Reflexions sobre periodisme, comunicació i cultura

Qui em coneix sap que en els darrers anys, juntament amb altra gent del sector, vaig treballar per intentar crear una associació de mitjans catalans de premsa digital en diferents ocasions. La idea es basava en una entitat que reforcés la posició del sector digital ja fos aconseguint una major contractació d’espais publicitaris actuant com a una gran central de compres, entrar dins de les planificacions publicitàries estatals, vetllar el protagonisme del sector en el repartiment de les subvencions a mitjans, pressió per la normalització de les audiències i la consolidació d’un rànquing propi pels mitjans en llengua catalana, un major ressò en els mitjans públics, augmentar la presència en els reculls de clipping, donar més veu al sector i formar el sector amb cursos, seminaris, jornades, premis, convenis amb universitats… En resum es tractava de crear un ens que servís d’interlocutor pels grans temes del sector, ja fossin a nivell comercial, institucional, formatiu, legal, etc.

Continuo pensant que la idea era interessant i necessària, però no ens en vam sortir. La proposta es va trobar amb diferents esculls que ara no venen al cas, i malgrat que la major part dels protagonistes del sector en tenia moltes ganes, la proposta no es va arribar a consolidar mai.

En paral·lel, Josep Ritort, en aquell llavors President de l’Associació Catalana de Premsa Gratuïta (ACPG), havia sabut explotar un detall interessant que canviaria per sempre més l’entitat que presidia. El fet és tan simple com ara que tots els diaris digitals catalans són gratuïts (perquè encara no n’hi ha cap que hagi aconseguit consolidar un model de pagament), per tant, tots ells podien entrar a formar part de l’ACPG, constituïda bàsicament per capçaleres gratuïtes en format paper. I d’aquesta manera, l’entitat ha aconseguit duplicar el nombre de capçaleres associades, així com el seu volum d’audiència agregat. Fantàstic!

Ara bé, les altres dues grans entitats del sector, l’Associació de Premsa Periòdica en Català (APPEC) i l’Associació Catalana de Premsa Comarcal (ACPC) tampoc han volgut quedar al marge de l’evolució tecnològica i de tot l’impacte que Internet provoca, de manera que amb ambdues entitats han posat o estan posant en marxa la seva branca digital a partir de les seves publicacions associades que ja disposen d’una edició digital a la xarxa. I no són precisament pocs els mitjans d’aquestes entitats, ja siguin diaris, setmanaris o revistes, que tenen un peu i mig a Internet. Cosa absolutament natural.

És per aquest motiu que, a aquestes alçades, el que ens hauríem de plantejar ja no és la creació d’una associació que agrupi tots els digitals catalans (que era la meva proposta fins fa uns anys), sinó que el que segurament ens caldria a tot el sector és la creació d’una gran associació de premsa catalana global, que englobi paper, digital, de pagament, gratuïts, revistes, d’edició diària o mensual… Perquè al final, les necessitats dels mitjans no són pas tan diferents entre si, i segurament, caldrà una forta unitat per tal d’encarar el ja incert futur de la comunicació des d’una situació comuna en tots nosaltres, com és l’ús d’una llengua relativament petita i fortament minoritzada. I res indica que anant per separat anem millor.

Central de mitjans catalana

Una gran entitat que agrupi tots els mitjans catalans podria suposar una força col·lectiva inèdita fins al dia d’avui, que tindria molt a dir en la consolidació d’eines tan necessàries i útils com, entre d’altres, el Baròmetre de la Comunicació. Però tenir ben administrada i tabulada l’audiència dels mitjans catalans importa poc si més enllà no som capaços de dotar d’una força comercial a aquestes xifres. I aquí és on segurament rau bona part de l’actual crisi del sector.

La capacitat que tenim els catalans per crear mitjans de comunicació, sigui quina sigui la tipologia, és sens dubte extraordinària. Sovint però, aquests mitjans tan nombrosos tenen autèntics problemes per aconseguir d’entrar en les planificacions de les centrals de mitjans, agències de comunicació, etc. Costa una barbaritat ser tingut en compte per les grans marques, ja que habitualment les centrals que gestionen les seves campanyes consideren i tracten als mitjans catalans com a simples mitjans regionals, de manera que inverteixen el gros o la totalitat del seu pressupost en mitjans d’àmbit estatal. I pels mitjans catalans n’acaba quedant poc o res.

És per aquest motiu que crec que només una gran associació de mitjans catalans amb tots els mitjans units podrien exercir molt millor la seva força, i podrien collar molt més a totes aquestes centrals. De fet, la pressió podria ser tal, que arribats a cert punt, si les centrals continuessin ometent els mitjans catalans, tots plegats des del paraigües d’aquesta gran associació, potser podrien arribar a forçar la creació d’una nova central de mitjans que realment podria generar oportunitats publicitàries inèdites avui en dia.

A més, es podria treballar perquè la Generalitat de Catalunya, que és un dels grans clients publicitaris dels mitjans catalans, homologués de manera oficial aquesta central de mitjans, que evidentment podria oferir-li millors tarifes que qualsevol central competidora. I potser amb un client d’aquesta magnitud com a punt de partida, crec que no hauria de resultar excessivament complicat aconseguir molts altres clients, de manera directa o de manera indirecta treballant amb altres centrals de mitjans.

Potser tot això que escric sona una mica a utopia, sobretot quan el poble català és famós per la seva gran capacitat a no unir-se mai per lluitar problemes comuns i mantenir sempre la seva petita capelleta. Però com ja ho he dit al principi, quan una idea és interessant i necessària, val la pena esforçar-se per tal d’assolir la fita. Al final, el benefici és pel propi sector, i per a tots els usuaris i lectors d’una manera indirecta. Perquè mitjans més ben finançats són mitjans més independents i de més qualitat. I això és el que tots volem, no?

Joan Camp

Director de l’empresa de projectes web Tirabol Produccions i del grup de comunicació Catmèdia Global. Ha estat creador i director de Racó Català (1999-2007) i directe!cat (2007-2008) entre d’altres projectes web. És el productor executiu de ‘Cubicles’, la primera web-sèrie en català, i ha participat en el llibre ‘Catalunya, estat de la nació’ (Pòrtic, 2008). @joancamp.

> Debat obert al Facebook d’Escacc: Cal crear una gran associació de premsa catalana global?.

El 30 de novembre de 2004, el Govern català va publicar un acord de govern on establia: ‘s’exigirà l’ús del català en les empreses que contracti o subvencioni la Generalitat‘. Segons aquest acord, la Generalitat volia fomentar l’ús de la llengua catalana aprofitant la força que té l’administració catalana com a compradora. Això significava, per exemple, que tots els productes que compressin els hospitals o les escoles públiques, especialment els alimentaris, haurien d’estar etiquetats en català.

Aquest acord posava en pràctica la teoria que diu que les empreses no se solen mullar massa a favor de la llengua catalana fins que no se’ls toca una mica la butxaca. Perquè evidentment, aquest acord no obligava a etiquetar en català, sinó que tan sols generava una discriminació positiva envers les empreses que sí que apostessin per la llengua del país. I la cosa es va notar. Ben aviat, algunes empreses que mai havien etiquetat en català (malgrat que algunes d’elles havien rebut un munt de vegades peticions de diferents associacions en favor de la llengua catalana) van decidir que era econòmicament molt interessant no perdre la Generalitat de Catalunya com a client, i van començar a etiquetar en català. Fantàstic, oi?

La mateixa estratègia es podria fer servir en moltes àrees de la nostra vida. Als mitjans de comunicació digitals, per exemple, se’ns obliga a fer servir l’auditoria d’audiència de l’empresa OJD si volem optar a les subvencions de comunicació. Aquesta empresa, OJD, factura doncs una suma important cada any a través dels mitjans digitals catalans que els paguen una quota per poder rebre el seu servei d’audiència. Però malgrat d’aquesta ‘sort’ que té l’empresa de que una gran institució com la Generalitat de Catalunya hagi apostat per ella, i que gràcies a aquest fet se’n pugui lucrar, OJD mai ha mostrat un gran interès per la llengua catalana. El web, la documentació, etc. està únicament en castellà, així com tampoc existeix un rànquing pels mitjans digitals catalans separat dels mitjans espanyols. Hi tenen tot el dret del món, només faltaria! Però estic segur que si alguna autoritat destacada de la Generalitat fes discretament alguna gestió podria aconseguir, segur que bastant fàcilment, que de cop i volta l’OJD agafés aquest interès pel català que ara tan amaga. De debò que algú ho dubta? Només cal tocar una mica la butxaca, sobretot ara que estem en temps de crisi, i les empreses tampoc estan massa per envalentir-se.

I tot això perquè ho explico? Doncs perquè l’altre dia vaig parlar en aquest mateix bloc sobre el fet que la publicitat en castellà estava començant a guanyar presència en els mitjans digitals catalans, i que això em preocupava una mica. Em preocupa però, sobretot, el model publicitari digital català, quan després d’una dècada llarga encara no ha sabut trobar el seu espai. La publicitat que es pot trobar actualment està sobretot basada en les institucions (Generalitat, Diputacions i Ajuntaments), així com de les seves derivades (teatres, museus, universitats, etc.). Potser algú m’explicarà que això també passa per igual en les publicacions de paper. Jo no ho sé perquè el meu àmbit és el digital, però penso que si estan igual, em preocupa igual. Però si volen, abans de continuar llegint, facin una repassada pels principals mitjans digitals catalans i mirin quina publicitat mostren.

Doncs tornant a la primera part d’aquest article, crec que si la Generalitat fes servir la força que té l’administració catalana com a compradora, en aquest cas com a compradora d’espais publicitaris, i per tant, parlés amb les diferents centrals de mitjans homologades, potser podria aconseguir una major presència de publicitat en català a través dels mitjans, digitals o no digitals. De fet, moltes de les centrals de mitjans homologades per la pròpia Generalitat, tenen en molts casos a la pròpia Generalitat com a únic client que s’anunciï en català, i evidentment, també en mitjans catalans. Això provoca un cert desconeixement de la realitat dels mèdia catalans, motiu pel qual no sempre es fa una gestió publicitària prou òptima. En alguns casos, la gestió fins i tot es fa directament des de Madrid amb gent que desconeix per complet la realitat catalana…

Per canviar aquesta dinàmica i fomentar, per tant, l’espai mediàtic català a través d’un augment de la publicitat en aquesta llengua, es podria incentivar a les centrals de mitjans que apostessin per la llengua catalana en d’altres clients seus. No hauria de caler grans campanyes. Només que hi destinessin un petit percentatge de la inversió total, seria fàcil demostrar el bon retorn que té la publicitat en català quan aquesta és ben gestionada, i aquest fet faria més fàcil a introduir noves marques, que en aquest context, tampoc voldrien quedar al marge d’una competència que potser ja ha apostat per la llengua catalana.

Ho hem vist en d’altres casos, com en l’etiquetatge de vins i caves, que un cop va començar una gran marca, la resta, en un gran efecte dominó, s’hi van apuntar de seguida per no quedar-se’n al marge. I gràcies a aquest fet avui el català és una llengua absolutament normal en aquest àmbit.

Com ja he dit anteriorment, serà molt difícil crear un espai de comunicació català fins que no es disposi d’un espai publicitari català. Perquè fins que els mitjans no disposem d’un nou mètode per tal de fer rendible la premsa digital, la publicitat és i serà necessària. Per tant, és bo i necessari que la Generalitat consideri que és important apostar i fer servir les eines necessàries, com ara la seva capacitat de compra, per tal d’influir suficientment fins a normalitzar la publicitat en català. Potser podria començar per obligar a fer servir el català en tota la publicitat que es mostri en els diferents mitjans de la CCMA. Seria un gran pas endavant!

Joan Camp. Director de l’empresa de projectes web Tirabol Produccions i del grup de comunicació Catmèdia Global. Ha estat creador i director de Racó Català (1999-2007) i directe!cat (2007-2008) entre d’altres projectes web. És el productor executiu de ‘Cubicles’, la primera web-sèrie en català, i ha participat en el llibre ‘Catalunya, estat de la nació’ (Pòrtic, 2008).

Les emissores de ràdio i les cadenes de televisió tenen fronteres a la seva emissió a partir del sistema de llicències regulades per les institucions pertinents. Si la llicència només permet emetre a una comarca o una comunitat autònoma en concret, fer-ho més enllà simplement és il·legal. Amb la premsa de paper no existeixen les llicències i cada capçalera té llibertat territorial de difusió, tot i que aquest límit ve marcat directament per les despeses en la logística i la distribució. Si no hi ha algun interès estratègic especial, quan el cost d’enviar un transport diari a segons quines zones surt gaire més car que el benefici que se’n treu de la seva explotació, aquesta zona senzillament sol quedar-se sense la premsa escrita en qüestió.

En el cas de la premsa a Internet, ni existeixen les llicències ni existeixen les despeses de distribució. Li resulta tan fàcil connectar a un diari digital en català a un usuari de Sabadell, com a un de París o de Buenos Aires. D’aquesta manera, tots els usuaris catalanoparlants poden accedir per igual a aquests continguts, indistintament del lloc del planeta on es trobin. És per aquest motiu que a Internet les barreres no són geogràfiques, com és el cas de les ràdios, televisions i diaris de paper, sinó que les fronteres són únicament lingüístiques. Si un usuari connecta a un diari digital en català, l’únic que podem donar per cert, és que l’usuari compren el català, perquè sinó, rarament hi connectaria.

Així doncs, el que costa d’entendre és el volum de publicitat en castellà que trobem en molts dels diaris digitals catalans, sobretot en els de major audiència. Costa d’entendre com és que els responsables d’aquests diaris no s’adonen que posant publicitat en un idioma diferent a la del propi mitjà s’està menystenint al lector. Vull dir que ja entenc que a l’hora d’ingressar, en general, ningú hi sol posar massa escarafalls, i si a l’anunciant ja li sembla bé, al mitjà també. Però penso que és una incoherència que hauríem d’arreglar si realment volem crear un espai de comunicació propi, perquè sense anunciants, també propis, la utilitat de la llengua catalana sembla més que qüestionada.

Recordo els inicis del Grup Flaix, liderat per en Miquel Calçada i en Carles Cuní, que van fer el gran esforç de no passar cap publicitat que no fos en català. Si calia, s’oferien per traduir l’anunci al català, per coherència amb el seu projecte i amb els seus oients. I no va ser gens fàcil al principi, i aquesta voluntat els va costar més d’un anunciant. Però amb el temps, bona part d’aquests anunciants que es negava a usar la llengua catalana, acabarien claudicant, i posarien el seu anunci en català. No perquè haguessin canviat d’opinió, sinó perquè no volien renunciar a la difusió de la seva publicitat en una emissora d’èxit, líder entre el seu públic objectiu.

I aquest hauria de ser el motiu que ens hauria de motivar a fer un esforç per tenir publicitat en català. Perquè la normalització real de la llengua catalana no provindrà només del fet de disposar, com és el cas, d’una xarxa catalana farcida de projectes en català, sinó dels anunciants que es creguin la nostra llengua com a llengua per vendre els seus productes. Perquè al final, són els qui ens finançaran tots aquests projectes. És per aquest motiu que l’espai de comunicació català no existirà, o estarà del tot complet, si no existeix també, en paral·lel, un espai publicitari en català.

Joan Camp. Director de l’empresa de projectes web Tirabol Produccions i del grup de comunicació Catmèdia Global. Ha estat creador i director de Racó Català (1999-2007) i directe!cat (2007-2008) entre d’altres projectes web. És el productor executiu de ‘Cubicles’, la primera web-sèrie en català, i ha participat en el llibre ‘Catalunya, estat de la nació’ (Pòrtic, 2008).