Reflexions sobre periodisme, comunicació i cultura

La primera pedra del que avui coneixem com a Internet es va posar el 29 d’octubre de 1969, però podríem assegurar que no és fins l’agost de 1991, quan el CERN publicà el projecte World Wide Web, i Tim Berners-Lee inicià la creació de l’HTML i l’HTTP, que Internet no començà a assemblar-se una mica a la gran xarxa que coneixem avui en dia. I al cap de res, el 1993, apareixia Mosaic 1.0, el primer navegador web creat pel Centre nacional per aplicacions de supercomputació a la Universitat d’Illionis. Ja ho teníem tot a punt, i va passar el què va passar… Internet va iniciar una expansió exponencial per tot el planeta, que en pocs anys canviaria per sempre més el món de les comunicacions, els negocis i altres tantes coses de les nostres vides.

Durant la segona meitat dels anys 90, gràcies a la senzillesa del codi HTML, milions de pàgines noves apareixien a la xarxa a diari. Internet era una pila d’informació útil, però tremendament mal classificada. I és en aquest escenari quan tota una nova fornada d’emprenedors i d’oportunistes va voler posar-hi remei. Partint de la premissa que Internet era un caos, però que per algun lloc s’havia de començar a navegar, va aparèixer el concepte web del ‘portal’, és a dir, la que havia de ser la nostra pàgina d’inici, o porta d’entrada, quan ens decidíssim entrar a la xarxa. Des d’allà tindríem accés a un cercador rudimentari, i poc a poc, tota mena de serveis vinculats a aquest portal, com ara correu electrònic, fòrums, xats, postals, enquestes, agendes, programació de cinemes i TV, el temps, l’horòscop, sortejos, i com no, tota mena de canals d’informació dividits en diferents temàtiques. Com més usuaris fessin servir el portal, millor. I si a més, el portal podia retenir-los oferint uns serveis que ja no caldria anar a trobar a fora, podrien arribar a detectar els gustos de l’usuari, i servir-li publicitat personalitzada.

La idea semblava brillant i va calar ràpidament. Aviat totes les grans corporacions voldrien tenir el seu portal i que aquest fos el líder. Per aconseguir-ho es gastarien el què fes falta. D’aquesta època, i en un àmbit estatal, segurament la gent encara es recordarà de Terra, Eresmás, Navegalia, Inicia, Telépolis, Ozú, Ya.com, Canal21… Una bogeria, que en plena bombolla puntcom, va créixer desmesuradament i de manera gens sòlida. Mentrestant, sense massa soroll, des de California arribaria un nou cercador, simple, net, amb els resultats no alterats i extremadament eficaç anomenat Google, i la lògica dels portals desapareixia de la nit al dia, coincidint amb la punxada de la bombolla que aquests mateixos webs havien creat.

Una de les conseqüències de tot plegat és que els portals, com a concepte, van desaparèixer de la nostra vida. Google va marcar un important punt d’inflexió en la història d’Internet. Havia ordenat el caos que era la xarxa, i anar a un o altre lloc era fàcil, ràpid i còmode, per tant, ja no era tan necessari tenir tots els serveis agrupats en un web enorme. Així doncs, l’explosió que va seguir a la bombolla puntcom va ser la de la ràpida proliferació de projectes molt més concrets i específics, però d’una qualitat enorme. Amb Google tothom tenia les mateixes possibilitats de ser vist a la xarxa.

D’aquesta nova fornada, alguns dels grans vencedors són projectes socials com Facebook, Twitter, YouTube, Foursquare, Pinterest, Linkedin, Instagram, Tumblr, Spotify, etc. Alguns d’ells fins i tot han creat el seu propi micro-clima, és a dir, una mena de xarxa interna dins de la pròpia xarxa d’Internet, agrupant a centenars de milions d’usuaris d’arreu del món, i erigint-se com un nou model de gestionar la publicitat a un nivell totalment personalitzat per a cada usuari. El somni dels creadors de portals de feia poc més d’una dècada, estava començant a passar a nivell planetari.

Però si aquests grans projectes estaven -i estan- triomfant actualment a nivell global, en un nivell més local, un altre tipus de web està derivant cap a aquells antics portals. Em refereixo als diaris digitals, que si en un inici tan sols es dedicaven a plasmar el diari de paper a la xarxa, aviat sorgirien nous diaris digitals que no tindrien cap lligam amb cap paper i viurien exclusivament a la xarxa. Uns i altres, independentment del seu àmbit d’actuació, centrarien el seu model de negoci en la publicitat, de manera que no és cap sorpresa veure com aquests diaris digitals han anat integrant diferents serveis i recursos per tal d’augmentar la seva audiència, que en última instància equivaldria a poder mostrar més publicitat, i per tant, generar més ingressos.

Com explicava en el meu anterior article, els diaris digitals catalans porten un munt de mesos augmentant la seva audiència. Alguns l’han duplicada i triplicada en els darrers 2-3 anys. I és ben cert que cada vegada hi ha més gent que consulta diaris digitals, i que aquests disposen de més i millors continguts i seccions, així com també disposen d’eines més potents per fer difusió. Però la realitat és també que aquests mateixos diaris digitals, cada vegada ofereixen més serveis als seus usuaris, que sovint van molt més enllà de la simple informació. Són serveis de correu electrònic, blogs, fòrums, xats, diccionaris… i des de fa molt poc, alguns d’ells, com l’Ara.cat, 324.cat, Vilaweb o Nació Digital, també disposen de comerç electrònic integrat en el propi diari. Aquest fet suposa una nova via de negoci molt interessant, que va més enllà de la publicitat, però que a la vegada posa en evidència el fet que els diaris digitals ja no són només simples diaris, sinó que s’han anat convertint en webs de serveis locals, i que per tant, la informació ja no és la única cosa que els usuaris hi van a cercar. De manera que, una vegada més, hem d’entendre que l’audiència total d’un web cada vegada va més deslligada del nombre de lectors del diari.

I si voleu un clar exemple de tot el que us pretenc explicar, entreu a un dels grans portals ‘supervivents’ de la bombolla puntcom, com és Terra, i veureu que aquell portal, ara s’assembla molt a un diari digital. O potser és al revés i són els diaris digitals que ara s’assemblen molt als portals… Que cadascú ho vegi com vulgui!

__

Joan Camp | @joancamp

Ha estudiat Ciències Empresarials a la Universitat de Girona i Màrqueting a Eserp. Actualment és soci fundador i director de l’empresa de projectes web Tirabol Produccions. Ha estat creador i director de Racó Català (1999-2007) i directe!cat (2007-2008) entre d’altres projectes web, com Viasona o Blog.cat. És el productor executiu de ‘Cubicles’, la primera web-sèrie en català, i ha participat en el llibre ‘Catalunya, estat de la nació’ (Pòrtic, 2008). També és responsable de les jornades de la Internet catalana, la Catosfera, que cada any se celebren a Granollers.

>> Altres articles d’en Joan Camp al Bloc d’Escacc:

Sobre audiències digitals (II)

Sobre audiències digitals (I)

Catosfera 2012. Optimisme digital per sortir de la crisi

Què compro exactament quan compro música?

Catalunya, un país de dades obertes

 Massa publicitat en castellà a la xarxa catalana

Publicitat en català: qui paga, mana?

Una gran associació catalana de mitjans

En el meu anterior article vaig explicar com els diferents mitjans digitals parlen de les audiències dels mateixos mitjans, i com sovint juguen a mostrar les dades a partir dels interessos propis enlloc de fer-ho en benefici del lector, de manera que aquest en pugui traure una informació objectiva i acurada. Avui però, vull entrar a parlar de les xifres d’aquestes audiències. Què inclouen i què amaguen moltes vegades.

Quan jo rondava la vintena i cercava feina o pis de lloguer, recordo que el diumenge comprava La Vanguardia per tal de poder repassar el gran suplement de Classificats que encartava. A diferència d’El Periódico, allà hi havia anuncis de pisos i feina per triar i remenar. A més, ja que l’havia comprat, em llegia el diari molt a gust. Però molta gent del meu entorn que també cercava pis o feina, no ho feia. No es llegia el diari. Es quedava amb el suplement de Classificats, i el diari anava directament a la brossa. Amb tot, a ulls dels responsables d’aquest o qualsevol altre diari, era tan lector qui es llegia el diari sencer, com qui no llegia res, a partir de la premissa que qui compra un diari n’esdevé automàticament lector, encara que realment hagi adquirit el diari per una altra cosa… ja sigui pels classificats, ja sigui pel magazine o ja sigui perquè es vol fer tota la col·lecció de ganivets de cuina.

A Internet passa una mica el mateix. Si mirem les dades de tots els mitjans digitals en general, podem veure que a mida que han anat passant els anys, més o menys tots els mitjans han crescut en audiència, especialment els de la zona alta. Certament, el nombre de lectors de mitjans digitals ha anat creixent els darrers anys, però els mitjans també han trobat els seus mètodes per incrementar el trànsit d’usuaris. En alguns casos, per fer-ho, s’han armat de nou personal que s’ha cuidat d’ampliar i millorar seccions existents o bé crear-ne de noves. Així doncs, a banda de notícies d’actualitat, articles d’opinió o reportatges, els mitjans digitals ofereixen tota mena de continguts complementaris com ara la previsió meteorològica, programació de la TV, la cartellera de cinema, agenda d’activitats, horaris de les farmàcies, horòscop, necrològiques, etc. que fan guanyar volum al digital , i consegüentment, audiència.

Però com que són temps difícils, i el sector dóna pel que dóna, els digitals han mirat de crear nous continguts sense la necessitat de contractar més personal, com ara publicant l’entradeta de les notes de premsa generades per agències externes de manera totalment automatitzada (Vilaweb EuropaPress, Vilaweb ACN, directe!cat ACN o el 324.cat, que fa el mateix, però no de manera agregada -1, 2, 3-), o bé absorbint o integrant continguts d’altres digitals més petits. Vilaweb ha integrat sota el seu domini alguns mitjans externs com Mètode, Cetrencada, Tornaveu, Núvol, La Veu de Mallorca o Verkami, una estratègia que Nació Digital també ha seguit, amb la integració sota el seu domini de mitjans externs com El Pou Digital, ManresaInfo, Viure als Pirineus, DelCamp.cat o EcoDiari entre d’altres.

Tot i així, hi ha una altra via que ha funcionat molt bé. Ha estat a través de la tècnica, creant pàgines de serveis, que generen un gran trànsit d’usuaris, com ara diccionaris i traductors (El Punt-Avui, Vilaweb. Nació Digital), seccions de classificats (Vilaweb, Nació Digital, Esport3), serveis de fòrums (Vilaweb, Nació Digital, Racó Català, o qualsevol mitjà que permeti comentaris a les seves notícies), gestors de blogs oberts (Vilaweb, 324.cat, El Punt-Avui, Racó Català, directe!cat, E-notícies), agregador de notícies (Nació Digital) o servei de correu electrònic (Vilaweb) entre d’altres…

Tot són serveis interessants i que atrauen usuaris. Evidentment, cada mitjà digital té més o menys habilitat a l’hora d’explotar aquests serveis, i és capaç de treure’n major o menor rendiment a l’hora de que cada servei generi un augment important de l’audiència agregada, tot i no tractar-se de continguts estrictament informatius.

A més a més de tots aquests serveis, un altre sistema per ampliar les xifres d’audiència consisteix en la suma de les audiències de diferents dominis com si tota l’audiència fos d’un únic domini principal. A vegades aquests dominis estan estretament vinculats al domini principal on agreguen tota aquesta audiència, però a vegades en són bastant o totalment aliens, i a vegades ni tan sols disposen de cap mena d’espai publicitari, aconseguint finalment unes xifres d’audiència que ni tan sols reflecteixen el potencial publicitari del mitjà digital amb la fidelitat que s’esperaria. Aquí teniu alguns dels dominis que agreguen els principals digitals catalans: Ara.cat (Cuina.cat, ElsNostreVins.cat, Sapiens.cat, TimeOut.cat, Descobrir.cat), El Punt-Avui (ElPuntHabitatge.cat, ClubDelSubscriptor.cat, Presencia.cat, ElPati.cat, AgendaDeCatalunya.cat), Vilaweb (LesFinances.info, QueLlegeixes.cat, Estudia.cat, MesVilaweb.cat, Nosaltres.cat, Partal.com, Verbalia.com), Nació Digital (Adolescents.cat, DelCamp.cat) o Racó Català (Viasona.cat, Blog.cat o LaTafanera.cat, Catalexa.com).

Podríem assegurar doncs que els mitjans digitals han creat serveis com el Classificats de La Vanguardia que jo comprava quan era més jove, i que gràcies a aquest bon servei, aconseguien que jo comprés un exemplar del diari. I no em sembla en absolut ni malament ni il·legítim que els mitjans s’esforcin en crear noves estratègies per atraure usuaris a la seves pàgines, perquè el model de negoci majoritari pel qual avui dia se sustenten aquests mitjans digitals és essencialment per la via publicitària. Per tant, com més usuaris puguin aplegar, millors campanyes podran vendre.

L’únic que vull dir amb tot plegat és que no hem de confondre les xifres d’audiència amb les xifres de lectors del mitjà digital, ja que no tots els usuaris que accedeixin al domini n’esdevindran lectors. Molts no miraran cap notícia, sinó que accediran al mitjà digital per altres motius aliens al periodisme, tot i que sumaran en el còmput total de l’audiència. Per tant, tinguem tots plegats una mica més de prudència a l’hora d’analitzar les xifres d’audiència i aprenem a mirar una mica més enllà.

__

Joan Camp | @joancamp

Ha estudiat Ciències Empresarials a la Universitat de Girona i Màrqueting a Eserp. Actualment és soci fundador i director de l’empresa de projectes web Tirabol Produccions. Ha estat creador i director de Racó Català (1999-2007) i directe!cat (2007-2008) entre d’altres projectes web, com Viasona o Blog.cat. És el productor executiu de ‘Cubicles’, la primera web-sèrie en català, i ha participat en el llibre ‘Catalunya, estat de la nació’ (Pòrtic, 2008). També és responsable de les jornades de la Internet catalana, la Catosfera, que cada any se celebren a Granollers.

>> Altres articles d’en Joan Camp al Bloc d’Escacc:

Sobre audiències digitals (I)

Catosfera 2012. Optimisme digital per sortir de la crisi

Què compro exactament quan compro música?

Catalunya, un país de dades obertes

 Massa publicitat en castellà a la xarxa catalana

Publicitat en català: qui paga, mana?

Una gran associació catalana de mitjans

Si algú està interessat en saber com evolucionen les audiències dels diferents mitjans digitals catalans, els recomano que entrin a partir del dia 10 de cada mes a la secció ‘Mitjans digitals en català‘ del web de l’OJD per conèixer amb tot detall les dades d’audiència del mes anterior. Recordem que OJD-Nielsen és l’únic auditor d’audiències digitals homologat per la Secretaria de Mitjans de la Generalitat de Catalunya. El cas és que, a excepció d’Escacc (darrer article), Comunicació21 (darrer article), o fins i tot l’Ara.cat (darrer article), la majoria de digitals catalans parla només d’audiències de manera interessada, o només a partir de les dades pròpies sense contextualitzar amb la resta de mitjans.

És el cas de Vilaweb, per exemple, que en tot aquest 2012 només en dues ocasions ha fet notícia per parlar de les audiències, les del febrer i les del setembre, que casualment han estat -de moment- els dos únics mesos d’aquest any 2012 en que aquest digital ha estat per sobre d’El Punt-Avui. A més, en cap dels articles fa cap menció a les dades de visitants ni de pàgines vistes, on les dades no li són tan favorables.

Pel que fa Nació Digital, passa una mica el mateix, que parla de l’audiència quan més li convé, com ara la d’aquest passat mes de juliol, que va ser l’únic mes de l’any en que va estar per sobre d’El Punt-Avui i Vilaweb, gràcies segurament a la gran tasca comunicativa que van realitzar amb el seguiments dels incendis de l’estiu. Però després, ja no n’han tornat a parlar més.

El directe!cat, n’ha fet unes quantes notícies al llarg de l’any. En alguns casos per interès propi (audiències de març, abril, maig i juliol), però també s’ha referit a les audiències per comparar-ho amb el repartiment de les subvencions de comunicació de la Generalitat, com al seu dia també va fer Racó Català (veure article).

Amb el digital de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals, el 324.cat, passa una cosa diferent. Parla de les audiències cada mes, però ho fa de manera endogàmica parlant només del seu propi web i de la resta de webs de la casa, de manera que és impossible contrastar aquestes dades i comparar-les amb la resta de mitjans digitals per saber si són realment bones o dolentes (audiències de setembre).

Altres digitals en parlen poc sovint, com El Punt Avui (el darrer article és de febrer de 2012) o l’E-notícies (el darrer article és del juny de 2011). En el cas d’El Singular Digital, també en va fer un article per referir-se a la seva audiència del passat mes de setembre, però ho va fer a partir de les seves pròpies dades extretes de Google Analytics, i no de l’OJD, d’on va sortir-ne voluntàriament el novembre de 2009.

Així doncs, sembla que els mitjans digitals parlen, majoritàriament, de les audiències digitals de manera bastant partidista, i amb poc anàlisis i valoració de les xifres, ja que en el millor dels casos, tan sols s’exposen i se’n comenta l’augment o disminució respecte el mes anterior i prou. D’aquesta manera, el públic menys habituat li resulta difícil disposar de dades objectives i d’interpretacions clares sobre quins mitjans tenen més audiència i quins menys. I de la mateixa manera que passa quan es donen les audiències de les emissores de ràdio, on totes són capaces de mostrar-se líders a la seva manera, amb els mitjans digitals també s’està començant a crear aquesta tendència.

Però com que no tot és només qüestió de xifres, en el proper article explicaré algunes coses que fan diferents mitjans digitals per tal de fer créixer aquestes xifres.

__

Joan Camp | @joancamp

Ha estudiat Ciències Empresarials a la Universitat de Girona i Màrqueting a Eserp. Actualment és soci fundador i director de l’empresa de projectes web Tirabol Produccions. Ha estat creador i director de Racó Català (1999-2007) i directe!cat (2007-2008) entre d’altres projectes web, com Viasona o Blog.cat. És el productor executiu de ‘Cubicles’, la primera web-sèrie en català, i ha participat en el llibre ‘Catalunya, estat de la nació’ (Pòrtic, 2008). També és responsable de les jornades de la Internet catalana, la Catosfera, que cada any se celebren a Granollers.

>> Altres articles d’en Joan Camp al Bloc d’Escacc:

Catosfera 2012. Optimisme digital per sortir de la crisi

Què compro exactament quan compro música?

Catalunya, un país de dades obertes

 Massa publicitat en castellà a la xarxa catalana

Publicitat en català: qui paga, mana?

Una gran associació catalana de mitjans

El 10 de març de l’any 2000, l’índex borsari tecnològic Nasdaq tancava amb la xifra rècord de 5.046 punts. A partir de llavors viuria una constant, llarga i dramàtica caiguda arribant als 1.114 punts el 9 d’octubre de 2002. Els valors tecnolòpgics havien perdut un 78% del seu valor màxim en només dos anys i mig, amb el que seria conegut com la punxada de la bombolla de les puntcom. Però Internet i les empreses tecnològiques estaven molt lluny d’aturar-se.

La bombolla de les puntcom va assotar tot el món occidental, i aquí, a casa nostra, no en va ser pas una excepció. Malgrat la desfeta general, les lliçons apreses van ser moltes, i vam tornar altra vegada a la feina, amb la intenció de fer-ho millor. De no tornar-nos a equivocar.

Avui, una dècada després, Catalunya en general, i Barcelona amb la seva àrea metropolitana en concret, demostra que aquella crisi queda ja molt enrere. Alguns dels projectes més potents, destacats i atractius de l’estat, d’Europa i del món, han sorgit amb gent d’aquí i tenen la seva seu a casa nostra. Molts d’ells són en aquell barri de nom tan curiós anomenat 22@, que molts miraven incrèduls i desconfiats quan es va crear. Són projectes amb noms i cognoms, alguns d’ells, ja existents abans de la crisi, i alguns altres són posteriors. Però tots ells col·loquen Barcelona com la capital europea del comerç electrònic.

Ens referim al Grup Intercom (Softonic, eMagister, Infojobs, etc.), Grup Anuntis (FotoCasa, Coches.net, Laboris, etc.), Atrápalo, Let’s Bonus, Groupalia, Privalia, Vueling, Habitaclia, EyeOS, eDreams, Voyage-Prive, Offerum, Verkami, i un llarg etcètera d’altres projectes que configuren una forta columna vertebral en un dels sectors econòmics més emergents d’escala mundial. I nosaltres hi juguem a primera divisió.

És per tots aquests motius que, quan vam planificar la Catosfera 2012, vam voler centrar les jornades en un tema de tanta actualitat com és la crisi econòmica, i de com l’optimisme digital, és a dir, la inversió a Internet, podia ser una eina per ajudar-nos a sortir de la crisi. Volíem que alguns dels principals protagonistes d’aquesta revolució tecnològica ens expliquessin com s’ho van fer per iniciar el projecte, i com l’han dut fins a cotes tan altes. Així doncs, durant el cap de setmana del 28 i 29 de setembre, Granollers va esdevenir per cinquè any consecutiu la capital de la Internet catalana, ajuntant a empresaris, emprenedors, usuaris i tota mena de gent interessada amb Internet, que van poder tenir ocasió d’intercanviar idees, opinions i projectes.

L’èxit d’aquesta edició i el fort impacte mediàtic de les jornades, amb prop de 500 assistents a les diferents ponències, i més de 100 visualitzacions per streaming, fan pensar que l’edició de l’any que ve serà encara més multitudinària.

Certament, Catalunya no és Silicon Valley, però potser n’és una versió més mediterrània. Més nostrada. I a més, ha sabut trobar el seu lloc en aquest món tan global i competitiu.

__

Joan Camp
@joancamp

Ha estudiat Ciències Empresarials a la Universitat de Girona i Màrqueting a Eserp. Actualment és soci fundador i director de l’empresa de projectes web Tirabol Produccions. Ha estat creador i director de Racó Català (1999-2007) i directe!cat (2007-2008) entre d’altres projectes web, com Viasona o Blog.cat. És el productor executiu de ‘Cubicles’, la primera web-sèrie en català, i ha participat en el llibre ‘Catalunya, estat de la nació’ (Pòrtic, 2008). També és responsable de les jornades de la Internet catalana, la Catosfera, que cada any se celebren a Granollers.

>>Altres articles d’en Joan Camp al Bloc d’Escacc:

Què compro exactament quan compro música?

Catalunya, un país de dades obertes

 Massa publicitat en castellà a la xarxa catalana

Publicitat en català: qui paga, mana?

Una gran associació catalana de mitjans

La música fa tants anys que existeix com des que l’home és home. Però la indústria musical, tal i com l’entenem avui en dia, és una cosa molt més moderna. La història comença l’any 1876 quan el nord-americà Thomas A. Edison va patentar el ‘fonògraf’, el primer aparell capaç de gravar i reproduir àudio. Just un any després, el 1877, l’alemany Werner von Siemens desenvolupava el primer micròfon dinàmic. I una mica més tard, l’any 1888, Emile Berliner, també d’origen alemany, però resident a Washington, patentava una màquina que gravava i reproduïa so, però amb una gran diferència respecte al ‘fonògraf’ d’Edison, ja que l’ús com a suport de la gravació era d’un disc pla enlloc d’un cilindre. Així, la impressió es realitzava de forma vertical, afegint el principal avantatge de poder premsar milers de còpies a partir d’una única matriu. Aquesta màquina seria coneguda com a ‘gramòfon’.

I a tots tres els hi van anar prou bé les coses. Edison muntaria el gegant que avui coneixem com a General Electric. Siemens muntaria l’empresa multinacional que encara porta el seu nom. I Berliner crearia l’embrió del que acabaria sent la Radio Corporation of America (RCA), avui dividida i gestionada per les multinacionals Thomson i Sony BMG Music Entertainment.

Així doncs, a partir de primers del segle XX la indústria musical ja camina, i ho fa a bon ritme. El model de negoci és relativament senzill d’entendre, ja que tan sols es basa en mirar de vendre el màxim de còpies possibles, gaudint dels enormes i generosos marges de benefici que generen els grans rendiments d’escala. La gràcia consisteix en encertar l’aposta i poder vendre al grup o a l’artista més desitjat pel públic, cosa que no sempre és fàcil. Per aconseguir-ho, la indústria discogràfica va abocar tot el seu potencial de màrqueting, comunicació i una força de distribució mai vist. I el negoci era molt sòlid, perquè fer vinils a gran escala resultava molt barat si disposaves de tota la maquinària d’alta tecnologia i una tropa de treballadors especialitzats. I les barreres d’entrada eren massa altes, i resultava molt car i complicat poder fer còpies casolanes o petites tirades de còpies pirates.

I amb aquestes bases, la popularitat dels vinils va anar madurant fins arribar a la dècada dels anys 60 del segle XX, amb una forta introducció a gairebé totes les llars dels populars ‘tocadiscs’, que ja funcionaven a 33 i 45 RPM.

Però amb la pressa per fer diners, i amb una manca absoluta de pirateria, ningú de la indústria es va aturar a especificar, poc o gens, què implicava el contracte de compra-venda que tàcitament s’aplica entre el venedor i el comprador particular en el moment d’adquirir un disc. Perquè enlloc diu si el disc l’haig d’escoltar jo sol, o el puc escoltar amb més gent, o si el puc deixar a un amic. Tampoc diu si un cop hagi escoltat el disc un cert nombre de vegades, hauré de tornar a pagar per poder continuar escoltant-lo. O bé, si alguna vegada defalleix el propietari del disc, aquest podrà passar a mans de tercers com a herència.

I totes aquestes preguntes responen a una certa obvietat, i és que podríem arribar a assegurar que durant dècades la indústria musical se centrava únicament en la venda de discos. En el fons, la música era ‘només’ el valor afegit o l’excusa per fer aquesta venda. A ningú li importava massa què fessis amb el contingut un cop havies comprat el suport, si l’escoltaves amb més gent, o si el comparties o si el regalaves, perquè la base del negoci era el suport, i la resta era massa superflu com per poder-se acotar.

Però l’any 1963, la multinacional holandesa Philips va presentar al mercat un nou sistema d’emmagatzematge d’àudio totalment innovador, que consistia en un cartutx tancat amb una cinta magnètica en l’interior. Inicialment, el producte s’havia dissenyat pel dictat i ús portàtil, ja que la qualitat dels primers reproductors no permetien la reproducció de música. Però uns quants anys més tard, el 1971, Advent Corporation va introduir un nou model de cinta que, combinant la reducció de sorolls Dolby tipus B, juntament amb l’ús d’una cinta de diòxid de crom (CrO2), s’aconseguia un format òptim per a l’ús musical, i per tant, l’inici de l’era dels casset, que va tenir el seu gran boom al llarg de la dècada dels anys 80 del segle XX.

Però aquest boom no es pot entendre només per suposar l’aparició d’un nou suport molt més portable i relativament més econòmic que el vinil, sinó per una important propietat de la cinta de casset: és re-gravable. I això marca un important punt d’inflexió dins de la indústria discogràfica, perquè ara ja no és absolutament necessari comprar el suport casset oficial, sinó que et pots comprar un suport verge, molt més econòmic que el suport oficial, i després d’aconseguir un suport original, gravar-te’l i passar a tenir-ne una còpia més o menys igual, perquè segur que al principi les còpies devien ser d’una qualitat molt qüestionable. Però el més important, el que no havia passat en les dècades anteriors, ara començava a passar. La còpia barata era possible.

Evidentment, la indústria discogràfica no pensava tolerar aquell acte de desobediència que amenaçava amb esquerdar un model de negoci tan estable com aquell, i va actuar. Van aparèixer infinitat de sistemes anti-còpia, que el públic va anar superant un a un, i es van crear fortes campanyes de propaganda on es pronosticava la fi de la música si es continuava -atenció, concepte nou- piratejant la música. Però un dels seus grans errors va ser basar l’incentiu de la compra respecte la còpia apel·lant a la major qualitat d’àudio del suport original… fins que va arribar el CD, i el debat de la qualitat ja només es va centrar en que la pirateria és pirateria i punt. Copiar un CD era vulnerar la llei. Però amb Internet, i entrats ja al segle XXI, el concepte del suport (vinil, K7 o CD) ha desaparegut quasi completament, i el discurs de la indústria musical, ha tornat a adaptar una vegada més la realitat als seus interessos.

Ara resulta que aquelles preguntes que ens fèiem fa unes dècades, i que no tenien resposta, ara sí que en tenen. La indústria musical s’ha cuidat d’explicar-nos que, de fet, quan comprem una cançó o un disc, tan sols estem comprant una llicència d’ús, i que els nostres drets sobre aquesta llicència són molt limitats. Però ara, aquesta manca d’informació contractual ha volgut ser revisada, concretada i explicada a corre-cuita, on cada bàndol s’ha atorgat uns drets adquirits pel temps, que ara xoquen els uns amb els altres.

Per sort, molt més enllà de la indústria, la música continua fent-se i escoltant-se…

__

Joan Camp
@joancamp

Ha estudiat Ciències Empresarials a la Universitat de Girona i Màrqueting a Eserp. Actualment és soci fundador i director de l’empresa de projectes web Tirabol Produccions. Ha estat creador i director de Racó Català (1999-2007) i directe!cat (2007-2008) entre d’altres projectes web, com Viasona o Blog.cat. És el productor executiu de ‘Cubicles’, la primera web-sèrie en català, i ha participat en el llibre ‘Catalunya, estat de la nació’ (Pòrtic, 2008). També és responsable de les jornades de la Internet catalana, la Catosfera, que cada any se celebren a Granollers.

Altres articles d’en Joan Camp al Bloc d’Escacc:

> Catalunya, un país de dades obertes

> Massa publicitat en castellà a la xarxa catalana

> Publicitat en català: qui paga, mana?

> Una gran associació catalana de mitjans