de l’espot de televisió.

Hi ha experiències interessants, a partir de l’ús de Twitter o altres xarxes que permeten seguir l’actualitat en directe. Continua havent-hi, però, en la majoria d’elles, molt menys gra que palla, perquè el periodista que hauria d’encarregar-se de batre la palla per extreure’n el gra encara està perdent massa temps i esforços en fer un mitjà digital calcat de l’escrit o televisiu.

La vida és compartida. No amb desconeguts. I ja dic des d’aquí que l’anonimat és una de les xacres a eradicar dels mitjans digitals. Si més no ara per ara, mentre no hi hagi un primer model consolidat. És el primer retret que ens hem hagut d’escoltar tots en intentar ‘evangelitzar’ els companys de redacció reticents a explorar noves fórmules de producte i, per tant, de negoci. La vida és compartida amb el veí, amb l’amic, amb el company de feina o d’aficions. És el cas, per citar la xarxa social més gran, de Facebook, on hi ha gent que ja no hi va, sinó que s’hi ha quedat a viure. El consum de xarxes socials és cada vegada més gran, i ho és en detriment, ja no només dels mitjans tradicionals, sinó fins i tot dels nous mitjans digitals. Allà,a més, l’anonimat és molt més baix.

És possible crear des dels mitjans de proximitat una xarxa social local? Tinc dubtes respecte a si existeix suficient massa crítica. I quan parlo de mitjans de proximitat ho faig pensant en ‘El 9 Nou’ o similars. No en mitjans que, en un món global com el nostre, poden arribar a ser considerats també locals, com un ‘Chicago Tribune’  o una TV3. O caldrà adaptar el nostre mitjà  a Facebook o a altres xarxes socials que encara han de néixer, i convertir-nos en els seus ‘partners’ locals?

Hi ha símptomes, o potser ni tan sols això, de coses que podrien fer-se com a mitjà de proximitat en el nou escenari. Per exemple, a ‘El 9 Nou’ estem molt satisfets de la nostra curta experiència a Twitter, on l’edició d’Osona i el Ripollès té avui 2.060 seguidors. No hem concebut Twitter ni com un generador exclusivament de continguts propis, ni molt menys per usar-lo només com a plataforma d’accés a EL9NOU.CAT amb el nefast ‘feed’ automàtic que ‘spameja’ més que no pas informa. Convertint-nos en seguidors dels comptes de Twitter de les dues comarques, hem fet ja en més d’una ocasió de pont de piulades rellevants –d’interès informatiu, per tant- retuitejant-les i, per tant, donant-les-hi una difusió que per sí soles no haurien tingut. El que deia: saber destriar el gra de la palla.

Em ve al cap la d’un empresari vigatà, que es lamentava que al cap de més d’un any d’haver entrat en funcionament un polígon de la ciutat, les empreses encara no tenien accés a l’ADSL. En culpava l’Ajuntament i l’Incasòl. Nosaltres el vam retuitejar i, a través nostre, un dels seguidors del compte d’’El 9 Nou’ a Twitter, l’aleshores conseller Joaquim Nadal, els donava resposta i s’iniciava un debat sobre la responsabilitat de les mancances del polígon. Al cap d’uns mesos, el tema es resolia i tant l’empresari com el conseller assenyalaven aquella primera piulada retuitejada per ‘El 9 Nou’ com a orígen del procés que va desencallar el conflicte. No passa de ser una anècdota, però ho concebo com un inici, molt inici, de símptoma que hi ha un model diferent a la calcomania de la portada del diari en la pantalla per explorar.

Amb tot, l’escenari de futur és incert. No sóc pessimista. No dic que sigui un futur negre, sinó incert. Amb tot, fa un any, quan exposava algunes d’aquestes teories per primer cop a Mataró, en l’horitzó ja hi havia alguns núvols negres. Compte, perquè d’aleshores ençà ha començat a caure alguna got. Esperem que no plogui i, ni molt menys, que pedregui. Perquè a alguns els pot enganxar sense paraigua.

En qualsevol cas, la fórmula d’èxit de 1978 passava per un bon producte, però també per encertar en la plataforma –un diari exclusivament en català, amb una impressió de qualitat i una distribució molt acurada, entre altres. Ara, al 2011, 30 anys després d’aquella primera trobada de l’ACPC a Canyamars, intueixo que qui pugui trobar l’equilibri entre un producte de qualitat en la plataforma adequada serà qui tindrà la fórmula d’èxit. Tant o més important que la de la Coca Cola.

Josep Comajoan, Periodista |

Bany de masses a Vic en el bateig de ‘La Vanguardia’ en català. Fins ara, el nou teatre L’Atlàntida només s’havia omplert per un acte no estricament cultural el 24 de maig passat, que l’aleshores candidat a la presidència del Barça, Sandro Rosell, hi va fer un dels actes més multitudinaris de la campanya. Vés a saber si devia ser aquell dia que algú del Grup Godó, tan descaradament rosellista, ja va prendre nota de l’escenari, situat a escassos metres del claustre de la Catedral, on reposa el son etern Jaume Balmes.

Jaume Balmes va ser citat en la seva intervenció pel director José Antich, que va definir Vic com una suma de “tradició i sentit comú”, a la recerca del “punt mig”. Una ciutat hereva del filòsof i eclesiàstic vigatà, “que alguns han volgut presentar com un carca, però que en realitat era un intel·ligent reformista, que va voler modernitzar la tradició”. Talment, va recordar, com ha fet sempre ‘La Vanguardia’. En fi… Si ell ho diu…

L’articulista Francesc-Marc Álvaro va començar reconeixent que la sortida de l’edició en català, al cap de tants anys, és una “anomalia”, a la qual s’hi posa fi. Acte seguit es va embalar i ja va comparar la jornada d’ahir amb la del dia de 1983 que va engegar TV3. “Però ara no fa el pas com aquell dia un poder públic, sinó una empresa privada”, va reblar. Cap referència, és clar, a les substancioses subvencions que li reportarà al grup Godó la seva ‘normalització’, com va rebre en el seu moment també ‘El Periódico’.

L’alcalde de la ciutat, Josep Maria Vila d’Abadal, cofoi de ser l’amfitrió de tal vetllada que no van parar de qualificar d’“històrica”, va ser qui es va cuidar de desvelar el ‘motiu’ de tal retard, que ja havia avançat el director José Antich al matí a TV3: “Aquest any en fa 30 que va néixer la primera generació totalment escolaritzada en català”. I que ara, a aquesta edat, ja està en condicions d’escollir diari, es va descuidar de dir, tot i que qui va voler, li va poder entendre. ‘Si non è vero, è ben trovato’, que diria algun, però el motiu sona forçat, forçat, en tot cas.

Al ‘bateig’, que deurà tenir abans del 6 de maig una ‘confirmació’ en algun escenari més barceloní, no li van faltar ‘padrins’. A la ja confirmada presència del portaveu del Govern, l’osonenc Francesc Homs, s’hi va afegir a última hora la vicepresidenta Joana Ortega. I entre la segona fila d’autoritats no passava desapercebut el perfil d’un David Madí a qui tots els que van poder no es van estalviar d’anar-li a ‘tocar la mà’.

Sigui com sigui, la sensació de “dia històric” es respirava en l’ambient, més després del vídeo introductori on en poc més de cinc minuts es va repassar la història de 130 anys de ‘La Vanguardia’, paral·lela a la del país -en aquest cas sí, Catalunya-, al més pur estil del diari, obviant aquells moments desagradables i destacant els que no tenien altra manera de desembocar que en una edició en català del rotatiu. Un vídeo, dit sigui de passada, on no es va fer ni una sola referència a l’edició digital del diari.

Intentar llegir entre línies del discurs del director José Antich ja és més agosarat. Quan comença dient que ‘La Vanguardia’, “sense perdre el fil de la tradició”, sempre “s’ha avançat als canvis”, és evident que no vol dir que són pioners en la premsa en català. Que potser volia dir alguna cosa més que caldria interpretar en clau de país i del seu futur? Ja he dit que és força agosarat interpretar de les paraules d’Antich que, amb el pas que dóna ara ‘La Vanguardia’, s’avança a algun que el país pot donar en un futur a curt o mig termini. “No renunciem a res”, va dir tot seguit. A veure…

Per la resta, Antich va insistir que l’edició en català no podia ser “una simple traducció mecànica”. Un diari “pensat en català i en castellà” ha de ser, al seu parer, també un diari “escrit en català i en castellà”. I els que hi érem vam entendre que els articles de les principals firmes del rotatiu no podran ser pervertits per una màquina, sinó que seran reescrits pel mateix autor en les dues llengües.

Tot plegat, un pas més, important, possiblement molt important, en la ‘normalització’ de la premsa catalana, de la llengua i del país. No fins el punt, però, que alguns que ja hem escrit sempre en català ens haguem de sentir com si ens haguéssim de fer perdonar haver-ho fet així tota la vida i no, com ‘La Vanguardia, en castellà, per acabar donant el pas en un ‘dia històric’ precisament en una ciutat on aquest dijous 3 de març farà ja 33 anys va veure la llum un modest periòdic de nom ‘El 9 Nou’, que a la seva manera també ha tingut diversos ‘dies històrics’. Cap d’ells, però, per haver deixat de ser íntegrament en castellà.

I acabaré aquesta primera crònica d’urgència amb la qual m’estreno en aquest espai que m’ofereix ESCACC –gràcies!- amb la cita de Joan Fuster amb què també va tancar la seva intervenció Francesc-Marc Álvaro: “Puix parla català, vejam què diu”. I és que temps hi haurà a partir d’ara, amb la criatura ja batejada, d’analitzar si el català de ‘La Vanguardia’ és així o aixà, si a part de ser escrita en català està també pensada en català i, més transcendent encara, si com va dir Antich, ‘La Vanguardia’ es torna a avançar a alguna cosa històrica o si, al contrari, aquesta vegada senzillament han arribat amb 30 anys de retard.